En fa setze que el vaig descobrir i en fa setze que es va convertir en el meu diari, en la meua casa, en la primera cosa que llegia en encendre l'ordinador pel matí amb el primer cafè.
Durant molts anys va ser l'únic diari on podia llegir el que passava al meu país en la meua llengua. Ara potser ja no és l'únic, però és el meu.
Després van vindre el bloc i els amics. Els amics, sí. Perquè Vilaweb, a banda d'un diari és una comunitat i jo hi he fet amics, amics de veres, dels que estimes i enyores. Durant tots aquests anys Vilaweb m'ha ajudat a comprendre el món i durant tots aquests anys, gràcies a Vilaweb, la llunyania i els quilòmetres han estat menys amargs.
Per molts anys, Vilaweb, per molts anys i moltes gràcies, gràcies a totes les persones que l'han fet possible.
L'aniversari de Vilaweb és una mica també el nostre, així que per molts anys a tothom.
Aquesta campanya electoral he intentat no saber res, no veure debats electorals a la tele i parlar-ne el menys possible, per la salvaguarda de la meua salut mental.
Ara, amb els primers resultats dels exit poll publicats pareix que Bersani ha guanyat clarament, falta saber els resultats definitius per veure si se salva el Senat i podrà governar.
Una dada salta a la vista dramàticament, si és cert que Berlusconi pren al voltant del 30% dels vots i Grillo el 20%, això vol dir que vora el 50% de l'electorat d'aquest país que ha anat a votar, vota pallassos. No sé què vol dir ni quina explicació 'política' té, però, vos ho assegure, no té cap gràcia.
Quan fa uns dies van morir quasi a l'hora Moisès Broggi i Rita Levi Montalcini vaig pensar que potser hi havia un congrès de ciència, humanisme i bondat al cel.
Avui, en llegir que s'havia mort l'Anna Lizaran i poc després llegir que s'havia mort la Mariangela Melato, he pensat que allà dalt deuen estar preparant l'estrena d'alguna obra mestra i feien falta dues grans actrius, les millors...
Quan ho he llegit he anat a la llibreria de casa, a mirar-me els llibres i a intentar esbrinar quins dels més vells havia comprat a Catalònia. Algun Cortázar d'Alfaguara i, segur, ElCompany de Pavese, d'El Cangur.
Quan era joveneta i anava a ca la iaia a Barcelona, amb estalvis o amb cèntims que em donaven les tietes, agafava el metro al Clot, baixava a la Plaça Catalunya i anava a Catalònia a comprar-me algun llibre. Era quasi un ritual, un ritual feliç.
Hi havia tornat, ara que vaig a Barcelona sovint però sempre a corre-cuita, m'havia retallat una estona, entre l'autobús de l'aeroport i algun tren, per passar per Catalònia a comprar-me algun llibre, la novel.la que estic llegint la vaig comprar a Catalònia fa quinze dies...
Quan hi anava, sovint recordava l'adolescent amb cinc-centes pessetes i ganes de Cortázar que s'hi passava hores. Estic trista i estic farta de que em tanquen llibreries (i bars).
marieta |
música |
dimecres, 31 d'octubre de 2012 | 00:31h
Quin concert, quina emoció.
Raimon, a Roma, a un teatret de barri, un concert sense cap publicitat i debades. Quasi tot el públic era italià i ens han donat un llibret esplèndid amb les lletres de les cançons en català i en italià. Raimon ha presentat cada cançó i l'ha explicada en italià, ha explicat al públic els vents que havien de portar Ausiàs March a casa i ens ha parlat d'Espriu i de sa mare que ho guardava tot.
Jo sabia que m'emocionaria, anava preparada (niente rímel i mocadors a la bossa), sabia que quan cantara 'Com un puny' me n'alegraria molt de no haver-me posat rímel. Amb la primera cançó: 'Jo vinc d'un silenci' ja m'he emocionat, quan ha cantat 'Veles e vents' per poc em fonc i així tot el concert.
Era una mica estrany Raimon cantant (bramant) 'Diguem no' i la gent asseguda a la butaca amb cara d'estar escoltant Schubert, o que ningú aplaudira quan ha dit 'qui perd els orígens perd identitat' ni cap in-inde, ni res. Al segon bis ha fet una cosa molt bonica, ha cantat 'Al meu país la pluja' fent el recitat en italià: Oblio del lampo, oblio del tuono, della pioggia e del bel tempo... Una preciositat.
Jo l'havia escoltat moltes voltes, ja ho vaig explicar que el primer concert que vaig veure de menuda va ser un de seu a un Aplec de la Plana, i li vaig demanar un autògraf. Però escoltar-lo ací, lluny d'allà (del lado de allá), ha sigut una emoció molt especial.
