Jo no odio els meus enemics. Al cap i a la fi, els he creat jo.
Red Skelton (actor americà, 1913-1997)
(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat
|
|
Fragments Jo no odio els meus enemics. Al cap i a la fi, els he creat jo.  L'única raó de ser del temps és perquè no passi tot alhora. ..no ens costa tolerar l'existència
de gran nombre d'acusadors, puix l'innocent, si és acusat, pot ser
absolt: en canvi no pot ser condemnat el delinqüent si no hi ha qui
l'acusi; i més val haver d'absoldre un innocent que no pas deixar de
donar al criminal l'opció de defensar-se. Ciceró: Discursos, En defensa de Rosci d'Amèria  "La poesia no és una realitat d'ordre inferior relativament a l'economia; també és una realitat humana, encara que d'un gènere i d'una forma diferents, amb una tasca i un significat distints. L'economia no engendra la poesia, ni directament ni indirecta, sinó que l'home crea l'economia i la poesia com a productes de la pràctica humana. La filosofia materialista no pot basar la poesia en l'economia ni tampoc dissimular l'economia -entesa com a única realitat- sota diverses aparences, menys reals i gairebé imaginàries com la política, la filosofia o l'art; ben al contrari, ha d'investigar sobretot l'origen de l'economia mateixa. (...). Les consideracions renaixentistes sobre l'home -i el Renaixement "revela" l'home i el món humà per a l'època moderna- arrenquen del treball, concebut en un sentit ampli com a creació, i, doncs, com a quelcom que distingeix l'home de les bèsties i que pertany exclussivament a l'home: Déu no treballa per bé que crea, mentre que l'home treballa i crea alhora."
Karel Kosik: Dialèctica del concret (1963)  La nostra religió no ha tingut fonament humà més afermat que el menyspreu de la vida. No solament ens hi crida el discurs de la raó, atès que per què temeríem perdre una cosa que una vegada perduda no pot ser enyorada? I ja que estem amenaçats per tantes classes de mort, ¿no hi ha més mal en el fet de témer-les totes que en el d'encarar-se amb una de sola? Què importa quan serà si és inevitable? A qui digué a Sòcrates: "Els trenta tirans t'han condemnat a mort", ell li va respondre: "I la natura a ells". Quina ximpleria afligir-nos en el moment del pas cap a l'exempció de tota aflicció! Michel de Montaigne: Assaigs
 No subordinar-se a res -ni a un home, ni a un amor, ni a una idea, tenir aquella independència llunyana que consisteix a no creure en la veritat, ni, si n'hi havia, en la utilitat de conèixer-la- tal és l'estat en què, em sembla, ha de transcórrer, en si mateixa, la vida íntima intel·lectual dels qui no viuen sense pensar. Pertànyer -vet aquí la banalitat. Credo, ideal, dona o professió -tot aixo és el calabós i els grillons. Ser és ser lliure. Fernando Pessoa: Llibre del desassossec
 La poesia que és un comentari, una crítica de la vida, precisament per aquest caràcter seu, no pot ser una transcripció esclava de la vida superficial. La vida sí que és esclava d'ella mateixa; la poesia no, entre altres coses perquè es pot corregir. Escric poemes perquè vull i perquè la gent els llegeixi, i per tant he de pensar en el primer lector que tindran i el que els llegirà d'una manera més interessada, que sóc, òbviament, jo. Fer-me trampes seria fer-ne als altres lectors.
Del seu pròleg a l'antologia "Pere Rovira, POESIA, 1979-2004" Si seguiu llegint, hi trobareu el poema INSOMNI, dins de l'esmentada antologia
la fotografia és de Manuela Morgado
 L'assassinat d'Allende va eclipsar ràpidament el record de la invasió russa de Bohèmia, la matança sagnant de Bangladesh va fer oblidar Allende, la guerra del desert del Sinaí va fer cdallar el plor per Bangladesh, la matança de Cambodja va fer oblidar el Sinaí, etcètera, etcètera, fins a l'oblit complet de tot per tothom. (...) Avui el temps avança a grans gambades. Un esdeveniment històric, oblidat al cap d'una nit, al matí següent torna a brillar amb la rosada de la novetat, de manera que en el relat d'un narrador ja no constitueix la decoració sinó una sorprenent aventura representada sobre la decoració de fons de la prou coneguda banalitat de la vida privada.  No és meu res del que escric, no és meu.
