Ja està ací la primera traducció d'Històries del paradís. Després de quatre edicions en català, la veterana editorial Txalaparta ha decidit publicar la traducció al castellà del llibre per a tot l'estat. Eixirà abans del 23 d'abril i la primera presentació serà a Villalar de los Comuneros (Valladolid) el 22 d'abril dins els actes del Dia de Castella.
MIEDO Estoy escondido en un armario. Oigo a la gente
gritar. Son gritos confusos, borrosos. Los oigo pero no los distingo. No
sé qué dicen. Estoy muy nervios...o.
Tiemblo. Las piernas me flaquean. Tengo ganas de llorar. Dios mío, ¿qué
hago? No lo sé. Este sitio no es demasiado seguro. Será mejor que me
mueva, que me vaya, que intente salir fuera. Aún tengo la imagen de la
sangre y los gritos y todos huyendo y el cuerpo de la señorita Mälkki
tendido en el suelo… Dios mío, ¿por qué? Todo ha sido muy rápido y
caótico. He corrido entre los disparos, los gritos y la sangre y me he
escondido en el armario de una clase. No sé ni cómo he llegado. Dios
mío… Pero no me puedo hundir. Tengo que ser fuerte. Tengo que salir de
aquí. Lo hago. Avanzo de rodillas entre las sillas y la mesas. Intento
no hacer ruido. Respiro fuerte y rápido. Ya estoy en la puerta. Lo he
conseguido. Y ahora, ¿la abro? No, no lo sé… O quizá sí… No lo sé, pero
tendré que ser valiente.
Després del parèntesi obligat pels fets ocorreguts amb la Flota per la Llibertat i el nostre company David, recupere un apunt que teni pendent. El dijous d'ara fa dues setmanes vaig passar tot el matí a la facultat de Filologia Catalana de la
Universitat de València. Vaig estar gairebé tres hores escoltant com els
alumnes de l'assignatura Anàlisi de Narrativa disseccionaven una onzena
dels contes d'Històries del Paradís. Molta terminologia
genettiana, però sobretot molt bon ambient. Fins i tot van fer una
perfomance basada en el conte 'Silenci'. Com a mostra del seu treball,
adjunte l'anàlisi escrit d'un dels alumnes, Manel, sobre la història
'Mosques'. Des d'ací, el meu agraïment a la professora i a tots els
alumnes i companys de la meua antiga facultat. Em vau impressionar!
Aquests mesos m'han convidat a visitar diversos instituts de seundària del país. En concret he passat per l'IES Montserrat Roig d'Elx, al Baix Vinalopó; l'IES Assut d'Alfeitamí d'Almoradí, al Baix Segura; l'IES La Florida de Catarroja, a l'Horta Sud; l'IES Rascanya de València on em vaig trobar amb molts veïns del meu barri, Benimaclet; l'IES Càrcer, un dels indrets més desconeguts i bonics de la Ribera Alta; l'IES Sucro d'Albalat de la Ribera, on em vaig trobar amb companyes del doctorat; l'IES Catadau, al cor de la Vall dels Alcalans.
La veritat és en tots aquests centre he redescobert com els
nostres mestres de valencià i els seus estudiants s'esforcen en trencar
els prejudicis i els entrebancs imposats. Dimecres vaig poder refermar aquesta idea a Paterna, on em vaig trobar amb els estudiants de l'IES Henri Matisse. Vam fer dues sessions per parlar del llibre i del grup. Parlàrem de les històries, del procès creatiu, de com vam formar el grup a la seua edat. Al final de l'acte em regalaren un llibret amb les opinions de tots els alumnes de 1r de Batxillerat A i B sobre el llibre. Un regal que, quan te'l llegeixes, emociona. Ací vos deixe la coberta.
No m'ho haguera imaginat mai, però Històries del Paradís ha arribat a la 3a
edició. En total són uns 6.000 llibres repartits arreu del país. Històries que s'han fet grans i que m'han acompanyat al voltant d'un centenar de xerrades arreu del país. Per celebrar-ho, hem obert una pàgina al Facebook del llibre on podreu seguir
l'actualitat així com curiositats de les històries. Ja puc
dir que estem treballant en les primeres traduccions a altres llengües.
Creuem els dits!
Saragossa em sorprèn. Sempre em sorprèn. Hi he anat dues vegades però avui ho he fet per presentar Històries del Paradís. No, no hi ha traducció. M'han demanat que presente l'única versió que hi ha, de moment. El motiu, el sisè aniversari del programa de ràdio en aragonès Fendo Orella.
