Aquest pont l’he passat fent una cosa que no havia fet mai. El cert és que no em venia gaire de gust; em feia una certa por barrejada de la sensació de que no sabria fer-ho, de que em posaria massa nerviós, de que em deprimiria haver-ho de fer.
I no ha estat així. Crec que aquest pont serà inoblidable, ha estat una experiència vital de les que mai pots penedir-te, al contrari, de les que se n’ha d’estar satisfet i profundament agraït. Era la primera setmana de les meves vacances 2011 (o eren les pendents del 2010, o les del 2009 ?) , després de mesos de feina gairebé ininterrompuda, amb els caps de setmana inclosos treballant per les places castelleres, els locutoris meteorològics o les aules universitàries. Estava cansat i em venia molt de gust fugir a qualsevol lloc. De fet, des de fa temps planejava que aquest any faria unes vacances llargues a l’ hivern i me n’aniria lluny, potser al Vietnam, que és un viatge que m’he proposat moltes vegades, o tornar a Xile i al Perú o al Brasil, per passar el cap d’any amb els meus amics del “Linaje Iberoamericano de Nasca”, perquè li dec una visitaa l’Anamaria,que li havia promès anar a la festa del seu 60 aniversari a l’agost; també havia pensat en anar-me’n a Austràlia, aquell viatge pendent que havíem planificat amb la Núria per a l’any 2000.
He passat el pont a Vilanova i la Geltrú. Gairebé sense sortir de casa, tret de les anades al mercat o al super per abastir la nevera que, seguint els costums de la meva casa pairal, sempre ha d’estar plena de productes del dia i en poques quantitats, per així seguir la tradició d’anar a plaça a diari. Pensava que tindria tot el temps del món per endreçar papers, preparar les classes de la Facultat o fer projectes de futur... I no ha estat així, la dedicació prioritària m’ha ocupat totes les hores i tots els minuts. I no estic cansat, al contrari, estic satisfet i amb ganes de repetir les vegades que calgui aquest pont per la vida, ara que encara és possible i segurament per poc temps.
Vilaweb celebra els seus 15 anys i la festa d'aniversari ha estat una emocionant, multitudinària i irrepetible trobada de família. Una família àmplia on hi havia qualitat i diversitat i on es van sentir coses molt sentides (de sentiments) però, a més, molt interesants.
Per tant jo no us parlaré de l'acte i dels premis sinó d'alguns d'aquets sentiments, potser dels més personals, que ahir vaig sentir en l'acte "oficial" d'inauguració de la nova seu de Vilaweb, en aquella antiga fusteria del carrer de Ferlandina, al Raval de Barcelona.
M'estimo l'Anni tant com si fos la meva germana. Deu ser per això que mai ens casarem. Avui he viscut amb ella la Festa Major de Sitges, amb ella i amb la seva família que fa tants anys que ens coneixem, que m'hi he trobat com si també fos la meva, en família.
Vermut al Retiro amb concert de la banda, dinar a la terrassa del carrer Sant Pere a casa del patriarca Estevet Miró i processor al carrer Santiago Rusinyol, des del balcó de ca la Judit, amb vistes a la cruïlla dels carrers de l'Aigua i Barcelona, davant El Cable un dels nous centres de concentració del jovent sitgetà,una visió de privilegi sobretot per la imatge aèrea dels gegants, el drac (mira que és lleig aquest drac!), l'àliga i tot el foc de la cercavila. No recordava haver vist el nucli emblemàtic de la festa sitgetana des d'un prisma tan espectacular.
L'excusa tant se val. N'hi havia vàries. La qüestió és que aquest cap de setmana vaig compartir un dinar d'arrossada al camp amb la meva-colla-de-tota-la-vida, els amics de Vilanova, els hereus d'aquella "Tribu" dels anys 70, la colla de sempre que es va forjar en l'adolescència, es va consolidar en la joventut, i es va eternitzar en la vida amb afegits, canvis i absències.
Ells es veuen més sovint però jo, que soc un guara de Barcelona un desertor de l'arao i un renegatdels orígens, em costa força de coincidir, i més de coincidir amb tots -o gairebé- així de cop. Algun Carnaval, algun sopar de Festa Major a La Geltrú, algun aniversari rodó, alguna festa de La Unió, algun enterro... i poca cosa més; els nens s'han fet grans, se'ns emancipen en concubinat i no ens han donat l'oportunitat de retrobar-nos tots plegats amb motiu d'algun casori o algun bateig...
