"Un altre còmic sobre la crisi?", pensareu alguns. Doncs sí, encara que cabria una excepció i una notable diferència que ens haurien de cridar l'atenció sobre aquest petit llibre. L'excepció és que més que de còmic hauríem de parlar d'humorisme gràfic, antiquíssim gènere fronterer on El Roto s'ha destacat en els nostres dies. La seva particular mixtura d'humor negre amb reflexió política, social i fins i tot filosòfica, així com la seva contundent proposta gràfica, formen part d'un estil ben conegut.
Feta l'excepció, anem ara amb la notable diferència. Tot i la visió comercial de l'editor, aquells que sabem que la crisi no ve del 2007 sinó de molt abans, els qui vam patir i seguim patint l'atur, la precarietat i la despossessió, i pensem que el problema no és només de tipus econòmic, polític o ambiental sinó també moral, fa temps que seguim la pista d'aquest autor. La seva radicalitat resulta refrescant. Radicalitat en el sentit d'atendre a l'arrel dels problemes però també en el de portar a l'extrem aquesta dislocació que està en l'origen de l'humor, i significativament també en el de la lucidesa.
"Es trontollaven, però feien com que ballaven", diu una de les seves vinyetes davant la postura inestable d'un simbòlic home amb aspecte de banquer. Una altra, cap al final, proclama: "Al carrer!, ens van dir. I això mateix vam fer ", mentre una multitud abarrota la plaça del Sol. Com a tot bon humorista, se li permet ser contundent i dir la veritat, cosa que pot arribar a contrastar prou amb la línia editorial del diari on es van publicar aquestes vinyetes. En tot cas, sens dubte val la pena recollir-les a aquesta mena de llibres per posar-les en valor i que no es perden en l'oblit.
Escrit originalment per a Le Monde Diplomatique en español (adaptat)
Per fi he pogut fer-me amb un exemplar de Ramón Llull. La controvèrsia jueva, i llegir el que m'ha sembla una novel·la gràfica interessantíssima i sorprenent. Bé, de fet la sorpresa hauria de ser que fins ara ningú no s'hagués acostat d'aquesta manera a un dels personatges fonamentals per entendre com va aconseguir la cultura i la llengua catalana eixir del fang del llatí vulgar.
Efectivament, hi ha raons més que sobrades per considerar Llull tot un heroi de la literatura i la filosofia i, a partir d'aquí, preguntar-se com va arribar a ser-ho. Aquesta és bàsicament la premissa d'una obra que perfectament podria haver-se publicat sota el títol de Ramón Llull Year One. A mig camí entre la realitat i la ficció, l'autor mescla anècdotes conegudes, fets històrics i invenció novel·lesca per reconstruir la peripècia que hauria portat el mallorquí universal a deixar una vida dissoluta i emprendre la construcció de la seva Art per entendre el món així com la seva extensa producció literària.
Visualment, s'ha de reconèixer que en una primera fullejada el dibuix no resulta especialment atractiu, però aconsegueix de seguida endinsar-nos en la narració quan ens posem a llegir. Potser és gràcies a la notable feina feta quant a l'ambientació històrica, la cura amb els colors, la planificació i sobre tot un plantejament narratiu ple de dinamisme i capaç d'explicar els fets també a nivell simbòlic. El guió, per la seva banda, està també molt ben lligat i ens porta des d'un macguffin detectivesc fins a la introspecció del protagonista amb una lògica admirable. Com en un raonament del mateix Llull, tot té la seva funció i la reva raó de ser en aquest còmic, des dels personatges fins a les diferents trames.
En resum, trobe que he de recomanar enèrgicament aquesta novel·la gràfica. No només he gaudit com a afeccionat al bon còmic, i en català, sinó que a més m'ha aportat una visió fresca d'un personatge que és sempre interessant. Sincerament espere que Eduard Torrents seguisca oferint-nos obres a l'altura de la seva gosadia. A banda d'això, el que no em queda gens clar és si la grandària del format escollit, que és la d'un àlbum més gran de l'habitual, afavoreix especialment el resultat final.
Steve Englehart, Len Wein, Alan Davis. Walter Simonson, Marshall Rogers. Dick Giordano, Al Milgrom, Terry Austin. Jerry Serpe Planeta DeAgostini
[Article cedit per H.M.]
Com abordar la ressenya d'aquest tom sense caure en el tòpic? Poc més de mitja dotzena de lliuraments van ser suficients per Englehart i Rogers per a donar a llum el que molts van considerar "el Batman definitiu". A dia d'avui, la força tècnica i argumental d'aquests episodis sembla mantenir-se.
Mai va resultar Batman un cavaller "fosc" tan implacable, mai ens va semblar un Detectiu tan impecable. Però a més, poques vegades ens havíem identificat tant amb l'home que hi ha darrere la màscara. Serietat, elegància i absència de solemnitat. Un rampell madur (em resisteixo a dir adult) en forma i fons, en caracterització i planificació. Unes planxes dissenyades amb un nervi mesurat i perfecte. Una obra atemporal.
Més enllà de com està de ben duta la consabuda trama plena d'espectres i conspiranoies, de les maquinacions d'Hugo Strange, Joker, Pingüí i Rupert Thorne, em permetré portar a col·lació l'interès romàntic del ratpenat en aquests episodis, Silver St Cloud. Es tracta d'un altra de les grans troballes de l'etapa, un personatge que després de tres dècades i escaig continua fent ombra a tot caràcter femení que treu el cap per les pàgines de les sèries del detectiu. Impagables moments, com aquell en què Silver descobreix la veritable identitat de l'heroi després de presenciar la baralla amb Deadshot, o les dues pàgines en què s'obliga a separar-se de Batman, superada per les circumstàncies que la màscara comporta. Tremend el silenci que guarda un Batman tràgic com gairebé mai, després d'un comiat tan amarg.
Com també s'acomiada Planeta Agostini de l'edició dels còmics DC, amb aquest magnífic tom. La veritat és que no podia triar millor material per dir adéu. Amb un ull posat en el record, en aquell minúscul quadern de l'editorial Novaro on alguns albirem per primera vegada les poderoses pàgines que aquí es reediten, podria donar-nos per apel·lar a certa nostàlgia.
