Els caps de tots els grups de la policia municipal de Roma han rebut una circular del comandant que s'encarrega de la gestió de les 'emergències relacionades amb la seguretat'.
A la circular els demana que identifiquen, controlen i fitxen les fruiteries ètniques.
Supose que el com que les carabassetes romanes i les taronges sicilianes me les ven un xic marroquí, la meua fruiteria és ètnica i rebrà atenció especial dels gestors municipals de les emergències relacionades amb la seguretat.
marieta |
gent |
dimarts, 17 de gener de 2012 | 07:10h
El senyor Adriano Sofri va nàixer a Trieste al 42, va estudiar filosofia i història a Roma i a Pisa, i als anys 70s, com milers d'italians, va militar en l'esquerra extraparlamentària. Va ser dirigent de Lotta Continua fins a la dissolució del grup, al 76. Als 80s era un respectable intel.lectual d'esquerres que escrivia, molt bé, a diaris d'esquerres i a diaris de Berlusconi. A juliol del 88 l'arresten per l'assassinat d'un policia ocorregut 16 anys abans. El comissario Luigi Calabresi, assassinat al 1972 i a qui des de les pàgines de Lotta Continua s'havia acusat de la mort de l'anarquista Pinelli, que s'havia 'llançat per la finestra' mentre la policia l'estava interrogant seguint la pista anarchica en la investigació sobre la bomba -feixista- a Piazza Fontana, a Milà, on van morir 17 persones i que va inaugurar la després anomenada 'estratègia de la tensió' i els després anomenats 'anys de plom'. Perdó, però aquestes coses italianes són sempre molt enrevessades.
A partir d'aquell moment, i amb la primera condemna dos anys després, al 90, comença una peripècia judicial que dura 12 anys, amb 15 sentències 15, i que acaba amb Sofri a la presó, reu de ser l'inspirador moral de l'assassinat, l'única prova és la confessió d'un altre acusat (ací hi fan un resum al País, l'article és del 2000). Sempre ha defensat la seua innocència i després de quasi 10 anys entrant i eixint de la presó, al 97, amb la -quasi- darrera sentència, hi entra definitivament. Escriu des d'allà i en tots aquests anys s'ha negat a demanar la gràcia perquè implica reconéixer la culpabilitat i no ho volia fer. Per problemes molt greus de salut fa uns anys li van concedir l'arrest domiciliari, escriu des de casa i continua negant-se a demanar la gràcia.
Al 2004, a una entrevista al Corriere es va tornar a declarar innocent però, va matisar, d'aquella mort se'n sentia moralment co-responsable, per haver dit o escrit, o permès que es digueren o s'escrigueren, amenaces al comissari. Una admissió commovedora i filla, segurament, de profundes reflexions morals i que, implícitament, co-responsabilitzava de l'assassinat a tots els membres de l'esquerra, més o menys radical, que en aquells anys havien convertit Calabresi, cap de la policia política de Milà, en la un símbol de la repressió, en l'enemic a batre.
M'agrada llegir el que escriu i, a mi, sense conéixer a fons la qüestió judicial, Adriano Sofri sempre m'ha fet molta pena, aquesta seua (trista) resistència a demanar la gràcia o a declarar-se culpable (en ambdós casos seria fora fa anys) sempre m'ha commogut. Ahir l’ufficiodi sorveglianza de Florència va firmar el proveïment de fi de pena, 22 anys després de la primera sentència, Adriano Sofri és lliure. Bentornato, senyor Sofri.
...però no podràs, que tots guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.
