Fa prop de dos anys que no escric en aquest bloc. Res m'impedeix fer-ho. Deixadesa? I potser més. Només vull dir que aniré deixant guspires, poques i imprevisibles.
  |  |
|
El diari Público va néixer amb l'inspiració de The Independent i amb l'objectiu de fer un periodisme més proper que el de El País. Crec que cada vegada s'hi acosten més. Hi ha moltes crítiques a fer (obviar Catalunya o ser descaradament propers a una idea o sector, etc.) però sempre és bona notícia que un diari se'n surti, com a mínim de debò. Ahir la portada del Público encarnava això que penso.  Allò que no es veu en els diaris d'aquí.
joanfoguet |
dijous, 1 de maig de 2008 | 01:59h
Futbol, estil de vida, estil de joc. Tàctica i estratègia. Valen només els triomfs a la vida, oi? Doncs ara al futbol manen els anglesos. El Barça suicida deixa l'hegemonia a la que havia aspirat. Els anglesos tornen a explicar-nos-ho tot. És com amb la llibertat, ells l'inventen i després la perfeccionen ara passa el mateix amb el futbol. Curiosa comparació. També amb el luxe, amb la cuina, amb l'elegància seriosa i serena, amb dominar el món tal i com volen. Notícies de la victòria del Chelsa contra el Liverpool. The Guardian i BBC Ahir mentre i després de la tensió del partit Manchester United - FC Barcelona vaig sentir diversos comentaris que anaven més enllà del pessimisme cancerígen de la culerada: "Catalunya s'enfonsa" deien. Això em va fer pensar que si els nacionalistes/catalanistes/sobiranistes/independentistes fins ara han delegat el seu horitzó en el Barça, ara què toca? Val a dir que els millors anys del barcelonisme liderat per Laporta i Rijkaard han estat coincidents amb els dos tripartits d'esquerres a la Generalitat. Potser la desfeta del Barça reactivarà als nacionalistes? Ho dic mig de broma però les qüestions de moral col·lectiva són ben estranyes. El Partido Popular està fent el canvi que se’n diu, com si fos un adolescent que passa a edat mig adulta. Què vull ser de gran? Haig de matar el pare? Què fan els meus amics del veïnat? Amb què coi m’identifico? La disputa soterrada però airejada entre Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre pretèn amagar-se rere etiquetes ideològiques. És paradigmàtic. Ve un congrés i és moment de “debat d’idees”, diuen, quan només volen discutir qui ha d’anar aquí o allà. Aguirre es declara liberal i a més titlla al seu rival de socialdemòcrata. Que lleig. Aquestes coses es parlen a casa i cara a cara, no de qualsevol manera i amb tothom mirant.
El majestàtic Valentí Puig en un article el passat Sant Jordi ens recordava que l’aposta –i obtenció- de progrés de Ronald Reagan i Margaret Thatcher no es podria entendre sense la juxtaposició de liberalisme i conservadurisme. El gran poeta defensa la seva tesi, l’horitzó d’entesa del liberal-conservador. Tot plegat molt britànic. Fóra meravellós tenir l’opció de parlar clar, però no es pot tal i com subratlla Valentí Puig a ABC “el primer compromís en un debat d’idees és donar suport a les normes de la semàntica”. I el PP s’amaga en el joc dels noms. També ho fa el Govern de la Generalitat amb “les captacions temporals d’aigua” o els “aularis externs”, però això és una altra història. Friederich Hayek digué que no es podia parlar de liberalisme com un bloc homogeni. És a dir, un no és liberal i prou perquè dintre de la familia cadascú tira per la seva banda. Calen matisos. No val recitar noms i etiquetes per a confondre el personal. El matís, però, cal guanyar-se’l, estar disposat a pensar i a innovar. Coneixem els liberal-conservadors, inclús liberal-demòcrates. A Espanya tot de nom, de fets pocs, i a Europa mig continent no saben de què els hi parles. Però els que els alts dirigents del PP –que són als que els hi toca rebre ara- han de veure que llençant-se etiquetes sobre els altres no assoliran res. Bé, sí que es desprestigiï encara més el veritable debat polític o ideològic. A més mediocritat en el sistema polític, menys idees o paradigmes a defensar. I d’això viuen tots els partits, tots, ja s’ho faran. Els grans polítics europeus contemporanis –Blair, Sarkozy, Merkel, Rasmussen- no han tingut por de la semàntica, l’han fet jugar al seu equip. La política o la fas o te la fan, com deia el geni. Quina llàstima haver hagut de parlar del PP per posar exemples, perquè a casa nostra –i per molt