Malgrat que en alguns indrets del Penedès la contaminació ha enviat la lluna a l’exili, no podem oblidar que la lluna ha tingut una gran influència en les creences populars. Les quatre fases de la lluna són: la lluna nova quan la seva cara no està il·luminada pel sol, el quart creixent o lluna tendra, la lluna plena o vella, i el quart minvant. A la comarca  encara hi ha qui sintetitza les fases lunars en dos termes, la  lluna nova com el període des de la lluna nova fins a la lluna plena i la lluna vella per referir-se al temps des de la lluna plena fins a la lluna nova. La lluna nova mira a Vilanova, la lluna vella mira  a Vilabella.

La fe en la Lluna ha teixit un seguit de costums, llegendes i dites populars. En Joan Amades en el seu Costumari, explica que durant la lluna vella  “hom creu que és el moment més bo per a podar els ceps. Fan més raïms i aquests són més plens i saborosos. Havia estat costum cantar mentre hom podava” i segueix amb una corranda penedesenca per aquesta feina: “Quantes fulles té una rosa / mai les he pogut comptar. / Quantes vegades al dia /l’amor me’n fa sospirar.”

En Pere Sadurní Vallès (Retalls de folklore penedesenc) recull que les dones no podien orinar de cara a la lluna, ja que es tornarien grosses i pesants, i en alguns pobles de la comarca deien que quedarien embarassades. La lluna nova portava malastrugança, i la lluna plena riquesa i estava associada a la fertilitat.

La selecció de la lluna per plantar els alls (vella o nova) havia portat moltes discussions, alguns opinaven que si es sembraven els alls amb lluna nova els grans sortien l’endemà mateix sobre la terra i no volien germinar. Igual succeïa amb la mort del porc, en Pere Sadurní recull que cal matar el porc en lluna vella, malgrat que trobem algunes dites amb el parer contrari “el porc matat en lluna vella fa dolenta l’escudella” o “mata el porc en lluna creixent, si no vols que es torni dolent”.

Al Penedès amb lluna vella es netejaven els corrals, ja que així no es criaven polls al bestiar; es rentaven els pous i buidaven les cisternes,  es tallaven els arbres de fulla caduca i les canyes. Amb lluna vella també es remenaven els fems -ja que si ho feien en lluna tendra, en lloc de fermentar el fem s'assecava i es tornava blanc i polsós- s’esporgaven els arbres, i es cavaven els ceps: “La vinya per son menester, cavada i podada en la lluna vella de febrer”.

Es creia que si la verema començava amb lluna tendra els ceps donaven més collita i els raïms eren molt més sucosos; però no es podia fangar l’hort amb aquesta lluna ja que de fer-ho l’aigua no correria, els cavallons es trencarien i  la terra esquerdada es beuria tota l’aigua assecant-se molt més de pressa que la treballada en lluna vella. Amb la lluna nova es plantaven les verdures i cavaven les plantes, s’ensofraven els ceps i es segaven els sembrats.

Publicat a: El 3 de vuit (10-02-12)

En Francesc Solé Llop és des de 1975 un vilafranquí, originari de la històrica població aragonesa de Faió (Matarranya).

El Trivial Pursuit és un joc de tauler clàssic, creat al Canada l’any 1979, on es combinen l’atzar i la formació cultural. Per guanyar cal tenir la sort dels daus i conèixer les respostes a unes preguntes que et fa el joc. Es tracta d’un tauler amb caselles de sis colors diferents per on avancen unes fitxes –formatgets- al ritme que donen els daus. Quan un jugador ha mogut la seva fitxa, un altre jugador agafa una carta de la pila de preguntes i n’hi fa una segons el color de la casella on està la fitxa, cada color correspon a un tema. Si respon correctament pot tornar a tirar. El joc segueix fins que algun jugador aconsegueix tenir “formatgets” de tots els colors al centre del tauler. L’èxit notable del Trivial es va deure, en gran mesura, a l’equilibri de la dificultat de les preguntes, que cobreixen des d’aspectes de cultura general a les més trivials (d’aquí el nom).

