La Gala dels Premis Gaudi va ser de un "suspenso total". Vaig sentir vergonya aliena, pensant que deurien pensar els convidats no catalans d'aquell espectacle horrorós. Mal guionitzat, poc assajat, bromes de mal gust, els presentadors dels premis ( actors acostumats ha memoritzar un guió) llegint sense entusiasme, sense entonació, sense saber-s'ho, etc...
Tampoc va estar bé la critica barroera en el Govern i més en concret en el Conseller Mascarell, més que rés perqué el cent per cent de les pel·licules presentades estaven subvencionades directament o indirectament (coprodució de TV3). Subvencions que no baixen del milió d'euros, per tant no trobo bé que aquells que estan mimats i mamant de l'Administració amb els temps que corren retallant per tot arreu, la critiquin. I si ho fas, fes-ho amb més elegància, amb un bon guió i uns actors solvents, que encara que no sàpiguen cantar almenys que entonin -varen destrossar la versió de Mar i Cel-.
Pel que fa a la part técnica, ja ho he dit tot, només afegir que la Coco Comin no cobra poc, ni els guionistes ni el Director Artístic ( Un decorat que no estava a l'alçada). Va ser una gala ridícula, provinciana, sense ritme. Nosaltres per la meitat del que els hi han pagat, haguéssim fet una gala si més no, més digna. I una preguntar que deixo caure: Es va fer un concurs públic per assignar la gala a la millor proposta, o continuen fent-ho a dit segons les filies i fòbies dels que l'encarreguen?
Avui, aquest bloc ha superat les 300.000 visites. En primer lloc, com sempre, gracies a tots, ni que sigui per equivocació, per llegir aquest bloc. El que em fa més il·lusió - com en Mas- és qué des del 11 d'Agost passat que varem arribar a les 250.000, només han passat quasi 6 mesos, això vol dir qué el número de visites menusals s'ha incrementat molt, tant que l'hem doblat passant de 6.000 fins a les 12.000 del passat Gener.
Totes aquestes xifres, m'ajuden a continuar endavant quan em passa pel cap deixar-ho estar, si més no una temporadeta, ara que he endegat un projecte propi. ( aquí podeu veure la web) Però no, continuo al menys fins arribar a la xifra de 1000 posts. Gracies un altre cop a tots i a totes.
Des del Departament de Comunicació de l'Ajuntament de Viladecans ens van encarregar els vídeos promocionals de la campanya AWI.NET a partir d'un rap. El que impulsa l'Ajuntament es la creació de parelles tecnològiques,( Com les famoses parelles lingüistes) per fer properes les noves tecnologies als avís, ensenyant-los a utilitzar l'e-mail, el facebook, buscar el que les interessa, etc... I quins millors mestres que els nets i netes d'aquests avis i avies, encara que siguin nets "postissos".
L'Ajuntament de Viladecans ens demostra amb aquestes iniciatives, que tot i la crisi, es pot continuar treballant, en aquest cas, amb els seus veïns més grans, fent ciutat i fomentant la solidaritat. Fent que els futurs ciutadans i ciutadanes siguin millors persones, regalant una part del seu temps a que els avis i avies de la ciutat, no quedin arraconats per les noves tecnologies.
Us deixo amb el video que obre la serie que ens han encarregat, la resta els podeu trobar aquí i aquí.
Aquest migdia al arribar a casa, i conectar-me un moment, he vist el post d'en Josep Selva, i m'he quedat glaçat, no m'ho esperava. Si fins i tot vaig llegir el seu últim post!. Mai vaig pensar que era realment el darrer. Jo a la Silvia la vaig coneixer a la seu de l'Omnium cultural el dia de la presentació de la Xarxa de Blocs Sobiranistes, el segon cop va ser a la primera Trobada de Blocaires que varen fer a Les Cases d'Alcanar un Març del 2008 ( aquí podeu llegir el post), des d'ençà varem coincidir a manifestacions, presentacions, dinars, Referendums, algún que altre sopar,etc... No en sabia rés del seu estat de salut. Ella, tant lluitadora amb la causa independentista com discreta pel que fa a parlar d'ella. Des d'aquest racó vull dir-te Silvia: Fins sempre Silvia, també de part d'en Alex al que sempre vas animar.