que ho vulguin alguns sectors minúsculs dels partits catalans- no hi ha possibilitat d’aquest debat. Ofegat l’eix nacional per un fictici joc de pilota entre dretes i esquerres –que no és una discussió d’idees, ni molt menys, si no de marquèting polític de baix cost- que porta a la centrifugació als catalanistes/nacionalistes els hi queden dues opcions; o deixar passar el temporal per veure que en queda després o bé llevar-se del son dels justos i plantejar a la societat perquè és millor la seva idea, que no és qüestió de banderes si no d’eines. Aquest és el primer debat sí, però no cal renunciar al segon; més o menys Estat, més o menys llibertat, més o menys individu. I és això, cal dir-se el nom del porc d’una vegada. Jean-François Revel alertà de que “al començament una ideologia és una foguera de creences que, tot i devastadora, pot inflamar noblement els esperits i al final es degrada cap a un sindicat d’interessos”. Silvio Berlusconi guanya les eleccions. A la cambra de diputats i al senat de la república. Com sabeu ambdúes instàncies tenen el mateix pes. Bé, no hi ha gaire més a dir la veritat. L’esquerra italiana venia d’on venia, d’un govern fracassat d’un personatge amb molt de renom com és Romano Prodi. No era fàcil lluita contra això, malgrat que aquí no ho vulguem entendre gaire. Walter (Valter antigament) Veltroni és un bon líder per a l’esquerra italiana i per al que representa el Partit Demòcrata -somiat per Pasqual Maragall-, però necessita d’aquest periode d’oposició. Primer perquè Berlusconi no és etern i el seu partit no té herència ni grans futuribles. I després perquè ha d’entendre la política nacional i ensamblar bé el seu propi partit, ell ex comunista juntament amb democratacristians. Ara bé, és molt interessant aquest bipartidisme de facto. Jo sóc molt de Pierferdinando Casini, que ha quedat com a tercer grup parlamentari, però no caldrà que tingui protagonisme degut a la abassegadora victòria de Berlusconi, de la mà dels autonomistes del Movimento pel Sud i de la Lega Norte. Deia Veltroni en la seva campanya que “Si può fare”, i tant que sí, però encara no. Per cert, haig de denunciar de nou el papanatisme dels analistes de política exterior del nostre país. Es confonen els desitjos amb la realitat, com passa amb la política nord-americana. Mai encerten. És una llàstima. El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ja té nou gabinet. Cinc ministres nous, carteres noves i cares que se’n van. Destaca la sortida del salmantí Jesús Caldera, que ho havia estat tot en el zapaterisme. Deu manar més el secretari d’organització del PSOE, el valido José Blanco, i també l’amic i fracassat alcaldable Miguel Sebastián. Tan la premsa com la numerologia destaca dos fenòmens. Primer, que hi ha més dones que homes en aquest govern, i, és més, una senyora serà ministra de Defensa, Carme Chacón. Ja avanço que la carrera de Chacón serà molt i molt llarga. De fet, crec que podria ser candidata del PSOE, en un futur post-Zapatero, a la presidència de l’executiu espanyol.
Em sorprèn -bé, no gaire degut al papanatisme imperant- la fixació amb la paritat o no dels governs. Sóc contrari a la llei d’Igualtat. No a l’esperit, esclar. S’ha de garantir la igualtat de drets i oportunitats. Ara bé, s’han de guanyar, siguin homes o dones, blancs, negres, blaus o protestants. I em sembla que ens encanten les quotes i em preocupa. Es crea un ministeri d’Igualtat -potser amb la titular de menys perfil de tot el gabinet- i caldrà veure si és només una absurda operació estètica. Per altra banda és molt destacable la continuïtat de Magdalena Álvarez, la Maleni, al capdavant de Foment. Els partits catalans bramen contra aquesta situació. Fonts socialistes diuen a la premsa, i menteixen, quan s’amparen en el gran resultat d’Álvarez a la seva circumscripció en les darreres eleccions, tal i com podreu comprovar aquí. Estic ansiós per veure què diu demà el genial Miquel Iceta en el seu bloc setmanal. El nomenament de Chacón a Defensa i de Celestino Corbacho com a ministre de Treball i Immigració diuen que és una bona recompensa al PSC. I a Corbacho, que és com una tercera via dels socialistes catalans. Alcalde, parla clar i sap què vol, olé! Dos ministeris de pes polític per al PSC deiem. Sí. La veritat és que és sorprenent. Aquests darrers dies pel Congrés dels