mininu |
Política |
dimarts, 15 de novembre de 2011 | 02:34h
Dia bipolar. Després d'haver llegit l'article de Víctor Alexandre "La 'nova' Esquerra" a l'e-Notícies, que m'ha deixat més aviat deprimit, al migdia alguna ànima pietosa ha penjat al Facebook aquest vídeo de Sobirania i Justícia, que és una injecció de moral. Mentre alguns que haurien d'anar junts es barallen de campanar a campanar, en aquest País Català que està agafant velocitat per aixecar el vol hi ha gent que treballa en allò que toca: posar les bases perquè l'enlairament sigui un èxit quan hagi de tenir lloc, dissenyar la ruta de vol, tenir clar cap on ens cal anar i la manera d'anar-hi, qui ha d'estar al cas de la maniobra i del viatge, qui el pot facilitar i qui pot voler fer-lo fracassar, confiar la cabina als pilots amb més perícia, sang freda i capacitat professional, i calcular el combustible necessari per arribar fins al final. Mentre alguns discuteixen bizantinament sobre què són o què deixen de ser, d'altres fan feina.
"Davant l’anunci de la convocatòria d’una vaga de metges la setmana
vinent, la UGT de Catalunya apel·la a la unitat sindical per defensar
els interessos de tots els treballadors i les treballadores del sector
de la sanitat, així com els de la ciutadania que també està patint les
retallades pressupostàries.
"Des del nostre sindicat entenem la
reacció de Metges de Catalunya i, fins i tot, restem oberts a sumar-nos a
la seva convocatòria. Però considerem que en una situació tan crítica
com l’actual, en què ens juguem el nostre model de sistema sanitari
públic, no podem caure en el parany del Departament de Salut que vol
dividir els treballadors i les treballadores del sector. I continuarem
defensant més que mai la unitat d’acció que hem mantingut fins ara, tant
a les taules de negociació com al carrer, per lluitar pels drets de
tots els i les professionals, sense prioritzar els interessos de cap
col·lectiu.
"En aquesta línia, us recordem que el proper
dimecres, 9 de novembre, tots els sindicats amb representació a la taula
de negociació de l’ICS tenim convocada una concentració de protesta a
les 11 hores davant del Parlament de Catalunya".
Aquest anunci, capturat de la plana web del sindicat socialista UGT, el vam sentir fer a través de la pantalla de TV el mateix dilluns al secretari general del sindicat, Cándido Méndez, que anava acompanyat del seu homòleg a Comissions Obreres, Ignacio Fdez. Toxo. Tot normal, fins que en un moment donat el barbut representant de la UGT, com per donar èmfasi a la gravetat de la situació objecte de la seva denúncia i motiu de la concentració de protesta que anunciaven, va dir, si fa no fa: "És que, si aquestes mesures es fessin extensives a tot Espanya, seria... una catàstrofe, vaja!" Encara és hora que algú ens expliqui per què, a l'hora de retallar, Catalunya s'ha quedat sola, i per quins set sous les mesures que s'apliquen aquí no s'apliquen allà. ¿És per les ocultes intencions del Departament de Sanitat (ara en mans de "la dreta" catalana, com li agrada dir a la Carme Chacón i la seva gent) de "dividir els treballadors i treballadores" del sector (no per sexes, com pot semblar, sinó indistintament, el col·lectiu d'homes i dones barrejats), per imposar-los les mesures restrictives? Si fos així, ¿com és que la "dreta espanyola" no reclama el mateix per als treballadors i treballadores de la sanitat espanyola? És a dir, ¿algú pensa que formen part, unes mesures restrictives semblants, de l'agenda oculta i de l'invisible programa electoral del virtual president Rajoy victoriós? ¿No deu ser, doncs, perquè com va deixar anar amb tota candidesa el secretari general Méndez si això passés seria una catàstrofe? Bé que n'hi ha indicis: si a Andalusia i Extremadura es van emprenyar com basiliscos perquè algú va recordar que allà baix hi ha un subsidi que en diuen PER del qual viu des de fa anys una bona part de la població pagesa, si el govern de l'Estat ha dissenyat i presentat a la Unió Europea tres línies de tren (i totes tres prioritàries!) perquè a l'Espanya castellana i radial ningú no munti un ciri i milers de processons de protesta, ¿com no han de témer que les retallades al "Seguro" poguessin provocar una revolta completa, si es fessin extensives "a tot Espanya"? Tot Espanya: la que formen un conjunt on tothom pren cafè i una part d'aquest conjunt (la major part) on, a més de cafè, es pren tranquil·lament copa i puro (amb crisi o sense). Però no se us acudís pas dir-ho mai en veu alta, si no voleu que us plogui damunt del cap un ruixat de tasses, platets, gots i culleretes.
