El Barça finalment s'ha desfet del València, després d'haver-ho fet del Real Madrid, i ja es troba a les portes de l'enèsima final de l'era Guardiola. No ha sigut pas un camí de roses, precisament, i no podia ser d'altra manera, amb aquests dos magnífics contrincants a quarts de final i a la semifinal. Al capdavall, però, s'ha imposat l'equip blaugrana, amb el seu joc tècnic, preciosista, de combinació col·lectiva i solidària, de pressió constant sobre el contrari i de dibuix precís de les jugades. I això havent-se de cobrir les espatlles davant de dos rivals de contraatac ràpid i letal i que en aquests quatre encontres no han estalviat la duresa. En el cas del Madrid, per variar, por lo civil o por lo criminal, com va dir aquell. O por lo subliminal: va ser molt bonic, en aquest sentit, veure com el "juez único" del Comitè de Competició es reunia amb si mateix i decidia, tot just el dia abans del partit de tornada, no castigar la trepitjada involuntària del senyor Pepe a la mà de Messi en el partit d'anada i permetre-li formar part de l'alineació, i veure tot seguit com el seu entrenador l'alineava, en efecte, en l'onze inicial. Aquesta vegada, però, a ningú se li va acudir llançar-li des de la grada un cap de porc, i l'operació, per tant, no va tenir èxit. Amb aquest aspecte, del joc violent, n'hi ha un altre que mereix un petit comentari, i és el de la retransmissió televisiva, que en tots els casos anava a càrrec del privat Canal Plus. Això ens va donar ocasió de veure el partit amb uns amics en un bar, i de gaudir de les gesticulacions i les exclamacions crispades dels hinchas blancs de la taula del costat, escandalitzats per les accions punibles, segons ells, que l'àrbitre no xiulava. Aquesta és la nova versió del villarato en els partis Madrid-Barça i viceversa: es veu que ara els col·legiats, per alguna estranya raó (i ho ha de ser molt, d'estranya, estranyíssima, tractant-se d'àrbitres espanyols), afavoreixen el Barça deixant de xiular determinades i decisives infraccions dels seus jugadors... Però allò que reclama la nostra atenció, deia, és la locució del canal privat, a càrrec d'aquest personatge insofrible, cridaner i de veu nasal que fa tàndem amb l'incombustible Michael Robinson de comentarista tècnic (acabo de descobrir que hi ha fins i tot un grup al facebook anomenat "Yo también odio a Carlos Martínez"), i que és d'un parcial que tomba d'esquena. Quan es tracta d'un clàssic, que en diuen, ni es preocupa de dissimular, però com que en el partit d'ahir persistia en el seu entusiasme pel rival del Barça (a la represa del partit després de la mitja part, amb el València ja perdent per 1 a 0, se li va escapar una frase, "hay partido, que sobre el césped hay jugadores muy buenos...", que el va retratar), em va deixar convençut que aquell home predicava per a la seva parròquia pressuposant les simpaties d'aquesta per l'equip més espanyol dels dos que jugaven. Ras i curt: que la seva locució era idèntica a la que hauria fet en qualsevol partit de competició internacional entre un equip espanyol i un equip estranger, de nom FC Barcelona. Ja hi som amb la paranoia catalanista!, em diria algú que jo sé. Sí, oi? Doncs per a ell i per als que s'entesten a no veure en el Barça més que un club, en tinc una per explicar:
[Sicofonía atribuida a una tal Car Machacón, que parece ser que se la tragó un bujero negro negro...]
—TODO el PSC y TODO el PSOE (o séase, TODO el socialismo español) están en contra de lo que los nacionalistas catalanes quieren llamar "pacto fiscal" para Cataluñaaaaaaaaaaaaaaaaaaaahh!!!!...
