Divendres es va donar a conèixer el guanyador del prestigiós certamen World Press Photo 2011, i ha resultat ser el fotògraf català Samuel Aranda, la foto del qual competia amb més de 100.000 en aquesta edició del premi, poca broma! Aranda va néixer el 1979 a Santa Coloma de Gramenet, i va començar la seva activitat professional als 19 anys als diaris El País i El Periódico de Catalunya. Amb el guardó que li han concedit, rebrà 10.000 euros i una càmera digital amb un lot d'objectius i accessoris d'última generació, informa la premsa. Però qui pot tenir motius per alegrar-se'n també som els catalans tots, pel bany d'autoestima que podem rebre –si volem– com a compatriotes del fotògraf colomenc, i que es ve a afegir al d'altres sucessos del món cultural no menys exitosos a nivell internacional, com ara el reconeixement de la pel·liculassa Pa negre, que es va quedar a les portes del premi Oscar, i de la no menys meritòria Chico y Rita, que, després d'haver-la pogut visionar ahir per TV3, crec que les pot traspassar tranquil·lament. Amb la que està caient, pot pensar algú, això no passa de ser un tema menor, per dir-ho suaument. Doncs no. Al revés: precisament perquè estem vivint uns temps tan durs, tant en termes econòmics com de país, i com que en el nostre país tots dos van en el mateix paquet, no podem deixar de veure aquestes manifestacions de geni cultural com a manifestacions del nostre potencial com a poble, com a comunitat humana diferenciada. ¿Algú pot dubtar que, sense la llima castanyola que no s'està mai quieta i que no para de desgastar tot allò que tingui factura i textura catalana, la marca Catalunya (amb la seva correspondència econòmica positiva) seria coneguda, valorada i respectada a tot arreu fora de les nostres fronteres? (i qui sap, aleshores potser a Espanya i tot).
El Barça finalment s'ha desfet del València, després d'haver-ho fet del Real Madrid, i ja es troba a les portes de l'enèsima final de l'era Guardiola. No ha sigut pas un camí de roses, precisament, i no podia ser d'altra manera, amb aquests dos magnífics contrincants a quarts de final i a la semifinal. Al capdavall, però, s'ha imposat l'equip blaugrana, amb el seu joc tècnic, preciosista, de combinació col·lectiva i solidària, de pressió constant sobre el contrari i de dibuix precís de les jugades. I això havent-se de cobrir les espatlles davant de dos rivals de contraatac ràpid i letal i que en aquests quatre encontres no han estalviat la duresa. En el cas del Madrid, per variar, por lo civil o por lo criminal, com va dir aquell. O por lo subliminal: va ser molt bonic, en aquest sentit, veure com el "juez único" del Comitè de Competició es reunia amb si mateix i decidia, tot just el dia abans del partit de tornada, no castigar la trepitjada involuntària del senyor Pepe a la mà de Messi en el partit d'anada i permetre-li formar part de l'alineació, i veure tot seguit com el seu entrenador l'alineava, en efecte, en l'onze inicial. Aquesta vegada, però, a ningú se li va acudir llançar-li des de la grada un cap de porc, i l'operació, per tant, no va tenir èxit. Amb aquest aspecte, del joc violent, n'hi ha un altre que mereix un petit comentari, i és el de la retransmissió televisiva, que en tots els casos anava a càrrec del privat Canal Plus. Això ens va donar ocasió de veure el partit amb uns amics en un bar, i de gaudir de les gesticulacions i les exclamacions crispades dels hinchas blancs de la taula del costat, escandalitzats per les accions punibles, segons ells, que l'àrbitre no xiulava. Aquesta és la nova versió del villarato en els partis Madrid-Barça i viceversa: es veu que ara els col·legiats, per alguna estranya raó (i ho ha de ser molt, d'estranya, estranyíssima, tractant-se d'àrbitres espanyols), afavoreixen el Barça deixant de xiular determinades i decisives infraccions dels seus jugadors... Però allò que reclama la nostra atenció, deia, és la locució del canal privat, a càrrec d'aquest personatge insofrible, cridaner i de veu nasal que fa tàndem amb l'incombustible Michael Robinson de comentarista tècnic (acabo de descobrir que hi ha fins i tot un grup al facebook anomenat "Yo también odio a Carlos Martínez"), i que és d'un parcial que tomba d'esquena. Quan es tracta d'un clàssic, que en diuen, ni es preocupa de dissimular, però com que en el partit d'ahir persistia en el seu entusiasme pel rival del