(Poc abans de començar el concert hem vist que entre el públic hi havia el veí del pis d'enfront, un senyor molt seriós i solitari i molt curt de vista a qui nosaltres, no sé ben bé perquè, li diem il professore. En eixir del teatre ens hem trobat i li he preguntat com és que havia anat a un concert de Raimon (feia estona que ens ho preguntàvem) i m'ha explicat que ell a Raimon el coneixia de tota la vida. Pasta de moniato, clar: el veí d'enfront que ens trobem quasi cada matí al replà i amb qui parlem del temps i de l'amministratore di condominio, coneix a Raimon de tota la vida. Resulta que la seua família i la de la dona de Raimon eren amics. En fi, que mentre ell ens repetia com de piccolo è il mondo, hem tornat a entrar al teatre a saludar-lo i m'ha presentat a Raimon com la mia vicina valenziana. Quines coses. Evidentment a Raimon no li he explicat que li havia furtat un vers per al nom d'un blog ni que quan era xicoteta em va firmar un paquet de xiclets)
...no sé a qui diuen que l'han condemnat a quatre anys de presó i que la grossa li caurà quan el condemnen per prostitució de menors, ahir en parlava tothom, i mira que el nom em sona però ara mateix no recorde qui era.
Em vaig prometre que mentre tinguera el bloc no deixaria passar un 16 d'octubre sense recordar aquell dissabte del 1943, el dia de la deportació dels jueus romans, l'aniversari més trist que aquesta ciutat commemora.
Enguany als actes de memòria pública no hi serà Shlomo Venezia, va morir fa pocs dies a Roma, se'ns estan morint els testimonis però no hem de deixar morir la vergonya, la vergonya de la deportació i de les lleis racials que la van permetre, la vergonya del feixisme.
Quasi tots els deportats, més de mil, van morir en arribar a Auschwitz una setmana després, un altre dissabte, el 23 d''octubre de 1943. Torne a copiar un fragment tristíssim de Robert Katz (Il secondo sabato-la fine del viaggio) que ja vaig citar al primer apunt on en vaig parlar:
“Cap al vespre d’aquell dissabte, els jueus romans, assassinats aquell matí, eren ja, per la major part, fum que s’escampava pel cel polac. Les restes de material ossi incombustible van ser mòltes i reduïdes a un polsim blanc. Tant aquestes com les cendres de les carns van ser transportades al proper riu Vostola, on les van abocar.
Així, els vents van empènyer el fum cap a orient i les aigües van transportar les cendres cap a occident.”
Jo, clar, m'ho estic mirant tot des d'ací, bocabadada.
Dimarts pel matí, quan, amb Catalunya ràdio a l'orella (gràcies), vaig sentir la Muixeranga quasi em fonc i després, en arribar a casa, enganxada al 3/24 online (gràcies) i rebent missatges i fotos d'amics que hi eren (gràcies) i comentant el que vèiem amb altres membres de la diàspora meravellada... no tinc paraules per dir-vos quin goig fèieu.
Mirant-vos des de casa vaig pensar que era una manifestació plena de somriures, i vaig pensar en la multitud contenta del poema d'Estellés, i vaig pensar que estava passant, estava passant el poema d'Estellés.
Gràcies.
