És preocupant, molt però que molt preocupant: Amnistia Internacional
ha publicat recentment un informe sobre la venda exterior d’armament
per part d’empreses espanyoles i resulta que la facturació durant el
primer semestre de 2010 va arribar als 907.616.706 euros (sí, sí, heu
llegit bé: no és un número de telèfon del Ministeri de Defensa
habilitat per a recollir reclamacions!), segons les dades de l’Agència
Tributària. Això significa que en només un any s’han duplicat les
vendes de material bèl·lic a l’estranger, tenint en compte que durant
el mateix període de 2009 s’hi va facturar la no menys preocupant xifra de 411,1 milions d’euros.
El més greu de tot és que aquesta mena de negocis
s’estan realitzant impunement amb governs i administracions que violen
sistemàticament els drets humans, com és el cas d’Aràbia Saudita, estat
que no dubta a saltar-se les convencions internacionals a l’hora
d’enfrontar-se a les amenaces d’Al Qaida i els rebels xiïtes zaidites
al nord del Iemen. Es calcula que, arran del conflicte, aproximadament
unes 200.000 persones han hagut d’abandonar forçosament aquest
territori, segons apunta un altre informe de l’ACNUR.
Recorde, amb la sang encesa, un dels moments més
durs de la meua vida. Una persona molt important per a mi va patir fa un
parell d’anys una urgència cardíaca i vam haver d’acudir corrents a
l’Hospital General de Castelló.
Una vegada allà, el personal del centre sanitari de
referència de les comarques del nord ens va confessar que aquell dia
malauradament no n’hi havia cap cardiòleg de guàrdia, perquè era estiu i
cap de setmana, i que, tenint en compte la gravetat de la situació,
s’havia de traslladar el pacient (el cardiòleg en actiu més proper
estava a 80 quilòmetres de distància!) en una ambulància medicalitzada a
l’Hospital Clínic de València, amb la vida d’aquesta persona penjant
d’un fil.
En arribar a l’Avinguda Blasco Ibáñez, encara amb
l’ai al cor, vaig percebre un soroll estrany que procedia del barri del
Cabanyal o de la Malva-rosa: era com un brunzit continu, un rugir
persistent, una remor intensa que esgarrava la tranquil·litat d’aquell
diumenge d’agost. Una vegada passat el perill i desactivades totes les
alarmes, gràcies a l’actuació impecable dels metges (perquè tenim grans
professionals al País Valencià, hem d’estar-ne orgullosos!), ens vam
assabentar que aquell enrenou incessant el provocaven els motors dels
Fórmula1 que participaven en la primera cursa oficial del València Street Circuit, un altre dels grans esdeveniments
(i faig constar explícitament la cursiva!) que el Govern Valencià
s’apunta com a medalles en cada roda de premsa, en cada declaració
pública, en cada intervenció parlamentària.
Ryanair
és la reina indiscutible de les companyies aèries de baix cost.
Després de la seua irrupció en el mercat, moltes empreses públiques
d’aviació van haver de replantejar-se les seues estratègies
comercials: Iberia fins i tot va traure’s de la mànega Clickair
(ara fusionada amb Vueling), una filial que proporcionava els
mateixos serveis que la seua germana gran, però amb tarifes
raonables.
No sé
si us en recordeu, però fa un parell d’anys el cantautor alguerés
Claudio Gabriel Sanna, en una de les seues cançons, va pujar l’empresa irlandesa als altars, agraint-li la tasca d’haver posat en
el mapa la seua ciutat i haver-la enllaçat amb la resta del domini
lingüístic, amb els beneficis turístics i patrimonials que això
suposa.
Però
no us equivoqueu, aquest article no serà en absolut ni una lloança
acèrrima ni una oda gloriosa a Ryanair: no em sembla l’exemple
d’empresa modèlica de transports, ni molt menys. Aquells que voleu
habitualment amb ells sabeu perquè ho dic, segurament haureu patit
les seues mangarrufes i manies en la vostra pròpia pell.
