marieta |
música |
dimarts, 21 de setembre de 2010 | 07:24h
En llegir la notícia m'he esglaiat moltíssim.
La cançó Meno male che Silvio c'è (Encara sort que Silvio existeix), que es va convertir en l'himne del nou partit del Cavaliere, va nàixer, com explica el seu autor, com una resposta cultural-artística als atacs infamants que rebia el Cavaliere. Després, en la millor tradició dels cantautors compromesos, va tindre problemes per gravar-la perquè en l'ambient tothom és d'esquerres, però finalment Berlusconi la va escoltar i li va agradar, i la sort de la cançó va canviar. Uns anys després, quan ja s'havia convertit en l'himne que el poble italià necessitava, fins i tot se'n va fer una versió en anglès (To Silvio), i el Cavaliere en va regalar una còpia a Bush.
Pareix que, malauradament, la cançó no ha gaudit de l'èxit internacional que es mereixia (ja se sap que el món de la música està ple de comunistes, com a tot arreu, l'altre dia que el Milan va perdre un partit, Berlusconi va dir que era perquè els arbitres eren d'esquerres). Però el que veritablement ha molestat a l'autor és que la cançó haja estat usada per denigrar Berlusconi i no per celebrar l'home i el polític, que és pel què havia estat pensada. Així que ha denunciat l'autor del documental Videocracy; la BBC, pel documental The Berlusconi Show (inèdit a Itália) i Sabina Guzzanti per la pel.lícula Draquila. La Guzzanti ha declarat que està molt feliç, que és la denúncia més bonica de la seua col.lecció, una denúncia d'autor. La BBC no ha declarat res.
A mi m'ha quedat un dubte terrible, quan la cançó va eixir em va impressionar molt i em sonava que l'havia penjada al bloc, o que havia posat l'enllaç. No l'he trobada, fa quasi un any vaig posar l'enllaç a l'himne de la campanya que demanava el Nobel per Berlusconi (ara no recorde quin, crec que el de Física o el de Medicina), però la de Meno male che Silvio c'è no la trobe. De totes maneres, per si de cas, declare solemnement, que si la vaig posar no va ser per denigrar Berlusconi, va ser només per informar els lectors i, com a prova de bona voluntat, hui pose l'enllaç de la versió oficial, un vídeo molt bonic i molt sentit, és un crescendo d'emoció i de joia: Presidente siamo con te, meno male che Silvio c'èèè!
(Després de mirar el vídeo oficial de l'himne oficial del partit que governa aquest país, si voleu començar una campanya per fer que ens envien o els cascs blaus o alguns membres de psiquiatres sense fronteres, molt agraïda)
marieta |
música |
dijous, 27 de maig de 2010 | 08:45h
Ja ho sé, ja ho sé que no és encara estiu, però ho pareix i m'encanta. Continue amb la sèrie de cançons sanremeres que vaig començar amb Io che non vivo senza te. La d'avui, Estate, no va anar a San Remo, però l'estil és eixe, és una cançó de Bruno Martino, del 1960 i té eixe aire de finals dels 50s, quan molts cantants italians cantaven amb eixes consonants fortíssimes, (adesso brrrrucia solo con furorrrrrrr). La versió original és aquesta:
Però a partir d'una versió que en va fer Joao Gilberto, lentíssima i molt bonica, la cançó es va convertir en un estàndard jazz, potser la més bonica de les versions jazz siga la de Chet Baker, bellíssima, nocturna i trista, tot i que la de Michel Petrucciani també és preciosa. Les senyores italianes l'han cantada totes, clar, Mia Martini, Mina i, com no, Ornella Vanoni (comence a pensar que no existeix cap cançó que la Vanoni no haja cantat). Una de les darreres versions és la d'Irene Grandi, que ha aconseguit traure-li tristor a la cançó.
marieta |
música |
dijous, 6 de maig de 2010 | 23:12h
N'hi ha unes quantes cançons italianes sanremeres vellíssimes que m'encanten. Io che non vivo senza te, de Pino Donaggio, n'és una. Va quedar finalista a San Remo al 1965 i se'n van fer moltíssimes vesions.
