Aquest matí m'ha trucat la Nery Martínez (gràcies, Nery, pel teu gest) per donar-me una dolorosa notícia: la seva germana bessona, la Sílvia, acabava de morir. M'he passat tot el putu dia provant de ficar-me la idea al cap, i encara no ho he aconseguit. Estava al cas dels problemes de salut que patia, és clar, però no prou per esperar-me la seva mort tan aviat. La Sílvia era una artista, una pensadora i una activista, sempre al peu del canó, bregant per una Catalunya "nacionalment lliure i socialment més justa". Avui els mitjans electrònics (vegeu Llibertat.cat i Vilaweb.cat) han destacat el seu activisme polític per la sobirania del país, des de la manifestació dels "Deu mil a Brussel·les" fins a la seva última aportació, implicant-se en la creació de l'Assemblea Nacional Catalana, i la seva feina constant i incansable a través del seu blog en aquesta casa ("Indústries i caminars", on el dia 8 d'aquest mes feia anticipadament el seu comiat, que jo, enfeinat en les meves coses, no havia vist). Però encara tenia temps i força per a una lluita més a la menuda, com ara les mobilitzacions contra la supressió del servei nocturn dels CAPs, o contra els desnonaments hipotecaris i tots els altres abusos dels banquers que van donar peu al moviment del 15M. Estava en tots els fronts, si podia, i hi ha estat fins que el cos li ha dit prou: és exactament així com ho explico. Només em queda dir que estic content d'haver participat amb ella en unes quantes de les mobilitzacions que els catalans hem muntat aquests darrers temps per una Catalunya plena i lliure. (La foto que acompanya aquestes ratlles és d'una d'elles, la que vam fer el novembre del 2009 catalans del sud i catalans del nord a Perpinyà per denunciar la permanència de l'absurda ratlla amb què ens van "separar" el 1659 els reis de Castella i de França amb el Tractat dels Pirineus, signat per ells a esquenes i contra la voluntat de la gent del nostre país). Però estic content, sobretot, d'haver tingut la seva amistat. Algun dia Catalunya tornarà a ser lliure, i malgrat la recança perquè la Sílvia ja no ho podrà veure, aquell dia compartirem l'alegria amb tots els que, com ella, ens han passat a davant desbrossant el camí. Descansa en pau, companya.
Suant gotes de tristesa l'amant jeu i s'hi rabeja, sense propòsit d'esmena pensa de quina mena de pecat és culpable, enfonsat al cor el sabre, on la ferida fa més mal, com un verí opiaci que el dolor vol que t'empassis: cal que arribis al final.
Com les guspires del foc, veig les bombolletes com pugen jugant entre elles, xocant amb la taca groga de la pela de llimona, com ixen excitades del líquid blanc del got, de la seva ànima transparent. I llisquen dolces per la gola sense la cremor del cubata, més aviat em rescaten l'estómac i la ment, i aquella blancor de lluna plena em refresca per dins i em banya; i entinta lleument les galtes de la blanca dona nena que m'acompanya fent el boig i fent el toc. I quan arribo a la dotzena, oh meravella!, encara sé prou bé on sóc.
«Amb la meva H d'"Holograma" gravada al front, faria més costat –i em deliria per ocupar el seu lloc– a un badoc que perd el temps observant el món i disfrutant-lo amb la ment que a un diligent treballador de qualsevol nivell de la cadena que perd el cul per l'eficàcia, l'eficiència i l'excel·lència i que malgasta la vida aprofitant el temps per convertir-lo en un or que no podrà rendibilitzar mai, a causa de la seva condició de formiga cega en la foscor del rebost i encegada per la brillantor de l'or mític»
Les paraules no calien, però a la llum d'aquell fanal groguenc, macilent, lletós, fatal, les vaig veure anant a la seva (L'hi vaig dir a cau d'orella, que és l'altaveu de la parella)
Miro els plecs del llençol amb hipnòtic desig de veure't. Els ulls em couen i veig com reguen l'aire amb llàgrimes seques. I agenço el coixí, que poso estirat com el teu cos al meu costat, per no caure del llit.
Parlant de la seva casa familiar a Quart d'Onyar, en el seu dietari Octubre,
el malaguanyat escriptor Miquel Pairolí escriu aquestes ratlles: «Doris Lessing, premi Nobel de literatura del 2007, afirma: "El lloc de l'escriptor és a casa, vestit amb roba còmoda i envoltat dels seus llibres". És una afirmació gairebé exacta, sobretot a partir de la maduresa. Abans potser cal córrer una mica de món, si ve de gust. Després, el tragí cansa i la gent també i s'imposa el que propugna l'escriptora britànica, i encara més en aquesta època, en què no cal anar a cercar el món sinó que el món ve a casa, a través de la ràdio, de la televisió, del telèfon, d'internet, sense haver-lo convocat i, de vegades, amb tanta insistència que s'hi ha de posar mesura i fins i tot desconnectar. No volem fer una apologia de la torre de vori. Tampoc no és això, suposem, el que suggereix Doris Lessing. És bo que l'escriptor estigui atent al que passa a la societat, prengui compromisos i es pronunciï. Però necessita un espai propi per al treball, per a la reflexió, per a la lectura. »(...) Escriure en el càlid aixopluc de la casa, vestit amb roba còmoda i envoltat dels llibres apreciats, escollits, algun d'ells amb una història pròpia, íntima. Els llibres, que són l'altra cara, infinita, del mirall de l'escriptura. Modesta felicitat, senzillesa epicúria».
