La nova web ja està activa! Si voleu pegar-li una ullada, hi trobareu penjades les cançons del nostre nou disc "Una amable, una trista, una petita pàtria" (Bureo Músiques, 2011). Allà podreu seguir les actualitzacions d'aquest blog, que a partir d'avui traslladem a la plataforma wordpress!

Ens acompanyeu?

Avui escric el meu darrer article de 2010. I òbric un parèntesi que no sé si durarà molt o poc. Necessite prendre’m unes vacances forçoses com a articulista, perquè el nostre nou disc, Una amable, una trista, una petita pàtria, està a punt d’entrar a impremta i s’acosta un període de moltíssima feina, a vessar d’assajos intensius i treball de promoció de cara a les presentacions en viu (la primera serà el 27 de gener de 2011, a l’Auditori de Barcelona). Som conscients que durant els pròxims mesos no pararem en torreta: ens esperen moltes hores de carretera, carregar i descarregar instruments, proves de so en horaris intempestius, entrevistes a dojo... Però no us enganyeu: no ens queixem, en absolut! Per a nosaltres, deambular per teatres, auditoris i ateneus és com una mena d’addicció, i ja comencem a notar la síndrome d’abstinència: hem invertit moltes il·lusions en aquest projecte que tot just encetem i ens morim de ganes de pujar una altra vegada als escenaris.

No sé exactament quan podré tornar a reprendre la meua columna setmanal a l’Informatiu. Supose que tot dependrà de com afecte la Crisi al sempre vulnerable sector cultural, ja sabeu que és un dels àmbits en què primer es tanca l’aixeta dels diners... Espere reincorporar-me molt prompte a aquesta plantilla d’opinadors: per a mi ha sigut un autèntic privilegi compartir aquest espai amb tanta i tanta gent, que no es queda satisfeta amb el pallar de titulars predictibles i innocus amb què ens castiguen els mitjans tradicionals. Lectors que volen anar una miqueta més enllà, que somien amb un País millor, més habitable i més digne.

SI VOLS LLEGIR LA RESTA DE L'ARTICLE... http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/parentesi/


Article publicat al diari digital L'Informatiu (30 de desembre de 2010)

Ara ja sí, podem fer-ho oficial: el 27 de gener de 2011 presentarem el nostre nou disc (el tercer), Una amable, una trista, una petita pàtria, en l'Auditori de Barcelona. Tindrem el privilegi d'inaugurar la XVI edició del Barnasants, un prestigiós festival centrat en el gènere musical de la "cançó d'autor" que programarà més d'un centenar de concerts entre els mesos de gener i abril de l'any que ve. Ens fa moltíssima il·lusió participar-hi, perquè tenim molta sintonia ideològica amb el Barnsants, pel que fa a entendre la cançó d'autor com a ferramenta de reflexió crítica i de transformació social. No debades, només heu de fixar-vos en el cartell, que fa una referència explícita al cantautor nordamericà Woody Guthrie, que portava escrit en la fusta de la seua guitarra "this machine kills fascists". La versió en català, "aquesta màquina combat el feixisme" està escrita amb la meua lletra (la cal·ligrafia, ho confesse, podria ser millorable!) i és la imatge oficial del festival.

Ací us deixe enllaços a la notícia en diversos mitjans:

Vilaweb http://www.vilaweb.cat/noticia/3827204/20101222/pau-alabajos-obrira-barnasants-presentant-disc.html

El periódico de Aragón http://www.elperiodicodearagon.com/noticias/noticia.asp?pkid=634175

El Punt http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/348310-el-barnasants-amb-mes-de-cent-concerts.html

Directe.cat http://www.directe.cat/acn/527007/pau-alabajos-obrira-el-barnasants-2011-que-acollira-un-centenar-de-concerts

Avui http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/348310-el-barnasants-amb-mes-de-cent-concerts.html

La Vanguardia http://www.lavanguardia.es/musica/20101221/54091819003/juan-perro-drexler-aute-ismael-serrano-y-mikel-erentxun-en-barnasants.html

La Malla http://www.lamalla.cat/cultura/musica/article?id=429971

Ara http://www.ara.cat/cultura/Refree-Drexler-Veneno-Amics-Barnasants_0_394161233.html

Enderrock http://www.enderrock.com/detall_noticia.php?id_noticia=3876

El pròxim dissabte, 20 de novembre de 2010 (coincideix amb el 35é aniversari de la mort de Franco), se celebren a València les primeres Jornades sobre Genocidis i Crims contra la Humanitat. Tindran lloc a la Societat Coral El Micalet i comptaran amb la presència de diversos ponents que explicaran, fil per randa, alguns dels drames i tragèdies més sagnants del segle XX i de la primera dècada del XXI: no podem oblidar que, dissortadament, la majoria d’aquestos conflictes encara continuen latents i, per tant, no podem contar-los en passat, sinó en present.

