Ara fa tres anys us vaig escriure sobre la penya Tòtil del Llevant UE. Doncs bé, la setmana passada aquesta penya m'entregà el premi al llevantinisme i he de dir que em vaig emocionar. En primer lloc, perquè vaig descobrir la cara humana d'aquesta penya en un sopar celebrat en un bar de Picanya ple de banderes blaugranes
i quatribarrades. En segon lloc, perquè vaig compartir premi amb tres jugadors del primer equip com el gran Ballesteros, el cabanyaler Rodas i el basc Larrea, a qui se li caigué una llàgrima quan va rebre el reconeixement de la penya. Un jugadors que assistiren acompanyats pel vicepresident del club així i periodistes com Iolanda Damià, Paco Nadal, Salvador Regües, José Manuel
Alemáni Julio Gómez que s'endugueren un socarrat de record. En tercer lloc perquè vaig descobrir tota una revelació de la nostra música com és el cantautor Xavier Copado 'Lliure' que ha enregistrat un disc fantàtsic, i que em té enganxat, dedicat al centenari del Llevant UE. I en cinqué lloc, perquè al sopar vaig rebre una descàrrega de sentiments humils i populars, somiadors i alegres, compromesos i dignes, és a dir, els sentiments del llevantinisme en estat pur. Ens veiem a primera!
(El vídeo és de la cançó 'Aquest preciós encant' del cantautor 'Lliure'. La foto mostra el moment de
l'entrega del premi, amb el totiler Pau endundat en la samarreta històrica del
Llevant)
Dijous s'estrena a València del documental
'Més enllà del mur' que vam gravar en la primera brigada de músics que
realitzàrem a Palestina. El documental, que ha realitzat Josep Pitarch
de
La
Taca Produccions per a la Xarxa d'Enllaç amb
Palestina i que es va publicar encartat amb la revista Enderrock del mes de maig, explica tot allò que vam
viure i sentir en la brigada musical que vam viure amb Cesk Freixas,
Víctor Nin, Nabil i Pau Alabajos.
Després de la presentació, hi haurà un col·loqui
amb Josep Pitarch (director del documental), Xavi Sarrià,
(Obrint
Pas), Pau Alabajos (cantautor) i David Segarra
(periodista) i un representant de la Xarxa d'Enllaç amb
Palestina.
Dijous 10 de juny a les 19h Auditori Joan Plaça.
Jardí Botànic (carrer Quart, 80). València.
Demà dimarts participaré al Congrés Internacional País Basc-Països Catalans: camins de trobada, que organitza el lectorat de català, amb Agnès Toda al capdavant, de la Universitat del País Basc i Vitoria. El congrés s'aplega, d'avui a dimecres, a l'Aula Magna de la Facultat de Lletres
d'aquesta universitat, amb seu a Vitòria. Amb un comitè assessor,
format per Toni Strubell, Martxelo Otamendi, Itziar Idiazabal i Koldo
Zuazo, durant tres dies s'examinaran qüestions comunes o paral·leles
entre el País Basc i els Països Catalans des de punts de vista força
variats.
Demà dijous, participarem a l'acte Llengua, Música i país que organitza la Facultat de Filologia de la Uv (on vaig estudiar, i el Màster d'Assessorament Língüístic i cultura literària (que estudia ara). En concret, actuarem amb Botifarra i Pau Alabajos a l'auditori del Collegi Major Lluís Vives de l'avinguda Blasco Ibañez. Així vos deixe tota la informació d'aquest acte obert al públic:
"A
les 16'30 hores, s'iniciarà una taula redona
moderada pel professor Miquel Nicolàs que, sota el títol de Modernitat
i (re)generacions de la música d'autor, aplegarà els autors Carla
González, Hèctor Sanjuan, Antoni Rubio i Antoni Martínez. Tots quatre
tenen en comú que han traslladat les experiències de la música en català
al paper imprés, analitzant un fenomen que ha tornat a esclatar en els
darrers anys. Carla González és l'autora d'Una llengua musicada,
un volum que analitza el fet musical en la nostra llengua als Països
Catalans. Per la seua part, Rubio i Sanjuan són els autors de Del
Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas, on s'analitza la
història recent del País Valencià a través de la trajectòria d'aquest
exitós grup. Per últim, Antoni Martínez està preparant un llibre sobre
el cantautor de Xàtiva Pep Gimeno Botifarra.