Ens estendrem una mica ara sobre l'isolament, volgut o no, a què ens aboca, més o menys prolongadament, la vida moderna –propiciat en part precisament per les eines que enumerava Pairolí en el paràgraf transcrit–, i ho farem amb un altre fragment que l'escriptor gironí escrivia en el mateix dietari a propòsit dels orígens familiars i socials de cadascú, que «es poden refusar, assumir o pretendre que no tenen importància», una postura, aquesta última, que en Miquel veia com una ingenuïtat i un error: «Per conèixer-se un mateix, és important saber d'on es prové i acceptar-ho. No ha de ser motiu de presumpció ni de vergonya, perquè és un fet que no es tria, però no es pot ignorar ni voler prescindir-ne tranquil·lament, en nom d'una suposada fraternitat universal dels fills d'Adam i Eva», aquesta idea «que circula amb tanta alegria en la societat actual»... Assentada amb contundència aquesta posició, Pairolí la referma amb una coda i un resum:
Dia d'aniversari (57, només). Meu i de la grandiosa Gwyneth Paltrow, ep, que consti! Dedico
aquesta peça de l'excessiu Bunbury a tots els mindundis i mindúndies
que m'han felicitat en aquest dia tan assenyalat (en el meu veloç
calendari), i àdhuc a aquells i aquelles que
(incomprensiblement!) se n'han oblidat. Petons del 15 a tots (a tots i totes, quicir).
"...a fast car, a coast to reach, and a woman at the end of the road..."
Jack Kerouac, On the Road
Fa unes setmanes parlàvem aquí de la Companyia Elèctrica Dharma, que va pendre el nom (informa la Viquipèdia) d'un llibre de Jack Kerouac, Dharma Bums, aquí traduïda per Manuel de Pedrolo amb el títol de Els pòtols místics, o Els pirats del Dharma [notícia sobre el Dharma, el Siddharta Gautama i la relació etimològica amb el llatí firmus, 'ferm', aquí). Bé, doncs els pòtols místics de Jack Kerouac m'han portat a la cèlebre Route 66 dels EUA per una associació d'idees amb un altre llibre seu, molt més conegut (de fet el que el va fer conèixer a ell urbi et orbe), On the road, on descriu amb un llenguatge peculiar les seves anades i vingudes al llarg i ample dels EUA amb la resta de pòtols de l'anomenada Beat Generation (Allen Ginsberg, William S Borroughs, Timothy Leary, "l'apòstol del LSD", etc), una part de les quals transcorrien per aquella ruta, rebatejada pel llenguatge popular com a "The Main Street of America", 'El carrer Major d'Amèrica', i que enllaçava Chicago amb Califòrnia, fins al 1985, en què va ser descatalogada, absorbida per la nova xarxa d'autopistes. Mentre va existir, l'extensíssima carretera (2.448 milles, 3.939 quilòmetres) va tenir un important paper en el desenvolupament de l'Amèrica profunda, de tal manera que la força que va adquirir en l'imaginari popular va tenir el seu reflex paral·lel en la no menys llarga història del rock'n'roll i va convertir-se ella mateixa en icona musical amb la cançó homònima, Route 66, escrita per Bobby Troup, enregistrada originalment pel Nat King Cole Trio el 1946 i més tard interpretada per nombrosos músics, entre ells Chuck Berry, The Rolling Stones, The Manhattan Transfer i Depeche Mode. De fet, és el vídeo (francament fluixot) d'aquest últim grup, que vaig descobrir un bon dia per casualitat, el que m'ha disparat aquesta mélange que estic intentant explicar, i que faig servir d'excusa per escoltar/visionar algunes de les versions de la peça disponibles a la xarxa. "Vivo en la carretera / dentro de un autobús", cantava un altre incombustible del rock'n'roll, en aquest cas ibèric, el granadí Miguel/Mike Ríos, el Gran Colega ("líder d'un moviment que no se sap ben bé què és", el va indefinir algú), que aquests dies s'està acomiadant dels bolos i de l'autobús, però ho fa "a lo grande" amb el xou Bye, bye, Ríos. Llarga vida al rock and roll!