Es parlarà de Palestina, es parlarà de Bòsnia i Hercegovina, es parlarà de Ruanda i també de la València de postguerra, de la repressió franquista i de les fosses del silenci. Es parlarà del Sàhara, tot i que no estava previst en un principi, però les notícies que arriben amb comptagotes des d’El-Aaiún ho exigeixen per qüestions d’urgència democràtica.

Per a fomentar la participació i el debat, aquestes jornades seran retransmeses en directe per internet mitjançant un servei de livestreaming, la qual cosa permetrà als espectadors que no puguen assistir presencialment a l’acte poder seguir les conferències des de casa i, fins i tot, formular preguntes durant el torn d’intervencions a través d’un xat habilitat a tal efecte. Només heu de fer clic en aquest enllaç.

Crec que és importantíssim que s’organitzen iniciatives com aquesta, impulsada pel Fòrum per la Memòria del País Valencià, el Centre Social Terra i Alerta Solidària: els mitjans de comunicació sempre, o quasi sempre, ens donen una visió fragmentada de la realitat, obliqua, sense matisos. I és per això que una persona que vulga estar al corrent del que ocorre en el món, haurà de contrastar la informació que extrau de la televisió, de la ràdio i dels diaris amb altres fonts complementàries. Com per exemple, documentals, llibres especialitzats, internet o unes jornades que ens permeten escoltar, en viu i en directe, les experiències en primera persona dels protagonistes circumstancials d’aquestos conflictes. No és el mateix llegir les estadístiques, les xifres comparatives i les notes al peu d’una notícia de la secció d’Internacional, possiblement copiada i enganxada d’algun teletip de l’agència de premsa X o del corresponsal Y, que sentir la història (en minúscula, sí, però no per això menys dolorosa) en boca dels invisibles, dels que no tenen veu, dels danys col·laterals.

 

Article publicat al diari digital L'Informatiu (18 de novembre de 2010)

En Pau Alabajos a la nostra classe!

"Tinc una mania inconfessable
i és que m'encanta capbussar-me en els teus ulls..."

Aquestes paraules són d'un cantautor valencià, en Pau Alabajos, que va venir a la nostra classe ahir per ensenyar-nos una mica sobre la Nova Cançó i donar-nos un mini-concert de la música d'aquella época (els anys 60 i 70) i moltes cançons seves... o "seues" com diuen els valencians. També la seva amiga, la Susana Sebastià, el va acompanyar amb uns poemes catalans. Ho van fer en preparació per a la seva presentació aquest dissabte a Postcrypt Coffeehouse, una sèrie setmanal de concerts petits i íntims aquí a Columbia University.

Va començar la classe amb un repàs de diversos cantautors dels anys 60 i 70, explicant la importància de la Nova Cançó per a la democràcia i la llibertat dels catalans i la llengua catalana sota la dictadura de Franco. Va cantar l'"Al vent" de Raimon, "L'estaca" de Lluís Llach, i el "Què volen aquesta gent" de Maria del Mar Bonet, unes cançons famoses que es van convertir en himnes del període i que encara són molt importants. Com que són tan conegudes, ell volia que cantéssim amb ell, però només érem quatre estudiants i estàvem una mica tímids... La Susana, per la seva part, ens va llegir uns poemes de la mateixa època amb molta claredat i una cadència forta, incloent poemes d'autors valencians com en Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster o Marc Granell i fins i tot un de seu, anomenat "Passen". "També en Pau va recitar el poema/cançó "Ais" de l'Ovidi Montllor, amb el qual havíem de fer petar els dits marcant el ritme. Era molt més difícil del que semblava inicialment perquè els dits se'ns cansaven! També havíem de sospirar al final de cada vers, però el nostre ritme era tan dolent que ens perdíem gairebé cada vegada. Va ser molt graciós.

