Sense precedents. La manifestació de diumenge passat als carrers d’El Cabanyal va ser una de les mobilitzacions més multitudinàries que es recorden dins de l’àmbit de la reivindicació patrimonial i cultural del País Valencià. Més de 30.000 persones ocuparen literalment el barri, demostrant que el Marítim s’ha convertit en un símbol per a molts ciutadans i ciutadanes, que volien expressar el seu enèrgic rebuig a les polítiques destructives i especulatives de l’Ajuntament de València i, al mateix temps, oferir-los als veïns la seua solidaritat.

El to eminentment festiu (xarangues, batucades, tabals i dolçaines amenitzaren l’acte) va atorgar-li a la marxa unes connotacions claríssimes de celebració, d’enaltiment de l’esperança, d’exaltació de la resistència. Perquè els veïns i la Plataforma Salvem El Cabanyal-Canyamelar saben perfectament que a l’endemà de la manifestació, al dia següent del bany de masses, hauran de tornar a la tasca quotidiana de recuperació i dignificació del barri. Són ells i només ells els que viuen diàriament en uns carrers degradats amb el beneplàcit del consistori municipal. Són ells i només ells els que veuen en perill les cases on han viscut tota la vida. Són ells i només ells els que porten més d’una dècada treballant assembleàriament, plantejant alternatives a l’enderroc.

L’enemic és el de sempre i els seus mètodes els coneixem de sobres: Rita Barberà posarà de nou en pràctica el seu populisme, el seu maniqueisme exacerbat, que apel·la directament a les entranyes de la caverna conservadora (¡que vienen los rojos!); l’executiu de Camps s’enrocarà una vegada més en el victimisme més patètic i tornaran a dir que el govern central, en mans dels socialistes, maltracta sistemàticament el País Valencià, amagant amb una densa cortina de fum la vertadera qüestió de fons (els interessos especulatius que fonamenten el projecte de demolició); els mitjans de comunicació afins seran la veu del seu amo i els jutges del TSJCV no es mullaran més del compte, per si de cas.

Però potser l’embriaguesa de poder els ha ennuvolat la ment: hi ha certs límits que no es poden sobrepassar, existeixen fronteres de no retorn. Arriba un moment que els ciutadans i ciutadanes perden la paciència definitivament i decideixen prendre partit. Ixen al carrer, s’indignen, protesten. Voten sense fe i participen d’una democràcia d’aparador en la que no creuen només per castigar la prepotència d’uns governants que han perdut el respecte de massa gent. Arriba un moment que el desencant, senzillament, es transforma en rebel·lia.

Article publicat al diari digital L'Informatiu (5 de febrer de 2010)

Després de si fa no fa un mes de vacances (sempre hi ha algú que acaba enviscant-te per a fer unes cançonetes no sé on), tornem a la càrrega: el mes de febrer es presenta carregadet d'actuacions i la veritat és que ja teníem ganes! El descans ens ha vingut molt bé, però de seguida trobes a faltar la carretera, l'escenari, les proves de so, l'escalfor dels focos, el pati de butaques, el públic, sobretot el públic... Ací us deixe l'agenda de febrer, per si us animeu a acompanyar-nos en algun d'aquestos concerts:

*divendres, 5 de febrer de 2010
21:30
BADALONA (El Barcelonés)
Casal Carme Claramunt

*diumenge, 7 de febrer de 2010
20:00
REUS (Baix Camp)
Racó de la Palma
+ Cesk Freixas
Festival Autúria 2010. Vé Festival de Cançó d'Autor

*divendres, 12 de febrer de 2010
20:00
L'ALCÚDIA (La Ribera)
Àgora Jove
Festival Solidari amb Haití
+ Cesk Freixas, Rapsodes, Toni de l'Hostal, 121db, Òscar Briz, Gàtaca, La Raíz i molts més.

*diumenge, 14 de febrer de 2010
18:30
VALÈNCIA (L'Horta)
Ateneu Popular del Carme
+ Cesk Freixas

*dissabte, 20 de febrer de 2010
20:00
L'OLLERIA (Vall d'Albaida)
Teatre Cine Goya
Cicle de Cançó d'Autor

*divendres, 26 de febrer de 2010
BARCELONA (El Barcelonés)
Espai Jove de Gràcia
Jornada per la memòria històrica. Amb la presència d'una representant de l'associació de mares de Hadzici, ciutat a les afores de Sarajevo i una de les més afectades per la guerra del 1992-1995. A més, per a parlar de la realitat local d'aquí, comptarem amb l'Empar Salvador, del Fòrum per la Memòria del País Valencià. En acabant, concert de Pau Alabajos i Cesk Freixas.

*diumenge, 28 de febrer de 2010
17:30
POBLA DE LILLET (El Berguedà)
La Pobla de Lillet decideix
Organitza: Lillet Rebel

En la Constitució de 1978 hi ha un apartat dedicat a la llibertat d’expressió: estem parlant de l’article vint, concretament. Tancar un mitjà de comunicació és una de les diferents maneres de coartar la lliure divulgació de les idees. És una forma tradicional de censura, pròpia de règims polítics antidemocràtics que no garanteixen els drets civils fonamentals als seus ciutadans i ciutadanes.