L’any 1987, amb la mateixa metodologia, en Francesc Solé Llop va crear el joc “Petita història de l’Alt Penedès”. En Francesc -amb un parell més de socis- va crear la editorial Brisamar responsable de l’edició i l’adaptació del joc a l’Alt Penedès. El joc es va presentar en unes caixes curosament il·lustrades -de les quals es van distribuir 5.000 unitats- com a didàctic, instructiu i divertit. A les normes del Trivial tradicional afegia proves físiques si les fitxes del jugador queien en caselles senyalades.

A.- Pacs del Penedès té dedicada l’església a Sant Miquel, veritat o mentida?

El joc penedesenc tenia 1.000 preguntes dividides en tres temes. El primer grup tractava de Vilafranca, el segon era un qüestionari sobre l’Alt Penedès i el tercer sobre el món del vi i del cava. Quan la fitxa d’un jugador queia a la casella senar calia respondre les preguntes del primer tema, si queia a una casella parell calia respondre les preguntes referides a la comarca, i si queia en una casella publicitària responia el tercer tema.

B.-Sap quan valia aproximadament  una càrrega de vi l’any 1900?

Les preguntes van rebre l’assessorament d’en Joan Soler Bordes del Institut d’Estudis Penedesencs i el vistiplau de l’Institut Català de la Vinya i el Vi. El joc va merèixer el mecenatge d’una quarantena d’empreses.

C.-Quins castells vigilaven el camí tradicional d’entrada al Penedès quan és venia de Barcelona.?

El taulell disposava de 151 caselles, i guanyava qui primer arribava a la darrera, amb la particularitat que tan sols si podia entrar si es treia la quantitat exacta de punts que feien falta.

Respostes.- La primera resposta és mentida, està dedicada a sant Genís. Una càrrega de vi valia 75 rals. La resposta correcte a la pregunta C són els de Gelida i  de Subirats.

Publicat a El 3 de vuit (03-02-12)

Històricament, l’activitat econòmica principal sitgetana havia estat el conreu de blat, l’horta, els garrofers, el margalló, la vinya i sobretot la malvasia. Des de 1345, quan Vilafranca demanà una autorització per tenir un port a Sitges, la localitat va esdevenir la sortida comercial dels productes penedesencs.
A finals del segle XVIII Catalunya obtingué el permís per comercialitzar directament amb Amèrica, a partir d’aquell moment, a Sitges va créixer l’activitat portuària, ja que es va establir un constant comerç amb les colònies americanes i es va produir un gran corrent migratori cap a Amèrica. Sitges tenia 3.500 habitants i més del 27 % dels catalans que comerciaven amb Amèrica eren sitgetans. A partir del segon terç del XIX els comerciants sitgetans van tornar enriquits d'Amèrica.
El mes d’octubre de 1814 va néixer a Sitges en Facundo Bacardí Massó, fill d’una família -originària de Tarragona- que es dedicava al comerç de vi. Quan ell tenia 15 anys la família va emigrar a Cuba i es va establir a Santiago de Cuba, on van seguir amb el negoci comercial. L’any 1843 en Facundo Bacardi  es va casar amb Amalia Victoria Moreau.
A totes les Antilles els esclaus consumien rom, una beguda alcohòlica de forta graduació obtinguda a partir de la canya de sucre. El rom ja es coneixia des de l’antigor, fins i tot Marco Polo, en el segle XIV, explicava que a Pèrsia havia provat “el gustos vi de sucre “. El primer document antillà que fa esment del rom prové de les Barbados l’any 1650. 
En Facundo Bacardi es va adonar de les potencialitats que tenia el licor si el feia més lleuger i l’envellia, i l’any 1852 va començar a buscar apassionadament nous processos d’elaboració fins que va trobar una formula satisfactòria madurant el rom amb carbó vegetal. El 4 de febrer de 1862 va comprar una antiga destil•leria a Santiago de Cuba, amb sostre de llauna, un alambí de coure i ferro forjat, i una eixam de ratpenats. En aquell senzill celler va crear l’empresa Bacardí i Compañía.
Buscant una imatge distintiva pel el nou rom, Doña Amalia va suggerir utilitzar un ratpenat. La senyora coneixia les virtuts que els indígenes de Cuba –tainos- atribuïen als ratpenats com a portadors de salut, fortuna i unitat familiar. En un segle XIX amb gran percentatge d’analfabets el logotip va esdevenir clau per a la difusió del producte.
En l’elaboració de rom també treballaven els fills del matrimoni ,José, Emilio i Facundo. Durant la insurrecció cubana de 1868 la família Bacardi –igual que d’altres penedesencs (3 de vuit 11-02-11)- es va posicionar contra Espanya, la qual cosa els hi va comportar alguns problemes amb les autoritats colonials. El 9 de maig de 1886 en Facundo Bacardí va morir a Santiago de Cuba; quan Cuba va esdevenir independent, el seu fill Emilio va ser el primer alcalde de Santiago i, posteriorment, senador electe de la República (1906).
Publicat El 3 de vuit 27-01-12

