Avui, però, m'agradaria parlar-vos de dos casos que, personalment em van omplir d'il·lusió. El primer fou a l'IES Alvaro Falomir d'Almassora. Vaig anar-hi convidat a participar a la primavera literària que des de fa dotze anys organitza el semninari de valencià del centre. Doncs bé, a banda de topar-me amb un patí ple d'arbres i joves que m'ompliren de preguntes, la gent de l'institut em va regalar un dels exemples d'una revista increïble que guardaré com un tresor. és tracta del Badallat especial dedicat al llibre. Quan el vaig fullejar em vaig quedar bocabadat. Reunia l'opinió d'una vintena d'alumnes però no només això, sinó perquè també hi havien finals alternatius als contes, una article sobre la relació de la música amb la literatura així com un mapa del món on se situaven totes les històries de llibre. Sense paraules. El millor, però, i com sempre, poder xerrar una estona amb els joves d'Almassora i recollir les seues impressions personals de llibre i, de pas, d'allò real que batega dia a dia d’aquest poble de La Plana. (I ja de pas, m'agradaria recordar en aquest apunt a Antoni Matutano, el nostre professor-amic d'Almassora que ens va deixar quan encara ens ensenyava valencià a l'IES Benlliure)
Aquest final de curs he pogut visitar diferents instituts del País
Valencià, per parlar del llibre, el grup i les experiències que hem
viscut des que vam començar l'any 1993 en unes aules semblants a
aquelles. I sempre et sorprens.
Et soprens quan tornes a aquell institut on et vas criar a València
i descobreixes una sala plena d'estudiants com tu fa ja prop de vint
anys que malgrat tot continuen endavant al cap i casal amb nous grups
de música o nuclis de SEPC o altres inicitives que mantenen viva
aquesta flama que durant generacions hem anat rellevament gairebé
secretament.
Et sorprens quan vas a Crevillent, al sud
del sud, al front meridional, al cor del Vinalopó, i topes amb una aula
i un saló d'acte ple de joves que volen escoltar-te però ets tu el que
flipes quan pugen a l'escenari un parell d'adolescents rapers i
comencen a disparar trets en forma e cançons amb base hip hop i en
valencià amb lletres incendiàries que amplifiquen les veritats que
alguns volen callar.
Et sorprens quan vas a Torrent i
descobreixes un institut que malviu entre barracons amb professors
heroics que per a continuar organitzant actes i xerrades, per
iniciativa pròpia i sortejant els impediments administratius, han de
desplaçar-se amb tota la classe, vint minuts caminant, fins a un altre
centre que disposa d'una sala condicionada per parlar i compartir.
Et sorprens també quan vas a Gandia
i et trobes amb el mateix panorama, amb uns mestres de valencià que es
trenquen les banyes cada dia per a oferir activitats i fer de la
nostra, una llengua atractiva encara entre l'alumnat, batallant contra
la falta de mitjans i les travetes continues de l'esperpèntica
conselleria d'educació que ens governa.
I així, podriem continuar
i continuar, perquè, com sabeu, el nostre panorama educatiu està farcit
d'exemples que omplirien no un llibre, sinó una enciclopèdia d'experiències d'atacs, dignitats i
resistències.
