  |  |
|
Pensament, cultura i país El diari Público va néixer amb l'inspiració de The Independent i amb l'objectiu de fer un periodisme més proper que el de El País. Crec que cada vegada s'hi acosten més. Hi ha moltes crítiques a fer (obviar Catalunya o ser descaradament propers a una idea o sector, etc.) però sempre és bona notícia que un diari se'n surti, com a mínim de debò. Ahir la portada del Público encarnava això que penso.  Ahir mentre i després de la tensió del partit Manchester United - FC Barcelona vaig sentir diversos comentaris que anaven més enllà del pessimisme cancerígen de la culerada: "Catalunya s'enfonsa" deien. Això em va fer pensar que si els nacionalistes/catalanistes/sobiranistes/independentistes fins ara han delegat el seu horitzó en el Barça, ara què toca? Val a dir que els millors anys del barcelonisme liderat per Laporta i Rijkaard han estat coincidents amb els dos tripartits d'esquerres a la Generalitat. Potser la desfeta del Barça reactivarà als nacionalistes? Ho dic mig de broma però les qüestions de moral col·lectiva són ben estranyes.  La biblioteca no ha d’estar dominada per cap fanatisme ni cap intolerància. Jo sóc prou vell per saber on condueixen fatalment totes aquestes posicions manicomials. [...] La biblioteca ha de demostrar constantment que davant de l’accés al coneixement, tothom és igual i posseeix la mateixa Notes sobre la biblioteca. 19.06.73  De vegades al·lucino, literalment. Primerament, haig de dir que entenc el marketing [wiki] i la seva funció. I n'estic a favor. És una ciència que ha de permetre discernir entre productes. D'acord. Ara bé, què coi té a veure això amb canviar els propis símbols? No hi ha límits?Ho dic perquè ara sembla que per vendre samarretes a Arabia Saudí el FC Barcelona ha permés que es modifiqui el seu escut per canviar la creu de sant Jordi. I és què clar ja han sortit uns quants musulmans -si aquí ho fan catòlics direm que són uns radicals, extremistes i demés coses boniques- dient que la creu de Sant Jordi, veritable signe de Catalunya, és quelcom que els ofén, que els hi recorda als templers. I esclar, així no hi ha qui vengui una samarreta. Doncs si tan molesta que no les comprin, el mercat és savi, ja veig que el marketing no tan. Vaja, suposo que el Fenerbahçe d'Istambul en el proper creuament de vuitens de final de la Champions League vindrà a Europa sense cap escut turc, ja que la mitja lluna va passar per sobre de mitja Europa, i molt concretament fou l'enemic principal de catalans i aragonesos, i també dels castellans. Crec, com a soci del Barça de quarta generació, que el FC Barcelona no hauria de permetre-ho. Apel·lo a la sensibilitat del president Joan Laporta. De la mateixa manera que el club va pel món en missions de pau i crea escoles a l'Àfrica i dóna tota mena de voltes passejant la catalanitat no entenc perquè cal seguir discutint d'això. No es canvia l'escut i punt. L'escut també forma part de la simbologia dels valors del Barça. Notícia a La Vanguardia / Telenotícies / ADN Reacció de Josep Antoni Duran i Lleida [Europa Press] Aquesta tarda he conegut a Vicent Partal [bloc i mail obert]. Suposo que us sonarà com a creador de Vilaweb i impulsor de diverses històries que tenen a veure amb el català i el periodisme, sobretot el digital. Molt agradable. Ens hem sentat a fer un cafè. Jo l'he interromput el seu postre i m'he adreçat a ell, preguntant-li si era en Vicent Partal. Ha contestat que sí i m'ha identificat més pel bloc que per la meva feina al diari. Porto sis mesos compartint edifici amb ell i no havíem coincidit. Ha hagut de ser una cafeteria, coses del destí o perquè és més fàcil trobar-me en un bar que en un despatx. Més enllà de la dimensió personal, hem parlat del moment polític del país. I com ell ha escrit en