Allò que no es veu en els diaris d'aquí.
  |  |
|
Política Internacional Silvio Berlusconi guanya les eleccions. A la cambra de diputats i al senat de la república. Com sabeu ambdúes instàncies tenen el mateix pes. Bé, no hi ha gaire més a dir la veritat. L’esquerra italiana venia d’on venia, d’un govern fracassat d’un personatge amb molt de renom com és Romano Prodi. No era fàcil lluita contra això, malgrat que aquí no ho vulguem entendre gaire. Walter (Valter antigament) Veltroni és un bon líder per a l’esquerra italiana i per al que representa el Partit Demòcrata -somiat per Pasqual Maragall-, però necessita d’aquest periode d’oposició. Primer perquè Berlusconi no és etern i el seu partit no té herència ni grans futuribles. I després perquè ha d’entendre la política nacional i ensamblar bé el seu propi partit, ell ex comunista juntament amb democratacristians. Ara bé, és molt interessant aquest bipartidisme de facto. Jo sóc molt de Pierferdinando Casini, que ha quedat com a tercer grup parlamentari, però no caldrà que tingui protagonisme degut a la abassegadora victòria de Berlusconi, de la mà dels autonomistes del Movimento pel Sud i de la Lega Norte. Deia Veltroni en la seva campanya que “Si può fare”, i tant que sí, però encara no. Per cert, haig de denunciar de nou el papanatisme dels analistes de política exterior del nostre país. Es confonen els desitjos amb la realitat, com passa amb la política nord-americana. Mai encerten. És una llàstima. Iowa ha donat veredicte, com és la democràcia. Els demòcrates donen avantatge a Barack Obama i al camp republicà Mike Huckabee deixa de ser una sorpresa per abanderar un projecte que beu de fonts de Bush. Cal veure com evoluciona aquest any. Ho explica molt gràficament aquest article d'El Periódico. Jo segueixo apostant per Obama com a candidat demòcrata tot i que reconec que està molt i molt tendre per ser president. En Huckabee probablement guanyarà la nominació tot i que el meu favorit o preferit és Romney. Us poso el discurs d'Obama després de saber-se guanyador a Iowa.  Us he penjat el resultat del meu perfil com a votant republicà, si és què ho fos i si fos nord-americà, gràcies a un test de més de vint preguntes que promou el Washington Post (també es pot fer amb la línia demòcrata, ja posaré el meu perfil demòcrata). L'objectiu d'aquesta entrada és fer una mica de previsió de qui pot ser el candidat del Partit Republicà a la presidència del país més important del món. El favorit és Mitt Romney -amb qui presento més coincidències- seguit per Mike Huckabee i un recuperat John McCain -que és un dels meus favorits d'entre els dos partits-, i em direu: On és en Giuliani [wiki]? Doncs resulta que el megacarismàtic ex alcalde de Nova York no compta [3/24]. La seva campanya [pàgina web] va començar amb molta potència però s'ha cremat molt de pressa i ha anat caient en favor de noms com Romney o Ron Paul.Segons l'última enquesta del Wall Street Journal i la cadena de televisió "NBC", els més de deu punts d'avantatge que l'exalcalde de Nova York tenia sobre els seus contrincants s'han esfumat en un mes. Qui s'emporta gran part del nou suport és l'exgovernador de Massachusetts, Mitt Romney, que obtindria el 20% del suport dels simpatitzants republicans i ja empata amb Giuliani. En només un mes, Giulani ha perdut un 13% de suport i ha deixat de ser líder en solitari. En aquests moments, l'acompanya en intenció de vot Mitt Romney [campanya/wiki], que obtindria a hores d'ara el suport d'una cinquena part dels votants, la mateixa xifra que l'exalcalde de Nova York. A més, a la rereguarda també ha guanyat terreny l'exgovernador d'Arkansas, Mike Huckabee [campanya/wiki], que obtindria un 17% dels votants republicans. Jo sempre he estat entre els republicans suaus i els demòcrates durs, entre John McCain i Wesley Clark, precandidat el 2004 . Però potser seria més aviat del Partit Libertari [web del partit / wiki]. Comença 2008, l'any de les presidencials, yeah!  