A
les 18'30 hores, una volta finalitzada la part més acadèmica de
la jornada, l'auditori Ramon Muntaner acollirà les actuacions
de Pau Alabajos, els components d'Obrint Pas Xavi Sarrià i Miquel
Gironès i el mateix Botifarra. Serà una excepcional
mostra d'eixa nova canço valenciana que ha dinamitzat la
llengua i la cultura al sud del nostre territori.
L'acte també
serà molt especial perquè quatre dels participants -Xavi Sarrià, Pau
Alabajos, Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan- són o han sigut alumnes de les
aules de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la UV, on
van cursar Filologia Catalana i Periodisme, respectivament. En
definitiva, una gran ocasió per debatre al voltant del fenomen cultural
més important de la llengua catalana als darrers anys, on el País
Valencià té un paper protagonista."
Benimaclet està més viu que mai. Les reunions, taules rodones, presentacions, activitats i sopars són una constant per celebrar que les escoles públiques, l'institut de secundària, l'assemblea de veïns, l'associació de veïns i el Terra així com persones ànonimes del barri s'han unit en una entitat que il·lusiona: Benimaclet Viu. Primer objectiu, l'organització de les Trobades d'Escoles en Valencià 2010 a la nostra ciutat. Algú havia dit que València estava morta? Doncs ací vos deixe el manifest fundacional d'un nou motor d'esperança. L'orgull del meu barri!
BENIMACLET VIU Manifest obert a la ciutadania de Benimaclet
1.- Per primera vegada des de la seua creació, el diumenge 16 de maig de 2010 Benimaclet acollirà la Trobada d'Escoles en Valencià, un dels esdeveniments cívics més importants del nostre país, capaç d'aplegar cada any milers i milers de participants units en el propòsit de contribuir solidàriament a la construcció d'una escola valenciana pública, democràtica i de qualitat. Aquesta és una mobilització nascuda de la societat civil i per ella mantinguda que, amb la coherència de les seues actuacions i amb la seua capacitat d'estimular la participació de tants ciutadans i ciutadanes (grans i menuts), ens assenyala un camí cívic, essencialment democràtic i participatiu, que des d'altres àmbits de la societat valenciana caldria començar a trepitjar.
2.- L'escola que volem i que anem fent té en l'ús del valencià una eina normal de comunicació i aprenentatge, d'integració i cohesió social que no només s'arrela en la cultura i en la història del nostre poble sinó que és, decididament, una aposta de present i de futur, un repte per acarar des de posicions radicalment democràtiques la nostra realitat col·lectiva. Perquè l'escola és el fonament més sòlid d'una democràcia, el lloc on cada dia s'aprén i es practica un abecedari fet amb les lletres de la solidaritat, la igualtat i la llibertat, un espai on les persones han de créixer en el diàleg i l'intercanvi com a ciutadans conscients dels seus drets i dels seus deures, compromesos amb els valors del coneixement, com a ciutadans que estimen la seua llengua, la seua cultura i el seu país perquè només així podran estimar les llengües i les cultures dels altres pobles i estaran en condicions d'accedir als millors guanys de la intel·ligència i la dignitat humanes.
3.- És al caliu d'aquesta Trobada d'Escoles en Valencià a Benimaclet que un grup de ciutadanes i ciutadans, representants de diversos col·lectius, associacions i institucions del barri, hem decidit sumar els nostres esforços i constituir la plataforma Benimaclet Viu, que vol ser un lloc d'encontre i de diàleg, ric en la diversitat i la unitat, capaç de donar forma, a través del treball, la imaginació i la lluita, a projectes de millora per al barri on vivim i treballem, i que tant ens estimem. Així doncs, Benimaclet Viu naix amb la voluntat d'esdevenir un espai de participació obert a tota la ciutadania de Benimaclet: a l'organitzada en col·lectius i entitats diversos, i també a ciutadanes i ciutadans individuals; a tota aquella ciutadania que vulga contribuir a l'assoliment d'aquests objectius de treball compartit i a fer-ho sobre la base dels plantejaments bàsics que ací exposem i que són els que donen consistència a la nostra plataforma.