Quan el 20 de febrer de 2003 el jutge Juan del Olmo va decidir clausurar el diari Egunkaria, no va tindre en compte aquestos drets legítims. Va passar per damunt d’ells, sense contemplacions, com un martell hidràulic. D’aquesta manera, el magistrat de l’Audiència Nacional ordenà la detenció d’Iñaki Uria, Joan Mari Torrealdai, Txema Auzmendi, Xabier Alegria, Pello Zubira, Xabier Oleaga, i Martxelo Otamendi. Són deu periodistes i membres de la redacció de l’esmentat periòdic basc, incloent-hi el seu director, que van passar a disposició judicial per presumpta associació il·lícita i col·laboració amb banda armada. Els arguments de l’acusació estaven agafats amb pinces: eren simples i vagues conjectures sense proves tangibles que les avalaren, tal i com s’està demostrant durant la vista, que va començar el dia 15 de desembre de 2009, i que ha portat fins i tot el fiscal de l’Estat a demanar l’arxivament de la causa.

No aprofundirem, per qüestions d’espai i concreció, en el tema de les tortures policials que van patir en la pròpia pell els periodistes imputats, però m’agradaria deixar constància de les enverinades analogies que es poden arribar a fer amb els mètodes interrogatoris del franquisme.  

En realitat, no deixa de fer certa gràcia que comentaristes polítics, tertulians a sou, periodistes de mitja i baixa estofa i altres personatges públics, hagen posat el crit en el cel després que els mitjans de comunicació de masses hagen anunciat que el govern d’Hugo Chávez (el dimoni en persona, amb banyes, cua i trident) tancaria sis televisions de Veneçuela “perquè no retransmeten els seus discursos institucionals”. O durant els darrers Jocs Olímpics, quan el govern xinés va exercir un control selectiu i exhaustiu sobre internet. Paral·lelament, casos com el d’Egunkaria no mereixen una atenció mediàtica preferent, tot i ser processos que ens toquen més de prop. Sobre aquesta censura els xarlatans no deien ni diuen ni pruna. Potser siga una de les llibertats civils que garanteix la sacrosanta Constitució i no ens havíem adonat: el dret a la hipocresia informativa i a la doble moral.

 

 

Article publicat al diari digital L'Informatiu (29 de gener de 2010)

En temps de crisi, les institucions públiques, així com els ciutadans, els empresaris i tot Cristo, es veuen obligades a ajustar-se el cinturó. És comprensible que els organismes redissenyen els seus pressupostos en diversos àmbits en nom de l’austeritat i fent bandera de la responsabilitat econòmica. Per això no ens va sorprendre, en absolut, que des de la direcció de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) s’anunciaren retalls importants: cal recordar que aquesta corporació és una de les més endeutades que tenim. I dic tenim, en primera persona del plural, perquè la ràdio i la televisió públiques les paguem entre totes i tots el valencians, i no només els militants i simpatitzants del PP, com fàcilment podria pensar algú, si dedica mitja hora del seu temps a analitzar els informatius de Canal9.

Es reduiran, en primer lloc, les inversions en doblatge al valencià, la qual cosa significa, en poques paraules, tocar de mort la indústria precària que existia, agafada amb pinzes, ara condemnada a una “des-injecció” letal... Cal recordar que un dels fonaments preponderants de la Llei de Creació de RTVV és promoure la producció de continguts audiovisuals en la llengua pròpia; i que jo sàpiga, des de Casablanca, i estem parlant del 9 d’Octubre de 1989, mai no s’ha tornat a programar cap pel·lícula doblada al valencià en horari de màxima audiència. D’acord, tenim Punt2, però relegar totes les pel·lícules doblades i subtitulades a un canal amb vocació underground demostra quines són les autèntiques prioritats i preocupacions dels nostres governants, i per quines nobles i molt honorables parts del cos es passen la normalització lingüística d’aquest País.

Però això no és tot, el Circuit Teatral Valencià (CTV) també està en perill. Les companyies, els programadors municipals i els empresaris culturals deixaran de fer malabarismes i equilibris en la corda fluixa i hauran de buscar, desesperadament, un miserable tros de fusta al qual aferrar-se abans que s’afone irremissiblement el vaixell.

Els músics, en canvi, estem d’enhorabona, la sort ens somriu. Els pressupostos de l’Institut Valencià de la Música (IVM) sempre han sigut tan insignificants, però tan insignificants, però tan i tan insignificants, que mai no hem comptat amb aquesta institució per traure’ns les garrofes. Si ens queia del cel alguna subvenció per a sufragar part de les pèrdues, donàvem gràcies; i si no, seguíem pegant-nos de cabotades contra la paret, què més podíem fer? Per això mateix, els músics valencians no notaran la crisi ni patiran en la pròpia pell els retalls pressupostaris del govern Camps.

Però el que sí que sorprén (o no?), és que fa uns dies Maribel Vilaplana, en l’espai mediàtic que té reservat a migdia el gabinet de premsa del PP en la nostra televisió, anunciara amb bombo i platerets que Canal9 havia adquirit els drets de tota la temporada de la Fórmula 1. Sí, sí, de tota la temporada! Com ho escolteu... A veure, agafem la calculadora i fem números: si només la retransmissió de la cursa celebrada a València en agost de l’any passat, amb el sobrenom grandiloqüent de Gran Premi d’Europa, va suposar un desemborsament d’1,2 milions d’euros de les arques de RTVV (és a dir, de la nostra butxaca), quants diners ens costaran 19 curses de les mateixes característiques?

Austeritat? Vinga, va!