Encara no he començat a comentar massa en el bloc la qüestió de la campanya americana, què és una qüestió que realment em preocupa i m'interessa. Vull comentar que els candidats Clinton (D) i McCain (R) guanyen suport de principal diari d'Iowa. Llegeixo en una nota d'EFE que Hillary Clinton, pel costat demòcrata, i John McCain, pel republicà, van guanyar ahir el suport del principal diari d'Iowa amb vista a les eleccions primàries en aquest estat, el primer a votar pel candidat a la Presidència dels Estats Units. Això de les primaries en diuen caucus, i és probablement una de les essències de la democràcia organitzada tot i que té la característica de començar a Iowa, i també recentment a Nevada. El caucus és el punt de partida d'una campanya que ha de durar fins a final de 2008.El suport del "Des Moines Register" és un bon senyal per als dos polítics, atès que és una declaració cobejada que havien intentat aconseguir els equips de campanya de tots els aspirants. En la seva edició d'ahir, el consell editorial del rotatiu va afirmar que Clinton i McCain són "els més competents i preparats per a assumir el lideratge". Clinton ha perdut la davantera enfront del senador demòcrata Barack Obama a Iowa, on les enquestes ara li donen com a guanyador en el comicis del 3 de gener. Per la seva banda, McCain és cinquè en els sondejos a l'estat, que lidera l'exgovernador republicà d'Arkansas Mike Huckabee. McCain també va guanyar ahir el suport del diari "The Boston Globe", que va dir que el senador per Arizona ha promogut "un diàleg honest sobre els problemes que afronta Estats Units". En la banda demòcrata, el diari de Massachusetts es va decantar per Obama, del qual va destacar la seva diversa experiència internacional, doncs el seu pare era de Kenya i ell va viure quatre anys a Indonèsia quan era nen. Curiosa experiència internacional, sigui dit amb respecte. El suport de la pàgina editorial de "The Boston Globe" és important perquè el diari té impacte en el veí estat de New Hampshire, que votarà el 8 de gener. No obstant això, el trofeu principal era el "The Des Moines Register", atès que una victòria a Iowa pot ocasionar un efecte dominò que catapulti a un candidat a la victòria a nivell nacional. Sobre McCain, aquest diari va recalcar que ha defensat les seves idees malgrat les crítiques i la pròpia oposició del públic. "Ha criticat els subsidis agrícoles i de l'etanol durant els seus dues campanyes presidencials a Iowa. Va ser contra el seu partit i el president a l'oposar-se a les rebaixes d'impostos de 2001 i 2003. Fa un any, malgrat les forts crítiques, va recolzar fermament la decisió del president (George W.) Bush d'enviar més tropes a Iraq", va explicar l'editorial. Quant a Clinton, el diari va afirmar que la seva preparació "la fa destacar enmig d'una constel·lació de possibles estrelles en el seu partit, en particular Barack Obama, que també demostra el potencial per ser un bon president". El rotatiu va reconèixer que el senador d'Illinois té més gran capacitat per motivar a una audiència, però va dir que la seva "relativa falta d'experiència" ho fa menys confiable. Obama va ser elegit senador en 2004, després de vuit anys a l'assemblea legislativa d'Illinois. Aviat seguirem parlant de tots aquests candidats, però aneu mirant els diaris americans i veure-ho com va la cosa.  “I do solemely swear that I will faithfully execute the office of President of the United States, and will, to the best of my ability,preserve, protect and defend the Constitution of the United States. So help me God.” Aquest és el jurament que Matt Santos realitza per ser el nou president dels Estats Units. El nou president Santos pren el relleu a Joshia “Jet” Bartlet, el protagonista d’una de les millors sèries americanes d’aquesta dècada (tot i que va néixer el 1999): The West Wing, coneguda aquí amb el nom El Ala Oeste de la Casa Blanca, allà on realitzen la seva activitat el president dels Estats Unitsd’Amèrica i el seu equip. Després del darrer capítol de la sèrie (la NBC el va emetre el passat 14 de maig), que tancava set temporades d’èxits i de premis Emmy, queda un buit irreparable. Fins ara estàvem segurs. El president Bartlet s’ha comportat correctament, les enquestes el valoren, i ja la Història el jutjarà. Ha estat un bon president durant dos mandats, i ha patit totes les dificultats de l’univers, les pròpies i les alienes. Era un demòcrata típic de Nova Anglaterra (sembla ser que n’hi ha més a part de John F. Kennedy i nissaga o de l’estirat senador John Mr. Heinz Kerry), dues vegades governador de New Hampshire, però era un demòcrata dels que se’n diuen“durs”, estil Lyndon Johnson o Harry S. Truman (el president més odiati més estimat de la història nord-americana, des de que hi ha enquestes: d’un 87% fins a un 23% d’aprovació). És la història d’un home que fa el que creu que ha de fer, ni més ni menys. Durant el seu mandat, el president Bartlet, desmenteix els tòpics sobre els democràtes. No és un amant de pujar els impostos (però té preocupacions socials: i oh, es pot pensar en la gent sense augmentar les taxes) ni tampoc li tremola el pols quan ha de dur a terme operacions militars delicades (els seus enemics preferits són els traficants de drogues sudamericans). Com a comandant en cap de les “forces de la llibertat”, el president Bartlet s’ha arribat a guanyar la confiança de l’almirall Fitz-Wallace, tot un marine. I ja se sap que els marines fan de mal impressionar. El president Bartlet recorda molt al president Bill Clinton, i no només per ser demòcrata. Ho reconeix la pròpia NBC, i admet que les tres primeres temporades estan basades en elements dels mandats Clinton, que fou més que un president a qui li feren una fel·lació al despatx oval. I no és l’única coincidència o referència que fa la sèrie a la història política dels Estats Units. Un altrehomenatge el trobem en el personatge de Toby Ziegler, el director de comunicació de la Casa Blanca. L’any 1972, en ple afer Watergate, el secretari de premsa de la Casa Blanca era Ron Ziegler. Més que casualitat, ben segur. El motiu que aquesta sigui una de les millors sèries televisives dels darrers anys (com Frasier, Friends o Emergency, i sempre americanes) és per la capacitat de situar l’espectador en la història. Quan ets davant del televisor estàs a la Casa Blanca, estàs esperant una ordre del cap de personal (Leo McGarry), o debatre amb la cap de premsa (C.J. Cregg), o tractar d’ajudar en l’estratègia presidencial amb en Josh Lyman. L’acció ésconstant. Els meus avis em deien que El Ala Oeste de la Casa Blanca és“aquella sèrie on tota l’estona caminen, oi?”. I és així. Dinamisme pur. No és televisió, ni ficció, ni neorrealisme: és la Casa Blanca. Acasa nostra només hem pogut veure dues temporades senceres d’aquestasèrie, i un tros de la tercera, a la 2 i en horaris absolutament intempestius i canviants. El director de programació de l’ens públic espanyol de televisió deu tenir una petita desviació sàdica que paga amb els espectadors. Tot i així, la sèrie es pot trobar en DVD fins ala sisena temporada (a Catalunya no, anem per la quarta, amb prou feines). Als Estats Units (el pack americà compta amb subtítols en espanyol) i a la Gran Bretanya, és on els fanàtics del producte poden sadollar la seva sed. Deu ser per la famosa aliança atlàntica. Visca elPresident! The west wing. Warner Brothers. Martin Sheen, Alison Janney, John Spencer, Richard Shiff, Bradley Whitford. Sèrie creada per Aaron Sorkin.  