4.- Perquè aquest espai que compartim prop de 40.000 persones, situat entre el camí de trànsits i l'Horta d'Alboraia, integrat a la ciutat de València des de finals del segle XIX, presenta avui uns dèficits estructurals que afecten la qualitat de vida dels seus habitants: en cultura i educació, en sanitat, en dotació de parcs i jardins, en espais per a joves i grans, en instal·lacions esportives, en recursos per a la mobilitat urbana i la comunicació. Benimaclet ha estat, des dels anys seixanta amb l'arribada massiva de ciutadans d'altres llocs de l'Estat espanyol fins avui mateix, amb la presència de persones de molt diversa procedència, terra d'al·luvió i d'acollida que malgrat tots els desastres urbanístics heretats del desarrollismo i perpetuats per l'actual política especulativa no ha perdut encara la seua fesomia de poble valencià de l'horta. Barri bàsicament de treballadors i professionals, de petits comerciants i d'estudiants, Benimaclet veu perillar avui més que mai els dos aspectes que millor el caracteritzen, el cohesionen i li confereixen identitat: ser un poble valencià enmig d'una horta greument amenaçada.
5.- Benimaclet viu naix, doncs, com a espai d'impuls i defensa de la cultura i la llengua pròpies i de preservació i millora del nostre entorn natural, naix per reclamar la dignitat d'un barri des d'una perspectiva de qualitat ciutadana, de modernitat i sostenibilitat, de consciència ecològica i espai de democràcia i convivència.
6.- És per això que fem nostre el llegat de mestres com Ventura Pascual i Carles Salvador, pioners de l'escola valenciana que van viure i treballar ací, és per això que ens sentim hereus de les lluites veïnals que des de primeries dels anys setantes han lluitat per la dignitat del barri i valorem la tasca de totes aquelles persones, col·lectius i entitats que han construït vies alternatives per al progrés cívic i social del nostre país i del nostre barri.
7.- És perquè creiem en el valor de la solidaritat i del treball comú, de la democràcia participativa i l'autogestió; és perquè som conscients de la importància que l'impuls civil té com a fonament d'un sistema autènticament democràtic; és perquè volem un Benimaclet viu, de veïns i veïnes més cultes, més plens, més lliures, que fem una crida perquè et sumes al nostre projecte, perquè participes críticament en un projecte ben arrelat en la nostra cultura i la nostra història que mira i treballa pel present i el futur del barri i del país, del poble, un projecte que volem fort en tot allò que ens uneix i plural en la diversitat que l'enriqueix i que aspira a representar.
8.- Fem entre totes i tots un Benimaclet cada dia més viu, cada dia més bo.
Demà diumenge per la vesprada, Robert i jo tocarem en acústic en un acte en favor d'Haití a Albalat de la Ribera. Estarem limitats, només dues guitarres i dues veus, però gaudirem d'un acte on també hi actuaran Pep Gimeno Botifarra, Pau Alabajos i Toni de l'Hostal. Serà a partir de les 18:00h a la Casa de Cultura d'Albalat de la Ribera. Avui, a més, són Carnestoltes al meu barri, Benimaclet. Nosaltres, però, ham d'anar a Castelló a la VII Nit d'Escola Valenciana per rebre el Guardó a l'ús social del valencià. Des d'ací podeu seguir l'acte en directe des del paranimf de la Universitat Jaume I de Castelló.
Dos bons amics, i coneguts blocaires valencians, Juan E.Tur i Sergi Pitarch, han donat vida a un projecte ben ambiciós i interessant: L'Informatiu. És tracta d'un diari digital, independent i d'àmbit valencià que pretén donar una mirada diferent de la realitat demencial amb la què convivim els valencians (avui, per exemple, porta un reportatge sobre la vergonyosa presència de l'extrema dreta a l'Expojove de Paterna). Felicitats per l'empenta amics, i molts ànims!