mininu |
Política |
divendres, 28 d'octubre de 2011 | 03:59h
Si la tocada d'ous fos un esport homologat, Espanya se n'emportaria tots els trofeus, i sempre per golejada, si més no a l'hora de competir contra el País Català. Encara no ens havíem refet de l'emprenyada provinent de Maó, on el PP de la ciutat pretén que el topònim torni a la seva antiga grafia franquista (franquista, sí: diguem les coses pel seu nom), i ho proposa amb un referèndum popular (un referèndum, sí) en què el poble ha de poder triar només entre dolent i pitjor ("Mahó" i "Mahón"), que va l'espanyol advocat, polític i professor universitari Gregorio Peces Barba i es despenja amb un suposat txascarrillo ple d'ofenses envers els catalans, aprofitant, com diuen a la Meseta, que el Pisuerga passa per Valladolid... No li sabíem, aquesta vena jocosa, al vell ponent constitucional (a part de la mateixa broma pesada de la seva reconsagrada Constitució espanyola i només espanyola), però a fe que s'ha despatxat a gust: ni més ni menys que fent broma, diguéssim, amb referència a la famosa dita del sinistre general Espartero en el sentit que per anar bé"Barcelona hauria de ser bombardejada cada cinquanta anys". Aquesta és la crònica dels fets, en versió de Vilaweb:
«Gregorio Peces-Barba, un dels ponents de la constitució espanyola de 1978 i ex-president del congrés espanyol, ha dit avui que a Espanya potser li hauria anat millor si s'hagués annexionat Portugal i no Catalunya (àudio). I ha afegit: 'No sé quantes vegades es va haver de bombardar Barcelona, però aquesta vegada se solucionarà tot sense necessitat de fer-ho'. Ho ha declarat durant el desè congrés d'advocats espanyol que es fa a Cadis. Aquestes paraules han encès els advocats catalans assistents al congrés, que s'han aixecat, han abandonat la sala i han emès un comunicatde protesta.
»'Quan el comte duc d'Olivares va trobar-se al mateix temps amb l'aixecament dels catalans --que, per cert, celebren sempre les seves festes anomenades nacionals per derrotes -- i els portuguesos, es va prendre una decisió: deixar els portuguesos i quedar-nos amb els catalans', ha dit Peces-Barba, que s'ha demanat: 'Què hauria passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i deixat marxar els catalans? Potser ens hauria anat millor'».
A l'entrada d'aquest intel·lectual a la Viquipèdia, actualitzada avui mateix, s'explica sobre aquest succés que el graciosíssim home de lleis madrileny va replicar a la plantada dels advocats catalans dient: "Deixeu que se'n vagin els que se n'hagin d'anar", i que més tard va afirmar que tot plegat es tractava d'una simple broma. Unes hores després es veu que, en una entrevista radiofònica a la Cadena SER, va disculpar-se, però afegint tot seguit que els catalans "hauríeu de fer-vos mirar el sentit de l'humor" i va recomanar-nos "no ser tan susceptibles", dirigint-se a l'entrevistadora, Gemma Nierga, periodista catalana.
mininu |
Política |
divendres, 23 de setembre de 2011 | 04:41h
(mala) Notícia del Diari de Balears (dBalears.cat):
El Parlament demana que no calgui saber català a la Sanitat
Amb els únics vots del PP i el rebuig de l'oposició (PSIB i PSM),
el Parlament aprovà ahir una iniciativa dels populars que demana al
Govern la modificació de la normativa actual per tal que el català deixi
de ser un requisit per accedir a fer feina en el sistema sanitari
públic de les Illes i passi a ser un mèrit.
En la Comissió de Sanitat del Parlament,
la diputada popular Catalina Palau defensà que el requisit del català
és un obstacle a l'hora de cobrir les necessitats sanitàries de les
Illes, sobretot a determinats centres de Menorca, Eivissa i Formentera.
També indicà que cal recuperar el "sentit comú" entorn de la llengua, acabar amb els "disbarats"
i no seguir amb "imposicions anòmales". Conclogué la defensa del
bilingüisme assegurant que "al pacient no li interessa en quin idioma se
li dirigeix un professional de la sanitat".
Tanmateix, Vicenç Thomàs,
exconseller de Salut, li replicà que la moció del PP "està plena de
falsedats". Segons Thomàs, el decret de català signat sota el seu govern
"no impedeix a ningú optar a una plaça i tampoc no pareix que els professionals
hagin deixat de presentar-se a les oposicions pel català". Thomàs afegí
que tampoc no li consta que "en dos anys i mig hagi partit cap metge
per aquest motiu".
El diputat menorquí Nel Martí,
del grup PSM-IV-ExM, també votà en contra de la moció del PP, tot
assegurant que "la defensa de la llengua pròpia ha de ser una
prioritat".
Així mateix, la parlamentària Esperança Marí,
de la coalició Pacte per Eivissa, va assegurar que "treure el requisit
del català empitjorarà la sanitat, en comptes de millorar-la". Marí va
titllar de "fal·laç" el posicionament del PP, ja que, segons les seves
dades, "enguany hi havia un concurs de 2.000 places i s'hi han presentat
més de 13.000 metges i metgesses". La majoria del PP a la Comissió de
Salut (9 membres per 5 de l'oposició) fa que el Parlament insti el Govern a modificar la norma.
mininu |
Política |
dijous, 8 de setembre de 2011 | 00:41h
Espanya està muntada sobre
"l'èxit" d'una agressió militar (en successives edicions, per no dir
sense solució de continuïtat), sobretot contra Catalunya... ¿De quina puta legalitat parlen, doncs,
i de quin "sentido común", aquests tocacollons de l'Asociación por la
Intolerancia, els de Convivencia Cínica Catalana, els Ciudadaldeanos, el
Partido Populachero i tota aquesta púrria?!