El que ha passat aquestos dies a Benimaclet és molt greu. No només perquè uns quants energúmens han pogut passejar-se impunement, amb tota la seua prepotència i hostilitat, pels carrers del barri, com si foren els amos i senyors de la ciutat. O que hagen pogut entrar a demanar unes cerveses al Centre Social-Bar Terra, amb l’únic propòsit de provocar, d’amenaçar, de tibar la corda i tractar d’intimidar totes aquelles persones que, dia a dia, s’arremanguen la camisa per fer País, treballant colze amb colze amb el teixit associatiu del barri, posant les mans en farina, a la recerca de justícia social, defensant els drets dels immigrants, protegint la nostra llengua i la nostra cultura aferrissadament, sense amagar-se darrere de les paraules i dels discursos, prenent partit, ara i ací.
És molt greu perquè des de Delegació de Govern s’ha autoritzat una manifestació (i no és ni molt menys la primera: abans de Benimaclet va ser Russafa, un dels barris de València amb una major densitat de ciutadans nouvinguts; Torrent, amb aquell lema explícit de Limpiemos Valencia, limpiemos Torrent, referint-se al col·lectiu d’immigrants de la comarca de l’Horta; i també Xàtiva, Mislata, El Cabanyal o l’intent de boicot del recital de Raimon a l’Olympia). Insistisc: és molt greu que s’haja autoritzat una manifestació d’aquestes característiques, tenint en compte que els serveis de l’ordre (la policia nacional, vaja) van manifestar repetidament que no podien garantir al 100% la seguretat dels ciutadans. No debades, els dies anteriors a la marxa, la policia va visitar la majoria dels establiments i locals que es trobaven en el recorregut aprovat per l’equip de Ricardo Peralta, aconsellant els treballadors i treballadores que baixaren les persianes o que no acudiren a la feina divendres de vesprada. ¿Si no podien garantir la seguretat dels ciutadans perquè van permetre aquella manifestació?
És una cançó. Bé, no, en realitat és un poema. De l'any 73. Forma part d'un disc imprescindible d'Ovidi Montllor, Crònica d'un temps.
Un treball que hauria d'haver passat a la història com a obra mestra de
la música popular, amb denominació d'origen. De fet sí que ha marcat un
abans i un després (molts músics d'ací i d'allà el reivindiquen), però
no es pot dir que fóra un àlbum que transcendira massivament. A voltes
passa això en el nostre País: els grans artistes fan grans obres que no
arriben al gran públic, una autèntica llàstima! Potser fóra un disc
massa avançat per a la seua època: quan la majoria de cantautors es
decantaven pel model mediterrani de Cançó (inspirada en les tradicions
italiana i francesa, empeltades de catalanitat), Ovidi, per contra,
s'emmirallava en les aventures anglosaxones del rock progressiu, amb
una actitud inequívocament transgressora, trencadora en la forma i en
el contingut. Els Pink Floyd n'hagueren estat orgullosos, haurien estampat la seua signatura en la portada sense despentinar-se...
Però no ens desviem del tema, el tall en qüestió es titula Ais!
i és tota una declaració de principis. O millor, un sospir explosiu
d'alliberament. Ovidi exhala impotència, desesperació i ràbia, molta
ràbia. Un martell picant rítmicament contra un ferro, a manera de
metrònom. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. El recordatori implacable de com
el temps se'ns esmuny entre els dits mentre treballem. Mentre ens
guanyem el pa, amb la suor del front. Mentre hipotequem un percentatge
de la nostra vida servint cafés i croissants, posant ordre a les aules
(o intentant ensenyar història, llengua i matemàtiques), collint
taronges, unint paraules o picant pedra, tant se val.
Anava a dir que em sorprén, però en realitat no: em
preocupa, i molt, la unanimitat dels mitjans de comunicació de l’Estat
Espanyol a l’hora de tractar el tema de Veneçuela. Sembla que algú, des
de les altes esferes, haja dictat, punt per punt, què i com han
d’escriure els periodistes de les seccions d’Internacional sobre la
figura d’Hugo Chávez. Fins i tot en alguns programes d’humor de La Sexta (cadena gens sospitosa d’alinear-se amb la caverna conservadora), com ara Salvados o Buenafuente,
es fan acudits recurrents sobre la falta de llibertats i drets civils a
Veneçuela, cosa que converteix en un lloc comú, en una obvietat
universalitzada, la idea que existeix un “règim dictatorial” que administra el país.
