Correu Blocs | VilaWeb.cat
marieta | impasse | dimarts, 4 de febrer de 2014 | 19:30h
Ja tenim casa i per tant ja tenim poble. El nostre poble d'ací a unes setmanes serà Cessy, un poblet menut i silenciós, molt menut i molt silenciós. 
Quan vam 'explorar' la zona ens va agradar de seguida. A banda de com eren de bonics o de ben comunicats, per triar poble esdevenien importants detalls com ara la flaire del forn o els somriures de les xiques del bar.  
El bar de Cessy és municipal (sé que a Xesca li hauria encantat) Auberge communale, tal qual, i hi vam trobar somriures quan vam entrar. Viurem prop del bar i de l'església, de la plaça no, perquè no hi ha plaça ni quasi carrers. Molts d'eixos pobles són molt escampats, sense centre. Em són una mica estranys, són molt diferents als meus pobles del Maestrat o als pobles italians, tan 'urbans'. 
Diu la viquipèdia que hi ha 4 paletes, 3 guixaires pintors i 5 fusteries, a més de dues llibreries i dues floristeries. Jo no ho he vist encara, només hi he estat dues estones. Frisso. 
Un esdeveniment històric digne de menció de la història del poble és que a Cessy, a pocs metres d'on viurem, a sa casa de Rue de la Mairie, el senyor Tim Berners-Lee es va inventar , l'any 1990, el World Wide Web, aquest invent.
marieta | gent | divendres, 10 de gener de 2014 | 14:09h
Es deia Hussein Hassani, però tothom li deia oncle Mišo, čika Mišo.

Era el darrer enllustrador de sabates de Sarajevo i havia treballat al mateix lloc durant quasi setanta anys. Encara que nevara o ploguera, fins i tot quan plovien bombes, durant el setge, l'oncle Mišo no va deixar mai d'anar a enllustrar sabates al seu lloc a Titovu ulicu, al carrer del Mariscal Tito, al centre de la ciutat. Tothom el coneixia i ell coneixia tothom, no tenia tarifa fixa, netejava sabates a canvi de la voluntat, o a canvi de res, d'una estona de companyia i d'una mica de conversa.

Era un gitano kosovar, havia arribat a Sarajevo al 1946 amb la seua família i havia heretat l'ofici d'enllustrador de sabates de son pare. Fa uns anys l'alcalde de la ciutat li va concedir una medalla al mèrit ciutadà i una pensió. L'oncle Mišo va morir d'un infart el dia de reis, en conèixer la notícia de la seua mort, molts ciutadans de Sarajevo van anar a deixar flors i espelmes a la seua cadira a carrer del Mariscal Tito, algú va deixar fins i tot un parell de sabates...

M'agradaria molt viure a una ciutat que honora la memòria de persones com l'oncle Mišo.
marieta | impasse | dilluns, 6 de gener de 2014 | 19:39h
A Grècia m'encantava veure els camions amb l'escrita 'Metàfora' en lletres ben grosses. N'imaginava el contingut, les metàfores ben embalades i etiquetades, amb l'adreça del destinatari ben escrita. 

Segurament el camió que vindrà a carregar totes les nostres coses no durà escrita la paraula metàfora, però espere que tinga l'adreça del destinatari ben escrita. Em fa una mica d'angoixa no tindre encara casa, estar preparant-nos per anar a viure no-sé-on. Estic segura que quan tinguem una adreça em tranquil.litzaré (i aprendré a pronunciar-la).

Jo voldria viure a un carrer d'eixos que tenen els francesos que en diuen 'Impasse', que ja ho sé que vol dir carreró sense eixida, però em pareix preciós, viure a un impasse. On vius? A un impasse...  

De moment, durant unes setmanes viurem l'un allà, l'altra ací i les nostres coses en un camió carregat de metàfores. 
marieta | impasse | diumenge, 22 de desembre de 2013 | 09:22h
Un altre país i una altra llengua, clar. 

Em fa molta mandra, em fa molta mandra eixa timidesa involuntària, que conec molt bé, per no ser capaç de parlar decentment. Respirar fondo abans d'entrar a una botiga, pagar sempre amb bitllets grossos perquè no he comprés el preu i somriure, somriure, somriure a falta de paraules.