Però la vida segueix, la nostra, la de cada editorial, la dels nostres herois de paper. Pel camí es van fer parades definitòries per a la memòria lectora i emocional de tot aficionat, i el Batman de Englehart i Rogers és sens dubte una d'elles.
Senyors de Planeta, més enllà de certes polítiques de mercat invasives i artificials, han enllumenat vostès els sis anys més profusos de la història de la DC a l'Estat Espanyol, una etapa probablement irrepetible. Per això els enviem un sincer agraïment, al costat del més cordial dels comiats.
Ara, com Batman al final d'aquests clàssics episodis, desapareixem per esperar l'alba d'un nou dia. Ha estat tot un plaer.
Gerry Conway, David Michelinie, Martin Pasko, Paul Levitz, Steve Skeates, Paul Kupperberg. Jim Aparo, Vince Colletta, Mike Grell, Carl Potts, Juan Ortiz. Dick Giordano, Bob McLeod, Josef 'Joe' Rubinstein. Adrienne Roy, Bob Lerose. Planeta DeAgostini
[Article cedit per H.M.]
Podria ser aquest llibre una perfecta introducció per a lectors no iniciats en un personatge que, com Aquaman, ha tingut en general mala sort en el seu destí editorial. La majoria dels seus enemics importants (Manta Negra, senyor de l'oceà, etc.), així com els seus secundaris de pes (la seva dona Mera, Aqualad ...), desfilen pels discrets episodis, drama familiar amb rei destronat que esdevé en perfecte catàleg de totes les constants del personatge, del seu món marí, univers referencial i scope.
Se sol considerar Aquaman mancat de possibilitats dramàtiques reals, sense prendre en consideració aquella màxima encertadíssima de Jerry Siegel: "no hi ha mals personatges, si no escriptors sense idees". Potser és per això que Aquaman mai ha estat un personatge de primera categoria dins del panteó DC. Creat per Mort Wesinger i Paul Norris a principis dels quaranta, amb prou feines ha comptat amb etapes cridaneres en la seva capçalera, i aquests capítols serien una de les escasses excepcions a la regla (altres exemples poden ser certes aparicions com a membre de la Lliga de la Justícia , o la revisionista etapa norantera amb Peter David com a guionista).
Per aquí tenim, entre d'altres, l'escriptor David Micheline fent un treball eficient però irregular, mentre que el nom que marca la diferència i que converteix l'etapa en recuperable és el del dibuixant Jim Aparo.
Aparo, professional d'alçada incommensurable poques vegades reconegut a l'altura que realment mereix, aporta la seva habitual claredat de traç i la seva narrativa agraïda, tan neta que per moments potser pugui resultar asèptica per a alguns lectors. I no obstant això, poques vegades hem vist l'ambient atlàntic del monarca marí detallat amb tal senzillesa i eficiència.
En un mercat com el nostre en què el Clàssic DC d'aquest calat era fins fa uns anys una entelèquia, Aquaman La muerte de un príncipe suposa una sorpresa agradable i una necessària aportació de cara a la definitiva instauració de la tradició DC entre els nostres lectors.
L'accident nuclear de Txernòbil va quedar en el passat, i em temo que poca gent ho recordaria avui en dia si no fos perquè un fet que se'ns va vendre com a improbable es va repetir després al Japó i amb més cruesa encara. Però aquesta novel·la gràfica no és tant una al·legat antinuclear com una oda al principi de prudència, una mena d'epíleg a aquesta faula nuclear en què vivim, que tan aviat s'assembla a la d'Ícar com a la de Prometeu.
Aquest llibre deixa de banda tant les explicacions tècniques com els detalls sensacionalistes i s'acosta, mitjançant un contundent domini del silenci i del blanc i negre, a l'experiència d'una família afectada per la tragèdia. Primer, els avis que malgrat tot decideixen tornar a viure a "la zona", gent de camp, agricultors de la fèrtil Ucraïna als que l'energia nuclear mai els va donar res però els va treure tot.
Segon, els pares que van arribar per treballar a la central i poblar aquella ciutat de nova planta que va ser Pripiat, orgull del productivisme d'estat de la URSS, i que van acabar com a refugiats i marginats socials. I tercer, els néts, que tornen per retrobar-se amb el seu passat, amb la seva vella casa abandonada a corre-cuita i amb una ciutat que és la viva imatge de la desolació, un monument a la supèrbia humana.
El relat és commovedor, la tècnica impecable i la reflexió més que necessària. L'única pregunta és si aprendrem la lliçó, i per a això la present edició inclou uns annexos més que recomanables.
Publicat originalment a Le Monde Diplomatique en español (adaptat)
El present volum de "No passaran!" recull els tres àlbums de les aventures de Max Fridman que transcorren a Barcelona en una edició magnífica que inclou material complementari de luxe. De fet, la petita reducció de grandària que presenta fins i tot diria que n'afavoreix la lectura, val a dir, a l'inrevés del que passava amb el format absolute.
En tot cas, una vegada més tinc la sensació que es trien els còmics que s'editaran en català atenent al seu contingut i no a la seva qualitat. Compte, aquesta és una novel·la gràfica amb moltes virtuts, en especial pels paràmetres de la tradició europea. Però, hom no pot deixar de sospitar que si no hagués estat ambientat al cap-i-casal principatí potser no s'hagués editat en català. El fet és que molts podrien dir que Vittorio Giardino té títols de més qualitat, els quals esperem que es publiquen també en català si aquest que ara ens ocupa té una bona acollida.
Quant a l'obra en si, gira al voltant d'una trama detectivesca. En concret, el cas és que una muller desesperada li encomana a Max Fridman de trobar el seu marit, amic també del protagonista, del qual fa temps que no se sap res. Tot això és aprofitat per l'autor per presentar-nos tota la variada fauna de personatges que voltaven la ciutat a les acaballes de la guerra d'Espanya.
