El Partido Popular està fent el canvi que se’n diu, com si fos un adolescent que passa a edat mig adulta. Què vull ser de gran? Haig de matar el pare? Què fan els meus amics del veïnat? Amb què coi m’identifico? La disputa soterrada però airejada entre Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre pretèn amagar-se rere etiquetes ideològiques. És paradigmàtic. Ve un congrés i és moment de “debat d’idees”, diuen, quan només volen discutir qui ha d’anar aquí o allà. Aguirre es declara liberal i a més titlla al seu rival de socialdemòcrata. Que lleig. Aquestes coses es parlen a casa i cara a cara, no de qualsevol manera i amb tothom mirant.
El majestàtic Valentí Puig en un article el passat Sant Jordi ens recordava que l’aposta –i obtenció- de progrés de Ronald Reagan i Margaret Thatcher no es podria entendre sense la juxtaposició de liberalisme i conservadurisme. El gran poeta defensa la seva tesi, l’horitzó d’entesa del liberal-conservador. Tot plegat molt britànic. Fóra meravellós tenir l’opció de parlar clar, però no es pot tal i com subratlla Valentí Puig a ABC “el primer compromís en un debat d’idees és donar suport a les normes de la semàntica”. I el PP s’amaga en el joc dels noms. També ho fa el Govern de la Generalitat amb “les captacions temporals d’aigua” o els “aularis externs”, però això és una altra història.
Friederich Hayek digué que no es podia parlar de liberalisme com un bloc homogeni. És a dir, un no és liberal i prou perquè dintre de la familia cadascú tira per la seva banda. Calen matisos. No val recitar noms i etiquetes per a confondre el personal. El matís, però, cal guanyar-se’l, estar disposat a pensar i a innovar. Coneixem els liberal-conservadors, inclús liberal-demòcrates. A Espanya tot de nom, de fets pocs, i a Europa mig continent no saben de què els hi parles. Però els que els alts dirigents del PP –que són als que els hi toca rebre ara- han de veure que llençant-se etiquetes sobre els altres no assoliran res. Bé, sí que es desprestigiï encara més el veritable debat polític o ideològic. A més mediocritat en el sistema polític, menys idees o paradigmes a defensar. I d’això viuen tots els partits, tots, ja s’ho faran.
Els grans polítics europeus contemporanis –Blair, Sarkozy, Merkel, Rasmussen- no han tingut por de la semàntica, l’han fet jugar al seu equip. La política o la fas o te la fan, com deia el geni. Quina llàstima haver hagut de parlar del PP per posar exemples, perquè a casa nostra –i per molt que ho vulguin alguns sectors minúsculs dels partits catalans- no hi ha possibilitat d’aquest debat. Ofegat l’eix nacional per un fictici joc de pilota entre dretes i esquerres –que no és una discussió d’idees, ni molt menys, si no de marquèting polític de baix cost- que porta a la centrifugació als catalanistes/nacionalistes els hi queden dues opcions; o deixar passar el temporal per veure que en queda després o bé llevar-se del son dels justos i plantejar a la societat perquè és millor la seva idea, que no és qüestió de banderes si no d’eines. Aquest és el primer debat sí, però no cal renunciar al segon; més o menys Estat, més o menys llibertat, més o menys individu. I és això, cal dir-se el nom del porc d’una vegada.
Jean-François Revel alertà de que “al començament una ideologia és una foguera de creences que, tot i devastadora, pot inflamar noblement els esperits i al final es degrada cap a un sindicat d’interessos”.
El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ja té nou gabinet. Cinc ministres nous, carteres noves i cares que se’n van. Destaca la sortida del salmantí Jesús Caldera, que ho havia estat tot en el zapaterisme. Deu manar més el secretari d’organització del PSOE, el valido José Blanco, i també l’amic i fracassat alcaldable Miguel Sebastián. Tan la premsa com la numerologia destaca dos fenòmens. Primer, que hi ha més dones que homes en aquest govern, i, és més, una senyora serà ministra de Defensa, Carme Chacón. Ja avanço que la carrera de Chacón serà molt i molt llarga. De fet, crec que podria ser candidata del PSOE, en un futur post-Zapatero, a la presidència de l’executiu espanyol.
Em sorprèn -bé, no gaire degut al papanatisme imperant- la fixació amb la paritat o no dels governs. Sóc contrari a la llei d’Igualtat. No a l’esperit, esclar. S’ha de garantir la igualtat de drets i oportunitats. Ara bé, s’han de guanyar, siguin homes o dones, blancs, negres, blaus o protestants. I em sembla que ens encanten les quotes i em preocupa. Es crea un ministeri d’Igualtat -potser amb la titular de menys perfil de tot el gabinet- i caldrà veure si és només una absurda operació estètica.