Barça (a la represa del partit després de la mitja part, amb el València ja perdent per 1 a 0, se li va escapar una frase, "hay partido, que sobre el césped hay jugadores muy buenos...", que el va retratar), em va deixar convençut que aquell home predicava per a la seva parròquia pressuposant les simpaties d'aquesta per l'equip més espanyol dels dos que jugaven. Ras i curt: que la seva locució era idèntica a la que hauria fet en qualsevol partit de competició internacional entre un equip espanyol i un equip estranger, de nom FC Barcelona. Ja hi som amb la paranoia catalanista!, em diria algú que jo sé. Sí, oi? Doncs per a ell i per als que s'entesten a no veure en el Barça més que un club, en tinc una per explicar:
Per a molts dels que passem de la cinquantena, el tió de la nostra infància era un humil soc qualsevol tret de la pila de la llenya o directament del bosc, sense cap més additiu que no fos una mica de molsa seca o un tros d'heura arrapada, i que des del mateix moment de ser triat i posat a la vora del foc i ben tapat amb una manta (que no passés fred!), agafava un aire especial, una aura de misteri que la seva quietud total encara engrandia més. El soc feia allò que li tocava: dormir com un soc, i la seva immobilitat completa, sota la coberta d'un sac, una manta vella o d'un tros de roba qualsevol, feia inexplicable als nostres ulls que s'anés cruspint els grans de blat de moro o els rosegons de pa que nosaltres li anàvem posant confiats que, la nit o el dia de Nadal, la seva digestió convertiria aquella senzilla manduca en esplendorosos regals –la majoria menges, una bona part de les quals anirien a parar de dret a la taula parada–, a còpia de seduir-lo a cops de bastó mentre entonàvem la lletania* "Tió, tió, caga torró, pel naixement de Nostre Senyor, i si no en tens més, caga diners, i si ja en tens prou, caga un ou!" (i quan cagava un ou, efectivament, volia dir que no calia que insistíssim, que ja no cagaria res més). Aquest –i amb els Reis per postres– sí que era per a nosaltres un autèntic misteri de Nadal! Però ve't aquí que els temps canvien, i per als temps que corren, tan audiovisuals i multimèdia, segurament aquella figura misteriosa d'antany devia haver-se convertit en una figura massa estàtica, avorrida i tot, sense futur, i calia fer-li una posada al dia. ¿Per fer-la més entranyable, més visual, més exportable i, ai làs, també més productiva? Segurament per tot plegat. El cas és que un bon dia algú va tenir la brillant idea d'encastar una barretina i un parell de potes, o dos, a aquell tronc inert i inexpressiu d'abans, i per si no n'hi havia prou, pintar-li uns ulls Walt Disney o de l'escola manga, un nas (per sort, també de fusta) i un somriure de beneit que pretén fer-lo simpàtic urbi et orbe, suposo... No sé si és un signe dels temps o no, potser es tracta d'una moda passatgera, però aquesta nit, tot mirant els troncs com cremaven a la llar de foc –un altre residu del passat que tanmateix sobreviu, però també un luxe que no incorporen moltes de les llars modernes de la voràgine hipotecària–, m'han vingut al cap aquests records i aquests pensaments, dels quals em disculpo i tallo en sec, nens i nenes: prou d'explicar batalletes! Sigui amb un soc que hiverna sota la manta fins al dia de ser bastonejat, i cremat després com tots els altres, en un últim servei a petits i grans de la família, sigui amb un soc humanitzat i amb barretina, espero que la tradició perduri, que la il·lusió no es perdi, i que per molts anys que passin i per moltes crisis que vinguin el tió no deixi mai de cagar per als nens que fan bondat. Vagi per a ells també aquesta cançó, una peça del més nadalenc dels nostres compositors:
En el magnífic documental "#Òmnium50A" que TV3 va transmetre aquesta setmana dins l'espai Sense ficció i en el marc del cinquantenari d'aquesta entitat cultural, inseparable de la història del país des d'aquell llunyà 1961, es van dir un munt de coses interessants, i per això el deixo plantat aquí sota, per facilitar-ne la visió a qui li abelleixi, perquè val la pena. En un moment de la cinta, quan el relat ja arribava als nostres dies, algunes persones, d'aquí i d'allà, responen a la pregunta "Quina és la paraula catalana que us agrada més?". És una pregunta que agrada de respondre, perquè tots tenim una paraula, o una expressió, que per una raó o altra –ens pot semblar