Certament, la seva documentació en tots els aspectes és aclaparadora, especialment en l'apartat gràfic, essent un dels punts forts de l'obra. Talment com si l'autor hi hagués viscut. També ho és un dibuix consistent que es diria que té una intenció pictòrica a cada vinyeta. Però, tot això no amaga que el desenvolupament del guió s'allarga innecessàriament i que els tombs del protagonista cabrien en un sol àlbum perfectament si no fos per la voluntat de l'autor de fer turisme històric. Res a criticar d'aquesta decisió, és qüestió de gustos. Personalment, tres episodis per trobar un amic perdut em semblen massa quan hom veu que la investigació no avança gairebé gens.
En conjunt, la lectura m'ha semblat entretinguda però res més, i definitivament l'estructura de gènere detectivesc no m'ha acabat d'atreure. En tot cas, si sou més proclius a aquesta mena d'històries difícilment trobareu oportunitat millor que en aquest recull. Alhora, també podreu adquirir un exemplar editat en català que fa autèntic goig de veure al prestatge.
Jerry Spring, vaquer moralista i fill de les roques alhora, recorre les planícies de l'Oest. En aquesta segona meitat dels anys cinquanta, el pinzell de Jijé fa que la seva empremta es faci encara més palpable. Jijé és Joseph Gillain, un genial ogre amb una gana gràfica ferotge. Al seu torn, és la pedra sobre la qual la família Dupuis va construir el seu catàleg, el far de diverses generacions d'autors. Jerry Spring ens arriba aquí amb tota la força del blanc i negre.
Aquest segon volum de Jerry Spring certifica, com no podia ser d'altra manera, el que ja sospitava en llegir el primer. Estem davant un clàssic que ho és en més d'un sentit. Primer, per la seva qualitat intrínseca, que permet una lectura directa des del gènere juvenil, però també aproximacions més adultes al fons literari i àdhuc un acostament purament artístic al propi dibuix. Segon, per ser un exponent clar de la maduresa de l'època daurada còmic francobelga, que exemplifica en totes les seves virtuts.
Dit això, he de reconèixer que aquest segon recull suposa un assentament dels personatges i les històries que el fa menys sorprenent (evident), tot i que igual de divertit. De nou Jijé juga amb el western i el mescla amb el gènere negre detectivesc per aportar un punt social, i de nou li funciona la fórmula. De tota manera, trobe que un dels seus principals atractius per un lector adult segueix essent un dibuix meravellós i un mestria en la narració gràfica que et fa llegir cada àlbum tot d'una. Sincerament, tan de bo l'hagués descobert de xiquet!
La monumental nova novel·la gràfica de Craig Thompson ha esta tan esperada com temuda. Esperada per molts dels que vam gaudir de "Blankets" (també en català gràcies a Astiberri) i temuda per si no estava a l'altura, per si ja havia dit tot el que tenia per dir, i per si la seva tècnica no donava per més. No hagués estat el primer cas però, no. L'autor ha demostrat que té encara molt per contar i la seva tècnica encara han madurat molt més. De fet, "Habibi" és una obra consistent en tots els aspectes, la principal virtut de la qual coincideix amb el seu major defecte: l'estil de l'autor.
Aquest concepte, tan perseguit per la majoria, capaç de diferenciar què paga la pena de llegir més enllà de la perícia de qui ho ha fet, em produeix en aquest cas un sentiment contradictori. D'una banda, Thompson és un autor en excés melodramàtic, que es recolza molt en les relacions sentimentals dels protagonistes i que col·loca a Déu en l'origen final d'aquestes. El sentiment de culpa, tan característic del pensament cristià, funciona com a catalitzador de la tragèdia, mentre que la Història sagrada es configura com a tauler de joc simbòlic. Tot això, no cal dir que a un ateu com jo li produeix distanciament. Em costa molt de sintonitzar amb uns personatges amb una ideologia tan malaltissa com la de Habibi i Dodola, així com amb el seu concepte de bondat. La peripècia d'aquests dos orfes, refugiats a la mística de l'Alcorà com a única eina per entendre el món em resulta tràgica sí, però no en el sentit que voldria l'autor.
Dit això, com a afeccionat al còmic, "Habibi" m'ha semblat una novel·la gràfica excepcional que fa seus els principis d'un art que no ha de renunciar ni al pare ni a la mare (allò visual i allò literari), ans al contrari, els ha de conjugar per anar més enllà. Craig Thompson és d'aquells autors que escriu amb el dibuix, que compren que en aquest llenguatge el temps i l'espai són la mateixa cosa i que la frontera entre els traços figuratius i els del text és pura convenció. L'ambientació del còmic, que s'endinsa en la cultura àrab-musulmana que prohibeix la figuració juga, paradoxalment, al seu favor en aquest sentit (tot i que seria qualificada de pura blasfèmia per més d'un practicant).
Si no la bondat d'Allah, sí he pogut veure la influència d'una de les nostres deïtats particulars: Will Eisner. Estan aquí presents tots els seus preceptes sobre el seu concepte de novel·la gràfica, que Thompson ha sabut desenvolupar amb saviesa i sensibilitat. Parle de la seva destresa com a dibuixant de personatges, d'expressions corporals i facials, però també d'escenaris motivats; i parle també de la seva habilitat per la paginació, per connectar vinyetes a múltiples nivells realistes i simbòlics, així com de passar de la narració concreta a la reflexió abstracta sense abandonar mai aquell terreny mestís del nové art. En tot això, a banda del propi text, demostra l'autor tenir una immensa cultura.
A un nivell més pràctic, el lector espontani, que s'acosta a "Habibi" potser per la seva cridanera edició o endut per la moda de la novel·la gràfica, trobarà un relat que no el deixarà indiferent. Si més no, s'ha de reconèixer que resulta difícil d'emmarcar en qualsevol gènere i encara de descriure sense parlar més del compte. En tot cas, sí es pot assegurar sense por a errar que resulta una lectura molt entretinguda, gràcies als seus múltiples girs, als salts endavant i endarrere, i als passatges evocatius de l'Alcorà que s'intercalen. Definitivament, trobe que "Habibi" és una novel·la gràfica molt i molt recomanable per qualsevol lector adult. Molts potser la llegiran com qui llegeix un “best seller” però, si sou veritables afeccionats al còmic estic segur que la gaudireu abastament.