Ací la versió d'Elvis Presley, You Don't Have to Say I Love You, impressionant.
I una molt especial que he trobat a aquest bloc, que fa arqueologia del single, val la pena donar una volteta, jo hi he arribat des d'aquest, un altra mina.
És la versió del mateix Pino Donaggio en català, de 1966, Jo que no puc viure sense tu:
marieta |
música |
divendres, 15 de gener de 2010 | 10:42h
oh cosa sara' che ti svegli al mattino e sei serio che ti fa morire ridendo di notte all'ombra di un desiderio oh cosa sara'
Tornen junts. Lucio Dalla i Francesco De Gregori van fer una gira junts el 1978 de la qual va eixir un disc: Banana Republic, una preciositat. Dos artistes tan diferents van trobar el punt d'encontre i van fer una xicoteta meravella, un disc, de veritat, rodó. La cançó del vídeo és una de les meues preferides del disc, però m'agraden totes. Doncs es veu que després de més de trenta anys s'han tornat a trobar i, mig d'amagat, cantaran junts a un local xicotet als afores de Modena. Espere que els vaja molt bé i tornen a fer un disc junts, o que tornen a fer el mateix disc...
actualització: ostres! me n'acabe d'adonar que aquesta és l'entrada que fa 500 d'aquest bloc.
marieta |
música |
divendres, 11 de desembre de 2009 | 19:12h
L'altre dia, en una estoneta lliure entre l'estació de València i l'aeroport vaig passar per l'fnac i després de comprar alguns llibres, mentre voltava ja una mica marejada per la secció de discs, em vaig trobar davant del nas un cd: Miquel Gil & Manel Camp Trio amb David Pastor. No sabia que existia, me'l vaig comprar immediatament. Està molt bé, algunes cançons més que altres però la versió de Via con me de Paolo Conte és preciosa, escoltar aquesta cançó en valencià i amb la veu de Miquel Gil és un regal. Malauradament al disc no diu de qui és l'adaptació de la lletra (via, via, res et lliga a estos temps grisos plens de músics i d'homes pareguts entre ells...). Els arranjaments són de David Pastor, al piano Manel Camp, Horacio Fumero al contrabaix, Lluís Ribalta a la bateria i Miquel Gil, que la broda.
Ja em direu què vos pareix, les pose totes dues.
Postdata desesperada: fa dos dies que l'editor de Vilaweb no em deixa posar imatges. Per posar la d'avui m'ha fet falta l'assistent personal d'html que tinc. A algú més li passa? algú sap què he de fer? Algú em pot ajudar, plis.
marieta |
música |
divendres, 25 de setembre de 2009 | 07:40h
Aquests dos es diuen Musica nuda (Petra Magoni i Ferruccio Spinetti) han fet ja tres discs, amb versions de tots tipus de cançons, velles cançons italianes, brasileres, pop, soul, de tot, sempre només contrabaix i veu, tot i que per aquesta cançó han afegit el piano de Stefano Bollani. A mi m'agraden molt. A la seua pàgina web hi ha uns quants vídeos, doneu una volteta... He triat aquesta cançó perquè m'agrada i em porta molts records. Quan era xicoteta a casa hi havia un disc de Guillermina Motta que es deia Cançons que estimo, eren versions en català de cançons franceses i hi havia una versió de la Chanson des vieux amants de Jacques Brel, me'l vaig aprendre de memòria, li feia playbacks perfectes davant de l'espill i m'imaginava a Paris, recolçada a un piano, vestida de negre... (de xicoteta ja era coenta). De totes maneres m'agradaria molt tindre encara aquell disc de la Guillermina Motta. Joan Isaac també en va gravar una versió molt bonica al disc Joies robades. D'aquesta cançó de Jacques Brel en italià hi ha una versió preciosa de Franco Battiato al disc Fleurs, que és tot ell una joia, i una vellíssima de Patti Pravo.