A vegades és diumenge a la vesprada i
encenem la pantalla i al menjador de casa fa tanta calor que confonem
els termes i comencem a veure com a populistes governants que volen
celebrar consultes populars i com a sensats els militars que, per
impedir-ho, els segresten. És el que té jutjar el món des del nostre
sofà. Una anàlisi de sobretaula en què la basca i la desídia permeten
d'interpretar realitats de països llunyans com si foren comparables a
la nostra, esquivant petits detalls com que en aquell lloc la pobresa
extrema afecta el seixanta-set per cent de la població i l'augment
desorbitat de l'enriquiment dels poderosos continua creixent en relació
amb el de les bandes que inunden de violència els carrers i els cors
del jovent. Però això no ens importa gaire o no hi volem pensar perquè
fa massa calor i és diumenge a la vesprada i, a més, a la tevé diuen
que aquell mandatari tenia contra seu els partits polítics
tradicionals, els grans grups empresarials, l'exèrcit i l'església. I
sembla que el president era un dels seus, però ara l'odien a mort
perquè resulta que ha agarrat un atac de bogeria, o de realisme, i s'ha
aliat amb els dimonis de banyes i cues roges i per això els de dalt han
decidit de boicotar la consulta popular no vinculant que pretenia
sondar l'opinió dels ciutadans sobre un possible referèndum per a
canviar una constitució escrita en plena època Reagan, quan el país era
base d'operacions de la guerra bruta nord-americana a l'Amèrica
Central. I ja que, malgrat les amenaces, el president s'ha encabotat a
tirar la consulta endavant, els del tribunal suprem i el parlament han
rescatat un bulldog en forma de general graduat a l'Escuela de las
Américas perquè encapçale un cop d'estat i nomenar així un president en
menys de vint-i-quatre hores amb una carta de renúncia falsificada. I
tot això, el locutor ho diu mentre la pantalla continua emetent les
imatges dels soldats i els tancs i els helicòpters i els fusells i els
del color de sempre celebrant l'arrogant victòria sobre els de l'altre
color de sempre. Alguna cosa deu haver fet, pensem, i ens deixem endur
per aquesta moral que protegeix les vergonyes. I la història es
repeteix, però nosaltres ens alcem del sofà perquè ja hem dit que era
diumenge i tocava descansar i busquem alguna cosa fresca per a beure
mentre a l'altra punta del món, en una d'aquelles repúbliques dites
bananeres, un altre president que creia poder fer reformes profundes a
unes injustícies més profundes i que per aconseguir-ho havia gosat
preguntar al poble la idoneïtat de realitzar-les, és encanonat,
emmanillat i deportat. Però només era un populista, ens repetim mentre
ens calcem unes xancletes i eixim al carrer a gaudir de la fresca en la
nostra tranquil·la i segura llar occidental.
Avui dissabte s'havia de celebrar a Alberic, el poble de la meua familia paterna, el FestAlberic, un festival pioner al poble i que comptava amb un cartell de luxe amb grups com La Gossa Sorda, Auxili, Odi, Pau Alabajos i Cesk Freixas.
Aquesta festa, però, ha boicotada sistemàticament per l'ajuntament del PP que ha obligat supspendre'l després de posar totes les traves possibles. Una mostre més del despotisme que impera en aquesta país tant acostumat a la resistència. És per això que des d'ací vull mostrar la meua solidaritat amb la gent d'IxA i amb tots els qui fan possible que pobles com Alberic conserven la dignitat i l'esperança que a tots ens cal en aquests anys de foscor.
Josep Nadal, el meu amic, company de classe i cantant de La Gossa Sorda ho ha fet per escrit en una carta oberta dirigida a l'alcalde i, com sempre, ha posat a cadascú al seu lloc. Ací la podeu llegir.
Des de Nova Jersei, EUA, m'arriba un mail curiós de Jan Rihart, un
traductor nord-americà a qui no conec i que diu estar fascinat per la
cultura valenciana. Diu que va llegir el Mail Obert de la final
de Copa i que l'ha traduït a l'anglès per als seus amics d'allà. Jo
aprofite per agraïr-li el gest i penjar la traducció. Ací la teniu: "Welcome to Valencia
Beyond
the stereotypes, the shop windows and the delusions of grandeur of the
lady mayor who governs us, you discover another city. And it is a
hidden Valencia, but it lives, waking every day between the Towers of
Serrans and those of Quart, where arises a medieval warren full of
magic corners and historic treasures, heir and testament to an identity
that makes us brothers. A Valencia that does not renounce its identity
and for this reason goes out to the street twice a year in order to
celebrate that we on, despite three hundred years of defeats,
prohibitions and swindles.
A working class Valencia, colorful,
full of barris that bubble with life and retain an ancient enchantment
which has survived the passage of years. A neighborly Valencia, one
which organizes itself into associations, entities and platforms that
meet in edifices, atheniums and clubhouses that shelter social and
cultural movements. A Valencia that wants to turn green, Mediterranean,
that struggles to keep alive the Horta, that agricultural greenbelt
which is so threatened but lives yet, an ocean of farmsteads and palm
orchards, inherited from the Arab and Roman civilizations that mark its
personality. The very same one that follows the tram to the sea,
escorted by neighborhoods fighting to conserve houses constructed with
that touch of Modernisme that mixes with the odor of sea salt. Or that
survives between pine barrens and dunes of virgin beaches saved from
uncontrolled development, or in the waters of a brackish lake inhabited
by birds and fish and fisherfolk who ply its waters with boats paddled
through reed and mud.