Pedro María Martínez Ocio, de 27 anys Francisco Aznar Clemente, de 17 anys Romualdo Barroso Chaparro, de 19 anys José Castillo, de 32 anys Bienvenido Pereda, de 30 anys
I ja és el cinquè, el cinquè any que 'lliste' les emocions i les meravelles de l'any, la cinquena volta que m'ature una estona a intentar posar ordre a la felicitat. Enguany vaig amb retard, he estat desconnectada uns dies, però ja hi anava pensant, fent-me la llisteta de joies al cap: L'F, no sabria com dir-ho. Roma, des del Gianicolo al capvespre, i des de qualsevol placeta, recordant-me que val la pena passejar per passejar i recuperar, totes les voltes, l'amor per cada una de les pedres d'aquesta ciutat. I Messi, i el piano de Lluís Llach a dalt d'un camió a València (que em va recordar un altre piano dalt d'un carro i un disc que he escoltat molt enguany) i eixa vesprada d'abril que va ser tan, tan especial. Entrar a la Libreria Antiquaria Saba, a Trieste, i ensumar l'aire d'anys i anys de llibres amb un somriure, i Castelló, cada volta més boirosa però sempre amb abraçades d'aquelles. I les mans de ma mare, totes i cadascuna de les voltes que enguany les mans de ma mare m'han acaronat. El museu de la Resistència de Grenoble, que vaig visitar soleta per hores i per poc em tanquen dins perquè es pensaven que havia marxat dejà, i una xerrada a l'Alguer, a la vora de la mar, comparant maneres de diure. I abaixar el volum del Puyal de tant en tant per escoltar les paraules meravellades dels locutors italians per com juga el meu equip. I el primer sol de la primavera, a L'Alguer. I una jove tunisiana cantant amb una espelma a la mà a una manifestació al seu país i el País Basc. I un bes al front que em va donar un senyor de Dignano que parlava venecià, després d'haver-nos ofert sa casa i el seu vi, i anar per primera volta a Vilaweb i que tothom 'em conega', perquè tinc un bloc ací. I un senyor d'un poblet de l'Ístria tocant La Paloma un capvespre amb el seu acordió i els ocells que canten al balcó el diumenge de bon matí, i ballar amb l'F. I les llàgrimes que enguany ha valgut la pena plorar i les rialles també, clar. I les abraçades que m'arriben per correu en forma de paquetet amb un llibre dins. La mar de Trieste i Miguel Strogoff, correo del Zar, i la Malvasia d'Ístria i la de Lanzarote i totes les sobretaules llargues que m'ha regalat l'any i una passejada a l'alba per Zadar buida. I la família, i com ens agrada estar junts i els xiquets que creixen i els que arriben. I els amics que venen a Roma i es deixen meravellar per la ciutat, i l'alè d'un milió de dones dient prou. I una migdiada a una platja perfecta de l'Ístria. I una orxata a Santa Caterina i un cafè al San Marco i la mar de la Dalmàcia i una placeta de Pola. L'esguard de l'F. quan me mira i una història imaginada que es va arrodonint poc a poc i una passejada molt especial per Castelló, i el somriure sense dents d'una senyora molt vella que, a un poble istrià mig abandonat, ens va obrir l'església i la va il.luminar per permetre'ns admirar uns frescos esplèndids. I Lanzarote una altra vegada, i l'emoció de tornar i el regal d'una setmana de sol i mar a desembre. I els amics, els de sempre i els nous, el miracle de la persistència de l'estima i el de la trobada i el reconeixement. I les paraules escrites i les llegides, i el català de l'Alguer i el venecià de l'Ístria i el castellà de Lanzarote, que m'han sonat tan amics enguany. I, com tots els anys, la joia i defensar-la com una trinxera i com deia la Xescatrobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria.
I saber que l'any que ve trobarem més motius per estar contents i tornarem a necessitar raconets i plecs per estotjar alegries.
marieta |
llibres |
diumenge, 18 de desembre de 2011 | 09:32h
Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges/quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia./Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,/però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,/sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida.
Així comença la traducció de l'Odissea de J.F. Mira publicada per Proa. No l'he llegida encara (no la tinc encara) però a la pàgina de l'editorial hi ha l'enllaç al pdf de les introduccions i del primer capítol que he llegit amb delit. A la versió de Mira els heralds i escuders, servicials i sol.lícits, torquen les taules i les criades fan les faenes i els pretendens de Penèlope en són festejadors. I no veig l'hora de llegir-lo sencer pel gust de trobar-m'hi en les aventures d'Ulisses i els seus companys, pel gust de llegir-lo, com diu Mira a la introducció: com un text pròxim, sense entrebancs, diàfan i tan directe, comprensible i ple d’emocions com el sentien els oients del rapsode del temps de Sòcrates. I per (tornar a) saber com acabarà aquesta història, què en serà d'aquell de les mil cares que féu mil viatges, de saber-ho llegint versos fets per ser llegits en veu alta, vesos que et porten al següent amb la naturalitat de la poesia, de la poesia dita moltes voltes, des de fa molts segles davant d'un públic bocabadat per la bellesa i l'emoció.
La setmana que ve el tindré a les meues mans, i començarà el viatge, i visitaré moltes ciutats i coneixeré el pensament de molts homes i lluitaré per salvar els companys, pel retorn i la vida.
Bones festes a tothom, nosaltres després de Nadal allà (del lado de allá) marxem a Lanzarote a llegir el viatge de l'heroi al sol.
Després de la caça al gitano de l'altre dia a Torí, hui un feixista de Florència ha decidit celebrar la seua particular caça al negre i amb la seua Magnum Smith & Wesson se n'ha anat pels mercats a buscar negres. Abans de pegar-se un tir quan estava per detindre'l la policia ha matat dues persones i n'ha ferit greument tres (tots cinc de color, negre). Un clàssic, supose, matar negres amb una Smith & Wesson. I això que era un feixista cultíssim i moderníssim, membre de 'Casa Pound', un grup feixista amb una certa pàtina de cultes i 'socials'. Diuen que són els feixistes del tercer mil.leni, però a mi em pareixen igualets que els del segon.