 

 

Article publicat al diari digital L'Informatiu (22 de gener de 2010)

Fa poc més d’un any que l’exèrcit israelià va encetar una sèrie de bombardeigs indiscriminats sobre la franja de Gaza: l’objectiu d’aquesta ofensiva, batejada com a Operació Plom Fos, era castigar la població autòctona per haver escollit  democràticament, amb més d’un 60% dels vots, el partit de Hamàs. Aquesta acció militar, que va causar 1.400 morts (900 dels quals eren civils, una xifra esborronadora!) i 5.000 ferits, va desembocar en una infinitat de mobilitzacions públiques de rebuig i d’invocació dels drets humans.

Multitudinàries concentracions arreu del món tractaven de mostrar la més engrescadora solidaritat amb el poble palestí i denunciar els abusos que estava perpetrant-hi l’estat jueu amb el beneplàcit dels EUA i altres països satèl·lits. Sense anar més lluny, a València, Palma, Perpinyà i Barcelona, desenes de milers de persones van eixir al carrer per protestar enèrgicament i dir la seua. Durant uns mesos, l’opinió pública de casa nostra es va bolcar decididament amb la causa palestina. Finalment, el 18 de gener de 2009 cessaren els atacs sobre Gaza i, a poc a poc, tot va tornar a “la normalitat”: els polítics deixaren de fer declaracions oficials al respecte, els mitjans de comunicació abandonaren la zona i van decidir que sense bombes ja no hi havia notícia i, progressivament, les mobilitzacions anaren desinflant-se.

Però en quines condicions viuen actualment els ciutadans de la franja de Gaza? Cal recordar que en aquest territori de no més de 360 km²  hi ha censats al voltant d’un milió i mig de palestins (estem parlant d’una de les densitats de població més elevades del planeta). Gaza està tancada a cal i canto, hermèticament. Pateix un bloqueig econòmic dramàtic. Els seus habitants no poden eixir i tampoc no els està permés de rebre visites, el comerç i les relacions internacionals són impossibles. Un palestí de Cisjordània no pot parlar per telèfon amb un familiar seu resident a Gaza, perquè les comunicacions estan tallades deliberadament. Els cooperants internacionals, com s’ha vist aquestos dies, tampoc no poden accedir a la franja i fer d’observadors imparcials. Hi ha un 40% de població aturada, el 90% de l’activitat industrial es va abandonar amb l’inici del bloqueig comercial. El subministrament d’aigua, electricitat, combustible i queviures està controlat per l’exèrcit israelià i no sempre es garanteix adequadament... Hi ha moltes maneres d’aniquilar un país: de vegades, les bombes i el vessament de sang no són estrictament necessaris.



Article publicat al diari digital L'Informatiu (15 de gener de 2010)

L’Auditori de Torrent, un dels dinamitzadors culturals més importants de la comarca de l’Horta, de cop i volta, ha vist reduït el seu pressupost anual en 200.000 euros. L’equip de govern de María José Català (PP) ha decidit que, en temps de crisi, el mig milió d’euros que s’invertia cada any en activitats culturals i espectacles era excessiu i han tirat mà de les tisores. Òbviament, en època de vaques magres s’ha d’anar amb molta cura i no malversar ni un cèntim, però el Partit Popular ha pecat d’imprevisió i ha deixat en una situació ben complicada als gestors d’aquesta institució.

Si el Consell d’Administració de l’Auditori, ara fa un mes, va aprovar el pressupost del primer semestre de 2010 amb una despesa aproximada de 300.000 euros, com és que de sobte aquestos 300.000 euros s’han convertit en el pressupost total amb què comptarà l’Auditori per a enguany? A cas el regidor de Cultura i el president de l’organisme, ambdós designats pel PP, no acudiren a la reunió? Si l’Auditori té programat i contractat el sis primers mesos de programació cultural per valor de 300.000 euros, com se suposa que ha d’actuar ara? Deixant la resta de l’any sense espectacles? Rescindint la meitat dels contractes que ja ha signat?

Mirant-ho pel cantó positiu, és molt probable que enguany no puga celebrar-se una nova edició del Festival de Flamenc. No és que tinga res en contra d’aquest tipus de música, però em sembla una autèntica vergonya i un pèl snob que sempre si li haja donat un relleu tan específic al flamenc sense haver previst mai un cicle concret per a la música autòctona, cantada en la nostra llengua i aferrada a les nostres arrels. Potser aquesta siga una bona oportunitat per tractar de reservar-los un lloc de prestigi als nostres artistes en les programacions culturals d’auditoris, cases de cultura i teatres públics.


Article publicat al diari digital L'Informatiu (8 de gener de 2010)

Ens ha deixat Joan Monleón. Se’n va una de les nostres figures més mediàtiques, després d’aproximadament dues dècades de silenci forçós: el polifacètic artista havia manifestat en diverses ocasions que s’havia vist obligat a amagar en un calaix les seues inquietuds creatives i fins i tot va arribar a expressar, amb una constatable pesantor, la seua decepció per l’oblit institucional i polític al qual es veia sotmés. Un altre artista valencià condemnat en vida a l’exili intel·lectual i lloat i beatificat en obituaris i articles d’opinió, sempre massa tard, després del seu traspàs.