[la versió original de Nat King Cole, el primer a popularitzar la peça]
L'última garrotada (doble, que els problemes no vénen mai sols, i menys si vénen de la Capital del món) que ens ha fet arribar el Miniimperi espanyol va venir a coincidir amb la celebració a Figueres del festival Acústica, que en la seva desena edició va fer, el cap de setmana passat, un ple extraordinari, tant pel que fa al cartell com al públic que va congregar, que va ser multitudinari. En puc donar fe, si més no, dels dos dies que un servidor hi va ser, el divendres dia 2 i l'endemà, i val a dir que les hores que vaig estar a la capital alt-empordanesa em van fer oblidar completament el mal rotllo arribat –amb la deseperant regularitat acostumada– de Ponent. La tarda de divendres va començar amb el concert de Toni Beiro a la plaça Josep Pla, just davant del teatre El Jardí, que gràcies a la gens intempestiva hora en què va tenir lloc, i a la llum diürna, es va omplir d'un públic d'allò més familiar, intergeneracional, i no cal dir que per a molts dels joves assistents, encara amb el xumet a la boca, aquell devia ser amb tota seguretat el seu primer festival. El concert va crear un ambient genial, però més tard vaig poder constatar que aquesta impressió s'estenia als altres escenaris escampats per la ciutat (notable també, segons les cròniques, a l'espai davant del Museu Dalí, on es va fer l'espectacle "Salvador Dalí canta", producció del festival amb la participació d'un grapat d'artistes units per l'heterogeneïtat, però hom no pot pas estar a tot arreu alhora: aquesta deu ser, si no l'única, una de les poques pegues de l'Acústica).
Em limitaré, per tant, a fer una repassadeta personal a tres veus joves, de tres dones joves, que es van obrint camí, amb diferents mitjans i amb diferents ritmes, per a gran gaudi de les orelles dels seus fans, entre els quals em compto. Per ordre d'aparició, són la Paula Grande, Russian Red i Sílvia Pérez.
Aquí tenim, calentet, tot just sortit del forn, el lipdup de la biblioteca Emília Xargay, de Sarrià de Ter, el meu poble adoptiu... Entre altres coses, ens pot anar bé per tenir present l'altra dita: que l'escriure no ens faci perdre el llegir! Per Tutatis, com m'agrada pertànyer (com tot Sarrià) a un poble tan viu com el nostre!
Avui serem originals i dedicarem aquest post a la memòria (que és prou bona, d'altra banda) de la Norma Jean Baker, la Marilyn Monroe de la gran pantalla, que en tal dia com avui va morir (el 1962, amb només 36 anys) d'una sobredosi de barbitúrics, segons la versió oficial. (A canvi d'aquest abús que perpetro impunement, l'any que ve, que serà el cinquantenari d'aquella fatídica data, aquí no en direm ni piu: ho prometo davant d'un gueto, com ens deien els grans als petits en cas d'una nostra insistència infantil excessiva). M'ajudo, per completar la commemoració, d'un gran clàssic, la cançó Candle in the wind d'Elton John, per dues raons: en primer lloc, perquè és una meravella de cançó, una de les que salvaria segur, amb Daniel (una altra troballa, aquesta dedicada al seu germà, mort també prematurament en un viatge a Espanya), d'una hipotètica cremà, entre l'extensa producció d'aquest excel·lent músic però extravagant personatge. L'altra és per rescabalar-me del reciclatge (que a mi em va semblar obscè, per aquelles coses de la memòria històrica personal) que va fer el compositor, pianista i cantant britànic d'aquesta seva masterpiece amb motiu de l'enterrament de la muller de l'etern quasi rei Carles d'Anglaterra, príncep de Gal·les: la Diana Spencer, coneguda pel nom de Lady Di (més cursi, impossible), i que també va morir jove i en tràgiques i obscures circumstàncies, com la MM, però ella dins un cotxe esclafat contra una columna en un túnel sota la ciutat de París. Començant pel títol, que es van convertir en Goodbye, englands rose, l'adaptació de l'antiga composició als nous temps i a les circumstàncies en què va tenir lloc la reial cerimònia fúnebre (explicat tot plegat a base de bé per Stephen Frears al film The Queen) va incloure una nova lletra, és clar, i tot plegat a un servidor em va resultar francament indigerible. Però tornem a l'assolellada Califòrnia de la Norma Jean Baker (o Mortenson), amb la seva llum i les seves ombres, on la realitat i la ficció es confonen en una barreja qui sap si semblant a la matèria amb què deuen estar fets els somnis, els de dues hores, els d'una nit o els de tota l'eternitat. Holywood: de la fusta dels déus.
Un estrambòtic missatger va trucar a la porta. "Un paquet de part del Cel", em va dir, i es va esborrar en la fosca. Quan vaig ser sol el vaig obrir: un metaquilo de lliure albir, tot molt ben embolicat, pagat amb moneda de curs legal, segons consta a l'etiqueta, i al caríssim preu de la llibertat. "Si tot això no és un mal somni", em vaig dir, "algú em té ben atrapat al cul-de-sac d'una hipoteca que no recordo haver signat".
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