Em fan molta mandra les ganes contínues de recordar a la gent que sóc estrangera, no sorda.

Em fan molta mandra totes eixes vocals que tenen els francesos. Encara recorde la cara d'estupor d'un cambrer a Grenoble quan, aparentment, li vaig demanar un got de vent. 

I eixe estrany aïllament que dóna no poder dir moltes coses que diries, perquè no en saps. Eixe inevitable diàleg amb ú mateix, frustrat, silenciós. 

Però també conec la joia de fer teua una llengua, eixes victòries menudes, quotidianes, eixe moment màgic en què la llengua se t'obre davant dels ulls, en què les taques borroses esdevenen paraules distintes i comences a comprendre sense traduir i a parlar amb les persones i a llegir llibres. Quan l'obstacle esdevé pont. 

I el regal més preciós, el premi final, el  llibres. Podré llegir els llibres de Romain Gary en francès, i Camus i Semprun (Proust ja veurem) i tota la literatura que no conec perquè no ha estat traduïda a cap de les llengües que puc llegir. I potser, si practique molt podré dir els poemes de Paul Eluard en veu alta.

I estic segura que si treballe molt, al final m'eixiran les erres. Par Toutatis!

marieta | impasse | dijous, 19 de desembre de 2013 | 22:10h
Un altre país i un altre nom per al bloc.
Marxem d'Itàlia, en un parell de mesos viuré a un altre país i miraré d'explicar-lo ací.
Afegiré un país als països que enyore.
Enyoraré Itàlia, el meu país d'Itàlia i enyoraré Roma, on ja fa temps que no em sento estrangera i on he viscut setze anys plens de meravelles. 
Marxem a Ginebra però viurem a França, a la vora de la frontera suïssa. Encara no sabem on viurem exactament, però viurem a la muntanya, a algun poble als peus del  Jura. Encara hem de trobar casa, i poble, però el país l'hem trobat: el meu nou país es diu Pays de Gex. 

Estic segura que el meu nou país serà tan generós amb mi com ho ha estat aquest, tot i que encara no en sé pronunciar bé el nom.

Arxius: capçalera
marieta | del lado de allá... | divendres, 29 de novembre de 2013 | 19:01h

El 12 de març de 1977 la policia va tancar, en directe, Radio Alice, una ràdio bolonyesa de l'esquerra extraparlamentària. Els darrers segons d'emissió són impressionants:

Locutor: Han entrat! Han entrat! Estem amb les mans alçades, han entrat, Estem amb les mans alçades! Ens estan arrencant el micròfon...
Policia: Les mans en alt, eh!
Locutor: Tenim les mans alçades, ens estan arrencant el micròfon 


-silenci-


A mi les històries dels anys de plom, dels anys 70 a Itàlia sempre m'han posat els pèls de punta. 
marieta | del lado de allá... | dimarts, 10 de setembre de 2013 | 19:54h
Demà, quan em desperte, les meues mans apagaran el despertador i encendran la cafetera, després faran les coses que fan tots els dies: es mouran molt quan parle, passaran moltes hores al teclat de l'ordinador, sostindran sovint un llapis i escriuran, cuinaran i passaran pàgines. Buscaran les monedes per donar-li els diners del cafè justets al barista i que no renegue. Obriran portes i en tancaran i tocaran botons d'ascensors de telèfons i d'altres estris amb botons, remenaran cafès i encendran cigarretes.
Faran la seua feina, com cada dia.
Aparentment.
Perquè, tot i que ningú no ho notarà, demà les meues mans no seran ací, seran allà, per la banda d'Alcanar... 
marieta | del lado de allá... | divendres, 6 de setembre de 2013 | 19:11h


Jo, com sempre, no hi seré i m'ho miraré des d'ací meravellada. 