Per tot això aquesta paella era una oportunitat que em venia molt de gust. Ells són els meus amics de sempre, el meu referent històric vilanoví, una part de la meva vida que no es limita a uns episodis del passat. El meu present serà més divers i dispers, però la distància no ha aconseguit allunyar-me de la meva colla; quan soc amb ells mai tinc la sensació de que fa dies -a vegades massa- , mesos o anys que no ens haviem vist.
Són com un cistell de cireres, que s'entrelliguen divertides en mig d'anècdotes i vivències compartides en els anys. Cireres amb xocolata, dolces i cruixents encara que tinguin pinyol.
Aquest dijous fa una setmana que va néixer, es diu Martí i és el primer membre de la quarta generació viva de la meva família.
Tots l'esperàvem amb una il·lusió desbordada, perquè feia més de 20 anys que no hi havia una novetat així a la nostra nissaga i en 20 anys han passat moltes coses, bones i dolentes, però hi han hagut més comiats que benvingudes.
El Martí és el primer fill de la Maria i l'Àlex, els meus nebots, que ja fa força anys que van construint un projecte comú d'amor i de vida. És el primer nét dels meus germans, la Montse i el Salvador, que a partir d'ara amenacen en deixar de convocar sopars de 5 estrelles per dedicar-se a allò tant escaient en la seva nova condició, com és el fer de cangurs. És el primer besnét de la meva mare, la Conxita, i també de la iaia Ernesta que, per un moment, han oblidat tots els seus mals d'ossos per celebrar una categoria tan escassa. I és el primer nebot de l'Arnau que tot i la seva habitual reserva en exterioritzar emocions, se'l nota aquests dies com a més radiant i fins i tot madur.
Els més col·laterals ens hem afanyat també a reclamar categories i així el Jofre ha acceptat un títol honorífic de "tiet", perquè té més glamour que el de cosí-segon i perquè està condemnat a no tenir mai un nebot carnal més directe; jo he decidit que seré el "tiet gran" abans que algú proposi algún títol que associés la categoria aviera a l'oncle que pertany a la tercera generació; estic disposat a compartir categoria amb la tieta Maria Carme, abans que algú li lligui l'ofici i la generació en un títol massa llarg i feixuc.
El Martí tan tendre i tan ple de futur és des d'ara el meu nebot preferit.
Hi han amics que no recordes quan i a on els vas trobar de tants anys que fa que els coneixes. Altres, en canvi, són amics recents trobats en la maduresa que és quan més selectius ens tornem, també en repartir estimació. El Miquel Moyano és un d'aquests amics de després dels 50 i ens vem conèixer, simplement, perquè era un dels elegits en el cercle petit i íntim d'un dels meus amics d'antic més estimats. Us he parlat d'ell, d'ells, algunes vegades en aquest bloc i us he parlat, sobretot, de vivències i de viatges compartits en aquests darrers anys, des de sessions memorables al Liceu fins a caps d'any inoblidables, l'últim el d'aquest fatídic 2010.
El Miquel s'ha mort avui, aquest diumenge, de cop. Ha marxat sense avisar, sense cap ensurt, sense cap senyal que hagués mogut la més mínima preocupació, sense cap oportunitat de preparar-nos, d'acompanyar-lo, de dir allò que mai li vàrem dir i que ara voldriem dir-li.
(El Josep Maria m'ha ajudat en aquest apunt i ha penjat algunes fotos històriques que us recomano que veieu. També us convidem a afegir-vos amb els vostres comentaris)
(A més de les fotos penjades en aquest apunt, l'Helena ha fet com un recull de fotos del Miquel i els seus amics que podeu trobar clicant aquí: Ver álbum)
Això del Nadal és també una barreja d'alegries i mandra, de rebuigs i d'emocions. Quedem-nos amb els moments positius, com el de les bones viandes o la descoberta d'un torró excepcional, per damunt de les digestions pesades i l'agró dels excessos de cava. També amb aquelles tertúlies de sobretaula amb la família i els amics, on han sortit sentiments compartits, records emotius, anècdotes alegres o confidències que apropen, per damunt de les cites obligades, els tòpics repetits i els compromisos sense excusa.
A mi no m'agrada massa el Nadal, però en cada Nadal hi busco i hi trobo alguns instants no només agradables, sinó també necessaris. Alguns són nous i sorprenents, altres es repeteixen cada any i són com un ritus que ens marca el pas del temps i també la consolidació dels valors i les relacions.