especialment musical, o expressiva, contundent, graciosa, poètica, etc– li tenim una simpatia especial, la trobem més maca que cap altra. Una de les expressions que es van sentir (amb carquinyoli, celobert, Déu vos guard, adéu-siau, sisplau, gaudir... independència), i més d'una vegada, és "t'estimo", la forma catalana de la manifestació tan universal de l'amor entre dues persones. Cada terra fa sa guerra, i cada parella es declara o es testimonia l'amor a la seva manera. Però, al costat de les equivalències que té l'expressió en altres llengües, algunes d'elles tan properes culturalment com la francesa "je t'aime", la italiana "ti amo" o la brasilera "eu te amo", em va venir al cap la més propera geogràficament del castellà "te quiero", i el cap em va fer revenir una maliciosa reflexió, que ni és nova ni especialment brillant, però que en les circumstàncies actuals sembla encara més inevitable. A la versió catalana d'aquesta expressió hi podríem veure la següent seqüència: "t'estimo / et valoro / t'aprecio (en allò que vals, perquè tu per a mi vals molt), i (per això i tantes altres coses) et desitjo, et vull per a mi". A la versió castellana hi podríem trobar un paral·lelisme, però en la forma "te amo" . Què hi ha en la forma "te quiero"? Doncs que es presta a confusió amb l'accepció del verb que té a veure amb la possessió, el desig de possessió, la voluntat o afirmació de domini. [*] Per això, no deu ser pas gratuït que quan veiem des de Catalunya algun dels nostres afectuosos veïns de ponent –oi més si fa de polític a la capital centrepeninsular– declarant el seu amor pels catalans amb un estrident "Yo quiero a Cataluña y a los catalanes", la reacció instintiva dels catalans sigui d'amagar la cartera. Un acte reflex tanmateix ben inútil, perquè, amb la clau de la caixa a la mà, aquells ja tenen allò que volen de Catalunya, però també ben comprensible, perquè, sabent el pa que s'hi dóna, amb l'abraçada d'aquests insaciables ossos amorosos la sagnia sempre es pot fer més gran.
Des que era una mena de nebulosa, un gas més o menys olorós però invisible, durant els anys de la gloriosa Transició d'incerteses compartides però també d'al·lucinat entusiasme col·lectiu, l'independentisme català ha anat evolucionant, a còpia de garrotades a l'ase nacional, cap a un estat més líquid, amb tot d'ampolles, garrafes i bidons omplerts de mala maror a cada nova embranzida castellana contra el cos social de Catalunya (entre les més sonades la de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut de Miravet, aquesta segurament irreversible, i que va provocar una marea de milió i mig de catalans pels carrers de Barcelona, el juliol de l'any passat); i últimament, confirmant la deriva cap al divorci definitiu, està transformant-se vers l'estat sòlid, d'una visibilitat i d'una duresa de més en més contundent, que és just el que li convé en primer lloc per blindar-se davant les garrotades inveterades i incessants del nonacionalisme espanyol (o nanonacionalisme espanyol, si voleu, perquè, tot i ser petitó, existeix realment, encara que alguns ho neguin), en segon lloc per resistir i no ser mogut, igual que el pi a prop de la ribera, i tercerament per fer recular fins a les seves fronteres naturals el dependentisme castellà. L'última manifestació d'aquest estat de coses és la notícia de VilaWeb que reprodueixo tot seguit, i que ve a ser una reedició del cèlebre tancament de caixes que va tenir lloc a Catalunya a final del segle XIX, promogut pel Dr. Robert, l'alcalde de Barcelona en aquell moment històric, i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial (formada bàsicament per PIMES catalanes i recolzada per 146 gremis barcelonins), per oposar-se a la imposició de noves taxes creades per la hisenda espanyola per eixugar el dèficit provocat per la guerra de Cuba, que va acabar el 1898 amb la pèrdua de l'illa en mans dels ianquis. (Serà bo recordar, de passada, que aquesta mesura de resistència catalana va tenir com a conseqüència l'engarjolament massiu dels industrials que s'hi havien sumat, d'una banda, i de l'altra el rebuig per part del Govern espanyol presidit per Francisco Silvela d'una proposta negociadora alternativa presentada pel doctor Robert i quatre prohoms més i consistent, atenció!, en una demanda de concert econòmic per a Catalunya i altres territoris de l'Estat que també el volguessin. Déja