No sé quin estrany impuls em va dur a engrapar un cabàs d'apunts antics, carpetes i fundetes de la meua cambra de soltera, amb la intenció de buidar paperots inútils i reutilitzar tot el material -físic, de papereria-, per als pocs afers a què m'ocupe en l'actualitat en el poc temps lliure que el meu home m'ajuda a arrapar alguns dies. Hui, en un d'eixos arraps de lleure, tinc escampada per damunt la taula papers, apunts -i fins i tot algun post escrit en paper!- i capítols que algun dia van significar alguna cosa.
L'alemany sempre se m'ha resistit. Podria fer-me l'ànim de parlar txec, búlgar o eslau antic. Però amb l'alemany no hi ha hagut mai manera. De xicoteta vaig anar a una escoleta alemanya, on a la mestra li dèiem "tante" (tia, en alemany). Deu ser alguna mena de trauma infantil. No recode perquè. El que sí recorde -millor que l'escoleta- va ser el meu primer viatge a Alemanya, a Berlín.
Des que tinc el bloc no havia estat mai tant de temps sense escriure. Des de que tinc el bloc tampoc no m'havia posat a preparar un casament. Deu ser això. Queden poc menys de dos mesos per al gran dia, i en comptes de posar-me la crema hidratant pels matins, el que faig és untar l'agenda amb anti-aging, a vore si aixina aconseguisc traure algunes hores. Accelerador de partícules? Que es casen a la valenciana, aquests científics suïssos!! Ja voran com se'ls acceleren les partícules!
Les amistats de la infància ja tenen alguna cosa especial per sí mateixes. Tendreses a banda, el mèrit més notori de la nostra amistat probablement rau en què no va ser fàcil; no era perfecta, ni infranquejable. Ens enfadàvem, ens perdonàvem, ens tornàvem a enfadar. Compartírem alfabets ciríl·lics, amors platònics, i lectures; moltes lectures al llarg de l'adolescència, l'etapa més puta de la vida. Una volta sobreviscuda la voràgine social, ens exiliàrem cadascuna a la seua terra promesa. I aixina acabàrem, l'Olga a Achen i jo a Almoines.
Des que tinc el bloc no havia estat mai tant de temps sense escriure. Des de que tinc el bloc tampoc no m'havia posat a preparar un casament. Deu ser això. Queden poc menys de dos mesos per al gran dia, i en comptes de posar-me la crema hidratant pels matins, el que faig és untar l'agenda amb anti-aging, a vore si aixina aconseguisc traure algunes hores. Accelerador de partícules? Que es casen a la valenciana, aquests científics suïssos!! Ja voran com se'ls acceleren les partícules!
Les amistats de la infància ja tenen alguna cosa especial per sí mateixes. Tendreses a banda, el mèrit més notori de la nostra amistat probablement rau en què no va ser fàcil; no era perfecta, ni infranquejable. Ens enfadàvem, ens perdonàvem, ens tornàvem a enfadar. Compartírem alfabets ciríl·lics, amors platònics, i lectures; moltes lectures al llarg de l'adolescència, l'etapa més puta de la vida. Una volta sobreviscuda la voràgine social, ens exiliàrem cadascuna a la seua terra promesa. I aixina acabàrem, l'Olga a Achen i jo a Almoines. 