el seu darrer mail obert a Vilaweb, preveu un canvi de cicle. No sóc tan valent per anar tan lluny però sí coincideixo en què alguna cosa s'està movent, sobretot des de fora la política. I és així com la política, sovint, es mou, per tacticisme si es vol o per supervivència. Calen canvis. La manifestació de dissabte (estic rumiant unes conclusions encara) és un símptoma, cal veure de què. De tota manera, avui estic content d'haver conegut en Partal i d'extreure d'una xerrada curta la idea de què hi ha algú més, que som cada cop més els desacomplexats. El Museu d'Història dels Jueus de Girona ha culminat el seu projecte amb l'obertura de les noves sales. Podeu consultar Cultura21 on hi ha més detalls. Però és molt interessant remenar per l'herència hebrea a casa nostra, que és molt més elevada del què pensem. Després de quinze anys de projecte és hora de disfrutar-ho. Gran notícia. Llegeixo a Cultura21 que l'escriptora i exdirectora de la Biblioteca Nacional Rosa Regàs encara insisteix sobre el seu descontentament amb el Ministeri de Cultura espanyol i va dir que "mai més acceptaré un càrrec públic; amb això vaig ser molt ingènua, no tenia cap intenció d'entrar en política". Santa innocència. De fet, em dedico a copiar la notícia dels companys d'aquest diari cultural perquè els fets no tenen desperdici, no els cito, els copio, que quedi clar.
Per si fos poc, la Regàs, a més, va llançar aquest comentari: "Vaig cometre un error, m’hauria d’haverfet del partit, potser m’haurien defensat més". I això que no volia entrar en política. Sobre la seva dimissió, Regàs va dir en declaracions a RAC 1 que havia plegat "bàsicament per tres raons: perquè el ministre em va obligar a donar la notícia a la premsa (referent al robatori dels mapes) i a mi em va semblar una irresponsabilitat; la segona, perquè em va clavar una bronca d'un to colèric i una injustícia que no tinc perquè aguantar -és un ministre colèric-, i la tercera és que si no arribo a dimitir, m'hi hauria tret". Molt i molt digne, no?
Sobre aquest últim argument, l’escriptora va explicar que desque el ministre César Antonio Molina va prendre possessió del càrrec "s’anava carregant directors generals i jo d’alguna manera veia que a mi també em tocaria". Però això és la política, allò on no volia ficar-s'hi la Regàs i per la qual cosa va ser nomenada directora de la Biblioteca Nacional española. No sé si amb aquesta falsa innocència pretèn convéncer a algú, a mi em sembla que aquesta senyora, una autèntica avia d'estiueig, fa el ridícul. Quasi tant com quan va dir que era millor no llegir diaris. Mala peça al tele. A veure si és veritat i no sortim de nou a la palestra pública. Sempre és culpa de la televisió. Que si la violència, que si la pobresa
del llenguatge, que si la falta d'educació. Tot s'hi val. La tele té la
culpa de tot. Que si els nens veuen Superman
i es tiren pel balcó, que si diuen exabruptes, i ara que si maltracten
les seves dones. Primer, abans no passava res d'això esclar. I segon,
la culpa de la tele ben bé quina és? La tele ho ha de saber tot de
tothom sembla ser. Doncs crec que no, perquè es comença així i després
serà tot culpa de la policia, perquè ja sap que hi ha lladres i
assassins. Tota aquesta desordenada reflexió ve del desgraciat
assassinat d'una noia russa a mans del seu excompany, després que tots