Diputats corria una opinió que aquí a Catalunya se’ns escapa. Si el PSC va obtenir 25 (dels 47) escons catalans això és un èxit però amb contrapartides. I és que si hi ha èxit a Catalunya, fagocitant els seus socis de govern -ERC i ICV-EU, per motius diferents- aquest és inversament proporcional a les xifres dels germans del PSOE a tota Espanya. O sigui que molt bé pel PSC però que no es passin, diuen a Madrid. Així que Álvarez i el que convingui, fins i tot carícies de Zapatero amb CiU. Territorialment el PSC només ha deixat de banda Girona, on va recollir bones xifres. Teresa Cunillera, de l’Urgell, és vicepresidenta del Congrés i el reusenc Francesc Vallès és coordinador dels diputats i senadors catalans. Prou bé l’aterratge dels socialistes catalans a Madrid. Ara bé, la responsabilitat que hi ha sobre les seves esquenes és tan gran que no m’estranya que puguin patir de vertigen. Dos canvis. Un de laboral i un de raó social, si es pot dir així. A pams. Després de passar per La Razón, Actual, Expansión i El Punt des de dilluns formo part del diari El País. Aquest fou el meu primer article al nou diari i aquests dos els darrers a El Punt (1 i 2). Estic molt il·lusionat amb el canvi i la nova feina però no puc mentir: trobaré a faltar als companys puntaires. Estic avocat a la nova tasca i no em queda massa temps per al bloc. O com a mínim no com m'agrada estar disponible per a aquest bloc, que seguirà viu però no amb la mateixa intensitat. Seguiré amb aquest bloc, però poc, i impulsaré aquest altre: joanfoguet.com, on l'exigència ja m'és una altra. Finalment, certificar un altre canvi: estic vivint a Sant Feliu amb la Silvia. Tot va molt bé, però no descarto acabar fent alguna escena de 'Escenas de matrimonio'. Iowa ha donat veredicte, com és la democràcia. Els demòcrates donen avantatge a Barack Obama i al camp republicà Mike Huckabee deixa de ser una sorpresa per abanderar un projecte que beu de fonts de Bush. Cal veure com evoluciona aquest any. Ho explica molt gràficament aquest article d'El Periódico. Jo segueixo apostant per Obama com a candidat demòcrata tot i que reconec que està molt i molt tendre per ser president. En Huckabee probablement guanyarà la nominació tot i que el meu favorit o preferit és Romney. Us poso el discurs d'Obama després de saber-se guanyador a Iowa. El diccionari diu que abusar és “Acció d’usar una facultat, d’un dret, d’una cosa, més enllà del que és considerat lícit, o amb finalitats diverses de les normals o pròpies”. Avui haig d’escriure sobre els abusos. Primer per una notícia del dia, en la que el bisbe de Tenerife assegura que hi ha alguns menors que provoquen que s’aprofitin d’ells [notícia]. Déu n’hi do, el bisbe indica que “Fins i tot, si no vigiles, et provoquen”. Gran imatge de l’església, espero -però no crec que passi- que la jerarquia vaticana prengui mesures. A Nord-Amèrica es fa un fort esforç per evitar aquests comportaments, i sobretot fer-ne apologia o disculpar-ho. Això d’una banda perquè de l’altra vull denunciar el què considero l’abús dels bancs, caixes o entitats financeres amb els seus clients. Evidentment és un negoci, i sort dels bancs perquè sense ells no sabíem on fotre’ns. Però la situació d’indefensió a la que et traslladen els empleats de les oficines bancàries és sideral. No només sembla que t’estiguin perdonant la vida, tenint en compte que treballen amb els teus diners, si no que a més ho fan amb paternalisme. I això no ho suportat mai, de debò, pare i mare ja en tinc i en faig el cas que en faig, individualista com sóc. Si em doneu un crèdit bé i si no també. I prou de mirar-me així. Les festes et porten al recolliment, i sovint a la família. Diuen que no la tries, diuen que és un regal o un turment. Diuen moltes coses, però sí és cert que no és el meu moment vital més elevat. Ja ho hem passat, queda el Cap d'Any. Estic baix de to vital, ja ho he explicat alguna vegada, té a veure amb el moment d'inici de l'hivern metereològic. No ho sé científicament, però sí que puc assegurar empíricament que sempre em passa el mateix en aquesta mateixa època. Poques coses em fan il·lusió. Tinc ganes de retirar-me una mica, o com diu el president Pujol "d'enretirar-me". No parlo del bloc, o no només, necessito parar un moment. I és que el Nadal anodí que he passat, més enllà de trobades familiars, no em convida a saltar d'alegria. Canvi de tema diametral: La Generalitat es va reunir amb el cònsol general dels Estats Units [nota], i van parlar de qüestions interessants per als catalans. Poca cosa sí, potser absurd o insignificat, però és del més profitós que he llegit.  