mininu |
Ninots |
dimarts, 21 de maig de 2013 | 22:43h
Translation (traducción):
[Desde afuera de la sala donde se reúne todo lo que es la flor y nata de la baronía del Partido Políglota (PP) se oyen unos tremendos alaridos, emitidos por sus señorías. A lo que parece, tienen algo irritadilla buena parte de las partes nobles y aún más allá, por mor de los culpables habituales de la periferia peninsular]
—Ya te digo: los catalaaaaaneeeees me tienen los entresijos irritados, con sus delirios tremendos y sus esigencias insaciables, oyes... —Vale, pero cuidadín con eso que decís, honorables compañeros, porque a lo peor se les ocurre reclamar que no se les dé "trato de favor" tampoco a la hora de pagar sus impuestillos..., ¿se comprende lo que digo? —Pero bueno!, ¿Tú qué quieres, amigo?, ¿dar ideas, o qué?! ¡Habráse visto!! —Yo sólo pretendía... —¡QUE TE CALLES, ZOQUETE!
mininu |
Ninots |
dilluns, 20 de maig de 2013 | 22:53h
Translation (traducción):
[El superministro de Heducación, Cultura, Deporte y Otros Entretenimientos Variopintos manifiesta ante los profesionales de la prensa, sin pilosidades en la lengua y sin pantalla de plasma de por medio, su horiginal punto de vista sobre todo lo que es la heducación de la hinfancia española toda (inclusive la periférica, por supuestísimo)]
—Pues, como les decía, esta Ley de Heducación ha sido la más superdialogada de la Istoria, ¿o no es cierto que no se ha detenido a ningún maestrillo? Pues eso... Y a más a más, que no se quejen en Cataluña, puesto que dicha Ley favorece a saco todo lo que es la sumersión lingüística... [aparte: A ver si el maldito catalang se ahoga de una puñetera vez!!]
[Desde los azules bancos del arco parlamentario ocupados por los azules militantes del PP, Partido Patrio, se sorprenden y se lamentan de la sorpresa general manifestada por los otros por unas medallitas o diplomillas de nada impuestas o impuestos a los héroes de la División Azul por la licenciada en signos, símbolos e insignias Llanos de Luna, que como saben Uds. obra como virreina de España en la penúltima colonia, la díscola, antipática y usurera Cataluña]
—Vamos a ver: ¿se puede saber qué coño tiene de raro mostrar un poquitín de contento por la División Azul? ¿A qué viene tanto rasgarse las vestiduras? ¡Hay que joderse, con la piel fina que gastan algunos...!
Per què no vas venir el segle XX, en lloc del temps dels pergamins? Com és que els fills de puta cremen més llenya, lliguen més i tenen més fusta? Per quins set sous heretar el cel, i no la terra? Per què el teu regne no és d'aquest món? No hi ets mai quan et demanen, i sembla que a tu no t'importa la por d'un infant, ni els que es perden a la jungla de dins el seu cap, ni els que parlen a les parets, els que passen el rosari, els que prediquen al desert, els que s'abriguen amb diaris, els que venen el seu cos, els que lloguen el seu braç als cabrons i als seus sicaris que passen dalt d'un elefant pel forat d'una agulla. L'autopista dels malvats els duu de dret al desastre, trist consol de tots els sants quan pugen plegats al Calvari pels teus camins inescrutables.
Ahir em va arribar aquesta petició, que faig extensiva a tots els lectors d'aquest blog (catalans o no) que tingueu un dit de front. Es tracta d'una iniciativa d'Eloy Cuadrado, de Mequinensa, que aplaudim des d'aquí:
El Gobierno aragonés, apoyado por PP y Partido Aragonés, ha propuesto una nueva ley de lenguas según la cual el catalán se denominará 'Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental' (LAPAO) y el aragonés se conocerá como 'Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica' (LAPAPYP). Esto lleva a una situación absurda donde con criterios políticos, y no científicos, se cambia la denominación de las lenguas propias de Aragón que tradicionalmente se conocen como aragonés y catalán.