A Valencia that remembers, that is proud
of having been the last Republican stronghold and on this account has
retained, defended and given homage to the names of thousands and
thousands of victims of Franco’s repression who lie buried in an
immense common grave, which the municipal authorities want to pave
over. A Valencia that has survived the con game of the “Political
Transition”-- here called the Batalla de València -- which was
characterized by extreme violence from the extreme right that to this
day continues to act with complete and suspicious impunity. And it is
the Valencia of Guillem Agulló, assassinated by the fascists 15 years
ago, and all of the bunches of young independentistes who still cry
angrily “Neither forgive nor forget!”, or that of so many autochthonous
spaces where a libertarian tradition has always thrived.
A
modern, cultured Valencia summed up in the campaigns for education in
its native language and by some public schools defended by teachers and
students who flood the streets to combat the abuses of the regional
government. An irreverent, transgressive Valencia, which lives in the
verses of Vicent Andrés Estellés, the characters of Ferran Torrent or
in the posters of Josep Renau, and the rock songs that are boycotted by
public television and ignored in the programming of local festivals. A
Valencia that, even so, has not resigned itself to lose these festivals
and still experiences them as before, putting on the popular falles,
playing soccer in corner yards or singing albades, folk ballads, at
midnight, in the otherwise silent streets amidst bagpipes and
kettledrums.
A Valencia that definitively and today gives you
welcome, because it still beats, proud and honorable, in the hearts of
the people who value the truth."
Ni Charles Bronson, ni Bud Spencer,
ni Terence Hill. No, ací no ens calen xèrifs de spaguetthi westerns
forans. Ací ja tenim els nostres, els autòctons, els que també
apareixen a totes hores a la tv de tots. I a un d'aquests, ja conegut
per unes altres escenes impagables, no se li ha acudit res més que plantar-se al 'saloon' local per fer el milhòmens a base d'amenaces i insults
contra els qui no passen per la pedra de la seua llei. Però aquest
xèrif ignora que hi ha coses que no pot fer. Que, pobret, malgrat tots
els càrrecs que ha acumulat, malgrat tot el poder que per això creu
detenir, hi ha indígenes que és incapaç d'humiliar. I és que en aquest
país d'irreductibles, encara que ho ignore, hi ha un valor que mai no
podrà ser arrabassat pels pistolers amb placa que pul·lulen per la
plaça de la Generalitat: la dignitat.
I és la dignitat que ens manté ferms malgrat les baixeses morals
com la que va demostrar don Alfonso Rus (excel·lentíssim alcalde de
Xàtiva, molt honorable president de la Diputació de València, capitost
del Partit Popular provincial, president del club de futbol Olímpic de
Xàtiva, conseller del Port de València i patró de la Fundació Llum de
les Imatges entre més coses) insultant els qui treballen per tirar
endavant l'educació pública
d'aquest país. La dignitat dels qui batallen perquè aquesta continue
essent universal, per a totes i tots, sense distincions ni exclusions.
La dignitat dels qui han d'intentar impartir classes amb normalitat en
les 1.300 barraques
claustrofòbiques i precàries que, misteriosament, continuen
reproduint-se com bolets per tota la geografia. La dignitat dels qui no
s'han empassat una assignatura en anglès pel caprici d'un conseller i el despotisme del seu cap de govern. La dignitat dels qui defensen un multilingüisme real
contra la trampa del plurilingüisme oficial que només és una cortina de
fum per a aixafar els drets lingüístics dels valencianoparlants. La
dignitat dels qui han procurat tots sols contra aquestes i altres
polítiques que volen desmantellar, a poc a poc, sense fer soroll, l'ensenyament en valencià.
La dignitat dels qui no disposen de recursos ni mitjans i se les han
d'arreglar amb il·lusió i imaginació per a integrar els xiquets i
xiquetes fills de treballadors immigrants. La dignitat dels qui
s'esforcen per despertar l'interès del nostre jovent per la cultura i
la creativitat, vistes les nul·les polítiques del nostre govern en aquest sentit. La dignitat dels qui vertebren projectes i activitats
per convicció, sense esperar res en canvi, encara que els de dalt no
s'ho creurien mai. La dignitat dels qui fan del nostre ensenyament un
dels motors socials
del país, limitat però potent, capaç de rebel·lar-se contra totes
aquestes injustícies, ofenses i imposicions. La dignitat dels qui, en
resum, continuen treballant pel futur de tots plegats, incloent-hi el
d'aquest xèrif que encara té els sants pebrots de qualificar-los de
'gilipolles' i d'escopir-los allò de 'els rematarem, els rematarem!',
com si això fóra Almeria i ell el protagonista d'aquest trist western
de serie B a què ens voldria condemnar a viure. I a morir.
