Appena ho chiuso “La piazza del Diamante” di Mercé Rodoreda, ho semplicemente pensato: ho letto un capolavoro. Marco Lodoli.

Viure a un país diferent del teu també té avantatges, de moltes menes, un d'ells és poder regalar als amics La plaça del diamant. Allà no el pots regalar perquè l'ha llegit tothom, ací sí, i jo el regale sovint i no sé com explicar-ho però regalar una obra mestra escrita en català a un lector italià fa que, per a mi, siga un regal molt especial. 
Ja havia estat publicat al 70 i al 90 sense massa èxit. L'any passat una editorial xicoteta va decidir tornar-lo a publicar i van encarregar-ne la traducció a un traductor excel.lent, Giuseppe Tavani. 
El cas és que l'editorial la va publicar com a 'operació de catàleg', és a dir, perquè volien eixe llibre en el seu catàleg i prou, no en van fer una gran promoció i la primera tirada va ser de només dues mil còpies, ja n'han venut més de 60000, s'ha convertit en el llibre més venut de l'editorial i és el llibre que els ha permès de sobreviure i de traduir més literatura catalana.
L'any passat els oients de Fahrenheit, el millor programa de literatura de la ràdio italiana, el van triar llibre de l'any. Jo, darrerament, a banda de poder-lo regalar perquè es troba a tot arreu i a llocs visibles a les llibreries, em trobe que persones amb les quals no parle sovint de llibres, me'n parlen i en volen saber més, un gust.

Ací en vaig parlar de la traducció al sard.

És cert que cada persona té sota el braç el llibre que es mereix.
Vitaliano Brancati

Com més passa el temps menys senyal em deixen els llibres, llig menys llibres que quan els acabe pense que els rellegiré. I em pareix que el problema no són els llibres que llig, em pareix que el problema sóc jo.

Enric González, Historiras de Roma. 

¿Se pueden aprender la humanidad, la belleza, el tiempo? No, no creo. Pero si hay un lugar para intentarlo, ese lugar es Roma.

il mio libro sei tu, mio vecchio amore:

ti ho letto le tue vertebre, la pelle

dei tuoi polsi: ho tradotto anche il fragore

dei tuoi sbadigli: dentro le tue ascelle

ho inciso il mio minidiario: il calore

del tuo ombelico è un tuo glossario: nelle

xilografie delle tue rughe è il cuore

dei tuoi troppi alfabeti: alle mammelle

dei tuoi brevi capitoli ho affidato,

mia bibbia, le mie dediche patetiche:

questo solo sonetto, io l’ho copiato

dalla tua gola, adesso: e ho decifrato

la tua vagina, le tue arterie ermetiche,

gli indici tuoi, e il tuo fiele, e il tuo fiato:

E. Sanguineti, Poesie fuggitive

(el meu llibre ets tu, meu vell amor:

t'he llegit a les teues vertebres, la pell

dels teus polsos: he traduït també el fragor

dels teus badalls: dintre les teues aixelles

he incís el meu minidiari: l'escalfor

del teu melic és un teu glossari: en les

xilografies de les teues arrugues és el cor

dels teus massa alfabets: a les mamelles

dels teus breus capítols he confiat,

la meua bíblia, les meues dedicatòries patètiques:

aquest únic sonet, jo l'he copiat

de la teua gola, ara: i he desxifrat

la teua vagina, les teues artèries hermètiques

els indicis teus, la teua fel, el teu alè)

Tal dia com hui, fa molts, molts anys (més de 700), exactament el 7 d'abril de 1300 va començar un dels viatges més meravellosos que ens ha regalat la literatura. El viatge va durar una setmana, en la qual Dante Alighieri va visitar i ens va narrar el seu periple pels tres regnes de l'altre món, acompanyat i guiat per Virgili i, al final, també per l'estimada Beatriu. Un viatge on el poeta ens mostra, en paraules de J.F. Mira, "L’univers sencer, com un tot unificat, natural i diví, coherent i explicable, abans que la ciència moderna ens ensenyés a mirar-lo amb uns altres ulls".

Tenim molta sort, en català disposem de tres versions, la primera (la primera traducció en absolut de la Commedia) d'Albert Febrer, de 1429. Entre el 1935 i el 36 Josep Maria de Sagarra la va tornar a traduir i, la darrera versió, la de Joan Francesc Mira, en vers lliure i amb una mestria i un amor per l'obra i per la llengua que en fan una meravella a l'abast de tots nosaltres, si no la teniu, compreu-la.