- la foto és una de les que va anar publicant Vilaweb durant tot el vespre (gràcies, com sempre)
Que viva las manos que hacen el pan. (Buleria, ara no sé quina)
Una de les moltes meravelles de Roma és el pa. Sempre fet com Déu mana i quasi sempre amb forn de llenya (els italians de pastar farina i de coure-la al forn en saben molt). El títol de forn més bo de Roma se'l disputen un forn del centre, prop de Campo de' Fiori i un de Trastevere (jo vote el del centre) i els romans són capaços de travessar la ciutat i de fer una estona de cua per comprar el seu pa preferit. També són capaços de llargues discussions sobre la qualitat del pa o de la farina (o sobre menjar en general, no sé si mengen millor que la resta del món, però en parlen molt més). El pa es compra a pes, el tros que vols, el forner et demana on vols el ganivet i talla on tu dius (com ma mare per fer-me una rueta) i mai, mai, a cap forner se li acudiria posar-te el pa en una bossa de plàstic, ací el pa i les verdures delicades es venen en bosses de paper. Els forns tenen molts tipus de pa, el mínim indispensable seria: el pa toscà, que es fa sense sal, el de grano duro (el blat amb el que fan la pasta), el pa de Lariano, blanc o fosc, el de Genzano (són dos pobles molt propet de Roma, són pans amb farines i proporcions diferents) i el napoletano (que té una pasta amb més aigua). I les rosette, romaníssimes i les més venudes, que són com fogassetes menudes molt altes, perfectes per entrepans. Això és el mínim, els forns més fornits son un espectacle digne de reverència. A voltes pense que és molt bell que a una capital com Roma, encara, cada dia s'encenguen centenars de forns de llenya per fer pa i pizzes, senzillament perquè amb forn de gas no són tan bons. El forner més famós de Roma, segurament, és Marco Virgilio Eurisace, un forner del segle I ac. Era un grec, esclau llibert, que es va fer ric fent pa i va voler una tomba de senyor. Es va fer una tomba monumental fora de la ciutat (ara és dins), un edifici que per als gustos de l'època devia ser molt extravagant, de parvenu. El mausoleu va acabar dintre d'una torre de defensa de les muralles aurelianes i va ser 'redescobert' al XIX quan van tirar la torre. El sepulcre és ple de referències a l'ofici d'Eurisace i al fris es mostren tots els passos de l'elaboració del pa, del pes de la farina al forn. A Roma, els forners, porten més de dos mil anys fent el pa exactament de la mateixa manera.
(nota al peu: pensant en forns i forners crec recordar que a Castelló, quan jo era xicoteta, les primeres botigues que van començar a retolar en valencià van ser els forns, algú de Castelló se'n recorda?)
Aquest estiu ha fet molta calor (i diuen que encara no s'ha acabat), ja ho sé que per allà (del lado de allá) també n'ha fet molta, però ací n'hem tingut més. No crec que haja anat pitjor que altres anys, però enguany ha hagut una novetat que ens ha fet patir més. Els diaris, des de començaments de l'estiu, van començar a donar nom als anticiclons i a les onades de calor i a regalar-nos titulars catastròfics. No sé si van ser els diaris o si només se'n van fer ressó dels noms que hi donen els meteoròlegs, però el cas és que vam començar amb Annibale, després Scipione, Caligula i Nerone. Acabada la història antiga vam passar directament a Lucifero. Ara, una cosa és suar perquè és juliol i una altra de ben diferent estar sota les urpes de Calígula, no és el mateix. Això ha donat color a les converses d'ascensor i de parada del tramvia, si un diu quina calor que fa i la resposta és: clar, estem a l'agost, és una cosa, si la resposta és: és que acaba d'arribar Lucifero, doncs sues més, ho he comprovat empíricament. Ara estem sota Poppea, que acabe de veure a la wiki que era dolenta, va ser amant i esposa de Neró i va fer assassinar unes quantes persones. No sé perquè li han donat aquest nom a aquesta perturbació, ens ha regalat un cel amb núvols preciosos, una mica de fresca i una mica de pluja. Ja tremole, si la cosa continua aquest hivern i comencen amb noms de mitologies nòrdiques ens morirem de fred.
Açò ja comença a parèixer un bloc mort d'eixos que hi ha per la xarxa, com surant a un riu, sempre iguals. I aquest, a més, s'havia quedat penjat amb la foto eixa de l'abc que no és gens bona de mirar.
Bàsicament m'enyore del bloc i de vostès, així que, cinc anys justetets després de la primera entrada (aquesta és la 714!), mire de re-obrir la paradeta, ja veurem què.
Qualsevol persona que haja patit un terratrèmol, ni que siga xicotet, sap quin tipus de terror provoca que la terra tremole, sap de la temor d'estar a casa (qui encara en té una), de la temor d'adormir-se per la nit, de la temor d'allunyar-se de les persones estimades, de la motxilleta preparada i el telèfon sempre a mà i carregat... Després de nou dies del primer terratrèmol, quan la gent començava a recuperar la confiança (i començava, aquests dies, a tornar a casa després de nou dies dormint al cotxe), hui una altra volta, una altra volta el món que els cau a sobre. No sé sé quanta gent dormirà esta nit a Emília-Romanya, quanta gent dormirà a una tenda o al cotxe, morta de por...
Aquest matí, amb el primer tremoló gros, els mòbils han deixat de funcionar i molt fixes també, a una àrea molt, molt gran, però els wi-fi funcionaven. Ha començat a córrer per twitter i la gent ha començat a obrir les pròpies xarxes wi-fi i a donar l'adreça per permetre comunicar a la gent i a qui participava en els socors, a més, moltes persones han donat via twitter les seues claus de skype per permetre telefonar a qui ho necessitara. Donants de connexió, grandi.