En sembla que va ser en Salvador Cardús, que va dir que només aconseguiríem la independéncia quan els catalans (referint-se als polítics) estiguessím disposats a patir presó per tal d'aconseguir-la. Jo estic plenament d'acord amb aquesta afirmació. Fins que els ¿nostres? governants, no es passin pel broc gros, la Constitució, L'Estatutet, i la por a trepitjar ulls de poll, no farem res. I es més, cada vegada estarém pitjor.
Fins quan em d'aguantar, el tenir qué anar a Madrid a pidolar el que es nostre, i a sobre ens humilien dient qué em estat uns malgastadors? Fins quan hem d'aguantar que ens trepitgin els nostres drets tot Deu? Fins quan hem d'aguantar que Espanya continuï empobrint-nos no volen dotar d'Infraestructures el Port de Barcelona, i no volen que el Prat tingui vols Intercontinentals? Fins quan... en fi que en Salvador Cardús té raó.
Em varen convocar al Despatx de manera urgent el passat Divendres, per assistir a una reunió molt important. Sabia però, que aquella "reunió" era per que algú dels dos responsables anàvem al carrer, juntament amb 20 més de la resta d'Espanya, vaja l'ERO esperat. La nit anterior no vaig poder clucar l'ull, no per por de ser jo l'escollit, ans el contrari, per por de qué fos l'altre el que se'n anava. Per qué? doncs perquè el qui es quedés, hauria de treballar 12 hores al dia saben que per els voltants del proper Març, anirà al carrer amb la incertesa de no saber quan cobrarà la indemnització.
Aquell divendres, a primera hora vaig trucar al despatx. El company va contestar:
-Diguem Jordi - El tó confirmava el que jo em temia- - Només contestam una pregunta. Tú o Jo?, li vaig preguntar sense preàmbuls, ni un Bon dia de cortesia. - Tú. La rapidesa en la resposta, i el posterior silenci, esperaven un estirabot, o un mecangóndeu per part meva. Rés d'aixó. - Ara vinc, trigare una mitja hora. Vaig penjar, i em vaig acabar el café amb llet amb un somriure a la cara.
El tancament de Megaupload i el posterior empresonament del seu propietari, ha tornat ha posar sobre la taula la xacra de la piratería a la xarxa. Si ho he escrit bé, "xacra", internet no potser el "país del tot gratis". Internet no potser la tomba de molts creadors, que al ser piratejades les seves creacions, deixen de treballar per no morir d'inanició, i prefereixen guanyar-se la vida en l'obsolet mon analògic on, al menys, la teva feina encara que no t'agradi, i estigui mal pagada, la cobres i et permet sobreviure.
Tampoc estic d'acord, però, que les diferents industries de creació i distribució de tot aquest material, estiguin de cul, i encara ara, vulguin mantenir la dinàmica comercial de l'obsolet món analògic. Aleshores, que hem de fer?
En Xavier Roig al seu llibre "La dictadura de la incompeténcia" (La Campana 2008), ja denunciava en els polítics-funcionaris (Un 68% dels diputats son funcionaris) que malbarataven els cabdals públics inaugurant CAP's a cada cantonada o Casals d'Avis. També posava sobre la taula l'al·lèrgia que els produïa, i els hi continua produint, qualsevol servei que poden ser públic prove de la iniciativa privada.
Han passat tres anys i escaig de la publicació del llibre i encara estem patint la incompetència dels que , en teoria, hauríen de vigilar cada euro que els hi donem...
Diuen que serà un any dur, molt dur, fins i tot més que el 2011 que havia de ser millor que el 2010, i ha estat tot el contrari. Segurament tot apunta que si, que ho serà: Pujada injusta del IRPF, LOAPA financera, etc... Pél que fa a nivell personal, tampoc pintar molt bé: feina penjant d'un fil, zero finançament per la productora audiovisual de la que soc soci, etc... Però no ser perqué l'encaró amb il·lusió, com diu el nostre President, no no es la il·lusió de l'il·lús, sinó d'hom que té ganes de fer coses, i que sap que mai ha estat fàcil tirar endavant. Aquest es el regal que els reis d'Orient m'han portat "ganes de fer coses". Com? Només amb il·lusió? Evidentment no, però si que la il·lusiò es un motor important per activar la creativitat i innovar.
