mininu |
Societat |
dissabte, 26 de novembre de 2011 | 02:45h
Dijous al vespre el Col·legi de Periodistes de Girona va fer al nou Espai Marfà, al barri de Santa Eugènia (i que era conegut, en els seus temps industrials i d'autonomia municipal, com "la Fàbrica", simplement, segons que va explicar Jordi Grau, vicepresident del Col·legi i eugenienc, el qual, tot sigui dit, va tenir una intervenció eugenial), la cerimònia anual d'entrega de les Mosques de la Informació, en aquesta ocasió una mica desplaçada respecte de les dates habituals de les Fires de Sant Narcís a causa de les eleccions del 20 de novembre, una circumstància que dóna feina extra als treballadors del ram. En el seu parlament d'obertura el president del Col·legi, Narcís Genís, va reivindicar un any més la feina periodística en uns temps especialment difícils per a la professió (l'última víctima, l'emissora Punto Radio Girona, que està a punt de tancar les portes), però el seu to més aviat pessimista va ser retopat per l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, que en la seva doble condició, tanmateix peculiar, de polític i periodista ("quan em trobo entre polítics he de defensar els periodistes, i quan estic entre periodistes he de defensar els polítics", va dir en to divertit), va encoratjar la gent del gremi a fer el que calgui per adaptar-se als canvis, i a ser part de la solució, i no pas víctimes del problema que aclapara el sector. Tot seguit es van fer saber els guanyadors de les Mosques del 2011 i se'ls va entregar el trofeu: els Bombers de la Generalitat (Mosca Grossa), Joan Pluma (Mosca Borda), Sopa de Cabra (Mosca de Sant Narcís), que l'obtenien per segona vegada, igual que els bombers gironins el seu, i finalment Ràdio Olot i la periodista Montse Pous, que van rebre sengles Mosques del Col·legi com a reconeixement professional, l'emissora olotina pels seus 60 anys d'existència i la periodista de l'Escala per la seva "perseverança davant els obstacles", ja que, tot i patir una discapacitat física severa, mai va deixar de treballar en una feina que l'apassionava.
mininu |
Societat |
dimarts, 20 de setembre de 2011 | 03:12h
Allò que sostenen alguns, i que la realitat s'entossudeix a desmentir cada dos per tres, resulta que és veritat: no tots els espanyols són iguals i no tots combreguen amb les hòsties com rodes de molí que els hi fan empassar els de la Caverna. N'hi ha un, si més no, que fa l'excepció de la famosa "inmensa mayoría" joseantoniana del PP i adlàters. Vegem-ho, que s'ho val:
«L'excel·lència no s'improvisa. Es treballa dia a dia. Amb constància
i, si cal, es defensa amb un cop de puny a la taula. Ho dic pensant en
la caverna que parla de lobbies; pensant en el govern valencià
que impedeix la visió de TV3 al País Valencià i multa de manera
paranoica ACPV; pensant en l'Ajuntament de Barcelona i el seu Hereu que
vol fer callar Vilaweb perquè li toca el crostó interposant denúncies estil Camps amb la complicitat del grup municipal del PSC. La cultura (Pa negre , TV3, Geografia literària , Vilaweb) sempre és paisatges de la llibertat. I enfront sempre hi trobarà la caverna, el cantó fosc. »Se m'acut el pensament d'Ovidi Montllor que durant molts anys lluïa en
un mur a Capellades: "Hi ha gent a qui no agrada que es parle,
s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada
que es parle, s'escriga o es pense"».
("Cultura i caverna", article de J Cabré al diari Ara, 23/3/2011)
Per venir a confirmar l'estat de la qüestió i els monstres a l'ombra que el promouen, el diari informava de la desaparició avui mateix de Xornal.com, la versió digital del Xornal de Galicia, un mes i mig després d'haver anunciat aquest que cessava la seva publicació en paper, i que ho feia, recordem-ho, just al cap d'un mes d'haver quedat també fulminat "per la crisi i per la falta d'ajuts de la Xunta" el diari Galicia Hoxe, l'únic escrit en gallec totalment. La Xunta de Galícia, governada pel PP (calia dir-ho?), podrà apuntar-se, doncs, tres enormes èxits en un sol trimestre (i en el de les vacances estiuenques, que encara té més mèrit!). L'efecte eucaliptus de l'Espanya neofalangista s'aplica tant com ho permeten les circumstàncies per tot el territori que prèviament ha perfumat amb el seu baf letal: La lengua española no puede existir más que ella sola.
