Avui, aquest bloc ha superat les 300.000 visites. En primer lloc, com sempre, gracies a tots, ni que sigui per equivocació, per llegir aquest bloc. El que em fa més il·lusió - com en Mas- és qué des del 11 d'Agost passat que varem arribar a les 250.000, només han passat quasi 6 mesos, això vol dir qué el número de visites menusals s'ha incrementat molt, tant que l'hem doblat passant de 6.000 fins a les 12.000 del passat Gener.
Totes aquestes xifres, m'ajuden a continuar endavant quan em passa pel cap deixar-ho estar, si més no una temporadeta, ara que he endegat un projecte propi. ( aquí podeu veure la web) Però no, continuo al menys fins arribar a la xifra de 1000 posts. Gracies un altre cop a tots i a totes.
Aquest migdia al arribar a casa, i conectar-me un moment, he vist el post d'en Josep Selva, i m'he quedat glaçat, no m'ho esperava. Si fins i tot vaig llegir el seu últim post!. Mai vaig pensar que era realment el darrer. Jo a la Silvia la vaig coneixer a la seu de l'Omnium cultural el dia de la presentació de la Xarxa de Blocs Sobiranistes, el segon cop va ser a la primera Trobada de Blocaires que varen fer a Les Cases d'Alcanar un Març del 2008 ( aquí podeu llegir el post), des d'ençà varem coincidir a manifestacions, presentacions, dinars, Referendums, algún que altre sopar,etc... No en sabia rés del seu estat de salut. Ella, tant lluitadora amb la causa independentista com discreta pel que fa a parlar d'ella. Des d'aquest racó vull dir-te Silvia: Fins sempre Silvia, també de part d'en Alex al que sempre vas animar.
Em varen convocar al Despatx de manera urgent el passat Divendres, per assistir a una reunió molt important. Sabia però, que aquella "reunió" era per que algú dels dos responsables anàvem al carrer, juntament amb 20 més de la resta d'Espanya, vaja l'ERO esperat. La nit anterior no vaig poder clucar l'ull, no per por de ser jo l'escollit, ans el contrari, per por de qué fos l'altre el que se'n anava. Per qué? doncs perquè el qui es quedés, hauria de treballar 12 hores al dia saben que per els voltants del proper Març, anirà al carrer amb la incertesa de no saber quan cobrarà la indemnització.
Aquell divendres, a primera hora vaig trucar al despatx. El company va contestar:
-Diguem Jordi - El tó confirmava el que jo em temia- - Només contestam una pregunta. Tú o Jo?, li vaig preguntar sense preàmbuls, ni un Bon dia de cortesia. - Tú. La rapidesa en la resposta, i el posterior silenci, esperaven un estirabot, o un mecangóndeu per part meva. Rés d'aixó. - Ara vinc, trigare una mitja hora. Vaig penjar, i em vaig acabar el café amb llet amb un somriure a la cara.
Diuen que serà un any dur, molt dur, fins i tot més que el 2011 que havia de ser millor que el 2010, i ha estat tot el contrari. Segurament tot apunta que si, que ho serà: Pujada injusta del IRPF, LOAPA financera, etc... Pél que fa a nivell personal, tampoc pintar molt bé: feina penjant d'un fil, zero finançament per la productora audiovisual de la que soc soci, etc... Però no ser perqué l'encaró amb il·lusió, com diu el nostre President, no no es la il·lusió de l'il·lús, sinó d'hom que té ganes de fer coses, i que sap que mai ha estat fàcil tirar endavant. Aquest es el regal que els reis d'Orient m'han portat "ganes de fer coses". Com? Només amb il·lusió? Evidentment no, però si que la il·lusiò es un motor important per activar la creativitat i innovar.
Creativitat i innovació es el que fa falta en els temps que corren. Les solucions del passat no ens valen per al present i menys per el futur.
El titól bé a tomb perqué aquests dies, que "tutolom" (antigament dit tothom) anem dient a tort i a dret, a amics i enemics, Bon Nadal d'una manera mecànica i buida, em bé al cap quan a mi , i segurament a molts, de com ens agradava que arribessin les festes de Nadal, es clar érem petits. Després la cosa canvía...