¿Qui, doncs, ho feu? ¿De quin altre sóc l'herald nat? ¿Per què, enganyat, creia meu tot allò que feia? ¿Qui, qui m'ho deia? Mes, altrament, si fos ma sort que jo fos mort d'una altra vida que en mi viu, jo, aquell que diu haver viscut en un miratge, visible imatge, gràcies dóno a Aquell que m'alçà d'un polsegar. (I núvol em féu un moment de pensament.) (A Aquell de qui sóc, erta pols, símbol tan sols.) Fernando Pessoa (trad. Joaquim Sala-Sanahuja)  Ja n'hem parlat i d'altres ho han fet millor que jo altres vegades: existeix una mena d'invisibilitat de la poesia femenina, o millor dit escrita per dones, a casa nostra. Aquesta invisibilitat arriba a tots els àmbits del coneixement literari i fa que persones, poetesses com Carme Guasch hagin passat gairebé desapercebudes. Aquesta introducció és només una manera d'alleugerir el pes de la meva ignorància i desconeixement. He tingut l'ocasió aquests dies de llegir un llibre de sonets apassionadament elegíacs de l'esmentada autora, Amat i Amic (L'escorpí, 1985), sonets en la seva major part dedicats a la figura del company que ha mort. Amb els anys, estic descobrint en mi mateix una tendència irrefrenable a un augment creixent de l'emotivitat. Vull dir que més d'un poema em va fer venir llàgrimes als ulls. Us en deixo, tot seguit un, que novament m'ha emocionat en rellegir-lo. El poema duu un encapçalament d'uns versos de Rosa Leveroni que fa: M'endinso en el record
tan dolç i tan punyent com una rosa que em reposés al cor  Avui he tingut l'oportunitat de passejar un parell d'hores per Barcelona, on he hagut d'anar per gestions de la feina. Això m'ha permès una disponibilitat de temps no gaire habitual i ho he aprofitat per entrar en vàries llibreries. I, és clar, al final he ampliat en quatre el nombre de llibres que s'apilen als prestatges de casa. Un dels llibres, comprat a la llibreria Canuda, al costat de l'Ateneu, és d'Ivan Tubau, una persona els articles i opinions de la qual em solen posar més aviat dels nervis, per emprar termes com els que expressen els meus fills. Però avui he comprat el seu llibre de poemes "Les ostres i el vi blanc" -que pren el títol a partir d'un vers d'un poema de Gabriel Ferrater-, de l'Escorpí (1987). I us puc assegurar que m'ha semblat genial. Molt bó. Un recull carregat de poemes majoritàriament breus, alguns haikús intencionadament imperfectes i un erotisme de clara arrel estellesiana que m'ha alegrat, diguem-ho clarament, el dia. I m'ha fet lamentar que l'Ivan Tubau no tingui una obra poètica més extensa, ja sigui en català o castellà. Si seguiu llegint, hi trobareu una mostra.  En moltes coses, però en l'amor particularment, l'experiència pot, o sol, ser un defecte. Per això el primer amor és inoblidable. Joan Fuster  Tinc escrit un text que reflecteix la profunda torbació que em produí la primera lectura de Casa de Misericòrdia. M'ha quedat entre els fulls del poemari de l'autor de Sanaüja, i no crec que mai tingui prou valor com per fer-lo públic. És un llibre dur i que no es perd en lirismes vacus ni en contemplacions. Però així com en aquell moment vaig tenir la sensació que amb aquest llibre havia perdut alguna cosa de referent pel que feia al Margarit que a mi m'agradava (perdoneu aquesta expressió), la seva relectura ha reobert moltes de les impressions que sempre ha despertat en mi el poeta. He de reconèixer que sóc dels que són capaços de plorar (potser seria més correcte dir-ne somicar, o que se'm faci un nus a la gola) davant d'un poema que m'emocioni. Com a mostra d'aquesta situació, seguint l'entrada, hi trobareu el poema Prozac, amb dos versos finals que, al meu entendre són antològics.  Tot es penetra. La lectura dels clàssics, que no parlen de postes de sol, m'han fet intel·ligibles moltes postes de sol, en tots llurs colors. Hi ha una relació entre la competència sintàctica, per la qual hom distingeix la vàlua dels éssers, dels sons i de les formes, i la capacitat de comprendre quan el blau del cel és realment verd, i quina part de groc existeix en el verd blau del cel.
