Si fa uns mesos vos parlava de dos grups parents de la ciutat de València avui ho faré d'uns altres dos que comparteixen pobles, estils i actitud a la Vall del Pop. Els primers són els Aspencat i han publicat l'enèrgic 'Obri la llauna', un recull de temes 100% ballables on es fusiona el millor de l'herència mestissa amb l'electrònica del Dj Pasqu, el guerriller de cançons que batalla cada nit de dijous al Pink de Benimaclet. Els altres són els Skalissai que ens presenten 'Mentre la terra dorm' una mostra de les bones maneres d'un banda que ja madura i on he tingut el plaer de col·laborar en la cançó que ací vos deixe. En fi, música plena d'energia per combatre aquests dies gèlids i rememorar la xafogor de les nits d'estiu del País Valencià.
Plaça de la Verge. València. Set de la vesprada. Fred. Un megàfon. Pancartes. Una història inventada. Unes vides reals. Dignitat cuirassada. Solemnitat humil. Silenci. La gola se'm va trencar quan vaig llegir la darrera línia.
Avui dia 4 de febrer tornaré cap a Alacant a participar al Projecte Alcover que es desenvolupa a la Universitat d'aquesta ciutat. El Projecte Alcover són unes jornades promogudes per una trentena de teatres i les universitats Jaume I de Castelló,
Universitat de València i Universitat d'Alacant, que sorgeix en 1995
amb la finalitat de programar, promocionar i intercanviar obres
teatrals arreu del domini lingüístic. En concret m'han convidat a participar a la taula rodona "Crear i triomfar en català" juntament amb l'escriptora Isabel-Clara Simó, l'escriptor Sebastià Alzamora i el dramaturg Oriol Broggi. Poca broma! Serà a les 18.00h a la sala de graus de la Facultat de Dret de la Universitat d'Alacant.
L'Associació de Víctimes del Metro m'ha convidat a llegir el conte 'Quaranta-tres' en la concentració que cada mes realitzen a València. L'acte serà el dimecres dia 3 a les 19.00h a la plaça de la Verge. Una nova ocasió per recordar als 43 que ja no hi són i exigir responsabilitats a aquells que encara governen.
Hi ha un barri a València que és un antic municipi que fins el 1897 fou
independent sota el nom de Poble Nou de la Mar. Hi ha un barri a
València que és un entramat de carrers que s'arrengleren amables com
escortant les ones d’aquesta mar. Hi ha un barri a València que és un
conjunt de cases eclèctiques filles del modernisme popular. Hi ha un
barri a València que és un col·lectiu de persones humils i senzilles
d'arrel pescadora que conserven encara l’amor a la llengua dels
avantpassats. Hi ha un barri a València que és una barreja d'ètnies i
races, olors i sabors, crits i silencis que conviuen en pau. Hi ha un
barri a València que és un teixit de locals plens d'història on es
preparen arrossos amb aroma de sal. Hi ha un barri a València que és un
teatre amb nom d'estrella on dansen marionetes que fascinen menuts i
grans. Hi ha un barri a València que és una casa okupada on idees i
músiques han trobat refugi als marges del magma urbà. Hi ha un barri a
València que és cadascun dels mil set-cents habitatges amb històries
humanes que l'ajuntament pretén enderrocar. Hi ha un barri a València
que és la remor de les mobilitzacions multitudinàries que han omplert
carrers, avingudes, ports i mercats. Hi ha un barri a València que és
la generositat de les jornades de portes obertes en què veïns i veïnes
ensenyen on viuen com a mostra d'agraïment i d'hospitalitat. Hi ha un
barri a València que és la il·lusió de la gent que se l'estima i des de
fa dotze anys treballa dia a dia per aturar la barbàrie que vol partir
en dos la seua identitat. Hi ha un barri a València que és el cor
resistent de la meua ciutat. Hi ha un barri a València que diumenge tornarà a bategar. Hi ha un barri a València que encara és poble i es diu Cabanyal.
Podria dir moltes coses d’en Cesk Freixas.
