Quan va morir Franco, diuen, molta gent guardava a la nevera una ampolla de cava. Aquest gest previsor només s'explica per la llarga (i cruenta) agonia del dictador. La malaltia no respecta ni bons ni dolents. I hi ha alegries que són macabres, però paradoxalment socialment acceptables. Ahir, arran de la mort de Manuel Fraga, a les xarxes socials hi va haver qui va recordar el que va passar aquell 20-N.
El to d’aquesta campanya electoral espanyola està essent realment curiós. No tant pel que comportaran els mateixos resultats electorals, sinó perquè estem contemplant amb ulls cansats una campanya com les de sempre, és a dir, com si res no hagués passat, al mateix temps que la crisi europea ens situa davant d’un nou escenari que encara no comprenem del tot, però que té indicis molt preocupants, tant per a l’economia com per a la política.
Un dels temes clàssics que s’ensenya a les facultats de
ciència política és que a Catalunya hi ha dos eixos de posicionament polític:
dreta-esquerra i catalanisme-espanyolisme. Però si bé el primer sembla cada
vegada més difícil de situar objectivament (almenys pel que fa als partits
parlamentaris), el segon va prenent força com a espai de combat polític.
Pensa mal, que diuen. Curiosament, una sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, extralimitant-se clarament de
les seves funcions i jurisdicció reinterpreta la llei per indicar a la
Generalitat sobre com ha d’aplicar una llei que ha aprovat el Parlament de
Catalunya i que ha estat validada pel Tribunal Constitucional.
Va ser passejant per Londres i observant la datació
d'alguns edificis d'entitats civils, esglésies i lògies, que em vaig
adonar del valor que té la continuïtat democràtica.
Publicat a 