Dissabte passat vaig pujar a Reus per participar en l'aniversari de la botiga Bat a Bat Kultur d'aquesta ciutat. Al matí, però, em vaig passar per l'acte de col·locació de la primera pedra del Casal Despertaferro, un nova casa de tres altures que acollirà els diferents projectes socials que han nascut de l'esquerra independentista de la ciutat. De fet, els amics de Reus em van demanar que cantara unes cançons durant l'acte amb els companys Juantxo Skalari i Joan Masdeu. Mai havia cantat sol, però ho faig fer sense manies (i amb resultat dubtós). Al final, fins i tot ens vam animar el Juantxo i jo a cantar junts en pla cantautors-punks (tal i com es veu a la foto que he agafat prestada del facebook de Mireia).
Al vespre vaig participar, com deia, a la festa del cinquè aniversari del Bat a Bat Kultur que se celebrava a Vinyols i els Arcs. Actuaven els Benimaklet Klub Ska, una banda de luxe formada pels col·legues del meu barri i que toquen en grups com Obrint Pas (Marcos i Albert), La Gossa Sorda, Aspencat o Skalissai. Amb ells vaig cantar, un xic nerviós, una versió d'Una Història d'Amor'. Després van actuar els The Kluba, el nou projecte de Juantxo Skalari. He de dir que em van agradar molt. Un directe enèrgic amb una formació rockera de vella escola (amb contrabaix i bateria dret) i cançons que ja són himnes (com la magnífica Pudo hacerlo). Vaig pujar a cantar Jimmy Jazz de Kortatu i vaig gaudir com quan era preadolescent i destrossava nit i dia el cassette de l'Azken Guda Dantza amb portada pintada a mà inclosa. Finalment van actuar La Gossa Sorda, amb el seu directe espectacular farcit de cançons que ja són part de la nostra banda sonora. Vaja, una nit de festa amb la meua família valenciana i reusenca. Què més puc demanar?
(I gràcies Joan per acollir-me a casa!)
Arxius:+Fotos- Primera pedra del Casal|+Fotos- Sol davant la nova fornada reusenca
Els nostres records del Terra es remunten al local estret i allargat
que va obrir el Xavi (fins i tot hi vivia allà dins en un exemple de
militància a l'extrem) on t'havies d'apuntar a una llista per poder
entrar. Un local ple de fum, cervesa i ambient de semiclandestinitat
que ja forma part de l'imaginari de tota una generació d'aquell
Benimaclet que emergia a finals del segle passat (recordeu el vídeo
artesanal de la cançó 'Sota el seu cel' que vam gravar allà dins?).
Però
aquell era un projecte jove i fràgil que ha anat creixent any rere any
(quins ens ho havia de dir!) amb l'esforç i la passió de molts amics,
companys i les organitzacions independentistes Maulets i Sepc.
Avui
el Terra s'ha assentat al nou local, molt més ample i agradable, que
l'ha consolidat com a l'espai social on es reuneix la bona part de la
gent jove amb mentalitat crítica que passa pel barri (i de sobte un dia
entres i ja no coneixes garebé ningú...!). I ho ha fet a base d'apostar
per la combinació de compromís polític, acollint activitats i
exposicions així com reunions d'entitats i col·lectius; qualitat
alimentària, amb productes ecològics del llaurador i activista Vicent Martí i la cooperativa Aigua Clara; preus populars i un arrelament cada vegada més decidit en el teixit social del barri.
I
enguany, un cop esvaïda l'amenaça d'enderrocar l'edifici per part dels
seus propietaris, el Terra ha fet un pas endavant: obrir a migdia. I
sí, a mi també em costava veure'm al Terra dinant, però ahir hi vaig
anar i em vaig quedar sorprès: un menú deliciós i abundant que va girar
entorn d'un arròs al forn dels bons, dels casolans, cuinat pels
cuiners/militants/amics de La Costera. I no només això, taules i
cadires noves al menjador interior així com premsa del dia i futures
millores i activitas que trobareu a la web www.elterra.org (allí mateix podeu cosultar el menú diari)
Vaja,
que si viviu a València o esteu de pas i encara no heu provat de dinar
allí, vos el recomane de totes totes. Us fartareu de bon menjar i, de
passada, donareu suport a aquesta iniciativa que resisteix a morir
engolida per la voràgine que patim els qui vivim en aquesta soferta
ciutat.