Més enllà dels tòpics, dels aparadors
i dels deliris de grandesa de l'alcaldessa que ens governa, descobrireu
una altra ciutat. I és una València oculta, però viva, i que es
desperta cada dia entre les Torres de Serrans i les de Quart, allà on
s'alça un entramat medieval ple de racons màgics i de tresors
històrics, hereus i testimonis d'una identitat que ens fa germans. Una
València que no renega d'aquesta identitat i que per això ix al carrer
dues voltes l'any per celebrar que continuem vius, malgrat els
tres-cents anys de derrotes, prohibicions i enganys.
Una València popular, mestissa, plena en barris on la vida bull i
que conserven aquell antic encant que ha sobreviscut al pas dels anys.
Una València veïnal, que s'organitza en associacions, entitats i
plataformes que es reuneixen en edificis, ateneus i casals que
aixopluguen moviments socials i culturals. Una València que vol tornar
a ser verda, mediterrània, que lluita per conviure amb l'horta, amb
aquesta horta tan amenaçada però viva encara, un oceà d'alqueries i
palmeres, hereva de la tradició àrab i romana que ha marcat la seua
personalitat. La mateixa que arriba amb tramvia fins a una mar
escortada per barris que batallen per defensar cases construïdes amb
aquell toc modernista que es mescla amb les olors de sal. O que
sobreviu entre pinars i dunes de platges verges salvades per les
mobilitzacions populars, o en les aigües salines d'un llac habitat per
aus i peixos i pescadors que la solquen amb barques que es remen amb
canyes i fang.
Una València que té memòria, que està orgullosa d'haver estat el
darrer reducte republicà i que per això ha recordat, defensat i
homenatjat els noms dels milers i milers de víctimes de la repressió
franquista que jauen en una immensa fossa comuna que l'ajuntament ha
volgut cimentar. Una València que ha sobreviscut a l'estafa de la
'Transició Política' que ací és digué 'Batalla de València' i que fou
protagonitzada per la violència extrema d'una extrema dreta que encara
avui continua actuant amb una total i sospitosa impunitat. I és la
València de Guillem Agulló, assassinat pels feixistes fa quinze anys, i
la de totes les fornades de joves independentistes que encara criden
amb ràbia 'Ni oblit ni perdó!', o la de tants espais autogestionats per
una tradició llibertària que sempre ha reviscolat.
Una València culta, moderna, que se suma a les campanyes per
l'ensenyament en la llengua pròpia i per unes escoles públiques
defensades per mestres i alumnes que desborden carrers per combatre les
agressions de la Generalitat. Una València irreverent, transgressora,
que viu en els versos de Vicent Andrés Estellés, en els personatges de
Ferran Torrent o en els cartells de Josep Renau, i que manté teatres
crítics mentre continua engendrant grans músics de jazz, de cançó i de
rock que són boicotats a la televisió pública i ignorats en les
programacions de les festes locals. Una València que, tot i així, no es
resigna a perdre aquestes festes i encara les viu com abans, alçant
falles populars, jugant a pilota en els trinquets o cantant albades, a
mitjanit, pels carrers silenciosos, entre dolçaines i tabals.
Una València que, en definitiva, avui us dóna la benvinguda perquè
encara batega, orgullosa i digna, dins el cor de la gent que se
l'estima de veritat.
[Publicat a l'edició especial de Vilaweb i Berria en motiu de la final de Copa entre FCBarcelona i Athletic Club celebrada a València]
Cansat, esgotat, arribe de Vitoria-Gasteiz després de la xarrada d'ahir a la Universitat del País Basc. Ha estat un dia dur (després dels viatges llampec de les darreres dues setmanes a Gandia, Carcaixent, Gata de Gorgos, Torrent, Tarragona, Barcelona i Crevillent) amb presses i cancel·lacions de vols cortesia d'Iberia. Però ja queda menys. Divendres 8 faré la darrera presentació del llibre (fins l'estiu). I serà en en un dels llocs que més respectes d'aquest país i amb una dels escriptors valencians que també respecte per la seua obra: la casa de Joan Fuster, a Sueca, i acompanyat de l'escriptor Manuel Baixauli, autor entre d'altres de l'aclamat 'L'home manuscrit'.