Per altra banda és molt destacable la continuïtat de Magdalena Álvarez, la Maleni, al capdavant de Foment. Els partits catalans bramen contra aquesta situació. Fonts socialistes diuen a la premsa, i menteixen, quan s’amparen en el gran resultat d’Álvarez a la seva circumscripció en les darreres eleccions, tal i com podreu comprovar aquí. Estic ansiós per veure què diu demà el genial Miquel Iceta en el seu bloc setmanal.
El nomenament de Chacón a Defensa i de Celestino Corbacho com a ministre de Treball i Immigració diuen que és una bona recompensa al PSC. I a Corbacho, que és com una tercera via dels socialistes catalans. Alcalde, parla clar i sap què vol, olé! Dos ministeris de pes polític per al PSC deiem. Sí. La veritat és que és sorprenent. Aquests darrers dies pel Congrés dels Diputats corria una opinió que aquí a Catalunya se’ns escapa. Si el PSC va obtenir 25 (dels 47) escons catalans això és un èxit però amb contrapartides. I és que si hi ha èxit a Catalunya, fagocitant els seus socis de govern -ERC i ICV-EU, per motius diferents- aquest és inversament proporcional a les xifres dels germans del PSOE a tota Espanya. O sigui que molt bé pel PSC però que no es passin, diuen a Madrid. Així que Álvarez i el que convingui, fins i tot carícies de Zapatero amb CiU.
Territorialment el PSC només ha deixat de banda Girona, on va recollir bones xifres. Teresa Cunillera, de l’Urgell, és vicepresidenta del Congrés i el reusenc Francesc Vallès és coordinador dels diputats i senadors catalans. Prou bé l’aterratge dels socialistes catalans a Madrid. Ara bé, la responsabilitat que hi ha sobre les seves esquenes és tan gran que no m’estranya que puguin patir de vertigen.
A pesar de que ja fa dies que estava a les llibreries ahir es va presentar el llibre de David Madí, secretari de comunicació de CDC, titulat Democràcia a sang freda (Edicions Mina). Hi vaig assistir per motius laborals, si és que calen motius per anar als llocs. La biblioteca Fuster a la plaça Lesseps va disposar el seu auditori en un to wagnerià que deixava als protagonistes ben enllumenats. Arturo San Agustín va fer gala del seu enginy i va assegurar que li cauen bé els que tenen etiquetes de malvat perquè acostumen a ser els millors. Potser sí. Conec un xic en David Madí i no penso fer la pilota a ningú, així que si algú vol valorar-lo que el tracti. Jo ja sé el què en penso i, com a bon egoista, m'ho guardo.
Felicito el diagnòstic de San Agustín que va subratllar que en Madí pertany a una generació a la què no li cal posar-se una barretina per sentir-se català. Hi estic d'acord, feliçment. També hi va ser present l'enginy de Francesc-Marc Álvaro que guanya molt en l'èpica fora de l'analista. El senyor Álvaro va confirmar el que molts pensem: que el llibre de Madí és més comentat que llegit. No sé com s'ho ha de pendre l'editorial. Però com a bon analista -val a dir que és una professió on falten veritables vocacions al nostre país- va discernir sintèticament que el frontispici del pensament Madí és "determinació, ambició i risc". Sí senyor, i tan de bo això es contagiés a una generació, com la meva i a la seva. Per altra banda, i perdonant les cites que l'Álvaro es fa o fa a 'amiguets', haig de saludar amb entusiasme l'entrada del concepte West Wing en la figura de Madí com a home polític a l'ombra i de qui va dir que "ell no es copiaria dels americans si no que els hi diria com ens fem les coses els catalans". Grans aplaudiments.
Molt bé, i en Madí què va dir? Primer, va assegurar que el seu llibre és un exercici honest de parcialitat. Doncs sí. Després va defensar la seva tesis de la dolça decadència del catalanisme, què considera més letal que la mortal decadència del catalanisme a la què es referia el president Pujol escrivint a la pressó de Zaragoza. I per acabar -si es vol saber més llegeixin el llibre, el recomano- va citar-se a ell mateix i les darreres pàgines de la seva obra on defensa la reconciliació. David Madí enten que Catalunya ha d'enterrar el caïnisme, que els catalans han de retrobar-se amb els seus polítics i amb la seva nació que no és cap altra que Catalunya i que la seva esperança -la d'en Madí- és que les properes eleccions catalanes serveixin per la reconciliació. Tan de bo. Però, i sense voler furgar on no toca, a CDC caldria una reconciliació també, però aquesta entre una mateixa generació.