Batman Detective Comics nº1 Scott Snyder, Francesco Francavilla, Jock Planeta DeAgostini
Article cedit per H.M.
La més degana capçalera de l'home ratpenat rep el guionista Scott Snyder per aprofundir d'entrada en personatges de l'univers del ratpenat que no són Bruce Wayne. D'una banda, Dick Grayson com a hereu de la capa de Batman, fa ara de Cavaller Fosc. De l'altra, el comissari Gordon s'enfronta a un antic cas i a un dolorós trauma familiar que enfonsa les seves arrels en el naixement del seu primer fill (el qual va tenir lloc al Batman Year One, de Miller i Mazzuchelli).
Snyder s'ha guanyat un merescut suport de crítica i lectors amb el seu treball, que podríem qualificar de correcte com a poc. En la primera història d'aquest tom l'escriptor s'esforça per caracteritzar el nou Batman Dick Grayson respecte al seu antecessor Bruce Wayne en una Gotham City més sòrdida i malaltissa que mai. Una urbs convertida en metafísic reflex dels terrors dels seus vigilants i on Grayson amb prou feines acaba de trobar el seu lloc com a Batman. Una adinerada secta, adequadament anomenada "Casa dels miralls", se situa al cantó contrari. El traç bellament angulós de Jock, ferm, malalt i brutal, potencia a la perfecció un argument que a l'hora de la veritat es contenta tan sols amb acomplir.
Més substància hem trobat en la segona història, molt centrada en James Gordon i bellament il·lustrada per un estupend Francesco Francavilla molt més escorat al noir. El retorn d'aquell fill de Gordon reobre les ferides d'una tragèdia per resoldre, amb sorprenent revelació final inclosa. Una història dura i cabrona, d'enverinada emotivitat. Una altra prova més que Gordon és el GRAN secundari de l'univers Batman, mentre que els clarobscurs del seu caràcter i del seu passat ens acaben captivant tant o més que els dels carrers d'aquesta ciutat ignota que va aprendre a patrullar fa més de 20 anys .
Un argument que rubrica la bona arrencada de Snyder en Detective, els referits resultats del qual han comportat que el guionista segueixi escrivint a Batman després del recent rellançament de tota la continuitat de DC.
Batman Arkham City Paul Dini, Carlos D'Anda Planeta DeAgostini
Article cedit per Fernando Fuentes
No ens enganyem, Batman: Arkham City és un material promocional del videojoc del mateix nom i com a tal l'hem de llegir. De fet està tan imbricat dins de la continuitat del joc que realment té molt poc interés per a un lector que no l'hagi jugat, o ho vagi a jugar. I això per què? Doncs perquè la història comença just quan acaba la primera part del joc, Batman: Arkham Assylum, i serveix com a enllaç entre aquesta i la segona part, servint com a precuela a la nova entrega i col·locant les diferents peces (més aviat fases o zones) de la mateixa al seu lloc.
Ens trobem, per tant, en un grau major a l'habitual en una història de superherois, davant d'un evident element de marketing. Espero que a més de posar-se a la venda a les botigues de còmics també s'hagi col·locat en les de videojocs, ja que és el lloc indicat per a la seva venda.
Un cop deixat tot això clar, com és Batman: Arkham City com a còmic? Doncs no és dolent però, tampoc bo. Paul Dini signa un guió en el qual juga amb tots els tòpics del personatge, amb tots els elements que ja són habituals en el seu univers i els porta bé i d'una manera força amena. No hi ha sorpreses, hi ha alguns moments, escassos, excessivament explicatius i la narració s'encamina amb pas ferm cap a un final tremendament obert. Després de tot, la veritable història s'explica davant la pantalla amb un pad a les mans.
El que més m'ha sorprés per a bé en aquest tom és el dibuix. Carlos D'Anda respecta els dissenys dels videojocs però l'estil gràfic s'aparta considerablement del que es veu a la pantalla quan jugues. Té un punt cartoon bastant accentuat i la paleta de color de Gabe Eltaeb és bastant brillant, contrastant molt bé amb les ambientacions fosques on succeeix la majoria de la història. Això és una cosa que personalment agraeixo ja que l'estil brut i hiperralista del joc no m'atreu especialment.
No obstant això, narrativament no és per tirar coets, és funcional, t'assabentes del que passa, però no hi ha cap pàgina brillant, cap element que et faci repassar les pàgines un cop t'hagis acabat el còmic. Resumint, si ets aficionat a Batman i has jugat o jugaràs al joc em sembla una lectura entretinguda. En cas contrari, és totalment prescindible.
L'editorial Takatuka em fa arribar aquests dos llibres infantils, potser fruit d'una certa confusió. Normalment no ressenye aquest tipus de material per la senzilla raó que no tinc els coneixements mínims per fer-ho. Però, en aquesta ocasió faré una excepció atesa la peculiaritat d'aquesta editorial i del material que editen.
El primer és una col·laboració entre Albert Pla i Liniers, una parella de ball ben acompassada de la qual resulta un llibre tan divertit com irreverent. Parla d'una escola molt especial on van les xiquetes i els xiquets per somiar desperts, una excusa com una altra per transmetre valors propis de l'escola lliure i per tractar certs temes com qui no vol la cosa.
L'altre llibre, amb més lletra i uns dibuixos més clàssics, és una classe magistral sobre els diversos tipus de famílies que hi ha, des de les clàssiques fins les "noves famílies", que potser no són tan noves. Ho explica tot amb paraules ben entenedores i sense embuts, com s'ha de fer, que les xiquetes i xiquets no s'ofenen i ser ignorant és el pitjor que hi ha. Volen saber? Doncs aquí hi ha respostes.
I bé, això es tot, si us va bé podeu fer-los una ullada. Per cert, estan editats en castellà i català, així que si voleu aquesta segona opció i no la trobeu, demaneu-la!