To: Luisa Fernanda Rudi Úbeda, Presidenta del Gobierno de Aragón
Los aqui firmantes pedimos la paralización de la reforma de la Ley de Lenguas del Gobierno de Aragón. Creemos que el proyecto de Ley no atiende a criterios científicos sino políticos y crea un conflicto donde nunca antes lo ha habido. Las lenguas propias de Aragón, como así las define la Ley 10/2009, son el castellano, el catalán y el aragonés (sin necesidad de nuevas denominaciones).
Sincerely, [Your name]
Per signar la carta i enviar-la a la seva destinatària, cliqueu aquí
«Lluís Carandell, que va ser el gran cronista de la Villa y Corte, la del Oso y el Madroño, va dir, en un pregó de sant Isidre, que tenia no sé què de paradoxal que un pagès fos el patró d'una ciutat atapeïda i amb fums de seu monàrquica. Casat amb la també santa María de la Cabeza, que havia llogat els serveis del pagès Isidro, el seu havia estat un casament amb condicions: els contactes íntims només podien ser espirituals. No els sé avaluar, però qui sap si resulten excitants! Deia Carandell que el missatge subliminar de la designació del bon pagès com a patró era diàfan: en lloc de treballar, el futur sant Isidre resava i els àngels s'encarregaven de llaurar els camps i de munyir les vaques. ¿Que ha estat aquesta, potser, la vocació permanent de Madrid? Els que manen a la Ciutat-Capital es limiten a resar i els queden un grapat d'autonomies, algunes del morro fort, per fer la feina. ...
[En las Cortes aragonesas, como en todas, no se habla lapao (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental), ni lapapyp (Lengua Aragonesa Propia del Área Pirenaica y Prepirenaica), ni lapolla (Lengua Aragonesa Propia de Otros Lindos Lugares de Aragón), sino que se habla, como es debido, en normal. Que se enteren los mataos nacionalistas, ea!]
—Y en las Cortes de Aragón, ¿parlamentan en lapao o en lapapyp, o en qué? —Lo hacen con la lejía... —¿Cómool?! —Sí, hombre: usan la Lengua Extranjera Jamás Impuesta Anaide...
Oh, quin matí més bonic!, exclamen les dues nines, somrients, dels teus ulls des de la seva finestra, mig alçant-ne les parpelles. El món, sí, s'inunda de llum i jo, tocat d'aquesta bella nimfa, tinc la sort de ser-hi a dins.
mininu |
Foto·xop |
divendres, 10 de maig de 2013 | 02:30h
Carme Chacón, en una carta dirigida directament a Pere Navarro, primer secretari del PSC:
"El projecte d'Artur Mas [el pacte nacional pel dret a decidir] enfronta els aturats catalans amb aturats gallecs, extremenys i andalusos (...), no em puc imaginar un projecte reaccionari més oposat als principis i valors del socialisme"
[Comentari de text:
Com sortida de la banda trapera del Río, l'antiga jove cap de llista del Partit dels Socialistes de Catalunya (Espanya) va enviar diumenge passat, oportunament, una carta al secretari general del seu partit per comminar-lo a no assistir a la reunió o cimera que s'havia de fer tot just l'endemà dilluns al Palau de la Generalitat, convocada pel President i a la qual estaven convidades totes les forces polítiques del Parlament. La carta, que va ser inoportunament filtrada a la premsa (al progre El Periódico de Catalunya de Barcelona i al progressista El Mundo del Siglo XIX de Madrid), retrata de manera fidedigna la patètica constitució política de la interessada, en primer lloc, però a través seu la d'un cert cànon de la progressia que campava vent en popa per Catalunya fins fa quatre dies i que s'ha quedat més penjada que un pernil. Era aquella progressia que recordem veient-se a si mateixa sempre carregada de raó i de superioritat moral i que mirava per sobre del muscle (esquerre) la dreta miserable i mesquina, explotadora dels pobres de la pobra classe obrera, aquella esquerra cosmopolida que encara ara identifica el catalanisme amb la ruralia carlista, d'una banda, i de l'altra amb la burgesia abusananos, assenyalada pel gran Marx com l'Enemic, el Dimoni escuat! Diuen que la noia de l'Esplugues llobregatina, que un dia va liderar el PSC fins a dur-lo a una gran victòria electoral ("si tu no hi vas, ells tornen") que va permetre la del seu inseparable JLR Zapatero, està entestada ara a liderar el germà gran, el PSOE, i a omplir la vacant que aquell va deixar, okupada momentàniament d'aquella manera per l'emblemàtic Pérez Rubalcaba. I diuen que és això allò que explica la seva desconcertant conducta. (Ahir mateix ens en va oferir una mostra en forma de gag televisiu: les càmeres l'enfoquen venint passadís ençà, envoltada de fidels i somrient amb totes les dents, com fa, i quan una periodista li pregunta què li sembla la reacció de Pere Navarro a la seva carta, contesta ella, canviant de tema, de registre i d'expressió: "El señor Mas está engañando a los catalanes... etc, etc". Impagable broma!).