[vegeu l'esterilització gallega completa en la crònica de Lurdes Artigas]
Per reblar el clau, Xavier Campreciós esmentava en el diari d'avui, entre «les misèries que anem traginant» després del lapse estiuenc, i al marge de la refotuda crisi que ningú té nassos de resoldre, «la de recastellanitzar Catalunya, el vell anhel franquista que
persegueix la dreta política i mediàtica de la democràcia perquè està en
el seu ADN espanyol», i ho il·lustrava amb dues tètriques portades de sengles cavernaris rotatius madrilenys: especialitzats en la tergiversació, com més cínica millor, s'ho fan venir bé per dir, a propòsit de la immersió lingüística que tant detesten, que "Mas considera un atac que l'espanyol sigui igual que el català" (El Mundo), i que "CiU amenaça el PP pel fet de defensar l'espanyol" (ABC). I com que el ministre de Jústícia Caamaño s'ha atrevit a considerar que la sentència judicial sobre la immersió es refereix a casos concrets i no pas a tot el sistema en conjunt, ara el senyor ministre és un senyor porc que "manipula les sentències del TC, TS i TSJC"... L'editorial d'El Mundo, escriu Campreciós, «sortia sol: "Un ministre de Justícia que falseja i
manipula de forma tan descarada les sentències dels alts tribunals no
pot continuar en el càrrec. Caamaño mereix ser destituït". I el d'Abc s'hi sumava ahir: "Malgrat les inefables i impròpies declaracions del ministre de
Justícia sobre el que el Tribunal Constitucional deia en la seva
sentència sobre l'Estatut català, les decisions del Suprem són molt
clares: la Generalitat ha de corregir un sistema educatiu que vulnera la
Constitució espanyola perquè margina el castellà". I això, marginar la llengua pròpia de Catalunya, fa el PP. Com a les Balears, el País Valencià i Aragó». I el PSOE no, Campreciós? Potser serà pertinent remarcar que la llepada que el candidat Pérez Rubalcaba ha vingut a fer a Catalunya aprofitant la "Festa de la rosa" socialista de Gavà (just al costat de Castefa) ha vingut a coincidir amb l'admissió a tràmit per part del temible TC del recurs d'inconstitucionalitat presentat fa unes setmanes pel Govern espanyol (on penca el penques d'en Rubalcaba, oi?) contra la llei de l'occità, que declara l'aranès llengua d'ús preferent a la vall d'Aran, un recurs qualificat de "patètic" i "indignant" pel Síndic d'Aran, Carles Barrera. Representen, el PPSOE, Ciudadaldeanos i tota aquesta colla de pastors, una llengua de 300 o 400 milions de parlants, i s'han d'anar a fixar i a perdre el cul en una vall pirinenca de 10.000 ànimes perquè la merdosa llengua preferent hi sigui la seva! No m'imagino cap altre país de la terra capaç d'una grandesa tan patètica, tan trista, tan ridícula i tan miserable com aquesta...
mininu |
Societat |
dijous, 28 de juliol de 2011 | 03:31h
Si això que publicava dimarts el diari Ara és cert, és que no anem pas bé... “Que us donin pel cul, catalanistes, deixeu-nos en pau, feixistes”. Amb
aquestes paraules s'ha expressat 'Chicho' Lorenzo, el pare del pilot de moto GP Jorge Lorenzo, que ha carregat durament contra els catalans al seu perfil de Facebook.
El pare del pilot explica que “el problema és que [els catalans]
necessiteu qui us pagui les despeses de la independència i us creieu que
seran els balears i els valencians”. “S'ha de ser ignorant per pensar
això”, rebla Lorenzo pare. Segons Chicho, els catalans són
“l'enemic que ens vol annexionar i eliminar la cultura, la identitat i
la llengua balear”. "Volen ser independents d'Espanya, però volen tenir
València, Balears i la Vall d'Aran sota el seu domini, que parlem com
ells, que pensem com ells”, continua el pare del pilot. Per Lorenzo, "la
solució passa per potenciar el nacionalisme balear". “Aquí tenim una
cultura i una llengua i no volem saber res del català”, diu en el seu
discurs, que acaba amb un argument de pes: “I jo això ho defenso com em
surti dels collons”. "Mallorquí sí, català no", diu Lorenzo,
que creu que hi ha "catalanistes antiespanyols, d'aquests que creuen que
ses Illes Balears són seves i que aquí perdem el cul pels nostres amos
catalans i que els estem molt agraïts per deixar-nos ser part dels
pallassos catalans". “Cada dia en som més, si no ens deixen en pau per
les bones, hauran de deixar-nos en pau per les males", amenaça el pare
de Jorge Lorenzo.
Sempre suposant que sigui veritat, aquesta estripada, perquè costa de creure, encara que a hores d'ara estiguem bastant curats d'espants i encara que això vingui de la creïble Celtibèria Show, m'agradaria saber si aquest "nacionalista mallorquí" rabiós seria capaç de contestar un parell de preguntes, i ràpid, com en Lorenzo fill, sense pensar, perquè sembla que això ja ho ha fet llargament i profundament abans de perbocar. En primer lloc, ¿en nom de qui parla, aquest individu? I qui s'ha pensat que és, que tingui els pebrots i la patxorra d'insultar els catalans ("catalanistes", diu ell) d'aquesta manera, i d'amenaçar (!) amb aquest bel·licisme? La resta del discurs és una empanada tan descollonant, que no val ni la pena de molestar-se a replicar, i tampoc deixar-se molestar per un sac de fems com aquest. Els "arguments" que dóna contra el suposat imperialisme dels "amos catalans" són exactament els mateixos –amb els termes canviats– que es veuen obligats a defensar (i sempre, sempre quedant-se curts) els "catalanistes" en relació amb l'imperialisme dels nostres "amos castellans", que, a diferència dels "amos catalans" de la delirant diarrea mental d'aquest Chicho Lorenzo, no són cap broma ni cap delírium tremens colonial, desgraciadament, sinó ben reals. "Aquí tenim una cultura i una llengua i no volem saber res del català", diu aquest cretí enciclopèdic: algú s'imagina un personatge equivalent a Extremadura, posem-hi, dient que allà tenen "una cultura i una llengua" i que no volen saber res del castellà? És impensable, i si s'ha donat el cas real a Mallorca d'aquest personatge conegut (perquè és el pare d'un pilot de motos campió del món) dient aquestes procacitats inqualificables deu ser perquè la literatura feixista, agressiva, ultranacionalista, xenòfoba i delictiva (com a mínim moralment) que vomiten sense parar diaris, ràdios i cadenes de TV de la Celtibèria Troglodita està fent forat en la ment de la ciutadania espanyola... (I com més estovades estan les ments, més de bon modelar resulten). Són la mateixa púrria que tenen el màxim interès a presentar els catalans com a "enemics dels mallorquins" (i dels valencians) i com una amenaça per a "la seva llengua i la seva cultura"..., exactament els mateixos "espanyols anticatalanistes i espanyolistes anticatalans d'aquests que creuen que
Catalunya i tots els Països Catalans [que Lorenzo converteix enginyosament en "Pallassos Catalans"] són seus i que aquí perdem el cul pels nostres amos
castellans i que els estem molt agraïts per deixar-nos ser part del Miniimperi Espanyol". Com deia el malaguanyat Miquel Pairolí en l'últim dels seus articles reproduïts en aquest blog, l'objectiu perfectament planificat d'aquesta Espanya esterilitzadora que hem de suportar és dividir, trinxar aquests països catalans que tanta ràbia fan als feixistes espanyols, aïllar-los entre ells, amb la intenció de liquidar precisament "la llengua i cultura" llurs, que com tothom sap menys els ignorants com aquest que ens ocupa és la mateixa. I alerta, doncs, perquè si aquesta gentusssa és capaç d'arribar a aquests nivells d'agressivitat i d'amenaça és perquè saben que no hi ha cap àrbitre —ni allà ni aquí, i tampoc a la Unió Europea— que els ensenyi ni una trista targeta groga, i encara menys que els obligui a jugar net. "Mallorquí sí, català no", defensa aquest infeliç, i ho fa "com li surt dels collons", que traduït del seu xulesc llenguatge vol dir que ho fa en castellà, és clar, que és el curiós mallorquí que els hi surt dels collons de parlar, a aquesta gent.