dos apareguessin al programa El diario de Patricia, d'Antena 3. Em sembla que s'està frivolitzant molt. Per si de cas, la vicepresidenta primera del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, ha convocat reunions amb les associacions de dones, les unitats de seguiment de les comunitats autònomes i la Unió de Televisions Comercials (UTECA) per impulsar mesures contra la violència masclista. Perquè esclar, la violència de gènere ve donada per la televisió. No es pot culpar a la televisió del que fa la societat. Ni la televisió, ni la ràdio, ni els diaris, ni la religió. I el sentit comú? I la llei? Tot se soluciona amb grups d'estudi, des del canvi climàtic al càncer de pròstata. Està molt clar que aquesta situació no es pot permetre de repetir. Però no és qüestió d'assenyalar amb el dit el culpable per rentar la nostra consciència. Ara bé, si vosaltres sortiu en un plató i us posen al costat un animal com aquell individu, no sortiríeu corrents? No acuso la noia, pobra, però no goso apuntar la televisió. L'assassinat és culpa de la televisió, sembla ser; doncs jo dic que no. Aquesta lacra que és la violència de gènere no es pot dir que se soluciona amb quatre experts parlant de tele. (article publicat a Comunicació21) Llegeixo que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha presentat l'estudi "Escriure en català: Estat de la professionalització" on es destaca que "la dedicació a escriure en català és una activitat que ha anat creixent i s’ha anat especialitzant, fet que indica una major professionalització del col·lectiu". Fins aquí només puc fer que regalar abraçades i mostrar-me satisfet com a català i com a lector. A més, el 49% dels enquestats afirmen tenir una dedicació regular a l’escriptura, malgrat que no se senten ben retribuïts i han de compaginar l'escriptura amb d'altres feines; com ha passat tot sovint, no només han escrit els milionaris. De nou, però, una dada per estar content i sadollat.
Ara bé, la cosa es comença a tòrcer quan perdent el temps trobo que el 49´5% de la mostra general afirmen ser funcionaris, mentre que el 24´6% són autònoms. En canvi, els més professionalitzats, aquells que només es dediquen a l’escriptura són un 6´8% de la mostra. O sigui que els nostres escriptors, els que fan avançar la nostra literatura, són bàsicament professors d'institut i empleats de correus o de l'administració autonòmica. Doncs Déu n'hi do. No sóc qui per criticar què fa o deixa de fer ningú però em preocupa que la meitat dels escriptors catalans siguin funcionaris. Quines vivències aporten? Les pòlisses que veuen passar, els impostos que fan pagar? O més aviat es recreen en la dificultat intrínseca de l'ensenyament? La frustració d'enfrontar-se a un adolescent és gegant però no sé si només així, o només d'això, pot viure la literatura catalana. No m'estranya que la majoria de la població no sabés qui era la meitat de la representació catalana a la Fira de Frankfurt. Això ens porta a una dificultat de definició: què és ser escriptor? Val haver publicat un llibre o un guió? Vol dir dedicar-s'hi principalment com a quest 6´8%? Si encara costa trobar la categoria laboral de periodista com ha de ser de difícil trobar la d'escriptor. Però el que crec que no ha de ser un escriptor és un funcionari. Que sí, que hi ha hagut escriptors genials que treballaven en una oficina, com el gran Jaime Gil de Biedma, però el que critico és l'esperit funcionarial, el fer per estar i l'estar per anar-hi anant. No vull creure que hi hagi persones que es dediquin a escriure estant pendents de tal subvenció o de tal premi literari. Sí, tots hem de menjar i d'escriptor hi ha poca palla per repartir però m'obsessiona que no arribem al moment en què s'arribi a ser escriptor traient oposicions. (article publicat a Cultura21) Avui a la contraportada d'El Punt en Manuel Cuyàs fa un article que retrata, amb certa ironia, les actuacions de la Fundació Catalunya Oberta i dels liberals catalans en general. Amb esportivitat, bonhomia i bon humor accepto la broma i penjo aquí l'article, de tota manera sempre recomanable d'en Cuyàs. (segueix...) Direu que les bicicletes són hippies i que el Bicing és una idea progressista i poc edificant. Doncs bé, sóc usuari