Canals era un poble desconegut per a mi. Fins dissabte és clar. El Pau i la Lara m'esperaven a l'entrada del poble i no trigaren en descobrir-me els carrerons antics de la vila que nasqué entre el riu Cànyoles i els dels Sants. Visitàrem l'església i la plaça on cada any s'alça una de les fogueres més poderoses de les que cremen al país per Sant Antoni. També el plataner monumental conegut com La Lloca (allò on busquen ombra, on s'ajoquen, els majors a l'estiu) que dóna nom al Centre Social Autogestionat on vaig conèìxer un bon grapat de joves organitzats en l'AJ L'Escarot. Amb ells, i amb altres veïns de la comarca, Vam estar-nos una hora i mitja ben bona preguntant i responent fins que muntàrem a Montesa pels caminals de tarongers. I allí, sota el castell en runes, acomiadàrem amb cervesa i carn torrada una altra nit de viatges i descobertes. Pobles de La Costera, entitats, casals i grups de música com 1000 batalles, un banda jove (hereva de la Taronja Metàlika) que comença a guerrejar en aquestes latituds. Salut i ànims companys!
Amb l'arribada de la primavera la ciutat de València es torna a omplir d'aquell ambient tant especial que generen els monuments de cartró, el esclats dels petards i l'escalf del foc: les Falles, una expressió de cultura popular, ben viva i arrelada, que fou apropiada pels sectors més reaccionaris del país després dels difícils anys de l'anomenada 'Batalla de València'. La lluita, però, mai no ha cessat i, malgrat que sempre hem tingut les de perdre, molts de nosaltres ens hem enfrontat des de fa molts anys a aquesta situació intentant bastir alternatives als models conservadors per tal de recuperar els espais de la ciutat que ens pertoquen.
Totes aquestes sinergies confluïren ara fa 6 anys ens les anomenades Falles Populars i Combatives, una coordinadora de col·lectius i entitats, de casals i ateneus, que des de feia anys promovien actes alternatius entorn a la festa. Un treball que ha fet possible que durant sis edicions aquest intent de construir un model alternatiu a les Falles s'haja assentat com un referent a la ciutat amb l'organització d'activitats de tot tipus durant els dies de la festa.
Doncs bé, enguany les Falles Populars i Combatives tornaran a prendre els carrers de la ciutat. Amb molts problemes i entrebancs, com sempre, perquè vivim en una ciutat on el despotisme i l'autoritarisme de l'Ajuntament supera tots els límits que ens puguem imaginar. Però continuaran vives. Perquè aquest és l'esperit de la València resistent que representen. I durant tot una setmana ompliran de concerts, festes, activitats per als més menuts, xocolatades, concursos de paelles, tallers de jocs tradicionals, cercaviles per diferents barris o exposicions i xerrades els carrers del barri del Carme i Benimaclet així com els espais dels centres socials Terra, Ca Revolta o l'Ateneu Popular.
Una festa, doncs, que mereix la vostra visita si el que voleu es viure uns dies de foc i màgia i unes nits de germanor i combat que, de ben segur, us costaran d'oblidar.
[Publicat a l'Accent]
+Més info i calendari d'activitats de les Falles Populars i Combatives '09
(Sense oblidar el gran concert de la Gira'09 amb La Gossa Sorda+Orxata Sound System+Aspencat el dimarts 17 a l'Auditori de Burjassot!)
Ara fa uns mesos vam tenir la sort i el privilegi d'assistir a una activitat a l'escola pública del nostre barri, el col·legi públic Pare Català de Benimaclet. He de dir que sempre fa goig que et conviden a una escola però especialment si aquesta és la que està arrelada al barri on vius, en la què estudien els teus veïns, els fills dels teus amics o la teua pròpia família. I més, en una ciutat com València, tan aparentment perduda (i dic aparentment perquè a vegades et sorprenen dies com aquests i trenques amb el pessimisme crònic en què vivim instal·lats).