Si, un 50,7% dels veneçolans han votat en contra de la reforma constitucional que el president Hugo Chávez pretenia i què tenia com a fi, sobretot, perpetuar-lo en el poder. A més d'aquest molt noble objectiu, Chávez volia instaurar un socialisme real a tot el país. Chávez, que pretén ser l'hereu icònic de Fidel Castro, ho tornarà a provar, però de moment haurà de deixar de fer el fatxenda. Ja s'ha carregat la llibertat d'expressió i està a punt de liquidar el lliure comerç, això el pararà una mica. Hi ha una cosa que em preocupa i em tranquil·litza a la vegada: qui és l'oposició a Chávez? Qui són? Són partits o són líders? Potser és millor que ara segueixin en l'ombra internacional, però arribarà el moment en que hauran de donar la cara cap a fora.Bona notícia de tota manera, l'emperador socialista rep una derrota. Potser el món no està tan malament, però queda molt per fer, no us adormiu massa. Podeu consultar la notícia a: Vilaweb / Avui / Europa Pressa / El Mundo / BBC / CNN / NY Times / Wall St Journal / Le Figaro / The Independent  Si us poseu a l'USA Today podreu participar en aquesta enquesta que us obliga a respondre onze preguntes que permeten, més o menys, situar-vos entre els candidats a la Casa Blanca que s'assemblin més al què penseu. És un joc i no és científic, però té la seva cosa. Jo he sortit entre Mitt Romney (republicà, mormó i de Massachussets) i Rudy Giuliani (republicà, aficionat a trasvestir-se i novaiorquès). Sempre he cregut que estic entre els republicans tous i els demòcrates seriosos. I entre els tres que estic no hi ha cap demòcrata. Ara bé, després d'aquests tres qui va és Barack Obama. Doncs així ja tinc candidat demòcrata favorit, i el republicà encara no el tinc definit. Estic entre Romney i el gran John McCain, res a veure amb les patates. Qui votarieu vosaltres per a la Casa Blanca? Hi ha poc a dir. Cliqueu aquí i disfruteu amb el vídeo del senyor Chávez de fa cinc anys, cortesia de lavanguardia.es. Quin cinisme. Visca l'esquerra transformadora i bolivariana! Me n'assebento per Vilaweb i somric. M'agrada quan els bons guanyen i els dolents la paguen. La policia de Cambotja, amb l'ajuda de representants de l'ONU, ha detingut el que fou el ministre d'Afers Exteriors del règim de Pol Pot, Ieng Sary. Un assassí que serà jutjat. No vull fer demagogia, però cal saber què es defensa quan algú pren la bandera d'alguna idea. Jo vaig ser molt d'esquerres, massa. Fins i tot vaig presentar-me com a 67 de Lucha Internacionalista (LI) el 1999. Era molt ignorant. Potser ara parlo amb el furor del convers, però vaja, entre poc i massa, mentre sigui democràtic. Gràcies Voltaire. Finalment hi haurà judici l'any vinent contra els líders vius del règim maoista a Cambotja. I és que el problema recorrent i endèmica de la justícia, sobretot en l'àmbit internacional, és que és molt i molt lenta. Tan és així que sovint -com ha passat a Cambotja- els acusats moren de vells. Cal anar més de pressa. No sé si la solució és el Tribunal Penal Internacional (TPI) que els USA rebutgen, però que cal celeritat segur que hi estarem tots d'acord, d'Alabama a Kurdistan. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBLOCS
DIARIS
FUNDACIONS, ASSOCIACIONS I ORGANITZACIONS
MEDIA
MEDIA INTERNACIONAL
PLATAFORMES, COL·LECTIUS I CAMPANYES
POLíTICA CATALANA
SETMANARIS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
Telenotícies
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|