Després, en Pau va interpretar per a nosaltres algunes obres seves. Ja havíem sentit algunes de les seves cançons a classe les setmanes anteriors, practicant a esbrinar les lletres i treballant-ne el vocabulari i la temàtica, així que estàvem ben preparats. Amb "Contra el ciment," va cantar sobre el canvi de la costa valenciana a un terreny completament ple d'edificis i contruccions al que "l'horta és devastada." L'altra cançó amb un tema greu que va interpretar va ser "Línea 1," sobre l'accident de metro a València el 2006, quan van morir 41 persones.El govern no ha acceptat la seva responsabilitat amb les famílies de les víctimes, moltes d'elles ciutadans de la ciutat de Torrent, d'on és en Pau. Moltes de les seves cançons tracten sobre política, però ell dedica moltes obres a l'amor també. A la nostra classe, va cantar el seu hit, "Tinc una mania inconfessable," una canço energètica i feliç sobre els moments de passió, i "Síl•labes de vidre," una canço molt trista sobre la dificultat d'acceptar quan una relació ha acabat. Encara que sigui tan trista, "Sil•labes de vidre" va ser la meva canço preferida de la sèrie perquè té una melodia molt dolça i suau, acompanyada amb paraules molt sinceres i potents.

Al final de la classe, vam tenir l'oportunitat d'entrevistar en Pau una miqueta. Ens va explicar que a València, "la música és per tot arreu" però que ningú de la seva familía té un rerefons musical. Ell va començar a tocar música quan era jove, al barri històric de la ciutat de València, al carrer Miquelet, un carrer petit davant de la catedral. Donava petits concerts per al públic, i un productor el va trobar i li va oferir fer música professionalment. Des de llavors en Pau ha viatjat a Alemanya, Suïssa, França, Occitània, Itàlia, Panamà, Jerusalem, la República Txeca i altres llocs, per tocar la seva música, i ara és aquí als Estats Units! A més, ens va dir que el seu procés d'escriure cançons "és molt caòtic." Va explicar que, algunes vegades, primer troba les lletres i després una melodia per ser-ne el "vestit," i d'altres troba primer la música i al final arregla les síl•labes matemàticament. L'arranjament de les cançons pot ser només amb una guitarra (com el nostre mini-concert) o fins una orquestra de 80 músics, com algunes de les cançons del seu nou disc, que sortirà el proper gener. Com que la seva inspiració són molts cantautors polítics de la Nova Cançó, pel que fa a la política en Pau ens va explicar que es considera activament polític i que la cançó li ofereix un altaveu per fer circular els missatges. No obstant, admet que primer és cantautor, i per això totes les seves lletres són autobiogràfiques, perquè necessita sempre escriure sobre com se sent, des del seu punt de vista . També ens va parlar de la seva feina al Col.lectiu Ovidi Montllor i la tasca que hi fan per la música en valencià.

Em va agradar moltíssim tenir en Pau a la nostra classe i tinc moltes ganes de tornar a veure'l aquest dissabte al Postcrypt. Si sou a Nova York i voleu venir, el concert comença a les 8:30 i es pot trobar més informació sobre la seva ubicació aquí. Per trobar més informació sobre en Pau Alabajos, visiteu la seva pàgina del MySpace Music.

"Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si acariciara els núvols amb les mans..."



Ací teniu l'enllaç al seu blog

Amb motiu del Dia Mundial de l’Alzhèimer, es va celebrar el passat 26 de setembre de 2010 un concert molt especial en el Palau de la Música de València. Les Veus de la Memòria, un cor format per homes i dones que pateixen aquesta malaltia neurodegenerativa, va pujar a l’escenari per delectar el públic amb un repertori de cançons populars, resultat de molts mesos d’encomiable treball i dedicació constant.

Un silenci d’emocions contingudes va envair per complet la Sala Iturbi. El pati de butaques feia goig, havia vingut molta, moltíssima gent: amics i amigues, fills i filles, nets i netes, membres de l’Associació de Familiars d’Alzhèimer de València (AFAV), que no volien perdre’s l’ocasió i que els feien costat des de la distància.

SI VOLS LLEGIR LA RESTA DE L'ARTICLE... http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/les-veus-de-la-memoria



Article publicat al diari digital L'Informatiu (7 d'octubre de 2010)

Ens ha deixat un dels grans. Un dels màxims exponents de la Cançó d’Autor dins de les fronteres de l’Estat Espanyol. Se n’ha anat la veu d’Aragó, sense fer soroll. Però queda el seu llegat d’himnes i cançons, un patrimoni de lletres i acords al servei de la utopia que, sense cap mena de dubte, farà perdurar el nom de José Antonio Labordeta durant una llarga posteritat.