Va protagonitzar, en primera persona, les primeres passes de Canal9, al capdavant d’El show de Joan Monleón; i no podem oblidar la seua labor en diferents programes de ràdio i la seua participació en quasi una vintena de pel·lícules. Però l’àmbit en el qual més el recordarem, sense dubtes, serà com a peça clau del grup de folk Els Pavesos, formació que a principis dels anys 70 va portar a terme una tasca importantíssima pel que respecta a la difusió de la cultura popular i el patrimoni musical tradicional dels valencians, recuperant cançons i melodies que avui dia són imprescindibles en festes, falles i saraus de tota mena.

Des del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM). Associació de Músics i Cantants del País Valencià ja s’havia parlat en un parell de reunions d’organització dels Premis Ovidi de 2010 d’homenatjar els Pavesos per la seua trajectòria artística, atés el delicat estat de salut de Joan Monleón. Com sempre, els homenatges arriben massa tard.

Article publicat al setmanari El Temps (setmana del 4 de gener de 2010)

Que un poeta et dedique un dels seus poemes sempre t'ompli d'orgull, però si a més a més, és una persona amb el compromís cultural de Manel Alonso, encara et fa més il·lusió. Ens vam conéixer en la Fira del Llibre de València fa un parell d'anys i, des d'aleshores, ens hem anat trobant ací i allà, en tot tipus d'esdeveniments artístics, musicals i literaris, d'aquest país allargassat. Intente mantindre'm al dia pel que fa als seus escrits i pensaments a través del seu bloc personal, Els papers de Can Perla. Ara mateix acaba de publicar un llibre, Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, 2009), guardonat amb el XIII Premi de Poesia "Paco Mollá", impulsat per l'Ajuntament de Petrer i la Fundació Cultural que porta el nom del mateix poeta.


ABANS QUE ES LLANCE LA PRIMERA SAGETA,
la veritat ja ha estat segrestada
i va camí de convertir-se
en la primera víctima de la guerra.
Després de la calamarsa de metralla
sobre quàdrigues blindades
entraran prepotents a Kabul, a Bagdad,
les columnes de l'exèrcit imperial.
Els seguiran escribes sibil·lins
per a iniciar el recompte del botí
i escriure la crònica dels fets
amb la sang de la veritat immolada


Manel Alonso


Correspondència de guerra
(Editorial Aguaclara, 2009)

El divendres 4 de desembre vam tindre l’oportunitat d’actuar a Madrid, dins d’unes jornades internacionalistes, organitzades al CSOA La Traba per Izquierda Castellana i Yesca. Ens feia molta il·lusió aquest concert: compartíem cartell amb Cesk Freixas i Obrint Pas i ens retrobàvem parcialment (ens faltava l’incombustible Nabil) la brigada solidària de músics que viatjàrem a Palestina el passat mes d’agost de 2009. A més a més, era la primera vegada que fèiem un recital a Madrid i ens notàvem inquiets, mirant de digerir els nervis de l’estrena.

No cal dir-ho: la imatge de Madrid que els mitjans de comunicació projecten cap a l’exterior és molt parcial. D’això ens n’adonàrem de seguida. En arribar a la sala on es feia l’actuació i una conferència prèvia sobre “identitat i dominació capitalista” ens vam trobar un grafit gegant amb una corona en flames i una frase lapidària “nosaltres som antimonàrquiques”, escrita en català i mostrant solidaritat cap als imputats i les imputades catalanes per la crema de fotos dels rei. 

Quan la gent del públic canta les lletres de les teues cançons es produeix un moment màgic, molt especial, però si damunt es tracta d’un concert a Madrid i són els espectadors i les espectadores castellanes les que estan corejant les cançons de Cesk Freixas, de veritat que et quedes amb la boca oberta.

Nosaltres hi actuàvem amb el quartet de corda, amb la intenció d’extraure dels auditoris i els teatres aquesta mena d’instrumentació clàssica, habitualment reduïda a un tipus d’escenaris elitistes; i traslladar-la als centres culturals autogestionats, com és el cas del CSOA La Traba, on hi ha la gent que pica pedra i posa les mans en farina, que creu en la cultura i la construeix des dels fonaments. Tot un luxe veure les cares del públic, sorprés per una formació tan atípica. Violoncellos, violes i violins en una centre okupat? Interpretem Al Vent a les acaballes del concert i la gent ens acompanya, cantant a pulmó: desconcertant i engrescador, a parts iguals. Posem el punt i final a la nostra intervenció amb la cançó Sense equipatge, i de sobte ens percatem que els espectadors s’han posat a ballar la conga. I això no és tot: acaben cantant a capella l’himne dels comuners! Sense paraules...

Hi ha un altre Madrid, invisible, hipodèrmic, latent. Que batega dia a dia. Que és capaç d’omplir amb més de 1300 persones el recinte on es feia el concert d’Obrint Pas i Mallacán. Que protesta enèrgicament contra el feixisme i es manté sempre alerta. Que no es creua de braços davant les injustícies i els abusos de l’Estat. Que no s’aconforma amb la cultura d’aparador i decideix agafar les regnes. Que pren partit, quotidianament, i proposa alternatives. Hi ha un altre Madrid, un autèntic antídot contra els prejudicis.