De monumental podria qualificar-se la feina que ha enllestit Jordi Riera en aquest llibre. La seva intenció és la de recollir la producció de còmic en català arreu dels Països Catalans des de 1939 fins avui mateix, en els seus diversos formats. Això inclou tota mena de monogràfics, revistes, tires de premsa, webcòmics, fanzines, llibres teòrics, articles de premsa, Salons, museus, catàlegs d'exposicions, etc. que han estat fruit d'investigació i catalogació. El resultat és un índex que serveix per prendre perspectiva, per descobrir fites editorials, moltes de les quals són ben recents, i potser també per reflexionar sobre allò que s'ha fet bé i allò que s'ha fet malament.
Sovint el clixé quant al còmic diu que en la nostra llengua s'ha editat ben poca quantitat i de dubtosa qualitat o interès real pel públic més enllà del títols que tots tenim en ment. En canvi quan repassem aquest catàleg, ens n'adonem que això no ha estat ben bé així. Al contrari! I més si tenim en compte la notable revifalla dels últims anys que ha suposat l'obertura a tot tipus gèneres, formats i públic. Des dels clàssics Tintin i Astèrix fins Bola de Drac o Naruto, passant per Watchmen, Barri Llunyà o L'hivern del dibuixant, aquest llibre prova que n'hi ha per triar i remenar. En aquest sentit, resulta simptomàtic com, malgrat la tradició artística i industrial que el còmic en sentit ample ha tingut a casa nostra (sota els noms més diversos: tebeo, historieta, conte, novel·la gràfica, manga, etc), la producció en llengua catalana ha lluitat sempre contra tota classe de resistències. Les més obvies van ser les pròpies de la repressió feixista de Franco però, n'hi ha també altres de caire econòmic i social, i fins i tot de més subtils, com l'autocensura.
Sobre tot això, per cert, es fa un breu repàs històric al text introductori. En aquest, per cert, es lamenta l'autor del maltractament que el català està rebent per part de l'administració valenciana i com s'ha anat ofegant a la ciutat de València el que havia estat un important centre de producció pròpia. Certament, hem d'agrair aquesta visió de conjunt a Jordi Riera, el qual és capaç de saltar per sobre d'alguns intents que, per autolimitarse a una o altra comunitat autònoma, havien quedat coixos. Tot plegat, la història de la historieta en català està farcida de voluntarisme (alguns en dirien patriotisme ben entès), de tímid suport institucional i d'editors valents com el d'aquest llibre, Joan Navarro. També ho està d'iniciatives de difusió com aquest llibre o el propi www.comicat.cat, bloc de referència sobre còmic en la nostra llengua al qual participa Jordi Riera dins la seva coneguda activitat d'amant i estudiós d'aquest mitjà d'expressió.
Fos com fos, aquest catàleg del còmic en català és un llibre de referència d'eminent voluntat pràctica. Als lectors en general, ens servirà per saber què hem tingut i tenim encara a la nostra disposició, què podem esperar i què hem d'exigir als editors. És també una eina molt útil per a la investigació, per a tots aquells que vulguen analitzar la realitat del còmic en la nostra llengua o per a aquells que escriuen llibres o articles sobre el mateix als mitjans de comunicació. Així mateix, estic segur que serà molt benvingut a les biblioteques i a les escoles del nostre país com una impagable eina de catalogació i recomanació.
Chester Brown és un autor contundent que ha abraçat el concepte de novel·la gràfica fins les últimes conseqüències. Això comporta no només un guió amb una certa profunditat i un estil adient que permeta desenvolupar-lo, sinó també una important dosi de reflexió. Aquesta està present en obres de caire més personal com "El Playboy" o "Nunca me has gustado", o en la genial biografia de "Louis Riel", que presenta la seva cara més política. Doncs bé, "Pagando por ello" diria que suposa una síntesi del que havia fet fins ara.
Es tracta d'un diari d'experiències amb prostitutes, acompanyat de converses sobre el tema amb les mateixes, amb seva antiga parella i amb els seus habituals amics comicaires Seth i Joe Matt. En elles, Chester Brown ataca el que ell anomena amor romàntic, que considera perjudicial pel seu caràcter excloent en contraposició a l'amor familiar o amical, i es nega a tornar-hi a caure. Això el porta a contractar el serveis de prostitutes enmig de la particular legislació canadenca.
Per entendre-ho tot plegat, potser caldria aclarir que l'autor és un llibertarià convençut ("libertarian" no té res a veure amb "llibertari", tot i l'habitual errada de traducció), que fins i tot ha arribat a presentar-se com a candidat pel Libertarian Party of Canada. He de dir que personalment veig aquesta ideologia com a pròpia de cínics o d'ingenus, i el retrat un pèl sociòpata que l'autor fa de si mateix no m'ha convençut del contrari. En tot cas, allò segur és que Chester Brown és una persona de notable intel·ligència, que sap raonar molt bé, argumentar les seves posicions i en suma fer apologia del seu pensament tot portant-lo a l'extrem amb l'excusa de la prostitució.
De tota manera, té certa gràcia que refuse l'amor romàntic, que ell assimila a l'amor cortés de la lírica trobadoresca occitano-catalana però no l'individualisme radical que ell practica, quan segons les seves tesis un i altre tindrien el mateix origen. Tampoc entenc com l'amor romàntic nascut, segons ell, al segle XII pot haver estat l'origen de l'esclavitud. Una lleugera repassada històrica suggereix més bé el contrari, no us sembla? Fos com fos, és interessant veure com evoluciona en les seves posicions al llarg de l'obra, cosa que no deixa de ser un important punt al seu favor.
En fi, tot això no importa massa, ja que el simple fet que us parle d'aquestes coses demostra que hom s'hi acaba implicant en la reflexió que ens planteja aquesta novel·la gràfica, i només per això ja em sembla interessant. D'altra banda, Chester Brown és un comicaire mòlt hàbil, amb un gran domini del ritme narratiu i d'uns recursos gràfics que empra amb una contenció gairebé zen. La seva estètica parteix de la seva ètica artística i personal, que no és altra que l'honestedat més crua i el rigor expositiu per sobre de tot. Així que si cerqueu el preciosisme en el dibuix o allò que en diuen una "bona història" del tot inofensiva, millor no llegiu aquest còmic. En cas contrari, és molt recomanable!
