mininu |
Política |
dilluns, 8 de febrer de 2010 | 20:37h
Dilluns. El dilluns és un dia ressacós, antipàtic, i si a damunt s'aixeca rúfol i plou, com avui, les ganes de quedar-se a casa -i més concretament en aquell espai genial de la casa que en diem el llit- són difícilment reprimibles. Però el dilluns és també el dia de "Crackòvia", a la TV3, i de la columna d'en Narcís-Jordi Aragó a la contra d'El Punt i de la d'en Pascual en planes interiors: 2 en 1, no està malament. L'article d'opinió política d'en JM Pascual sol ser interessant, excepte alguns dies que és més que interessant, cosa que no vol dir que proporcioni felicitat. La d'avui n'és una: "La Catalunya ambigua", es diu, i fa com segueix:
El cas de les vegueries és un episodi més de l'ambigüitat en què es
mou Catalunya. Potser sí que investigant a fons arribaríem a saber què
és el que finalment s'ha aprovat, però com que a Catalunya la
informació política no arriba a la gent de la mà dels polítics, sinó de
la mà de les informacions i de les opinions periodístiques, només sabem
que s'ha aprovat una llei o un projecte de llei o un avantprojecte de
llei de vegueries que, a més, neix embastat.
En canvi, sí que
sabem que Chaves, ministre espanyol, ha reaccionat dient que l'última
paraula la té l'Estat. I ja estem al cap del carrer. Desapareixen les
províncies? Desapareixen les diputacions? Vés a saber. Les vegueries,
que fa trenta anys formaven part de l'imaginari col·lectiu de la
societat catalana, ara, que s'han legislat o que s'han intentat
legislar, ja ningú no sap què són. Més funcionaris, és el que diu la
gent del carrer. Una vegada més, hem perdut un llençol en la bugada.
Ningú es creu el poder de la Generalitat, ni tan sols els catalanistes.
La filosofia de la divisió territorial s'ha perdut. Ni tan sols els que
aniran, de bona fe, a votar, el dia de l'onada que els toqui, per la
independència, saben què són les vegueries. Ja no diguem els partidaris
de deixar les coses com estan.
És el mateix que passa amb tot.
Aconseguim les competències sobre Rodalies i no podem decidir més enllà
de l'estat sanitari dels lavabos. Aconseguim un acord sobre el
finançament i no sabem quants diners ens toquen. Avancem sobre la
gestió dels aeroports i descobrim que la Generalitat no serà
determinant per fer res, sinó per impedir que es faci més malament de
com s'està fent. Tenim un afer a Vic i s'imposa el criteri de l'Estat
per sobre de la veu, inexistent, de la Generalitat. En el cas del
cementiri nuclear, el mateix: les resolucions del Parlament no
serveixen de res. No podem decidir sobre l'edat de jubilació, ni sobre
les fusions d'entitats d'estalvis, ni sobre la nostra primera llei,
anomenada Estatut d'Autonomia.
Si la ministra Chacón viatja,
ningú es pregunta amb quin mitjà de transport ho fa ni què ha disposat
en maquillatge. Si el president de Parlament o el conseller de la
Vicepresidència ho fan, tothom qüestiona amb quin cotxe ho fan o què
han gastat en el desplaçament.
Tenim competència exclusiva en
Cultura i no tenim diners ni per comprar els fons artístics de la gent
del país perquè l'Estat simplement paga més. Com tampoc tenim diners
per fidelitzar els nostres esportistes. En fi, som una comparsa en el
carnaval de la pluralitat espanyola.
[En una calle de una ciudad del Imperio los transeúntes descubren, atónitos, estupefactos, un asoluto misterio que les deja con los pelos como escarpias...]
—¿Qué ocurre?, ¿qué está pasando?, ¿qué es este gentío? —Parece ser que ahí en medio hay un individuo que afirma que no ha visto en su vida ni un solo capítulo de "Lost"... —¡No me digas!, ¡No me lo puedo en de creer!!... —Pues se ve que es cierto, amigo...
—... y a más a más, NO PIENSO COMPRARME EL DVD DE LA CUARTA TEMPORADAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA, córcholis!!! —¡¡Ooooooooooohhhhh!!! —¡¡AAAaaaaaaaaaaaaahhh!!!