Resulta simptomàtic comprovar com els diaris, les
ràdios i les televisions amb més audiència del panorama mediàtic
espanyol han coincidit a valorar les eleccions veneçolanes com un
fracàs polític per al PSUV i, en canvi, han titllat d’èxit (i de
revolució democràtica!) els resultats de l’oposició...
M’he perdut. A veure si algú m’ho pot explicar, perquè no ho acabe
d’entendre: però no havíem quedat que era una dictadura? Quin sistema
totalitari coneixen vostés que convoque eleccions sota els paràmetres
de la legalitat? Els mateixos periodistes que ahir parlaven d’un Chávez
amb alé de sofre, avui donen crèdit informatiu als resultats dels
comicis que organitza el seu equip de govern? Tretze eleccions oficials
s’han celebrat a Veneçuela des del 6 de desembre de 1998, data en què
la majoria dels seus compatriotes van confiar a Hugo Chávez el govern
del país, sense impugnacions ni retrets per part d’observadors
internacionals imparcials ni d’organismes independents de control.
Dissabte passat vaig fer un concert a Perpinyà, com a cloenda d’un acte que organitzava el Centre Cultural Català. La gent del
Casal va preparar una completa jornada sobre Palestina, amb una
projecció del documental Més enllà del mur. Cançons contra l’apartheid
i també una exposició de fotos que recollien la realitat quotidiana
dels territoris ocupats. Totes aquestes activitats formaven part de la
programació Off del festival Visa pour l’Image 2010.
Es tracta d’una fira de fotoperiodisme que ha convertit la capital del
Rosselló, durant dues setmanes (del 28 d’agost al 12 de setembre), en el
punt de trobada de centenars de reporters gràfics i altres
professionals del sector.
En el Convent dels Mínims hi havia una exposició del World Press Photo,
un concurs internacional que aplega les millors instantànies de l’any,
publicades per agències de premsa, periòdics i
revistes especialitzades. Entre els guardons de 2010, hi havia una fotografia
dels bombardejos de Gaza, en la qual es veu un núvol de fòsfor blanc
(prohibit per la Convenció de Ginebra) suspés sobre els edificis de la
ciutat. També n’hi ha una altra, bastant significativa, que immortalitza els darrers moments de George W. Bush a la Casa Blanca, esperant la presa de possessió d’Obama. Em va deixar sense alé una sèrie
molt impactant d’una lapidació a Somàlia, en què es veu com un home de
quaranta-vuit anys és executat a pedrades per haver comés adulteri:
encara no entenc com el fotògraf va tindre la sang freda d’assistir
impàvid a un acte de tan extrema brutalitat i poder prendre testimoni
gràfic sense que el pols li tremolara.
Un retafila d'homes i dones mutilades com a
conseqüència de les mines antipersones flanquegen la carretera
principal de Srebrenica, plena a vessar de gent, de manifestants
silenciosos, que han acudit en autobusos especials procedents de tot
arreu, en els seus propis vehicles, o fins i tot caminant durant dies,
en una marxa solidària que es repeteix any rere any. Sota un sol de
justícia, els assistents preguen a l'uníson i escolten atentament les
paraules pronunciades pels representants polítics i religiosos en
memòria de les víctimes. Les cinc mil làpides verticals de color blanc,
disposades simètricament damunt de la gespa, parlen per si mateixes.
L'olor de la carn de corder, que comença a corrompre's als mostradors
improvisats dels comerciants ambulants, es barreja amb la fortor de
desenes de milers de persones respirant el mateix oxigen, suant
unànimement durant hores i hores.