I sí, ja que treuen el tema: són bois, i a més estan completament embogits, aquests falangistes del Miniimperi espanyol del segle XXI!
mininu |
Política |
dimarts, 6 de setembre de 2011 | 15:47h
Com fer quadrar un cercle viciós: "La llengua catalana no serveix per a...
–l'esport –la informàtica –el rock'n'roll..."
1r step: Domineu militarment, amb qualsevol pretext (l'excusa d'una successió hereditària monàrquica pot anar de meravella) el país que vulgueu annexionar-vos, a tots els efectes. 2n step: Imposeu la vostra llengua (sobretot, molt important, a través de l'escola, i amb l'administració de justícia) sense pressa però sense pausa, i aprofiteu la primera oportunitat per prohibir l'ús de la seva. 3r step: Els natius del país perdran paulatinament però sense parar el costum i la facilitat de fer servir la llengua pròpia, que progressivament se'ls hi farà estranya al mateix temps que es familiaritzen cada cop més amb la vostra. 4t step: Arribats a aquest punt, serà el moment de "demostrar-los" que la seva llengua "no serveix per a..." (l'esport, la informàtica, el rock'n'roll, la física quàntica o nuclear, el cinema, etc), ja que es tracta d'una llengua "rara, difícil i limitada", i per tant prescindible. Per reforçar la impressió o el "convenciment" que això és així, convertiu la seva llengua en dialecte o els seus dialectes en llengües, segons el cas i el moment, prescindint olímpicament del criteri científic dels lingüistes: en política, perquè una cosa sigui veritat només cal dir-la a tot volum i repetidament. 5è step: Un cop assolit aquest nivell, no permeteu de cap manera que els nadius recuperin la llengua oriünda (molta atenció a evitar, sobretot, que ho facin a través de la immersió lingüística a l'escola, que és un mètode molt efectiu i per tant molt perillós, i a més avalat per la comunitat científica), ja que, no ho oblidéssiu pas, el vostre país és aquell territori on es parla la vostra llengua, i la vostra llengua té tot el dret (que ja haureu procurat, atenció, que sigui constitucional!) a ser, en el vostre país, la llengua preferent (mentre no arribi el moment de ser l'única) en tots els àmbits socials i vehicular en l'ensenyament.
mininu |
Política |
dissabte, 9 d'abril de 2011 | 23:14h
Demà, dia 10 d'abril del 2011, pot ser el primer dia del nostre demà, el dia que podem començar a tenir el futur a les nostres mans. Les consultes democràtiques per la sobirania de Catalunya estan a punt de fer el cim: demà diumenge arriben a la capital per la porta gran, i Barcelona hi dirà la seva. Fins ara ja ho han fet anticipadament –i amb un notable percentatge de participació– molts ciutadans del cap i casal, i entre ells dos dels presidents de la Generalitat: l'actual, Artur Mas, votant "a títol individual" –com havia de ser–, i el president estat Jordi Pujol, fent-ho al seu torn l'endemà, en un significatiu gest d'alta càrrega política que completava el que havia fet poc abans amb la seva destacada conferència [*] a la UPF davant un nombrós públic i una grandiosa audiència, dins i fora del país [**]. Ara és l'hora, catalans de Barcelona!
mininu |
Política |
divendres, 11 de març de 2011 | 03:50h
"¡NO PASARÁN! MADRID SERÁ LA TUMBA DEL FASCISMO"
Nou documental informatiu per a la reflexió, a l'espai Sense ficció de TVC, aquesta vegada sobre la vida i pensament del Dr Moisès Broggi, elaborat amb una gran delicadesa per Marta Batlle i desenvolupat seguint el ritme pausat de les explicacions autobiogràfiques del centenari i llorejat cirurgià català. Enmig d'aquestes notes es desprenen de la narració, com perlejant-la, les meditacions del doctor Broggi sobre el dilatat exercici de la seva professió i sobre la professió mateixa i la seva dimensió ètica; sobre la seva vida, la família, l'amor, la mort, Déu...; sobre la vida col·lectiva dels catalans, l'atzarosa i dura experiència de la història de Catalunya els últims cent anys. "No passaran!", deia la pancarta penjada als carrers de Madrid, i mentre el Dr Broggi va desgranant els records de seva experiència en la guerra de 1936-39, el vídeo ensenya un mapa de la Península en el qual el feixisme penetra com un ganivet en la mantega. Allò no era pas una guerra entre dos exèrcits, sinó entre un exèrcit disciplinat i ben armat i unes milícies amb prou feines organitzades i preparades per parar el cop. Aquí el senyor Moisès rememora la increïble aportació dels voluntaris internacionals, i recorda haver vist com tota una columna de "l'arrogant guàrdia mora" topava, amb gran sorpresa seva, amb una columna 'regular' de l'exèrcit republicà dirigida "per un
anglès amb bastó de comandament" i com en fugia 'despavorida'... Mentre va enfilant històries, personals i col·lectives, el doctor emfasitza un parell de cops, amb un astorament tanmateix discret, la violència de l'exèrcit agressor, la seva duresa desmesurada envers els vençuts, durant la guerra i després. Mentre l'escolto, em pregunto com és que hi ha lliçons que els costi tant d'aprendre a les esquerres, o a algunes esquerres. "Com més llibertat hi ha, més ordre hi ha d'haver", precisament per preservar la llibertat, evitant-nos de caure en el caos. S'entén, això, companys?