Mentre aquesta dona predica, desafinant cada dia més en sintonia amb la lideressa del Partido Pijo de Catalunya i amb la d'Unión Pija y Democracia (ex-socialista, per cert), contra la "ruptura" amb Espanya que "els nacionalistes" maquinen, Espanya continua trinxant sense manies aquesta dissortada Catalunya que, si encara existeix, no és pas precisament gràcies a gent de la línia política d'aquestes tres maries. Avui mateix aquesta increïble democràcia totalitària espanyola, surrealista però real, ai!, ha donat una lliçó magistral urbi et orbe del seu grau de toxicitat des de les Corts d'Aragó, apunyalant els aragonesos catalanoparlants; ahir una altra, doble, ficant-se en la revisió argentina del procés judicial a Puig Antich, i amb l'esperpèntica repressió per part del TC de la declaració sobiranista del Parlament català; i abans-d'ahir una més a costa de la doctora en economia Clara Ponsatí, represaliada per la seva personal declaració sobiranista a la cadena Al Jazeera. I no passa dia que no ens obsequiï amb el corresponent ou sorpresa (el del divendres, de mida extra)...
mininu |
Ninots |
dijous, 9 de maig de 2013 | 00:14h
Translation (traducción):
[Ya puestos, hagamos las cosas bien: así parecen pensar, y por ende proceder (o a la viceversa), los miembros y miembras (si las hubiera o hubiese) del Tribunal Politiconstitucional, y pelillos a la mar. Y a Montesquieu, que Dieu lo guarde en cierto lieu]
—¿Qué os parece, queridos colegas, si declaramos inconstitucional, mientras no se demuestre lo contrario, todo lo que vendría a ser catalán y/o venido de Cataluña? —¡Buena idea, a fe mía! —Pláceme —Bien visto! Por mi, adelante!
[Hay que ver cómo se ponen algunos por determinadas revelaciones incómodas del auténtico periodismo de investigación (en este caso televisiva)...!]
—... y la nota, que diga algo así como "Esigimos al Partido Nazi que gobierna lo que es el Estado que obligue a Telemadrid a rectificar su tele-visión distorsionada y distorsionadora..." —¿"el Partido Nazi", dicho asina?!! —Pues claro: aquí, o somos todos moros, o todos cristianos, coñe!! —Sí..., pero resulta que "aquí" algunos son más cristianos que otros, ¿no le parece? —Mmmm... pues también es verdá...
Em segueix el record del teu cos espigat escapçat per la dalla, ajaçat sota el sol, confonent-se amb la pols de la dura era, barrejat amb la palla de l'altíssim paller de l'obscessiva Dama. Anoto amb dolor la intempestiva cita, i esquivo la mirada de les planes tan blanques, ossos pelats pel voltor, del seu llibre de visites.
mininu |
Ninots |
dimecres, 1 de maig de 2013 | 15:43h
Translation (traducción):
[En una de las calles prósimas al Estadio del real Madrid tiene lugar una lamentable escena de insolidaridá, después que el Clu se quedara por décima vez –o tal vez más?– a las puertas de la Décima]
—Pues va a ser que NO!, guapa, que no está el horno para bollos... Si es para el Dortmund, yo ya he dao, y de sobras, GRRRR!!...
[Un negociador de la antigua escuela visita, con su muestrario en ristre, la sede central de una gran empresa privada, pero se ve que reina en ella la cerrazón. Son malos tiempos para la lírica, e incluso para la épica...]