mininu |
Foto·xop |
dissabte, 4 de febrer de 2012 | 02:42h
Emilio Botín, mandamás del Banco Santander, en la presentació davant la parròquia accionista del compte de resultats de l'exercici del 2011, que arrojan el modest saldo positiu de 5.351 M€: "Dir que la culpa [de la crisi] és de la banca... Aquí el que hi ha són bancs i bancs, i nosaltres en tenim molt poca culpa: la gran culpa l'hem de donar als polítics, i no concretaré quins, però hi ha molts polítics que ho han fet molt malament"
[Comentari de text:
Allò que dèiem: la culpa és dels polítics. I no deixa de tenir raó, el senyor Botín: els polítics tenen bona part de responsabilitat en la crisi, sí, però per no haver posat el morrió a temps als caimans de les finances i a les temptacions especulatives dels mateixos banquers. Si no van parar els peus a temps a la monstruosa Lehman Brothers, ¿per què haurien ara d'anar a buscar les pessigolles als aprenents de bruixot com el discret i sanejat banc cantàbric? I si, en comptes de prevenir i evitar els excessos de la gran banca i de fer pagar als seus capitostos (amb la garjola, si més no) per la seva audàcia sense límits, a damunt els hi apedacen l'estropici amb una astronòmica quantitat de l'erari públic, ¿per què no haurien aquells graponers d'agafar els calés i sortir corrent? La banca ja fa temps que va canviar de prioritats i va deixar de costat la seva funció secular de donar crèdit a les empreses i particulars per dedicar-se a clavar queixalades especulatives com més grosses millor allà on es presentessin les oportunitats de negoci, fossin de la mena que fossin. ¿Què n'haurien de fer, al capdavall, de tanta ciència i tanta pràctica financera acumulada, sinó utilitzar-la per augmentar els guanys, ja que ningú els hi esmena la plana ni marca regles de joc més estrictes, moralment més correctes i socialment més beneficioses? ¿Responsables de la crisi, els banquers? Ells es limiten a jugar la partida amb els daus que tenen, i tant que sí. "A l'hora d'imputar culpes", llegim al diari, "Botín va recordar que bancs com el Santander no han sigut rescatats ni han rebut diners públics [molt agraïts, senyor Emilio], i va endossar responsabilitats a la classe política". Encara va fer més que això: avalat pels resultats positius de la seva gestió, va aplaudir les "mesures doloroses" que anuncia Mariano Rajoy, i el va animar a fer una reforma laboral (la que ha de costar una vaga general, segons confidència del mateix Rajoy a Brussel·les) que sigui "profunda i de calat, que doni flexibilitat a l'empresa i estableixi criteris de productivitat als salaris". Uns criteris de productivitat que no s'han pas aplicat als banquers que han rebut jubilacions milionàries després d'enfonsar els seus bancs i gairebé el sistema financer sencer..., oi que no?
Aquest matí m'ha trucat la Nery Martínez (gràcies, Nery, pel teu gest) per donar-me una dolorosa notícia: la seva germana bessona, la Sílvia, acabava de morir. M'he passat tot el putu dia provant de ficar-me la idea al cap, i encara no ho he aconseguit. Estava al cas dels problemes de salut que patia, és clar, però no prou per esperar-me la seva mort tan aviat. La Sílvia era una artista, una pensadora i una activista, sempre al peu del canó, bregant per una Catalunya "nacionalment lliure i socialment més justa". Avui els mitjans electrònics (vegeu Llibertat.cat i Vilaweb.cat) han destacat el seu activisme polític per la sobirania del país, des de la manifestació dels "Deu mil a Brussel·les" fins a la seva última aportació, implicant-se en la creació de l'Assemblea Nacional Catalana, i la seva feina constant i incansable a través del seu blog en aquesta casa ("Indústries i caminars", on el dia 8 d'aquest mes feia anticipadament el seu comiat, que jo, enfeinat en les meves coses, no havia vist). Però encara tenia temps i força per a una lluita més a la menuda, com ara les mobilitzacions contra la supressió del servei nocturn dels CAPs, o contra els desnonaments hipotecaris i tots els altres abusos dels banquers que van donar peu al moviment del 15M. Estava en tots els fronts, si podia, i hi ha estat fins que el cos li ha dit prou: és exactament així com ho explico. Només em queda dir que estic content d'haver participat amb ella en unes quantes de les mobilitzacions que els catalans hem muntat aquests darrers temps per una Catalunya plena i lliure. (La foto que acompanya aquestes ratlles és d'una d'elles, la que vam fer el novembre del 2009 catalans del sud i catalans del nord a Perpinyà per denunciar la permanència de l'absurda ratlla amb què ens van "separar" el 1659 els reis de Castella i de França amb el Tractat dels Pirineus, signat per ells a esquenes i contra la voluntat de la gent del nostre país). Però estic content, sobretot, d'haver tingut la seva amistat. Algun dia Catalunya tornarà a ser lliure, i malgrat la recança perquè la Sílvia ja no ho podrà veure, aquell dia compartirem l'alegria amb tots els que, com ella, ens han passat a davant desbrossant el camí. Descansa en pau, companya.