vu, doncs? Doncs sí). El segon capítol en relació amb el tancament de caixes ens porta a la referència que n'han fet recentment el president Jordi Pujol, el setembre de 2007, l'eurodiputat Jordi Tremosa, l'abril de 2011, i el Centre Català de Negocis, el juny també d'aquest any. Però això eren paraules, intencions. I ara algú ha decidit passar a l'acció. Es tracta d'Andreu Bartolomé i Maria Casademunt, propietaris d'un restaurant de Siurana de Prades, al Priorat, que han decidit deixar de pagar impostos a l'Estat espanyol a partir del gener vinent. Abans de donar la notícia sencera, i abans que algú es posi les mans al cap, recordem que, com es recull a www.tancamentdecaixes.org, «l'objecció fiscal entesa com a una mena d'objecció de consciència es basaria en el fet que l'Estat espanyol m'espolia a mi pel fet de ser un ciutadà resident a Catalunya. L'Estat democràtic no pot exigir als ciutadans una obediència jurídica incondicional, sinó una mena d'obediència qualificada. Per tant, la desobediència civil legítima i ben fonamentada ha de ser entesa com un exercici de democràcia real». Aquesta és la notícia que ens ocupa, explicada pel diari digital VilaWeb:
Nova tempesta en un got d'aigua a l'ex-oasi català. Aquesta vegada es tracta del tremend escàndol que va provocar la revelació, a través del programa El convidat de l'Albert Om, que el cantant Gerard Quintana a casa seva parla, amb la dona i els seus dos fills, en castellà. Val a dir que a mi també em va sorprendre, el descobriment, perquè la companya d'en Quintana, tot i ser filla de pares castellanoparlants, és nascuda a Barcelona, i se suposa que deu haver tingut temps d'apendre a parlar l'idioma del país (la seva germana petita el parla amb tota fluïdesa). Això ens hauria de fer pensar sobre el nivell d'això que en diuen "l'ús social del català" al Cap i Casal i dels beneficis d'aquest concepte bord del bilingüisme actiu que tan alegrement es practica a la capital catalana... Però, tornant a la tempesta que dèiem, l'allau de veus i piulades de gent crispada per l'exemple del (ex?) cantant de Sopa de Cabra va ser monumental, i vam poder sentir coses com que si el programa de TV3 s'hagués emès abans dels recitals del grup al Sant Jordi en commemoració dels 25 anys de carrera, el segon cap de setmana de setembre, "n'haurien fet prou amb Luz de Gas", i el noi de Girona va ser engegat tot seguit per la congregació a les tenebres exteriors. No hi estic d'acord. D'una banda, tothom té dret a evolucionar, i a rectificar, que diuen que és cosa de savis. I Sopa de Cabra, amb Gerard Quintana al capdavant, venia d'un temps en què proposaven fer "de les banderes un gran llençol" i en què van editar un disc en castellà, Mundo infierno, que no va triomfar ni a Espanya ni a Catalunya, i a més es van haver de veure titllats de traïdors, com ara li ha passat al pobre Quintana. Els puretes d'ara, com els de llavors, no li tenen en compte per a res el fet que el grup es passejava pel país veí cantant les seves cançons de sempre, no solament les de Mundo infierno, i que enlloc es van trobar que els hi llancessin rocs (dels minerals) ni cacauets, com sí que els hi va passar a Catalunya quan hi van tornar, per haver-se passat al castellà; i tampoc es recorden que en aquell temps abundaven els grups que cantaven en castellà perquè trobaven poc menys que ridícul fer rock en català (com si el rock'n'roll l'haguessin inventat també al collons de Plaza del Sol!).
«Unes quantes estelades. Crits unànimes d'independència. I en Quintana
que els respon: 'Fa vint anys érem en aquest mateix escenari amb Els
Pets, Sau i Sangtraït. Nosaltres aleshores no ho teníem tan clar, això
que dieu, i crèiem que havíem de lluitar per un món lliure. Però ara
que el món és més global que mai, sempre s'és a temps de rectificar,
sabem que només hi ha un camí per a ser nosaltres'. Més crits
d'independència. I de fet, van ser uns quants els moments en què Gerard
Quintana va fer bandera de la independència. Així, en la presentació
de 'Sota una estrella' va recordar que quan la van fer,molts van
relacionar la cançó amb l'estelada i el grup sempre ho havia negat:
'El públic, però, sempre és més intel·ligent que nosaltres'. També va
aprofitar la presentació de 'Guerra', una versió de Bob Marley, per
reivindicar la necessitat que 'aquest país petit' vagi junt i
aconsegueixi ser una sola veu».