Florència ha declarat el dol ciutadà, jo també.
PS: a tots els diaris que he mirat les víctimes són o 'ambulants' o 'senegalesos', es veu que els 'ambulants' i els 'sensegalesos' no tenen nom. Actualització: En tenen, de noms, els he trobat, les víctimes són els senyors Samb Modou, Diop Mor, Moustapha Dieng, Sougou Mor i Mbenghe Cheike. Els tres darrers estan molt greus.
Avui s'ha fet pública la pàgina web d'El Pont cooperativa de lletres. És una associació de lletraferits de Castelló (i contornada, de les comarques del Nord, vaja).
És plena d'amics i de coneguts, diuen que: La funció principal d’un pont no és altra que unir allò que està separat superant un obstacle. Aquest pont que nosaltres tractem de fer respecta al màxim el simbolisme d’aquesta definició; unir i salvar obstacles és el que ens ha mogut a crear El Pont Cooperativa de Lletres. Sota aquesta “marca” ens agrupem una quarantena d’escriptors de les comarques del nord valencià.
Jo estic en contacte amb ells des de l'inici però no en sóc membre per culpa meua, em fa vergonyeta enviar un currículum d'esciptora que només diga: 'té un blog però darrerament escriu poc', però en quant escriga una novel.la la primera cosa que faré serà fer-me sòcia. Així que de moment els desitge tota la sort del món i gaudiré de la seua web que és una preciositat, plena d'informació i de literatura. La presentaran dimecres 14 a les 7 de la vesprada a la Llotja del Cànem de Castelló.
(El de la foto (presa d'ací) és el pont de ferro de Castelló, que no sé si encara existeix i que és molt paregut al ponte di ferro de Roma, que travesse tots els dies per anar a treballar.)
Perifèria de Torí, una jove de 16 anys amb una família obsessionada amb la seua virginitat (l'àvia li va fer prometre al seu llit de mort que arribaria 'pura' al matrimoni i els pares la portaven periòdicament al ginecòleg per comprovar la puresa de la xiqueta) s'inventa una violació i la denuncia per justificar la pèrdua de la virginitat. Ho té facilíssim per triar els agressors, al barri hi ha un campament de gitanos, així que denúnica que l'han violada dos gitanos estrangers que feien pudor. Al final ella i el germà (que l'ha ajudada a organitzar la mentida) confessen la veritat, però és massa tard. S'ha organitzat una fiaccolata (una marxa amb torxes) pacífica de solidaritat amb la víctima, diuen, però l'eslògan als cartells que han enganxat a corre-cuita per tot el barri és 'netegem la Continassa' que és el nom del lloc on està el campament. La manifestació acaba amb la destrucció del campament, per sort els habitants havien fugit en veure la que s'estava organitzant, unes dues-centes persones amb bastons, torxes i benzina van entrar i després de destrossar-lo li van pegar foc i van impedir la intervenció dels bombers. L'estupidesa fa molta por, però el que de veritat fa por és comprovar, una volta rere l'altra, com la barbàrie és sempre a l'aguait, darrere el cantó.
Aquests dies es commemora el centenari del naixement Nino Rota, a Milà a desembre del 1911. De família de músics, va començar molt xicotet a tocar el piano i als 11 anys va escriure un oratori per cors i orquestra, L'infanzia di S. Giovanni Battista i el va dirigir en una de les representacions a França. Va continuar la seua formació musical a Itàlia i als Estats Units i durant tota la vida va composar obres clàssiques per orquestra, ballets, òperes, música de cambra, sonates i un concert per arpa. Però pel que es va convertir en un músic popular va ser per les seues músiques per al cinema. No es poden pensar les pel.lícues de Fellini sense les seues músiques (ací explica com treballaven junts, buscant el motiu d'on el mestre partiria per composar la música), van treballar junts tota la vida. Nino Rota va fer la música les de moltes de les pel.lis de Monicelli, de Zefirelli i de Visconti (el vals del Gattopardo...) i per la música de TheGodfather de Coppola li van donar l'Òscar. Va fer la música de 154 pel.lícules en quaranta anys de carrera.
Les músiques de Nino Rota tenen una cosa que no sé com es diu, és el que tenen algunes melodies, que fa que les xiules sense adonar-te'n o eixes cançons que pareixen fetes per ser tocades amb un acordió, que pareixen velles, sobreviscudes als segles, que quan les escoltes per primera volta et sonen d'alguna cosa i no saps de què. En fi, he estat una bona estona decidint quina música del mestre posava, que si Amarcord, que si 8 1/2, el vals del Gattopardo, que si un padrino amb mandolines..., però ja sabia des del començament que posaria La Strada, eixa trompeta no sé què té.
