M'emociona moltíssim veure com un japonés es mira el desastre des de dalt d'un turó convertit en pocs minuts en una illa, com una japonesa mira a l'horitzó des de l'últim terrat d'un poble arrassat pel tsunami o com un grup de gent observa en silenci la catàstrofe davant d'una pantalla de televisió situada als passadissos del metro de Tokio. Aquestes són les imatges de la resignació més absoluta que es pot donar després de la destrucció més gran que han patit des de la segona guerra mundial. I, malgrat tot, reaccionen i ploren, això sí, amb la calma que es pot tenir després de veure com ha desaparegut totalment ta casa, el teu poble, la teua ciutat, amb les persones més estimades incloses. I no perden el control, tot i saber que el teu país se'n pot anar a fer punyetes si els reactors de les centrals nuclears acaben rebentant del tot. [+]
Això mateix m'ha exclamat un que anava en ciclomotor pel carrer de sant Pau. Un estret carrer de vianants del Raval de Barcelona que anava ple de gent aquesta mateixa vesprada. Jo sentia la moto al darrere, amb un soroll nerviós, impacient per avançar. Però, la mateixa gentada impedia que m'apartara per deixar-lo passar. Tampoc ho hauria fet. Per què ho havia de fer? Per algun motiu, el ciclomotorista no volia seguir el ritme d'una bicicleta, i tampoc reconeixia que transitava per un carrer ple de vianants amb preferència.
Un dia qualsevol, entre setmana, a les vuit del matí, una hora abans d'acudir a la feina. Afaitant-se, es fa un tall a la barbeta, i comença a eixir sang sense parar. Ha passat la maquineta amb una miqueta més de pressió del que és normal, ha fet un gest que no havia de fer, i s'ha fet un bon tall. En un principi no li dóna massa importància, tot i que l’hemorràgia de sang no para. Ha tocat un cap de vena. Tapa i destapa la ferida que no para de sumar, i acaba d'afaitar-se ràpidament. S'hi posa un altre paperet i, mentrestant, també es renta les dents. Es destapa la ferida veu que encara ix sang, a gotes grosses i vermelles que cauen alarmadament a la pica. [+]
Centenars, segurament alguns milers d'estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la resta d'universitats del Principat, vam començar a conèixer València gràcies a Mavi Dolz, i la seua capacitat de connectar projectes i propiciar xarxes de país. Una aventura que es produïa cada any, gràcies als Premis Octubre, i que era especialment necessària per a aquells estudiants que, per motius diversos, vam "fer el salt" a València, anant des de qualsevol de les comarques valencianes a estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Les telefonades de les companyies de telefonia s'han convertit en un divertiment personal. He passat de la fustració, perquè no hi ha manera d'aconseguir que et facen les propostes comercials que tu no demanes en la teua llengua de client català, a la perplexitat més absoluta, pel gir que han agafat les situacions que es creen, que qualificaria de divertides i surrealistes, tot i que continuen sent indignants.
Un mestre és una persona que ensenya una ciència, un art, un ofici, i té el títol o el reconeixement per a fer-ho. Hi ha mestres de llengües, de matemàtiques, d'història, de música, de dibuix i pintura, d'educació física... També hi ha els mestres d'escola, que ensenyen una miqueta de tot això i moltes altres coses senzilles i complicades de la vida. Tothom té bons records dels mestres d'escola, records que es conserven perfectament bé en les nostres conciències de la infantesa. Però, sempre hi ha algun mestre que, per algun motiu màgic, atrau l'atenció de vàries generacions d'alumnes i el fem nostre.
El Tribunal Suprem ha eximit l'Església Catòlica d'esborrar del Llibre de Batejos a les persones que, exercint el dret de cancel·lació que reconeix la Llei de protecció de dades, així ho hem sol·licitat per escrit. El passat mes de juny ja vaig rebre una carta de l'Arquebisbat de València, deu dies després d'enviar una sol·licitud de cancel·lació de totes les dades personals existents a qualsevol arxiu de l'Església Catòlica, en la qual ja em van comunicar, literalment, que "no es aplicable la referida Ley 15/1999 y por tanto no procede". Ara, una sentència els dóna la raó i impedeix la cancel·lació de les meues dades personals en aquesta organització religiosa a la qual no vull pertànyer.
Encete aquest bloc sense massa pretensions. Motivat, això sí, per les ganes d'explicar coses. Poser destacaria la necessitat de millorar el contacte amb tota la gent que conec i aprecie, i que tinc escampada pel món. Per tots vosaltres, i per totes aquelles persones que teniu curiositats. Ací podem xerrar i comentar coses.
Un dia qualsevol, entre setmana, a les vuit del matí, una hora abans d'acudir a la feina. Afaitant-se, es fa un tall a la barbeta, i comença a eixir sang sense parar. Ha passat la maquineta amb una miqueta més de pressió del que és normal, ha fet un gest que no havia de fer, i s'ha fet un bon tall. En un principi no li dóna massa importància, tot i que l’hemorràgia de sang no para. Ha tocat un cap de vena. Tapa i destapa la ferida que no para de sumar, i acaba d'afaitar-se ràpidament. S'hi posa un altre paperet i, mentrestant, també es renta les dents. Es destapa la ferida veu que encara ix sang, a gotes grosses i vermelles que cauen alarmadament a la pica. [
Centenars, segurament alguns milers d'estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la resta d'universitats del Principat, vam començar a conèixer València gràcies a Mavi Dolz, i la seua capacitat de connectar projectes i propiciar xarxes de país. Una aventura que es produïa cada any, gràcies als Premis Octubre, i que era especialment necessària per a aquells estudiants que, per motius diversos, vam "fer el salt" a València, anant des de qualsevol de les comarques valencianes a estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Un mestre és una persona que ensenya una ciència, un art, un ofici, i té el títol o el reconeixement per a fer-ho. Hi ha mestres de llengües, de matemàtiques, d'història, de música, de dibuix i pintura, d'educació física... També hi ha els mestres d'escola, que ensenyen una miqueta de tot això i moltes altres coses senzilles i complicades de la vida. Tothom té bons records dels mestres d'escola, records que es conserven perfectament bé en les nostres conciències de la infantesa. Però, sempre hi ha algun mestre que, per algun motiu màgic, atrau l'atenció de vàries generacions d'alumnes i el fem nostre.