En Joan Ferran és un innegable animal polític. Gran professional, ara bé el cinisme té un límit. Vaja, per mi el té, i en Joan Ferran l'ha passat i de molt. Reitero que és un gran professional i que no puc deixar d'admirar la seva intel·ligència política, però ja n'hi ha prou. Ara se'ns despenja en una entrevista dient que "Cal arrencar de Catalunya Ràdio i TV3 la crosta nacionalista". S'ha de tenir barra i poca vergonya. Ara els mitjans públics són nacionalistes? No ho foren ni durant els governs Pujol! Francino, Otero, López Melero, Buenafuente, Barril, Cuní, entre d'altres no són un referent nacional precisament. Grans professionals, molts d'ells els admiro, però no crec que siguin antisocialistes precisament.
Aquesta voluntat de deslegitimació és habitual de les pràctiques totalitaries i poc democràtiques. Com digué ahir Angela Merkel "el socialisme sempre acaba en totalitarisme", per recuperar una cita qualsevol. Això sense tenir en compte com diumenge l'amic Joan Ferran, aparatchik total de la divisió Stasi del PSC, va assegurar que la manifestació de l'1-D era un pèl ridícula i què total, segons els càlculs d'El País no ja de Guàrdia Urbana, 6.900.000 catalans no es van manifestar. Encara haig de parlar de la manifestació però no crec acceptable aquest tipus de demagogia i d'odi.
Finalment, els mitjans públics catalans han d'anar dirigits als catalans. Prou del complexe aquest cosmo-gili-polita de voler fer de tot. Per espanyola ja hi ha TVE, grans professionals, i si vull saber res de què passa al món, malgrat el 3/24, em connecto a CNN o BBC. És així, em sap greu Ferran, TV3 és la televisió nacional de Catalunya que va dirigida a tots a nacionalistes, no nacionalistes, castellanoparlants, gent que parli en urdu o que no parli, però el què ha de mostrar Catalunya. Als socialistes ja els hi va passar el 1980 quan van trobar que la victòria mínima de Pujol fou un error de la història, massa dialèctica marxista, i ara després de dècades parlant de Catalunya-real arriben al poder i es donen compte de que el país és com és i no com ells havien imaginat. El PSC és un partit cabdal per entendre Catalunya i els seu progrés, però no serà gràcies a Joan Ferran, de ben segur, que fa de l'hipocresia l'eina per encendre l'odi.
Avui em vull fer ressó d'una campanya per a gent que vulgui donar la cara. Els de Catalunya Acció promouen un enviament de cartes als representants polítics d'aquí i de la Unió Europea "per tal que els catalans puguin deixar constància de la seva indignació per l'estat llastimós de les nostres infraestructures i serveis a causa de la inoperància i desídia dels nostres governants". El que m'agrada d'aquesta campanya és que és concreta i simple. Enviar cartes. Això no és com adherir-se això és posar-hi la cara, la signatura i el perill a ser etiquetat de radical. Gràcies a Déu però constato que cada vegada hi ha més desacomplexament. Potser no és mala idea la tensió democràtica. Crec que la falta de tabú és positiva. Molt.
Em sembla fantàstic que es parli sense embuts. Des de tots els punt de vista, esclar. I recordo que el dret a decidir és per a tothom, pel que diuen sí i pels que diuen no. La democràcia pot, mireu a Hugo Chávez.
Els amics de Catalunya Acció ens recorden que "Espanya, per 'ser pobre', rebrà dels Fons de Cohesió de la Unió Europea 8 MEUR diaris des de l'any 2007 fins l'any 2013. Espanya rep del Principat de Catalunya 52 MEUR diaris. Catalunya és l'autèntic 'El Dorado' per a Espanya, però l'estant matant. Fa molt temps que dic que Espanya rebentarà pels diners, sencillament perquè cap territori, cap regió del món, pot suportar sense empobrir-se una espoliació econòmica equivalent al 10,5% de la seva riquesa com la que patim els catalans". Vosaltres mateixos.
Barcelona.- El president del PPC, Daniel Sirera, ha manifestat aquest dilluns que 'si ERC i CiU fossin conseqüents i coherents', després de participar conjuntament en la marxa del dissabte organitzada per la Plataforma pel Dret de Decidir, 'haurien de presentar una moció de censura contra els PSC i José Montilla. Sirera ha fet èmfasis que 'sis conselleres del Govern van participar en la marxa que anava en contra dels plantejaments' del president de la Generalitat. Sirera ha fet aquestes declaracions després de la reunió del Comitè Executiu del PPC i abans d'acudir a la concentració a la Plaça Sant Jaume per condemnar l'atemptat d'ETA.
En aquesta reunió els dirigents populars han fet referència a la manifestació del passat dissabte. 'Els organitzadors de la protesta es van aprofitar de la ràbia per reclamar la independència de Catalunya', ha declarat Sirera, qui ha demanat als partits que van participar a la protesta 'que deixin d'enganyar a la gent'.