El més petit de tots va ser una escultura adoptada pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat (1937) com a icona de la seva activitat. La figura és un nen milicià que crida a lluitar contra els facciosos i avança vestit amb una granota d'obrer -vestimenta característica dels milicians-, amb una senyera a la mà dreta i el puny esquerra alçat, representant l'esperit de combat i resistència del poble català. Va ser creada per l'escultor Miquel Paredes. De l’escultura es va fer una tirada reduïda banyada en or per entregar a personalitats mundials: Pius XI, el president de la República Francesa, Jordi VI de Gran Bretanya, Lazaro Cardenas de Mèxic, el President Roosvelt... De la tirada popular es van vendre més de 60.000 copies, amb el franquisme la majoria es van destruir per por a represàlies. Salvada dels anys de foscor, en una masia del barri de la Torre al costat de l’església de sant Pere ad Vincula, he tingut a les mans una d’aquelles figures.
Si n’eren tres germans/ que van a la caserna/ tots tres cantant a cor/" volem guanyar la guerra" /ram ram rataplam/ " volem guanyar la guerra"/ El gran porta fusell/ l’altre, tambor i trompeta /i el més petit de tots/ empunya una bandera/ ram ram rataplam...
Per encàrrec del Comissariat, Pere Quart va escriure aquesta cançó sobre el vailet, que va cantar -amb la música d’“Els tres tambors”- l’Emili Vendrell amb la cobla Barcelona, les corals i les escoles de la comarca la van difondre a bastament. Lola Anglada en redactà i il•lustrà un conte.
La mare fa el cor fort/ i els fills abraça i besa/ quan és el més petit/ somriu i llagrimeja/ ram ram rataplam/ somriu i llagrimeja. Arriba el capità/ li diu amb veu severa/ aquest no pot venir/ que encara és massa tendre / ram ram rataplam/ ...
El Comissariat de Propaganda va néixer l’octubre de 1936. El seu principal propòsit era el de difondre la realitat cultural catalana pel món. Va tenir un paper propagandístic destacat durant la Guerra Civil. 
En Miquel Paredes i Fonollà (Barcelona, 1901-Ceret 1980)  es va formar a la delegació de l'Escola de Llotja de Gràcia. Els anys trenta participà en exposicions col•lectives a Barcelona i a Madrid i aconseguí el primer premi en un concurs per trobar l'al•legoria de la República. Durant la Guerra Civil col•laborà en monuments com ara el soldat de l'exèrcit popular instal•lat a la Plaça de Catalunya. La seva obra més coneguda és El més petit de tots. Exiliat el 1938, realitzà en pobles del Rosselló monuments als morts de la guerra, i treballà en diferents oficis. Morí sense que se li hagués reconegut la seva obra.
És per aquest infant / i tots els de la terra/ que els homes lluitarem/ fins a morir o vèncer /ram ram rataplam/ fins a morir o vèncer/ La tropa ja se’n va/ la mare li’n fa festa/ i el més petit de tots/ enlaira la bandera/ ram ram rataplam/ enlaira la bandera.
Publicat El 3 de vuit 20-01-12