mininu |
Societat |
dimarts, 12 de juliol de 2011 | 03:23h
Mentre els nostres estrenus polítics van fent la viu-viu, marejant la perdiu, pitjant tota mena de pius i donant-se el bec populistes i cius, deixant sempre per demà passat no l'altre el plantejament de l'exercici del dret a l'autodeterminació d'aquest país esclavitzat pel putu morro davant de tot el món mundial, però convenientment amagat i silenciat (i tot això en plena era de les comunicacions planetàries ultraràpides i megaglobals), mentre el cas de Catalunya clama al cel i els nostres benvolguts polítics campen pels núvols, la societat civil va fent camí cap a la seva llibertat nacional, sense (massa) presses però sense deixar d'avançar, i aquest cap de setmana passat, dissabte a la tarda, va ocupar pacíficament el carrer (concretament, la ronda de Sant Pere i el passeig Lluís Companys, i només per una estona) per proclamar una vegada més el seu amor per la independència de Catalunya; és a dir, el seu amor per una (de moment només somiada) Catalunya independent, lliure i plena, i no pas aquesta caricatura provincial a què l'obliguen les bordes lleis espanyoles filles del decret de nova planta del primer dels borbons hispànics, Felip V, d'infausta memòria. I de trista memòria haurà sigut també la penosa decisió del nou Ajuntament de Barcelona de negar el permís als organitzadors, escudant-se darrere unes excuses de pa sucat amb oli, per instal·lar un escenari decent on s'haurien hagut de fer els parlaments i les actuacions musicals al final del trajecte. I així, el doctor Moisès Broggi, als seus 103 anys, i el doctor Heribert Barrera que l'acompanyava (i que el dia 6 en va fer 94) es van haver d'enfilar dalt de la llastimosa plataforma del camió que veieu a la fotografia (que he triat per posar-la aquí prescindint de totes les meves, expressament perquè consti la maltempsada del consistori presidit per l'alcalde d'una presumpta formació nacionalista). I amb aquestes condicions les actuacions musicals previstes, de Brams, Catarsi i Lluís Oliva i les Arbequines, van quedar anul·lades, és clar. Déu n'hi do, doncs, de l'estrena de Xavier Trias en el càrrec que tant l'havia fet gruar! No fa ni dues setmanes que va rebre la vara de màxima autoritat barcelonina i ja ha fet un parell de sorolloses relliscades: la del comentari que va fer dins un cotxe, i que una càmera indiscreta li va captar, sobre la "desgràcia de tenir un gendre periquito" (i que va donar peu al president Sánchez Llibre de fer una divertida rèplica, en el sentit que ell tampoc no voldria la desgràcia de tenir un sogre com el senyor Trias i Vidal de Llobatera); i ara aquesta, que a diferència de l'altra té una càrrega política que de moment l'home no ha justificat i per la qual tampoc s'ha justificat, també a diferència de l'anècdota del gendre perico, que va aixecar tanta polseguera que en Trias es va veure obligat a demanar disculpes. En la foto dels doctors Broggi i Barrera, en realitat són ell i el seu equip que hi queden retratats... Amb ells o sense, tanmateix, el país es mou, i avui Òmnium Cultural ha celebrat el cinquantè aniversari de la seva creació, amb un acte a l'Auditori de Barcelona on la presidenta de l'entitat, Muriel Casals (que al pas que va acabarà essent la nova bèstia negra de la negra Espanya, ara que JL Carod-Rovira està mig enretirat), ha anunciat que buscaran la manera de fer efectiu un nou tancament de caixes (vid Vilaweb), en el cas que fracassi (que fracassarà) el concert econòmic que persegueix el president Mas. He sentit a la ràdio, a propòsit d'aquest manifest, el comentari d'un dels clàssics titafredes immobilistes (que últimament han passat del fotisme al canguelo) dient que, amb aquest pas que ha fet, "Òmnium ha deixat de ser transversal", un altre tòpic a l'ús semblant al de la famosa "fractura social" i tan desmuntable com aquest: hi deu haver si fa no fa tanta fractura social en el 50+1 com en el 50-1, no? Doncs aquest 50+1, el dia que es doni (com passa ara amb el 43% detectat pel CEO), serà totalment transversal. És més: o serà transversal, o no serà. De manera que, senyors il·lustres catastrofistes, deixeu d'engalipar-nos amb caramels de pesseta, sisplau, que ja som grans.