Fa un parell de mesos es va commemorar el quinzè
aniversari del genocidi de Srebrenica, un dels crims contra la
humanitat més atroços des de la fi de la Segona Guerra Mundial. L'onze
de juliol de 1995, l'exèrcit de la República Sèrbia, liderat pel
comandant en cap Ratko Mladić, va perpetrar una massacre contra
la població musulmana d'aquesta localitat situada a l'est de Bòsnia i
Hercegovina. Declarada com a “àrea segura” per part del Consell
de Seguretat de l'ONU (i amb la presència de 400 soldats holandesos de
l'UNPROFOR), Srebrenica s'havia convertit en un enorme camp de
refugiats a la vora del riu Drina. La polèmica passivitat dels cascos
blaus i de la comunitat internacional va permetre que l'exèrcit serbi
s'apoderara de la ciutat, pràcticament sense oposició, i que més de
8.000 persones foren assassinades i enterrades en fosses comunes, com a
preàmbul d'una neteja ètnica autoritzada políticament per Radovan Karadžić.
Quatre anys han passat des que a València es va produir l’accident de
metro més greu de la història d’Europa. Quatre anys porten els
familiars i els amics de les víctimes reunint-se a la Plaça de la Mare
de Déu, cada dia 3 de tots els mesos de l’any, des de novembre de 2006:
això significa que han eixit al carrer quaranta-cinc vegades, que es
diuen prompte. Quatre anys recordant les quaranta-set persones ferides
i les quaranta-tres desparegudes en el sinistre, que no són, en
absolut, una xifra asèptica en el titular d’un diari o una glacial
estadística en l’informe de torn. Estem parlant dels germans, les
mares, els amics, les filles, els marits de moltíssima gent que no
oblida, que no pot oblidar. Quatre anys exigint respostes i
responsabilitats, amb un nuc a la gola, amb una pilota de ràbia a
l’estómac. Quatre anys empassant-se la impotència i la indignació, a
males penes, posant el crit en el cel davant la indiferència dels
nostres governants, que cada dia que passa ens donen més proves de la
seua altura democràtica i, el que és més greu, de la seua condició
humana. Perquè la política hauria d’anar més enllà de guanyar unes
eleccions i somriure a la càmera, vestit de vint-i-un botons. Perquè
m’avergonyisc de ser ciutadà d’aquest País cada vegada que pense que Francesc Camps encara
no ha rebut els familiars de les víctimes ni s’ha pronunciat a les
Corts Valencianes sobre la tragèdia del 3J. El nostre màxim
representant institucional, el Molt Honorable (tot un sarcasme!)
President de la Generalitat, mai no s’ha dignat a dir públicament ni
una sola paraula al respecte, per por a que l’accident li passe factura
electoralment. Disculpeu-me la bilis en aquesta jornada de condol, però
espere sincerament que els membres del govern puguen dormir cada nit
amb la consciència tranquil·la... Quatre anys de perdre la paciència,
quatre anys de d’angoixa i desempara, quatre anys de dolor i
resignació. Quatre anys d’injustícia.
Article publicat al diari digital l'Informatiu (2 de juliol de 2010)
A tot estirar, només dos milions i mig de persones
en el món tenen coneixements de gaèlic irlandés. Segons els darrers
estudis filològics realitzats, el parlen quotidianament al voltant de
cinc-centes mil persones a la República d’Irlanda, Irlanda del Nord i
determinades comunitats immigrades a Canadà i els Estats Units
d’Amèrica. Des del mes de gener de 2007 és un dels vint-i-tres idiomes
oficials de la Unió Europea. A continuació us faig constar l’inventari
de llengües amb les quals comparteix aquest estatus institucional:
alemany, anglès, búlgar, castellà, danès, eslovac, eslovè, estoni,
finès, francès, grec, hongarès, italià, letó, lituà, maltès, neerlandès,
polonès, portuguès, romanès, suec i txec.
Com haureu pogut comprovar, el català no apareix en
aquesta llista. No és oficial a Europa una llengua amb més de nou
milions d’usuaris, tot i superar en nombre de parlants l’eslovac (set
milions), el danès (sis milions), el finés (sis milions), el lituà
(quatre milions), l’eslovè (dos milions i mig), l’estoni (un milió i
mig), el letó (un milió i mig) i el maltès (menys de mig milió).