El 20 de gener el santoral estableix la festivitat de sant Sebastià, màrtir que gaudia d’una gran popularitat ja que es considerava l’advocat contra la pesta. 
El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs és un antic cenobi benedictí d’estil romànic, que es troba al poble del mateix nom, al municipi d'Avinyonet del Penedès. Avui és l’església parroquial del poble. L’església és d’una sola nau i a la porta hi ha un timpà del segle XII amb la representació d’un Pantocrator voltat d’àngels. Té una torre campanar de planta rectangular d’estil llombard i es poden veure les restes del claustre del qual tan sol es conserven tres galeries. A les galeries les columnes presenten capitells decorats amb motius vegetals i animals característics de l'escultura monumental occitana.
El topònim Gorgs apareix a documents de 976 fent referència a una església. L'origen del cenobi es troba en una donació realitzada el 1024 per Ermengarda, germana del vescomte de Barcelona i mare de Mir de Geribert. En el seu testament va deixar nombrosos bens a l’església dels Gorgs i declarava la seva voluntat què s'instal•lés en ella una comunitat de quatre monjos que havien d’assegurar la seva salvació divina, ja que haurien de celebrar missa diàriament per l’ànima de la difunta.
La fundació del monestir va córrer a càrrec de Mir Geribert, el príncep d’Olèrdola, que era senyor del castell de Subirats, del castell de Lavit, del castell de Ribes, de Sant Martí Sarroca, d’Olèrdola i del castell d’Eramprunyà. Va construir el monestir com el mausoleu familiar del seu llinatge. Es desconeix la data exacta de la fundació del cenobi que, el 1052, comptava ja amb una comunitat formada per cinc monjos, regits per l'abat Miró. Va ser el monestir més important i influent de tot el Penedès, l’Anoia i el Baix Llobregat.
La prosperitat del monestir va durar poc temps i el 1059 el mateix Mir Geribert el va unir, com a priorat, al de Sant Víctor de Marsella -des del qual s’estava difonent la Reforma Gregoriana- i va perdre la seva condició de monestir i de tenir abat. El priorat va entrar en crisi a mitjan segle XIV a causa dels deutes i la mala administració. La comunitat de religiosos residia fora de l'edifici en el qual habitava únicament el pare prior. Es trobava en ruïnes el 1388 quan es va reconstruir la capçalera del temple en estil gòtic i el campanar.
L’any 1409 el papa Benet XIII va decretar la seva desvinculació de Sant Víctor de Marsella per passar a formar part del monestir de Montserrat.  El monestir de Montserrat va realitzar diverses obres de consolidació i restauració -1606 i 1785- encara que no va aconseguir recuperar l'esplendor del cenobi. Sant Sebastià tan sols mantenia el prior i dos beneficiats que llogaven les estances als pagesos de la comarca. El 1820 passà a ser parròquia independent dedicada a santa Maria .
Publicat el 3 de vuit el 13-01-12