Podria dir que és un cantant de vint-i-pocs anys, però que ja es
carrega una motxilla plena de concerts i d'experiències recollides
pertot arreu del nostre país allargat. Podria dir que aquesta tasca de
sembrador pacient li ha portat els fruits que avui exhibeix amb la
humilitat de qui se'ls ha treballat. Podria dir que no el sustenta cap
gran multinacional ni és producte de cap operació de màrqueting i que
s'ho fa tot solet amb vocació d’artesà. Podria dir que segueix la
màxima punk del ‘do it yourself’ que practiquen els guerrillers
mediàtics que no renuncien a guanyar. Podria dir que és un fenomen a
internet, que el seu bloc és un constant martelleig, que al Facebook ha arribat a la xifra màxima de seguidors, i que ha aconseguit de ser el MySpace més escoltat de tot l'estat. Podria dir que, en aquesta línia, ha decidit de publicar tot el nou disc
a la xarxa abans de ser editat. Podria dir que en tres dies fórem quinze
mil les persones que el vam escoltar. Podria dir que el nou treball, presentat a l'Auditori de Barcelona,
demostra que aquest jove és molt jove, però que aprèn a emocionar-nos a
passos de gegant. Podria dir que no fa cançons d'amor, però mentiria
perquè sí que en fa, i és un amor a les persones i als pobles i a les
petites coses que es canten amb el cor a la mà. Podria dir que es
desviu per reivindicar el seu ofici de treballador cultural mentre
milita en les causes que alguns creuen perdudes, però que, a uns
altres, ens carreguen les bateries de la dignitat. Podria dir que ha
estat perseguit
pels inquisidors de partits que es fan dir populars i ciutadans, però
que aquesta criminalització només ha aconseguit d'evidenciar que allò
que pensem és tan sincer que mai no ens ho podrem callar. Podria dir
que no està sol, sinó que forma part d’un nou estol de cantautors
de curta edat que demostren que la guitarra nua també és l’arma dels
joves d’avui que empaiten el demà. Podria dir moltes coses d’en Cesk
Freixas. Però avui només volia dir-vos que, per damunt de tot, aquesta
nova fera ferotge m’esgarrapa el cor quan esmola les cordes i comença a
cantar.
xavisarria |
crear |
dimarts, 29 de desembre de 2009 | 17:56h
M'agraden. M'agraden molt. Són els 121db.
Un grup de València del qual ja us n'havia parlat i que ara presenten
Assaig/Error. Un disc ple de xicotetes joies emocore editat, de nou, pel segell basc Gor. Un so cru treballat per Eric Fuentes (The
Unifinished Simpathy) que ha exprimit el treball d'aquest tres xavals que
ja no són tan xavals però que segueixen aprenent amb ànsia adolescent. Unes lletres intimistes i sinceres. Una de les moltes mostres de la qualitat de la nostra música en aquest any que ara s'acaba. Però, sobretot, una finestra oberta a les expectatives de l'any que tot just comença.
Bon any i bona música!
+Info: Reportatge sobre 121db a la Cartelera del Levante-EMV
Dos bons amics, i coneguts blocaires valencians, Juan E.Tur i Sergi Pitarch, han donat vida a un projecte ben ambiciós i interessant: L'Informatiu. És tracta d'un diari digital, independent i d'àmbit valencià que pretén donar una mirada diferent de la realitat demencial amb la què convivim els valencians (avui, per exemple, porta un reportatge sobre la vergonyosa presència de l'extrema dreta a l'Expojove de Paterna). Felicitats per l'empenta amics, i molts ànims!