mininu |
Política |
divendres, 18 de febrer de 2011 | 04:22h
«Arribats en aquest punt, el lector preguntarà, potser: què fou el regionalisme? El regionalisme fou una directiva política que es produí inexorablement pel record amarg deixat en l'opinió pública per l'actuació de les dues forces extremes que en els decennis immediats havien literalment arrasat el país. La gairebé totalitat de l'opinió pública havia deixat de compte el federalisme degenerat en cantonalisme que havia destruït el moviment d'esquerra i el carlisme, totalment esgotat pel resultat de la darrera -en definitiva, la quarta- guerra civil. La gent demanava una altra cosa i, quan pensava en el procés polític del segle que s'anava lentament acabant, li semblava veure visions -li semblava impossible que s'hagués pogut produir. El regionalisme fou inicialment la conseqüència del malson deixat pel segle que s'anava extingint. »En els últims segles, a Catalunya, sempre s'havien produït brots particularistes, senyals autòctons. El fet és tan visible en els segles dels Àustries com després de la imposició -perduda la guerra- del Decret de Nova Planta de Govern, per Felip V. Foren brots petits, generalment personals, sovint esmorteïts, però reals i autèntics. En els dos primers terços del segle XIX sovintejaren molt més. Començà a circular la paraula "provincialisme". Amb aquesta paraula hom tractà de fer entendre la transcendència política d'aquestes manifestacions, que foren naturalment molt vagues, però que amb el comú denominador de la paraula foren una mica més intel·ligibles. A conseqüència de la considerable batalla (que omple tot el segle) donada per Catalunya a favor del proteccionisme econòmic, lluita que es troba en l'origen de l'anomenada Renaixença, de la Renaixença literària, de la curiositat històrica, de la personalització social en tots els aspectes, els brots a què al·ludíem esdevingueren una necessitat i anaren agafant una forma política pueril, discretíssima, però cada vegada més catalana. És a dir, s'inicià el desgel de la castellanització, que havia durat segles. La crítica de la castellanització la produeixen els proteccionismes de l'economia. És una crítica dura però convincent, que posa de manifest l'extrem d'abjecció i d'ignorància a què arribà la direcció político-econòmica de la Península. Els intel·lectuals reforcen la situació fent arribar a espais diferents de la industrialització aquella crítica. Les aparatoses, hiperbòliques baluernes de l'unitarisme castellà -que ni tan sols són castellanes, sinó copiades del francès-, cauen una darrera l'altra en l'esperit de la gent. En una paraula: les primeres manifestacions del primer i en definitiva informulat catalanisme foren anomenades provincialisme. »(...) Per altra part, hom travessà una etapa de la lluita política (la que va de la revolució de setembre a la restauració de Cánovas) d'una gravetat acusadíssima. En una paraula: es crearen les condicions objectives per a deixar de banda, per caduc i inoperant, el provincialisme. I llavors el catalanisme espontani i proliferant adoptà una altra fórmula política, i aquesta fórmula fou anomenada regionalisme. Amb aquesta paraula -que Prat [de la Riba] trobà, com ja hem dit- es tractà de donar a entendre l'existència d'un catalanisme més esvelt, més formulat, més documentat, molt menys convencional i discret. L'entrada en el regionalisme és en definitiva el cop de gràcia del procés de castellanització multisecular però superficial i ineficient».
Aquest fragment de la sèrie Homenots de Josep Pla dedicat a El senyor Prat de la Riba (1870-1917), mostra ben a la clara un parell de coses. La primera és que Catalunya fa anys i panys que té davant seu una paret contra la qual hi han picat de cap les successives generacions de catalans fins al dia d'avui; i la segona, i consegüent, és que ens trobem en una situació en molts aspectes calcada de la que descriu Pla en aquestes ratlles.
mininu |
Política |
dissabte, 27 de novembre de 2010 | 00:00h
De cara a les pròximes eleccions del 28-N, el nostre Partit proposa el següent
Programa de 10 punts:
1.– Reforma de la llei hereditària: tothom, homes i dones, tindrà dret a heretar, indiscriminadament, pel sol fet d'haver nascut com a ciutadans del nostre país.
