Ens deixava cada tants episodis; eixia del bloc per a prendre aire i tornava tant o més fresca. Llegir-la era tan fàcil i clar com beure aigua.
En les ocasions en què ens deixava, quan necessitava un glop de registre, rebuscava entre els arxius, llegia posts antics, de quan ella escrivia sense que jo sabera què m'estava perdent per la xarxa. Però un dia ens va deixar, no sé com, ni perquè. Va obrir la porta i va descaminar, desaprendre, cada vegada més diàfana, ens deia.
No sé ben bé quant de temps ha passat, però en dies com hui encara la busque, no em preguntes perquè, per la xarxa. Del seu bloc, desactivat, no n'han quedat ni les engrunes. I arreplegue ecos de la seua veu en altres blocs, per altres llocs, com qui troba eines de sílex en una excavació arqueològica.
En les ocasions en què ens deixava, quan necessitava un glop de registre, rebuscava entre els arxius, llegia posts antics, de quan ella escrivia sense que jo sabera què m'estava perdent per la xarxa. Però un dia ens va deixar, no sé com, ni perquè. Va obrir la porta i va descaminar, desaprendre, cada vegada més diàfana, ens deia.
No sé ben bé quant de temps ha passat, però en dies com hui encara la busque, no em preguntes perquè, per la xarxa. Del seu bloc, desactivat, no n'han quedat ni les engrunes. I arreplegue ecos de la seua veu en altres blocs, per altres llocs, com qui troba eines de sílex en una excavació arqueològica.
Les marmotes necessitem un estímul extraordinari per alçar-nos tots els dies a les set. El mes de novembre va ser la novetat de la feina. En arribar a desembre, l'estímul m'arribà gràcies a un regal en forma d'olor a cafè i pensament a George Clooney. Ara, quan la imatge de George Clooney em recorda més al despertador que a la sensualitat de la varietat aràbiga, el contrapes que m'ajuda a incorporar-me pels matins se m'encén puntualment a les 6.59: la ràdio. 
M'encanta el número 7. No només perquè és el dia que vaig nàixer, sinó perquè forma part d'aquests números que li donen tant de suc a l'imaginari col·lectiu: les set plagues bíbliques, set nòvies per a set germans, seven, o les set cabretes. Encara recorde un restaurant de València -que li encantaria a Lucrècia- als afores del Carme, amb una decoració molt kitsch -vaig menjar rodejada de barbies-, on els plats tenen els noms dels set pecats capitals. I parlant de tot, 
Hi ha moltes pel·lícules que m'han fet plorar: Mar adentro, Million Dollar Baby o Lillte Women (cada volta que la veig, quan la Beth es mor), per raons sentimentals; Alejandro Magno, per exemple, per la ràbia d'haver malbaratat set euros i tres hores de la meua vida. Però que em feren caure les llàgimes de riure, feia temps que no ho aconseguien. I amb aquesta pel·lícula aparentment lleugera i de dubtosa reputació intel·lectual, me n'he fet un fart de plorar, de riure.
Probablement sa il·lustríssima 
Ja fa tres setmanes que intente aconseguir anar a vore El amor en los tiempos del còlera, però els horaris del cinema semblen haver-se conjurat contra les nostres possibilitats d'oci. De manera que hui tampoc no hem aconseguir anar a aquesta pel·lícula. A canvi, n'hem anat a una altra que prometia molt -per la quantitat d'Òscars a què està nominada, pel tràiler i pel propi nom: Expiación. De manera que a les set i mitja de la vesprada he entrat als ABC de Gandia carregada amb tonellades de mocadors de paper i una bona ampolla d'aigua -quan ens preparem per a plorar, sempre pensem en els mocadors, però ningú no pensa en la rehidratació, que és igualment important, sobretot per a algú com jo, que de normal ja necessita més aigua que una sardina-. La conjunció astral i el calendari hormonal eren propicis per a grans afliccions. I amb el ferm propòsit de patir i plorar a rajos m'he instal·lat a la butaca, agafadeta al braç d'Emili.
Diu la llegenda -i la bíblia- que els Filisteus vivien en una part de la vall d'Elah, i els jueus a l'altra. Els filisteus tenien un gegant anomenat Goliat, poderós, que desafiava a qui es posara per davant tots els dies baixava a la vall i desafiava al poble jueu. I els jueus, veient aquella alçada tan gran, esporuguits, es negaven a lluitar. Fins que un dia, un xic anomenat David, va dir al rei dels jueus que ell sí que hi aniria, a lluitar. Prengué la seua fona i baixà decidit fins al fons de la Vall d'Elah. Al seu davant, Goliat corria embogit cap a ell, amb ganes de lluita. David, peus al terra, l'esperà fent rodar la fona. I quan el va tindre a la distància justa deixà anar la fona. Segons d'espera. Un error hauria estat fatal pera David. Però no va errar. En aquell moment de tensió, en uns instants on li anava la vida, David llençà la fona en el moment crucial.
Anàvem al cinema amb la intenció de veure el "Sueño de Cassandra", però aparentment hi havia una certa descoordinació entre els cinemes de La Vital i el Levante, i per a no estar mitja hora esperant a les portes del cine -feia molt de fred-, finalment decidírem entrar a veure Stardust, que començava en el moment en què arribàvem. Hora d'inici: 22.35. Hora d'acabament: 00.35. Sensació de durada: eterna.