En aquest context, ha ressaltat que els catalans ja tenen el dret a decidir i ho varen fer quan van decidir que José Luis Rodríguez Zapatero fos el president espanyol. De fet, ha assenyalat que molts dels participants en la marxa eren favorables a que Zapatero sigui president del govern espanyol. El president del PPC ha apuntat que 'aquesta manifestació no resolt els problemes de les infraestructures a Catalunya'.
Us imagineu què passés? En Sirera és un bon polític, a més d'una bona persona, i sí és del PP, però també hi ha gent que és del Madrid. Però mai fins ara havia estat tan d'acord amb ell. Esquerra comença a tenir un problema gros, però sobretot creixent.
El portaveu de CiU al Senat, Pere Macias, ha estat votat, per l’Associació de Periodistes Parlamentaris (APP), com a candidat als premis “senador de l’any” i la “pregunta del milió”. Anualment, des de l’any 1994 i com acomiadament de l’últim període de sessions, l’APP celebra el lliurament dels seus Premis Parlamentaris als polítics, en una festa en la que els protagonistes són aquells diputats, senadors i eurodiputats que, a judici dels membres de l’Associació, i per diversos motius, han destacat a les Cambres. La idea va néixer en temps de la transició democràtica i, des d’aleshores, gairebé 500 personalitats es congreguen tots els anys al lliurament de premis, juntament amb els periodistes parlamentaris.
Macias opta al premi de la “pregunta del milió” per la pregunta presentada al Govern, per a obtenir resposta escrita, sobre: ‘¿Considera el Gobierno que el mercado de vivienda en alquiler responde adecuadamente a los intereses de los arrendadores y de los arrendatarios, protegiendo en su caso a los arrendatarios frente a los arrendadores, cuando estos abusan de los primeros en el llamado mobbing inmobiliario, o protegiendo en otro caso a los arrendadores frente a los arrendatarios que incurren en impago, sin perjuicio de dichos arrendatarios cuando se hallen en situación de vulnerabilidad social, en cuyo caso no debe perjudicarse al arrendador, lo cual contribuye aún más a perjudicar la institución del alquiler y por tanto a los arrendadores y a los arrendatarios?’.
Els premis, els últims d’aquesta legislatura, es donaran a conèixer a la gala anual que l’APP celebrarà el proper dimarts, 18 de desembre, en un cèntric hotel proper al Congrés dels diputats, i es decidiran, prèviament, en una votació secreta entre els socis d’aquesta entitat, que reuneix prop d’un centenar d’informadors acreditats al Congrés i al Senat.
Bona crònica a Vilaweb de la manifestació d'aquesta tarda. M'he impressionat. Bé catalans, aquesta tarda bé. Era el mínim, només faltava que se'ns pixessin a la cara. Però molt bé, calia fer un gest. Ara bé, lamento profundament el tractament que ha donat TV3 i 3/24 de tot plegat, nefast. Demà ja serà dia per valoracions.
Sí que recomano i felicito a NacióDigital que donen tota la informació que us cal sobre la manifestació, i d'altres qüestions. Bona feina! La manifestació convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir ha reunit 700.000 persones, segons els organitzadors, i 200.000 segons la policia
ACN // 01.12.2007 19.11 h.
Barcelona.- La manifestació convocada aquest dissabte per la Plataforma pel Dret de Decidir ha reunit 700.000 persones pels carrers més cèntrics de Barcelona, segons la portaveu de l'entitat organitzadora, Mònica Sabata. Per la seva banda, segons la Sala Conjunta de Comandament, formada per la Guàrdia Urbana, els Mossos d'Esquadra i el Cos Nacional de Policia, ha xifrat els manifestants en 200.000. La marxa ha començat a les cinc de la tarda a la Plaça de Catalunya i pocs minuts després de les set de la tarda encara hi havia manifestants baixant pel carrer de Via Laietana. Entre els assistents més destacats, hi ha hagut els expresidents de la Generalitat Jordi Pujol i Pasqual Maragall, i l'expresident del Parlament, Heribert Barrera.
Ahir se'm va passar. Coi de sindicats majoritaris. No us perdeu l'entrevista que en Josep Cuní va fer ahir a Josep Maria Álvarez. "Les rodalies no s'arreglaran amb una manifestació", apunta el líder sindical d'UGT. Per cert, les seves joventuts Avalot sí que hi aniran. Álvarez, que no té res a veure amb la ministra de Foment no fem bromes, indica que no està en contra de la manifestació però que no és un dels convocants perquè "el problema de Rodalies no se soluciona ni amb una manifestació ni amb dues". "De fet, nosaltres no hi hem estat ni convidats" rebla Álvarez. Si que som orgullosos. Ai, si manés el PP...tots a córrer a fer-se el 'progre'.
Ah, també hi ha llenya per a Comissions Obreres, però aquests ja m'han decepcionat massa i les coses de casa prefereixo no fer-les massa públiques. No hi he militat mai, però per a mi era el sindicat més seriós i català.