La biblioteca no ha d’estar dominada per cap fanatisme ni cap intolerància. Jo sóc prou vell per saber on condueixen fatalment totes aquestes posicions manicomials. [...] La biblioteca ha de demostrar constantment que davant de l’accés al coneixement, tothom és igual i posseeix la mateixa Notes sobre la biblioteca. 19.06.73  Us he penjat el resultat del meu perfil com a votant republicà, si és què ho fos i si fos nord-americà, gràcies a un test de més de vint preguntes que promou el Washington Post (també es pot fer amb la línia demòcrata, ja posaré el meu perfil demòcrata). L'objectiu d'aquesta entrada és fer una mica de previsió de qui pot ser el candidat del Partit Republicà a la presidència del país més important del món. El favorit és Mitt Romney -amb qui presento més coincidències- seguit per Mike Huckabee i un recuperat John McCain -que és un dels meus favorits d'entre els dos partits-, i em direu: On és en Giuliani [wiki]? Doncs resulta que el megacarismàtic ex alcalde de Nova York no compta [3/24]. La seva campanya [pàgina web] va començar amb molta potència però s'ha cremat molt de pressa i ha anat caient en favor de noms com Romney o Ron Paul.Segons l'última enquesta del Wall Street Journal i la cadena de televisió "NBC", els més de deu punts d'avantatge que l'exalcalde de Nova York tenia sobre els seus contrincants s'han esfumat en un mes. Qui s'emporta gran part del nou suport és l'exgovernador de Massachusetts, Mitt Romney, que obtindria el 20% del suport dels simpatitzants republicans i ja empata amb Giuliani. En només un mes, Giulani ha perdut un 13% de suport i ha deixat de ser líder en solitari. En aquests moments, l'acompanya en intenció de vot Mitt Romney [campanya/wiki], que obtindria a hores d'ara el suport d'una cinquena part dels votants, la mateixa xifra que l'exalcalde de Nova York. A més, a la rereguarda també ha guanyat terreny l'exgovernador d'Arkansas, Mike Huckabee [campanya/wiki], que obtindria un 17% dels votants republicans. Jo sempre he estat entre els republicans suaus i els demòcrates durs, entre John McCain i Wesley Clark, precandidat el 2004 . Però potser seria més aviat del Partit Libertari [web del partit / wiki]. Comença 2008, l'any de les presidencials, yeah! Ara us poso un text que vaig escriure el passat 17 d'agost, amagat a Horta de Sant Joan. Tot d'una en un rampell ho vaig escriure. Era sobre la recent descoberta de que ma mare tenia càncer de mama. Demà farà la cinquena, de sis, sessió de quimioteràpia. Passarà un Nadal fotut, però amb qui li cal, els seus fills. Gràcies a tots aquells que us porteu tan bé amb mi i amb els meus. És difícil reaccionar amb el cordó umbilical apretant-te l'ànima. Sovint actuo per instint però em cansa, de tant en tant em paro i decideixo actuar amb raonaments. Potser llavors és quan m'equivoco.
Molt curt. Només vull manifestar-me molt a favor de la candidata socialista per Barcelona, la Carme Chacón. No per un tema ideològic, més aviat perquè farà la campanya electoral embarassada. L'actual ministra d'Habitatge està embarassada de dos mesos. No cal ser cap gran analista per entendre que el gruix de la campanya anirà augmentant igual que el ventre de la mare. A més, Chacón, que sembla que sigui un personatge de l'Hola va ser notícia aquest cap de setmana perquè s'havia casat amb Miguel Barroso, un dels homes més importants del president Zapatero, i dirigent de La Sexta. Cada dissabte per la tarda Barroso i Zapatero, amb uns quants més juguen a bàsquet. Doncs bé, com a dona, com a ésser humà vaja, estic content perquè la normalitat del l'embaràs també es doni en política. No és la primera política embarassada, recentment ha estat notícia el fet que la diputada d'ICV, Dolors Camats, delegarà el seu vot mentre no hi sigui després de parir. Tot està molt bé. No sóc precisament un amant de la subvenció i de l'ajuda estatal però a l'hora de tenir fills totes les facilitats són poques. No m'agrada sentir allò de que s'ha de renunciar als teus per no sé quina carrera. Per altra banda, al març voteu qui us doni la gana.