Creativitat i innovació es el que fa falta en els temps que corren. Les solucions del passat no ens valen per al present i menys per el futur.
Aquest es el darrer post de l'any. Any aquest 2011, on vaig començar molt esperançat, com tots, i on he acabat esperantçant-me pel que ve, com sempre. Es curiós la sensació que hom té quan enceta l'any: Tot anirà molt millor que el qué deixem. I quan s'acaba: hagués pogut ser millor. Sempre es la mateixa sensació, deu ser condició humana, com els propósits.
Tots en tenim un munt,de propósits, alguns els fan públics convençuts de que d'aquesta manera els assoliran, altres, els més sensats, els mantenim en secret, sabedors de que molts es quedarán pel camí. També estan els que només desitgen que tot continuï igual, no fos cas que per voler millorar la cosa es torcés.
Bé, esperant que segurament tot anirà, bé, menys bé, ò igual ,continuarem lluitant com sempre, us desitjo un BON ANY 2012!.
Els que llegiu algun cop aquest bloc, vaja cada 28 de Desembre, sabreu que avui es l'aniversari del meu fill. No, no penso recordar com va arribar al món, perquè com ja he dit abans, cada 28 em llegiu i per tant la historia ja esta explicada. Per resumir, la part final del titól, alló de passerell, no va per ell. Més aviat, va per tota aquella gent que creuen que la majoria ens mamem el dit, es clar, com som el que se'n diu el "populatxo", ens volen fer passar bou per bèstia grossa. No, no faig referéncia als nostres polítics, d'ells ho espero tot, i com a tals està en la seva condició.
El titól bé a tomb perqué aquests dies, que "tutolom" (antigament dit tothom) anem dient a tort i a dret, a amics i enemics, Bon Nadal d'una manera mecànica i buida, em bé al cap quan a mi , i segurament a molts, de com ens agradava que arribessin les festes de Nadal, es clar érem petits. Després la cosa canvía...
Aquells Nadals de la teva infantesa, al poble, quan hom tot el día se'l passava jugant amb la colla, o quan els homes de la casa ens portaven a fer el vermut a "Los caracoles", mentre les dones preparaven l'àpat de Nadal cofoies elles de fer de serventes dels seus homes. Després ens assèiem a taula, els petits per un costat i els grans per un altre. Sense adonant'se peró, tot anava canviant, any rere any...
Fàcil el rodolí, però mentre pagui i no em paguin per escriure, o aparegui en les aportacions destacades de Vilaweb, em puc permetre la llicencia de continuar intitulant els meus articles com un diari esportiu. I és el que primer m'ha vingut al cap,( allò del ou), bé sense voler ser pedant, ja fa temps que això fa pudor a contínuisme, a catanyol del més ranci i folklòric, el catalanisme dels nouvinguts que estimen Catalunya però estimen molt més Espanya, l'estimen tant que fins i tot volen ser senadors.
Molts, al llegir el titól em direu que no es correcte, i ja us avanço de que si ho es, que per aixó hom va estudiar anglés en una acadèmia que et prometien aprendre'l en una setmana ( i a fe de Deu que ho varen aconseguir!), la cosa va anar així : Es aquí on s'aprèn Anglés en una setmana? If,If between, between, convidant-me a passar. I d'aquesta manera vaig aprendre Anglés, així ho posar el meu Currículum, i ja se sap que en els Currículums sempre es diu la veritat. Bé, peró aquest no es el motiu del meu post, el motiu es que, en la meua creuada envers el directius que apliquen el managment, estudiat en prestigioses escoles de direcció d'empreses a distancia, i tot fent dissabte, vaig trobar un document del any 2009 que en va enviar un company de feina, on descriu perfectament la manera de dirigir dels nostres directius.
Avui al Iñaki Undra...,Undar.guin.., bé el que es va casar amb la "guapa" de les Infantes, l'han apartat de la D.O "Casa Real", i per tant, s'ha acabat alló d'anar a actes oficials en nom de la D.O. Ara, si vol anar, assitirà si el conviden, com un vi de taula envasat amb tetrabrick, que encara que porti el Don, el nom no fa la cosa.