Aquesta és una. L'altra és que una cosa és l'ús social del català, un terreny on sí s'ha de treballar, i molt encara, igual que en l'ús del català com a llengua vehicular a l'escola, que no s'ha de deixar perdre sota cap concepte, i una cosa totalment diferent és l'ús de l'idioma a la intimitat de la llar, que ha de ser el que triïn, per les raons que només ells han de saber, els membres de la família, i ningú més. I ningú n'ha de fer res. Ningú, encara que la llengua escollida sigui la mateixa que el feixisme espanyol fa mans i mànigues per imposar a Catalunya alhora que intenta bandejar per tots els mitjans la llengua pròpia del país.
1/ "Després només els calia copiar a Berlín l'experimentat a Baviera", llegeixo al diari, en un article de Xavier Besalú sobre Guillem d'Ockham. "L'experimentat a Baviera" no és pas cap subjecte determinat i expert que calgués clonar a Berlín, sinó una cosa, una cosa indeterminada: "allò experimentat a Baviera", hi podria haver escrit l'autor, si hagués volgut, o "lo experimentat a Baviera", si les normes gramaticals li ho haguessin permès. Però no és el cas: fa anys algú va proposar i es va proposar que els catalans deixéssim de fer servir l'article neutre LO, per alguna raó (científica, suposo) que mai he aconseguit esbrinar (més enllà de l'asseveració "en català l'article 'lo' no existeix [?] en funció abstractiva o generalitzadora", o que "el català literari no l'admet") i tot Catalunya vam entrar de ple en el camp de l'ambigüitat i de la incomoditat que ens hauria estalviat i que ens estalviaria aquest article tan pràctic. (Els manuals expliquen la manera o maneres de substituir l'article neutre "lo" en les diferents construccions possibles on aquest apareix, però no enumeren enlloc quins modismes "genuïns" ha vingut –o havia vingut– suposadament a substituir aquest article tan insistentment bandejat). El tema, des del punt de vista gramatical, dóna per a més, i en parlarem un altre dia. Però hi ha una altra molestosa qüestió associada que no puc deixar d'esmentar ara: encara que, com diu l'ortodòxia, l'article neutre "lo" fos un "calc del castellà", em pregunto si se n'hauria prescindit amb la mateixa tossuderia en el cas que Catalunya hagués tingut amb Castella una relació de simple veïnatge, en lloc de tenir-la de vassallatge... És a dir, si els catalans no haguéssim de demostrar la nostra "sobirania lingüística", ¿hauríem pres igualment aquesta mesura de "distanciament" de l'idioma castellà, la supressió de l'article neutre, supressió que de fet va (dit honestament) en contra nostra, de la nostra comoditat com a parlants de la nostra pròpia llengua? Darrere de la famosa teoria de l'afiliació gal·lo-romànica del català fa l'efecte que hi ha més que raons filològiques: si n'hi ha de polítiques, com alguns malpensats sospiten, vol dir que també a nivells d'intimitat estem pagant la insofrible dependència político-militar envers Castella/Espanya. Vull dir que ens fa més mal encara del que semblava, perquè per culpa seva ens posem pals a les pròpies rodes de la naturalitat en l'ús del català parlat i escrit. ¿Quantes vegades no vam sentir, mentre el país feia esforços titànics per recuperar-se dels anys de dictadura, que "això del català és molt difícil"?
2/ La mateixa absurditat (des del punt de vista funcional) la trobem en l'ús d'un únic signe[?] al final d'una oració interrogativa, sense cap forma d'avís previ que ens indiqui que allò que estem llegint és una pregunta (i tant se val que la pregunta faci un quilòmetre de llarg)... ¿Quantes vegades no heu hagut de llegir de nou una frase interrogativa sencera perquè l'havíeu llegit, fins a trobar el signe d'interrogació de tancament, com si fos afirmativa?