del Bicing. I considero que és una molt bona idea. Els que em coneixeu pensareu que és per motius familiars i comercials, però crec fermament que el Bicing accentua l'autonomia i el valor individual. És un servei públic com podria ser un taxi. S'assembla molt més a un taxi que al metro, per exemple. Sí, sues, però ets tu mateix. Com a concepció és una illa de respecte per la decisió personal i per la capacitat de moure's individualment, sense esperar a res ni a ningú. Entenc que digueu que és una cosa progre perquè ho ha impulsat l'Ajuntament de Barcelona, el paradigma de l'estupidesa superficial. Però és una idea liberal al màxim, de dreta diran els més espabilats. Una empresa com ClearChannel obté la concesió -punt encara un poc fosc- d'un servei públic. No és TMB qui regula tot plegat. És més, és un 902 el telèfon al què has de trucar per qualsevol de les múltiples incidències que provoca el Bicing i el seu manteniment, a hores d'ara deficient. No és gaire 'progre' això, oi? Imagineu si ho haguessin posat altres partits...fatxes, neoliberals, imperialistes! Cada vegada molesta més aquesta tonteria partidista, sigui del color que sigui, una prova són les ressolucions parlamentàries de CiU, ERC i ICV arran de la petició de dimissió del coi de ministra de Foment. Tornem al Bicing, que em separo del camí correcte, encara que sigui només per deixar clar que no hi ha res més liberal que el codi de trànsit i res més d'ordre que circular. Fora bromes, el Bicing pot ser un bon servei mentre no es faci amb una voluntat estètica o expansionista en contra dels vehicles motoritzats. A la vida hi ha amics, coneguts i saludats. Rarament he arribat a conegut. Sempre he format part del bloc dels saludats. Josep Pla Amb aquesta cèlebre cita del geni de Llofriu ha acabat ara la darrera edició del programa de 8tv 'Amics, coneguts i saludats' que dirigia i presentava Josep Puigbó. Fa unes hores he llegit a e-notícies que en Puigbó perillava, i ara he hagut de sentir el seu comiat, i és ben estrany -o no tant- tenint en compte que rebrà un premi força important, de l'Apei [Notícia a El Punt /Notícia a Comunicació21]. Tot plegat ben sorprès i després de seguir un debat la mar d'interessant sobre usos lingüístics (hi han participat Màrius Serra, Sebastià Alzamora, Vicent Sanchis, Ivan Tubau, Mathew Tree i Miquel Porta Perales). Han fet ús d'alguna estadística [idescat] i han parlat sobre el futur de la llengua catalana, allò de si el català es mor o no. Jo, potser per generació, no sóc pessimista tot i que a Barcelona m'és impossible viure tot un dia en català, però vaja pitjor estavem abans. M'han agradat diverses coses d'aquest debat, per una banda el coneixement d'una associació que es diu Català Sempre [web] que m'ha semblat molt assenyada. També he conegut casos sobre estrangers, que més enllà de la caricatura d'en Tree, aposten pel català amb normalitat, sense fer preguntes. Per què en català? I per què no? Tot això tenint en compte que el castellà es mereix el mateix respecte i els mateixos drets. Només faltaria. El senyor Ivan Tubau, preideòleg de Ciutadans va fer ús de les teories del sociolingüista Albert Branchadell de manera un xic tramposa i va exposar que si Catalunya tingués un estat propi la Unió Europea no li permetria la persecució a un gruix important dels seus ciutadans castellanoparlants. El què el senyor Tubau no ha entès encara és que el catalanisme-nacionalisme-sobiranisme-independentisme predica, ara i sempre, és una integració total i que en una eventual Constitució Catalana el castellà seria llengua oficial i els habitants del nostre país, com avui, podríen usar-la lliurement. Em sembla que està fora de discussió que avui si hi ha una llengua feble encara és la catalana. No fem política d'una cosa que no ho