(Primera part 30-agost 2011)
En Raimon va néixer vers 1180 al castell de Penyafort, a la Ràpita. El seu pare era el cavaller Pere Ramon de Penyafort, senyor del castell, i la seva mare era na Saurina. El castell de Penyafort –segle XI- era una construcció defensiva, d’una torre i una casa, quan el Penedès era terra de frontera amb una xarxa de petits castells.
Segons la tradició, en Raimon, fou batejat a l’església de santa Margarida. Va rebre una acurada formació humanística, i als 20 anys ja era professor de filosofia, clergue i escriptor de la catedral a Barcelona.
Vers els 30 anys va anar a perfeccionar el seus coneixements de dret civil i canònic a la Universitat de Bolonya, on exercí de professor i va conèixer a sant Domingo de Guzman, fundador de l’ordre dels Predicadors (Dominics). Va acabar la seva estada bolonyesa amb el grau de Doctor in Decretis Bononiae.
Als 40 anys retornà a Barcelona i és nombrat canonge i paborde de la seu, però aviat renuncià a aquets càrrecs i ingressà a l’ordre dels Dominics. D’aquesta època es la seva obra Summa Iuris canonici. Era un eficaç predicador que va creuar la península predicant la creuada contra els musulmans per la conquesta de Mallorca, i per a implantar la reforma i les decisions del quart concili de Laterà. Segons alguns historiadors va col•laborar amb Pere Nolasc en la formació de l’ordre dels Pares Mercederaris dedicada a rescatar els segrestats pels musulmans. Se’l considera l’introductor de l’Inquisició a la corona catalano-aragonesa.
L’any 1230 el papa Gregori IX el va cridar a Roma on el nomenà el seu confessor i li demanà la compilació de les Decretals o Liber Extra (1234), l’obra que li ha donat més fama i que fou el codi de dret canònic en ús a l’església catòlica fins a Pius X (1917). També escriví Dubitalia cum responsionibus ad quaedam ad Pontificem. L’any 1235 és nomenat bisbe de Tarragona, però cansat i malalt hi renuncià i és retira al convent de santa Caterina a Barcelona. 
Entre 1236 i 1238 intervingué a les corts de Monsó, aixecà l’excomunió del seu amic Jaume I, intervingué en la dimissió del bisbe de Tortosa, en la provisió del bisbat d’Osca i en el de l’illa de Mallorca. Entre 1239 i 1240 va ser general dels Dominics, període en el qual va visitar a peu totes les cases, càrrec del que va dimitir en complir 65 anys.
Retornat al convent de Santa Caterina, on encara va viure 35 anys més, va fer de conseller de Jaume I i va intervenir en tots els afers importants de la vida del país. Sempre fou un home de consell i autoritat reconeguda.  Entre 1259 i 1261 va escriure Summa contra gentiles.
Va morir nonagenari l’any 1275. El seu enterrament va constituir una gran manifestació de dol. El concili de Tarragona de 1279 ja va demanar la  canonització del rapitenc, però no va ser fins l’any 1665 que el papa Climent VIII el va santificar.
Publicat 3 de vuit (05-01-12)

Les actuals festes solsticials, que coneixem com festes de Nadal, són la síntesi cultural de moltes tradicions modelades al llarg de la història. En elles hi trobem traces de les festes de la llum jueves “Janukkáh”, de les Saturnalia romanes –festes celebrades en honor de Saturn, deu de l’abundància i de la felicitat-, de les gregues d’Apol·lo, de les celtes, etc.. Són dates en què disminueix considerablement l’activitat al camp, l’astre escalfa menys i les nits són llargues. Cal invocar els déus esperant la regeneració del nou Sol (Sol Invicto Deo), del nou any, de l’espècie. El cristianisme, atesa la impossibilitat d’extirpar-ne les arrels, va optar per cristianitzar la festa, fent coincidir la data del 24 de desembre amb el naixement de Jesús.

El costumari tradicional és molt abundós a la comarca. El cicle nadalenc començava el dia de sant Nicolau (Pare Noel, Pare Nadal, Santa Claus) quan els nens anaven cantant per carrers i masies esperant les estrenes. El dia 13 de desembre sortien a cantar les nenes, diada de santa Llúcia patrona de les modistes. La fornada de pa d’aquests dies era doblada en quantitat i qualitat, se seguia la tradició de repartir pans als necessitats del poble i als captaires, origen de l’escudella de Gelida. Seguint aquest costum, a moltes cases, el dia de Nadal, es deixava un lloc a taula pels pidolaires.

El Tió de Nadal és una supervivència de l’antic culte al foc i als arbres. Els romans atorgaven al foc un paper importantissim, ja que simbolitzava el sol i la continuïtat familiar. A les cendres del foc els hi atribuïen uns poders màgics i així les escampaven pels conreus i baluards per tal de protegir-los de les malvestats. Talment com encara feien a principis del segle XX a Cal Salines i a Santa Margarida, desprès d’haver “fet cagar” el Tió -tot menjant unes llesques de pa torrat amb allioli dolç- el cremaven i escampaven una mica de cendra per cada camp.

En Pere Sadurní en els “Retalls de Folklore Penedesenc” explica que a la Missa del Gall, a l’Arboç, els pastors oferien una gran abundor de viandes i coques i acabada la celebració regalaven xais al celebrant, que els beneïa i els rifava a la plaça a benefici de la Confraria de sant Joan.  A Begues, els pastors atansaven fins les portes de l’església un ramat d’ovelles carregat d’esquelles que dringaven durant la celebració. En Sadurní recull la creença penedesenca que els nascuts el dia de Nadal tenen una creu marcada al paladar “i podien guarir de gràcia”.