 

Article publicat al diari digital L'Informatiu (18 de desembre de 2009)

Aquesta és la segona vegada que actuem a Suïssa. Enguany hem realitzat dos concerts de format reduït: un a Basilea i un altre a Zuric, dins d'un context eminentment acadèmic, aprofitant les infraestructures que ofereixen les universitats d'aquestes dues ciutats i els seus respectius lectorats de català. Mai no deixa de sorprendre'm que hi haja tanta gent forana interessada a aprendre la nostra llengua i a conéixer, fil per randa, la situació política, històrica i social que es viu a casa nostra. Cada curs, una caterva d'estudiants de tota Europa se submergeixen en la cultura catalana. S'aproximen a la poesia d'Ausiàs March, de Vicent Andrés Estellés i de Miquel Martí i Pol; reviuen la lluita per la democràcia amb la banda sonora de Raimon i Lluís Llach; s'enganxen a les novel·les de Quim Monzó i Ferran Torrent; i em deixe un llarg etcètera de manifestacions artístiques, amb denominació d'origen, que no els passen gens desapercebudes.

Actuar davant d'aquesta mena de públic resulta ben curiós: es comporten com uns espectadors modèlics, sempre es mostren respectuosos i receptius. Quan s'obri un torn de paraula, es desviuen per saciar les seues inquietuds i participen amb vehemència dels debats que sorgeixen a les aules. No tenen prejudicis: simplement, es deixen captivar per les melodies i per les paraules, s'impregnen de la música i pràcticament no perden detall. Aplaudeixen al final de cada recital com a mostra de la seua gratitud, et vénen a felicitar, intenten conversar una estona amb tu, amb tota la naturalitat del món.

Em fa l'efecte que el treball dels lectors i lectores de català, dispersos per universitats de mig món, no està reconegut públicament com es mereix: la seua tasca de promoció i difusió de la nostra llengua és importantíssima, resulta estratègicament indispensable. Al meu entendre, persones com Mireia Casanya (Basilea), Anton-Simó Massó (Zuric), Elisabet Capdevila (Colònia), Imma Martí (Bochum), Ariadna Soler (Tubinga), Maria Lacueva (Saarbrücken) Sebastià Moranta (Frankfurt), Òscar Bernaus (Berlín), Marc Colell, Maria Dasca i Mathias Ledroit (París), Laia Arenas (Rennes), Èric Viladrich (Quebec) i molts altres noms i cognoms, són responsables de bona part de la projecció exterior dels nostres escriptors i els nostres músics. Fan la seua feina amb passió, combinant el rol de professor universitari amb el de gestor cultural, fent malabarismes amb el pressupostos i esprement els seus horaris fins al límit. Ells són els nostres ambaixadors en la penombra.

 

Article publicat al diari digital L'Informatiu (5 de desembre de 2009)

Nota: El vídeo que il·lustra aquest article és un reportatge audiovisual de Dani Fabra (ZurdosTV) que em va acompanyar amb la seua càmera durant el mes de març de 2008 a Grenoble, Zuric, Basilea, Lausana i Marsella, en les nostres primeres actuacions fora de l'Estat.

Aquest cap de setmana marxem lluny de casa. Tenim moltes ganes de viatjar fins a Euskal Herria, on farem dues actuacions amb el format de guitarra acústica, veu i quartet de corda (cello, viola, violí primer i violí segon). Mai no se'ns havia presentat l'oportunitat d'actuar al País Basc i aquesta serà la primera vegada. Dissabte, 28 de novembre de 2009, després de la manifestació nacional a Bilbo en protesta per les detencions de 34 joves independentistes els darrers dies, tocarem en el Gazte Lokala de Deustu (s'ha hagut de canviar la ubicació del concert per una solsida en el sostre de l'edifici del 7katu Gaztetxea) al voltant de les 20 hores. Pel que fa a diumenge, 29 de novembre, tindrem l'ocasió de presentar les cançons de Teoria del Caos en Irun, concretament en el Café Irún (Avinguda Letxumborro, 91), un local especialitzat en concerts de petit format i café teatre: serà aproximadament a les 20 hores.

A continuació vos deixem amb un enllaç a la cançó Euskadi batega, enregistrada en el nostre darrer treball discogràfic. Vam tindre el privilegi de comptar amb la col·laboració de Ruper Ordorika, un cantautor d'Oñati a qui admirem molt i que es va prestar a posar-hi la seua veu. Laura Navarro va composar un arranjament per a orquestra d'aquest tema i més avall podreu comprovar el resultat. La cançó està inspirada en un dels moments polítics més vergonyosos de la història recent de l'Estat Espanyol, i és l'aprovació de la Llei de Partits, una llei que atempta contra els principis de la democràcia, contra la llibertat d'expressió i que posa pals a les rodes al procés de pau. Les repercusions s'han deixat veure de seguida, per exemple en les detencions de joves militants i dirigents abertzales que comentàvem adés. I fins i tot ens han esguitat molt de prop, en l'intent d'il·legalització de la coalició per a les darreres eleccions al Parlament Europeu, Iniciativa Internacionalista, amb representants polítics dels Països Catalans, Galiza, Euskal Herria, Castella, Andalusia, Canàries i Astúries.

Aquest cap de setmana serà intens: començarem el divendres 20 de novembre de vesprada, a això de les 19:30 hores, en el Pub Bad Voodoo d'Alcoi (c. Joan de Joanes), compartint cartell i escenari amb els nostres amics d'Emma Get Wild. Aquest concert forma part de la programació del festival MIMA - Minifestival de Música Alternativa d'Alcoi (el cartell és la imatge que il·lustra aquesta nota), on també podreu gaudir dels directes dels Arthur Caravan i Sénior + el cor brutal durant la jornada de dissabte.

