Hi ha alternatives, és cert, i si la gent es queda amb aquest missatge, ja prou que fan els autors d'aquest llibre crític amb el dogma neoliberal. La referència clara al lema TINA ("There Is No Alternative") del tètric tàndem Tatcher-Reagan no pot ser més actual amb una dreta europea convertida en talibans de l'economia ortodoxa. Per fer front al fatalisme que ens volen inocular, aquesta obra detalla tot un seguit de mesures concretes aplicables des d'avui mateix en el context concret de l'Estat Espanyol. I ho fa amb la intenció de fer-se entendre per tothom, amb un llenguatge clar, una terminologia precisa però assequible, i amb un posicionament pràctic i documentat. Els autors, coneguts intel·lectuals de l'esquerra, membres del Consell Científic d'Attac, defugen no obstant les argumentacions purament ideològiques i cerquen solucions pràctiques des de l'economia crítica. En aquest sentit, l'enfocament trobe que no pot ser més encertat.

Ara bé, quant al contingut he de dir que el compartisc en bona mesura però no tot. De fet li trobe certes contradiccions i punts de vista amb els quals no estic gens d'acord. El principal problema és la falta d'encaix entre les doctrines d'estímul del creixement pròpies del neokeynesianisme i l'enfocament ecosocialista que s'inclou sobre tot al final del llibre. Es vol "eixir de la crisi" o bé donar peu a un nou model? Són ambdues coses compatibles? Jo personalment pense que no massa, i posaré un exemple extret del mateix llibre. Es diu que per tal de seguir suportant les pensions per la via de les cotitzacions cal apostar per una incorporació plena de la dona a la feina, cosa que augmentaria els ingressos de la Seguretat Social. Per tal de fer-ho, caldria apostar al seu torn per mesures com les escoletes infantils o una llei de dependència eficient per tal de cobrir les feines que, agrade o no, fan les dones majoritàriament.

Doncs bé, no veig com es compatibilitza això amb un context de reducció de la jornada laboral i de repartiment de la feina (entre tothom) i de les feines (entre homes i dones). Al mateix temps, no trobe que fer entrar aquestes qüestions en l'esfera econòmica (monetària) siga la solució a una crisi de les cures que de fet ni es menciona. Exemples semblants es poden citar quant al consum o la competitivitat exterior però, no m'allargaré ara. Potser es deuen al fet de ser una obra escrita a tres mans i per gent que pertany a distintes generacions.

Això sí, tots tres semblen d'acord en obviar un enfocament territorial de les qüestions econòmiques, i tracten l'Estat Espanyol com un tot, cosa que no ajuda a entendre segons què. Per exemple, quan es parla d'euros invertits en despesa social o de nombre de funcionaris per habitant, es donen unes xifres que es comparen sovint amb la mitjana de la UE-15. És que potser es pot comparar Extremadura amb les Illes Balears en aquests aspectes, o en molts altres?

De tota manera, reconec que m'ha sorprés agradablement veure l'assumpció que es fa d'alguns dels plantejaments de l'ecologisme polític, la bioeconomia o el decreixement. Però, la qüestió és que aquests no arriben a ser el motor d'unes propostes que en última instància semblen menar senzillament cap a una millor gestió del sistema vigent. Compte, això ara per ara no em sembla malament si ha de servir de consens de mínims contra les polítiques salvatges que la dreta neoliberal i el poder financer ens volen imposar. La urgència és evident.

[Llibre disponible en paper o en PDF gratis]

Tot i que és conegut per la seva militància política i per haver estat impulsor del moviment Attac, no pense que Ignacio Ramonet tingués cap inconvenient en definir-se sobre tot com a periodista. És de la mena de periodistes dels quals n'hi ha ben pocs. Estima la professió, la practica amb un rigor que ell lliga amb l'exercici de la ciutadania i la democràcia ben entesa, i fins i tot en reivindica la seva vessant literària. Això el porta a ser també un notable investigador dels mitjans de comunicació social, i al fet d'haver-se interessat en aquest llibre per l'impacte que les noves tecnologies han tingut, estan tenint i tindran sobre l'ecosistema periodístic.