Ja tenim nou govern. La veritat és que no conec a quasi cap dels nous ministres, provenen quasi tots del món acadèmic i tenen currículums excel.lents.
Jo ho comprenc que sone estranya l'alegria per un govern sense polítics i sense eleccions, però va com va i ací, en general, la gent està molt contenta. Al nou govern, a més, hi ha tres dones, dues en ministeris clau com Interior i Justícia, són dones normals, amb cossos normals i que han estat triades pel seu currículum i no pel motiu pel qual va triar l'ex-president (quin gust) les seues ministres. Una altra gran novetat és que cap dels membres del nou govern és indagat o condemnat per màfia (ni per res).
Monti aporta, a més, altres novetats. A les conferències de premsa respon a les preguntes dels periodistes, ho fa amb precisió i educació i no explica acudits masclistes. Pareix que els nous ministres també són persones educades i saben usar correctament els subjuntius, és cert que comparant amb els membres del govern anterior una cabra pareixeria un lord anglès, però aquest canvi d'estil jo, personalment, el trobe molt d'agrair.
Ja veurem què faran, el senat encara està en mans de l'ex-president i ens esperen temps durs, ja veurem.
Dissabte vam anar a l'oficina de correus de l'EUR a recollir el meu sobre amb la documentació per votar. No va poder ser perquè l'oficina estava 'tancada per atracament'. Hui, a la pausa per dinar de la faena hem tornat... i abans de girar el cantó ja em vist la cua. Ens hem armat de paciència, ens hem comprat una safateta amb pizza calenteta i ens hem posat a fer cua mentre dinàvem, molta cua, una hora i tres quarts de cua... Quan s'anava arrimant el moment (per a nosaltres) la cua s'ha anat posant nerviosa, perquè molta gent en arribar el seu torn ha descobert que no tenien les seues cartes i que després d'una hora llarga de cua hauran de tornar demà. Una senyora ha tingut una espècie d'atac de nervis i s'ha posat a cridar que aquest és un país d'ovelles (paese di pecore), se sentien comentaris contra Berlusconi (qualsevol ocasió és bona) i el senyor que estava darrere de mi i que estava molt tranquil ha trucat a la dona per dir-li que no preparara la pasta (Mariù, non buttare la pasta, ti chiamo io), m'ha fet riure la seua parsimònia i la preocupació per no menjar els spaghetti freds (o re-escalfats, pitjor encara). Quan ha arribat el meu torn el nivell dels crits era considerable i la senyoreta amb les ungles postisses, els llavis postissos i les pestanyes postisses que m'ha atès estava molt nerviosa, m'ha fet firmar un paperet, després l'ha tornat a imprimir i me'l volia fer firmar una altra volta, li he dit que ja havia firmat i no el trobava, al final m'ha donat el sobre sense demanar-me cap document i hem aconseguit eixir d'allí amb el meu sobre amb les paperetes i la documentació. Dimecres aniré al consolat d'Espanya a votar, aniré a primera hora, no siga cosa que em passe com la darrera volta que vaig aplegar just després d'un convent senceret de monges i em va tocar esperar que votaren totes i cadascuna de les mongetes. Quantes cues per perdre sempre.
Berlusconi no ha dimitit. Berlusconi ha anat a parlar amb el President de la República i han 'acordat' que dimitirà després que s'aprove la llei d'estabilitat amb la súper-esmena amb les mesures promeses a Europa (encara ningú no en coneix el contingut exacte).
No crec que ningú es fie, a aquestes hores, de Berlusconi, però la gent es fia de Napolitano, tot i que jo diria que tots tenim, en el fons, la por que no presente la dimissió. Calculant, calculant, diuen que en quinze dies podria estar tot amanit, però fins que no s'aprove la llei no dimiteix, així que l'oposició hauria d'aprovar ràpidament al parlament un conjunt de mesures i de retallades importantíssimes quasi 'a cegues'.
Suposant que siga ràpid i se'n vaja, les opcions del President de la República són bàsicament dues: o govern tècnic (Mario Monti) o dissol les cambres i es vota a gener. Jo, modestament, si puguera triar preferiria un govern tècnic, Monti ja va bé, que adoptara mesures per corregir el deute i per mirar d'eixir del remolí i que canviara la llei electoral (rapidet) i en quan la tinguen preparada, a votar.
Tant de temps esperant aquest moment, imaginant joia i cava (prosecco), telefonades i abraçades, imaginant el somriure eixe que no et pots traure de la cara..., i res de tot això.
Com si fóra dramàticament massa tard, com si tota la merda que ens ha abocat a sobre en tots aquests anys, empudegant fins a l'últim racó del país, fóra impossible de netejar.
Potser brindarem, però després de brindar caldrà eixir del coma.