2.— Tothom tindrà dret a la propietat, i a acumular tants béns com pugui i/o desitgi; però la durada de la propietat no superarà la de la vida del propietari, després de la qual aquella passarà a formar part del llegat comú, heretable per tots els ciutadans de les generacions noves en arribar a la majoria d'edat.
3.– Programa econòmic: com a resultat del segon punt, l'Erari públic disposarà, en règim de fideïcomís, d'una quantitat de recursos permanent, redistribuïble. La redistribució garantirà, d'una banda, la igualtat d'oportunitats de tots els joves [vegeu vídeo de referència, a peu de plana]; i de l'altra, la circulació de capitals i per tant la reactivació permanent del comerç i la indústria. D'altra banda, atesa la previsible i suficient abundància de recursos a distribuir, en contrapartida l'Administració es podrà permetre el luxe de posar com a condició sine qua non per a l'obertura de qualsevol negoci que aquest compleixi estrictament els protocols de preservació del medi ambient, i farà tancar aquells que contaminin. De la mateixa manera, no serà permissiva amb cap establiment o negoci que no disposi de l'adequada accessibilitat per a les persones amb mobilitat reduïda.
4.– Com a conseqüència també del segon punt, els impostos dels ciutadans seran gradualment substituïts per un únic impost: l'herència (els béns heretables, mobles o immobles) dels ciutadans que traspassin. Dit d'una altra manera: les persones no pagaran en vida cap impost que gravi la seva activitat econòmica (tant si són treballadors assalariats com empresaris), i podran dedicar els capitals fruit del seu treball a reinvertir-los en les pròpies empreses, negocis, estudis o en allò que vulguin, sense més límit que els que s'imposin a si mateixes. (No estem d'acord amb un sistema impositiu que castigui –com fa el sistema vigent– els esforços dels treballadors i empresaris, de la gent emprenedora. No veiem cap motiu pel qual els qui més tenen hagin de pagar més: d'això ja se n'encarregarà la natura). En canvi, moralment tothom tindrà la certesa de contribuir, quan cessi la seva activitat pel propi traspàs físic (pòstumament, doncs), a l'estabilitat de la societat, i alhora podrà comptar amb la seguretat que els fills no quedaran mai desemparats i que tindran garantit el seu futur, si saben utilitzar els mitjans que rebran dels recursos públics.
5.– El Municipi on les persones estan empadronades passarà a ser dipositari de les herències d'aquestes. Aquesta previsió afavorirà la comunitat més pròxima a la persona traspassada i afavorirà també, indirectament, el reequilibri territorial (i com a conseqüència a la llarga, la disminució de la immigració forçada per motius econòmics). Un altre efecte, no pas poc important, és que les persones estrangeres o immigrades seran sempre ben rebudes en qualsevol comunitat; només caldrà que no siguin oneroses socialment.
6.– Programa social: el sistema de pensions no es basarà en el capital acumulat per l'Estat (entenent que el Municipi en forma part), sinó en l'estalvi particular. (Consegüentment, es reactivarà i es mantindrà sempre solvent el sistema de caixes d'estalvis). Tanmateix, les persones amb alguna discapacitat física tindran accés als serveis assistencials d'acord amb llur discapacitat, i ningú quedarà desassistit (ja que quedarà garantit igualment el funcionament de la xarxa d'hospitals públics i la resta d'institucions assistencials). Per la mateixa raó, tots els discapacitats tindran accés al mercat de treball (perquè serà necessàriament més flexible) d'acord amb les seves capacitats físiques i psíquiques personals.
7.– Programa educatiu: l'educació serà obligatòria i universal, i els nens hauran de ser conscients que els caldrà arribar a la majoria d'edat amb un expedient escolar suficient, que els faci mereixedors del dipòsit públic per entrar al mercat laboral o continuar amb els estudis superiors, la recerca científica, etc. Aquest programa farà innecessari, per tant, l'humiliant sistema de beques.
8.– Programa de la majoria d'edat: els joves hauran de ser conscients, al seu torn, de l'oportunitat que els oferirà la societat, quan ells compleixin l'edat d'emancipar-se de la família (si volen emancipar-se'n), de l'etapa vital que tindran davant seu, i de la utilitat dels seus esforços al llarg de la vida. Com més s'esforcin més alta serà la seva realització personal, però també la seva productivitat social, que d'altra banda serà una manera d'agrair (com més s'hagin enriquit, més) als avantpassats els esforços fets en el seu moment, gràcies als quals ells mateixos, els joves, hauran tingut l'oportunitat d'encetar la pròpia vida adulta i de viure-la sense més preocupacions que les necessàries. D'altra banda, els fills tindran una opció preferent a adquirir aquells béns del patrimoni familiar que els interessi conservar, per raons sentimentals o de la mena que sigui.
9.– Erari públic estatal: es fornirà dels excedents dels fons de nivell municipal. Els diners aniran "de baix a dalt", en la proporció que calgui perquè l'Estat pugui mantenir en un grau òptim de funcionament les grans estructures i infraestructures: trens, carreteres, ports, aeroports, transport públic, universitats, fonts d'energia, línies elèctriques, etc. Aquesta previsió haurà de conciliar finalment la concepció social de l'Estat, com a fornidor dels serveis socials indispensables, i la concepció liberal, de reduir l'Estat a la mínima expressió i permetre alhora la màxima iniciativa privada.