joanfoguet |
dimarts, 18 de desembre de 2007 | 18:09h
Aquest vespre torno a perpetrar una tertúlia a Catalunya Informació, al Catalunya Nit. M'han trucat d'urgència perquè aquesta nit és el sopar del PSC i costa trobar gent. Però jo sí estic disponible. I mira, allà que hi vaig. La convidada és la Carme Valls, presidenta de Ciutadans pel Canvi. I l'altra periodista és l'Iva Anguera de Sojo. De nou em fa molta il·lusió anar a la ràdio, sempre m'ha agradat molt.
joanfoguet |
dilluns, 17 de desembre de 2007 | 11:07h
Ahir potser em vaig deixar el millor bloc de futbol, pel que fa a moviment de nous talents, que existeix: El fichaje estrella És senzillament espectacular. Molt ben fet i poques vegades s'equivoquen. Bravo.  Encara no he començat a comentar massa en el bloc la qüestió de la campanya americana, què és una qüestió que realment em preocupa i m'interessa. Vull comentar que els candidats Clinton (D) i McCain (R) guanyen suport de principal diari d'Iowa. Llegeixo en una nota d'EFE que Hillary Clinton, pel costat demòcrata, i John McCain, pel republicà, van guanyar ahir el suport del principal diari d'Iowa amb vista a les eleccions primàries en aquest estat, el primer a votar pel candidat a la Presidència dels Estats Units. Això de les primaries en diuen caucus, i és probablement una de les essències de la democràcia organitzada tot i que té la característica de començar a Iowa, i també recentment a Nevada. El caucus és el punt de partida d'una campanya que ha de durar fins a final de 2008.El suport del "Des Moines Register" és un bon senyal per als dos polítics, atès que és una declaració cobejada que havien intentat aconseguir els equips de campanya de tots els aspirants. En la seva edició d'ahir, el consell editorial del rotatiu va afirmar que Clinton i McCain són "els més competents i preparats per a assumir el lideratge". Clinton ha perdut la davantera enfront del senador demòcrata Barack Obama a Iowa, on les enquestes ara li donen com a guanyador en el comicis del 3 de gener. Per la seva banda, McCain és cinquè en els sondejos a l'estat, que lidera l'exgovernador republicà d'Arkansas Mike Huckabee. McCain també va guanyar ahir el suport del diari "The Boston Globe", que va dir que el senador per Arizona ha promogut "un diàleg honest sobre els problemes que afronta Estats Units". En la banda demòcrata, el diari de Massachusetts es va decantar per Obama, del qual va destacar la seva diversa experiència internacional, doncs el seu pare era de Kenya i ell va viure quatre anys a Indonèsia quan era nen. Curiosa experiència internacional, sigui dit amb respecte. El suport de la pàgina editorial de "The Boston Globe" és important perquè el diari té impacte en el veí estat de New Hampshire, que votarà el 8 de gener. No obstant això, el trofeu principal era el "The Des Moines Register", atès que una victòria a Iowa pot ocasionar un efecte dominò que catapulti a un candidat a la victòria a nivell nacional. Sobre McCain, aquest diari va recalcar que ha defensat les seves idees malgrat les crítiques i la pròpia oposició del públic. "Ha criticat els subsidis agrícoles i de l'etanol durant els seus dues campanyes presidencials a Iowa. Va ser contra el seu partit i el president a l'oposar-se a les rebaixes d'impostos de 2001 i 2003. Fa un any, malgrat les forts crítiques, va recolzar fermament la decisió del president (George W.) Bush d'enviar més tropes a Iraq", va explicar l'editorial. Quant a Clinton, el diari va afirmar que la seva preparació "la fa destacar enmig d'una constel·lació de possibles estrelles en el seu partit, en particular Barack Obama, que també demostra el potencial per ser un bon president". El rotatiu va reconèixer que el senador d'Illinois té més gran capacitat per motivar a una audiència, però va dir que la seva "relativa falta d'experiència" ho fa menys confiable. Obama va ser elegit senador en 2004, després de vuit anys a l'assemblea legislativa d'Illinois. Aviat seguirem parlant de tots aquests candidats, però aneu mirant els diaris americans i veure-ho com va la cosa. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBLOCS
DIARIS
FUNDACIONS, ASSOCIACIONS I ORGANITZACIONS
MEDIA
MEDIA INTERNACIONAL
PLATAFORMES, COL·LECTIUS I CAMPANYES
POLíTICA CATALANA
SETMANARIS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
Telenotícies
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
L'amor és la resposta, però mentre vostè l'espera, el sexe li planteja unes quantes preguntes.