Gombrèn és un poblet de 239 habitants a la comarca del Ripollès, situat a la carretera que va de Campdevànol a la Pobla de l'Illet i Guardiola de Berguedà, a la vall del riu Merdàs (ves quin nom tant lleig) un afluent del Freser que més avall va a trobar-se el Ter. És a prop del Santuari de Santa Maria de Montgrony, un indret de llegendes on diuen que s'hi passejava el Compte Arnau; a Gombrèn l'Arnau hi té un museu amb objectes que van trobar a les excavacions del castell de Mataplana. Abans, el poble es deia Gombreny. No sé el per què, de fet de Gombrèn i d'aquella comarca no en sé massa res, fins i tot quan ho escric acostumo a escriure Gumbrens. Però a Gombrèn hi vaig al menys un cop l'any (a vegades més) des de fa... set o vuit anys.
Les Comes és una masia que hi ha al peu de la GI-402, a uns 5 km de Gombrèn, abans d'arribar al coll de la Merolla que té més de 1.000 metres i des d'on es divisa una encantadora vista del Pedraforca. Els amos de la masia i d'una bona part de les muntanyes, boscos i prats que l'envolten són el Joan i la Rosa, dos dels meus amics d'Esparreguera, uns referents que els anys han apropat i han aprofondit d'una manera molt especial.
No sé massa res de Gombrèn però allà hi he passat moments innoblidables. Anar amb els meus amics d'Esparreguera a buscar fredolics quan la tardor fa encara més bonics aquells païssatges és, més que una experiència, gairebé una litúrgia. El de menys, és trobar-ne.
M'ha tocat intervenir en un acte de l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran del Garraf a l'Escola Universitària Politècnica de l'UPC. Quan m'ho van proposar -com en un parell de vegades anteriors- em va fer il·lusió, després em va venir la mandra, de preparar-me un discurs, buscar documentació, baixar a Vilanova... Un cop allà m'ho vaig passar bé i després vaig estar molt content d'haver-hi anat.
Els de l'Aula, liderats pel professor Olivè, són una gent entusiasta que pretèn que els avis no només exercitin les articulacions o s'entretinguin fent la partida o teixint macramè, sinó que també reguin l'intel·lecte, aprenguin i s'enriqueixin culturalment.
Convocaven un acte de reconeixement a tres vilanovins premiats per la Generalitat: el professor de l'UPC Enric Quiton, el recent Premi Nacional de Cultura Popular Bienve Moya, i el Premi Nacional de Periodisme de l'any 2000 Paco Escribano. El Bienve -amb aquella mostra del surrealisme artístic que a vegades el caracteritza- no va aparèixer i es va perdre el retrat lúcid, sincer i detallat que li va fer el gran Xevi Orriols.
A mi em va tocar glossar les virtuts de l'Ecribano. La gent va aplaudir i també va riure (era el que pretenia), i al Paco li va agradar (no ho pretenia,... però què hi farem). Si teniu ganes de llegir us reprodueixo el discurs aquí sota.
A la foto, una de les darreres col·laboracions professionals del Premi Nacional i un servidor: els Pastorets de la Unió .
Volia parlar de l'Assumció i el Vicent amb motiu del 5è aniversari dels Blocs de Vilaweb. Van fer una festeta íntima però potent a la nova seu del carrer Fernandina, que encara és en obres i que és un altre salt qualitatiu d'aquest projecte professional tant singular i important que és Vilaweb. Podia parlar-vos també del fantàstic projecte arquitectònic que ha fet la Montse Batlle per convertit una vella fusteria del Raval en la nova seu del primer diari electrònic dels Països Catalans. També de la nova "incorporació" vital a la colla que es diu Dora i que no només és la filla de la jefa dels llibres de Vilaweb, la Montse Serra, sinó que també ho és de la padrina de la Júlia. I afegir que, gràcies al Jem Cabanes, Vilaweb és l'únic mitjà del país (dels països) que combina amb una pulcritud desbordant les variants dialectals de la nostra llengua, amb la normalitat que no trobem en altres marcs comuns. O citar que algun ex-membre de la redacció vilawebnca, el Martí Estruch, s'esmerça ara en situar Catalunya en el mapa mental d'Alemanya, i comença a veure-hi resultats efectius. I repassar altres membres del sector juvenil-becari del P&M Associats, com la Júlia, la Txell o la Roser. Però no us parlaré de Vilaweb, ni dels blocs ni dels personatges que fan possible aquesta mostra gairebé insòlita de periodisme independent i alhora compromés. Altres ho han fet i ho fan amb més criteri i amb més arguments que jo i possiblement també amb més objectivitat de la que jo hi posaria.
