Al contrari que les meues companyes prenyades psicòpates americanes del fòrum, que al tercer mes d'embaràs ja estaven triant el color de l'habitació del xiquet, i al sisè s'avorrien en veure que ja ho tenien tot, jo m'ho he pres més en calma. Des dels set mesos tinc tot el que havia de tindre preparat -una maleta a la porta per si havia d'anar urgentment a l'hospital-; però amb les setmanes hem anat ultimant coses: que si un bressol per ací -que no necessitarà fins al mes d'octubre- que si una banyera per allà -que tampoc no necessita de manera imprescindible el primer dia d'estar a casa-.
Ara que estic a punt de ratllar l'inici del quart trimestre d'embaràs -és a dir, que estic a tres dies d'eixir de comptes, com diuen per ací-, em sent amb experiència suficient com per a parlar de la panxa del tercer trimestre. És la més famosa, la que ix a les pel·lícules, la que tothom imagina quan sent la paraula "embaràs", la que es coneix també pel nom de "bombo", i, definitivament, la més pesada de totes.
Haeckel, el biòleg alemany que inventà el terme "ecologia", féu el següent experiment: en un terrari hi entaforà un parell de sargantanes -no em feu ara especificar si eren fardatxos, llangardaixos o dragons-. I, com diu la cançó, com veia que no es barallaven, va anar a buscar un altra sargantana. I anar fent. Unes quantes sargantanes més tard, Haeckel observà un esclat de violència; en incrementar el nombre d'animals dins d'un mateix espai, arribava un punt on es tornaven agressives i s'eliminaven fins tornar a un nombre determinat d'animals dins el mateix terreny. D'això en va dir ecologia.
Això de que la natura és sàvia només se m'acut que ho puguen dir els hòmens. Si li preguntes a una embarassada a poques setmanes de parir et respondrà probablement que la natura és molt puta. I molt lenta. Des del sofà albire més enllà del promontori de tres quilograms i escaig el calendari de l'any Borja, tots els dies, més o menys a aquestes hores. Ha passat un dia més. Una setmana més. Un mes més. I me'l mire i me'l remire tant que un dia d'aquests em quedaré sense mes de juny de tant de gastar-lo. Com si això poguera fer passar el temps més a pressa. Com si la setmana que ve haguera de vindre demà només per mirar-lo cara a cara, fixament. Mentrestant, de fons, ressonen els dies lentament, ritardando. El tic-tac del rellotge de sorra s'espaia amb punts i apart. Tic. Tac.
Hi ha un reportatge magnífic de la National Geographic sobre el món dels nadons dins l'úter de la mare. Com podeu imaginar, me l'he anat berenant per etapes i de manera compulsiva. En un moment donat, el reportatge es fa ressò d'un estudi en què s'exposava els fetus a partir de l'últim mes a una mateixa música. Setmanes més tard, en eixir de l'úter, els xiquets que havien estat exposats a aquesta música es calmaven en sentir-la, mentre que els que no hi havien estat exposats continuaven amb el ritme cardíac alterat.
És per aquesta època, fa més o menys un any, que em van diagnosticar endometriosi. Ho recorde mentre em vaig acaronant la panxa. Es tracta d'una malaltia molt freqüent que apareix en diversos graus i afecta els voltants de l'úter. En el meu cas, el meu grau era (és) elevat, degut al nivell d'agressivitat de demostra la malaltia. La sort que tinc és que el teixit endomètric extrauterí només s'ha instal·lat en un ovari.
Això de passar nits en blanc em recorda a Sant Petersburg i les seues nits blanques. M'hi recorda, tot i que mai no he estat a Sant Petersburg en època de nits blanques. Una amiga meua m'explicava que la gent feia molta festa, en aquesta època: eixia pels carrers a celebrar l'estiu, i bevia i cantava. El que posa els pèls de punta és pensar que si Sant Petersburg té nits blanques és perquè a l'hivern deu tindre dies negres: dies on només hi ha un parell d'hores de sol, i encara gràcies. Si la posta de sol de després de dinar a Varsòvia feia ganes de tallar-se les venes no em puc imaginar un dia negre a cap ciutat del Bàltic.
Entrar en el tercer trimestre és tot un exercici de resignació. Des de gener fins a principis d'abril estar embarassada era una font d'energia renovables com feia mesos que no tenia. Matinava els caps de setmana per voluntat pròpia, sense coaccions laborals. He viatjat i treballat a gust, amb les úniques limitacions de qui porta un ésser a l'interior.
Quan arriba Sant Josep desitjaria amagar-me del bon temps reculant cap a l'hivern i amagant-m'hi sota dos pams de neu. I m'esperaria allà, com una ossa prenyada, fins que la llosa de l'estiu m'assegurara que l'esclat de les flors ha donat el seu fruit. I si no puc fer totes eixes coses, preferiria portar la pluja a aquests dies fantàstics que ens han eixit de pasqua. I que ploguera molt. I fort. I tots els dies, fins al mes de juny.
Diuen que la vida et canvia quan tens un fill. Potser això val per als hòmens. Per a nosaltres, no. La vida ja ha canviat. I no em referisc ja al tret més notori, a la panxa coronada per una cirereta en forma de melic al revés. Tampoc no em referisc al fet de pensar i repensar en com acabarà tot açò, que d'alguna manera ha d'acabar, perquè els embarassos -encara que a voltes no ho parega- no són per a sempre. Ni tan sols pense en la reestructuració brutal que ha sofert casa en les últimes setmanes -i la que m'espera per setmana santa-. És que ara ja no estic mai sola.
Creia que aquestes coses no eren tan sobtades, i que la naturalesa feia el seu camí subtil. No ha estat així. De les redonors amb aparença de sobredosi de torrons nadalenca he passat a una aparença clara de prenyada en qüestió de dies. Com la primavera a Polònia, que es desperta un dia exultant i comple les avingudes militars de la capital amb flaires de muntanya.
El melic va perdent territori, i la pell del bombo es tensa dia rere dia, que no guanye per a cremes antiestries. I encara queden unes quantes primaveres poloneses per esclatar dins meu.
El primer dia que vaig donar positiu vaig córrer a la llibreria a buscar un llibre d'embarassada. Si anava a Ambra, la meua llibreria de capçalera, podia alçar sospites trobant-me algú entre passadissos i prestatgeries. Per tant em vaig allargar fins al centre comercial d'Ondara, al Book World, on no m'he trobat mai cap conegut, i les dependentes angleses em cobraren tan agradosament com discreta el meu exemplar del best-seller What to expect when you are expecting.
La panxa d'una embarassada és hipnòtica. Es tracta d'una redonor on inevitablement van a parar mans conegudes i no tant conegudes, i confesse jo mateixa haver caigut en la temptació de tocar panxes embarassades -després de demanar el permís pertinent-. Desafortunadament, es tracta d'una redonor costosa, que només abarca una part -la meitat?- de l'embaràs. L'altra meitat s'inicia amb una panxa normal, i continua amb una deformació corporal constant, implacable i en ocasions, gens clara.
Qui espere un post nadalenc demanant tot ple de regals per a l'any nou ja pot redirigir-se a la pàgina d'El Corte Inglés, que ací no trobarà el que busca. Tampoc pretenc escriure un post sobre els propòsits de l'any nou; si m'he de fer a la idea d'alguna nova afició -parapent- o propòsit -aprendre anglès?- faig tard. S'han acabat els dies dels reptes amb data de caducitat. Comencem una vida nova, que espere que perdure més enllà de nosaltres mateixos.