hauria de ser. Com diu Màrius Serra "la llengua és com el sexe, s'ha d'utilitzar", a favor de les dues premises del lingüista d'Horta. Però el què més m'ha impressionat ha estat el testimoni que ha vingut des de l'Alguer. Han intervingut representants de la Franja (de la Matarranya concretament) que és on hi ha un percentatge més alt de catalanoparlants, de Catalunya Nord però l'alguerès m'ha frapat. Un ex alcalde de l'Alguer parlant en alguerès, no havia sentit mai aquell accent. Preciós. No només pel deix italià si no pel balear també, per mi molt estimat. I l'ús de paraules com 'minyons' que sí es perden, sempre que nosaltres vulguem. Així doncs, escric empès per la impressió del senyor alguerès que ha demanat que no ens oblidem d'aquests poc més de 20.000 ciutadans italians què pensen en català, com molts aquí i allà. També ha dit que no pot ser que mentre es mor aquella cultura aquí fem ús de l'alguerès posant-nos una enganxina i dient collonades. Cal posar-hi interès, però sobretot cal parlar el català, fent-ne ús, no castigar a ningú per no usar-lo (com fa el govern amb la retolació comercial) que és d'on venim nosaltres escaldats, sinó auspiciant-lo. La immigració nova que tenim serà clau. No siguem burros. Però com ha dit en Sanchis "no es pot matar una cosa que es mou contínuament". Doncs això, anar-li fotent, anar usant el català. Nedar de nit mereix reservar-te una nit. La fotografia al tauler d'instruments, presa fa anys, girada al revés des del parabrisa. Cada llum del carrer revela el quadre al revés. No obstant això, està tot més clar. Em vaig oblidar de la meva camisa a la vora de l'aigua. La lluna baixa aquesta nit. Traducció lliure de Nightswimming de R.E.M. No faré una valoració d'aquesta important periodista. Potser perquè no disposo de prou lèxic com en Salvador. Però sí vull afegir una petita anècdota per sumar color als comentaris fets en l'edició anterior. Anava jo en autobús a trobar-me amb la Silvia. I vaig decidir posar la ràdio, la del mòbil, per escoltar música, com quasi sempre. No sé ben bé per què tenia connectada la Cadena SER -probablement perquè havia escoltat alguna retransmissió futbolística- i em va aparèixer una espècie de magazine informatiu de vespre. Tractaven del caos de rodalies. D'això ja fa dues setmanes ben bones. Enmig de tota quanta tonteria van donar entrada a l'ínclita Milagros Pérez Oliva -que per d'altra banda té una dilatada trajectoria periodística- i va apuntar que la paraula crisi en xinès té dos significats. Un de negatiu i un de positiu, que vol dir oportunitat. La periodista instava als catalans a prendre tot aquest desgavell com una oportunitat per millorar. Mentre m'aguantava el riure, el conductor de l'espai de Ràdio Barcelona intentava rebaixar una mica la situació tractant de desviar l'objectiu i fent esment de que la situació actual -eren els primers dies dels autobusos a plaça Espanya- era caòtica Pérez Oliva es va convertir en el teló d'acer. La defensa de l'administració va ser completa. Ni per un sol resquici. Com una roca a favor del govern i dels governs municipals. Però la cosa va rebentar ja dintre del meu servei quan vaig sentir que la periodista va demanar que es posessin uns ferrys entre Gavà o Vilanova i Barcelona. Estupefacte el locutor de la SER, ja per tancar, li va dir irònic que potser això no fóra bo quan hi hagués mala mar i Pérez Oliva, sense mostrar cap emoció en la veu, va subratllar que "a prop de la costa la mala mar no es nota". No hi ha res com tenir sempre la raó. En l'edició digital de l'Avui d'avui s'expliquen els primers canvis que es fan al rotatiu [web]. Per començar l'arribada de Toni Cruanyes com a director adjunt i després l'establiment de quatre subdirectors com són Salvador Cot, David González, Josep Playà i Lluís