—Y bien..., ¿cómo te ha ido? —Para empezar, me han tratado de nazi... —¿Por lo del referendun? —Exacto. Y acto seguido me han llamado 'polaco'... —Por todo lo de la inmersión, supongo... —Eso es. Y aluego me han tratado de judío, y de fenicio, de postres... —Por todo lo que sería el sistema de financiación, claro... —...... —¡VIVASPAÑA!!
mininu |
Societat |
diumenge, 28 d'abril de 2013 | 03:14h
"L'hora pròpia de dir les hores en català està decaient amb el pas del temps", deia, amb un joc de paraules ben trobat però no precisament engrescador, una informació ("Catalunya perd l'hora") del diari El Punt Avui d'aquest dijous, i el motiu d'aquesta decadència seria la immediatesa i la velocitat que prevalen en la vida moderna, i especialment entre la joventut, el sector de la població en què, seguint aquesta lògica, es perd més la manera pràctica de dir l'hora en català. Ho heu llegit bé, sí: he dit la manera pràctica de dir l'hora en català, no solament perquè és la nostra tradicional forma de cantar les hores i les seves fraccions, sinó perquè aquesta manera de fer-ho té una lògica interna que resulta pràctica, encara que d'entrada no ho sembli, i alhora jo diria que és indicativa de l'inveterat caràcter pràctic del poble català. Provaré d'explicar-me.
Si agafem de referència, posem-hi, les dotze –del migdia o de la mitjanit, tant és–, quan han passat quinze minuts de l'hora en punt en català diem que són "un quart d'una" perquè, en realitat, l'hora 12 ja és passada i estem vivint la primera hora següent, l'hora 1 (i així successivament: l'hora dues, la tres, etc). Cada quart passat, per tant, el cantem com a quart "gastat" de l'hora que corre (sense recordar per a res, doncs, l'hora anterior, que ja hem viscut sencera i ja l'hem deixat enrere). Ben mirat, és el mateix sistema que utilitzem (i no només els catalans, atenció!) per dir l'edat de les persones: fins a l'any, un nen (o una nena) té un, dos, tres, set... onze mesos; i només quan n'ha complert dotze diem que té un any d'edat. Això és: quan diem l'edat que tenim, les persones, estem parlant dels anys complerts, és a dir, de la suma dels anys viscuts (i els mesos de l'any que corre no els esmentem, o nomes ho fem parlant de la mainada: "El nostre petit ja té tres anys i mig", p.e.). Podríem extrapolar-ho encara a la manera general de comptar els segles: el segle I comprèn els anys que van des del naixement de Crist al 100; el segle II, del 100 al 200; el X, del 900 al 1000...; el XX, del 1900 al 2000, etc.
Tornant al nostre "rellotge català": si ens fixem en el model que acompanya aquestes ratlles, el mètode resulta prou clar (entre altres coses, perquè és perfectament coherent amb aquestes altres maneres universals de comptar els anys i els segles, de comptar el temps). Si exceptuem la fracció que va de l'hora en punt a un quart, en què diem que són aquella hora "i cinc" i "i deu", per a totes les fraccions de quinze minuts (un quart) d'hora direm el quart corresponent més les fraccions de cinc i de deu minuts (les esmentades expressions "i cinc" o "i deu"): (Les 10 i cinc / Les 10 i deu) / Un quart d'11 / Dos quarts d'11 / Dos quarts i cinc d'11 / Dos quars i deu d'11... Ras i curt: sempre hem de comptar "endavant", com si ens estiguéssim cruspint un pa de quilo: un quart de quilo, mig quilo, tres quarts..., fins a haver-lo consumit del tot, i llavors encetem una nova peça de pa: en el rellotge, una nova hora, i tornem a començar. No és pas tan complicat, i no hauria d'oferir gaires dificultats de comprensió a la gent de la generació digital, avesada a complexitats molt més abstractes.
Fins aquí el comentari tècnic, sobre el sistema operatiu, diguem-ne. (A internet es pot trobar, per cert, una àmplia oferta de rellotges que funcionen a la catalana, com ara el que teniu en aquest blog, a la columna de la dreta). Una altra qüestió serien les raons per les quals el sistema ha deixat de ser operatiu per a molta gent, és a dir, per què l'han deixat de fer servir.
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