10.— Relacions internacionals: com que les relacions –socials, polítiques i diplomàtiques– entre els pobles estan marcades per les condicions econòmiques, si els pobles poden desenvolupar-se segons les seves capacitats productives (que amb la universalització de l'herència no tindran traves), cada societat serà autosuficient, i per tant els països no tindran cap necessitat de conquerir els pobles del costat i viure a expenses seves. S'acabarà el vampirisme i el parasitisme, que són font de malestar i de continus conflictes socials i polítics (entre ells, els lingüístics), i cada comunitat nacional que ho desitgi (com és el cas de Catalunya) es podrà constituir en Estat, sense l'oposició (per motius espuris) de cap altra nació; ans al contrari: amb l'acceptació immediata de la resta de nacions. La conseqüència d'això serà la pau.
Són les 00:00 del dissabte 27 de novembre del 2010: comença la jornada de reflexió. Reflexionem, doncs.
mininu |
Política |
divendres, 19 de novembre de 2010 | 01:40h
Mai he pogut entendre que des de l'esquerra algú pugui defensar els drets individuals de les persones, enfront de les injustícies a les quals estan exposades o de les quals són víctimes des del poder polític i/o econòmic, i que al mateix temps aquest algú no solament s'inhibeixi de defensar els drets col·lectius d'aquestes mateixes persones, és a dir, els drets de les persones com a col·lectivitat... On és la diferència? Per què les persones individualment mereixen ser defensades, i no ho mereixen en canvi col·lectivament? Per què no s'està igualment per "ajudar els qui més ho necessiten" quan aquests necessitats no són individus sinó pobles? ¿Que potser és més injusta, la injustícia (el concepte d'injustícia, la injustícia abstracta, o una injustícia concreta), quan afecta una persona que quan afecta una comunitat de persones? (Ara que hi penso, ¿no és la dreta, encarnada en el PP, que sempre es remet als "drets de les persones"..., per eludir els drets dels pobles?) Ergo, seguint el fil de l'argument: no entenc, ni ho he entès mai, com pot ser que un partit teòricament d'esquerres no estigui per l'alliberament de Catalunya... Només hi trobo dues explicacions possibles (que pugui dir aquí en veu alta): o el PSC –i personalitzant encara més, el PSC capitanejat ara mateix per José Montilla– no creu (o no veu, que seria molta miopia) que Catalunya sigui objecte com a país –com a persona col·lectiva– d'una situació injusta, o creu que no hi ha motius perquè hagi de deixar de patir-la... o hi ha motius superiors que fan que l'hagi de patir de totes passades. És "Espanya" un d'aquests motius superiors (o EL motiu superior)? I si ho és, per quin diantre de motiu superior ho és? Ens ho explicaran algun dia? (No cal que sigui ara, durant la campanya electoral, que ja tenen prou coses molt més importants en què pensar).
Ara bé, després de visionar aquest bonic vídeo de campanya (que és cantat en internacional i a més no la vessa), em puja a la boca una pregunta impertinent: si l'especialitat de la casa són els plats de contingut i salses socials, ¿com es pot caure en la temptació d'acabar servint gasòfies com la de les subvencionetes de 400 euros per a assalariats, autònoms, pensionistes i parats; el xec-bebè, actualment desaparegut en servei (i que es repartia, val a dir-ho, equitativament: tant se val quin fos el nivell de renda de la família beneficiada); les peonás que es paguen a Andalusia (a Andalusia, sí, la del beuratge fino i la de la fina pell) des del temps de Felipe González;... o aquesta partida d'última hora del Govern per als ni-ni catalans? Sobre aquesta darrera pensada, per cert, m'ha arribat rebotada una carta de disculpa d'un i-i al president Montilla que parla sola:
mininu |
Política |
divendres, 12 de novembre de 2010 | 03:40h
Ha començat el xou! Ha sonat el tret de sortida de la boja cursa dels accelerats candidats a cavall dels seus bojos aparells de partit, fins a la meta del 28-N. Com s'ha dit i repetit durant la dilatada pre-campanya, en aquestes eleccions ens hi juguem molt; i com que, per molt diverses raons, hi ha molta confusió prèvia (per començar, entre els mateixos pretendents, i en bona part induïda pels mateixos pretendents, i en alguns d'ells de manera maliciosa), convido la parròquia a fer un senzill exercici literari, que consistiria a llegir aquest fragment de l'historiador i filòsof bretó Ernest Renan (viquipèdia), i descobrir-ne després el dring (això és, si és possible trobar-l'hi o no) en els discursos, mítings i debats amb què ens obsequiaran aquests quinze dies vinents els nostres estimats corredors de fons de la política catalana.