La nit de fi d’any era la de la festa major de les bruixes que entraven per les finestres, la majoria dels penedesencs per lliurar-se’n, senyaven el coixí tres vegades. El dia de Reis era també considerat màgic, molts pagesos creien que si aquella nit feia lluna es tornarien llunàtics aquell any. Els joves imploraven al rei Melcior que no se’ls tornessin els cabells blancs.

Publicat 3 de vuit 30-12-11

Al bell mig de la plaça de la Vila de Vilanova, el dia 31 de desembre de 1881, coincidint amb l’arribada del ferrocarril (3 de vuit 23-06-11), es va inaugurar l’estàtua a Josep Tomàs Ventosa i Soler, un vilanoví que molt jove, encara no un adolescent (12 anys), es va embarcar cap a Cuba (1809).

En Josep Tomàs (Vilanova i la Geltrú, 1797- L’Havana, 1874) va ser un polític i comerciant que va fer fortuna amb el comerç tèxtil. Va establir-se a Matanzas (Cuba) on va enriquir-se i obtingué càrrecs públics fins arribar a ser alcalde de la ciutat cubana en dues ocasions, 1847 i 1852. Destacà especialment per la seva filantropia que manifestà repetidament en la seva preocupació per l’analfabetisme, impulsant tot d'actuacions per eradicar-lo. Va dedicar part dels seus guanys per crear escoles i d’altres obres culturals tant a Matanzas com a Vilanova.

A Vilanova, decretada la desamortització dels béns de l'Església, adquirí (1846) el convent dels caputxins, l’enderrocament del qual va servir per prolongar la Rambla, projectar la plaça de la Vila i deixar el centre de la ciutat amb la seva actual configuració.  Del terreny que deixà el convent en féu una venda simulada, amb la condició que en una part s'hi construïssin unes escoles públiques i gratuïtes per a nois i noies pobres, que es van anomenar Escuelas Gratuitas Ventosa inaugurades l’any 1854.

De la seva obra filantròpica cal esmentar la construcció a Matanzas de la Casa de Beneficencia para niños pobres (1849) (actual Internado de Primaria Vladimir Ilich Lenin per a nens discapacitats), la Biblioteca Pública (1847) i les Casillas de Ventosa.

En Josep Tomàs Ventosa fou el suport econòmic de la fundació del Diario de Villanueva y Geltrú, que va aparèixer per primer cop l’1 d’agost de 1850, predecessor de l’actual Diari de Vilanova. En Guillem Mercader,  director del Diari de Vilanova, reconeix que “avui encara subscriuríem bona part del manifest fundacional d’aquell primer número del Diari, finançat per Ventosa: Un periódico desinteresado es el órgano y la salvaguardia del pueblo, y este pueblo, falto de verdaderas noticias locales las mas de la veces, no puede apreciar debidamente las acciones de los hombres a quienes anima el desinterès y el amor patrio”.. En aquells anys moltes subscripcions del periòdic viatjaven cap a Cuba. De Vilanova havia marxat cap a Cuba molta gent, entre d'altres, personatges com Francesc Gumà i Ferran,  Josep Font i Gumà, Francesc Font i Parés, Francesc Gumà i Carbonell...

Al patí interior de l’escola Lenin de Matanzas hi ha una estàtua de Josep Tomàs bessona de la vilanovina. Les dues van ser fetes a Cuba i finançades per ell mateix. Fruit de l'obra filantròpica de Josep Tomàs Ventosa i Soler, Vilanova i la Geltrú i Matanzas són actualment ciutats agermanades.

Publicat 3 de vuit 23-12-11

“El món del cistells és gairebé infinit”, deia la desapareguda Roser Albó en el seu llibre, Com més serem més riurem. La Roser es va adonar del greu perill de desaparició que corria l'ofici i es va dedicar a col·leccionar; inventariar i reproduir cistells de formes tradicionals.

Segons l’etnòleg Violant i Simorra “la industria manual primerament exercida per tota la humanitat ha estat la cistelleria”. De cistells i de cistellers, abans de la invasió del plàstic, n’hi havia a cada poble perquè les tasques del camp i de la llar en generalitzaven l’ús. L’any 1994 la Roser a A la recerca del cistell perdut esmentava la traça i el saber fer d’en Jaume, el cisteller de Sant Sadurní, que en aquell moment tenia 92 anys.