L'acte és fa a local que té A Enrestida, organització independentista aragonesa, al barri de La Madalena de la ciutat. Una quinzena de persones s'esperen. El Rubén, de Fendo Orella, em fa la presentació en aragonès, la llengua que fins fa quatre segles es parlava a tot Aragó i que avui es conserva gràcies a la protecció dels Pirineus i de la gent que, a la resta del país, l'ha recuperada per voluntat pròpia. Allí tots la parlen. Fa goig escoltar gent jove parlant una llengua tan propera a la nostra. Se'm fa estrany. Però encara més quan em demane que jo els parle del llibre en català. Diuen que la nostra llengua també és un patrimoni de la seua terra i que els agrada practicar-la.
Parle del llibre i ells em pregunten sobre les històries i la realitat polñitca de València. L'aragonès em sembla proper, una llengua germana d'un país germà. Acabem la xerrada i s'enduen un grapat de llibres en català (van comprar 10 llibres!). 'Charrem' sobre els problemes comuns, sobre la història comuna i sobre els reptes comuns sota l'estrelada' d'aquest país que penja d'una de les parets del local.
Sopem tots junts i acabem la nit a la festa de les quatre escoles que a Saragossa ensenyen aragonès. Mocadors i banderes quatribarrades. Als altavaues sonen Ixo Rai!, Mallacan i Prau. Música d'arrel i combat. Saragossa em torna a sorprendre. Aragó ja m'és una terra familiar.
L'endemà del viatge llampec a Elx i Almoradí, vaig tornar a la carretera en direcció sud. En concret vaig anar fins a Muro a parlar del llibre. L'acte fou a la biblioteca d'aquest actiu poble del Comtat i vaig tindre la sort d'estar acompanyat, a banda del regidor de cultura Àlex Llopis, per Marc Pérez, cantant de la formació El Corredor Polonès, una de les formacions més innovadores i originals del panorama valencià (que, per cert, preparen nou disc!). Amb ells dos vam parlar del llibre en una sala on també hi havia els companys d'Odi, un altre dels nostres grups germans. Acabàrem sopant tots junts abans d'enfilar de nou el llarg camí camí cap a casa, sol, de nit, travessant el país.
L'altre dia vaig estar visitant dos centres de secundària de les terres del sud. El primer fou a Elx (Baix Vinalopó), a l'IES Montserrat Roig, on a primera hora del matí em vaig trobar amb professors amics, com Minerva, i una aula plena d'adolescents que havien llegit Històries del Paradís i que em sotemeren a un interrogatori intens sobre les històries, els personatges i el rerefons que amaguen.
Un cop acabada la xarrada vaig fer mitja hora més en cotxe en direcció sud cap a Almoradí, un poble molt proper a Torrevella situat al cor del Baix Segura o Vega Baja del Segura, una comarca de parla castellana que limita amb el Baix Vinalopó i la Regió de Múrcia. Allí m'esperava Joan un professor de Tavernes de la Valldigna que m'havia convidat a xerrar sobre el llibre a l'IES Azud de Alfeitamí d'aquest poble. He de dir que era la primera visita a un centre d'aquestes comarca (encara que amb el grup havíem tocat a Torrevella amb molt bona acollida) i tenia les meues reserves sobre com aniria l'acte. Unes reserves, però, que de seguida es van esvaïr quan em vaig trobar amb un saló d'actes ple d'adolescents que es van mostrar ben interessats pel llibre i les experiències del grup que els vaig explicar. De fet, fins i tot hi havia un grup de xavals que tenien un grup de música i que es declaraven seguidors nostres i de La Gossa Sorda.
L'experiència fou ben enriquidora i em serví per trencar, un poc més, els prejudicis que tots tenim cap allò que desconeixem. Al final de l'acte, vaig entregar uns diplomes al estudiants que havien presentat narracions pel Premi Sambori. Dos hores més tard, i quatre-cents quilòmtres més a les esquenes, tornava a casa per a dinar.
Després del viatge llampec d'ahir a les comarques més meriodionals (Elx i Almoradí), avui aniré cap a Muro (Comtat) per parlar del llibre convidat per l'ajuntament d'aquest poble. Serà a les 20:30 a la Biblioteca Municipal.