Si dic que els panegírics resulten sempre anacrònics, no estic descobrint la sopa d’all. Tots aquestos homenatges, articles de lloança, reportatges i retrospectives que omplin pàgines de diari i minuts televisius i radiofònics, s’haurien d’haver emés i publicat mentre el cantautor aragonés encara vivia. Perquè tantes mostres de condol, que no són altra cosa que una abraçada pòstuma, in absentia, arriben excessivament tard, a destemps, quan el seu destinatari ja mai no podrà experimentar-les en la pròpia pell, sinó una vegada transformat en símbol, en concepte, en una metàfora de la lluita pels drets civils, convertit en un referent de la cultura compromesa, en una representació de la resistència antifranquista.

SI VOLS LLEGIR LA RESTA DE L'ARTICLE... http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/chapeau-labordeta

 

Article publicat en el diari digital L'Informatiu (23 de setembre de 2010)

Una orquestra és un organisme viu, que respira, que s'enlaira, que batega a l'uníson. Resulta molt difícil explicar les emocions que generen una vuitantena de músics interpretant una cançó concebuda en la intimitat, amb només una guitarra i una veu. No cal dir-ho: la carn de gallina tota la nit, profundament esborronats en alguns passatges corprenedors de l'arranjament, absolutament desbordats en els moments més tràgics de la partitura.

És evident que no podem ser objectius a l'hora de valorar el vostre treball, i tampoc no ho pretenem: la nostra intenció en el moment d'escriure aquestes ratlles és agrair l'esforç i la generositat de tantes i tantes persones, amb noms i cognoms, que vàreu decidir esprémer els vostres horaris, desplaçar-vos des de molt lluny, resistir jornades intensives, oblidar-vos de les altes temperatures de la sala, relativitzar la repetició constant, prendre-vos amb filosofia les exigències interpretatives de l'enregistrament. Sense vosaltres tot açò no hauria estat possible.

No és que abans la proposta fóra excel·lent -els estils es barrejaven sense trellat i no hi havia més nexe comú que la llengua- però almenys, fa anys, a les festes de Torrent no faltava la música en valencià, encara que fóra sols en una nit. Però això va canviar amb l'entrada a l'Ajuntament del grup de govern encapçalat per Mª José Català, que, sense que ningú ho esperara ni ho demanara, va esborrar de la nit al dia la presencia dels grups en valencià de les festes del poble. Açò va generar la indignació entre molts torrentins i molts d'ells s'agruparem per donar una resposta pacífica a l'afront als nostres arrels. Així, en tan sols quinze dies organitzaren la primera edició del festival Cantautors a Torrent, i així va nàixer també un col·lectiu cultural, el Col·lectiu Safranar de Torrent, per defensar la cultura i la llengua a la localitat de l'Horta Sud.

L'Associació complix ara quatre anys i el festival, que encara camina amb independència de l'ajuntament de Torrent, arriba hui a la seua quarta edició. "Encara no eixim al catàleg oficial de les festes del poble, i excepte el segon any, en què es citava de manera confusa, mai hi ha aparegut", ens diu Ricard Chulià, un dels membres de Safranar, encara que reconeix que la seua vocació és aparéixer-hi per "demostrar que hi ha alternatives". I és que la proposta de Safranar amb el festival ha quedat des de l'inici arraconada pel consistori, que excepte el segon any que hi va col·laborar amb normalitat, ha justificat la seua mínima aportació -tan sols assumint les despeses del lloguer de l'escenari i l'equip de so- en la crisi. Encara que l'any passat es calcula que es gastà al voltant d'un milió d'euros en les festes i enguany més de 600.000 euros sols per a pagar als grups que actuen al programa oficial.