[Dos compañeros de profesión, amantes de la ley y el orden, platican sobre el nuevo orden lingüístico mundial]
—Oyes, estoy pensando en apuntarme a classes de inglés... ¿Qué te parece, te apuntas o qué? —¿Pero qué dices, atontao?! ¿Es que no ves que dentro de nada el español de Es-pa-ña será el idioma oficiá y obligatorio en el mundo entero, so pardillo? —¡Anda! Pues no te falta razón, compañero...
Un cop extingits els plors elegíacs i les valoracions condescendents després de la mort d'un dels dos gallecs que més han contribuït els últims tres quarts de segle a glorificar l'Espanya castellana, feixista, uniforme, radial i radical, intolerant, monolingüe i lingüicida, ampul·losa, fàtua i grandiloqüent, agressiva i incapaç de cap mena d'autocrítica, de la mínima objectivitat i de cap ombra de penediment, crec arribat el moment de portar a aquestes planes unes ratlles de contrapès, per desintoxicar una mica l'ambient de tanta mirada comprensiva envers els mèrits d'aquest personatge tenebrós, el més important dels quals va ser, com deia Lluís Llach a VilaWeb, "transformar la dreta casernària espanyola en una dreta cavernícola espanyola". Una dreta, efectivament, que pedala amb el mateix pinyó fix que van instal·lar en el seu mecanisme mental aquell parell de gallets sinistres, que no té parió enlloc més d'Europa, que té els nassos d'exportar la seva repressió nacionalista allà on veu un nou país independent que pugui servir de mirall per a bascos i catalans (i gallecs), i que té (sobretot amb Catalunya) la mateixa mania persecutòria i repressora del temps de la Inquisició, però actualitzada dia a dia, dia sí, dia també. Una de les opinions recollides més contundents, a l'hora de posar les coses a lloc, m'ha semblat la que expressava Lluís Muntada al diari de dissabte passat:
«Arran de la mort de Manuel Fraga Iribarne s'ha tornat a evidenciar l'activitat d'aquells subtils i vells moviments destinats a conservar la paràlisi. Fraga ha estat lloat per la ultradreta. Ha estat acomiadat amb un to lacrimogen per aquell segment que, potser per peresa, encara és designat amb el nom de “dreta civilitzada”. Ha estat legitimat pels que imposen la lectura pietosa de la Transició com un dels moments zen de la nostra història contemporània, cosificació de la tesi leibniziana del “millor dels mons possibles”. Ha estat reivindicat pel patriotisme d'una esquerra incapaç de rebutjar les seves pròpies ics: “Tenía el estado en la cabeza”, diu Felipe González en reconeixement a Fraga. Ha estat ponderat per aquell periodisme falsament tou, que, lluny de subratllar la continuïtat natural entre dos dictadors, va presentar només com una anècdota pintoresca l'abraçada entre Fraga i Fidel Castro. Part de la biografia de Fraga ha estat amputada per aquells sectors que només consignen el seu perfil com a polític de l'era democràtica, com a fundador del PP i com a president de Galícia.
[Conversando dos amigos (sujetos ambos a la incierta esfera de las pymes) sobre el mundo de las altas finanzas, el más joven le pide al de más edad ciertos esclarecimientos]
—Por lo que parece, la economía toda se encuentra bajo el control y arbitrio de los mercados..., pero ¿qué carajo de mercados son, esos que dicen? —Los mercados de Calaf (*)
(*)en Cataluña, sinónimo de 'desconcierto', 'desorden'; vid. aquí (N del T)
mininu |
Ninots |
divendres, 20 de gener de 2012 | 02:24h
Translation (traducción):
[Al día siguiente del último tropezón del equipillo azulgrana de la capital de la comunidad autónoma del Noreste peninsular con Pepe y sus Muchachos, en el superestadio de la Capital del Mundo Mundial, y después de haber dado la vuelta al globo el preciso pisotón involuntario del central merengue sobre la mano del más enano de los culés, el susodicho Pepe pide disculpas urbi et orbe]
Ve't aquí una última anàlisi de la situació, aquesta de Miquel de Palol al diari de dilluns. L'escriptor gironí (que tinc entre les meves preferències literàries, per cert) fa una descripció acurada dels mals que ens assetgen, però en descripció es queda. Alguna solució?, alguna alternativa? No pas. La situació és tan asfixiant, tan tenebrosa, que sembla que a més tapa o esborra totes les perspectives de futur. Tanmateix, em pregunto si, després de constatar, amb brillantíssimes –però desesperades– radiografies, que el vehicle amb què anem està espatllat i s'està quedant sense combustible, el següent pas serà que ens posem a parlar d'una vegada no pas de canviar de vehicle –seguint la vella temptació–, sinó de motor i de combustible...