Aquells Nadals de la teva infantesa, al poble, quan hom tot el día se'l passava jugant amb la colla, o quan els homes de la casa ens portaven a fer el vermut a "Los caracoles", mentre les dones preparaven l'àpat de Nadal cofoies elles de fer de serventes dels seus homes. Després ens assèiem a taula, els petits per un costat i els grans per un altre. Sense adonant'se peró, tot anava canviant, any rere any...
Com alguns de vosaltres ja sabeu, el curtmetratge "Brackets" que estem preparant, al varem posar en una d'aquestes pàgines de crowfundig que, en teoria, es dediquen a cercar finançament a través del micro-mecenatge. Dic en teoria, perquè a la practica no fan rés per aconseguir el finançament.Però això si, si per aquelles casualitats aconsegueixes els diners que cerques, ells et cobren entre una cosa i l'altre el 10% recaptat.
Ahir vaig estar repassant tots els post escrits en aquests quatre anys i mig , i en vaig adonar de com el temps ens treu i dona raons. Va ser una sensació agredolça.
Peró també em vaig adonar de que el temps no passa en debades, i de com ha canviat el mon blocaire. Molts del gurus o blocaires de referència - almenys així es feien dir-, han desaparegut de la xarxa. Uns perqué el reconeixemnet que cercaven no el van trobar o no els ha satisfet. Altres, perque els beneficis professionals que esperaven publicant, bé més que publicant sentenciant, els seus articles no han estat els esperats. Altres perque s'han cansat, ja sigui perqué les seves feines els absorvien de tal manera que no els hi quedava esma per continuar escrivint, o perqué creuen que ja han complert una etapa. I finalment uns altres, perque s'han passat a escriure o pontificar en castellà, com si fer-ho en català fos jugar en regional i en castellà estar a primera divisió, o vés a saber, a lo millor son d'aquells que creuen alló de que ningú es profeta a la seva terra.
Mentre estem rossegant els darrers dies de vacances, estirat a la platja, hom es fa preguntes transcendentals, més per el nerviosisme del " a veure amb que em trobo" que en el "Sant tornem-hi!". Una de les preguntes es: Quan es sap que s'acaben les vacances?, pregunta que a primera vista pot semblar fàcil, però no ho es gens...
Si, avui he arribat a les 250.000 visites. Exactament 250.051, des que un 28 de Maig del 2007 vaig obrir la paradeta. Ser que hi ha un munt de blocs que han arribat i sobrepassat amb escreix aquesta quantitat, però que voleu, a mi em fa il·lusió haver arribat. Mes que res, per l'esforç que em suposa escriure cada mes un mínim de quatre o cinc posts. No es fàcil escriure al instant, vaja en directe sense editar-ho ni retocar-ho, per aquest motiu molts dels meus escrits estan agafats en pinces, però com no aspiro a rebre ni cap premi ni cap reconeixement, ni cap carréc de confiança, ja m'esta bé.
En els meus crítics dir-lis que aquest es un bloc d'opinió, la meva, i per tant no espero que estigueu d'acord, ni que us agradi el que dic, però almenys, teniu la certesa de què és el que penso sense pressions ( bé una, i dir en el meu descarréc, que em vaig veure obligat a fer un post per tal de salvar el cul), ni pretensions.
Aquest no es un bloc que cerca el reconeixement personal i professional del seu autor, ni de demostrar al mon que un geni com jo esta desaprofitat perquè no té padrins, i com diu la dita : " Qui té padrins...", en el meu cas els padrins haurien de ser de la màfia, per la meva llegendaria poca, o nula credibilitat professional. Això, els hi deixo a la munió de blocs promocionals i d'auto-bombo amb ínfules de no se que. El que si que cerca aquest bloc, es que l'autor s'ho passi d'alló més bé dient el que vol.
Per acabar vull donar les gracies als que em llegiu des del principi, que cada cop sou menys, i els que de tant en tant tafanegeu el que faig encara que sigui per contar les faltes que faig. A tots,tu, tothom i tothoma, moltes gracies.
Segons Rubalcaba: "La relació entre Catalunya i Espanya es complexa però crec que sé com resoldre-la"( llegiu aquí). No ser si per resoldre-la haurà demanat consell a uns experts, com per exemple els nostres polítics independentistes. O, ves a saber, tíra pel dret, i es carréga l'Estatutet, que per el que serveix, ja ens el treu i fora mal de caps.