Aquest dia discutien a la ràdio sobre el presumpte villarato [un suposat tracte de favor de l'estament arbitral envers el Barça que presumiblement estaria dispensant el presumpte president de la RFEF, Ángel M Villar, suposadament amic del president Laporta]: excuses de mal pagador, segons la majoria d'opinions sobre el cas, propiciades per un entorn que es posa nerviós veient la baixa productivitat -en èxits esportius- del talonari de Florentino Pérez, ja que està resultant incapaç de desbancar del primer lloc de la taula el Barça, un equip-equip que continua jugant com els àngels i sense afluixar, com han reconegut aquests dies passats el capità blanc, Raúl González, i el director esportiu de la casa, Miguel Ángel Pardeza. Al cor de ploraneres i escarafalleres de l'entorn madridista li costa, però, reconèixer els mèrits de l'equip català, i s'agafa a tots els claus roents que troba. L'últim d'ells, la sanció imposada a (l'____________ de) Cristiano Ronaldo després d'haver trencat el nas d'un cop de colze a un jugador del Màlaga, Patrick Mtiliga, mentre forcejava per intentar desfer-se del seu marcatge. El media market center de la capital espanyola es va afanyar a gratar a les hemeroteques fins que hi va trobar un episodi semblant protagonitzat per Leo Messi, un paral·lelisme molt prim que a més acabava de manera molt diferent, ja que Messi no va pas agredir el defensa que el volia retenir agafant-lo de la camiseta: el presumpte greuge comparatiu va acabar, per tant, en aigua de borrages... S'ha dit de tot, al voltant d'aquest cas com un cabàs. Però aquestes discussions bizantines, que no serveixen per a altra cosa que per fer bullir l'olla, es tallarien en sec amb una norma molt senzilla: que aquesta mena d'accions -les que acaben amb un dany físic en l'adversari- tinguessin una "sanció solidària", és a dir, una "baixa esportiva" exactament igual, en partits sense jugar, a la de la "baixa laboral" del jugador agredit. En el cas de Cristiano Ronaldo, doncs, seria de quatre setmanes, si és aquest el període que Mtiliga estarà fora de combat perquè es refaci de la fractura nasal que li va causar CR9. Seria una bona putada, per al jugador agressor, és clar que sí; però seria exactament la mateixa putada provocada per ell al seu rival, oi que sí? I això hauria de ser així independentment de la intencionalitat o no del jugador agressor, que és un altre concepte que s'ha manejat a mansalva, aquests dies, amb el bo del davanter madridista... No, res d'apreciacions subjectives ni de valoracions a pilota passada d'aquest imprevisible comitè de competició que té a l'armari la Real Federación Española de Balompié. La norma seria: "Tal faràs, tal trobaràs", i amb aquesta norma vigent, els jugadors es tornarien sobtadament bastant més primmirats amb la seva agressivitat, podeu pujar-hi de peus; i la seva conducta al terreny de joc seria, amb tota seguretat, molt més cavallerosa, encara que fos de forma induïda...
L'executiu de Zapatero rectifica i suprimeix el paràgraf que advocava per un augment del període de còmput de les pensions
Després d'haver-se fet públic el Programa d'Estabilitat 2009-2013
(pdf) que l'executiu de Zapatero ha enviat a la Comissió Europea i que
plantejava d'incrementar deu anys el període de cotització per al
càlcul de les pensions, s'ha fet enrere i ha corregit el text enviat
retirant-ne aquesta proposta. El govern espanyol ha justificat la
inclusió inicial de la mesura argüint que era 'només un exemple'.
Amb aquest hipotètic canvi en el càlcul i afegint-hi l'endarreriment de l'edat de jubilació als 67 anys, aprovada
pel govern fa pocs dies, la Seguretat Social s'estalviaria quasi quatre
punts del producte interior brut (PIB) en la despesa de pensions a
partir del 2030. Quatre punts del PIB equivaldrien a uns 40.000 milions
d'euros. El mateix document sosté que aquest fet suposaria 'una millora
molt substancial de l'indicador de sostenibilitat que elabora la
Comissió Europea, i en concret el component que recull la despesa
associada a l'envelliment, que se situaria entre els més baixos
d'Europa'.