Vaja, que això de l'Històries del Paradís Tour s'acaba i comence a tenir ganes de descansar de veritat...
08.05.09 SUECA (Ribera Baixa) Casa Joan Fuster. 20h. Acompanyat per l'escriptor Manuel Baixauli.
Ahir, mentre acomiadàvem Mavi Dolç,
emergia una imatge, també, de país. Una classe de valencians, una
variant específica de catalunyesos, un col·lectiu sencer i compacte de
catalans, tocats per la seua impertinència valenta, un model de gent
que crea i crea i crea i no deixa mai de crear. Amb una alegria que
s'escampa i que troba escletxes fins i tot en els moments més durs. Una
colla amb un estil d'amistat que no s'avé a normes, ni a formalismes,
ni a etiquetes. Un col·lectiu respectuós del silenci i de les veus. Ens
vèiem i ens miràvem, atònits i perplexos, aquells qui som com ella, i
ens adonàvem que aquest era un país ple de gent com ella.
Qui la va conèixer en qualsevol de les seues múltiples facetes no
necessita gaires explicacions. Per a qui no la va conèixer la biografia
és una peça freda que diu tot allò que va fer a la universitat, des de
València primer, a Barcelona després, empenyent des del Llull
l'ensenyament del català, ensenyant generacions senceres de periodistes
a analitzar, a pensar, a ser ells mateixos. I, també, tot allò que va
fer des de fora de la universitat, missatgera incansable, dona de totes
les iniciatives, sempre disposada a fer més pel país, incitadora
d'aventures en qualsevol camp i format. No podeu ni arribar a imaginar
quantes voltes sonava el mòbil i era ella avisant que calia fer açò o
allò, que calia estar atents a aquesta gent o a aquella, que els seus
xiquets d'Obrint Pas tocaven a prop i havíem d'anar a escoltar-los,
demanant si tenies el telèfon de no sé qui perquè havia d'embolicar-lo
en algun projecte o simplement preocupant-se per com anava tot.
I la cosa extraordinària de Mavi era que podia fer tot això sense
reclamar per a ella gens de protagonisme. Si en va tenir, i era ben
merescut, va ser perquè els altres l'obligàvem a acceptar, també en
públic, aquell lideratge que tenia en privat. I tot i així, ella ho
feia perquè tocava, pel país que estimava com no es pot estimar més, de
cap a cap i mirant sempre enfora, al món que se li feia xicotet de
tantes lluites i injustícies com calia resoldre, tan de pressa.
Avui serà el primer dia que la Mavi no hi serà. Des del Gènesi
sabem que som pols i que retornats a la pols tornem a la terra. Al
Garbí, la muntanya dreçada al peu de Bétera que ens recorda amb el seu
nom occità que el camí del nostre poble és al nord, avui les seus
cendres tornaran a barrejar-se amb la terra. I algun dia, aviat,
arribarà el temps de la collita i aquesta classe de valencians, aquesta
variant específica de catalunyesos, aquest col·lectiu sencer i compacte
de catalans, els qui la vam conèixer i els qui no, sabrem aleshores que
s'haurà esdevingut perquè hi ha hagut, sobretot, dones lliures com
ella, i homes, que ens l'han feta imaginar dia a dia durant anys.
Avui dissabte s'havia de celebrar a Alberic, el poble de la meua familia paterna, el FestAlberic, un festival pioner al poble i que comptava amb un cartell de luxe amb grups com La Gossa Sorda, Auxili, Odi, Pau Alabajos i Cesk Freixas. 
Cansat, esgotat, arribe de Vitoria-Gasteiz després de la xarrada d'ahir a la Universitat del País Basc. Ha estat un dia dur (després dels viatges llampec de les darreres dues setmanes a Gandia, Carcaixent, Gata de Gorgos, Torrent, Tarragona, Barcelona i Crevillent) amb presses i cancel·lacions de vols cortesia d'Iberia. Però ja queda menys. Divendres 8 faré la darrera presentació del llibre (fins l'estiu). I serà en en un dels llocs que més respectes d'aquest país i amb una dels escriptors valencians que també respecte per la seua obra: la casa de Joan Fuster, a Sueca, i acompanyat de l'escriptor Manuel Baixauli, autor entre d'altres de l'aclamat 'L'home manuscrit'. 
Avui et plorem. I ja t'enyorem.