«Una nació és una ànima, un principi espiritual. Dues coses que, en veritat, són una de sola constitueixen aquesta ànima, aquest principi espiritual. Una es troba en el passat, l'altra en el present. L'una és la possessió en comú d'un ric llegat de records; l'altra és el consentiment actual, el desig de viure junts, la voluntat de continuar fent valer l'herència que s'ha rebut indivisa. L'home, senyors, no s'improvisa. La nació, com l'individu, és la conseqüència d'un llarg passat d'esforços, de sacrificis i d'ànsies. El culte als avantpassats és el més legítim de tots; els avantpassats ens han fet això que som. Un passat heroic, grans homes, la glòria (em refereixo a la vertadera); heus aquí el capital social sobre el qual es basa una idea nacional. Tenir glòries comunes en el passat, una voluntat comuna en el present; haver fet grans coses junts, voler-ne fer encara, heus aquí les condicions essencials per ser un poble. S'estima en proporció als sacrificis suportats, als mals soferts. S'estima la casa que s'ha construït i que es transmet. El cant espartà ("Som allò que vosaltres vau ser; serem allò que vosaltres sou") és, en simplicitat, l'himne compendiat de tota pàtria. »En el passat, una herència de glòria i de fracassos a compartir; en l'esdevenidor, un mateix programa a realitzar; haver patit, disfrutat i esperat junts; heus aquí una cosa que val més que duanes comunes i fronteres posades conforme a idees estratègiques; heus aquí una cosa que es comprèn malgrat la diversitat de raça i de llengua. Deia fa un moment: "haver patit junts"; sí, el sofriment en comú uneix més que l'alegria. En allò tocant a records nacionals, els dols valen més que els triomfs, perquè imposen deures, ordenen l'esforç en comú. »Una nació és doncs una gran solidaritat, constituïda pel sentiment dels sacrificis que s'han fet i els sacrificis que encara s'està disposat a fer. Suposa un passat; es resumeix, això no obstant, en el present per un fet tangible: el consentiment, el desig clarament expressat de continuar la vida en comú. L'existència d'una nació és (perdonin la metàfora) un plebiscit de cada dia, de la mateixa manera que l'existència d'un individu és una perpètua afirmació de vida. Oh, ja ho sé, això és menys metafísic que el dret diví, menys brutal que el suposat dret pretesament històric. En l'ordre d'idees que els exposo, una nació no té més dret que un rei a dir-li a una província: "Em pertanys, per tant et prenc". Una província, per a nosaltres, són els seus habitants; si algú té dret a ser consultat en aquest tema, és l'habitant. Una nació mai no té un veritable dret a annexionar-se o retenir un país contra la seva voluntat. El vot de les nacions és, en definitiva, l'únic criteri legítim al qual s'ha de tornar sempre. ...
mininu |
Política |
dijous, 14 d'octubre de 2010 | 00:59h
L'altre dia en Miquel Pairolí constatava a la seva columna ("Contra el diàleg") l'evidència que a hores d'ara tothom (incloent-hi el sector dels negocis) està d'acord que l'Estat de les autonomies és un fiasco com una catedral, i que per tant, en el cas de l'autonomia de Catalunya, ficada pel calçador constitucional en un cul-de-sac, s'imposaria el criteri més lògic, la separació amistosa i acordada. Aquesta vegada el comentari era a propòsit de la resposta, "tènue però d'intenció clara", del Cercle d'Economia a les declaracions fetes dimarts passat pel governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez (a Espanya es veu que sempre tenen un Fernández Ordóñez encarregat dels frens de la màquina) bescantant l'Estat de les autonomies per massa car (per no dir ruïnós, suposo). Com el columnista d'El Punt, un es pregunta: però és possible, aquesta desitjable entesa, si hem de tenir d'interlocutors aquests caps quadrats amb tendència a tirar-se al monte? I mireu que alguns (quants?, en quin percentatge?, seria bo saber-ho) ho tenen clar:
Si fossin una mica llestos, callarien, per pur interès (només un individu analfabet i curt de gambals podria ignorar que Catalunya és la mà que dóna de menjar a la majoria de comunitats de l'Estat). Però queda clar que en ells pot més l'odi irracional que la intel·ligència, o la raó (que pressuposa l'existència d'aquella, que es veu que en aquest cas és molt pressuposar). Però bé, agafem-nos a les raons justificadores del boicot que proposen aquestes veus robòtiques: tot i que som uns malparits sense remei, paràsits i xupòpters de la riquesa col·lectiva espanyola, els oferim generosament la possibilitat de posar fi a aquest problema: deixem de pertànyer a Espanya, i ells contents com un tonto amb un boli, i nosaltres ja ens espavilarem sols, sense els privilegis que hem tingut aquests últims 200 anys (inclosos els 40 de franquisme, segons els tarats que han parit el vídeo: és senzillament per cagar-s'hi!), i que ens en sortim o no serà problema nostre. A viure, amics espanyols, que són 2 dies! Però això sí: cadascú a casa seva, i Déu a la de tothom.