No me'n vull estar de tornar a penjar la lectura del cinquè cant de l'Infern que va fer Benigni en una nit memorable.

Ací la lectura de Benigni, ací la traducció de Mira, ací la de Sagarra, ací la de Febrer i ací l'original de Dante. Bon viatge.

La letteratura e' una difesa contro le offese della vita.  Cesare Pavese, Il mestiere di vivere

Com que la cosa no podia continuar així, amb muntanyes de llibres pels racons i darrere les portes i sobre els radiadors, i els cds tots escampats per ahí, hem pres una decisió i a una paret on n'hi havia llibreries d'ikea que no eren suficients hem decidit construir una llibreria que aprofite millor l'espai, amb menys distància entre els prestatges i que arribe fins al sostre i per sobre les portes. Hui hem encarregat la fusta, la construcció serà aquest cap de setmana.
Diumenge em vaig dedicar a buidar les llibreries i com que tenia temps i ganes he tret la pols als llibres un per un i, clar, me'ls he mirat. És una capbussada autobiogràfica, un repàs vital, que pot ser a l'hora terapèutic i terrible.
Hi ha, sense dubte, un període de la meua vida en què vaig llegir els llibres més importants per a mi, potser no tant pels llibres en sí com pel període de la vida en qüestió. Entre els catorze i els vint-i-pocs anys crec que el que vaig llegir (que va ser molt, massa segons ma mare) em va fer més profit que mai, -em va fer més que mai- subratllava els llibres, feia anotacions al marge, quasi discutia amb els autors.
És molt curiós com recorde perfectament quan vaig comprar alguns llibres, o quan em van ser regalats, o quan els vaig llegir i d'altres no recorde res d'això. Recorde moments concrets, no necessàriament les lectures més importants, no em puc recordar llegint Proust i la cosa devia durar mesos, però en canvi, recorde perfectament una vesprada al  parc llegint Carpentier. Estranyament no tinc records concrets de les lectures de Cortázar, si més no, no de les primeres, que van ser com un llamp, com un terratrèmol. Em recorde perfectament fa molts anys comprant a un expositor d'eixos que giren La balada del café triste, de Carson McCullers (no sé on, recorde l'expositor però no el lloc), costava molt poc (Club Bruguera), el vaig comprar perquè em va agradar el títol i vaig encertar.  Em recorde molt joveneta caminant cap a l'institut llegint Mirall trencat de la Rodoreda. O a un tren tornant de Barcelona devorant Henry Miller. Em recorde llegint Les palmeres salvatges de Faulkner a un llit d'una pensió però no puc recordar on era. De molts llibres recorde molt millor les relectures que la primera lectura.
I els regals, no vull dir els llibres regalats, vull dir els consells, sé qui em va dir 'llig Moncada' i qui em va deixar Bomarzo o El libro de arena i qui em va regalar Si això és un home. La meravella de tot plegat és que no s'acaba mai, passa com amb els amics, que tot i que tenim menys temps i ens fem grans, tenim, jo la tinc, la certesa que no ens ho acabarem, que allò encara per descobrir i per gaudir és immens.