El vímet és el vegetal més utilitzat per fer els cistells, els vims cal tallar-los a la lluna vella de febrer perquè no es corqui el cistell. D’altres materials usats són la palla, la palma, el margalló, la canya, les branques de bedoll i avellaner, o els joncs amb els que els pescadors teixien les nanses.

Per anar a plaça a comprar, les mestresses, habitualment, feien servir les xafarderes, unes cistelles ovalades, més aviat altes, tapades amb dues tapadores per evitar les mirades encuriosides d’altres compradores. Per anar a vendre sempre hi havia el cistell adient: conilleres, cistell d’embotits, de fruita, l’ouera, el cistell de maduixots, de patates, de verdures, d’aviram. Per les mesures més grans, pesants o d’embalum s’utilitzaven els coves: coves de carboner, de flors, de llenya, de pedreter, de pouaire, de roba, per veremar, per les pinyes, per la palla...

Els caramellaires utilitzaven un cistell que anava fixat a un pal llarg i decorat amb cintes i flors, normalment era de vímet bullit, amb bastant capacitat  per a poder-lo omplir amb els ous i les botifarres que les fadrines els donaven. Els cistells de pabordessa servien per recaptar a les festes d’una confraria. El cistell d’oferir era rodó, de sarga pelada amb tapa, l’utilitzaven les cases que estaven de dol per portar alguna ofrena al capellà: cera o diners per dir misses en sufragi del difunt.

Les llars estaven plenes d’estris fets pels cistellaires: el cistell de la bugada, el morral per donar menjar als cavalls, la gàbia per la lloca, la cargolera, el cistell per pelar patates, el cistell de pa i trago per portar la queixalada al camp, les maletes o canastres, els argadells, la garbella per l’esventrada del porc, els cistells d’anar buscar bolets amb unes corretges muntades com una motxilla, les paneres de nadons, els cistells per les figues....

Hi ha obres d’art que llangueixen en els museus. Un bon cistell és una autèntica obra d’art que mostra la seva revifalla als mercats del Penedès, si son buits apilonats en un racó, si son plens lluïn verdures, galls, ous, fruites......

Publicat 3 de vuit 16-12-11

El municipi de la Bisbal del Penedès té dos nuclis urbans principals, la Bisbal i l’Ortigós, i un bon grapat d’urbanitzacions: Miralba, Can Gordei, la Masieta, l’Esplai del Penedès, el Priorat de la Bisbal, la Pineda de Santa Cristina i el Papagai.

En una diada castellera, bocabadant per la Bisbal, en el número 5 de la plaça Major vaig llegir una placa: “En esta casa nació el excelentisimo Sr. D. Juan Romagosa, mariscal de campo de Fernando VII y comandante general de las fuerzas de Don Carlos, en el principado de Cataluña el 17-10-1791”.

En Joan Romagosa i Pros va ser un militar absolutista i carlí. Fill d’en Joan Romagosa i de Magina Pros, era el gran d’una família de sis fills. Abans d’agafar les armes va fer de carboner, pagès, traginer i comerciant.

Als setze anys, junt amb dos amics bisbalencs (Josep Prim i Jaume Junqué), es va fer soldat voluntari i va lluitar durant la Guerra del Francès a la batalla de l’Arboç (juny 1808). A la batalla del Bruc ja ho va fer com a capità de cavalleria, i va acabar la guerra com a comandant general. Quan tan sols tenia divuit anys es va casar amb Raymunda Hilari Queralt de l’Alba amb la qual va tenir sis fills. Va participar en les quatre guerres més importants del seu temps: La del Francès abans esmentada, la Realista (1822),  la dels Malcontents (1827) i la dels Set Anys (1834).

A la Realista -també coneguda com Primera Guerra Civil que va enfrontar absolutistes i lliberals- va acabar com mariscal de camp, i va ser nomenat governador del corregiment de Mataró (1825) per Ferran VII. A la guerra dels Malcontents va tenir un comportament ambigu, primer va defensar els revolucionaris anant fins i tot a Madrid per defensar-los, però finalment es va mantenir fidel al govern. El rei Ferran VII el va fer governador militar de la plaça de Ciudad Rodrigo. L’any 1831 ascendí a general. A la mort de Ferran VII fugí a França.