Vam quedar de bon matí, els Miquels, el Robert i jo al bar que hi ha just enfront de l’escola. Allà ja ens vam sorprendre els nous murals que decoren la façana, amb aquelles frases que esperonen als menuts a conquerir allò que somien. La sorpresa gran, però, estava dins les aules. Allí ens trobàrem amb una cinquantena de xiquetes i xiquets del nostre barri que ens reberen a base de riures, crits i aplaudiments. Aquests moments són emocionats de veritat. T’omplen d’energia. Més encara quan comproves com aquestes feres amb cos de nans són capaços de cosir-te a preguntes una darrere l'altra sobre temes diverses de les nostres vides, cançons i compromisos. Ens interrogaren sobre com funciona el grup, com ens ho fem per escriure les cançons o com hem aconseguit arribar allà on creuen que hem arribat. Lluny de fer una conferència, però, vam intentar establir una conversa entre amics, un diàleg a cinquanta bandes on els vam voler animar a ser crítics i valents, a preguntar-se contínuament el perquè de les coses, a tenir personalitat, a formar-se per decidir per ells mateixos (que és l’única forma que tenim de sentir-nos lliures).
La festa va acabar amb unes quantes cançons cantades a pulmó entre totes i tots i amb l'ajuda inestimable del guitarrista Àlvar Carpi i d'uns mestres admirables. No faltaren les abraçades, les fotos i els regals, per part d'alumnes i professorat, en una jornada oberta de bat a bat als sentiments tenyits d'esperança.
La veritat és que porte uns quants dies al límit. En dues setmanes he recorregut una quinzena de pobles i ciutats (Vic, Girona, Algemesí, Palma, Manacor, Alcoi, Madrid Barcelona, Manresa, La Selva del Camp, Mont-Roig, Reus, Saragossa) en un viatge llarg i solitari (i cansat, si us he de ser sincers) Aviat us escriuré les cròniques però abans no vull oblidar-me de la nit, la gran nit, que vam viure dimarts passat a Burjassot. Una nit en què per uns instants vam intentar unir i sumar generacions. Trobar-nos. Veure'ns. Escoltar-nos. Una nit per recordar.
Per aquell escenari de Burjassot hi van desfilar des dels més joves fins als més grans. Valencians i valencianes que hem decidit no oblidar, sinó tot al contrari, recuperar la història que ens pertany i projectar-la cap al futur. L'endemà (encara extenuats per l'esfoç) a la presentació del llibre que vam fer a Can Vies de Barcelona, comentàvem amb el David Fernàndez i l'Ivan de la Ciutat Invisible la necessitat que sentim els de la nostra generació de recrear la pròpia història. De crear imatges mentals per mantenir vius capítols tant funestos d'aquesta com la repressió franquista o la Batalla de València (què ens sabríem si no fora per l'esforç en forma de llibres i converses dels nostre avis i àvies, mares i pares?).
Tot això és el que vam intentar escenificar dimarts. Que els joves tenim memòria, que ens sentim hereus, que volem prendre el relleu. I amb els vídeos, els concerts i els parlaments dels tres blocs, ens vam adonar que, curiosament, era una de les primeres vegades que grans i menuts ens emocionàvem junts recordant vivències com ara les fosses comunes, les bombes a les llibreries o l'assassinat del nostre jove company.
Potser aquest fou el més emotiu. I crec que ho fou no només pel fet de recordar a Guillem (i tot el que vam construir i compartir aquells joves que ens vam criar a la València dels anys noranta, al barri del Carme o al Kasal Popular) sinó perquè vam poder comprovar com ha crescut tot (nosaltres també) des d'aquell fatídic any 1993. Perquè en 15 anys hem multiplicat forces i si a principis d'aquella dècada no juntàvem ni a mil persones en manifestacions com la del 9 d'octubre, ara ens podem mesclar entre desenes de milers.
El país ha canviat. Nosaltres hem canviat. Comencem a fer-nos grans i malgrat que de vegades ens costa reconèixer els mèrits col·lectius, els de totes i tots, crec que hem d'estar orgullosos del treball que s'ha fet en aquests anys. Des de l'ensenyament, des del món de la cultura, dels dels moviments cívics, dels mitjans de comunicació independents, des de les organitzacions polítiques i socials. Perquè és una realitat i perquè només reconeixent-la podrem recarregar les energies per tal de cedir el testimoni als qui vindran. Només així, recordant els qui ens han precedit, aprenent del passat, assumint els propis errors i propagant la il·lusió pel demà, serem capaços d'avançar.
Heus ací el que férem dimarts. Recuperar per guanyar.