Totes eixes mans...
 


marieta | llocs | dimarts, 30 de juliol de 2013 | 19:08h
Aquesta ciutat està per viure una revolució. Els romans es miren atònits i en parlen, en parlen, en parlen. No ningú havia gosat ni a pensar que fóra possible i està per passar. Dissabte. 
Diuen que els botiguers hi són contraris, estan recollint firmes, volen convocar un referèndum, un grup amenaça amb encadenar-se no sé on. Però no ho aturaran, les revolucions no s'aturen amb firmes.
Dissabte comença el que pareixia impossible. Jo hi pense anar, hi haurà una banda de música i saltimbanquis. I romans somrient, incrèduls.
Dissabte el Colosseu deixarà de ser una rotonda.
Ho ha fet, Ignazio Marino, el meu alcalde, ho va dir i ho ha fet. Des de dissabte Via dei Fori Imperiali será només per vianants, i diu que açò només és l'inici.
Piazza Farnese que deixa de ser un pàrking, el Pantheon sense cotxes, passejar pel centre sense jugar-s'hi la vida...

Vos ho imagineu? Roma per vianants, increïble.
 
marieta | dimecres, 5 de juny de 2013 | 18:15h
L'altre dia em vaig reservar dues hores lliures a Barcelona per anar a veure l'exposició sobre Pasolini i Roma al CCCB. Me'n va sobrar una.
Tenia moltes ganes de veure-la i moltes expectatives, havia vist fa dos anys la de la Trieste de Magris i em va encantar. M'esperava alguna cosa semblant aquesta volta, però no. No és una exposició sobre Pasolini i Roma, és una exposició sobre Pasolini (que no és poca cosa).
A la de Magris havien reproduït molt creativament alguns dels trets i indrets de Trieste, basant-se en l'obra de Magris. Senties la bora (el vent que bufa a Trieste) en entrar, passejaves pel mercat escoltant totes les llengües que s'hi parlen, entraves a la llibreria de Saba, al magatzem on encara hi són els mobles dels pròfugs d'Ístria, passejaves per la plaça de l'Unità i pel Danubi..., el món de l'autor triestí i les atmosferes que descriu t'envoltaven des que entraves i t'hi transportaven.
L'exposició sobre Pasolini és una excel.lent mostra de documents sobre l'autor: fotos, manuscrits, cartes i filmacions. Cap novetat, cap espai creatiu, tot ordenat cronològicament i ben explicat, però res més.
Si vos interessa Pasolini vos agradarà l'exposició i valdrà la pena visitar-la, però no vos espereu la Roma de Pasolini perquè no hi és. Una llàstima.
marieta | del lado de allá... | dimecres, 22 de maig de 2013 | 07:22h

Vilaweb fa 18 anys. 

En fa setze que el vaig descobrir i en fa setze que es va convertir en el meu diari, en la meua casa, en la primera cosa que llegia en encendre l'ordinador pel matí amb el primer cafè. 

Durant molts anys va ser l'únic diari on podia llegir el que passava al meu país en la meua llengua. Ara potser ja no és l'únic, però és el meu. 

Després van vindre el bloc i els amics. Els amics, sí. Perquè Vilaweb, a banda d'un diari és una comunitat i jo hi he fet amics, amics de veres, dels que estimes i enyores. Durant tots aquests anys Vilaweb m'ha ajudat a comprendre el món i durant tots aquests anys, gràcies a Vilaweb, la llunyania i els quilòmetres han estat menys amargs. 

Per molts anys, Vilaweb, per molts anys i moltes gràcies, gràcies a totes les persones que l'han fet possible.

L'aniversari de Vilaweb és una mica també el nostre, així que per molts anys a tothom.
 
marieta | coses que passen | dilluns, 25 de febrer de 2013 | 16:17h
Aquesta campanya electoral he intentat no saber res, no veure debats electorals a la tele i parlar-ne el menys possible, per la salvaguarda de la meua salut mental.

Ara, amb els primers resultats dels exit poll publicats pareix que Bersani ha guanyat clarament, falta saber els resultats definitius per veure si se salva el Senat i podrà governar.

Una dada salta a la vista dramàticament, si és cert que Berlusconi pren al voltant del 30% dels vots i Grillo el 20%, això vol dir que vora el 50% de l'electorat d'aquest país que ha anat a votar, vota pallassos. No sé què vol dir ni quina explicació 'política' té, però, vos ho assegure, no té cap gràcia.
marieta | dissabte, 12 de gener de 2013 | 10:02h


Quan fa uns dies van morir quasi a l'hora Moisès Broggi i Rita Levi Montalcini vaig pensar que potser hi havia un congrès de ciència, humanisme i bondat al cel. 

