No em demaneu perquè, però és així. Em passa de tant en tant, que em sento enyoradís d'una ciutat que s'enfila pels turons que l'envolten, com si vulgués deixar enrere un riu amb complex de mar, com si vulgués mantenir-se tancada en ella mateixa, oberta als vents, però, des del Castell de Sao Jorge. Aquestes coses em passen de vegades, deu ser cosa de l'edat i dels neguits que m'han portat a reprendre la lectura del Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa. Fa uns dies el llegia, baixant en tren a Barcelona i, m'imagino que vaig emetre un sospir exagerat, induit per la lectura, perquè la cara d'interrogant de la senyora que estava asseguda al davant meu als catalans va ser descomunal. Aquestes passejades lisboetes de Pessoa, em fan tornar a recórrer algunes places, cantonades, els carrers del Chiado o d'Alfama... Rossio... Suposo que la saudade s'encomana.
Ara mateix m'agradaria ser a Lisboa i entrar en un d'aquells locals on els turistes no són gaire ben vistos, a escoltar com s'alternen en el fado homes i dones que eleven els seu lament a la categoria d'art, un art melangiós, que encomana tristesa, aquesta tristesa que avui, d'alguna manera, m'ha tornat a fer enyorar Lisboa.
És una veritat, m'atreviria a dir que contrastada, que hi ha més gent que mor a causa de les idees dels altres que no pas defensant les pròpies. I això deu voler dir que quan algú afirma que moriria per les seves idees, en la majoria dels casos el que vol dir és que mataria per imposar-les.
Déu està disposat a impedir el mal, però no pot?
Llavors no és omnipotent. És capaç, però no hi està disposat? Llavors és
malèvol. És capaç i disposat? Llavors d'on ve el mal? Pot ser que ni ho vulgui ni ho
pugui? Llavors, per què l'anomenem Déu? -Epicur, filòsof (c. 341-270 dC)
Abans, la falta d'allò que hom anomena "inspiració", és a dir el moment en què un sap que té coses a dir però és incapaç de fer-ho, es traduia en una sensació d'angoixa i impotència al davant del full en blanc. Com a molt un gargot en un racó del paper o alguna paraula inintel·ligible. Ara, poques vegades provem d'escriure al davant d'un full en blanc. En canvi, asseguts al davant de l'ordinador, compensem aquesta incapacitat saltant d'un lloc a un altre, visitant indrets que no ens diuen res, llegint notícies que no tenen sentit... I a la fi, el resultat és el mateix. Abans el full estripat i a la paperera. Ara, tanquem l'ordinador i ens anem a dormir.
Quan era jove, fins i tot quan era petit, em feia molta vergonya disfressar-me. De fet, no recordo més d’una vegada en què amb la història del Carnestoltes arribés a fer-ho. Avui encara me’n fa. Suposo que no suporto que la gent no em vegi tal i com jo crec que sóc. I encara pitjor: no suporto mirar-me al mirall i veure-hi un altre
De vegades ens pensem que hem inventat una paraula quan, en realitat, l'únic què fem és combinar de manera diferent lletres -o, en el seu cas, fonemes- que ja existien.
Sempre que la mirava, i moltes vegades era de
reüll, que ho feia, li venia a la ment aquell somni de feia ja uns mesos en què
tots dos jeien a la coberta d'un vaixell ple de gent que passava, indiferent,
de llarg, com si no els veiessin.
I, sempre que hi havia de parlar, li venia de
nou el record –de vegades incòmode-, extret del somni, del contacte càlid dels
seus dits i dels seus llavis. Sabia que res d’aquell somni no tenia cap mena de
sentit. Que un i l’altre eren mútuament inaccessibles.
Però en el fons, era conscient que els seus
sentiments envers ella havien canviat des d’aquella nit. I desitjava que també
fos així a la inversa.
Perquè, probablement, se n’havia enamorat dins
d’aquell somni.
Havia restat molt de temps en la mateixa posició. Gairebé no recordava quan va ser la darrera vegada que el seu interior va olorar la flaire externa, l'aroma de les coses que l'envoltaven. Sempre que percebia unes mans prop seu, una mena de tremolor inexplicable el recorria. Avui per fi li havia tocat a ell el privilegi de ser pres. Va notar com li acaronaven el llom, i es va estremir tot ell en desplaçar-se des de la lleixa on havia estat condemnat sense culpa, surant sota unes mans que li van semblar delicades. Mentre els fulls anaven passant, a dreta i esquerre, un pessigolleig inexplicablement agradable el va corprendre. De sobte va notar una mena de cop: primer unes pàgines es van abalançar sobre les altres, després altres com ell van venir-li a parar al damunt. Finalment, amb altres companys, uns més grans, altres més petits, tots igual de sorpresos, es van precipitar en un món desconegut, sense la contenció i seguretat que proporcionaven els prestatges. Mig obert, va començar a sentir una estranya escalfor, no precisament agradable. Mentre es consumia, va sentir una veu llunyana que parlava d'una nova prestatgeria per a la què no hi encaixaven segons quins tipus de llibres.
Primer ha sonat el telèfon. A l'altre cantó (a l'altre cantó de què?), un silenci i una respiració. Jo tampoc no he dit res. A través de la finestra vèiem com plovia. Quan he penjat el telèfon (perquè n'hem de dir penjar del fet de pitjar un botó?) ha deixat, sobtadament, de ploure. Ens hem mirat. Hem somrigut. Després s'ha fet de nit.
És una veritat, m'atreviria a dir que contrastada, que hi ha més gent que mor a causa de les idees dels altres que no pas defensant les pròpies.