marieta |
música |
divendres, 17 de juliol de 2009 | 07:58h
Què voleu, és estiu, ací fa una calor impressionant, no puc escriure de coses massa serioses, així que vos propine una canzone dell'estate, del 81, de les que van fer època, ací i allà. Franco Battiato m'agrada, algunes coses molt i algunes gens, però aquesta cançó em porta molts records i em fa venir ganes de ballar. Té una cosa Battiato, una cosa molt particular i és que si una, posem jo, va a un concert seu (normalment amb entrades caríssimes) ací, pot passar, normalment passa, que justet quan comencen a abaixar-se les llums i el concert està per començar, sense previ avís, els milers de persones que omplin l'estadi o el que siga es posen a cridar Franco! Franco! Franco!, una experiència que ni el Dragon Khan, adrenalina pura, xiquets.
marieta |
música |
dilluns, 29 de juny de 2009 | 11:22h
Com que és estiu i abelleixen cançons lleugeres i fresques, comence una sèrie de cazoni dell'estate, i com no podia ser d'una altra manera comence amb Jovanotti, que té algunes cançons que em posen automàticament de bon humor, aquesta n'és una.
A vull llegir..., la lletra i ací la versió en espanyol.
marieta |
música |
dijous, 25 de juny de 2009 | 08:58h
There's a blaze of light In every word It doesn't matter which you heard The holy or the broken Hallelujah
Leonard Cohen, Hallelujah
Hui m'he despertat rareta, tot pareixia anunciar un d'eixos dies que, tot i que puc semblar normal, sota sota estic trista, per res en concret i per tot en general (o viceversa). Fent la volteta dels blocs he trobat a Salms, el blog de Josep Porcar, aquesta meravella, que no sé si ha aconseguit traure'm la tristesa de sobre, però segur segur, l'ha feta més dolça. Gràcies, Josep. Al·leluia.
marieta |
música |
divendres, 22 de maig de 2009 | 08:07h
Quaranta-tres segons de Fellini, Nino Rota, Giulietta Masina i Anthony Quinn. Quaranta-tres segons de La Strada(1954), una pel·lícula estranya i dolça, potser la més trista que he vist mai, i una melodia de Nino Rota que sovint em trobe al cap. Tenen alguna cosa les músiques de Nino Rota que crec que és el tesoro antiguo del que parlava Gato Pérez, el ritme perdut en la memòria.
Ací una versió amb fagot i acordió molt, molt bonica.
marieta |
música |
dimecres, 6 de maig de 2009 | 08:43h
i sense fam i sense set i sense ales i sense xarxa marxarem volant...
Aquesta cançó, La donna cannone, m'agrada molt, molt. És de les primeres cançons que vaig estimar en arribar a Itàlia, els primers cantautors que em van meravellar van ser De André i Francesco de Gregori, i aquesta cançó és molt molt especial per a mi, molt, em commoc* quan l'escolte.
Ací una versió de Mia Martini, a mi m'agrada quasi més que l'original, sentiu quina veu...
marieta |
música |
divendres, 24 d'abril de 2009 | 10:22h
Diu el ministre de defensa que no és just celebrar els partisans com a portadors de llibertat. Jo ho faig sempre, tots els anys, vaig a la manifestació del 25 d'abril i celebre els partisans com a portadors de llibertat, i aplaudisc, i m'emocione, i desfile amb ells, mentre en quede un de viu el celebraré com a alliberador i aplaudiré emocionada. Enguany no podré anar, me'n vaig a Castelló aquest cap de setmana, ho faig ací: els celebre, aplaudisc i m'emocione.
marieta |
música |
dijous, 9 d'abril de 2009 | 07:51h
Marxem uns dies de vacances a Ischia, al golf de Nàpols, torne dimarts.
Et protegiré de les pors i de les hipocondries dels torbaments que des de hui trobaràs pel teu camí. De les injustícies i dels enganys del teu temps del fracassos que per la teua natura normalment atrauràs. T'alleujaré dels dolors i dels teus canvis d'humor, de les obsessions i de les teues manies.
Una cançó dolça i balsàmica, espere que la terra tinga cura de tots nosaltres.