En suport a la Gaza Freedom March, que ara mateix està bloquejada a Egipte, vos deixe un article que vaig escriure per a L'Accent ara fa uns mesos en arribar del viatge que vam realitzar una brigada de músics a Palestina:
Imagina que t'han expulsat del poble on vius. Imagina que aquell
poble ja ha desaparegut del mapa. Imagina que el país on vivies ja no
existeix. Imagina que has pogut quedar-te al nou estat que han
construït però acceptant que has perdut els teus drets
civils i la teua identitat. Imagina que el nou estat no respecta cap
resolució internacional. Imagina que has hagut de fugir a un camp de
refugiats. Imagina que vius allí durant quaranta anys sense futur i amb
l'esperança cada cop més dèbil de tornar. Imagina que t'han construït
un mur immens sense respectar cap legalitat ni cap límit de cap
tractat. Imagina que mai el podràs creuar. Imagina que vius en una immensa presó. Imagina que per anar d'una
ciutat a una altra dels territoris que t'han deixat hi ha centenars de
controls militars. Imagina que t'humilien i que arbitràriament et
neguen el pas. Imagina que inclús en aquest territoris han construït
urbanitzacions on hi viuen mig milió de colons armats. Imagina que
també han fet passar autovies exclusives per als seus habitants. Imagina que inclús s'han instal·lat dins de la teua ciutat massificada
i empobrida. Imagina que et marquen la botiga amb esprai. Imagina que
t'expulsen de casa després de ser vençut i humiliat. Imagina que la
capital símbol on vius se l'han annexionat. Imagina que a sobre no et
concedeixen ni passaport, ni document de ciutadà. Imagina soldats als
teus carrers cada dia de l'any. Imagina incursions periòdiques amb
tancs i materials pesats. Imagina atacs massius amb armes prohibides i
tecnologia de super potència militar. Imagina que no tens aigua perquè
te la roben i que a sobre tens prohibit perforar. Imagina que tot ho
has de comprar a aquells que t'han colonitzat. Imagina que l'exèrcit et
vigile nit i dia. Imagina vuit mil conciutadans empresonats
incloent menors d'edat. Imagina dècades d'expulsions, humiliacions,
crims de guerra, bombardejos, destruccions i tot el que pugues
imaginar. Imagina que obres els ulls i aquest malson és tan viu com la
vergonya que sents per no fer res perquè els qui el pateixen puguen,
per fi, despertar.
La 15a Conferència de les Parts de la Convenció Marc de les Nacions
Unides ha resultat tan farragosa com el nom que porta. Ací teniu cinc
conclusions personals que intenten d'explicar-la:
1. L'acord amb què es va cloure la cimera significa un nou fracàs.
Entre més raons perquè va arribar després d'una reunió limitada a un
grup exclusiu de persones i en forma de tres folis plens de paraules
amb compromisos voluntaris i, per tant, poc creïbles, ben allunyats del
tractat vinculant que es necessitava. Tot i així, n'hi ha que encara
afirmen que l’acord és un primer pas. Però, no eren ja un primer pas
les cimeres de Rio del 1992 i de Kyoto del 1997? A la pràctica, doncs,
aquesta cimera certifica una nova estocada als milions d'ànimes que
viuen exposades a les inundacions, les sequeres, les gelades, l’erosió,
i l'augment de la temperatura planetària.
2. El món actual ja és multipolar. Els deliris imperials del Nou
Segle Americà ideat per Bush, Cheney i companyia s’han acabat
d’esquerdar. La nova diplomàcia nord-americana ha deixat en un segon
pla la Unió Europea i ha negociat directament amb les potències
emergents, i també contaminants, capitanejades per la Xina, mentre
esquivava les exigències dels països empobrits. Però alguns d’aquests
països no s’han mostrat disposats a passar per l’adreçador: ‘No
resoldrem els problemes del canvi climàtic, si abans no resolem els
problemes del sistema que els ha causat’, ha dit el president bolivià,
i bolivarià, Evo Morales.
3.Els moviments socials de resistència global s’han enfortit amb
els anys. A Copenhaguen s’ha comprovat que, a diferència d'allò que
pronosticaven alguns, la màxima 'We are everywhere' continua viva en
els rostres joves, anònims i militants que sempre apareixen quan el
discurs oficial ressona dins la cuirassa buida de la hipocresia. Al
costat d'ells, s’hi han alineat els milers de representants acreditats
de les ONG, plataformes ecologistes i delegacions de pobles indígenes
que han estat expulsats de la cimera sense cap més explicació que un
absurd 'aforament complet'.
4. ‘Els danesos tenen dues obsessions: el disseny i l'ordre.’ Com
ha assenyalat irònicament Naomi Klein, aquesta ha estat la política del
govern amfitrió. Quant al disseny, els publicistes contractats per a
l'ocasió van vestir amb lletres llampants les expectatives del seu
govern: Hopenhaguen,
un concepte que ara, vistos els resultats de la cimera, fa pujar els
colors a les galtes. Respecte a l'ordre, n'hi ha prou d'assenyalar que
l’operació desplegada per la policia danesa ha estat la més potent i
costosa de la història del país. S’hi ha registrat la xifra rècord de
1.200 manifestants detinguts, que foren immobilitzats a la intempèrie
durant hores, abans de ser traslladats a naus industrials reconvertides
en rigorosos magatzems humans.