Això de publicar un llibre és més intens del que m'esperava. Sobretot
si ho combines amb altres xerrades, col·laboracions i concerts en una sola setmana. Però
anem a pams.
El primer compromís de la setmana foren una sèries de
xerrades pels instituts de Mataró (el matí del passat dijous 20 i divendres 21) dins les activitats del
Correllengua. De xerrades a instituts ja n'havia fet alguna, però mai quatre de seguides jo tot sol. Aquesta classe de xerrades, però, sempre tenen un toc especial. No cal que us recorde que
nosaltres vam créixer com a grup i com a persones en un institut i que
tant els ambients com els adolescents que els omplen encara em semblen
molt familiars.
El primer que em va sorprendre, però, és que en tots els centres em vaig trobar amb amics i coneguts de la comarca. També amb aules completament plenes on un centenar de joves (de vegades dos-cents!) atenien i preguntaven.
Jo vaig intentar explicar les coses tal com les veig, intentant rememorar les nostra experiència com músics-adolescents (i gamberros, perquè no dir-ho). Vam
parlar dels problemes dels inicis, del perquè de cantar en valencià, de com vam créixer amb l'ajuda d'entitats i col·lectius fins descobrir la immensitat del nostre país així com de l'experiència de trencar fronteres i tocar per a un públic no catalanoparlant. A poc a poc, però, i davant la curiositat dels estudiants, la conversa va prendre nous rumbs, fins a tocar temes com l'antifeixisme o la importància d'aprendre i conviure amb altres cultures des del respecte cap a la nostra.
Perquè a la nostra llengua, com he
pogut comprovar, li costa adquirir el prestigi necessari per a normalitzar-se
dins i fora de les aules. Sobretot a les grans ciutats, on allò modern,
allò que mola, ve imposat per maquinàries culturals difícils de
contrarestar. I és per això que m'agraden aquestes xerrades, perquè
t'ajuden a seguir la pista de les inquietuds i les experiències dels
qui protagonitzaran el nostre demà. Unes generacions que creixen amb força i que ens plantegen nous i vells reptes que haurem d'afrontar plegats. No ho oblidem.
Els capricis del destí van voler que després de la trobada amb el meu passat llunyà de l'anterior apunt, tinguera una altra cita a Les Corts. Concretament per participar en una xerrada organitzada pel grup promotor del futur casal independentista del barri. No cal dir que jo anava enfeinat com mai amb el llibre, i de fet he de reconèixer que vaig enviar el darrer esborrany a bord del tren de rodalies entre Sant Celoni i Sants.
A l'estació m'esperava Pablo, un gran amic i company d'aventures que sempre em porta alguna de cap. Ell, com a membre del Casal, em va fer d'anfitrió. I dels bons! Em va fer voltar per tots els racons de la infantesa i fins i tot vaig estar a les portes del Duran i Bas (ai, la llàgrimeta!) En fi, després de la visita pel barri vam fer cap fins a la Colònia Castells, una antiga colònia industrial dels anys vint que viu amenaçada per l'embat constructor de l'Ajuntament. (podeu trobar tota la informació de la lluita per defensar aquest racó històric i singular a Salvem la Colònia Castells).
Tots quatre vam compartir taula i debat al voltant del present i futur de la nostra llengua als diferents territoris, i coincidirem en la cruesa de la situació però també en l'esperança de revertir-la. Tot plegat, una vesprada al barri, encerclat d'amics i gent entesa amb la que poder parlar i descansar, unes hores, dels projectes que m'obsessionen malaltissament.
Ara fa tres anys us vaig escriure sobre la penya Tòtil del Llevant UE. Doncs bé, la setmana passada aquesta penya m'entregà el premi al llevantinisme i he de dir que em vaig emocionar. En primer lloc, perquè vaig descobrir la cara humana d'aquesta penya en un sopar celebrat en un bar de Picanya ple de banderes blaugranes
i quatribarrades. En segon lloc, perquè vaig compartir premi amb tres jugadors del primer equip com el gran Ballesteros, el cabanyaler Rodas i el basc Larrea, a qui se li caigué una llàgrima quan va rebre el reconeixement de la penya. Un jugadors que assistiren acompanyats pel vicepresident del club així i periodistes com Iolanda Damià, Paco Nadal, Salvador Regües, José Manuel
Alemán i Julio Gómez que s'endugueren un socarrat de record. En tercer lloc perquè vaig descobrir tota una revelació de la nostra música com és el cantautor Xavier Copado 'Lliure' que ha enregistrat un disc fantàtsic, i que em té enganxat, dedicat al centenari del Llevant UE. I en cinqué lloc, perquè al sopar vaig rebre una descàrrega de sentiments humils i populars, somiadors i alegres, compromesos i dignes, és a dir, els sentiments del llevantinisme en estat pur. Ens veiem a primera!
