|
2500 caràcters a doble espai Falta una horeta, si fa no fa, per a presentar per primera volta alguna cosa que he escrit: El riu d'Elena, un conte per a primers lectors amb temàtica mediambiental. Aprofitant que acaba d'eixir i que és la setmana ambiental d'Almoines, el presente ací, al poble, amb contacontes inclòs. A les cinc, a la biblioteca.
Hauria d'estar tranquil·la: parlar en públic no ha estat mai el meu problema, ni parlar sobre llibres, ni parlar sobre medi ambient. Però tinc papallones a l'estómac. Molts dels autors de la Safor continuen exercint de saforencs encara que la vida els porte lluny. Pel que es veu, això (quasi) sempre ho acaben reflectint en la seua obra. I em resulta extremadament curiós. En les presentacions dels seus llibres arriba un moment on l'autor/a recorda en veu alta els dies de llum i joventut al poble, a Gandia o entre tarongers. Tothom, entre les cadires, assenteix empàticament. Amb la meua excepció, naturalment. De la facultat de filologia de Barcelona en recorde tres xicotets plaers: el claustre, la biblioteca i els banys. I tots tres -com en tota bona universitat- induien a la lectura. Oh, aquelles converses de la porta del bany, un precedent literari del messenger, com distreien. A voltes hi entrava només per vore si alguna conversa havia evolucionat. O m'esperava que quedara lliure algun bany que feia temps que no visitava per a tindre noves lectures. La meua europeïtat m'ha empés la curiositat sempre dins els límits de la influència del vell continent -o en la pista de tennis de la guerra freda, si voleu: Estats Units i Rússia-. Confesse que molt poques vegades he mirat més enllà. I les voltes que ho he fet, han estat llambregades. Les úniques incursions que he fet a la cultura del sol naixent, per exemple, han estat pel bloc de la Marina i per aquell curs de cal·ligrafia xinesa a distància on es va immergir Emili durant un temps fa alguns mesos. I des del divendres, sense avisar, en tinc una mostra a la biblioteca familiar. No he heredat la tradició catòlica de la mare, ni l'ateïsme iracund del convers que caracteritza a mon pare (d'aquells ateismes que es cultiven a base de subratllar la bíblia). Però de tots dos he aprés una certa tradició de paraula com a medicina: les paraules que, cura-sana, amb un conjur i un beset són capaces de guarir ferides quotidianes. Amb això de la pluja abelleix arraulir-se al voltant d'una tassa de tè (de frambuesa, amb un núvol de llet) i recórrer a la poesia per a recuperar-se de -o recrear-se en- l'astènia tardoral de l'esperit. Per això no em va anar gens malament assistir fa pocs dies a la presentació de Rizoma, a la Nucia -en un auditori es-pec-ta-cu-lar, d'aquells que, vistos de lluny, ja dónen una idea de quin partit està al poder-. Anècdotes a banda, la protagonista de la nit va ser la poesia, en un acte dels que et fan recordar perquè -de tant en tant, en el meu cas-, a hom li agrada tastar-la. No sóc cap autoritat en la matèria, però com a consumidora de llibres, crec que la literatura feta al País Valencià ha augmentat molt en els últims anys, i trobem autors excel·lents en qualitat i públic, com Ferran Torrent, de qui no n'amague la devoció, com a escriptor, com a personatge i com a persona.
M'he menjat molta literatura històrica, però he de confessar que la que més m'agrada és la literatura basada en la contemporaneïtat. I en aquest sentit, he fet una gran troballa aquests dies: Plagis, d'Urbà Lozano, que si continua aixina entrarà en el meu llistat de devocions. La invasió començà pràcticament des del principi, quan vaig deixar triomfal el meu primer raspall de dents al seu lavabo. Val a dir que mai no he tingut cap reticència per part d'ell, la qual cosa ha fet menys estressant qualsevol tipus d'invasió. Amb el temps hi he anat deixant altres objectes, com arracades, o llibres de lectura, per una qüestió de comoditat. I ara que tenim prestatgeries, la veda està oberta. "La llengua és l'eina de comunicació per excel·lència; gràcies a ella és possible la societat, és possible el món on vivim, el món que fem cada dia. Però també és cert que la llengua diu més sobre nosaltres del que ens podem imaginar..." I fins ací vos puc llegir.... Sempre que comence a llegir El pont sobre el Drina alguna cosa em canvia radicalment la vida. Ho tinc comprovat. El vaig comprar en octubre de 2001 -sempre apunte el mes i l'any en la contraportada, quan compre un llibre o quan me'l regalen-, i ho vaig fer probablement per a l'assignatura "Història de les literatures eslaves". En la transició jo era molt menuda. Era tan menuda que recorde vagament els hòmens barbuts -mon pare, que sempre ha estat molt d'esquerres, encara no s'ha tret la barba-, els acudits sobre Guerra i Fraga, i les campanyes del català. De fet, sóc la primera generació que va rebre tooooot l'ensenyament en català. Des d'aquells temps la transició política ha madurat cap al bipartidisme; tanmateix, podem vore de lluny que la siutació lingüística no ha madurat cap a cap bilingüisme fefaent. I si em trasllade al cas valencià, la situació no resulta precisament més afalagadora. Per això iniciatives com la de la Fundació Bromera em pareixen tan importants. Un dels membres del Gran Consell em dóna una còpia dels Sermons de J Serred, amb un bonus track: Poesies festives. Els textos són dignes del millor humor elaborat pel Senyoret Cabota -que amb això que s'ha tornat un xic treballaor i casaor mos té descuidats-. Un dels poemes m'ha fet tanta gràcia que he sentit la compulsiva necessitat de compartir-lo amb la resta de la Catosfera, especialment amb la "Valosfera". Des de fa algun temps amb Emili hem començat la biblioteca familiar. No és que puguem tindre una biblioteca massa gran, encara, bàsicament per qüestions d'espai. Potser precisament per això és bo que haguem començat aquest projecte, perquè aixo de la biblioteca familiar, el que implica, a la pràctica, és que comprem només un exemplar del llibre que ens abellisca tindre en aquell moment. Tanmateix, últimament la nostra "biblioteca familiar" està adquirint altres matisos. Passege per la catosfera el dia de Sant Jordi amb les galtes enceses, saltant i arreplegant floretes, com una caputxeta. Als meus enllaços he decidit posar els posts que més m'han agradat o que més de bon humor m'han posat. I amb el bloc obert de bat a bat no puc resistir la temptació de dir-hi la meua, hui. Però no serà del tot meua. Serà de Maite, la meua germana. Al capdavall, va ser ella qui em va transmetre la passió per la literatura. Com aquell estiu, quan Maite va llegir Como agua para chocolate, que li va agradar tant que després es va dedicar a llegir-me'n un capítol cada dia, mentre érem a la piscina descansant. Si això no és animació lectora...! Fa uns dies ja en parlaven Més content que un gínjol i Entrellum: El primer recull de la catosfera literària ja té portada. I quina portada tan rebonica! Ja fan ganes de llegir-lo! És una bona idea fer aquest recull: una manera de descobrir nous blocs sense deixar la vista a l'ordinador. Perquè això d'indagar a la xarxa d'una manera profunda en general es pot fer poques vegades -excepte per a Vent d Cabylia, que era un cas apart, clar. Ho trobava tot!-. |
Accés de l'autor
CategoriesEls meus enllaços1. ACí RECOMANE L'ENLLAç DE HUI
ACí ESTAN TOTS
MíNIMA LLISTA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|