Poques vegades ho he tingut tan clar. I mira que he anat a manifestacions ben estranyes en època d'estudiant.
Per cert, avui llegir l'edició catalana d'El País és com llegir el Frankfurter Allgemeine Zeitung, sembla d'un altre lloc. Només hi ha una referència d'uns comentaris del president Montilla renyant als socis del seu govern per aixecar el to de veu. Déu n'hi do! Ah, i després la barra dels socialistes queixant-se del tracte que reben de TV3. Menys mal que avui el centre d'atenció és un altre perquè de vegades és millor callar que opinar.
Ja ho vaig veure ahir però no vaig voler penjar-ho. Avui ja surt per tot arreu. És l'argumentari que algunes seccions locals del PSC (Tordera i Olesa de Montserrat, per exemple) posen per no anar a la manifestació. No sé si és un altre motiu per anar a la manifestació. O què?
MANIFESTACIO 1 DE DESEMBRE-ARGUMENTS
El PSC ni convoca ni dóna suport a la manifestació tot i respectar qualsevol expressió de la ciutadania, pacífica i cívica.
1-El PSC ni convoca ni dóna suport a la manifestació tot i respectar qualsevol expressió de la ciutadania, pacífica i cívica.
2-Els dèficits en infrastructures a Catalunya són responsabilitat directa de CIU
3-CIU practica la hipocresia i el cinisme polític al recolzar i participar a la manifestació, sent els principals responsables, juntament amb el PP, de l'origen dels problemes amb Rodalies:
a.Van aprovat el traçat de l'AVE, i ara es desdiuen
b.Van donar suport de manera reiterada a aquells Pressupostos del govern d'Aznar que menys van fer per les Rodalies a Catalunya.
c.No van demanar el traspàs de Rodalies quan el seu suport era clau per què Aznar fos President i Alvarez Cascos Ministre de Foment
4-Engany a l'opinió pública i desprestigi de les institucions democràtiques.
Alguns dels que donen suport a la marxa estan contribuint amb les seves últimes actuacions a desprestigiar l'acció política i enganyar a l'opinió pública: utilitzen el Parlament com si fos el Congrés demanant dimissions que no ens corresponen, i despisten a la ciutadania participant a manifestacions quina causa la trobem en actuacions seves del passat
5-Convocatòria confusa.
No se sap de forma certa quin és el sentit unitari i definitiu de la marxa:
a.Uns es manifesten pel Dret a decidir
b.Uns es manifesten per què volen el sobiranisme, o l'independentisme
c.Uns altres volen que la Ministra dimiteixi
d.Altres protesten en contra de decisions que van prendre quan tenien responsabilitats.
e.Finalment, alguns ho fan per protestar pels problemes de les últimes setmanes.
6-El Govern al costat dels ciutadans i ciutadanes.
El Govern ha estat i està al costat dels ciutadans que pateixen els problemes: respecte i suport pels afectats. I treballar per obtenir beneficis pels usuaris, que ajudin a rescabalar el seu greuge.
7-El Govern se centra en la solució dels problemes
El Govern no està sol: ha treballat, treballa i treballarà pel complert restabliment del servei de Rodalies i Ferrocarils de la Generalitat, i per l'arribada de l'AVE a Catalunya.
8-Les prioritats del President Montilla: 1- seguretat, 2- restabliment de rodalies i 3- arribada de l'AVE .
El President Montilla va marcar les prioritats què després tothom ha fet seves:
a.Primer, la seguretat, d'usuaris i treballadors
b.Segon, el restabliment del servei de Rodalies i Ferrocarils
c.Tercer, l'arribada de l'AVE.
És aquest, i no altre l'únic calendari que ens marquem, i no el que segueix CIU, marcat per la proximitat de les eleccions generals.
Els ciutadans saben que no estan sols, i que el Govern treballa sense descans pel restabliment de la normalitat.
9- El ciutadà sap qui són els responsables i qui aporta les solucions.
El ciutadà entén perfectament que qui és Govern i té responsabilitat de Govern està treballant per solucionar els problemes" i que, per tant, "no convoqui una manifestació per protestar per uns errors que s'han comès" .
10-Des del PSC reiterem el respecte i suport per tots els afectats
Al Parlament s'ha llegit i aprovat una moció en favor de la determinació del poble saharaui [document]. Molt bé. Molt a favor. En el quart punt del text es diu que es demana "que es respecti el dret del poble sahrauí de poder escollir el seu futur per mitjà d'un referèndum, tal com refermen les resolucions de l'ONU". Res a dir, no puc estar més a favor.