mininu |
Política |
divendres, 10 de setembre de 2010 | 02:25h
Estic acabant de llegir el llibre i ja no m'hi referiré més, perquè no em voldria fer pesat, però no em resisteixo a transcriure'n un trosset més perquè s'afegeix a la munió de paral·lelismes que, després de la sentència de mort del TC sobre l'Estatut, s'han fet entre el moment present i d'altres de la nostra història, amb un salt de molts anys, de dècades, que en algun cas han arribat fins al segle! Parlo d'El nostre heroi Josep Pla, de l'Enric Vila, i com dic comenta aquest dejà vu que hem tingut molts catalans veient com evolucionaven –o com involucionaven, més ben dit– les coses aquests darrers mesos. Amb la diferència, però, que el llibre d'en Vila (que a més d'escriptor és llicenciat en història contemporània) es va publicar al principi del 2009, i doncs força abans que els magistrats toreros del TC fessin la gran estripada. Aquest és el text:
«Quin clima de desmoralització més bèstia! Des que va començar la pasterada de l'Estatut que sembla que estiguem a la Segona República i que tothom hagi llegit Pla. Llegint les cròniques planianes no s'entén que hagin passat setanta anys i una dictadura. De què ha servit? Ara la gent no es mata i els diputats són més educats però els mecanismes es mentenen: l'esquerra espanyola incompleix tots els pactes; la dreta espanyola treu a bordar tots els gossos; la matusseria d'ERC fa caure la cara de vergonya; CiU llegeix la situació amb la mateixa manca de generositat que la Lliga, encegada per una barreja de ressentiment, de complex de superioritat i de por de no tornar a tenir el govern. És molt trist. »"La malícia", "el realisme fred", "l'egoisme sagrat" que Pla demanava per defensar els interessos del país en aquelles cròniques a La Veu són més que mai una utopia. Avui Pla ja no podria celebrar que a Catalunya només es votin partits d'obediència catalana; avui hi ha el PSC, que és un híbrid com La Vanguardia, alimentat pel catalanisme però al servei de Madrid. »Tant li fa si parlem del 1906, del 1918, del 1931, del 1974 o del 2005. Sembla aquella pel·lícula –com es deia?–, Atrapat en el temps, el procés sempre és el mateix. A Barcelona fem un esforç per posar-nos d'acord i crear un clima d'il·lusió, a Madrid foten el crit al cel, converteixen les nostres virtuts en febleses i burxen la ferida fins a desacreditar la classe política catalana i fraccionar-la en bàndols irreconciliables. D'aquesta manera, el que volíem que fos una solució per a tothom s'acaba convertint en un problema per a nosaltres. ...
mininu |
Política |
dimecres, 8 de setembre de 2010 | 03:19h
La realitat és tossuda, i quan les circumstàncies fan que s'esfilagarsin i caiguin els vels amb què els mentiders, trilers i manipuladors al servei de determinades farses pretenen tapar-la, la realitat es presenta nua, tal com és, als ulls de tothom que té ulls a la cara i no hi duu pa que li impedeixi veure-hi bé. L'espuri però xulopiscines Tribunal Constitucional espanyol i la sentència sobre l'Estatut referendat pel poble i dos Parlaments han resultat una d'aquestes circumstàncies reveladores, que presenten la realitat tal com és, i el que ha fet el TC amb les seves megatisores és retallar alhora els enganyosos vels que la cobrien. Ara tothom veu, o pot veure, que a l'España una només n'hi cap una, efectivament, que és l'Espanya castellana, i per tant Catalunya (i el País Basc, que ja veiem com els hi va) no hi té lloc i no té res a pelar-hi. Tant és així, que ho constatava fa poc a La Vanguardia un columnista que no destaca precisament per les seves inclinacions secessionistes, Antoni Puigverd, ni més ni menys que donant per difuntes les pretensions federalistes d'un sector del PSC:
El profesor Salvador Cardús puso el otro día el dedo en la llaga. ¿No es
muy extraño que, siendo el momento político tan grave, el debate
político catalán sea tan flojo y superficial? La sentencia del
Constitucional, inapelable, ha desvestido muchos discursos. El
federalismo ha chocado con un obstáculo insalvable. El muro que ha
alzado el TC es indestructible para un partido del sistema.
Consiguientemente, una parte capital del edificio ideológico del PSC
amenaza ruina. En efecto, una de las grandes preocupaciones históricas
del PSC ha sido encajar mejor Catalunya en España. Pues bien: para los
altos magistrados no hay nada que encajar: el único sujeto político es
España. Punto pelota. Catalunya no es más que una autonomía: carece de
soberanía para discutir con el Estado. Otro profesor, Francesc de
Carreras, exclamará: "¿acaso no lo sabían?". Bueno, ahí estaba el
concepto nacionalidad, introducido en la fase constituyente a instancias
de los ponentes catalanes. Las posibilidades que el ambiguo concepto
parecía permitir han sido cercenadas por tierra, mar y aire. No sólo el
PSC, también CiU construyó su discurso partiendo de tal ambigüedad. La
sentencia permite hacer mucha gestión y política de corto plazo,
naturalmente. Pero obliga a definir el horizonte en términos muy crudos:
sumisión o ruptura. ...
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