Malgrat tot, l’oferta del Cantautors a Torrent sempre ha arribat a un alt nivell -en bona part, reconeix Chulià, "gràcies a la voluntat de participar dels músics mateix"-  i enguany no en serà la excepció. Perquè, amb el títol Gràcies, Raimon!, el concert vol ser un gran homenatge al músic de Xàtiva, després del 50 aniversari de la mítica composició Al vent. Inspirats per l'edició del CD amb el mateix títol per part de la Universitat Politècnica de València, i comptant enguany amb el patrocini d'esta institució, el organitzadors reuniran esta nit a l'escenari dels Jardins de l'Auditori de Torrent Verdcel -que enguany han editat Petjades, un treball dedicat íntegrament al músic de Xàtiva-, Pau Alabajos, Miquel Gil, Rapsodes, Pep Gimeno 'Botifarra', i Rafa Xambó i Àlvar Carpi. Entre les seues actuacions, al voltant de mitja hora cadascuna, es comptarà amb l'animació poètica de l'Associació Estellesiana Rodonors Invictes, que recitarà versos de Vicent Andrés Estellés dedicats a Raimon, així com altres poemes dedicats a la terra del cantautor, Xàtiva.

I per si faltava algun al·licient per a acudir puntual a la cita -el concert començarà a les 22 hores- entre el primers assistents es repartiran exemplars gratuïts del CD Gràcies Raimon, encara que el número de còpies és limitat. L'entrada al concert serà, com cada any, gratuïta.

 

Notícia apareguda a l'Informatiu

La música en valencià es troba en un moment dolcíssim. Només cal fixar-nos en la quantitat de festivals que estan proliferant al llarg i ample de les nostres comarques, en l’eclosió de grups i solistes de contrastada qualitat que han anat apareixent durant els darrers anys, en la solvència de les produccions discogràfiques més punteres, en l’obertura del ventall estilístic, en la cada volta major presència internacional dels nostres artistes, en el creixement exponencial del nombre d’espectadors que acudeixen a les actuacions i, molt especialment, en la cordialitat i l’harmonia que es respira entre els companys i companyes de la professió, la gran família (i ben avinguda) que formem els músics i cantants del País Valencià.

SI VOLS LLEGIR LA RESTA DE L'ARTICLE... http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/si-senyor


Article publicat al diari digital l'Informatiu (25 de juny de 2010) i serà republicat en el llibre de festes de l'Il·lustríssim Ajuntament de Benifairó de la Valldigna.

Us convidem a l'estrena del documental ˜Més enllà  del mur. Cançons
contra l'Apartheid", sobre l'experiència viscuda a terres palestines
per la Primera Brigada de Músics, formada per Obrint Pas, Pau Alabajos,
Cesc Freixas i Nabil.

El documental està produït per la Xarxa d'Enllaç amb Palestina,
amb la col.laboració de La Taca Produccions.

La projecció tindrà lloc el dijous, 10 de juny de 2010, a les 19h a l'Auditori Joan Plaça del Jardí Botànic de València (Carrer Quart, 80), i anirà  seguida d'un
col.loqui amb Josep Pitarch (director del documental), Xavi Sarrià,
(Obrint Pas), Pau Alabajos (cantautor) i David Segarra (periodista).

L'entrada és lliure. Es prega puntualitat.

Més enllà del mur. Cançons contra l'apartheid és el títol d'un documental que recull les experiències de la brigada de músics (formada per Nabil Mansour, Cesk Freixas, Obrint Pas i jo mateix) que viatjàrem a Palestina l’estiu de 2009. Amb els ulls ben oberts i les guitarres al muscle, vam desplaçar-nos fins a l'emblemàtica ciutat de Jerusalem i aprofitàrem per visitar els territoris ocupats de Cisjordània. L'objectiu de la nostra expedició era comprovar, sobre el terreny, amb quin material està construït el mur de la segregació; quina olor fan els carrers dels camps de refugiats; quines són les demandes dels més de 10.000 presos polítics que omplen les masmorres de l’estat d’Israel; o com se sent aquesta gent cada vegada que ha de creuar un checkpoint per tal d'accedir a les seues mesquites, llaurar els camps de conreu o visitar algun familiar que resideix a les poblacions limítrofes.

Dimarts passat va tindre lloc la presentació oficial d’aquest documental a Barcelona, amb la presència del director, Josep Pitarch (La Taca Produccions), que ens va fer cinc cèntims sobre el que veuríem a la pantalla, sense entrar excessivament en detalls. També intervingueren Àlex Hinno (membre de la Xarxa d'Enllaç per Palestina, l'entitat que va promoure i coordinar el nostre viatge), Roger Palà (cap de redacció de la revista Enderrock, que ofereix una còpia gratuïta en DVD amb el número del mes de maig) i Xavi Sarrià (cantant d'Obrint Pas i membre de la brigada), que va parlar en nom de la resta de músics i activistes que apareixem en el reportatge.