Però i tots aquests grups polítics que han votat això per què no opinen igual de Catalunya? Ja sé que no agrada la paraula 'poble', que si nazi, que si el volks, que si tot plegat. Molt bé. Parlem de ciutadans, de l'invidualisme, de factors democràtics, una cosa més moderna si es vol. Parlem de comunitats de ciutadans. De grups organitzats democràticament, de demos, de decidir. Per què és vàlid per al Sàhara, que em sembla molt bé, i no per Catalunya? Per què fa por el dret de decidir? Per què no més referèndums?
A tots aquells que estan en contra de la independència de Catalunya, què és molt legítim, en un referèndum també votarien vostès. És que sembla mentida. Per què la por? És per un possible resultat? Jo, que hi estic a favor, acceptaria un resultat contrari, què em seria molt frustrant no ho amago. Però a principis del segle XXI no entenc perquè som menys civilitzats que Montenegro, el Sàhara, o Timor.
No parlaré d'Escòcia o Flandes, envejable com s'aguant i es respira la tensió democràtica. Tensió sí, democràtica sobretot. No pot fer tanta por a Catalunya i que al Sàhara anem donant suport a tota quanta moció hippy i farsant. No calmem consciències mirant enfora i tractem d'ocupar-nos de casa nostra, perquè independència és una resposta a la situació social catalana, no només de senyeres i barretines.
Bé, a més del que podeu trobar a Vilaweb i NacióDigital us poso un motiu pintoresc per anar a la manifestació de dissabte. Al capdavant hi serà l'actriu Evita de Luna [web] que ha col·laborat en diversos projectes del director de cinema eròtic Conrad Son. Increïble la cançó 'Sexy' que està al final de la pàgina d'aquesta senyoreta premiada en festivals internacionals del seu gènere.
En resum, i el què és més important, a la manifestació Pel Dret a Decidir (versió infraestructures) tothom i és benvingut. És a dir, no tingueu mandra i apunteu-vos-hi.
Obligatori llegir l'entrevista a Jordi Pujol que surt avui a El Punt. De la mateixa manera és obligatori anar a pel primer volum de les seves memòries, bastides per Manuel Cuyàs. Sí, tot molt puntaire si voleu però què coi, si es fa bé, es fa bé.
L’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, a més ha dubtat aquests darrers dies sobre si CiU va fer bé no plantant-se en el debat de l’Estatut, i ho ha argumenta dient que molta gent sabia que el nou text portaria maldecaps. Pujol no diu si plantar-se hagués estat l’opció correcta però afegeix que tampoc hagués estat incorrecte. Tot i així, l'expresident subratlla que “això de plantar-se no és fàcil” i s’ha preguntat: “Qui és el guapo que diu ‘doncs jo no jugo?”. Dit això, ha recordat que la classe política “creia que havia arribat l’aurora” amb el nou Estatut. I vaja, més aviat el rosari de l'aurora
Els companys de NacióDigital, què segueixo amb delit (ho feu molt bé!) han obert un punt permanent d'informació de cara a la manifestació del proper 1 de Desembre a Barcelona.
Com sabeu us convido a anar-hi, només cal ser-hi. És una qüestió de dignitat ciutadana. I a diferència de la que ja va fer aquesta mateixa plataforma el 18 de febrer de 2006 cap partit ara l'ha pogut patrimonialitzar, i ja em quedo més tranquil. Aquest tipus de manifestacions, o demostracions com es diu en anglés, tenen èxit si la ciutadania ho vol, els partits ni poden ni han de liderar-ho.
Com diu en un article [El Punt] l'històric ex dirigent d'Unió de Pagesos i gran patriota Pep Riera "els partits van a remolc de la societat civil; o sigui, la societat
civil va bé i els partits comencen a adonar-se'n. Benvinguts, i fins
dissabte."
El president del meu país es diu José Montilla i fa un any que va ser nomenat. Els polítics, i sobretot els seus assessors, tenen una quasi malaltissa dèria de fer balanç. Cada any, cada trimestre, cada quinze dies, és igual, la qüestió és fer veure que es fa. Així les coses el president ha fet balanç del primer any de govern d'entesa i ha fixat el nou finançament com a prioritat pel 2008. Tan de bo sigui així. Estic d'acord en què gran part de l'obturació que viuen les administracions públiques de serveis es deu a la falta de finançament. Més ben dit, al finançament defectuós que resulta la nostra relació amb l'Estat central. No és política això, és un fet.
Però, el balanç del president què amaga? Personalment crec que el president Montilla ho està fent prou bé. Cal tenir en compte que a hores d'ara encara rep dels seus [Bono es queixa], i també dels qui li donen suport aquí [Ridao carrega], i que ha conseguit tenir a l'oposició a ratlla. I com a mostra mireu aquest article d'El Periódico que demostra que en un any el seu gabinet ha tret endavant tretze lleis, i onze han estat amb el suport de CiU, totes excepte pressupostos i llei de mesures fiscals. És a dir, no s'ha fet res d'extraordinari. Menys soroll que en la primera edició del tripartit i poca cosa més. En un any no es veu el resultat de polítiques socials, d'acord, però i els anys anteriors? Hi ha consellers que porten quatre anys al govern. Encara deu ser culpa tot de CiU, suposo.