mininu |
Societat |
dissabte, 28 de maig de 2011 | 02:11h
Déu n'hi do com ha resolt el tema de la neteja de la plaça de Catalunya Indignada, el conseller d'Interior, Felip Puig!... Avui fa una setmana que entràvem en el ditxós dia de reflexió previ al d'eleccions havent decidit la JEC (vol dir la Junta Electoral Central, en aquest cas) que les acampades manifestatòries (com diria el senyor Sagarra pare) dels indignats eren improcedents, en una jornada tan reflexiva com la de dissabte passat, i doncs aleshores vaig pensar que els senyors de la JEC eren llestos de mena, ja que era just allò que havien de fer si volien donar encara més notorietat als acampats: només calia que hi anés la policia, complint ordres, i ja tindríem el sidral muntat... i tothom, reprimits i repressors, tindrien la seva foto de la seva revolta. Però finalment no va haver-hi sidral i per tant tampoc fotos, ni vídeos, ni cròniques periodístiques, per la simple raó que algú amb dos dits de front va veure que la cosa més intel·ligent era ignorar l'estúpid criteri de la JEC. I ara, al cap d'una setmana de tot allò, amb l'oportunitat de les eleccions quedant enrere en el temps, amb el moviment 15-M movent-se encara però cada cop més calmadament, prolongant només el dia de reflexió col·lectiva, va l'honorable conseller Felip Puig i decideix fer dissabte en divendres, sobre la base de no sé pas quins càlculs, exactament, perquè els que ha explicat després del gran mullader en roda de premsa són francament desconcertants: si es tractava de retirar objectes perillosos, com les bombones de camping-gas, podrien haver arribat tranquil·lament a un pacte amb els campistes, segurament; i si no hi havia voluntat d'entesa, ¿a qui se li acut de retirar tot allò 48 hores abans del gran xou culer per la Champions? Naturalment, ha passat allò que Felip Puig, mal conseller o mal aconsellat, hauria d'haver previst: que la plaça a hores d'ara torna a estar plena, de trastos i de gent, de la gent que ja hi havia més els que s'hi han afegit a pilota passada, per solidaritat o per curiositat. Un èxit complet, doncs, al qual s'ha de sumar la meravellosa ocasió que ha donat a l'oposició de tirar-se-li a la jugular, que en devien tenir ganes acumulades, i particularment els d'ICV, que com a titulars del mateix departament en el Govern anterior portaven unes quantes espines clavades. (Magistral, per cert, l'acudit de mossèn Joan Herrera, que, segons les cròniques, ha retret al conseller Puig que no hagués "actuat amb més mà esquerra"...!). En fi, que l'honorable Felip Puig avui s'ha doctorat, i ara només ens cal esperar que aquest dissabte tinguem, malgrat la seva preventiva ràtzia policíaca, la festa blaugrana en pau. I encara diria més: cal esperar també que en el tema de la prostitució a la via pública (ciutats i carreteres), que el conseller Puig ja ha advertit que pensa ficar-hi mà, tingui efectivament una bona mà esquerra per ficar-hi, és a dir, que ho porti amb tanta perspicàcia, delicadesa, diplomàcia i elegància com fermesa, que ja ha demostrat que d'això en va sobrat, però amb fermesa només no n'hi ha pas prou.
Dit això d'en Superpuig, cedeixo la paraula (i demano disculpes per haver-me enrotllat tant) al gran JM de Segarra, aquesta vegada perquè ens il·lustri sobre "l'enderiament manifestatori" de barcelonins i catalans en general, i així puguem adonar-nos que aquesta tradició en aquest país nostre ve de lluny. (I que els qui donaven peu als contemporanis de Segarra a manifestar-se continuen donant-nos-en a nosaltres, catalans del segle XXI esquilats i humiliats, i per això indignats i emprenyats). I també pot anar bé per als indignats a seques, si al final toca comprovar (Felip Puig al marge) que encara no toca cantar la vella consigna de l'"Aquest any sí!", tan cara als culers anteriors a l'era Guardiola.
«La darrera gran manifestació del diumenge en pro de l'Estatut m'ha fet pensar en la psicologia de l'home que va a una manifestació. El manifestant és el subjecte que fa de vegades el màxim esforç personal per un mínimum de vanitat personal. Aquest és un dels aspectes més nobles d'una manifestació. ...
mininu |
Societat |
divendres, 29 d'abril de 2011 | 02:56h
Un amic em deia l'altre dia que ell no creu en les casualitats, o en la casualitat, vaja, per dir-ho amb més propietat; que tot s'esdevé per una raó o altra, sigui aquesta més misteriosa o més evident, tant se val. Jo ni hi crec ni deixo de creure-hi, però que les casualitats, les coincidències, són tot un festival, i que sembla que juguin a un joc que només elles saben, devem ser moltes les persones humanes que ho creiem. Un petitíssim botó de mostra té a veure amb El perfum dels dies d'en JM de Sagarra, que aquests dies estic llegint i del qual dissabte passat, 23 d'abril, diada de Sant Jordi, en vaig reproduir un apunt que l'escriptor barceloní va escriure un dia de 1929 sobre la festa del Llibre. Doncs bé, aquesta nit passada he anat a llegir, sense buscar-ho, l'apunt que va publicar precisament el 23 d'abril de 1931 –dissabte feia d'això 80 anys justos, doncs–, amb el títol de "Sentimentalisme grotesc", i que ve per al post d'avui com anell al dit, atesos els fastos monàrquics que tindran lloc aquest divendres a la capital del Regne Unit, amb l'excusa del matrimoni del més jove dels hereus de la Corona britànica. El sentimentalisme plebeu de què parla De Sagarra és el dels súbdits de la Corona hispànica, i no pas a propòsit de cap festa nupcial, sinó del paper galdós a què la van obligar les urnes populars, però (sense que pretengui equiparar la monarquia britànica amb la castanyola) hi ha observacions que travessen sense cremar-se espais i temps:
«M'he passat vint-i-cinc anys de la meva vida amb unes ganes irresistibles de dir i escriure allò que no podia dir i no podia escriure de cap manera. Hi havia un tabú invencible, una babarota transcendental i sublim que il·luminava les puntes dels sabres de la policia i la tinta carregada de mosques dels criminalistes del país. Dir el que un sentia francament d'un determinat personatge era acompanyar el clatell a la guillotina, era allò que els economistes en diuen una temeritat. »Ara això se n'ha anat per terra amb un estrèpit de tragèdia encartonada; el personatge reial, amb tota la seva invulnerable pacotilla, ja no té res a veure amb el codi, ni amb la caserna, ni amb el quarteret, ni amb el jutjat. La primera sensació és de respirar, respirar profundament, intensament; que pel pulmó castigat i aporrinat surtin tots els microorganismes de l'encongiment, de la ràbia sorda, del silenci ple de pedretes. Ara respirem! Hi ha tantes coses a dir, aquest dret de tirar al dret sense contemplacions ens ha vingut tan de sobte, que tot plegat té un aire vidriós i al·lucinant de somni. ...