[De Vilaweb.cat, 3/2/2010]
Avui aquest era el tema estrella dels noticiaris, i com a tal ha fet córrer el ministre del ram, Celestino Corbacho, a explicar, embarbussadament, l'enèsim canvi de direcció decidit (és un dir) sobre la marxa per l'erràtic Govern del sabater de la Moncloa. Cap novetat, doncs. Però passa que la crisi que no era tal, segons les autoritats (és un dir) espanyoles en matèria econòmica (i de la qual Espanya, que va ser l'última de percebre-la, serà també l'última de superar-la, asseguren els experts), s'està acostant perillosament a un tema altament sensible, com és el del sistema de pensions que teòricament ha de garantir el futur dels treballadors/cotitzants a partir del dia que deixin de ser-ho i hagin de passar a viure del fruit dels seus anys de treballar i (a damunt!, com si no fos prou esforç) pagar impostos, tot alhora...
«Això d’Haití és un drama però el món, de vegades, fa net. No podem viure tots tant de temps i només els millors i els que viuen en millors condicions perduren. El món menstrua, com així ha de ser. No me n’alegro, de la tragèdia d’Haití, però aquestes coses passen i equilibren el planeta. La major part dels que poden estar en desacord amb aquesta mena de comentaris són pobres morts de gana que sort en tenen que aquests que estan més morts de gana que ells, de tant en tant, un mal vent se’ls endú. Perquè si el món no menstrués i haguéssim de repartir la caritat entre tots els pobres del planeta, tard o d’hora tots aquests funcionaris, ganduls, i obrers que es prenen la baixa per causa de malalties imaginàries, s’haurien de posar a treballar i els comitès d’empresa quedarien abolits per raons d’extrema necessitat. Ara tothom fa el ploricó amb Haití, però els més solidaris, i els que més ploren, que solen ser els més inútils i els més desgraciats, tenen la immensa sort que de tant en tant una tragèdia com la present escombra una part de misèria mundial i els socialdemòcrates de casa nostra tornen a ser els pobrets oficials, mereixedors de tota quanta subvenció. Això d’Haití és una manera un poc aparatosa -però una manera, al capdavall- de fer net al planeta. Morir és tràgic però viure a Haití no pot dir-se que sigui gaire més agradable. Vull dir que els morts d’aquests dies tenen, com a mínim, el consol de no haver de continuar vivint a Haití. Si això hagués passat a Europa sí que hauria estat un autèntic drama. Haití qui sap on és, qui sap on para. Es pot ser tendre i ser dur. El món menstrua i tria el dia, el raig i el lloc oportú».
Aquest article de Salvador Sostres, publicat al seu blog ("El món menstrua", 15 de gener), ha aixecat una ingent quantitat de comentaris, la majoria de rèplica (només al blog, un parell de centenars), i una altra ingent quantitat d'insults, que van del de fill de puta per 'munt. El primer cop que el vaig tenir a davant dels ulls el vaig haver de rellegir un parell de vegades, per veure si hi havia per sota algun traç irònic que se m'escapés, si allò anava de broma o no (com el dia que va proposar als seus lectors de pagar per llegir el seu blog, ja que escriure és el seu ofici i bé n'ha de viure, segons la pròpia argumentació, que desconec si va reeixir o no). Però sembla que no és pas el cas, més enllà del sarcasme que pugui gastar pels inútils i desgraciats que ploren per Haití i van de solidaris. En Salvador Sostres no està d'òsties, i té per costum disparar, si cal, amb bala i fer-ho amb la cara descoberta. Molt bé. No sé si, fent servir el seu llenguatge tan políticament incorrecte com li dóna la gana que ho sigui i fotent-la pel broc gros sense manies contra tot quisqui que ell pensa que s'ho mereix, no sé si així aconseguirà aixecar el nivell del debat al nostre país, que és de sostre tan baix, segons que ell no es cansa de denunciar. Però sí que puc dir que, per molt estripat que sigui el seu estil i per molt grosses que les digui, no per això deixaré de llegir-lo. Primer, perquè no deixa de ser una sort que hi hagi gent que parli sense embuts, a risc fins i tot d'equivocar-se i d'equivocar-se greument, perquè és menys perillós un malparit que parli clar que un malparit que vagi de tapat i amb ambigüitats hipòcrites; però també perquè si algú així pot fer emprenyar, també pot fer pensar, si més no obligant-te a portar-li la contrària, que és una manera de raonar.