“De Panamà pa’ València / cruza el mar mi atravesao / y se mezcla con el uno / que mi abuela me ha enseñao” és l’adaptació al castellà que el cantautor Rómulo Castro ha fet de l’U d’Aielo. Està enregistrada en el seu darrer treball discogràfic, Intermedio, publicat l’any 2009 amb la col·laboració transoceànica de Pep Gimeno Botifarra: aquest tema en concret està penjat a youtube,
per si li voleu pegar una ullada, però encara seria més interessant si
decidiu comprar-li el disc on-line a través de la seua plana web, segur
que li farà molt de goig saber que l’escolten a l’altra banda de
l’Atlàntic!
Rómulo Castro és nét d’una mestra republicana de l’Alcora (La Plana), Eniqueta Agut, més coneguda com La Palometa,
que va haver d’exiliar-se forçosament (hi ha algun tipus d’exili que no
siga forçós?) durant la Guerra Civil a Panamà amb la seua filla de tres
anys. Fa relativament poc que a Castro li ha sigut concedida la
nacionalitat espanyola, en nom de la Llei 52/2007, més coneguda com a Llei de la Memòria Històrica,
que vetlla perquè els fills i néts d’exiliats tinguen els mateixos
drets que qualsevol persona nascuda dins de les fronteres de l’Estat.
Tretze hores necessita el Consell de Seguretat de l’ONU per redactar un document que condemne rotundament l’atac contra la Flota per la Llibertat, però que al mateix temps exculpe el govern israelià? Quinze minuts són suficients perquè el flamant Premi Nobel de la Pau i president de l’estat més influent del planeta, Barack Obama, li demane explicacions a Benjamin Netanyahu? Qui ha designat com a ambaixador d’Israel a l’Estat Espanyol un personatge de l’altura de Ráphael Schutz, que és capaç d’afirmar sense caure-li la cara de vergonya que “no existeix una crisi d’emergència humanitària a Gaza”? Són antisemites totes aquelles persones que es posicionen en contra del bloqueig econòmic de la franja, en contra dels assentaments israelians de Cisjordània o en contra dels set-cents quilòmetres de formigó del mur de l’apartheid?
Evidentment, la terminologia política tradicional
que utilitzen els periodistes especialitzats i els portaveus de la
majoria dels partits està absolutament desfasada. No és una casualitat,
ni molt menys. Es tracta d’un ús del llenguatge totalment capciós,
estratègic, en absolut involuntari. Els discursos buits o les
fal·làcies semàntiques són un instrument de manipulació, de distorsió
malintencionada de la realitat, molt llaminer en mans de determinats
líders, que han aprés perfectament la lliçó: ser un bon polític ja no
té res a veure amb tindre idees brillants o principis honestos, sinó
simplement saber jugar les cartes amb l’opinió pública, projectant una
imatge mediàtica d’èxit i forçant l’aritmètica cada quatre anys.
Quin trellat té que un partit autoproclamat
socialista i obrer (això d’espanyol, no ho discutirem) propose retalls
en el sou dels pensionistes i els treballadors públics? D’acord, es
tracta d’una mesura d’austeritat pressupostària, molt necessària en el
context econòmic actual. Però no hauria sigut més lògic que, en primera
instància, l’executiu de Zapatero haguera estipulat un impost
especial per a les rendes més altes? I qui pot explicar-nos per què una
de les mesures més urgents que va prendre el PSOE de Madrid quan li va
vindre tota la borrasca de la Crisi va ser rescatar la banca (!) amb
bona cosa de milions a fons perdut, amb diners dels contribuents, per a
salvaguardar els negocis d’uns pocs privilegiats, d’aquells que viuen
en l’abundància?
Vivim en un País amb una democràcia jove, tendra, adolescent. Posem els números damunt de la taula: el règim franquista va durar trenta-sis anys, si comptem el final de la guerra civil com a data d’inici i la mort del dictador com a cloenda. En canvi, des de les primeres eleccions democràtiques de 1977 a l’Estat Espanyol, o les autonòmiques de 1980 a Catalunya i de 1983 al País Valencià i les Illes Balears, només han passat trenta-tres anys. La dictadura militar encara ens porta tres d’avantatge! Fóra ingenu, per la nostra banda, pensar que les estructures econòmiques i polítiques del franquisme s’esvaïren el mateix dia que els ciutadans i ciutadanes d’aquest País, per primera vegada, tingueren la possibilitat de passar per les urnes.