En el fons és la mateixa cosa -la incapacitat de distingir i de subtilitzar. Sense sintaxi no hi ha emoció duradora. La immortalitat és una funció dels gramàtics. Fernando Pessoa: Llibre del desassossec  La vida d'un home a la granja la determinava la rutina de les estacions. En diferents moments de l'any feia diferents tipus de feina. Per contra, la rutina d'una dona la determinaven les hores del dia: les exigències constants durant les vint-i-quatre hores i, sobre tot, els fills, marcaven el ritme diari. A Irlanda hi havia el costum de casar-se tard; això es devia en part a la necessitat de cedir la granja un cop signats els acords del dot, i és per això que els pares preferien esperar abans d'avenir-se als casaments mig emparaulats, tan freqüents a l'entorn rural, i de formar famílies nombroses. La Molly Waldron va trencar la primera d'aquestes tradicions casant-se relativament jove, però va complir religiosament la segona. Del 1920 en endavant, va estar prenyada gairebé cada any. John Lanchester: Novel·la familiar
 Vaig conèixer l'Aleix de Ferrater a través de la correspondència diguem-ne electrònica que vam encetar en presentar-nos ara fa dos anys al IV Premi de Poesia del portal Joescric. Aquell concurs, del què jo en vaig ser un dels finalistes, el va guanyar ell amb el poemari Escoltant la sal, però des d'aquell moment vam encetar una amistat que aviat va transcendir de la virtualitat al món real. L'Aleix és una persona d'una extrema sensibilitat, no sé si innata o desenvolupada al llarg dels anys que fa que arrossega un problema visual amb el què ell conviu d'una manera extraordinàriament natural. La seva veu pausada i greu dota d'un profund lirisme els seus poemes quan és ell mateix que els recita. L'Aleix de Ferrater acaba de publicar, ara, el seu segon llibre, Arrels d'escuma, un poemari que, com el seu primer, ens porta olors i ressons de sal i de mar, que donen forma i cos a la presència permament de la figura femenina a la què l'autor dedica la major part sinó la totalitat de tots els versos. Arrels d'escuma és un poemari ple de poemes concisos i en certa manera senzills, sense que això no signifiqui que siguin fàcils, carregats d'un erotisme subtil, on es posa de manifest aquesta extrema sensibilitat de què parlava abans i on es nota la influència d'alguns dels clàssics referents de la nostra literatura. Si seguiu llegint, hi trobareu un dels poemes del llibre, que en llegir-lo m'ha fet venir a la memòria la tarda plujosa d'ahir, en què vam coincidir, de nou, a la Casa del Llibre.  Gairebé totes les nostres culpes són més perdonables que els mètodes a què recorrem per amagar-les.
Francois de La Rochefoucauld, escriptor (1613-1680)
 Fa 72 hores, i abans de saber que Joan Margarit seria condecorat amb una nova distinció per la seva obra, vaig penjar un poema seu que lligava la pel·lícula A qui estima Gilbert Grape? amb el sofriment de i per la seva filla Joana. Suposo que és una d'aquestes circumstàncies coincidents que sovint es donen, però que no acaben de ser del tot coincidències, ja que, pel que he anat veient, Margarit ha passat de ser un nom gairebé desconegut a ser reconegut i, el que és més, citat fins i tot per gent que dubto que l'hagi llegit, o si més no que puguin entendre (i ho dic en la més àmplia de les accepcions, i sense intenció pejorativa), la seva obra. I és que, darrerament, la presència mediàtica de l'autor i el seu nom i obra ha vingut resultant notable, si més no considerant el poc o nul ressò que la poesia té als mitjans de comunicació a casa nostra. (segueix)  Fa unes setmanes vaig tenir l'oportunitat de veure la pel·lícula, que en anglès duu el títol de What's eating Gilbert Grape?. Tot i que té 15 anys, ja que és del 1993, fins ara no l'havia vista. Es tracta d'una obra alhora dura i tendra, com molt bé diu Joan Margarit en el seu poema, que podreu llegir sí continueu amb l'apunt. (segueix)  La nit volgué que fóssim nit nosaltres mateixos, terrals com l'ombra i com els animals que erren nus, caçant el delit. L'aire, del teu pit al meu pit, es carregà de fondes sals: corríem en fonts abismals; enllunàvem illes d'oblit. Pobra, entesa, la nostra vida, segons la llum, s'era expandida en una ardent obscura flor. Tot canviava en l'Aventura: si em miraves, no era jo; si reies, no eres impura. Carles Riba: Salvatge Cor, X (1952) |
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Categories
Els meus enllaçosABANS (LA VIDA PRèVIA)
ARA TAMBé ESCRIC AQUí
BLOCS I WEBS DE LITERATURA, LITERATURES, AUTORS, LLIBRES I SIMILARS
FOTOGRAFIA (ENCARA QUE JO NO EN SàPIGA)
JO MATEIX
MúSIQUES
PER ON PASSEJO...
UN ALTRE MóN éS POSSIBLE
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|