SI VOLS LLEGIR LA RESTA DE L'ARTICLE...  http://www.linformatiu.com/opinio/detalle/articulo/les-esquerdes-del-mur/



Article publicat al diari digital l'Informatiu (7 de maig de 2010)

En les sales de cinema, abans de començar la pel·lícula, se sol projectar un anunci del ministeri de cultura mitjançant el qual es pretén combatre la pirateria. Segur que us resulta familiar: un individu anònim tracta de furtar un vehicle aprofitant la foscor d'un atzucac; un carterista clava les urpes discretament entre les pertinences d'una dona excessivament confiada; un parell de lladres fugen a corre-cuita a través de la finestra d'un edifici amb un televisor entre les mans; un jove aprofita dissimuladament que no l'observa ningú per amagar-se sota la jaqueta uns quants DVDs d'un centre comercial i, per últim, una xica seu tranquil·lament en la seua habitació, davant de l'ordinador, mentre es descarrega centenars d'mp3 i vídeos d'internet. Tot açò, adobat amb una banda sonora trepidant, una música més pròpia de les frenètiques pel·lícules d'acció nord-americanes que d'un spot institucional com el que ens ocupa. No cal ser massa espavilat per entendre el missatge implícit, l'equació amb la qual volen fer-nos combregar els responsables de l'anunci: baixar-se música de la xarxa és igual a robar, es tracta d'una pràctica il·legal i resulta moralment inacceptable.

SI VOLS LLEGIR LA RESTA DE L'ARTICLE... http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/pirates-i-robinhoods



Article publicat al diari digital L'Informatiu (16 d'abril de 2010)

Presentació oficial del documental "Més enllà del mur. Cançons contra l'aparheid" el Dimarts 4 de Maig, al CJB de Gràcia a les 19 hores. Amb la presencia del director, Josep Pitarch, membres de la Brigada de Musics Catalans per Palestina 2009 (Obrint Pas, Pau Alabajos, Cesk Freixas i Nabil Mansour) i de la Xarxa d'Enllaç amb Palestina i membres de la redaccio de la revista Enderrock.

"Més enllà del mur. Cançons contra l'aparheid" amb Obrint Pas, Pau Alabajos, Cesk Freixas i Nabil Almanzour from lugaracogedor on Vimeo.

Avui, mentre escoltava unes notes d'acordió en una estació de metro de París, he recordat que ja fa més de deu anys (una dècada!) que, en companyia d'un amic de tota la vida, Ricard Chulià, agafàrem per primera vegada una guitarra i ens plantàrem a la Plaça de la Mare de Déu de València amb la intenció de fer unes cançonetes i passar la vesprada. Una manera com qualsevol altra de matar el temps i finançar-nos el berenar. Analitzant-ho amb una certa perspectiva, he arribat a la conclusió que aquella decisió intrascendent en aparença ha condicionat la meua vida per complet. Una vegada li agafes el gustet a això de fer música en directe, resulta molt difícil deixar-ho, de seguida et genera una dependència i acabes patint la síndrome d'abstinència.

SI VOLEU SEGUIR LLEGINT LA RESTA DE L'ARTICLE http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/publics/


Article publicat al diari digital L'Informatiu (9 d'abril de 2010)

De vegades, es produeixen revolucions invisibles, batalles sordes i quotidianes que no arriben als mitjans de comunicació, que són condemnades irremissiblement al silenci. Hi ha conflictes llunyans a prop de casa nostra, que mai no estan d’actualitat, que no mereixen ni una trista nota al peu en els diaris. Però existeixen també persones anònimes que es deixen la pell, que renuncien als discursos teòrics i prenen la determinació, conscient i sincera, de canviar el món que els envolta, ara i ací, posant les mans en farina, aferrant-se a l’esperança amb totes les seues forces. Són els protagonistes d’una rebel·lió discreta, que caminen de puntetes, però dibuixen una profunda petjada en la terra. Estem parlant d’individus convencionals que no tenen por d’agafar les regnes, que cada volta que reben una punyada saben sobreposar-se i continuen avançant, amb la mirada fixa en l’horitzó, sense perdre mai de vista la utopia. Són els instigadors d’una revolta tàcita, infatigables defensors de les causes nobles, aquelles que s’escriuen amb minúscula i lletra menuda. No, no se senten excepcionals ni es consideren millors que altres. No busquen l’admiració ni tampoc la lloança de ningú, perquè, senzillament, la seua recompensa és anar-se’n a dormir cada nit amb la consciència tranquil·la. Són subversius, irreverents i contumaços. Practiquen diàriament la solidaritat i no necessiten viatjar milers de quilòmetres per plantar cara a les injustícies. Es mullen, prenen partit, mostren les dents, trauen les urpes.