Aquest és un tebeo en la millor accepció que d'aquest terme (ben recuperable pel català) entenem a casa nostra, excepte pel fet evident que està dirigit a un públic adult. Amb això vull dir que té la suficient dosi d'ingeni i destresa artística com per ser entretingut, i que aquesta és la seva principal funció.
Bàsicament, recull algunes il·lustracions i un bon grapat d'històries curtes, deliris de melòman on l'autor es converteix en protagonista i es concedeix el gust de xerrar amb el seus ídols. Entre aquests hi ha Mick Jagger, David Bowie, Elton John, John Lennon o Phil Collins, així com d'altres llocs comuns del que socialment s'entén per bon gust musical, mesclats amb alguns altres no tan comuns i un xic més desconeguts. Les anècdotes són les típiques històries de melòmans que, al igual que passa amb les de cinèfils, sovint tenen més de mitomania que d'altra cosa.
En general, l'estil característic de Berberian marca el to d'una obra que podem definir com estranyament quotidiana, espontània, distesa i que traspua bonhomia pels quatre cantons, jo diria que fins i tot en excés. Tot plegat es conjumina en quelcom que els afeccionats al còmic francés identificaran com a inequívocament "berberianesc", i en aquest sentit recomanable. Compleix el seu objectiu d'entretenir-nos i amb això n'hi ha prou, tot i que en el meu cas no ha aconseguit entusiasmar-me. Potser és que no coincidisc del tot en els seus gustos musicals.
Segurament si algú ha de gaudir veritablement aquest "Juke Box" són aquells melòmans que comparteixen generació amb l'autor (nascut en 1959), i per tant segurament també els gustos musicals. Això independentment de si llegeixen habitualment còmic o no, cosa que supose que és molt de francesos, això de fer còmic per gent corrent.
Una vegada més, l'art
seqüencial dóna mostres de la seva vitalitat i de la seva llibertat
creativa. Inserits en la societat i en els seus problemes, diversos
són els títols apareguts recentment en relació al moviment 15-M,
entre ells el que ara ens ocupa. De tota manera, cal dir que aquest
llibre presenta alternativament tant obres de còmic com textos
escrits.
La selecció d'autors que han volgut col·laborar és
notable (Carlos Giménez, Paco Roca, Vicenç Navarro, Federico Mayor
Zaragoza ...) i, com sempre en aquests casos, alguns estan més
inspirats que d'altres. Les seves aportacions van des de l'opinió
fins a la descripció i d'allò poètic a allò concret. A més,
detall important, no se centra únicament en la Plaça del Sol de
Madrid sinó que dóna compte de la vitalitat d'altres places a
ciutats com Barcelona, València, Palma o Vigo.
Entre el més positiu
trobem les pàgines d'Alex Fonts, Egoitz Moreno o Miguel Porto. El
senzill relat d'aquest últim sobre el despertar a la consciència
social i la mobilització, contra tot pronòstic i tot prejudici,
d'una desconeguda dona de mitjana edat així com de la seva pròpia
mare, resulta molt emotiu. I, per dir-ho tot, entre allò menys
encertat està el paternalista article d'Eduard Punset, el qual
malgrat la seva trajectòria en organismes com l'FMI, no se sent
al·ludit per les crítiques del moviment. En conjunt, el resultat
funciona com un bon intent de captar des de la pluralitat una cosa
tan plural com està sent el 15-M.
Publicat originalment a Le Monde Diplomatique en español (adaptat)
"Joe el Bárbaro" és una minisierie de vuit episodis escrita per Grant Morrison i dibuixada per Sean Philips per a la línia Vertigo de DC. Un jove, fantasiós per inadaptat (si no al contrari), pateix un dia un atac d'hipoglucèmia que el transporta a un món de pura "fantasia i color" i en què es convertirà en el tan conegut com patit "Heroi". Per fi viurà en "el seu món", i allà haurà d'enfrontar-se a les catarsis de les seves febleses emocionals.
El millor que pot dir-se d'aquest treball menor de Morrison és la provisió d'imaginació desaforada que presenta gairebé en cada escena, en cada moment, en cada vinyeta. Un cabal de talent deslligat per part d'un dels guionistes més aclamats del medi (i amb raó) que per desgràcia a l'hora de la veritat aquí només opera a mig gas. És tal la seva obstinació per oferir-nos una història arquetípica que es queda només en això. Fins i tot frega perillosament els terrenys de l'estereotip en més d'un moment (un terme que utilitza Morrison en les primeres pàgines del llibre, com anticipat gest de complicitat). Elements campbellians (l'elegit, la profecia, companys de l'heroi, absència del pare, etc etc) com a "mirall" d'aquelles realitats mundanes que el protagonista té al voltant en el seu dia a dia. Perfecte i fluid catàleg dels diferents elements simbòlics que poblen el relat fantàstic clàssic, però sota el pes s'oblida el més important en tota ficció: la veritable empatia amb la problemàtica a seguir (no només la del protagonista). Així, el distanciament sembla inevitable segons avancem en la lectura i el resultat frega cert tedi en més d'un passatge.
Una llàstima ja que es tracta d'una d'aquestes poques ocasions en què Grant Morrison escriu una "obra personal" renunciant a pressupostos lisèrgics. Una pena que per una vegada que es mostra assequible cara al gran públic amb una capçalera apartada de les franquícies habituals dels universos superherois, el resultat ens sembli almenys parcialment fallit.
Àngel-O Brunet, Hugo Prades i Josep Lluís Zaragoza “Zar” Ajuntament de Tarragona
"1811. El setge de Tarragona" es publica oportunament per recordar els fets ocorreguts a la ciutat durant la Guerra del Francès ara fa tot just dos-cents anys. Així, no només ens presenta un drama fruït de la invenció dels autors sinó que l'aprofita per vehicular una exposició dels diversos aspectes relacionats amb el setge.
El guió segueix els passos d'un nen que arriba a com a refugiat a Tarragona amb els seus pares, tot fugint de les tropes napoleòniques. Una vegada allí, serà testimoni dels moments més significatius del conflicte, coneixerà les misèries de la guerra, alguns personatges típics d'aquesta i sabrà dels moviments i les tàctiques militars d'ambdós bàndols.