Tal dia com avui, vaig escriure el primer apunt; REALMENT VOLEM SER INDEPENDENTS?, on deia el que quatre anys més tard continuo dient. Aquell primer apunt es va fer amb la tecla petita, amb por. Por? En Carbonell por? doncs si, i molta. Por de la burla i l'escarni pel meu paupérrim nivell de català d'aleshores. Por de la befa per ser un mindundi que s'atrevia a publicar escrits pensant-se qué és no se qui. En definitiva la por que té tothom al que desconeix.
Per sort, els primers comentaris que vaig rebre no feien referència a cap dels meus fantasmes, i aquest fet em va animar, i de quina manera!, que des d'aleshores no he parat fins arribar a poder celebrar aquests quatre anys.
Un Sant Jordi atípic, festiu, dissabte, la Passió.... Feia molts anys que el dia de la Rosa i el Llibre no era tant,...tant...
He pogut llegir els meus diaris amb tranquil·litat, fins i tot aquest any he pogut llegir els articles que any rere any, fan els tertulians oficials, escriptors,articulistes, mediàtics, etc... sota el titól majoritari " El meu Sant Jordi", on cadascun d'ells escriu en funció del que li toca ser en el dia d'avui: firmador o comprador - que no lector-. Si ets escriptor dius que avui es el dia gran de la cultura i que els hi encanta signar llibres per allò de la proximitat amb el lector, encara que la proximitat es limiti a : " A nom de qui?, i gracies per comprar el llibre". Si ets escriptor dels dits mediàtics, acostumes a fer un article al voltant de la afirmació: " No demanaré perdó per vendre llibres", o envers la paraula mediàtic: Qué es mediàtic el llibre o l'escriptor?. Si ets escriptor de minories, normalment dius que es un gran dia per la cultura peró que tú no entres en el joc mercantil de signar llibres durant divuit hores seguides ( tant de bó signessis durant divuit hores), i passes de la festa marxant fora, lluny, com més inhòspit millor...
L'any passat si, aquest any també. L'Alicia a tornat a guanyar per segon any consecutiu el 1er. Premi del Concurs de Narrativa Breu o Poesia Sant Jordi 2011, en la categoria de poesia que organitzen les Religioses de Sant Josep de
Girona, propietàries entre altres, de la Clínica del Remei de Barcelona.
L'any passat vaig fer una lloança de les virtuts i un reconeixement públic, que entenia que es mereixia, i que enguany continua mereixent-se. Però vaig cometre una errada, errada imperdonable, ja que no se'm va ocórrer publicar el poema guanyador.
Aquest any no em passara el mateix i publico el poema guanyador. Només uns petits apunts. Ella es Infermera del servei d'Oncologia i per tant el tema del poema versa envers els seu pacients. Espero que us agradi...
Avui he rebut la resposta a la meva queixa als Mossos d'Esquadra per l'abús d'autoritat que vaig patir. Res de res, ells tenen la raó, encara que la seva versió es totalment esbiaixada. No s'han molestat a convocar-nos i que ens expliquéssim, per exemple, el lloc on va succeir, ja que segons es pot entendre del seu escrit, sembla com si hom hagués fugit amb el cotxe i ells haguessin aconseguit aturar-me. I sinó ho veieu igual que jo, m'ho dieu, ja que he inserit el document que en Manel Prat m'ha remés. I el compareu amb el que hom va fer i que he enganxat a sota.
Jo sempre hi fet bandera d'assumir les meves decisions, encertades o no, no m'ha fet por, ni m'ha tremolat la veu quan he tingut que prendre alguna que altre decisió arriscada. Una de les meves màximes preferides es la de: "Jo si que vull ser esclau de les meves paraules", per deixar ben palés en el meu interlocutor que puc defensar i justificar aquestes decisions, agradin o no, siguin compartides o no.
Aquesta màxima agafar la seva vertadera dimensió quan has fracassat - evidentment-, o no ha sortit la cosa tal com hom esperava. Alhora de donar explicacions no he defugit la responsabilitat, ni m'he amagat al darrere de ningú. Considero una covardia, escapolir-se de la responsabilitat justificant el teu fracàs per causes exògenes, o dit amb un català entenedor, tirant merda sobre els demes.