Us parlaré del plaer de compartir amb ells un dissabte d'estiu a la vinya.
Al post anterior us parlava de la meva participació en un curs de la universitat d'estiu de l'UB a Berga. Citava que un dels coordinadors és el meu amic Bienve Moya, amb qui m'agrada retrobar-me i petar-la sobre qualsevol tema (Vilanova, els amics i coneguts comuns, la història compartida...), però sobretot embadalir-me escoltant-lo parlar de la festa i de la cultura tradicional, de la qual n'és un dels savis més importants del país. Doncs s'acava de fer públic que el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts ha atorgar el Premi Nacional de Cultura en la seva categoria de Cultura Popular, al Bienve "per la continuada tasca de recerca, difusió i recreació del patrimoni de la cultura immaterial catalana".
El jurat que proposa els premis, integrat per 24 persones, ha reconegut "l'activista cultural Bienve Moya per la continuada tasca de recerca, difusió i recreació del patrimoni de la cultura immaterial catalana, especialment pel que fa a l'anàlisi de les llegendes, el teatre, el circ, la música tradicional i el calendari festiu" i li valora la seva aportació "en la redefinició de moltes activitats festives al carrer i al teatre de ciutats com ara Granollers, Barcelona i especialment Vilanova i la Geltrú", i també "se li reconeix haver estat l'autor dels arguments i textos de la Cercavila de l'Imaginari, llegendari de la comarca del Garraf que actualment té vuit comparses i que l'any 2008 s'ha celebrat el 10è aniversari d'aquesta cercavila infantil de la Festa Major de Vilanova i la Geltrú.
Era l'única gran capital europea on mai no hi havia estat. I tothom que l'ha conegut en torna meravellat. La presència del Martí la feia més accessible que mai i la invitació que va sorgir entre bromes a la pujada de La Mola de l'any passat en feia una excusa inexcusable. També tenia ganes de no ser a Barcelona per Sant Jordi perquè els santjordis aquí em remouen massa records. Total que, a última hora, vaig treure'm un easyjet i cap a Berlín. L'Eugeni, la Isabel, la Glòria i en Guillem van ser els altres moleros que van complir amb la promesa, però ells només el cap de setmana. Jo m'ho vaig arrodonir amb 4 dies complerts. I quina bona pensada! La descoberta de la ciutat va ser fascinant i compartir-la amb el Martí, la Natàlia, el Roger i el Ramon, tan plaent i familiar com les estones viscudes des de fa anys a Gràcia o a Sarrià, a Es Migjorn o a Amsterdam, a Sant Vicenç de Montal o a Arenys de Mar.
De fet, jo veient un tros de mur i la porta de Brandemburg, mentjan-me una salsitxa amb una weisse bier i jugant una bona estona amb el Roger ja en tenia prou. I ho varem veure gairebé tot.
El tour va ser intens i amb detalls exclusius. I l'hospitalitat dels nostres amics no es pot pagar amb diners. Els molaires que s'ho van perdre no s'ho poden ni imaginar. Pel que a mi respecte, segur que hi torno aviat, sobretot ara que tenim una tant digna representació diplomàtica.
John F. Kennedy davant del mur va dir alló de "Jo també soc berlinès". Amb mur o sense, quan descobrixes Berlín t'agafen ganes d'exclamar: doncs jo també ho vull ser !
El Carnaval de Vilanova es va tancar ahir, Dimecres de Cendra, amb un Enterro de la Sardina novedós, espectacular i de luxe. Com sempre que els estaquis han agafat l'organització, la creació o la reinvenció d'algun acte festiu vilanoví el resultat ha sigut ingeniós, sorprenent i de qualitat.
És un luxe, i un privilegi, que un dels actors catalans més reconeguts i amb més projecció internacional com és el Sergi López encara s'estimi més fer l'índiu a la Plaça de la Vila del seu poble un dimecres de Carnaval, que travessar la catifa vermella del Teatre Kodak de Los Ángeles el dia que reparteixen els òscars. Amb una mica de marketing i si no fòssim tan catalans, això podria ser notícia de portada a les revistes, com ho és cada any el Banderas fent de costalero a les processons de Setmana Santa de Màlaga (http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=393516&idseccio_PK=1028).