5. El Premi Nobel de la Pau d’Obama cada cop fa més pudor. De
primer foren les excuses per a enviar més tropes a l’Afganistan i ara
tot allò que ha envoltat aquesta cimera. Als carrers de Copenhaguen,
entre els manifestants, hi havia l’arquebisbe sud-africà Desmond Tutu,
també Premi Nobel de la Pau, encarregat d'esbroncar el president
nord-americà i la resta de dirigents mundials amb aquestes paraules:
‘Només tenim un món! I si els poderosos es pensen que s'escaparan del
desastre protegint-se amb porres, s'equivoquen! O nadem ara o ens
enfonsarem junts!’ Més raó, costa de tenir-ne.
Dissabte passat vaig pujar a Reus per participar en l'aniversari de la botiga Bat a Bat Kultur d'aquesta ciutat. Al matí, però, em vaig passar per l'acte de col·locació de la primera pedra del Casal Despertaferro, un nova casa de tres altures que acollirà els diferents projectes socials que han nascut de l'esquerra independentista de la ciutat. De fet, els amics de Reus em van demanar que cantara unes cançons durant l'acte amb els companys Juantxo Skalari i Joan Masdeu. Mai havia cantat sol, però ho faig fer sense manies (i amb resultat dubtós). Al final, fins i tot ens vam animar el Juantxo i jo a cantar junts en pla cantautors-punks (tal i com es veu a la foto que he agafat prestada del facebook de Mireia).
Al vespre vaig participar, com deia, a la festa del cinquè aniversari del Bat a Bat Kultur que se celebrava a Vinyols i els Arcs. Actuaven els Benimaklet Klub Ska, una banda de luxe formada pels col·legues del meu barri i que toquen en grups com Obrint Pas (Marcos i Albert), La Gossa Sorda, Aspencat o Skalissai. Amb ells vaig cantar, un xic nerviós, una versió d'Una Història d'Amor'. Després van actuar els The Kluba, el nou projecte de Juantxo Skalari. He de dir que em van agradar molt. Un directe enèrgic amb una formació rockera de vella escola (amb contrabaix i bateria dret) i cançons que ja són himnes (com la magnífica Pudo hacerlo). Vaig pujar a cantar Jimmy Jazz de Kortatu i vaig gaudir com quan era preadolescent i destrossava nit i dia el cassette de l'Azken Guda Dantza amb portada pintada a mà inclosa. Finalment van actuar La Gossa Sorda, amb el seu directe espectacular farcit de cançons que ja són part de la nostra banda sonora. Vaja, una nit de festa amb la meua família valenciana i reusenca. Què més puc demanar?
(I gràcies Joan per acollir-me a casa!)
Arxius:+Fotos- Sol davant la nova fornada reusenca|+Fotos- Primera pedra del Casal
La setmana passada vaig tindre la sort de ser convidat a l'Escola de Magisteri de València per parlar de música i literatura. Dic que vaig tenir la sort perquè, a més, ho vaig fer acompanyat d'Esperança Camps una de les autores més punyents i interessants del nostre panorama literari. L'acte fou en sala ens esperaven un centenar d'estudiants d'aquesta escola. Alguns havien treballat a classe 'Quan la lluna escampa els morts' d'Esperança Camps, altres 'Històries del Paradís' i altres cap de tots dos. Això sí, molts preguntaren sobre els llibres i s'interessaren pel seu porcés creatiu així com per la relació entre música i literatura (Esperança és autora de la biografia dels menorquins Ja t'Ho Diré) i entre pregunta i pregunta allargàrem l'acte un parell d'hores (també comentàrem el llibre Ara, País Valencià i fins i tot em feren cantar una estrofa d'una cançó). En resum, una vesprada ben interessant en una de les escoles, la de Magisteri, i un departament, el de Didàctica de Llengua i Literatura, que és un altre exemple de com treballar en favor de la nostre cultura malgrat tot. I a pesar de tot.
Felicitats, doncs, pel vostre empeny.