Dissabte, 21 de novembre, a les 20:00 hores, estarem al Pavelló del Col·legi Sant Jaume de Montcada (l'Horta), en un concert solidari amb l'Índia. Serà una nit molt completa, amb bona cosa de grups locals de rock. Els beneficis d'aquest concert estan destinats a la construcció d'habitatges en Anantapur, ciutat on va morir el 19 de juny d'enguany el missioner Vicent Ferrer.

Per a cloure el cap de setmana, el diumenge 22 de novembre, a les 19:30 hores, actuarem a Massalavés, en un acte organitzat per Massalavés desperta, Joves Samarucs, Acció Cultural del País Valencià i altres entitats, en defensa de la llengua i amb motiu del tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià. Es farà una cercavila pels carrers del poble i es demanaran signatures per la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) amb l'objectiu d'aconseguir una Televisió Sense Fronteres, transparent, en català i de qualitat.

El viatge d'aquest cap de setmana ens fa moltíssima il·lusió. Encara no havíem tingut l'oportunitat de visitar la ciutat de L'Alguer i tenim moltes ganes. A més a més, farem una actuació i una xarrada sobre Nova Cançó, centrant-nos en una òptica actual, des de l'any 2009, mig segle després que Raimon escrivira la seua cèlebre Al Vent. Això serà el divendres 13 de novembre a les 19 hores en l'Ateneu Alguerés (carrer del Carme - Via Cavour 23-27 L'Alguer). Després de la taula redona i del torn obert d'intervencions, Laura i jo farem unes quantes cançons en acústic com a preàmbul del concert de la nit. A partir de les 22 hores actuarem en una sala de concerts, que es diu Betty Boop i està situada al mateix carrer de l'Ateneu.

Dissabte ens desplaçarem cap a la ciutat de Sàsser, una de les ciutats més importants de Sardenya. Allà actuarem en una sala anomenada Republik, situada a la Via Torres. El recital està previst per a les 22 hores. Tenim molta curiositat per conéixer en primera persona la realitat política i social d'una nació sense estat com Sardenya, amb la qual compartim tants horitzons i expectatives.

Els xiquets d'Askar creixen massa ràpid, es veuen obligats a madurar a tota velocitat. La innocència els dura un sospir: de seguida aprenen que la vida al camp de refugiats no és un joc i mai no se senten segurs, ni tan sols dins de les seues cases. En caure el sol, abans de sopar, es posen a jugar a futbol en aquells carrerons estrets, sota l'atenta mirada dels seus germans i cosins; a voltes, fins i tot, dels seus pares, que els observen des del paper amb un kalàixnikov entre les mans i una frase èpica, escrita amb lletres roges, en la part superior del fotomuntatge. Alguns d'aquells pòsters que conviden a la revenja estan rebregats, esgrogueïts pel pas dels temps. Els màrtirs semblen més màrtirs encara. Les parets tenen centenars de forats de bala, a través dels quals es poden espiar els dormitoris, els menjadors i les cuines del veïnat. Els xiquets d'Askar riuen quan els enfoquem amb les nostres càmeres, fan senyal de victòria i ens pregunten si som del Barça o del Madrid.

Darrerament s’ha escrit molt sobre el paper que va jugar la Nova Cançó en la lluita antifranquista, aprofitant l’efemèride que suposa el cinquanta aniversari de la cançó Al Vent i de la publicació de l’article Ens calen cançons d’ara, escrit per Lluís Serrahima. Tothom a la premsa coincideix a destacar la funció crítica i democratitzadora dels artistes que conformaven el grup dels Setze Jutges i cap dels periodistes o opinadors que han tractat el tema s’han qüestionat si era legítim o no que els cantautors prengueren un determinat posicionament polític o que mostraren explícitament (dins dels límits de la censura) la seua oposició contra el sistema.

És evident que els quaranta anys de dictadura feixista constitueixen un dels capítols més foscos de la història de l’Estat Espanyol i que, per tant, totes aquelles persones que van contribuir a desballestar-la sempre tindran el beneplàcit de l’opinió pública (que si ara pot opinar “lliurement i democràtica” és, en part, gràcies a la tasca d’aquestos mateixos músics).

Fins ací, tot correcte: el problema apareix quan un grup d’artistes nascuts després de 1975, amb el dictador Franco podrint-se sota terra, decideixen reprendre la tasca de fiscalització social i política que portaven a terme amb les seues cançons i recitals, músics de la talla de Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor o Maria del Mar Bonet... Quin despropòsit! De sobte, per als mitjans de comunicació de casa nostra (amb comptades excepcions), els cantautors estem passats de moda. No interessem, perquè som naives, idealistes, ingenus i pamfletaris, no estem arrelats a la realitat i només fem que protestar de tot i queixar-nos per qualsevol cosa. Se’ns recrimina la nostra actitud política i se’ns redueix a simples “portadors de banderes”.

Feliu Ventura sol dir durant les seues actuacions que “si nosaltres fem cançó denúncia és perquè altres fan cançó renúncia” i crec que posa el dit en la nafra. Si per tal d’arribar al “gran públic” estem obligats a diluir el nostre discurs i a fer lletres asèptiques; senzillament, no volem arribar al gran públic. Ens agrada que els nostres espectadors siguen els nostres interlocutors, que participen del debat, que reflexionen amb les nostres cançons, que pensen per ells mateixos. No és una qüestió de quantitat, sinó de qualitat. Els cantautors del present, del passat i del futur mai no hem volgut un país autocomplaent, sense esperit crític, que aposte per una cultura sense arestes, on “llibertat d’expressió” només siga una paraulota grandiloqüent i prou! Ara i avui, hi ha coses que no ens agraden del món que ens envolta i estem decidits a canviar-les, en la mesura de les nostres possibilitats.