El cas del Undiragan...Undargagarin, bé el que jugava a handbol amb el Barça, em fa gracia, ara tothom es sorprén i es posa les mans al cap perqué el noi, se'n va aprofitar de portar en les seves targetes professionals el logotip de l'empresa del sogre. Logotip, que ves per ón, li obria totes les portes, fins i tot les de cabdals...les més importants.
En crisis o no el nadal només si troba compradors compulsi-us,no importa només un dia passa tothom preparar-se pel dia en que el seu fill mira sota un arbre i troba tot de presents en nom seu i de la seva família es la felicitat d' un nen el que fa que tothom compri només per veure el seu fill reciten un poema de nadal o rient mentre juga amb un ninot o amb alguna cosa que li han portat el reis. Jo penso quan vaig saber la veritat del nadal envers els regals com se cent un pare pensa " que bé s' esta fentgran" o pensa "quina pena ara ja no riurà perquè ja o sabrà" no o se però els pares no diuen ni piu només que vols si vols anar amb ells en el meu cas i avançar-me els regals jo en tinc un i avui m' en vaig a comprar un altre no fa tanta il·lusió però com a mínim pots saber si tu portaran o no majoritariament la resposta es " no podem gastar si vols tenir..." en fi jo continuo tenint il·lusió hem fa gracia tot i que aquest any aniré ràpid a obrir-los serà emocionant. BONNADAL!
Quan escolto algú que es defineix com a ciutadà del mon, ja em preparo per rebre un seguit de retrets cap a nosaltres - els catalans independentistes o si voleu amb consciéncia nacional- o si més no un menyspreu amagat darrere un somriure.
Perqué, algú em voldria definir Què és un ciutadà del mon?. No, no fa falta que me la contesteu, es una pregunta irónica. Molts dels que empren aquest terme no entenen ni idea ni d'on bé, ni qué significa, senzillament la utilitzen per negar una realitat qué , en aquest cas, es la catalana.
Encetem un mes de Desembre que es preveu mogudet per tothom, treballadors públics, privats, autònoms, petits empresaris, etc... Si, per tothom, encara que alguns creguin que només pateixen els funcionaris el tema de les retallades, o aixó em va sembla a mi, escoltant al Sr. Casas - representant sindical dels funcionaris- en el programa d'en Cuní. Fins i tot, va dir sense posar-se vermell, que quan tot anava bé "qualsevol es feia empresari" i en canvi ells guanyaven el mateix. "Qualsevol", doncs miri Sr. Casas aquests "qualsevols" arriscaven els seus diners i el seu patrimoni per crear una empresa amb el risc que aixó comporta, per tant, es lícit que qui arrisca si pisca, o no, perqué aquí donem per fet que crear una empresa es sinónim d'èxit i de forrar-se, i no de fracás i de perdreu tot.
Es clar, a lo millor es referia en els funcionaris que es fan socis d'una empresa, ells o els seus familiars, i aprofitant que, vés per on, la empresa en questió es dedica al mateix ram al que ell està inscrit, vés per on, se'n porten al sarró tots els procediments negociats als que la empresa es presenta. Bé deixem-ho esta, us deixo com cada mes amb els més llegits.
Truquen a casa, despenjo el telefón, es ma maré tota esfaraïda perquè volen tocar TV3, la nostra. Indignadissima, posar a parir en els de CiU acusant-los d'haver-se venut en els del PP. Escolto tranquil esperant que un cop es quedi sense aire pugi dir la meva.
Finalment s'atura per agafar aire, i aprofito per dir-li el que penso: Tenen tot la raó, li dic. Els de TV3? em pregunta. No, els de CiU. Silenci, llarg, molt llarg. Jo estic tranquil, perquè no he sentit cap soroll que m'indiques un desmai, tampoc semblava un cobriment de cor, el telefón respirava amb normalitat, per tant intuïa que com el telefón es un objecte inanimat, la que respirava era ma mare.
Com alguns de vosaltres ja sabeu, el curtmetratge "Brackets" que estem preparant, al varem posar en una d'aquestes pàgines de crowfundig que, en teoria, es dediquen a cercar finançament a través del micro-mecenatge. Dic en teoria, perquè a la practica no fan rés per aconseguir el finançament.Però això si, si per aquelles casualitats aconsegueixes els diners que cerques, ells et cobren entre una cosa i l'altre el 10% recaptat.