Demà dimarts participaré al Congrés Internacional País Basc-Països Catalans: camins de trobada, que organitza el lectorat de català, amb Agnès Toda al capdavant, de la Universitat del País Basc i Vitoria. El congrés s'aplega, d'avui a dimecres, a l'Aula Magna de la 
Demà dijous, participarem a l'acte Llengua, Música i país que organitza la Facultat de Filologia de la Uv (on vaig estudiar, i el Màster d'Assessorament Língüístic i cultura literària (que estudia ara). En concret, actuarem amb Botifarra i Pau Alabajos a l'auditori del Collegi Major Lluís Vives de l'avinguda Blasco Ibañez. Així vos deixe tota la informació d'aquest acte obert al públic:
Benimaclet està més viu que mai. Les reunions, taules rodones, presentacions, activitats i sopars són una constant per celebrar que les escoles públiques, l'institut de secundària, l'assemblea de veïns, l'associació de veïns i el Terra així com persones ànonimes del barri s'han unit en una entitat que il·lusiona: Benimaclet Viu. Primer objectiu, l'organització de les Trobades d'Escoles en Valencià 2010 a la nostra ciutat. Algú havia dit que València estava morta? Doncs ací vos deixe el manifest fundacional d'un nou motor d'esperança. L'orgull del meu barri!
Dos bons amics, i coneguts blocaires valencians, 
Dissabte passat vaig pujar a Reus per participar en l'aniversari de la botiga 
Els nostres records del Terra es remunten al local estret i allargat
que va obrir el Xavi (fins i tot hi vivia allà dins en un exemple de
militància a l'extrem) on t'havies d'apuntar a una llista per poder
entrar. Un local ple de fum, cervesa i ambient de semiclandestinitat
que ja forma part de l'imaginari de tota una generació d'aquell
Benimaclet que emergia a finals del segle passat (recordeu el vídeo
artesanal de la cançó 'Sota el seu cel' que vam gravar allà dins?). 
Canals era un poble desconegut per a mi. Fins dissabte és clar. El Pau i la Lara m'esperaven a l'entrada del poble i no trigaren en descobrir-me els carrerons antics de la vila que nasqué entre el riu Cànyoles i els dels Sants. Visitàrem l'església i la plaça on cada any s'alça una de les 
Amb l'arribada de la primavera la ciutat de València es torna a omplir d'aquell ambient tant especial que generen els monuments de cartró, el esclats dels petards i l'escalf del foc: les Falles, una expressió de cultura popular, ben viva i arrelada, que fou apropiada pels sectors més reaccionaris del país després dels difícils anys de l'anomenada 'Batalla de València'. La lluita, però, mai no ha cessat i, malgrat que sempre hem tingut les de perdre, molts de nosaltres ens hem enfrontat des de fa molts anys a aquesta situació intentant bastir alternatives als models conservadors per tal de recuperar els espais de la ciutat que ens pertoquen. 
La veritat és que porte uns quants dies al límit. En dues setmanes he recorregut una quinzena de pobles i ciutats (Vic, Girona, Algemesí, Palma, Manacor, Alcoi, Madrid Barcelona, Manresa, La Selva del Camp, Mont-Roig, Reus, Saragossa) en un viatge llarg i solitari (i cansat, si us he de ser sincers) Aviat us escriuré les cròniques però abans no vull oblidar-me de la nit, 
Els capricis del destí van voler que després de la trobada amb el meu passat llunyà de l'anterior apunt, tinguera una altra cita a Les Corts. Concretament per participar en una xerrada organitzada pel grup promotor del futur casal independentista del barri. No cal dir que jo anava enfeinat com mai amb el 