Com de costum en els llibres de Ramonet, la minuciositat de l'anàlisi i el recull de fonts acreditades és la norma. La dissecció es fa amb la major objectivitat, sense prejudicis ni una tesi establerta que cal afirmar cercant els fets que la confirmen, però sense perdre mai de vista les seves posicions ètiques. Així, tracta de fer una radiografia de la premsa mundial actual, des de la crisi dels grans diaris en paper, la precarització de la feina, la irrupció de Wikileaks (a qui dedica els capítols més vius) o els blocs, passant per les noves fórmules col·laboratives. Tot això escrit de manera molt amena i amb molta humilitat, tal com és el seu estil.

Per suposat, alguns han trobat a faltar que aporte solucions immediates. Però, no és aquest l'objectiu del llibre, que malgrat el seu marcat enfocament de divulgació científica, trobe destinat sobre tot als qui interesse veritablement el tema. Això sí, es deixen apuntades algunes eixides, tant des del punt de vista de la tasca social encomanada al periodisme, que Ramonet qualifica de contrapoder, com des de la qüestió econòmica pràctica. En aquest sentit, aposta per la construcció d'un "cinqué poder" (front al fracàs del tradicional "quart poder"), recolzat socialment i amb capacitat per produir textos crítics, reflexius i de qualitat periodística (front a la sobreabundància de la banalitat). Una aposta que, d'altra banda fa anys que empeny amb la direcció de "Le Monde Diplomatique".

Quan vaig llegir per primera vegada "Nosaltres, els valencians", essent estudiant de batxillerat als anys noranta, em va semblar un llibre terriblement actual en molts sentits. Ho segueix essent en el fons però, la relectura d'aquest llibre escrit en 1962 em confirma allò que sospitava. La globalització i la televisió han jugat en contra de la cultura catalana al País Valencià més dur del que llavors es podia pensar. El llibre, vàlid igualment en molts aspectes, ignora la situació de minoria cada dia més minoritària en que avui ens movem els valencians (els valencians-catalans en la terminologia fusteriana) a casa nostra. La televisió ha aconseguit el que "ni l'escola ni l'Església, ni cap altre instrument de despersonalització" havien aconseguit. Ignora també Fuster, d'altra banda, el bé que va fer l'extensió de TV3 arreu del País Valencià, així com l'efecte d'una internet que ara per ara es manté neutral i que ha obert un nou espai per la cultura catalana i el retrobament entre els seus territoris. El domini .cat és possiblement una fita que Fuster hagués celebrat amb el millor bourbon.

Fuster resulta encara avui refrescant en el seu repàs històric, tan antidogmàtic per uns com per altres. Empeny aquell sentiment d'estima per la terra que tenim molts cap a la modernitat i ens obliga a estar atents, a no creure en herois, en tòpics regionals ni en mites romàntics. Aquesta posició suposa una de les seves aportacions més valuoses, sens dubte. Gairebé podríem interpretar-la des d'un internacionalisme ben entés que té el poble com a protagonista. Així, el repàs de les diverses contradiccions històriques, des de la Conquesta fins a la fi de la II República, sembla indicar que només el poble "baix" hereu del català i aquells que n'han assimilat la seva cultura, són i han volgut ser el País Valencià. Ni aristòcrates, ni majoritàriament les diverses burgesies, ni tampoc el poble "baix" de les zones d'origen aragonès, castellà, murcià, ni per suposat els moriscos al seu moment, ho han volgut ni ho volen ara.

Això ens porta al repàs nacional, on sosté la coneguda tesi dualista. Per fuster, d'una banda hi ha els valencians-catalans que són els "valencians" per definició i es reconeixen en aquest genèric, i de l'altra hi ha els valencians-castellans (castellans, aragonesos, murcians), bé hereus del temps de la Conquesta o bé incorporats per l'artificial divisió provincial del s.XIX (casos de Villena o Requena), que resten al marge d'aquesta adscripció identitària per voluntat pròpia. Ara bé, als nostres dies hauríem d'afegir un tercer grup, fruit del procés autonòmic i de castellanització televisiva, que podríem anomenar els "valencians-excatalans". El formarien els fills dels valencians-catalans, que tot i haver perdut la seva llengua no són assimilables a la identitat i la cultura de la "València castellana". Més aviat semblen acostar-se a la uniformització madrilenya cada dia més nord-americanitzada, una mena de versió provinciana de la globalització cultural que afecta a tot el món. En aquest sentit, es pot entendre que, si no ells, els seus fills seran del tot nacionalment "exvalencians" quan, lluny ja de parlar català, deixen també de voler ni tan sols entendre'l.