mininu |
Societat |
dissabte, 23 d'abril de 2011 | 01:42h
«Una vegada va imposar la moda el joc del diàbolo. Totes les criatures d'aquell temps feien patinar damunt d'un cordill dues paperines de fusta enganxades pel bec. Després el diàbolo saltava allí on podia, i, l'any en què el joc va fer el pinyol, les fàbriques de vidre i de terrissa van augmentar un 300 per 100 llur producció. La meitat de persones que es passegen per la Rambla amb el nas aixafat deuen aquesta desgràcia a les trompades rebudes amb els diàbolos. Després d'aquesta moda, n'han vingut altres de singulars: la de mastegar goma, la de dur una trenzilla blanca a les armilles, la de premsar el morro dels gossos, la de considerar l'adulteri com una ganga, i la de depilar el ventre dels ratolins. »Ara [1929] és una moda el dia del Llibre. Aqueix any ha agafat unes proporcions molt més fortes que l'any passat. »El dia del Llibre s'ha posat a l'altura al·lucinant dels cap-al-tards barcelonins. S'ha vestit de pippermint amb gel i de mantega salada, com els senyals lluminosos i els ulls de les senyoretes. »Tothom, amb l'esquer del deu per cent de descompte, ha anat a comprar llibres desesperadament, amb la mateixa desesperació que en temps anteriors el públic es tirava dintre les esglésies el dia de Dijous Sant. Fins els paralítics, els mutilats, i aquells que amb prou feines tenen esma per respirar, s'han fet dur a collibè a les llibreries. Els banquers, els milionaris, han anat a comprar una novel·la de tres pessetes perquè les venien a 2,70. Algun domador d'elefants ha robat tres carteres als transeünts per anar a comprar una obra estimulant. Tots els prostíbuls han treballat més que de costum per poder contribuir a la difusió de la cultura. »Els llibreters s'han empescat trucs rutilants per vendre. En López Llausàs ha plantat al mig de l'acera un fanal de tots colors que semblava que anunciés el circ Gleich. En aquest fanal, entre altres pintures magnífiques, hi havia un ninot que volia ser la meva caricatura. A mi m'ha semblat que em veia com si sortís de l'hospital i anés a cercar vint cèntims per un plat de sopa. He tingut la visió exacta del moment en què aniré a demanar caritat, que és la fi que ens mereixem tots els que fem aquesta cosa tan mal intencionada i tan immoral que se'n diu literatura. ...
mininu |
Societat |
dimecres, 8 de desembre de 2010 | 03:54h
Dilluns passat, 6 de desembre, em vaig poder escapolir de l'escomesa informativa sobre els fastos oficials amb què des de totes les instàncies estatals se'ns convida a celebrar la festa obligatòria del Día de la Constitución. Tanmateix, enguany l'atenció dels mitjans estava posada en un altre punt de magnetisme molt més poderós: la vaga, inèdita –si més no, en aquestes condicions i magnitud–, dels controladors aeris, aquest col·lectiu pikho tan odiat per les masses assalariades, i encara més per la part d'aquestes masses que tenien pensat volar amunt i avall durant aquests dies de pati extres. Uns apunts sindicals: l'acció de força (abusiva) dels controladors era previsible, segons els entesos, tenint en compte que forma part d'un conflicte laboral que ja fa temps que s'arrossega. Així, al PP li va faltar temps per acostar-se al merder com un caiman, a veure si podia pegar-hi queixalada, a tanta incompetència manifesta, però es va haver de conformar amb uns simples escarafalls, per dues raons: en primer lloc, perquè si aquesta colla de professionals del control aeri viuen tan ben instal·lats en les seves torres de marfil laborals és, segons alguns dels entesos, perquè en el seu moment el PP, quan governava a sus anchas, els hi va facilitar uns meravellosos i blindats convenis de treball. La raó de nassos, però, és la segona: si el PP es va quedar desactivat de debò va ser perquè el PSOE el va avançar per la dreta, sigui dit amb tots els sentits de la fugida endavant. Quan el superministre Pérez Rubalcaba va sortir a informar que el seu Govern havia decretat l'estat d'alarma, que posava sota jurisdicció militar (compte amb el terreny relliscós on ens endinsen!) els membres d'aquell col·lectiu, la supermesura ministerial va deixar el populista partit de Rajoy distret i en fora de joc, però alhora la fermesa i la celeritat governamentals van desfermar l'aplaudiment d'un ampli sector de públic, espectadors o víctimes directes del xantatge intolerable dels controladors. S'entenen les ganes d'aplaudir de la gent, però és evident que l'arbre del decretazo no deixa veure bé el bosc, i aquest bosc es pot haver tornat molt perillós, com explicava el director de VilaWeb en l'article editorial de dissabte passat: "No es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar en perill la democràcia".