Carme Chacón, candidata rediviva pel PSC a treure novament, per art de màgia –o de birlibirloque–, 25 diputats més per dur-los mansament al Congrés espanyol: "Trencar [amb Espanya] no és el camí. Significa claudicar, perquè és l'argument fàcil de qui renuncia a convèncer els altres. Però és una drecera que només condueix al fracàs"
(Em recorda allò que va dir fa temps un altre gran bromista, Charly Reixach: "Córrer és de covards")
Comediant #2
Emilio Botín, superbanquer innocent, de professió "sus botines": "Em sembla molt malament, el nou impost"
(Els vells, en canvi, també)
Comediant # 3
Mariano Quéhaydelomío Rajoy, quasi president del Govern espanyol 2011-2015: "Caure en l'anticatalanisme seria irresponsable i tot un disbarat"
(Impressionant, l'efecte reset de la pre-campanya electoral!)
Comediant # 4
Iker Casillas, cancerbero titular de l'Irreal Madrid, ex-bon noi convertit en Mourinho-boy torracollons: "Allò que més m'agrada de Guardiola és que és un entrenador espanyol"
(Com a entrenador, al Pep Guardiola un dia d'aquests se li acabarà la ratxa –el mateix Casillas ja ha declarat també que "l'hegemonia del FC Barcelona s'ha acabat"–, però com a espanyol no se li acabarà mai la bicoca, veus que bé?)
En Pep Blay ens ho recorda al diari d'avui i en Guillem Vidal ho feia en el d'ahir: el 19 d'agost de 1986 va morir, a conseqüència d'una hemorràgia cerebral patida dalt de l'escenari, durant una actuació a Cardedeu, "l'inspirador, investigador musical, guitarrista i arranjador" de la Companyia Elèctrica Dharma: l'Esteve, un dels tres germans Fortuny que integraven la banda en aquell moment (ara són quatre: Josep, el bateria de sempre, Joan, al saxo soprano, Lluís, teclats i trompeta, i Maria, la petita de la colla, als teclats), juntament amb el pianista Jordi Soley, que va deixar el grup el 1978, i en Carles Vidal, fidel al baix i al grup des dels primers temps. Ahir va fer 25 anys, doncs, que la CED va rebre el duríssim cop de la desaparició del que era l'ànima de la companyia i que va deixar-la al caire de la seva pròpia desaparició, que al final, per fortuna, no es va consumar. Si s'hagués imposat el desànim, ens hauríem perdut la música d'un dels grups més inspirats, vitals, productius i originals del panorama musical català (i europeu, segurament), amb una llarga carrera que ja arriba als 38 anys (si agafem de referència el 1973, en què segons llegim a la Viquipèdia en Carles van entrar al grup i en Joan va canviar el baix pel saxo; o 36 si partim de la del 1995, en què van publicar el compacte doble enregistrat en directe 20 anys de Companyia Elèctrica Dharma, efemèride que també van celebrar amb un festival monstre al Palau Sant Jordi el mateix dia del patró, el 23 d'abril). En tot cas, puc dir que he passat més de la meitat de la meva vida (òndia!) en companyia de la Dharma. (L'Esteve, per cert, era de la meva quinta, cosa que poc em desagrada pas gota). Doncs nois, molt de gust, i moltes gràcies!
Vegi, compari, i si troba una TVE millor, compri-la!
Vídeo de teleaficionat canalla:
(Trepitja realment [als 00:22 m, exactament] el bou de Setúbal el cap d'en Cesc?, no el trepitja? Avui algú deia que es tracta d'una il·lusió òptica, per allò de la perspectiva i de la profunditat de camp nou, etc etc... Potser sí, però de fet, tot el Real Madrid i tot el Real Ardit que representa ho és, una il·lusió òptica, i aquesta bé sembla que ens la prenem com una cosa perfectament real, en comptes de l'enganyifa monumental que és... El "clàssic" continua).
Vídeo "oficial" de la tele oficial pagada con el dinero de todos los españoles (incluidos los adscritos al nonacionalismo obligatorio):
(Observin la repetició fins a tres vegades de la jugada, amb la intenció d'objectivar bé la notícia: les imatges no enganyen, i tant que no! I a TVE ho saben d'allò més bé...)