D'altra banda, la reflexió que fa Fuster quant a l'economia predominantment agrària del País Valencià, i la prosperitat que això comporta, no pot estar més desfasada. Sense tenir les xifres a la mà, és evident que l'actual panorama és molt diferent al que descriu el llibre. Als nostres dies, la terra és majoritàriament font de misèria, i la ruïna del camp encara ha estat seguida per la lenta però imparable decadència de la indústria tradicional. El turisme i la construcció s'ho han endut tot, i amb ells s'ha estès una corrupció generalitzada amb unes conseqüències socials que encara no imaginem. Al camp, els efectes del capitalisme financer fan que, al contrari del que es diu a llibre, el minifundisme siga, ara sí, una maledicció. L'esplendor de la taronja que va deixar un significatiu testimoni decoratiu a la monumental Estació del Nord, és gairebé història passada.

Fos com fos, de totes les anàlisis, segueix essent la relativa al provincianisme i els provincialismes la més indiscutible, encertada i persistent. Podria haver estat escrita ahir mateix, tal és la seva trista vigència. Fins i tot les darreres generacions de valencians, educades en el castellanisme més complet, són incapaces pel que he pogut observar, de deslliurar-se de l'"estrabisme moral" que comenta Fuster. És a dir, no poden deixar de mirar al centre, a Madrid, i de practicar el mimetisme més ingenu mentre, alhora, són incapaces d'assimilar-se del tot. Això genera una frustració que és, per suposat, el que sustenta encara avui un sentiment de "valencianitat" de pa sucat amb oli que és més nociu encara que el castellanisme descarat. A sobre, aquesta actitud és encara més patètica als nostres dies que en el moment en que Fuster va escriure el llibre, ja que cada dia sembla més evident el veritable paper d'obedient ciutat de províncies que té Madrid en el context de la Unió Europea.

Finalment, front als reptes als que s'enfrontava i encara s'enfronta el poble valencià, Fuster oposa dues reflexions. Primerament, la seva interpretació del famós "eiximpli de la mata de jonc" del cronista Ramon Muntaner: "La idea de Països Catalans és alguna cosa més que una flatulència romàntica, com algú podria creure. (...) És l'únic camí que ens queda, si volem subsistir com a poble: valencians, catalans i balears." I uns capítols més tard, afegeix: "No crec en els miracles polítics, però sí que crec en l'eficàcia d'una o d'unes poques persones sagaces, quan les circumstàncies son propícies. (...) Un bon polític, hàbil i convincent, hauria arrossegat el poble valencià a un destí més digne". Aquests dos eixos han inspirat moltes actuacions polítiques però, està clar que per ara sense resultats definitius. O bé no hem tornat a tenir un moment propici, o bé ens ha sobrat dogmatisme i ens ha mancat intel·ligència política, o les dues coses!

Un últim comentari. No per més coneguda deixa de sorprendre la fabulosa erudició de Joan Fuster. La seva capacitat de citació és immensa i sempre troba autors i obres de les èpoques més diverses per reforçar els seus arguments. Entenc que per un bibliòfil com ell, el criteri d'autoritat adquirisca un valor suprem però, de tota manera, recorde que ja en la primera lectura que vaig fer fa tants anys d'aquest llibre, em va resultar dubtosa la validesa del procediment basat sovint en les cites significatives. Es tracta, això sí, d'un pecat menor, atès que ens referim a un llibre d'assaig que cerca la reflexió, que està construït en última instància amb raonaments lògics, i que i deixa apuntada una feina que haurien de completar, segons el mateix autor, historiadors i sociòlegs. En tot cas, una cosa queda ben clara: segueix essent un veritable plaer llegir i rellegir “Nosaltres, els valencians”.