Resumint: somiar no ens fa vergonya...

Pau Alabajos TORRENT

Publicat a L'Accent 162 (del 22 de setembre al 5 d'octubre de 2009)

Banksy és el nom artístic que utilitza aquest grafiter britànic per signar les seues obres. Es tracta d'un creador gens convencional, que pren els carrers i les ciutats com a llenç i que posa en pràctica estratègies de guerrilla artística. Les seues obres destil·len un compromís social i polític inqüestionable: Banksy ha pintat un gran nombre de sàtires dedicades a la societat de consum i a la immoralitat capitalista, així com també ha denunciat plàsticament el control exhaustiu que exerceixen els mitjans de comunicació i les forces de seguretat sobre els ciutadans, sobre cadascun de nosaltres. Sol utilitzar imatges que, gràcies a la publicitat i a la televisió, s'han convertit en símbols del poder dins de la nostra enciclopèdia col·lectiva i n'afegeix un element (de vegades una simple frase) que capgira el sentit original d'aquestes icones: una xiqueta d'uns sis o set anys escorcollant a un soldat, dos policies vestits d'uniforme besant-se en la boca, uns helicòpters militars amb un llacet de regal, Jesucrist crucificat amb bosses de la compra penjant de cada braç, Mickey Mouse i Ronald McDonald's agafats de la mà de Kim Phuc, la xiqueta que fugia del nàpalm en aquella famosa foto de premsa que recull la barbàrie de la guerra de Vietnam...

També ha deixat la seua particular empremta en el mur de Cisjordània, que separa el territori israelià dels assentaments palestins, dibuixant una xiqueta que s'enlaira quasi per damunt de la tanca defensiva gràcies a un ramell de globus, unes escales mecàniques que arriben fins a la part més alta del mur, uns xiquets que juguen sota una esquerda fictícia que deixa entreveure una platja d'arena daurada i un oceà blavíssim, etcètera. Una de les performances més transgressores que ha protagonitzat aquest artista, sense cap mena de dubtes, va consistir a passar d'amagat la reproducció a tamany real d'un pres de Guantánamo, emmanillat amb el seu característic uniforme de color carabassa i la tela negra que els cobreix el cap, a una de les instal·lacions de Disneylàndia!

M'agrada quasi tot el seu treball, però em quede amb l'obra que il·lustra aquest apunt, Pissed Angel, que em sembla absolutament genial. És la figura d'un àngel, amb coroneta i tot, assegut a terra, amb l'esquena encorvada, totalment abatut i amb un cigarret a la mà. Supose que l'escena és tan colpidora perquè tomba, de cop i volta, tots els referents simbòlics que tenim sobre els àngels: l'església catòlica ha utilitzat històricament aquestos personatges com una al·legoria de la perfecció i de la bondat, en contraposició als éssers terrenals, malvats i pecadors per naturalesa. T'imagines passejar pels carrers de Londres i trobar-te un autèntic àngel caigut pintat en una porta metàl·lica?

 

Publicat a Debatabat.cat

El bo i millor de la música en valencià estarà present en el COMcert, un festival de més de deu hores de durada, amb una vesprada de cantautors i una nit de pop-rock que pretén certificar el moment dolç pel que passa l’escena musical autòctona.

L’esdeveniment, que es realitzarà el dissabte 29 d’agost a Benifairó de La Valldigna, comptarà amb els concerts de més de 16 artistes. Les actuacions començaran a partir de les 19 hores al Camp de Futbol Municipal amb la participació de Clara Andrés, Eva Dénia, Miquel Gil, Òscar Briz, Pau Alabajos, Pep Gimeno “Botifarra”, Rafa Xambó, Remigi Palmero, Urbàlia Rurana i Verdcel.

El jazz, el folk i la cançó d’autor donaran pas als ritmes més contundents, que es donaran cita a partir de les 23 hores amb les actuacions de 121 dB, Bakanal, Neuròtics, Orxata Sound System, Rapsodes i SI+NO. Per rematar la nit, Biano Selektah, d’Orxata Sound System oferirà el seu set, que convidarà a tothom a ballar a ritme de Drum&Bass i Techno.

Des del Col·lectiu Ovidi Montllor, es fa referència a l’actual moment d’esplendor creatiu de la música en valencià, amb més concerts i festivals que mai, amb més producció discogràfica anual que mai, amb més obertura del ventall estilístic que mai, amb més projecció internacional que mai. Malauradament, denuncien la invisibilitat mediàtica a què els aboca el govern valencià: nul·la presència de música en valencià a la programació de Canal 9.

Segons Tubal Perales, cap de premsa del Col·lectiu Ovidi Montllor: “Tot i la marginació sistemàtica dels mitjans de comunicació públics, hem de celebrar la implicació i el compromís d’una sèrie d’emissores de ràdio comarcals i premsa digital, així com determinats col·lectius, com per exemple: Vilaweb, Enderrock, Escola Valenciana, Nacionalistes de la Valldigna, Valldigna Som i serem, Casal Jaume I Gandia-Safor, Més de Mil, Ràdio Pego, InfoTV, SolFM Ràdio, Ràdio Altiplà, Ràdio Valldigna, Ràdio Mil·lènium, RXI, revista Silenci, Llibertat.cat, Racocatala.cat, Directe.cat, Picam.info, Valencianisme.com, L’Accent, Valldigna Digital, InfoSafor, Pàgina26, Stockdeso.tv, Músics sense Fotograf, Partisano….”