Diuen que no hi ha res millor per convèncer de que hom estava equivocat quan li passa en pell pròpia el que qüestionava, jo continuo pensant que no. Però avui, després del que m'ha passat he pensat, per uns moments, que a lo millor en Saura no anava errat amb allò del Codi étic del mossos.
Que m'ha passat? doncs que he estat víctima d'abús policial al mig del carrer, per part d'un mosso d'esquadra amb pretensions de John Mclane ( El de la Jungla de Cristal).
"En un principi quan jo vaig néixer hem pensava que la gent havia nascut al mateix moment que jo, tots, excepte els avis..". Així comença un escrit que l'Anna - la meva filla de deu anys- va intitular "La tristesa en un sol paper". Ella pensava que jugava al joc de la vida en igualtat de condicions que la resta del món, ja fossin petits o grans, bé excepte els avis, que son molt peró que molt grans.
Aquesta descoberta, la de que la resta del món te més experiència que ella, no li ha fet cap gracia, es més creu que aixó es fer trampes, ja que saben coses que ella encara no sap, i aixó no es just, sempre em guanyaran.
Si, hem arribat a les dues-centes mil visites, o clicks,o el que vulgueu. Com sempre donar-vos les gràcies per entrar en aquest bloc d'opinió - meva, però opiniò al cap i a la fi-.
Qui m'havia de dir un 28 de Maig de 2007, quan vaig obrir aquest abocador de les meves filies i fòbies personals, que algú voldria perdre deu minuts llegint a un servidor, i fins i tot dir la seva.
Qui m'havia de dir que coneixeria a tanta gent que ens uneix el mateix neguit d'explicar a la nostra manera com veiem la vida, la gent, i tot el que ens envolta i ens afecta.
Qui m'havia de dir que el fet d'escriure -encara que sigui malament i amb moltes faltes d'ortografia- m'enganxaria de tal manera que em faria perdre la meva por "al que diran".
Qui m'havia de dir que el fet d'escriure en solitud em fa sentir tant acompanyat.
Ja fa uns díes, vaig anar a buscar a la meva filla Anna a la sortida de l'Escola. I dic fa uns díes, perquè aquesta es una de les tasques que te assignades L'Alex. I no ser si per l'excepcionalitat del fet, va passar una cosa desagradablement excepcional.
Estava com la resta de pares,mares, avis i avies esperant que sortissin pel pati tot el ramat, amb un fred d'aquells que fa la competència a qualsevol cirurgia d'estirament de pell. Al fons del pati, on comencen les escales que porten a les aules, veig a l'Anna. Un cop passada l'alegria inicial de veure'la, em fixo que ve encorbada i amb els braços creuats - morta de fred-. Després dels petons de rigor li recrimino que no porti la jaqueta posada amb el fred que fa. Qué faci el favor de treure-la de la cartera - on habitualment la guarda quan no se la vol posar- , i em diu que no que a la cartera no hi es, que esta a la classe.
Li dic que giri cua i que la vagi a buscar - Immediatament!-. I em diu que no pot. ¿Com que no pots? li pregunto estranyat. No Papa, no puc, la classe esta tancada i la senyoreta diu que quan tanca la classe el que es queda a dintre, es queda i punt. Així aprendrem a no deixant-se les coses - va afegir-.
¿Tens que estar tot el cap de setmana- era Divendres- sense jaqueta?. Ni parlar-ne. Perplex per la situació, em vaig dirigir cap a la recepció, i li vaig fer saber a la Fina - gran persona-, el que passava. Gens estranyada va comunicar-se per l'interfon amb la professora per demanar-li el cony de jaqueta. Al sentir la negativa de la professora, va pujar d'una revolada i va baixar amb la peça de roba.
Em va venir al cap, no se perquè, allò de "La letra consangre entra" que em deia el Profesor Garcia quan em castigava per no saber la lliço.
En resum, ¿Calen aquest tipus de pseudo-càstigs?, ¿No hi ha cap altre manera d'ensenyar a ser responsables amb les teves coses?. ¿Aquest es el protocol pedagògic a seguir?. Crec sincerament que no.