I és que estem parlant de la democràcia espanyola: un concepte gairebé estrafolari compost de dos conceptes pràcticament antagònics, i que la pràctica política els ho fa ser cada dia més. Una democràcia formal d'allò més sui generis, feta a la mida i al gust de l'Espanya obligatòria, fonamentada en una Constitució dura com un bloc de ciment que com més va més apareix com la borda excusa jurídica que és per tenir agafats pels ous els espanyols per obligació i fer que, lligats de mans i peus, no deixin de remar mai a la GaleraNacional.
Per això, una altra reflexió que em faig, a més de les moltes a què incita l'article d'en Vicent Partal, és aquesta: si per uns perjudicis econòmics de 330 milions d'euros, segons les empreses afectades, i pels perjudicis econòmics, personals i socials d'uns 200.000 ciutadans espanyols bloquejats als aeroports, si per aquestes xifres, aproximades, que hi havia en joc el Govern espanyol ha estat capaç de militaritzar un servei civil, ¿què podria estar disposat a fer, i fins a quin punt, si la quantia econòmica fos de 20.000 milions d'euros anuals (que són els que s'emporta, per la patilla, del Principat de Catalunya), i si els ciutadans espanyols afectats fossin uns 40 milions (que són els que es quedaran sense la pasta gratis catalana el dia que el Principat canviï l'Estat castanyol per l'Estat Català)? Ja cal que els nostres polítics vagin pensant en la manera de cobrir-nos les espatlles, perquè d'incompetents i manasses la democràcia espanyola en va plena, però de mala llet també en tenen molta, allà dins, i més val que quan arribi l'hora de tocar el dos puguem posar pel mig una bona extensió de terra.
"Els replicants són màquines, i com a màquines que són se les retira, si no funcionen bé", li diu el blade runner Decker (Harrison Ford) a Rachel (Sean Yong), en el primer encontre, a la seu de l'empresa Tyrell Corporation, entre el policia i la replicant, el model més perfecte –tant, que ni ella mateixa ho sap, que n'és un– produït fins aquell moment per la factoria d'humanoides. L'escena transcorre en un dels pisos alts de l'enorme edifici de l'empresa (que s'entén que dóna als seus propietaris enormes beneficis). L'edifici s'aixeca sobre una ciutat de Los Angeles bromosa i humida, on sempre plou, i en la qual sobreviuen, destacades pels respectius anuncis lluminosos, unes quantes multinacionals, i amb elles sobreviu també, arran de terra i sota un cel contaminat, el lumpen, una munió de gent de totes les races, amb predomini de les orientals, enmig d'un tràfic humà confús i desordenat, permanentment col·lapsat, en un cafarnaüm que contrasta amb l'ordre polidíssim dels nivells superiors (als quals tenen accés només els privilegiats vehicles voladors). Corre l'any 2019.
La trama de la pel·lícula és coneguda: els replicants, concebuts i fabricats amb unes capacitats físiques i mentals extraordinàries perquè facin al món exterior feines impossibles d'encomanar a cap humà, prenen consciència de si mateixos i es neguen a acceptar la mort programada pel fabricant, el senyor Tyrell, el seu Creador, que morirà al seu torn abans d'hora, a mans de la millor de les seves criatures, el cap de colla que s'ha rebel·lat amb els seus companys de generació contra el seu destí. Tota una al·legoria. Però n'hi ha més, per bé que potser no tan filosòfiques com aquesta. Em refereixo al fet, que plasma la pel·lícula, que els homes –la humanitat puntera– es vegin obligats a destruir un avenç, una conquesta de la tècnica –en aquest cas genètica, i aquí per raons de seguretat–, i doncs a recular, a fer passos enrera.
Creix el nombre de desafectes, nois! De desafectes espanyols-espanyols, cordeu-vos el cinturó!, a Catalunya, aquest nord-est peninsular tan díscol i tan asterixià, que es veu que ja en tenen els ous plens. Així ens ho fa saber un grup del FaceBook que estan arreplegant suports per fer fora Catalunya d'Espanya: sí, sí, increïble però cert. Per Tutatis! A veure si tenen sort i capacitat de convenciment i aconsegueixen aviat –com més aviat millor– passar del "Mil es" al "Miles de miles", i si pot ser als "Millones", com volem el promotor i signants de la iniciativa i uns quants catalans: oli en un llum. Endavant, compañeros!
Enhorabuena a todos. Ya somos 1.000 los españoles que queremos que
Cataluña deje de formar parte del territorio nacional, y seguimos
creciendo… Vislumbro un futuro lleno de orgullo patrio, libres por
fin de los catalanes, sin sus lloriqueos y sus peculiaridades. Un futuro
donde España escala posiciones en la escena internacional, y nadie usa
otra lengua que la castellana para relacionarse. Sin embargo,
debemos seguir creciendo para luchar por esa España verdadera donde
pronto se olvidará ese noreste tan díscolo. Cuando seamos millones, ya
no habrá quien nos pare. Difundamos pues el proyecto de la España que queremos, invita a propios y desconocidos a unirse a tan noble causa.