Avui, en llegir que s'havia mort l'Anna Lizaran i poc després llegir que s'havia mort la Mariangela Melato, he pensat que allà dalt deuen estar preparant l'estrena d'alguna obra mestra i feien falta dues grans actrius, les millors...
marieta | del lado de allá... | dilluns, 7 de gener de 2013 | 23:32h
Quan ho he llegit he anat a la llibreria de casa, a mirar-me els llibres i a intentar esbrinar quins dels més vells havia comprat a Catalònia. Algun Cortázar d'Alfaguara i, segur, El Company de Pavese, d'El Cangur. 

Quan era joveneta i anava a ca la iaia a Barcelona, amb estalvis o amb cèntims que em donaven les tietes, agafava el metro al Clot, baixava a la Plaça Catalunya i anava a Catalònia a comprar-me algun llibre. Era quasi un ritual, un ritual feliç.

Hi havia tornat, ara que vaig a Barcelona sovint però sempre a corre-cuita, m'havia retallat una estona, entre l'autobús de l'aeroport i algun tren, per passar per Catalònia a comprar-me algun llibre, la novel.la que estic llegint la vaig comprar a Catalònia fa quinze dies...

Quan hi anava, sovint recordava l'adolescent amb cinc-centes pessetes i ganes de Cortázar que s'hi passava hores.

Estic trista i estic farta de que em tanquen llibreries (i bars).  
marieta | música | dimecres, 31 d'octubre de 2012 | 00:31h

Quin concert, quina emoció.

Raimon, a Roma, a un teatret de barri, un concert sense cap publicitat i debades. Quasi tot el públic era italià i ens han donat un llibret esplèndid amb les lletres de les cançons en català i en italià. Raimon ha presentat cada cançó i l'ha explicada en italià, ha explicat al públic els vents que havien de portar Ausiàs March a casa i ens ha parlat d'Espriu i de sa mare que ho guardava tot. 

Jo sabia que m'emocionaria, anava preparada (niente rímel i mocadors a la bossa), sabia que quan cantara 'Com un puny' me n'alegraria molt de no haver-me posat rímel. Amb la primera cançó: 'Jo vinc d'un silenci' ja m'he emocionat, quan ha cantat 'Veles e vents' per poc em fonc i així tot el concert.

Era una mica estrany Raimon cantant (bramant) 'Diguem no' i la gent asseguda a la butaca amb cara d'estar escoltant Schubert, o que ningú aplaudira quan ha dit 'qui perd els orígens perd identitat' ni cap in-inde, ni res. Al segon bis ha fet una cosa molt bonica, ha cantat 'Al meu país la pluja' fent el recitat en italià: Oblio del lampo, oblio del tuono, della pioggia e del bel tempo... Una preciositat. 

Jo l'havia escoltat moltes voltes, ja ho vaig explicar que el primer concert que vaig veure de menuda va ser un de seu a un Aplec de la Plana, i li vaig demanar un autògraf. Però escoltar-lo ací, lluny d'allà (del lado de allá), ha sigut una emoció molt especial. 

(Poc abans de començar el concert hem vist que entre el públic hi havia el veí del pis d'enfront, un senyor molt seriós i solitari i molt curt de vista a qui nosaltres, no sé ben bé perquè, li diem il professore. En eixir del teatre ens hem trobat i li he preguntat com és que havia anat a un concert de Raimon (feia estona que ens ho preguntàvem) i m'ha explicat que ell a Raimon el coneixia de tota la vida. Pasta de moniato, clar: el veí d'enfront que ens trobem quasi cada matí al replà i amb qui parlem del temps i de l'amministratore di condominio, coneix a Raimon de tota la vida. Resulta que la seua família i la de la dona de Raimon eren amics. En fi, que mentre ell ens repetia com de piccolo è il mondo, hem tornat a entrar al teatre a saludar-lo i m'ha presentat a Raimon com la mia vicina valenziana. Quines coses. Evidentment a Raimon no li he explicat que li havia furtat un vers per al nom d'un blog ni que quan era xicoteta em va firmar un paquet de xiclets) 

 

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

anar al diccionari

anar a Blocs de Lletres

Últims 40 canvis

Arxiu

« Abril 2014 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930    
RSS 2.0 RSS Comentaris