Quant veig la foto del meu fill i la Maria Lapiedra, em venen el cap moltes imatges i expressions. Des de la rima fàcil i políticament incorrecte, fins a preguntar-li en el "nen" el que no hauria de preguntar-li.
Ahir, parlant de les eleccions, que no ereccions, em va dir :"Ho tinc clar, votaré en Laporta". El que, no m'ha quedat clar es si ho fa per convicciò laportista o ...per altres conviccions, si fossin aquestes ho entendría, la opció laporta es la que no entenc. Però ja se sap la combinació de gent jove -pa tou-, i allò de "al loro" i guanyar-ho tot, es demolidora.
Ahir vaig estar repassant tots els post escrits en aquests quatre anys i mig , i en vaig adonar de com el temps ens treu i dona raons. Va ser una sensació agredolça.
Mentre estem rossegant els darrers dies de vacances, estirat a la platja, hom es fa preguntes transcendentals, més per el nerviosisme del " a veure amb que em trobo" que en el "Sant tornem-hi!". Una de les preguntes es: Quan es sap que s'acaben les vacances?, pregunta que a primera vista pot semblar fàcil, però no ho es gens...
Segons Rubalcaba: "La relació entre Catalunya i Espanya es complexa però crec que sé com resoldre-la"(
Tal dia com avui, vaig escriure el primer apunt; 
Un Sant Jordi atípic, festiu, dissabte, la Passió.... Feia molts anys que el dia de la Rosa i el Llibre no era tant,...tant... 
L'any passat si, aquest any també. L'Alicia a tornat a guanyar per segon any consecutiu el 1er. Premi del Concurs de Narrativa Breu o Poesia Sant Jordi 2011, en la categoria de poesia que organitzen les Religioses de Sant Josep de
Girona, propietàries entre altres, de la Clínica del Remei de Barcelona.
Avui he rebut la resposta a la meva queixa als Mossos d'Esquadra per l'abús d'autoritat que vaig patir. Res de res, ells tenen la raó, encara que la seva versió es totalment esbiaixada. No s'han molestat a convocar-nos i que ens expliquéssim, per exemple, el lloc on va succeir, ja que segons es pot entendre del seu escrit, sembla com si hom hagués fugit amb el cotxe i ells haguessin aconseguit aturar-me. I sinó ho veieu igual que jo, m'ho dieu, ja que he inserit el document que en Manel Prat m'ha remés. I el compareu amb el que hom va fer i que he enganxat a sota.
Jo sempre hi fet bandera d'assumir les meves decisions, encertades o no, no m'ha fet por, ni m'ha tremolat la veu quan he tingut que prendre alguna que altre decisió arriscada. Una de les meves màximes preferides es la de: "Jo si que vull ser esclau de les meves paraules", per deixar ben palés en el meu interlocutor que puc defensar i justificar aquestes decisions, agradin o no, siguin compartides o no. 
Diuen que no hi ha res millor per convèncer de que hom estava equivocat quan li passa en pell pròpia el que qüestionava, jo continuo pensant que no. Però avui, després del que m'ha passat he pensat, per uns moments, que a lo millor en Saura no anava errat amb allò del Codi étic del mossos.
"En un principi quan jo vaig néixer hem pensava que la gent havia nascut al mateix moment que jo, tots, excepte els avis..". Així comença un escrit que l'Anna - la meva filla de deu anys- va intitular "La tristesa en un sol paper". Ella pensava que jugava al joc de la vida en igualtat de condicions que la resta del món, ja fossin petits o grans, bé excepte els avis, que son molt peró que molt grans.
Si, hem arribat a les dues-centes mil visites, o clicks,o el que vulgueu. Com sempre donar-vos les gràcies per entrar en aquest bloc d'opinió - meva, però opiniò al cap i a la fi-.
Ja fa uns díes, vaig anar a buscar a la meva filla Anna a la sortida de l'Escola. I dic fa uns díes, perquè aquesta es una de les tasques que te assignades L'Alex. I no ser si per l'excepcionalitat del fet, va passar una cosa desagradablement excepcional.
Quant veig la foto del meu fill i la Maria Lapiedra, em venen el cap moltes imatges i expressions. Des de la rima fàcil i políticament incorrecte, fins a preguntar-li en el "nen" el que no hauria de preguntar-li.