El debat sobre el processament de Garzón s’ha convertit en una
espècie de partit de futbol: els seguidors del jutge es vesteixen amb
la samarreta roja i entonen càntics a l’uníson, mentre que els seus
detractors hissen la bandera blava i xiulen ensordidorament. Em ve al
cap la paraula maniqueisme, per raons evidents. Els matisos no tenen
cabuda en aquesta discussió. El magistrat s’ha convertit en Déu Nostre
Senyor per a uns i el dimoni personificat per a uns altres, o reprenent
l’analogia esportiva, Mourinho i Guardiola, respectivament.
Resulta inquietant llegir a la premsa certs arguments que exposen els
portaveus, amb noms i cognoms, d’algunes reputades associacions en
defensa dels drets humans i la memòria històrica: d’acord que Garzón va
ser un dels primers jutges que va atrevir-se a posar en dubte la
impunitat i la immunitat (diplomàtica, si més no) del general Pinochet.
El seu caràcter emprenedor i la seua tossuda determinació a l’hora
d’exigir al govern del Regne Unit l’extradició del dictador xilé, li
van valer l’admiració internacional i una projecció mediàtica sense
precedents. Gràcies a aquest afer, Baltasar Garzón es va transformar,
de la nit al matí, en una estrella del rock and roll, en la vedette més
glamourosa de l’Audiència Nacional.
El núvol volcànic de la setmana passada em va agafar a l’aeroport de
Praga i vaig haver de prendre’m unes vacances forçoses de cinc dies, tot
ajornant diverses actuacions que teníem previstes durant aquestes
dates. Una vegada digereixes la frustració i assumeixes que no pots fer
una altra cosa que tornar-te’n a l’hotel i esperar, t’adones que estàs
en un lloc immillorable per a quedar-te penjat i decideixes aprofitar el
temps, eixir a passejar i perdre’t per la ciutat. Deambules per ponts,
places i carrers, observant de reüll els monuments que ja tens massa
vistos, que ja ni tan sols et criden l’atenció.
De tota manera, mai no perds l’esperança de tornar a casa, i cada dia,
religiosament, t’arrimes a l’aeroport amb una maleta de vint quilos, la
guitarra i una motxilla amb llibres, discos i l’ordinador portàtil, a
veure si la situació ha canviat miraculosament, si per casualitat el cel
s’ha obert de sobte i encara queda alguna plaça lliure en el primer
avió cap a Barcelona, siga de la companyia que siga. Mentre esperes i
desesperes, li pegues voltes al cap, perquè no tens una altra cosa
millor a fer, i et poses transcendental: metafísica barata per combatre
l’avorriment.
El 24 de març de 1976 es va produir un colp d’estat a l’Argentina que va
suposar la data d’inici d’una dictadura militar que s’allargà durant
vuit anys, fins al mes d’octubre de 1983. Resultat d’aquest règim
dictatorial són les més de 30.000 persones desaparegudes forçosament,
expressió que no deixa de ser un eufemisme suavitzant per a referir-se
als assassinats clandestins que va portar a terme l’aparell de l’Estat:
segrestos, tortures i execucions de milers d’individus que no compartien
les idees del règim, que van ser soterrats en fosses comunes anònimes,
privant els familiars i amics del seu dret d’acomiadar-se de les restes
mortals, a fi d’evitar que aquestes cerimònies s’aprofitaren per a
realitzar manifestacions simbòliques i amb la ferma voluntat de
mantindre els ciutadans amb l’ai al cor, inoculats per la incertesa,
dolorosament submisos. Si vols llegir la resta de l'article...http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/mai-mes
Article publicat al diari digital l'Informatiu (26 de març de 2010)
Les Falles ja estan ací. Ho sabem perquè a hores d’ara estan tallats la
meitat dels carrers de València. Perquè la ciutat comença a fer olor a
pólvora i es converteix en un formiguer de gent. Perquè l’hivern ens
dóna treva i les temperatures pugen. Perquè les mascletades es
succeeixen, dia rere dia, religiosament, amb desenes de milers de
devots que acudeixen en massa a la cerimònia. Perquè el silenci es
torna inconcebible en la capital dels trons, les xarangues i les bandes
de música.