L'amor pels llibres fa estimar les editorials i algunes col·leccions especialment. D'allà (del lado de allá) recorde ara aquells llibrets de poesia de 3 i 4, amb la coberta blaveta amb una etiqueta adhesiva amb el títol i l'autor, recorde que calia tallar les pàgines i m'encantava haver de fer aquesta operació que allargava una mica més l'espera del gaudi, tinc encara un Llibre de meravelles d'Estellés i Escrit per al silenci de Fuster que viatgen amb mi fa molts anys i que estan molt molt vellets. Recorde també amb especial afecte la col·lecció El cangur, d'Edicions 62, amb la que vaig descobrir grans autors estrangers traduïts al català (amb un dels seus llibres vaig descobrir Pavese).
En castellà m'estime especialment l'editorial Losada, hi vaig llegir molta poesia en els seus llibrets (quan vaig anar a Buenos Aires me'n vaig comprar un fum de segona mà) i Edhasa, aquells llibres de tapa dura que em van regalar el Quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell i les novel·les de Mugica Láinez. I Alfaguara, gris i morat, que per a mi vol dir Cortázar i amb això ho dic tot.
En canviar de país i de llengua canvien també les editorials familiars, i poc a poc t'hi vas afeccionant. El meu primer amor en arribar a Itàlia va ser l'editorial Sellerio, una espècie de miracle al món editorial italià.
L'editorial va nàixer a Palerm ara fa quaranta anys, la idea va sorgir en una conversa d'Elvira i Enzo Sellerio amb els seus amics Leonardo Sciascia i Antonino Buttitta, antropòleg. El programa inicial va ser tornar a una cultura que Sciascia defineix com 'amena', amb el compromís polític implícit, no necessàriament explícit, una cultura de les idees però en forma de coses belles.
Comencen així publicant llibres de qualitat, bells i amb un format característic i estrany. Els llibres de Sellerio són molt xicotets, quasi quadrats (havien de cabre a la butxaca d'una jaqueta) amb paper bo i amb un color característic, el blu Sellerio.
Va ser amb Sellerio que Sciascia va publicar L'affaire Moro, és l'editorial de Tabucchi i és l'editorial que ha publicat la millor novel·la negra italiana i estrangera. En el moment de la pitjor crisi de la seua història  l'èxit d'Andrea Camilleri la va salvar i li va permetre seguir publicant bona literatura en els característics llibres xicotets i blaus.
Per celebrar l'aniversari l'editorial ha decidit fer un regal als lectors i publicar una col·lecció La rosa dei venti, amb vint dels seus millors títols a només 8 euros cada llibre, com si l'aniversari fóra el nostre.

M'ha arribat hui per correu (gràcies, gràcies, gràcies). M'ha arribat des de Salamanca, són les coses que té açò de la moderna recuperació de l'amistat epistolar, perquè la xarxa, una mica,  també és això, com escriure i rebre cartes. Abans existien sòlides amistats basades en una llarga i intensa correspondència, tot açò nostre una mica és el mateix, però molt més ràpid i sense cal·ligrafia.
L'he començat a llegir a l'autobús tornant de la faena, he caminat fins a casa rapidet (considerant els 40 graus) i en arribar (després de l'estriptís i l'arruixada d'Autan) he seguit llegint. 
A aquestes edats i a la pàgina 37 del primer llibre seu que llegeixo crec que m'estic enamorant d'Enric González.

L'altre dia, amb ganes de lectures lleugeres (fa molta calor) em vaig comprar el que pensava que era una novel·la negra clàssica. Un llibre de Fruttero & Lucentini, una parella d'escriptors que van començar a escriure junts als anys 70s, quan tots dos estaven per la cinquantena. Van començar amb un llibre de poesia escrit a quatre mans (!) i també a quatre mans van fer traduccions esplèndides, com la de Lo strano caso del Dr. Jekyll e del Sig. Hyde de Stevenson i escrivien, també, articles satírics, sàtira costumista, en deia algú. Fins la mort de Lucentini al 2002, van escriure sobretot novel·les negres clàssiques, en el sentit d'americanes (les seues històries quasi sempre passen a Torí), serioses i amb un sentit de l'humor molt amarg (molt poc italià, no sé explicar-ho millor).
El llibre que em vaig comprar es diu L'amante senza fissa dimora (L'amant sense domicili fixe) i aquest cap de setmana me'l vaig endur al nostre cap-de-setmana-a-la-fresca-fora-de-roma, eixe i Cortázar (que per a un cap de setmana perfecte era molt adient). El vaig començar i em va atrapar, completament, i no era una novel·la negra, era una novel·la romàntica (d'amor, la història que explica escrita d'un altra manera podria ser una novel·la romàntica de quiosc), una història d'amor a Venècia, que ja em perdonaríeu però sona fatal. Doncs una meravella. Emocionant, amb un misteri (clar) i molt, molt ben escrit. Al final del llibre hi ha uns annexos amb un Indice sentimentale dei nomi dei luoghi e delle cose notevoli que és una delícia i uns mapes amb textos que reprodueixen les passejades dels protagonistes per la ciutat preciosos. Segurament si haguera llegit millor la contraportada o la solapeta no l'hauria comprat (un festeig a Venècia no era el que buscava a la llibreria) i, en canvi, el llibre em va captivar des de l'inici, quines coses. M'ha fet vindre moltes ganes d'anar a Venècia, perquè, òbviament, la protagonista del llibre és la ciutat, com no pot ser d'un altra manera.

En català n'hi ha una novel·la seua traduïda, El palio de les contrades mortes, a la col·lecció La Negra, de la Magrana.