Article publicat al diari digital l'Informatiu (12 de març de 2010)


NOTA: El vídeo que il·lustra aquest text és un tràiler del documental interactiu sobre l'Escola-taller Itaca del barri de La Coma que ha realitzat la gent de ZurdosTV. Si voleu veure més, entreu a www.itaca.tv

Clareja amb cabells llarguíssims el dia corvat de les dones,
Què poc és un sol dia, germanes,
què poc, perquè el món acumule flors davant de les nostres cases!
Del bressol on vam nàixer fins a la tomba on dormirem
-tota l'atropellada ruta de les nostres vides-
haurien de pavimentar de flors per celebrar-nos
(que no ens facen com a la Princesa Diana que no va veure, ni va escoltar
les florides avingudes postrades de pena de Londres)
Nosaltres volem veure i olorar les flors.
Volem flors d'aquells que no s'alegraren quan vàrem nàixer femelles
en lloc de mascles,
Volem flors d'aquells que ens varen tallar el clítoris
I d'aquells que ens van embenar els peus
Volem flors d'aquells que no ens enviaren a escola perquè així ens ocuparíem dels nostres germans i ajudaríem a la cuina
Flors d'aquell que es va colar al nostre llit de nit i ens va tapar la boca per tal de violar-nos mentre la nostra mare dormia
Volem flors d'aquell que ens va pagar menys pel treball més pesat
I d'aquell que ens va acomiadar quan va adonar-se que estàvem prenyades
Volem flors d'aquell que ens condemnà a mort forçant-nos a parir
arriscant les nostres vides
Volem flors d'aquell que es protegeix del pensament fosc
obligant-nos al vel i a cobrir-nos el cos
D'aquell que ens prohibeix eixir al carrer sense un home que ens escorte
Volem flors d'aquells que ens varen cremar per bruixes.
I ens tancaren per boges
Flors d'aquell que ens pega, d'aquell que es bufa
d'aquell que es beu irredempt el sou per a menjar del mes
Volem flors d'aquelles que intriguen i alcen falsos
Flors d'aquelles que s'ensanyen contra les seues filles, les seues mares i nores
I alberguen verins en el seu cor per a les del seu mateix gènere

Tantes flors serien necessàries per a eixugar els humits pantans
on l'aigua dels nostres ulls es converteix en fang:
arenes movedisses engolint-nos i escopint-nos,
de les quals tenaces, una a una, haurem de sorgir.

Clareja amb cabells llarguíssims el dia corvat de les dones.
Volem flors avui. Tot allò que ens correspon.
El jardí del qual vàrem ser expulsades.



Gioconda Belli

Es calcula que ara mateix, mentre estàs llegint aquest article d’opinió, mil milions de persones viuen per sota del llindar de la pobresa: això significa que una sisena part de la població mundial ha d’apanyar-se-les per passar amb menys d’un dòlar al dia. Un dòlar equival a setanta-tres cèntims d’euro, perquè et faces una idea. Imagina que amb aquest pressupost irrisori hagueres d’alimentar-te, pagar el lloguer o la lletra de ta casa, l’electricitat, l’aigua corrent, el carburant del teu vehicle o l’abonament del transport públic, i un llarg etcètera de productes i serveis, indispensables o no, que consumim diàriament de manera automàtica, quasi sense adonar-nos. No cal que faces la prova: no es pot, és absolutament impossible.  