La setmana passada vaig tindre la sort de ser convidat a l'Escola de Magisteri de València per parlar de música i literatura. Dic que vaig tenir la sort perquè, a més, ho vaig fer acompanyat d'Esperança Camps una de les autores més punyents i interessants del nostre panorama literari. L'acte fou en sala ens esperaven un centenar d'estudiants d'aquesta escola. Alguns havien treballat a classe 'Quan la lluna escampa els morts' d'Esperança Camps, altres 'Històries del Paradís' i altres cap de tots dos. Això sí, molts preguntaren sobre els llibres i s'interessaren pel seu porcés creatiu així com per la relació entre música i literatura (Esperança és autora de la biografia dels menorquins Ja t'Ho Diré) i entre pregunta i pregunta allargàrem l'acte un parell d'hores (també comentàrem el llibre Ara, País Valencià i fins i tot em feren cantar una estrofa d'una cançó). En resum, una vesprada ben interessant en una de les escoles, la de Magisteri, i un departament, el de Didàctica de Llengua i Literatura, que és un altre exemple de com treballar en favor de la nostre cultura malgrat tot. I a pesar de tot.
Felicitats, doncs, pel vostre empeny.
(Podeu llegir la crònica d'Esperança Camps als seu Dietari)
Dissabte 7 de novembre estaré a Canals convidat pel Centre Social Autogestionat La Lloca (c/València 11) d'aquest poble de La Costera. Parlarem d'Històries del Paradís i d'allò relacionat i jo aprofitaré per descobrir aquest espai que gestiona el jovent del poble amb el seu propi esforç i dedicació. Tot un exemple d'aquest país invisible i resistent on vivim.
Una de les altres experiències ben interessants fou a Carcaixent (gràcies Empar!). Allí, al nou edifici de l'IES Arabista Ribera la primera sopresa fou que 'La Flama' sonava per megafonia entre classe i classe. Després, la sorpresa de trobar-me tota sala d'actes amb estudiants que havien llegit el llibre i que em preguntaren sobre diversos aspectes de les històries. Però el més gratificant fou escoltar dos dels contes gravats en àudio i dramatitzats (amb efectes espcials i tot!) pels alumnes i rebre un llibre impressionant amb frases destacades de cada conte retallades i enganxades (a mode de collage) a les seues pàgines. Vaja, que encara estic flipant amb Carcaixent...
Avui, però, m'agradaria parlar-vos de dos casos que, personalment em van omplir d'il·lusió. El primer fou a l'IES Alvaro Falomir d'Almassora. Vaig anar-hi convidat a participar a la primavera literària que des de fa dotze anys organitza el semninari de valencià del centre. Doncs bé, a banda de topar-me amb un patí ple d'arbres i joves que m'ompliren de preguntes, la gent de l'institut em va regalar un dels exemples d'una revista increïble que guardaré com un tresor. és tracta del Badallat especial dedicat al llibre. Quan el vaig fullejar em vaig quedar bocabadat. Reunia l'opinió d'una vintena d'alumnes però no només això, sinó perquè també hi havien finals alternatius als contes, una article sobre la relació de la música amb la literatura així com un mapa del món on se situaven totes les històries de llibre. Sense paraules. El millor, però, i com sempre, poder xerrar una estona amb els joves d'Almassora i recollir les seues impressions personals de llibre i, de pas, d'allò real que batega dia a dia d’aquest poble de La Plana. (I ja de pas, m'agradaria recordar en aquest apunt a Antoni Matutano, el nostre professor-amic d'Almassora que ens va deixar quan encara ens ensenyava valencià a l'IES Benlliure)
Aquest final de curs he pogut visitar diferents instituts del País
Valencià, per parlar del llibre, el grup i les experiències que hem
viscut des que vam començar l'any 1993 en unes aules semblants a
aquelles. I sempre et sorprens.
Et soprens quan tornes a aquell institut on et vas criar a València
i descobreixes una sala plena d'estudiants com tu fa ja prop de vint
anys que malgrat tot continuen endavant al cap i casal amb nous grups
de música o nuclis de SEPC o altres inicitives que mantenen viva
aquesta flama que durant generacions hem anat rellevament gairebé
secretament.
Et sorprens quan vas a Crevillent, al sud
del sud, al front meridional, al cor del Vinalopó, i topes amb una aula
i un saló d'acte ple de joves que volen escoltar-te però ets tu el que
flipes quan pugen a l'escenari un parell d'adolescents rapers i
comencen a disparar trets en forma e cançons amb base hip hop i en
valencià amb lletres incendiàries que amplifiquen les veritats que
alguns volen callar.