La apuesta por el decrecimiento. ¿Cómo salir del imaginario dominante?
Serge Latouche
Icaria Editorial

Ja deia l'autor del "Petit tractat del decreixement seré" que aquell era un opuscle amb intenció pamfletària, i que si algú volia aprofundir més en la qüestió o, si més no, en la seva visió de la qüestió, havia de llegir aquest llibre. I això és just el que he fet. Efectivament, la contundència de l'anàlisi i de les propostes de Latouche poden fàcilment provocar el refús en el lector gairebé per un mecanisme de defensa psicològica. Són molts els valors de la nostra societat que es veuen atacats en la seva crítica al creixement i hom reconeix fàcilment els signes de l'addicció al mateix que denuncia.

Així, tot i que el "Petit tractat..." està abastament argumentat, trobe que la lectura de "La apuesta..." resulta definitivament més enriquidora. En aquest segon es desenvolupen tots els temes amb major profunditat, millor raonament, moltes més dades i referències bibliogràfiques d'altres autors, i el resultat d'aquesta major comprensió deixa en el lector la sensació alliberadora que aporten les respostes en positiu. Resulta especialment interessant com és capaç de lligar en l'horitzó del decreixement la solució a les diferents crisis que patim: econòmica, ambiental, energètica, democràtica, alimentària... I em sembla també molt intel·ligent la seva falta de dogmatisme etnocentrista, ja que tot i parlar de problemes molt concrets, no s'ofereixen solucions rígides i uniformes per tothom arreu del món sinó més aviat directrius per orientar-les. No obstant, són els pobles occidentals el que ens veiem més directament al·ludits, per raons obvies.

L'òptica del decreixement ofereix com cap altra la coherència i radicalitat (en el sentit d'anar a l'arrel del problemes) que ens cal aquí i ara per transformar una esquerra política i social que s'ofega en el mar del pensament únic. I això és especialment urgent quan cal fer front a una dreta amarada de totalitarisme financer que ens duu a la catàstrofe amb el dogma d'un creixement continu que no és sinó una escalada en la depredació ambiental i humana.

No és aquest el millor llibre que ha escrit aquesta dona, cosa que no estranyarà ningú que conega la seva bibliografia. És però, un que m'ha semblat de lectura adient als nostres dies. Per la seva estructura de faula es pot agermanar amb d'altres novel·les curtes com "El nombre del mundo es bosque", "Los desposeídos", "L'ull de la garsa" o "La mà esquerra de la foscor". Això, per suposat, inclou la reflexió que sempre hi trobem en aquesta autora sobre la condició humana, la conclusió de la qual aquí ens parla de la qüestió migratòria.

Bàsicament, tracta de com uns estrangers deixen de ser-ho per diverses raons. La primera, per un arrelament cultural i fins i tot biològic que només el temps pot aportar, com és el cas d'uns vinguts d'un altre planeta i d'una altra civilització a la qual consideren com a la seva pàtria en comptes del planeta on estan "exiliats". Segon, per haver lluitat per la seva terra d'acollida front a la barbàrie que suposa una invasió que només té per objectiu l'espoli de la mateixa. Tercer, per haver fet les paus amb els indígenes i la seva cultura, als quals hauran de considerar com a iguals per fer germinar la llavor del mestissatge i poder enriquir-se tots plegats en sentit ample. I quart, i no menys important, per la seva decisió autònoma i la voluntat de donar els passos que cal per aconseguir aquest arrelament.

La conclusió gairebé sona a proposta política, però la descripció del procés es mou en paràmetres ètics d'escala humana, allunyats de l'alliçonament. Queda clar que la seva pretensió és obrir el debat en la millor tradició de la ciència ficció però, no obstant, s'ha de dir que el llibre compta amb nombroses escenes d'acció i el seu estil és molt àgil. Per cert, el cas concret m'ha recordat un poc al dels "metis" canadencs dels que parlava Chester Brown a la meravellosa novel·la gràfica "Louis Riel".