L’entrada de només 10 euros va dedicada integrament a finançar la segona guia de Músics i Cantants en Valencià. A més a més han obert un número de compte a La Caixa per tal de que la gent que no puga anar tinga l’opció de col·laborar també (2100-0700-12-0200818464).

 

divendres, 14 d'agost de 2009 - Arrels 2009

Amb un peu a València i l'altre a Jerusalem, emprenem el viatge cap a La Vall de Laguar, on enguany se celebra la quarta edició de l'Arrels - Aplec per la Terra. El paisatge és impressionant: mentre anem fent revoltes amb el cotxe, divisem una vall verdíssima amb la mar de fons: segur que tornarem d'excursió, amb una miqueta de temps, per gaudir de les vistes. A les 19:30 arribem a la Plaça del poble de Benimaurell (un dels tres nuclis urbans que conformen el municipi de La Vall de Laguar, amb Campell i Fleix). Allà ens estan esperant els tècnics de so amb l'equip perfectament montant: les proves no duren més de mitja hora, de seguida anem per feina i, com que anem només Laura i jo, no es necessiten massa històries! Annabel ve a donar-nos la benvinguda i ens porta fins al càmping, on farem temps fins que es faça l'hora del concert. Durant la jornada d'avui hi ha també una taula redona sobre mitjans de comunicació i una xarrada sobre l'expulsió dels moriscos d'aquesta vall (va ser l'últim reducte on resistiren ara fa 400 anys). Sopem (per cert, tot boníssim) en companyia de Miquel Gironés, que s'ha acostat fins a l'Arrels, tot i el cansament acumulat de la nostra expedició a Palestina. Quasi a les onze de la nit ens arrimem a l'escenari i els companys de VerdCel ja estan actuant. Després ens toca el torn a nosaltres. Pugem al cadafal i comencem a afinar i a preparar els instruments: amb una certa previsió, m'he portat dues guitarres, sabent que la pressió dels avions sempre sol deixar les cordes lleugerament tocades. I no m'equivoque: se'm trenca una corda de cada guitarra durant el concert, i hem de fer una pausa per tal d'apanyar la catàstrofe: sort que Laura aprofita per interpretar la Muixeranga al violí, i fer menys tens el silenci inacabable. Els espectadors estan concentrats durant tot el recital, però quan els demanem ajuda per a cantar Al Vent, la descoordinació es fa patent! Durant els bisos els donem una segona oportunitat, i amb tota la gent de peu i cantant a pulmó queda d'allò més bonica! Baixem de l'escenari i ens quedem xarrant i signant algunes còpies de Teoria del caos. Han vingut amics i coneguts de les comarques del voltant i ens alegrem molt de veure'ls! Ens fem l'última cerveseta al costat de la barra, amb Laura, Fermí, Saül i companyia. Ens acomiadem d'Annabel i de totes les persones (la majoria, dones) que fan possible, any rere any, aquest aplec i els desitgem molta sort per a la jornada de demà! Agafem el cotxe, i una altra vegada cap a la carretera, que tenim una hora i mitja fins a Torrent, i ja se'ns han fet les quatre menys vint de la matinada!

EUROPA PRESS/Diari de Girona

El partit polític Ciutadans (C's) ha demanat avui a l'Ajuntament de Figueres a través d'un comunicat que no inviti el músic Cesk Freixas a actuar al Festival Acústica, que es farà a finals d'aquest mes. Freixas va actuar el 13 de juny a l'acte commemoratiu dels 30 anys d'Estratègia Independentista "Per una terra lliure" a Vic, fet que per a Ciutadans confirma "la seva vinculació a grups independentistes violents i la seva col·laboració en actes d'homenatge a la banda terrorista Terra Lliure, així com el seu suport explícit a Batasuna".

La formació política ha donat com a motius també que Freixas "militi en organitzacions independentistes radicals sorgides de la dissolució de Terra Lliure" i que durant les eleccions europees col·laborés amb la candidatura Iniciativa Internacionalista, llista que primerament fou impugnada pel govern espanyol però permesa a última hora.

Segons C's les actuacions de Freixas semblen més "un acte polític" que un concert de música, i el partit ha recordat a més a l'Ajuntament de Figueres que els colors polítics "han de deixar-se de banda". A més, ha acusat les lletres del cantautor de "promoure l'odi i la violència".

A l'actuació de Freixas, prevista per al 29 d'agost a la plaça de l'Ajuntament, el cantautor català presentarà les cançons dels seus quatre anys de carrera i avançarà alguns temes del disc que està a punt de publicar.

Cesk Freixas, que està preparant el seu treball discogràfic, va rebre el Premi Enderrok 2008 al millor artista de cançó d'autor per votació popular per l'àlbum "El camí cap a nosaltres".

Amb només 5 anys de carrera -fa uns mesos va celebrar el seu cinquè aniversari a La Mirona de Salt- el cantautor Cesk Freixas s'ha consolidat com un dels cantautors de referència del panorama musical català amb un estil que pretén enllaçar una sonoritat oblidada i poc reconeguda, com la de la cançó d'autor, amb la protesta i, alhora, utilitzar la poesia com a vehicle d'expressió.