Acabo recomanant que es tingui cautela a l'hora de fer balanç. Perquè la gent no és tonta. I aquest acte d'avui del president o algun que fa CiU o ERC sobre la seva acció política han de tenir més vergonya i, si es vol ser escoltat i cregut, autocrítica. De vegades fer balanç és un parany.
Notícia del balanç a Vilaweb Montilla diu que el seu és un govern de màxims [El Periódico] El president diu que anirà on faci falta per fer complir l'Estatut [La Vanguardia] Montilla no recolza la manifestació de l'1D [Avui.cat] El president i les infraestructures [Telenotícies] El president fa balanç [nota Generalitat] Biografia José Montilla [gencat]
Sempre ho he pensat. Quan els ajuntaments acullen actes de partits polítics qui ho paga això? M'és igual del partit. I ara em direu de tot, però agafo d'exemple una de les festes de partit més ben preparades i que tenen més assistència: la Festa de la Rosa, del PSC, que s'acostuma a fer a la pineda de Gavà. En aquest tipus d'events sempre hi ha la sospita de que l'ajuntament de torn acaba pagant, més que rebent.
I ara m'ha fet gràcia trobar que el PP de Gavà ha denunciat que aquest esdeveniment va costar 15.000 euros a les finances municipals [nota]. És legítim? No ho crec. Perquè el PSC a Gavà arrassa totalment, això vol dir que als ciutadans no els hi fa res? No ho crec tampoc. De tota manera, amb aquestes coses, siguin del partit que siguin, cal fer un esforç de transparència. Tan de bo sigui així.
Prova d'això és que ahir mateix, per exemple, va tenir lloc al Via Fora! de Vilafranca del Penedès el segon col·loqui que organitza la JNC sobre el futur del catalanisme polític. Ja ha passat en Francesc Homs per Vilafranca, i la fe perviu. Ja s'ha escoltat la conferència d'Artur Mas al Palau de Congressos, i la fe perviu. Ahir era el torn de l'historiador i director d'UnescoCat, Agustí Colomines, flamant director de la Fundació Trias Fargas. La veritat és que no sé què va dir, no hi vaig anar (Guillem, sóc un xava centralista, ja se sap), però el fet de que es celebrés la conferència i què hi hagués debat en algun punt del país és positiu, la fe persisteix.
Tenim fe, però no som del tot idiotes. I el títol de la conferència de Colomines fou prou encoratjador: "Té futur el catalanisme?". Vaja, bona pregunta, per incòmode sobretot. Espero que no anessim a Macià, Prat de la Riba i Valentí Almirall. Perquè és obligatori marcar-s'ho en foc a l'ànima però cal progressar.
L'intent d'Artur Mas de fer avançar l'ideari de Convergència, i per tant de part del catalanisme però no a l'inrevés, és valenta per sí mateixa però queda un regust ambigu. La conferència de Mas fou positiva pel país. Això és innegable, i ho debatré amb gust amb qui calgui. Ara bé, si hi ha qui diu que no va tenir nassos de parlar d'independència haig de preguntar sí estem preparats. Jo sí. I em sembla què passar de la connivència al dret a decidir és un bon pas. Més enllà de fets electorals, les idees és bo que es moguin. Cap a on? Això no ho sé del tot. Però no convergeix tant l'esquerra i la dreta com ens fan creure. De moment, Mas ha fet els deures, bé o malament, però els ha fet. I la resta?
De tota manera el què està clar és que per ser catalanista, o per seguir-ho sent, cal fe. I sentit de l'humor, però sobretot fe. Per cert, suposo que l'1 de Desembre ja sabeu què cal fer oi?
Molt curt i a última hora de la nit, o a primera. He sortit de la conferència d'Artur Mas (notícia a Vilaweb/notícia a Avui)
amb dues sensacions confrontades. Per una banda, el discurs m'ha
agradat i puc estar d'acord, sobretot en el dret a decidir i la
radicalitat democràtica. I per altra banda, el regust agredolç, ve
perquè no sé si hi haurà una bona acollida mediàtica.
A més, ahir vaig veure algunes cares llargues. S'esperava més? Potser
sí. I una altra cosa serà si és el cop d'efecte que necessitava Mas.
Perquè l'oposició és duríssima amics, tinguis o no raó, siguis o no el
millor. La política, com la vida, és profundament injusta.
És molt destacable la clara crida a l’acció, més que a la reflexió, cap
al sobiranisme. I sobretot cap al sobiranisme com a quelcom útil,
pràctic, possible i convenient.
