AnnaPortell |
dijous, 4 de febrer de 2010 | 10:35h
CUBA
I,
CUBA.
   |
  |
|
|
L'embotit de sempre amb un toc 'chic'
|
|
AnnaPortell |
dimarts, 2 de febrer de 2010 | 21:44h
 Com passa el temps. La llista dels més (del mes). Arranco el full del calendari, en faig una bola i au! directa a les escombraries. Plàs! (plena d'hores que no tornarem a viure. Les millors, a la motxilla) Quan hi penso, em poso malalta.
AnnaPortell |
diumenge, 31 de gener de 2010 | 10:14h
 Era fosc. Es va aixecar del llit. Tenia mal de cap. Enretirà les cortines llargues de roba de sac. Necessitava aire fresc. Fred d’hivern que li glacés la cara, el pensament. Pels vidres emplomats a vessar de colors, hi lluïa claror. Obrí les dues ales blanques del finestral i recolzà les dues mans a l’empit. Observà la lluna que jugava a fer ombres pels patis interiors. De fora, tot li era desconegut. La gent, el món i la vida. El que ella intuïa rere cada finestra. Serien tots com ella? Segur que no. Les mateixes preguntes, els mateixos dubtes? Tampoc. Distreta, una mà plena de tebior l’agafà per l’espatlla i, a cau d’orella, li digué amb suavitat--: Què mires? I abans de què l’Helena es girés, l’Enric va afegir--: Però, Helena, què tens? --desconcertat--. --M’entra la pena, Enric. Massa hores sola. Sempre traginant amb mi. Em sento com una llosa. Sovint, quan m’escolto, m’odio --va dir ella mentre ara l’abraçava--. No hi ha res que m’assereni, que em faci viure. Miro i no veig. Per molt que m’hi esforci no veig --va dir l’Helena plorosa--. I, recolzada entre els seus braços, l’Enric, amb tendresa, li abrigava les llàgrimes que li baixaven. --Vull sentir-me normal! Normal, com les altres persones! --I, per què! Per què aquesta necessitat de voler sentir-te com elles? L’Enric va deixar-la anar a poc a poc, amorós. Va fer un pas enrere. L’agafà pel mentó amb tendresa i, mirant-la als ulls --va afegir--, Helena, escolta. Mira’m. A mi m’agrades així. Tal com ets. Observar l’entorn, dibuixar-lo, escriure’l, descriure’l, mai ha estat fàcil, m’entens? És el què has triat i... --l’Helena l’interromp.
AnnaPortell |
dissabte, 30 de gener de 2010 | 11:04h
 Puc venir? Jugar o dormir, amb tu? Aquest nen no sé el què diu. No l'entenc.
AnnaPortell |
divendres, 29 de gener de 2010 | 11:47h
 Quan portes temps amb el cap cot, amb l'ànima plena d'angoixa, la companyia dels amics és el què t'aguanta: endrapo les seves paraules a l'hora de dinar, sopar o berenar, m'omplo els ulls dels seus gests mentre faig un passeig amb ells o uns glops de cervesa a la plaça. Em revifa. Però, si, a més a més, surt un escrit teu publicat a l'Avui (d'ahir), la suma de tot, fa que, gairebé, toqui el cel.
AnnaPortell |
dimecres, 27 de gener de 2010 | 20:38h
 Gaudir d'imatges, atendre notes, recordar paraules amigues, deixar-se anar.
AnnaPortell |
dimarts, 26 de gener de 2010 | 14:23h
Una vegada l’exercici fet, passat un quart, tornaré a treure el fetge per la boca.
AnnaPortell |
diumenge, 24 de gener de 2010 | 12:05h
 Salvat Papasseit. Narcís, m'hi has fet pensar.
AnnaPortell |
dissabte, 23 de gener de 2010 | 14:48h
 Fa un grapat d’anys, volia retre-li el meu petit homenatge a Lewis Carrol. Alícia en el País de les Meravelles havia estat el meu conte preferit. Divertit i estrany. Vaig pensar que aquella forma que tenia d’explicar les coses m’agradava. De més gran ho vaig entendre. Fou un dels precursors i iniciadors del moviment Dadaista, un isme que, de ser per mi, li hagués allargat la vida. Com sabeu, de la continuació d’aquest, del primer, va venir un segon conte, A través de l’espill. Un llibre on cada un dels seus capítols representa una jugada d’escacs. Vaig agafar un tauler d’escacs, la caixa de les peces i les vaig disposar al damunt. Igual que la il·lustració de dalt. Recordo que cada amic que passava per casa, s’encallava amb la partida.
AnnaPortell |
dimarts, 19 de gener de 2010 | 19:17h
 El dimecres, a les dues del mig dia, sortia al carrer. Duia un sobre amb la liquidació del trimestre per ingressar al banc. El senyor Bonastre, el procurador, me’l havia dut aquell matí a casa. Em va fer mandra treure’m la bata. Només era un anar i venir. Tinc un caixer automàtic a prop, a la cantonada del carrer Hospital. Arribo al caixer. Entro. Tenia pressa per fer l’ingrés. Poso la mà dins la butxaca de la bata i trec amb prudència el feix de bitllets. Els volia tornar a comptar. D’inèrcia, miro la porta i m’adono que a fora s’espera una senyora de cabells blancs, llargs, pentinats, molt ben arreglada.
AnnaPortell |
diumenge, 17 de gener de 2010 | 15:00h
Fa un grapat d’anys que visc rere aquest mostrador. L’ofici de sabater me’l va ensenyar el meu pare. Acabats els deures de l’escola, feia d’aprenent. La mare, mentre el pare arreglava les sabates de mig barri, reorganitzava la petita botiga de calçat. S’entretenia a desar els parells que s’havien emprovat aquella tarda les clientes i, més tard, procurava quadrar els números de la caixa. Aquí m’hi he passat tota la vida, amb l'olor de cuir ficada al nas, el betum tenyint-me les mans i molt distret amb la xerrameca de les dones. Dos metres més enrere del taulell, s’acaba la botiga i comença la petita casa. La separen unes cortines de plàstic. Una sala menjador empaperada de color clar estampat de flors rosades on hi tinc quatre coses, les justes per poder dinar. En el fons, la cuina, de rajola groga de València. Tampoc és massa gran. A la seva dreta, una escala estreta de fusta sense envernissar que sempre grinyola. Dóna al pis de dalt, a les dues cambres i al bany. La meva està just al damunt del que és l’espai de la botiga i, si volgués, només despenjant-me una mica del balcó, podria sortir al carrer, on hi ha la porta de l’entrada, amb uns aparadors alts i prims a banda i banda. En un, tinc exposats dos únics models de sabates d’home. A l’altre, dos de senyora. Les de taló, veig, vestides de seda amb un petit rètol a sota, escrit a mà, on posa, es folren sabates de núvia, un tros de tela del mateix teixit per fer bonic i, al costat, les altres, més feineres, d’anar a la plaça. Quan els pares van morir, no vaig voler traslladar-me ni de barri ni canviar de feina. Visc sol i no tinc més família que els seus records.
|
Accés de l'autorEls meus enllaçosDICCIONARIS
MORTADEL·LA AMB OLIVES
MORTADEL·LA AMB PEBRE VERMELL
MORTADEL·LA DE PEROL
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats 
|