El López (vilanoví motivat), el Toni Albà (Carnestoltes avorrit), l' Helena Pla (forense), el Guillem Albà (fill pijeres i graciós) i uns quants extres fantàstics (el falcó que no el volen als Bordegassos, el monitor que no fuma porros o l' okupa que dina a ca la mama) van protagonitzar un espectacle bó i ben guionat sota la direcció de "Naltrus" (L'Estaquirot http://www.estaquirot.com/ i els seus amics ) i l'organització de La Medusa (http://www.lamedusa.net/), una de les societats de la FAC que ha pres el relleu a entitats històriques (com La Unió) en quan a iniciativa innovadora d'alguns actes del Carnaval.
El Jofre ja té 25 anys, el mateix any que jo en tinc 52. El Jofre en té 25 i la iaia Conxita n'ha fet 84; la meva mare va nèixer l'any 25 i el meu fill l'any 84.
Totes aquestes càbales no sabem si responen a una fòrmula matemàtica que es repeteix periòdicament entre dues o tres persones qualsevols o són una fantàstica circumpstància insòlita i irrepetible que ahir constatàrem en mig de la celebració dels aniversaris familiars, un senyal spiritiflàutic que ens posa als implicats en mig dels millors auguris per l'any de la coincidència, aquest any 2009. Seguir sumant i restant o intentar treure'n conclusions era una feinada titànica, que decidírem deixar còrrer perquè els més interessats pel tema -la Maria (que ja en té 29) i jo (que ja soc molt gran)- evidenciàrem que erem tremendament "de lletres" i ens perdíem a l'hora de fer càlculs mentals de més d'una xifra.
Ahir, la iaia Conxita ens va convidar a dinar al restaurant (després dels 80 va prometre fer-ho cada any) per celebrar els seus 84, i també els 25 del Jofre i els 26 de l'Arnau. Tots sota el signe d'Aquari van nèixer la mateixa setmana (si l'estirem passa a quinzena) en diversos anys del segle XX. Unes setmanes en que, curiosament i en anys propers, se'n van anar el meu pare l'avi Josep, la tieta Amparo i la Teresa i on va començar a marxar la Núria, quan l'operaren a principis de febrer. Una setmana en la que també fan anys gent tan estimada per nosaltres com l'Assumpció, la Lluïsa o el Pep... Serà o no una càbala, però la vida i la mort que al cap i a la fi són parts de la mateixa cosa, es troben en aquest final de gener i el principi de febrer de cada any. I és bo commemorar-ho, jugant a cabilar amb els números i els sentiments.
En Josep Sabrià s'ha mort aquesta nit passada. El Sabri ha marxat serenament, sense estridències, i en el moment en que ja no calia lluitar més. Com m'ha dit la Nuria, quan ja no es podia lluitar més. Ha marxat discretament, sense fer soroll i sense fer patir, volguent que no patissin més la Nuria, el David i la gent que tenia més a prop.
Serenament i discretament. Com ha viscut, com han viscut la seva malaltia, aquesta malatia "rara", rara i cabrona, que ens el va començar a robar massa aviat, que ens el va jubilar a deshora, que ens l'ha anat fent malbé, que l'ha fet patir,... i que ell ha soportat no només amb força i reveldia, sinò també teixint una actitud cada dia més sàbia, que tots hem intuit darrera dels seus silencis, dels seus silencis cada cop més habituals.
En Sabri se n'ha anat i ja reposa. I tots ens n'alegrem que hagi deixat de patir i de fer patir. Però, alhora i sobretot, ens indignem contra la injusticia de la vida que no només ens l'ha pres avui, sino que ens el va prendre fa massa temps. Ens va prendre un amic, que era un home senzill, amb idees i caràcter, un home d'accio i de compromis, un home alegre i bo i que, de tant generos, mai el vam sentir queixar-se del mal que l'anava allunyant, el mal que ell savia que no tenia remei, el mal que avui ens l'ha robat per sempre més.
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
La meva amiga Núria Valls és una gran artista... i no nomès fent comèdia, també en moltes altres facetes. Per exemple a la cuina. Ara, ens convida a aplaudir-la i compartir-la amb un bloc per llepar-se els dits.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
El Didac Boza és director de La Malla, a on també hi ha molts blocs, i penja sovint articles interessants amb els que, de tant en tant, s'hi pot coincidir.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
Vilaweb celebra els seus 15 anys i la festa d'aniversari ha estat una emocionant, multitudinària i irrepetible trobada de família. Una família àmplia on hi havia qualitat i diversitat i on es van sentir coses molt sentides (de sentiments) però, a més, molt interesants.