«Què li queda, doncs, al ciutadà que no es resigna a ser, més que mai, més que els esclaus d'altres temps, que si més no sabien on anaven –o sabien on no es podien fer la il·lusió d'anar mai de la seva vida–, un titella sense nord ni idea d'ell mateix que l'articuli amb el món? Es pot parlar d'un país de mancats i mesells governats per inútils, dins d'un Occident d'idiotes governats per lladres, però a l'inrevés resulta igual de just, o injust, o incert.
»En una societat feudal-financera en la qual, a partir que el poder efectiu no és dels governs sinó dels banquers, la democràcia acaba essent una farsa, una comèdia dolenta sense final, en la qual es confon curatiu amb sedant, llest amb excitat, divertit amb imbècil, tolerant amb castrat, tranquil amb mort. La desautoritat moral de l'Estat converteix els polítics en espectres, els jutges i policies en mercenaris, i sense democràcia tampoc mal que fos en forma de reducte en l'abast particular, no hi ha res per salvar ni raó per contemporitzar amb els lladres portadors de xivarri, ignorància i lletjor».
Els subratllats són meus, i amb ells vull destacar aquest concepte: que l'evolució de la societat, que ens semblava tan lineal i imparable des dels temps de la Il·lustració, com a mínim, ens està fent recular cap a una Edat Mitjana que de fet, tot i les aparences externes, mai havíem abandonat del tot. L'havíem deixat enrere completament, excepte en el mecanisme primari, cent per cent feudal, de la successió econòmica, i ara aquesta rèmora, que semblava insignificant, ens està arrossegant al punt d'on veníem.
Els nous senyors feudals
Estem caient a les grapes de nous senyors feudals (que es poden convertir eventualment en senyors de les finances, senyors de la guerra o senyors del Monopoly, segons què els doni la gana de ser), i així ho adverteix el columnista:
[Un representante de las agencias de cualificación, famosas en el mundo entero por su ojo cínico, digo clínico, hace su diagnóstico de la situación, para que la ciudadanía en general sepa a qué atenerse]
—Pues, como les digo, la culpa de la Crisis Global es de los consumidores, por su manía de alargar más el brazo que la manga; la culpa de la Deuda española es, clarísimamente, de las autonomías (sobretodo de las que se pretenden más autonosuyas); y el victorioso Real Madrid Fúmbol Clu va líder porque es un equipo muy bueno, rico y guapo. ¡He dicho! ... y una cosa más: Napoleón era un maldito impostor!
[Una postulante del Partido de izquierdas de verdá, exministra de la Guerra accidental pero optimista de profesión, presenta sus credenciales para dirigir el mencionado partido, y lo hace en Olula del Río Llobregat, jaleada por sus simpatizantes incondicionales]
—Y ya lo sabéis, queridos y queridas compatriotas: Yo me siento tan cataluza como andalana, ea!
Suant gotes de tristesa l'amant jeu i s'hi rabeja, sense propòsit d'esmena pensa de quina mena de pecat és culpable, enfonsat al cor el sabre, on la ferida fa més mal, com un verí opiaci que el dolor vol que t'empassis: cal que arribis al final.
mininu |
Ninots |
dijous, 29 de desembre de 2011 | 03:24h
Translation (traducción):
[Un presunto miembro de una familia de mucho boato y prosopopeya recibe de un anónimo correo un paquete presuntamente sospechoso que le puede meter supuestamente en un jardín de padre y señor mío, y por ello, con buen criterio, lo redirige al instante. Recuerden, amigos: los ricos también pueden llorar]
—¡Muy buenas! Me parece que este paquete es para Vós... —Pues no: es para Nóos... —Pues eso!
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