(Podeu llegir la crònica d'Esperança Camps als seu Dietari)
xavisarria |
crear |
dimecres, 16 de desembre de 2009 | 09:55h
Demà dijous es presenta a la facultat de Ciències Socials de València el llibre conjunt Ara, País Valencià. Reflexions i experiències de la generació que ve. (Publicacions de la Universitat de València). L'acte serà en format taula rodona i hi participaran alguns dels autors d'aquest llibre col·lectiu com ara Jordi Muñoz, Xavi Ginés, Antoni Rúbio, Hèctor Sanjuan, Adelaida Ferre, Gerard Fullana, Pau Caparrós i jo mateix. En aquest interessant llibre, a més, hi han participat altres veus joves com Andreu Ginés, Marc Peris, Vicent Martínez, Sandra Obiol, Maria Josep Picó, Miquel Ramos, Francesc Vila, Dídac Botella, Francesc Felipe o Violeta Tena. El sociòleg Rafa Xambó presentarà l'acte que començarà a les 18:00h al saló d'actes d'aquesta facultat. Una bona ocasió per parlar del present i futur del país des del punt de vista de la nostra generació.
D'altra banda, divendres estaré a Banyeres de Mariola (L'Alcoià) presentant el llibre Històries del Paradís. A les 20:00h a la Casa de Cultura.
Si fa uns mesos vos parlava de dos grups parents de la ciutat de València avui ho faré d'uns altres dos que comparteixen pobles, estils i actitud a la Vall del Pop. Els primers són els Aspencat i han publicat l'enèrgic 'Obri la llauna', un recull de temes 100% ballables on es fusiona el millor de l'herència mestissa amb l'electrònica del Dj Pasqu, el guerriller de cançons que batalla cada nit de dijous al Pink de Benimaclet. Els altres són els Skalissai que ens presenten 'Mentre la terra dorm' una mostra de les bones maneres d'un banda que ja madura i on he tingut el plaer de col·laborar en la cançó que ací vos deixe. En fi, música plena d'energia per combatre aquests dies gèlids i rememorar la xafogor de les nits d'estiu del País Valencià.
Plaça de la Verge. València. Set de la vesprada. Fred. Un megàfon. Pancartes. Una història inventada. Unes vides reals. Dignitat cuirassada. Solemnitat humil. Silenci. La gola se'm va trencar quan vaig llegir la darrera línia.
Avui dia 4 de febrer tornaré cap a Alacant a participar al 
L'Associació de Víctimes del Metro m'ha convidat a llegir el conte '
Hi ha un barri a València que és un antic municipi que fins el 1897 fou
independent sota el nom de Poble Nou de la Mar. Hi ha un barri a
València que és un entramat de carrers que s'arrengleren amables com
escortant les ones d’aquesta mar. Hi ha un barri a València que és un
conjunt de cases eclèctiques filles del modernisme popular. Hi ha un
barri a València que és un col·lectiu de persones humils i senzilles
d'arrel pescadora que conserven encara l’amor a la llengua dels
avantpassats. Hi ha un barri a València que és una barreja d'ètnies i
races, olors i sabors, crits i silencis que conviuen en pau. Hi ha un
barri a València que és un teixit de locals plens d'història on es
preparen arrossos amb aroma de sal. Hi ha un barri a València que és un
teatre amb nom d'estrella on dansen marionetes que fascinen menuts i
grans. Hi ha un barri a València que és una casa okupada on idees i
músiques han trobat refugi als marges del magma urbà. Hi ha un barri a
València que és cadascun dels mil set-cents habitatges amb històries
humanes que l'ajuntament pretén enderrocar. Hi ha un barri a València
que és la remor de les mobilitzacions multitudinàries que han omplert
carrers, avingudes, ports i mercats. Hi ha un barri a València que és
la generositat de les jornades de portes obertes en què veïns i veïnes
ensenyen on viuen com a mostra d'agraïment i d'hospitalitat. Hi ha un
barri a València que és la il·lusió de la gent que se l'estima i des de
fa dotze anys treballa dia a dia per aturar la barbàrie que vol partir
en dos la seua identitat. Hi ha un barri a València que és el cor
resistent de la meua ciutat. Hi ha un barri a València que diumenge 
Podria dir moltes coses d’en 
M'agraden. M'agraden molt. Són els 
Dos bons amics, i coneguts blocaires valencians, 
La 15a Conferència de les Parts de la Convenció Marc de les Nacions
Unides ha resultat tan farragosa com el nom que porta. Ací teniu cinc
conclusions personals que intenten d'explicar-la:
Dissabte passat vaig pujar a Reus per participar en l'aniversari de la botiga 
La setmana passada vaig tindre la sort de ser convidat a l'Escola de Magisteri de València per parlar de música i literatura. Dic que vaig tenir la sort perquè, a més, ho vaig fer acompanyat d'
Demà dijous es presenta a la facultat de Ciències Socials de València el llibre conjunt 