Àngel-O Brunet demostra en aquest sentit gran habilitat per enllaçar la cronologia del setge amb la vida del protagonista, de manera que arribem a saber per ell de gran quantitat de fets. Així mateix, també demostra comptar amb una gran documentació a l'hora de reproduir des d'escenaris de la ciutat fins als usos, costums i vestits de l'època. No apunta cap pretensió excessiva i potser per això mateix aconsegueix els seus objectius, que no són altres que entretenir el lector i fer-lo atendre als fets històrics.
Quant a aquests últims, potser per donar més varietat o per tal d'abastar els més àrids, es recorre a una tècnica mixta. Així, al costat d'una narració més clàssica de còmic, trobem certs passatges amb una estructura que ens recorda a les auques medievals. En aquests es dóna pas a una explicació en estil directe de l'evolució del conflicte, amb texts curts acompanyats d'il·lustracions.
L'aspecte gràfic de "1811. El setge de Tarragona" compta amb els dibuixos d'Hugo Prades i Josep Lluis Zaragoza. El seu estil sembla ideat per atreure un públic juvenil però, pot ser gaudit fàcilment per qualsevol. En tot cas, és destriable la seva habilitat amb la narració gràfica, que permet de marcar un ritme àgil, entenedor i expressiu capaç de fer atractiva la lectura tant en les escenes d'acció com en aquelles de caire més dramàtic. També s'agraeix molt la qualitat d'una ambientació descriptiva que ens permet de viure el que degué ser la ciutat en aquella època.
A més, l'edició es presenta acompanyada de diversos materials que ens permetran d'ampliar els nostres coneixements sobre la matèria. A banda d'un pròleg i un epíleg que ens posen en antecedents històrics i ens parlen de les conseqüències, s'inclou una cronologia del setge, un parell de plànols, un conjunt de fotografies actuals de diverses localitzacions i una bibliografia bàsica sobre el tema que ens convida a informar-nos pel nostre compte.
En conjunt, "1811. El setge de Tarragona" representa un immillorable exemple de gènere històric ben entés, on s'aprofita la validesa del llenguatge del còmic com a eina divilgativa i d'entreteniment. A banda d'estar publicat en català, té també al seu favor un missatge pacifista que es reafirma al final de l'obra i que serveix de contrapunt necessari a l'historicisme bèl·lic.
"Cielos Radiantes" ens retorna el bo i millor del mestre Jiro Taniguchi, que trepitja de nou el terreny per on es mou millor. Es tracta d'una novel·la gràfica d'altíssim nivell i de forta càrrega emocional que té la desgràcia de tenir un títol incert i una coberta que indueix a la confusió (sembla una mena de "Karate kid" del motocross!). Bé, ja sabem que no s'ha de jutjar els llibres per la coberta.
La història comença quan un pare de família té un accident de trànsit en xocar la seva furgoneta d'empresa amb la moto d'un jove. Pocs dies després, la seva consciència (la seva ànima, vaja) desperta en el cos d'aquest mateix jove essent el seu propi cos donat per mort. A partir d'aquí es desenvolupa una història d'esperits a l'estil japonès, on ja se sap que els fantasmes poden ser la cosa més corrent, no necessàriament font d'horror sinó més bé d'elevació espiritual. Poc a poc descobrirem la vida del protagonista, dut al límit de les seves forces a causa de l'explotació laboral i la falta d'ètica de la seva empresa. Es tracta d'un enfocament social poc habitual en aquest autor però molt ben portat, ja que fuig del tòpic segons el qual el personatges estan obsessionats per la feina i en carrega les culpes a l'empresa.
Així mateix, també coneixerem les circumstàncies del jove que li ha "cedit" el cos, el qual no acaba d'encaixar a casa seva. El contrast entre un que no pot gaudir de la seva vida familiar i l'altre que no vol, és un dels principals punts d'interès de l'obra. Com de costum, tot això va lligat amb una gran feina d'aprofundiment en la psicologia dels personatges construïda a partir de la seva memòria i els seus pensaments íntims. Sobre tot parle dels protagonistes, ja que la resta estan menys treballats. En això demostra Taniguchi la seva intel·ligència ja que sap perfectament què pot abraçar i què no donada la llargària de l'obra que està duent a terme.
En aquest sentit cal reconèixer que el guió funciona en totes les seves parts com un rellotge. Ni li sobra ni li manca res, i hom no troba ben bé on deturar la lectura, de tan intensa i rodona com es fa. Per suposat, a tot això contribueix una narració gràfica amb un estil ben conegut pels amants de l'art seqüencial. A mig camí entre el llenguatge del manga clàssic i el del còmic europeu, Taniguchi redacta amb dibuixos amb una enorme elegància, amb atenció a l'actuació dels personatges (que semblen actors a l'igual que passa amb Tezuka) i amb gran efectivitat narrativa en la composició de les pàgines i les relacions entre vinyetes.
Tot plegat fa de "Cielos Radiantes" una novel·la gràfica excel·lent, una història que aprofita els esquemes del gènere japonès de fantasmes per reflexionar sobre els grans temes de la literatura i de l'art: el temps, l'amor i la mort. I ho fa molt bé, sense cap pretensió excessiva ni barroquisme, com la cosa més natural del món i fent-nos gaudir de la lectura pàgina a pàgina. I en tot això podem reconèixer de nou el geni de Taniguchi.
Alfonso Font, Juan Antonio de Blas Edicions Glénat
Aquest és, i perdoneu-me l'expressió per tòpica, un àlbum amb llums i ombres. Les ombres venen de dues bandes. Primer, per pertànyer a una col·lecció on el fet d'estar ambientat a Catalunya serveix d'excusa per publicar qualsevol obra en català. Això no em sembla necessàriament malament però, com que es tracta de traduccions, hom no deixa de pensar que potser es podrien haver triat altres títols de major qualitat dels mateixos autors. I amb això no vull dir que els escollits no siguen bons! Em consolaria saber que aquesta tàctica contribueix a popularitzar el còmic a casa nostra però, com que la conec de fa temps sóc bastant escèptic al respecte. Si la cultura catalana és universal, llavors els seus lectors han de ser tractats igualment.