Últimament, no sé per quin estrany motiu, sembla que s'ha posat de moda, entre un cert sector de la població, criticar els Manel i cia (Mishima, Els Amics de les Arts, Antònia Font, etc), aquesta darrera fornada de grups emergents o que ja triomfen a tota vela en el panorama musical de Catalunya (Manel van ser fa poc number one en vendes a tot el territori estatal, una cosa inaudita i mai vista des que els castellans es van empescar això que en diuen Espanya). Entre els personatges de la seva mateixa professió (o dedicació, si voleu) que els han bescantat hi ha Pau Riba, Loquillo i algun altre que ara no em ve present, com diu l'avi Marcel·lí... De Pau Riba recordo el comentari que va fer a l'Albert Om, en el programa "El convidat", en el sentit que li costava entendre que "aquests grups d'ara", com els Manel, escrivissin unes cançons tan poc compromeses (l'adjectiu és meu), estant com està de txungo el món, i amb la quantitat de coses que hi ha per denunciar...; els hi retreia que no tinguessin més mala llet, vaja. L'observació pot ser més o menys encertada (per bé que tothom és lliure de parlar o de cantar sobre allò que li doni la gana, segons les pròpies motivacions), i venint de Pau Riba, que ha tingut un diguem-ne compromís vital amb la seva manera d'entendre la vida i la societat (tot i alguna incoherència puntual, com la d'una breu temporada en què treia el careto en uns xocants anuncis televisius d'una entitat bancària, aquell temps durant el qual els brokers feien milions o trilions de dòlars amb una simple telefonada i tothom es veia amb cor d'especular i fer duros amb quatre pessetes), doncs un se'n fa perfectament el càrrec. Però sorprèn que centralitzi la seva crítica en aquests grups, com si fossin els únics ara mateix a qui l'èxit popular ha donat capacitat de convocatòria i de ressò públic...; i encara que fos sense personalitzar, que la centri en gent del món de la música, quan la història ha demostrat el fenomenal estómac que tenen els responsables de totes les crisis per digerir la capacitat revolucionària –molta o poca–, d'incitació a la revolta, que puguin tenir la música i les seves icones. Pel que fa al Loquillo, també rebel amb causa, de qui recordo el seu antes, els anys 80, amb una cara de tres déus, quan ell i els seus troglodites no es menjaven un quico, i el seu después, la seva època daurada, encimbellats a la cresta de l'èxit, amb un Loquillo amb caçadora a lo Marlon Brando al capdavant d'una banda amb un directe potentíssim (en vaig ser testimoni en una actuació seva acollonant al teatre El Jardí de FGS) o amb aquella figura de rocker elegant que va cultivar durant un temps, la implicació que va tenir amb una certa esquerra catalana –barcelonina, que el nostre home és cent per cent urbanita– no he vist pas mai que impliqués cap compromís amb aquest país que el va veure néixer i que Franco va intentar matar. De tota la producció de Loquillo & Trogloditas, l'única concessió que el grup va fer al català, la llengua que el dictador odiava i que va intentar liquidar, és una humiliant peça que parla de la botifarra de pagès... (Això el temps que tots estàvem de bon humor amb la gloriosa Transició: després van venir temps de manifiestos por la lengua común fets per un ramat de ciutadans amb molt mala bava, i alguns dels troglodites del Pica-soques del Clot van entrar de ple en aquesta caverna). En fi, que més enllà del seu paper màxim de normalitzador del rock espanyol (hi va haver una època, la de la movida madrileña del viejo profesor i alcalde enrotllat Tierno Galván, que m'esperava que d'un moment a l'altre el Loquillo es convertiria definitivament en ciutadà i veí de Madrid), com a revolucionari no ha pas arribat a ensorrar les columnes del món, i com a estrella roquera cosmopolita, em fa pensar en el cantamanyanes del seu amic i col·lega Carlos Sagarra, excel·lent cantant i guitarrista però un rebel sudista de pa sucat amb oli, perfectament submís i condescendent amb el poder instal·lat sis-cents quilòmetres al sud de Catalunya... En comptes de compondre cap cançoneta rústica en català, l'amic Sagarra va declarar directament que el català no servia per al rock'n'roll... Deixant a un costat la qüestió de la llengua, però, és remarcable aquest retret sobre la falta de responsabilitat dels que arriben a conèixer l'èxit: quan un desgraciat sorgit de la massa del poble triomfa, sembla com si tingués l'obligació moral, imperiosa, d'utilitzar l'èxit com una eina o arma contra els dolents (que "sempre hi han sigut i sempre hi seran"...; i que, a diferència dels pobres, no tenen mai cap responsabilitat: només l'hipotètic càstig evangèlic de ser, el dia del judici final, uns pobres camells que, de tan rics i grassos, no podran passar pel forat de l'agulla celestial). Es tractaria d'una missió semblant a la de l'il·luminat de la mítica caverna d'en Plató que aconsegueix sortir a l'exterior: la d'alliberar la humanitat dels seus errors i dels seus desequilibris. Però d'això ja en parlarem un altre dia. De moment ens quedarem amb els pixatoves d'aquest país que canten burrades sense substància.