Fa anys que des del País Català hom espera que el Nobel de literatura recaigui en algun dels nostres excel·lents escriptors (que en tenim una bona colla), i hi va haver activat un temps també un grup que promovia expressament la candidatura de Salvador Espriu, i més tard la de Pere Gimferrer, i no sé si alguna més. Però de moment no hi ha sort. I aquest any n'hi ha hagut menys que en altres, perquè el premi suec, que per a les lletres catalanes representaria una important empenta a nivell internacional que aniria de conya per a la literatura i per a la mateixa llengua del país, ha recaigut en un escriptor peruà resident a Madrid el nom del qual va destacar ara fa dos anys entre els firmants d'aquell estúpid i infecte Manifiesto por la lengua común que pretenia que a l'Estat castellà fos oficial el castellà i prou, i que les altres llengües (mal)dites espanyoles passessin amb una mica de pa i aigua en les respectives reserves territorials i deixessin lloc d'una vegada a l'única llengua que mereix aquest nom i que per tant mereix existir a Espanya, segons ells. Que el Manifiesto rebés el suport d'una colla de personatges ignorants i feixistes s'entén, perquè era tot ell una mentida podrida destinada a fer mal a una minoria concreta, però costa més d'entendre que s'hi mullés un individu que passa per ser una persona cultivada i un dels millors escriptors d'expressió hispànica·castellana del moment, com ho acaba de corroborar l'Acadèmia Sueca, i a aquest nivell no hi arriba pas tothom... I per acabar-ho d'adobar, l'home se suposa que coneix Catalunya de primera mà, ja que va viure a Barcelona una temporada. Ítem més, l'home prové d'un país andí en el qual la llengua castellana, autoanomenada espanyola, va ser imposada a sang i foc per voluntat libèrrima dels seus habitants indígenes, com sap tothom. Doncs aquí tenim el senyor Vargas Llosa, amb aquell seu venerable aspecte vampíric, abanderat de la causa lenguacomunera i disposat a convèncer tothom que no s'ha de parar fins que el castellà sigui la llengua comuna i oficial de tot el planeta Terra. I mira, ara rep des del nord d'Europa (continent on, per cert, només es parla castellà dins les fronteres de l'Estat castellà) un magnífic suport moral perquè s'acabi de creure que els hispanoparlants són els reis del mambo, i que ja falta poc per colonitzar novament, amb la llengua sola, tot l'assolellat món mundial, com en el gloriós segle XVI i ss.
Entre Barcelona i Madrid i entre Madrid i Barcelona circulen des de temps immemorial a gran velocitat, a velocitat espanyola (AVE), dos trens: el primer va carregat fins a dalt de diners i el segon va carregat d'injúries, pronunciades en un castís castellà, amb tots els accents de la Peninsula. A més d'això, tots dos tenen una característica peculiar: aquell que va a Madrid carregat de duros (d'euros, siguem moderns) en torna sempre de buit, o a tot estirar amb uns quants bidons plens de xocolata del lloro; l'exprés Madrid-Barcelona, per la seva banda, arriba a la capital de Catalunya ufanós i pudent, i torna al punt de partida unes vegades, la majoria, buit del tot i net com una patena, i d'altres carregat de disculpes. L'altre dia, en l'últim ple de la legislatura en el Parlament de Catalunya, el molt honorable José Montilla va cometre la relliscada imperdonable d'utilitzar un col·loquialisme, tractant un rival parlamentari de gallec, en el sentit que dóna a aquest gentilici el tòpic: un gallec no se sap mai si baixa o puja les escales, si va o ve, si diu que sí o que no...; és a dir, com a figura de la indefinició. No cal dir que com a recurs dialèctic és una expressió usada a tort i a dret i per tot quisqui. Doncs bé, deixant de banda que una solemne sessió parlamentària potser no és el lloc més idoni per recórrer, per tal d'expressar-se, a segons quines vulgaritats de la parla, en el cas de la patinada del President va ser cometre-la i al cap de cinc minuts ens arribava de Galícia, via Madrid (que Espanya és un país centralitzat a tots els efectes, per si cal recordar-ho), els escarafalls de l'homòleg de Montilla en aquell país celta que ara exerceix, de la mà del fidel personatge i de tot el seu gabinet, de comunitat autònoma espanyola. L'home va exigir una rectificació en tota regla, i al President li va faltar temps, també, per satisfer-la: de cap manera no volia ofendre Galícia i els gallecs, només faltaria, excusi, senyor Núñez Feijoo, jo no volia fer-ho... (Caldria veure, encara que aquesta seria tota una altra qüestió, amb quin respecte tracta el Govern gallec actual, cent per cent PP, el galleguisme dels seus paisans). Ben fet, president Montilla, la cavallerositat i el respecte per davant. Però un es queda preguntant-se si hi hauria hagut el mateix mullader si l'escena s'hagués esdevingut en qualsevol dels Parlaments de la senyoreta Pepis que conformen el mapa autonòmic espanyol, i no diguem si l'hipotètic president comunitari hagués sigut del mateix color polític blau cel que el del senyor Feijoo.