Et sorprens quan vas a Torrent i
descobreixes un institut que malviu entre barracons amb professors
heroics que per a continuar organitzant actes i xerrades, per
iniciativa pròpia i sortejant els impediments administratius, han de
desplaçar-se amb tota la classe, vint minuts caminant, fins a un altre
centre que disposa d'una sala condicionada per parlar i compartir.
Et sorprens també quan vas a Gandia
i et trobes amb el mateix panorama, amb uns mestres de valencià que es
trenquen les banyes cada dia per a oferir activitats i fer de la
nostra, una llengua atractiva encara entre l'alumnat, batallant contra
la falta de mitjans i les travetes continues de l'esperpèntica
conselleria d'educació que ens governa.
I així, podriem continuar
i continuar, perquè, com sabeu, el nostre panorama educatiu està farcit
d'exemples que omplirien no un llibre, sinó una enciclopèdia d'experiències d'atacs, dignitats i
resistències.
Cansat, esgotat, arribe de Vitoria-Gasteiz després de la xarrada d'ahir a la Universitat del País Basc. Ha estat un dia dur (després dels viatges llampec de les darreres dues setmanes a Gandia, Carcaixent, Gata de Gorgos, Torrent, Tarragona, Barcelona i Crevillent) amb presses i cancel·lacions de vols cortesia d'Iberia. Però ja queda menys. Divendres 8 faré la darrera presentació del llibre (fins l'estiu). I serà en en un dels llocs que més respectes d'aquest país i amb una dels escriptors valencians que també respecte per la seua obra: la casa de Joan Fuster, a Sueca, i acompanyat de l'escriptor Manuel Baixauli, autor entre d'altres de l'aclamat 'L'home manuscrit'.
Vaja, que això de l'Històries del Paradís Tour s'acaba i comence a tenir ganes de descansar de veritat...
08.05.09 SUECA (Ribera Baixa) Casa Joan Fuster. 20h. Acompanyat per l'escriptor Manuel Baixauli.
Després d'arribar amb el darrer tren nocturn procedent de la diada de Sant Jordi a Barcelona (gràcies gent de Bromera i la Sirga!) i la intensa setmana que l'ha precedit amb parades a Llíria (gràcies Albert i Casal Jaume I!), Sitges (gràcies Rita i Ateneu Popular!), Vilanova i la Geltrú (gràcies Antoni, Josep Maria i l'ass. Desperta!), Sant Llorenç de Morunys (gràcies Àngel i l'Ateneu l'Escletxa!), Solsona (gràcies Marc i l'Ateneu La Fura!), Cardona (gràcies ass. 18 de setembre!), Sabadell (gràcies Roc i Can Capablanca!), Barcelona (gràcies Eva i Consorci!), avui m'haguera agradat passar-me tot el matí al sofà. Però no ha estat així.
Avui, el Miquel i jo hem anat a l'IES Benlliure, allà on va començar tot, i ens hem topat de morros amb les nostres arrels. Ha estat un matí on ens hem emocionat recordant les classes, el 'paredón', Vivers, els recreatius Vallejo, el carrer Alboraia, el Kasal Popular i altres escenaris de la nostra adolescència. A mi personalment m'haguera agradat que hi fórem tots els qui la vam compartir. Seria un homenatge a tots plegats, a tots aquelles i aquelles que ens vam fer grans dins aquell edifici vell i mig en runes. Però no ha estat així. Ens hem trobat un centre totalment nou (el van enderrocar i reconstruir) i ple d'estudiants que, per sorpresa nostra, continuen mantenint les ganes de fer coses a la nostra ciutat (fins i tot hi ha un nucli del SEPC!). Amb ells (jo diria que eren uns cent-cinquanta!) hem estat xerrant una bona estona i fins i tot hem cantat una cançó junts en plan 'we are the world'. Vaja, que no he descansat massa però he carregat piles que és el que compta.
De fet, l'Històries del Paradís tour, com diria el meu bon amic Joanma, encara continua i demà estaré a la Fira del Llibre de València, a partir de les 12:30 per signar i xerrar amb els qui us hi acosteu. I per la vesprada. a les 18:00, participaré en el col·loqui sobre nous narradors valencians amb Urbà Lozano, Francesc Bodí i Paco Calafat (mestre també del Benlliure) que farà de moderador.
Aquesta vesprada, però, m'agafe festa. És hora de fer una cervessa amb els meus. I passar de tot una estona.