[Un alto representante del Gremio exhibicionista en Cataluña, harto de la presión desde instancias gubernamentales (autonómicas, por supuesto) para que se doblen al catalán (como si ésta fuera una lengua de verdá!) la mitad de las copias de las películas de estreno extranjeras, anuncia graves medidas de protesta para salvar al cine de la ruina y la catástrofe]
—Y vaya por delante este aviso: si el Gobierno de esta comunidad sigue erre que erre con su loca pretensión de doblar las pelis AL CATALÁN -y arruinar con ello el negocio, ya que NADIE irá al cine a verlas-, pues la prósima semana vamos a hacer huelga en la que sería la sesión golfa, ea!
«Avui dia és freqüent que els pares i els avis idealitzin les formes d'oci anteriors a les consoles i als jocs d'ordinador, com si abans dels anys vuitanta -i, ja posats a dir, durant segles- s'estengués una edat d'or on els infants i els adolescents s'entretenien dolçament i espontània en jocs que els formaven per integrar-se en la societat de manera pacífica. La realitat, però, és una altra, si més no a la Figueres dels anys setanta. (...) »No es podia córrer, no es podia jugar a boles, no es podia parlar amb nenes -que tenien torns i espais separats al pati-, i el primer que feien els estudiants quan arribaven a l'escola era formar en columnes, pujar en formació fins al hall i cantar-hi himnes feixistes. ¿Qui els pot retreure que reaccionessin amb l'agressivitat pròpia dels cadets d'una escola militar? Afegim-hi les pràctiques docents, que anaven en el mateix sentit. (...) »Però en Richelieu i en Rochefort [malnoms de dos mestres del centre] no eren pas les figures més temudes del col·legi Sant Pau. Aquest honor requeia en el director. Quan un alumne cometia alguna malifeta de grau superlatiu, el mestre el conduïa fins al despatx del cap suprem, on tot indicava que es duien a terme cerimònies coercitives d'una certa sofisticació, que extreien gran part de poder del secretisme. Comparada amb l'amenaça omnipresent i difusa del director, la quotidianitat repressiva dels mestres resultava més benigna.(...)Conscients de la seva eficàcia exemplar, els mestres l'utilitzaven profusament en forma d'amenaça. És probable que aquesta insistència contribuís a gravar en la ment d'aquells nens la vinculació entre la direcció i l'horror.
mininu |
Ninots |
dijous, 28 de gener de 2010 | 01:03h
Translation (traducción):
[En un pueblecito ribereño dejado de la mano de Dios y del hombre, excepto para según qué radioactividades, un vecino del lugar anda cariacontecido, perplejo e incluso estupefacto, cavilando sus cosillas...]
—Tengo la impresión de que he pisado mierda... y tengo la impresión de que no es sólo una impresión...!
mininu |
Societat |
dimarts, 26 de gener de 2010 | 15:17h
Les arques municipals estan buides. Qui les reomplirà? El bon reomplidor que les reompli bon reomplidor serà... 1. BCN Com la majoria de municipis de Catalunya, grans i petits, d'ençà de l'esgotament de la boja cursa del totxo, la gran capital del país deu tenir el dipòsit de combustible tirant a baix, i com que no disposa del plus de recursos de "l'altra gran capital espanyola", que en té a mans plenes en concepte de capital de l'Estat, l'alcalde barceloní, Jordi Hereu, es treu de la màniga una surrealista candidatura a ser la seu d'uns hipotètics Jocs Olímpics d'hivern... d'aquí a dotze anys. I ho fa oblidant-se de dues coses: la primera, la seva pròpia promesa (electoral?) de no tirar més de les "grans empentes engrescadores" dels seus predecessors Narcís Serra / Pasqual Maragall (Jocs Olímpics del 1992) i Joan Clos (Fòrum de les Cultures 2004: sense comentaris); i la segona, i més important, l'equació 25 + 25 + 50 per a la Gran Repartidora -això és, el Pressupost general de l'Estat- que promulgava Pasqual Maragall quan era l'alcalde decididament municipalista que va ser: 25% del pressupost estatal per als municipis, 25% per a les autonomies i 50% per al mateix Estat, que fóra una bona manera perquè aquest es moderés en les seves enormes i sovint esbojarrades despeses i perquè ni les comunitats autònomes ni els municipis passessin les angúnies financeres que han de suportar, i ja no diguem ara, en temps de crisi econòmica. En comptes d'això, d'anar a l'arrel del problema, el batlle d'Aquesta Ciutat proposa il·lusionar la ciutadania, amb un truc d'il·lusionista bast i fet sense gràcia i sense cap mirament envers la candidatura aragonesa pel mateix any, i que la ciutat progressi -un cop més- a batzegades, a veure si així l'Estat regurgita unes engrunes del païdor per no fotre's ella de gana. L'Hereu ja hauria de saber que ni Barcelona és un pollet ni l'Estat és la seva mare de qui hagi de dependre sempre més per créixer i tirar endavant. És exactament al revés: és l'Estat que depèn de la gran mamella catalana, com sap (quasi) tothom; però què li voleu dir, a aquest entusiasta de la llei de la dependència i del federalisme centralista de matriu espanyola, meravella de les meravelles?