mininu |
Societat |
dijous, 16 de setembre de 2010 | 03:41h
Es veia venir de feia temps, i finalment s'han consumat les amenaces, vull dir els anuncis de Ryanair que volia aixecar el vol de l'aeroport de Girona i aterrar al del Prat; no pas tota la flota, però sí uns quants dels avions de les seves rutes regulars, línies que han passat a tenir ara origen i final a les instal·lacions del Prat de Llobregat. Els organismes públics gironins (que subvencionen, ai las! –amb diners igualment públics, és clar–, la companyia irlandesa perquè tingui l'aeroport de Vilobí com a base d'operacions per als seus vols privats) de seguida van lamentar la decisió de l'inefable Mr O'Leary, el director de l'empresa. Però un hom, que és malpensat, de seguida va pensar que si l'aeroport gironí hagués disposat d'una estació del TGV moderna i en funcionament probablement aquesta mesura no s'hauria pres mai, perquè amb el tren de gran velocitat Barcelona quedaria a tants quarts d'hora lluny com els que s'inverteixen a fer el trajecte entre el Prat i el centre de la capital, i això a la pràctica faria de l'aeroport de Girona l'escatainat "segon aeroport de Barcelona". Això no és així perquè, com tothom sap, el TGV –que el nou-riquisme espanyol ha rebatejat com a AVE– està encallat a les ciutats de Girona i Barcelona, on els nostres espavilats polítics van decidir que havia de passar per sengles túnels tant sí com no. I així ens trobem: a Girona fent lentíssimament uns treballs de perforació mig subterrània mig subaquàtica, i a Barcelona fent audàcies amb els delicats equilibris conjugats per Gaudí i els seus successors al temple de la Sagrada Família. (Si al final s'ensorrés –que el bon Jesús no ho vulgui!– i ho fes parcialment, per la llei de Murphy però també per les de la física encara podria passar que caigués la part més antiga, la dirigida pel mateix mestre de Reus, una ironia que ja veuríem com suportarien els detractors de les obres actuals, com l'arquitecte Oriol Bohigas...). En el seu moment, abans de començar les obres d'aquesta megaestructura ferroviària, el conseller del ram, Joaquim Nadal, va reconèixer que l'opció de fer una parada del TGV al costat de l'aeroport era bona, i que no quedava pas desestimada definitivament, però que Girona (capital de província, no ho oblidéssim!) havia de tenir estació de tota manera, no faltaria sinó (i a més a més subterrània, perquè així se li va acudir un bon dia al diputat provincial gironí pel PP Jordi de Juan, en els anys en què al dirigent i pensador JM Aznar dit l'Estadista totes li ponien), tot i l'absurditat relativa de tenir dues estacions, si es donés el cas, a menys de deu quilòmetres de distància l'una de l'altra. Doncs bé, amb tot aquest sidral muntat (afegim a les obres que es fan sota Girona i Barcelona les obres a mig fer que queden parades per tot el territori, com els ponts penjats dels voltants del Cap i Casal i els trams de la carretera general –Nacional II, en terminologia castellana– a nord i sud de la Immortal Girona, per obra i gràcia de la inèpcia estatal), enmig de tot aquest panorama desendreçat, la premsa ens fa saber dues notícies relacionades que il·lustren el gust per la improvisació i la tendència a començar les cases per la teulada que manifesten sovint els nostres dirigents.
mininu |
Societat |
divendres, 3 de setembre de 2010 | 03:19h
En el llibre d'Enric Vila sobre El nostre heroi Josep Pla, a més de totes les reflexions i dades que forneix en el seu plausible esforç per posar al seu lloc –per restituir-l'hi– l'enorme figura de l'escriptor de Palafrugell, hi trobo unes ratlles sobre dues altres figures ben diferents, però també filles del seu temps, com són la parella durant temps inseparable de Ferran Toutain i Xavier Pericay, dos noms que van associats per antonomàsia a allò que se'n va dir el català del barco, per oposició a el català del vaixell, durant els bulliciosos anys que van precedir i seguir l'olímpic any de 1992, un debat que es va desencadenar sobretot des de les planes del Diari de Barcelona, el vell Brusi rejovenit, que es regia pel llibre d'estil redactat per aquests dos filòlegs. Jo llavors treballava al departament de Correcció del Punt Diari, com se'n deia encara, si no recordo malament, i des de Girona ens miràvem aquell debat entre el Brusi i l'Avui, bàsicament, que encarnaven les dues posicions enfrontades, amb un cert desconcert, i no vam prendre partit ni pels uns ni pels altres. En la mesura hi ha la virtut, i vam ser conseqüents amb aquest principi; i vist ara amb la perspectiva del temps, crec que vam prendre la decisió correcta –i mai més ben dit, oi? El cas és que de llavors ençà els hi havia perdut la pista, a aquells dos, fins que vaig veure el seu nom entre els dels beneits que es dediquen a torpedinar, amb la mateixa dosi de bona educació i d'agressivitat, el progrés de la llengua catalana i que es fan dir, amb sense vergonya, Ciutadans/Ciudadanos. La descoberta em va posar de mala llet, no cal dir-ho, i no podia entendre quins passos podien haver fet entre el temps de la discrepància de "el català que es parla al carrer" que defensaven ells (amb la bona intenció declarada, que quedi clar, de donar a la llengua del país la normalitat i la vitalitat necessàries per fer-lo accessible i impedir que es morís asfixiat de massa cotilles) i el català diguem-ne acadèmic (però amb aberracions com "el proppassat dilluns" o "el propvinent dissabte", entre moltes altres perles del mateix caire enfarfegós) que utilitzava l'entorn de l'Avui i el moment en què van prendre aquella estranya decisió. I ara he ensopegat amb aquest fragment del llibre d'en Vila, que ho aclareix tot. Us convido a llegir-lo, tant si vàreu patir aquella discussió –que tenia molt de bizantina, tot sigui dit– com si vau arribar tard i us la vau estalviar:
«Pericay va ser professor meu. És amic del meu estimat Ferran Toutain. Junts van escriure Verinosa llengua i El malentès del noucentisme, dos llibres clarividents, que defensaven un model de català basat en la tradició però actualitzat, ideal per treure la literatura catalana del pou de caspa i autoodi en què l'havia deixat el franquisme. »Això els va fer topar amb la cova integrista, que també existeix a Catalunya i que, sortint de la dictadura, estava susceptible. Les disputes lingüístiques i la cultura de campanar, purament sentimental, que Pujol va promocionar per tenir entretinguda la clientela mentre ell feia la seva, els va amargar tant la vida que van perdre la paciència. ...
Un amic em deia l'altre dia que ell no creu en les casualitats, o en la casualitat, vaja, per dir-ho amb més propietat; que tot s'esdevé per una raó o altra, sigui aquesta més misteriosa o més evident, tant se val.
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