La desobediència civil té moltes formes. Una d’elles és l’objecció
fiscal a la despesa militar: aquesta pràctica, no reconeguda per
Hisenda, consisteix a fer constar en els formularis de la declaració de
l’IRPF que no estem disposats a finançar cap guerra amb els nostres
impostos i, per tant, hi descomptarem el percentatge corresponent i el
destinarem a una causa justa, de la nostra elecció, preferiblement en
forma de donació a alguna organització no governamental que tinga entre
els seus objectius primaris la tolerància i el conreu de la Cultura de
la Pau, com ara Amnistia Internacional o UNICEF, per posar un parell
d’exemples il·lustratius.
Hugo Alcalde i Jorge Güemes són dos valencians que porten
alguns anys hissant la bandera blanca en tots els àmbits de les seues
vides i fent objecció fiscal d’una manera reiterada. Recentment
l’Agència Tributària s’ha posat en contacte amb ells per reclamar-los
els diners que han anat desviant de les seues darreres declaracions, al
voltant de 2.000 euros acumulats. Fidels als seus principis, s’han
negat a pagar aquesta quantitat i han recorregut totes i cadascuna de
les resolucions. Esgotades ja les vies ordinàries, en breu els arribarà
el moment d’apel·lar al Tribunal Superior de Justícia i és aleshores
quan de veritat necessitaran el nostre suport. Si vols seguir llegint la resta de l'article...http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/insubmissio-fiscal
Article publicat al diari digital l'Informatiu (26 de febrer de 2010)
Ací us deixe un vídeo que ha fet la gent d'Acció Ecologista Agró sobre la regressió de la costa valenciana com a conseqüència de la depredació urbanística dels darrers anys. Està fet a partir d'instantànies de l'any 1956 preses per fotògrafs de l'exèrcit americà i comparades amb imatges via satèl·lit de l'estat actual del litoral. Com a banda sonora han triat la nostra cançó "Contra el ciment" (Teoria del caos, 2008).
El que ha passat aquestos dies a Benimaclet és molt greu. No només perquè uns quants energúmens han pogut passejar-se impunement, amb tota la seua prepotència i hostilitat, pels carrers del barri, com si foren els amos i senyors de la ciutat. O que hagen pogut entrar a demanar unes cerveses al Centre Social-Bar Terra, amb l’únic propòsit de provocar, d’amenaçar, de tibar la corda i tractar d’intimidar totes aquelles persones que, dia a dia, s’arremanguen la camisa per fer País, treballant colze amb colze amb el teixit associatiu del barri, posant les mans en farina, a la recerca de justícia social, defensant els drets dels immigrants, protegint la nostra llengua i la nostra cultura aferrissadament, sense amagar-se darrere de les paraules i dels discursos, prenent partit, ara i ací.
Quatre anys han passat des que a València es va produir l’accident de
metro més greu de la història d’Europa. Quatre anys porten els
familiars i els amics de les víctimes reunint-se a la Plaça de la Mare
de Déu, cada dia 3 de tots els mesos de l’any, des de novembre de 2006:
això significa que han eixit al carrer quaranta-cinc vegades, que es
diuen prompte. Quatre anys recordant les quaranta-set persones ferides
i les quaranta-tres desparegudes en el sinistre, que no són, en
absolut, una xifra asèptica en el titular d’un diari o una glacial
estadística en l’informe de torn. Estem parlant dels germans, les
mares, els amics, les filles, els marits de moltíssima gent que no
oblida, que no pot oblidar. Quatre anys exigint respostes i
responsabilitats, amb un nuc a la gola, amb una pilota de ràbia a
l’estómac. Quatre anys empassant-se la impotència i la indignació, a
males penes, posant el crit en el cel davant la indiferència dels
nostres governants, que cada dia que passa ens donen més proves de la
seua altura democràtica i, el que és més greu, de la seua condició
humana. Perquè la política hauria d’anar més enllà de guanyar unes
eleccions i somriure a la càmera, vestit de vint-i-un botons. Perquè
m’avergonyisc de ser ciutadà d’aquest País cada vegada que pense que Francesc Camps encara
no ha rebut els familiars de les víctimes ni s’ha pronunciat a les
Corts Valencianes sobre la tragèdia del 3J. El nostre màxim
representant institucional, el Molt Honorable (tot un sarcasme!)