Martínez. A més s'explica que com Xavier Bosch haurà de fer de director no farà l'article de contraportada dels dilluns i el recanvi és ni més ni menys que en Queco Novell. Sí, el de Minoria Absoluta a Rac1 i Polònia a TV3. Però també té un passat de periodista més 'seriós'. I tinc ganes de veure com escriu, més enllà d'allò que surt a La Vanguardia fent broma. Reitero que l'humor és una qüestió molt seriosa, molt important i que requereix intel·ligència. Així doncs espero que el primer article de Queco Novell amb candeletes. Tot el que sigui sumar en la premsa catalana i en català, millor.  El professor Sala és un home brillant. Sé que molta gent no hi està d'acord. Primerament us demano que veieu aquest vídeo de VilawebTV on l'entrevista el gran Andreu Barnils i ja opinem en conseqüència. Encara és més important llegir el que escriu [articles] i el que diu a llibres [nou llançament i presentació demà de la FCO] i conferències. Només demano una mica de paciència i de com em va dir un periodista molt intel·ligent «el problema que té aquest home és que està molt caricaturitzat però en una estona ja et dones compte de que és un geni». Doncs prou caricatures. Xavier Sala i Martín és un dels nostres intel·lectuals, si és que es pot dir així, i les seves investigacions són un fet més enllà de la política, afortunadament. És un home molt agradable, té una entrada estranya. Però acostumo a ser molt curiós amb la gent que no és normal, que no és com els altres. El professor Sala no és com els demés, és de les poques persones del món -sense entrar en el nivell de ningú- que quan no sap d'un tema t'ho admet. Sé que té una imatge pública molt marcada però sempre l'he trobat atent i considerat, i a més extremadament intel·ligent. Hi ha una sèrie de tòpics del nacionalisme català què cal dinamitar i enterrar d'una vegada. Per una banda, el cada vegada menys valorat etnicisme català (en base a cognoms), i per l'altra arran de la procedència. És a dir, ets més català si ets de Berga que si ets d'Esplugues de Llobregat, per no parlar de qui és més catalanista. Ara bé, l'esport, que sempre es diu que polititza i fa mal a la societat, ajuda a desfer de facto totes aquestes collonades. I és la selecció catalana de futbol la que ajuda molt a això. En el darrer número de la revista Selecciona't que promou la plataforma pro seleccions catalanes [web] publica una entrevista amb el capità de l'Espanyol, Raúl Tamudo, en que es manifesta a favor del reconeixement de la selecció catalana. I es tracta d'un castellanoparlant de Santa Coloma de Gramenet. Aquest és el darrer article que fa en Vicent Sanchis a la seva secció 'En defensa pròpia' com a director de l'AVUI després de dotze anys. Hi ha qui diu, i gent què en sap d'això dels diaris, que no és per tant, que aquest diari hauria d'haver anat a millor, què no va trobar empreses prou consistents per bastir el projecte del nou AVUI. Jo dissenteixo. En Sanchis ha estat un gran director, no només per la longevitat o per la consistència i tossuderia, és que entenia com havia d'anar un diari. Pots estar-hi d'acord o no, però ha estat un gran director. És un adéu, crec que no. No m'estendré gaire més. Considero que un animal com ell (quan em veu em diu psicòpata, però ell també ho és) no podrà estar massa temps quiet i que és possible que hi hagi un nou projecte a la vista. Llarga vida! |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBLOCS
DIARIS
FUNDACIONS, ASSOCIACIONS I ORGANITZACIONS
MEDIA
MEDIA INTERNACIONAL
PLATAFORMES, COL·LECTIUS I CAMPANYES
POLíTICA CATALANA
SETMANARIS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
Telenotícies
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
L'amor és la resposta, però mentre vostè l'espera, el sexe li planteja unes quantes preguntes.