Ja hi haurà temps per parlar-ne a fons d'això. Sobretot si hi ha possibilitat de dur-ho endavant.
Bloc no massa actualitzat del corresponsal de La Vanguardia al cor d'Israel. Dels pocs corresponsals proisrael que es poden llegir en aquesta península.
Bloc d'un dels millors periodistes de La Vanguardia, corresponsal a Ile de France. Hi ha qui diu que a més de llegir les seves cròniques també cal llegir Le Monde per tenir una versió menys esquerrana.
Indica que el poble català, com qualsevol altre, té el dret de decidir sobre el seu propi futur sense interferències d'altres nacions. La Plataforma no es vol posicionar ni a favor ni en contra de cap text estatutari, només pel dret democràtic.
A pesar de que ja fa dies que estava a les llibreries ahir es va presentar el llibre de David Madí, secretari de comunicació de CDC, titulat Democràcia a sang freda (Edicions Mina). Hi vaig assistir per motius laborals, si és que calen motius per anar als llocs. La biblioteca Fuster a la plaça Lesseps va disposar el seu auditori en un to wagnerià que deixava als protagonistes ben enllumenats. Arturo San Agustín va fer gala del seu enginy i va assegurar que li cauen bé els que tenen etiquetes de malvat perquè acostumen a ser els millors. Potser sí. Conec un xic en David Madí i no penso fer la pilota a ningú, així que si algú vol valorar-lo que el tracti. Jo ja sé el què en penso i, com a bon egoista, m'ho guardo.
En Joan Ferran és un innegable animal polític. Gran professional, ara bé el cinisme té un límit. Vaja, per mi el té, i en Joan Ferran l'ha passat i de molt. Reitero que és un gran professional i que no puc deixar d'admirar la seva intel·ligència política, però ja n'hi ha prou. Ara se'ns despenja en una entrevista dient que "Cal arrencar de Catalunya Ràdio i TV3 la crosta nacionalista". S'ha de tenir barra i poca vergonya. Ara els mitjans públics són nacionalistes? No ho foren ni durant els governs Pujol! Francino, Otero, López Melero, Buenafuente, Barril, Cuní, entre d'altres no són un referent nacional precisament. Grans professionals, molts d'ells els admiro, però no crec que siguin antisocialistes precisament.
Avui em vull fer ressó d'una campanya per a gent que vulgui donar la cara. Els de 
El portaveu de CiU al Senat, Pere Macias, ha estat votat, per l’Associació de Periodistes Parlamentaris (APP), com a candidat als premis “senador de l’any” i la “pregunta del milió”. Anualment, des de l’any 1994 i com acomiadament de l’últim període de sessions, l’APP celebra el lliurament dels seus Premis Parlamentaris als polítics, en una festa en la que els protagonistes són aquells diputats, senadors i eurodiputats que, a judici dels membres de l’Associació, i per diversos motius, han destacat a les Cambres. La idea va néixer en temps de la transició democràtica i, des d’aleshores, gairebé 500 personalitats es congreguen tots els anys al lliurament de premis, juntament amb els periodistes parlamentaris.
Ahir se'm va passar. Coi de sindicats majoritaris. No us perdeu l'
Poques vegades ho he tingut tan clar. I mira que he anat a manifestacions ben estranyes en època d'estudiant.
Ja ho vaig veure ahir però no vaig voler penjar-ho. Avui ja surt per tot arreu. És l'
Bé, a més del que podeu trobar a 
Obligatori llegir 
Els companys de NacióDigital, què segueixo amb delit (ho feu molt bé!) han obert un 
El president del meu país es diu José Montilla i fa un any que va ser nomenat. Els polítics, i sobretot els seus assessors, tenen una quasi malaltissa dèria de fer balanç. Cada any, cada trimestre, cada quinze dies, és igual, la qüestió és fer veure que es fa. Així les coses el president ha fet balanç del primer any de govern d'entesa i ha fixat el nou finançament com a prioritat pel 2008. Tan de bo sigui així. Estic d'acord en què gran part de l'obturació que viuen les administracions públiques de serveis es deu a la falta de finançament. Més ben dit, al finançament defectuós que resulta la nostra relació amb l'Estat central. No és política això, és un fet.
Sempre ho he pensat. Quan els ajuntaments acullen actes de partits polítics qui ho paga això? M'és igual del partit. I ara em direu de tot, però agafo d'exemple una de les festes de partit més ben preparades i que tenen més assistència: la Festa de la Rosa, del PSC, que s'acostuma a fer a la pineda de Gavà. En aquest tipus d'events sempre hi ha la sospita de que l'ajuntament de torn acaba pagant, més que rebent.
Molt curt i a última hora de la nit, o a primera. He sortit de la conferència d'Artur Mas (