Durant la Primera Guerra Carlina -guerra dels Set Anys- col·laborà amb els insurrectes. La Primera Guerra Carlina fou el conflicte civil que va esclatar quan va morir el rei Ferran VII a causa de la seva successió, ja que els absolutistes no acceptaven Isabel II d’Espanya com hereva del tro, la rebel·lió va esclatar el 1833 i va afectar principalment al País Basc, Navarra i Catalunya.

El 1834, el pretendent carlí, Carles V (Carles Maria Isidre de Borbó), nomenà en Romagosa cap superior de les forces carlines de Catalunya. Al capdavant d’una expedició militar eludí la vigilància dels creuers espanyols i francesos i aconseguí desembarcar a les platges de Sant Salvador (el Vendrell) i Barà. Establí el quarter general a Selma, des d’on preparava l’alçament de la província de Tarragona, quan agents del capità general isabelí el descobriren. Fou conduit, amb el seu secretari, a Igualada on foren afusellats el 18 de setembre de 1834.

Publicat 3 de vuit 09-12-11

La difusió de l’excursionisme, de les passejades tranqui-les per les muntanyes, estan recuperant indrets, senders i corriols. El castell del Montmell és actualment un dels espais més visitats pels caminadors de la comarca . És el que està situat a més alçària de tot el Penedès (781 metres), sobre la muntanya que els pescadors anomenen "la Dent" del Montmell, on es domina tant la depressió penedesenca com la vall del Gaià.

Es conserven algunes restes de la torre de planta rectangular -6,20 x 4,60 metres amb parets de 1.10 mts de gruix- i algunes dependències del recinte annex, part de la muralla i la cisterna, obres del segle X o XI. La torre tenia dues plantes i una alçada aproximada de 10 metres.

Hi ha restes d'una cambra amb volta, segurament d'època posterior. L'espai d'habitació del castell estava embigat sobre arcades, de les quals encara es conserven diverses arrencades. Un tancat amb una quadra coberta a l'angle arrodonit sobre el barranc, amb un petit clos segurament descobert i amb un baluard davant de la porta d'entrada, completen el recinte. El castell ocupa una superfície d'uns 300 metres quadrats.

Sota el castell hi ha l'església vella de Sant Miquel del Montmell (romànica) i, més avall, l'església nova. L'església de Sant Miquel, també  en  runes, està descobrint unes notables pintures molt antigues que s'han traslladat i restaurant al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

El castell ja està documentat l’any 974, quan era l'avantguarda de la Marca del Penedès. En aquelles dates el bisbe de Barcelona, Vives, i el comte Borrell s'encarregaren de la repoblació. El seu terme era molt ampli arribant fins a les terres del Gaià, Vila-rodona i Vilardida. La seva senyoria va pertànyer sempre al bisbat de Barcelona, excepte durant els segles XI i XII, que va ser infeudat a la família Banyeres. El 1332 era administrador Guillem d'Aiguaviva. L'any 1365 tenia 52 focs. Va acomplir  importants defenses  en l'època de Joan II.  

L'any 1712 –durant la guerra de Successió- nasqueren al Montmell dues criatures filles de soldats alemanys que pertanyien al regiment que estava de guarnició al castell. El castell de Montmell, segurament, fou desmantellat després de 1720.

Segons en Juan Carlos Borrego autor de “Excursions a peu pels castells del Penedès”, per arribar al castell cal sortir de la Joncosa del Montmell. Aparcar abans de l’entrada del poble, buscar el carrer de l’església. Seguir el camí de cinc quilometres, deixant l’edifici religiós a la dreta. Caminar vora els conreus, malgrat que hi ha algun tram que “costa de pair: les argelagues i els coscons ens faran nosa”. L’excursió, d’una hora, “te una dificultat mitjana, exceptuant el tram final d’accés, que és una tartera de petites dimensions”. Cal fer la tornada pel mateix lloc.