"A mi m'agraden, els Manel", deia l'altre dia en Jordi Badia al diari en un to clarament reivindicatiu. Però amb tota una esplaiada sobre l'enveja, aquest antimotor que paralitza el món, i el món de la cultura a Catalunya, en general, i de la música, més concretament.
Sobre aquest particular, demano la vènia per fer un petit revolt: en el món de la cultura l'enveja pot tenir –deu tenir– uns efectes lamentables, segur, però els efectes sobre la societat sencera dels col·lectius directament relacionats amb la cultura (músics, actors, literats, cineastes..., creadors i recreadors de tota mena) són relativament limitats. Em demano, doncs, què deu passar en el col·lectiu que s'(auto)anomena classe política, on la personalitat i el culte a la personalitat (d'altri o pròpia) té uns alts índexs d'incidència en el comportament dels membres de l'esmentada classe, la qual té, al seu torn, una influència decisiva en la vida col·lectiva dels pobles... Cenyint-nos a Catalunya, ¿quina incidència hi té la verda tinya de l'enveja en el cas concret dels partits polítics que tenen en comú l'objectiu de l'emancipació nacional del país, i que sovint sembla que és l'única cosa que són capaços de tenir en comú? Si no és per enveges i personalismes de nap-buf, ¿per quins set sous hi ha tanta divisió i desavinença entre els qui haurien d'anar units com els pinyons d'una pinya? I si és per l'enveja, que estan tan paralitzats, la pregunta que ens fem és: ¿que haurem d'esperar gaire temps perquè madurin, o perquè la deixin de costat com a mínim fins a aconseguir l'objectiu prioritari d'arrancar aquest país de les urpes del país veí, que l'estan dessagnant?
Una altra commemoració luctuosa, amb la particularitat que aquesta ens toca de més a prop: avui ha fet 75 anys de l'assassinat a mans dels feixistes espanyols (com el molt honorable president Companys pocs anys més tard, al final de la guerra de sedició franquista) de Josep Suñol i Garriga, que havia sigut president del FC Barcelona, en el seu cas com una activitat més en favor de l'esport i la cultura del país (dos conceptes en ell inseparables). No comparteixo pas (tot i que en puc entendre la intenció) aquella afirmació que va fer en el seu moment Joan Carretero, ja ex-conseller, en el sentit que el càrrec de president del Barça "és actualment més important" que el de president de la Generalitat. Que és més conegut, a nivell mundial, segur que sí, però per determinar si és més important o no hauríem de discutir primer quin és el concepte d'importància d'en Carretero, en relació sobretot amb el càrrec més institucional dels dos. (També s'hauria de tenir en compte que en el moment que va amollar aquella frase frapant el càrrec l'ocupava José Montilla, màxima autoritat del PSC aleshores i ara...). La realitat, però, és que la càrrega simbòlica dels dos càrrecs resultava (aleshores com ara) igual d'insuportable per al feixisme espanyol, i ho van demostrar mostrant la mateixa fastigosa decisió a l'hora de desempallegar-se de la persona, comptant que així també mataven, d'una manera o altra, el símbol. Amb els anys s'ha vist que aquí van cometre un gros error de càlcul, i que el tret els va sortir per la culata. Però encara els hi podria haver sortit amb més contundència i amb més efectivitat si no s'haguessin cuidat d'amagar la realitat històrica d'aquells assassinats i el pes simbòlic i humà dels personatges assassinats. És per això que ens felicitem de l'aparició que ens anuncia el diari d'avui d'un llibre biogràfic sobre el president barcelonista, Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Catalunya, del periodista Jordi Badia, a qui agraïm des d'aquí –sigui dit de passada, però no pas perquè sí– la molèstia que s'ha pres per fer-nos conèixer un fragment més de la història que ens han ocultat els còmplices intel·lectuals d'aquell assassinat i els seus successors.
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