Aquesta és una de les paradoxes de l’Estat del Benestar: perquè tu pugues mantindre la teua qualitat de vida, s’ha de sacrificar obligatòriament un altíssim percentatge dels habitants del planeta. Però pots estar tranquil o tranquil·la, aquesta gent viu molt lluny d’ací. És molt probable que no te’ls creues mai pel carrer, a no ser que te’n vages de safari a Kènia per desestressar-te del teu treball absorbent i t’allunyes del circuit marcat per l’agència de viatges. No et preocupes, si et vénen remordiments de consciència, sempre pots donar una part del teu sou a una ONG, que amb les quotes que tu i molts com tu pagueu mensualment, acabaran amb la fam, les guerres, l’escalfament global, l’esclavitud, etcètera, etcètera, etcètera. I a l’hora de l’esmorzar, mentre fas un mos al teu entrepà i un glop a la teua cervesa, amb un plateret d’olives i cacaus per a acompanyar, pots advocar per la condonació del deute extern, persuadir els teus amics o companys de la feina perquè voten a l’esquerra i malparlar dels polítics corruptes i els dimonis dels Estats Units i les grans companyies multinacionals, que es creuen els amos del món. Però en el fons, molt en el fons, saps que això serveix de ben poca cosa. I et vénen les xifres al cap, una i altra vegada, repicant en la teua consciència.

Mil milions de persones viuen amb menys d’un dòlar al dia, el 70% són dones. Més de mil vuit-cents milions no tenen accés a aigua potable. Al voltant de vuit-cents quaranta milions de persones pateixen malnutricions, dos-cents milions són xiquets i xiquetes menors de cinc anys. Dos mil milions de persones aproximadament tenen anèmia, per falta de ferro. Vuit-cents vuitanta milions no poden rebre serveis bàsics de salut. Dos mil milions de persones no poden permetre’s medicaments essencials...

 

Article publicat al diari digital L'Informatiu (12 de febrer de 2010)

Ens ha deixat Joan Monleón. Se’n va una de les nostres figures més mediàtiques, després d’aproximadament dues dècades de silenci forçós: el polifacètic artista havia manifestat en diverses ocasions que s’havia vist obligat a amagar en un calaix les seues inquietuds creatives i fins i tot va arribar a expressar, amb una constatable pesantor, la seua decepció per l’oblit institucional i polític al qual es veia sotmés. Un altre artista valencià condemnat en vida a l’exili intel·lectual i lloat i beatificat en obituaris i articles d’opinió, sempre massa tard, després del seu traspàs.

Va protagonitzar, en primera persona, les primeres passes de Canal9, al capdavant d’El show de Joan Monleón; i no podem oblidar la seua labor en diferents programes de ràdio i la seua participació en quasi una vintena de pel·lícules. Però l’àmbit en el qual més el recordarem, sense dubtes, serà com a peça clau del grup de folk Els Pavesos, formació que a principis dels anys 70 va portar a terme una tasca importantíssima pel que respecta a la difusió de la cultura popular i el patrimoni musical tradicional dels valencians, recuperant cançons i melodies que avui dia són imprescindibles en festes, falles i saraus de tota mena.

Des del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM). Associació de Músics i Cantants del País Valencià ja s’havia parlat en un parell de reunions d’organització dels Premis Ovidi de 2010 d’homenatjar els Pavesos per la seua trajectòria artística, atés el delicat estat de salut de Joan Monleón. Com sempre, els homenatges arriben massa tard.

Article publicat al setmanari El Temps (setmana del 4 de gener de 2010)

Que un poeta et dedique un dels seus poemes sempre t'ompli d'orgull, però si a més a més, és una persona amb el compromís cultural de Manel Alonso, encara et fa més il·lusió. Ens vam conéixer en la Fira del Llibre de València fa un parell d'anys i, des d'aleshores, ens hem anat trobant ací i allà, en tot tipus d'esdeveniments artístics, musicals i literaris, d'aquest país allargassat. Intente mantindre'm al dia pel que fa als seus escrits i pensaments a través del seu bloc personal, Els papers de Can Perla. Ara mateix acaba de publicar un llibre, Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, 2009), guardonat amb el XIII Premi de Poesia "Paco Mollá", impulsat per l'Ajuntament de Petrer i la Fundació Cultural que porta el nom del mateix poeta.


ABANS QUE ES LLANCE LA PRIMERA SAGETA,
la veritat ja ha estat segrestada
i va camí de convertir-se
en la primera víctima de la guerra.
Després de la calamarsa de metralla
sobre quàdrigues blindades
entraran prepotents a Kabul, a Bagdad,
les columnes de l'exèrcit imperial.
Els seguiran escribes sibil·lins
per a iniciar el recompte del botí
i escriure la crònica dels fets
amb la sang de la veritat immolada


Manel Alonso


Correspondència de guerra
(Editorial Aguaclara, 2009)