2. Vic L'alcalde de Vic decideix un bon dia que l'Ajuntament no empadronarà més els immigrants sense papers, i es munta un pollastre de ca l'ample. Se li tiren a sobre fins i tot els mandamases del PSOE, com Bono, De la Vega i el superministre Rodriguez Zapatero en persona, li plouen crítiques de tot arreu i alguns li pengen directament el desqualificatiu de racista... Després resulta que entre la tunejada Llei d'estrangeria i la llei que regula l'empadronament hi ha contradiccions que ningú fins ara no havia percebut, es veu, i que l'alcalde té una part de raó, i és que els recursos de què disposa el municipi per atendre els serveis socials que també ha de dispensar als ciutadans nouvinguts no són il·limitats. Amb la seva plantada, doncs, l'alcalde Vila d'Abadal ha fet surar i ha posat a la vista de tothom dos problemes de fons que d'alguna manera s'han de resoldre. I amb això tornem a la mateixa qüestió del punt anterior: l'economia municipal. El municipi, que és el primer nivell de l'entramat recaptador de l'Estat, és l'últim en l'entramat repartidor del mateix Estat, i tot i ser el més pròxim -també físicament- a la ciutadania, als problemes dels ciutadans, és el més desassistit a l'hora de donar-hi resposta. La capital d'Osona, que té una quarta part de la població d'origen estranger i que tanmateix ha fet una feina d'integració modèlica, com assegura tothom qui la coneix, ha evidenciat una vegada més l'absurditat d'aquest Estat espanyol que recapta molt i amb gran entusiasme per tornar poc i sempre segons que li doni la gana, amb una gran garreperia. Seria tot molt més fàcil i lògic funcionant com fan al País Basc, d'on els calés no surten pas, com passa aquí, per anar d'excursió a Madrid i tornar-ne havent-se'n perdut una bona part pel camí. Formar part d'Espanya amb aquestes condicions deu ser força més de bon portar, però a Catalunya ni això se li concedeix. I com que les perspectives indiquen que aquest penós estat de coses no canviarà, l'opció que té Catalunya -nadius i immigrats- no és pas fer un pas cap al concert econòmic, ja que tot fa pensar que això és impossible (per què?, chi lo sa!), sinó fer un salt decidit cap a la independència total del país, política i econòmica. Aquest és el cap del carrer.
3. Ascó Fa poc em van proposar d'apuntar-me a una llista del Facebook que en diuen "Ja tenim els collons inflats de la merda que deixen anar sobre Catalunya"...
[En un coliseo balompédico, el director del encuentro -colegiado con toda probabilidad en la nómina del villarato- se dispone a dar inicio al mismo, una vez comprobado que todo está correcto hasta el mínimo detalle]
—Bien, señores, ¿todo el mundo preparado para empezar? —Eso dínoslo tú, amigo...
mininu |
Ninots |
divendres, 22 de gener de 2010 | 19:32h
Translation (traducción):
[Dos cobradores del frac, digo de la SGAE, Sociedad General con Ambre Endarrerida, discuten entrambos sobre determinadas lamentaciones expresadas por quejicas varios del puño cerrado]
—...y no sé qué han dicho de no cobrar a los abueletes ni a las entidades sin afán de lucro...
“Així volen els guanyadors. I així, també”. És el missatge amb què es
promociona la companyia aèria Austrian Airlines, que és la patrocinadora oficial del campionat europeu
d’handbol i amb aquest bàner es promociona al web del campionat i al de la federació austríaca. L’anunci ha agafat per sorpresa el president de la catalana, Tomàs Moral.
[En una ciudad capital mediterránea se desarrollan, en un ambiente de crudo frío y bajo una impresionante nevada, las distintas pruebas de unos emocionantes Juegos Olímpicos de invierno]
Translation (traducción):
Translation (traducción):
Translation (traducción):
Translation (traducción):
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