President de la Generalitat, mai no s’ha dignat a dir públicament ni
una sola paraula al respecte, per por a que l’accident li passe factura
electoralment. Disculpeu-me la bilis en aquesta jornada de condol, però
espere sincerament que els membres del govern puguen dormir cada nit
amb la consciència tranquil·la... Quatre anys de perdre la paciència,
quatre anys de d’angoixa i desempara, quatre anys de dolor i
resignació. Quatre anys d’injustícia.
El debat sobre el processament de Garzón s’ha convertit en una
espècie de partit de futbol: els seguidors del jutge es vesteixen amb
la samarreta roja i entonen càntics a l’uníson, mentre que els seus
detractors hissen la bandera blava i xiulen ensordidorament. Em ve al
cap la paraula maniqueisme, per raons evidents. Els matisos no tenen
cabuda en aquesta discussió. El magistrat s’ha convertit en Déu Nostre
Senyor per a uns i el dimoni personificat per a uns altres, o reprenent
l’analogia esportiva, Mourinho i Guardiola, respectivament.
El núvol volcànic de la setmana passada em va agafar a l’aeroport de
Praga i vaig haver de prendre’m unes vacances forçoses de cinc dies, tot
ajornant diverses actuacions que teníem previstes durant aquestes
dates. Una vegada digereixes la frustració i assumeixes que no pots fer
una altra cosa que tornar-te’n a l’hotel i esperar, t’adones que estàs
en un lloc immillorable per a quedar-te penjat i decideixes aprofitar el
temps, eixir a passejar i perdre’t per la ciutat. Deambules per ponts,
places i carrers, observant de reüll els monuments que ja tens massa
vistos, que ja ni tan sols et criden l’atenció. 
El 24 de març de 1976 es va produir un colp d’estat a l’Argentina que va
suposar la data d’inici d’una dictadura militar que s’allargà durant
vuit anys, fins al mes d’octubre de 1983. Resultat d’aquest règim
dictatorial són les més de 30.000 persones desaparegudes forçosament,
expressió que no deixa de ser un eufemisme suavitzant per a referir-se
als assassinats clandestins que va portar a terme l’aparell de l’Estat:
segrestos, tortures i execucions de milers d’individus que no compartien
les idees del règim, que van ser soterrats en fosses comunes anònimes,
privant els familiars i amics del seu dret d’acomiadar-se de les restes
mortals, a fi d’evitar que aquestes cerimònies s’aprofitaren per a
realitzar manifestacions simbòliques i amb la ferma voluntat de
mantindre els ciutadans amb l’ai al cor, inoculats per la incertesa,
dolorosament submisos.
Les Falles ja estan ací. Ho sabem perquè a hores d’ara estan tallats la
meitat dels carrers de València. Perquè la ciutat comença a fer olor a
pólvora i es converteix en un formiguer de gent. Perquè l’hivern ens
dóna treva i les temperatures pugen. Perquè les mascletades es
succeeixen, dia rere dia, religiosament, amb desenes de milers de
devots que acudeixen en massa a la cerimònia. Perquè el silenci es
torna inconcebible en la capital dels trons, les xarangues i les bandes
de música.
La desobediència civil té moltes formes. Una d’elles és l’objecció
fiscal a la despesa militar: aquesta pràctica, no reconeguda per
Hisenda, consisteix a fer constar en els formularis de la declaració de
l’IRPF que no estem disposats a finançar cap guerra amb els nostres
impostos i, per tant, hi descomptarem el percentatge corresponent i el
destinarem a una causa justa, de la nostra elecció, preferiblement en
forma de donació a alguna organització no governamental que tinga entre
els seus objectius primaris la tolerància i el conreu de la Cultura de
la Pau, com ara Amnistia Internacional o UNICEF, per posar un parell
d’exemples il·lustratius.