Feta aquesta consideració externa a l'obra (i un pèl gratuïta, ho reconec), trobe que "Barcelona a trenc d'alba" té també un punt fluix que personalment mai ha estat del meu gust. Juan Antonio De Blas es reserva totes les cartes del guió, coneix tots els detalls de la trama i quin paper hi juga cada personatge però, tria fer-nos veure-ho tot plegat a traves dels ulls d'un protagonista que va més perdut que Super López. Això, quan es tracta d'un còmic de gènere negre, pot arribar a ser un pèl frustrant pels lectors ja que en certa mesura s'estableix un joc amb aquests que els convida a resoldre un determinat misteri. A banda d'això, he de dir que s'agraeix el posicionament distanciat i gens maniqueu, una temptació de la qual no tothom hagués deslliurat.
Quant a les llums, hi ha una bona documentació que rescata les possibilitats dramàtiques de la Barcelona de l'època del pistolerisme, personatges del món republicà i llibertari de l'època, com Tarradellas o Durruti, i escenaris d'ambientació històrica molt ben treballats. Hi ha també un dibuix a l'alçada de les circumstàncies i una narració gràfica clara i d'estil netament europeu que funciona perfectament. El ritme està molt ben marcat i, tot i que el guió seguisca les convencions del gènere fil per randa, la lectura es fa molt entretinguda.
En resum, "Barcelona a trenc d'alba" és una obra recomanable, feta amb ofici i que ens farà passar una bona estona. Ni va molt més enllà ni pretén anar-hi, i per això mateix encerta. La seva publicació en català va ser, malgrat tot, una bona noticia, sempre que no ens conduïsca a pensar que la mereix en la seva qualitat de "clàssic", prisma sota al qual ens podria decebre.
"El miedo es ruin. Sella las bocas y mata la dignidad. A su sombra solo florece la cobardía."
A aquestes alçades trobe que deuria de ser innecessari recomanar una obra de Carlos Giménez però, igualment ho faré. I la raó és que "36-39. Malos Tiempos" m'ha semblat una de les seves millors aportacions, cosa que per cert no era gens fàcil. El present recull publicat per Random House Mondadori inclou els quatre àlbums editats per Glénat, dels quals, tot siga dit, el primer és el més fluix. Després l'obra va agafant cos i la tensió emocional arriba al nivell dels grans clàssics de la novel·la gràfica.
S'ha de reconèixer que llegir-ho tot d'una sola vegada produeix una certa angoixa per l'acumulació de les desventures dels personatges que haurem de suportar. Tot i així, la lectura està molt ben lligada gràcies a la utilització d'episodis curts, cadascun dels quals conta una anècdota o un aspecte de la terrible vida quotidiana d'aquells anys a Madrid. Es construeix així per acumulació, essent el resultat un mosaic que enllaça amb les obres més compromeses del mestre Giménez. I compte, quan dic compromés em referisc a una doble vessant artística i política que aquest autor exemplifica com pocs. Com molt bé diu ell mateix al pròleg, ha encarat aquest còmic des de l'objectivitat però no des de la imparcialitat.
És una posició que clarament a l'Estat Espanyol no és políticament correcta. És que potser és raonable tractar igualment els feixistes i els republicans només pel fet que aquests últims també van cometre crims? És això just o equitatiu? Giménez creu que no i sap raonar-ho amb intel·ligència, i en això té el meu reconeixement. La seva visió del conflicte, de les misèries morals que la guerra va dur per tothom em sembla més que encertada i concorda amb la dels moviments socials per la recuperació de la Memòria Històrica, concepte aquest que vol dir exactament "veritat, justícia i reparació" i no la falsa concòrdia de les lleis de punt i final de la Transició.
D'altra banda, Giménez té també una vessant d'autor compromés amb el medi artístic en que treballa, cosa que ha pogut demostrar abastament a llarg de la seva trajectòria de comicaire. Reconec que el seu estil de dibuix em sembla "antic" (no ho podria raonar) però, la seva mestria en tots els aspectes, des del guió fins la narració i l'expressió gràfica, és evident. Per treure's el barret de nou, cap sorpresa. Per suposat, això no serviria de res sense la força d'una història que sovint creiem coneguda però que de fet no ho és tant. Aquí el que trobarem serà un anecdotari d'allò que, de mica en mica, omple la pica. Són els detalls mitjançant els quals solem comprendre les coses des d'un punt de vista humà i que als llibres d'història, oficialistes o crítics, ens solen escamotejar. Són els detalls que Giménez coneix de sobres del seu Madrid i que ha sabut recollir i articular gràcies a una feina de documentació notable.
Aquesta atenció a la gent corrent, als caràcters que es podien trobar als barris, i als seus esquemes psicològics és on cristal·litza el doble compromís de l'autor, amb el còmic i amb l'esquerra, i alhora allò que converteix "36-39. Malos Tiempos" en una obra de lectura obligada per qualsevol amant del còmic. Enteneu-me bé: és terriblement interessant però és també sobre tot una lectura de plaer literari.
La tercera reedició d'aquesta obra de Charles Burns demostra fins a quin punt es tracta d'un autor clau en la renovació que ha portat l'art seqüencial a acostar-se cada dia més al públic adult. Una relectura ens confirma de seguida que, efectivament, estem davant un clàssic. I ho dic en més d'un sentit.
El primer, més evident, és la distància que ja es fa notar entre el seu estil, que podríem qualificar d'underground madur, i l'actual consens al voltant del que és una novel·la gràfica. Burns juga aquí a la provocació moral en el guió i a la visual en el dibuix, i els seus referents són la cultura popular i el pulp enfocat des de l'humor negre. Tot i així, ja es mou en uns paràmetres que avancen el que vindria més tard. Parle de Black Hole, on la seva capacitat d'evocació artística i la voluntat de transcendència literària arribarien al grau d'excel·lència pròpia de les obres mestres. Però, a diferència d'aquesta última, per sobre de tot hi ha aquí una clara vocació lúdica.
En altre sentit, no menys important, Skin Deep és un veritable clàssic per la seva resistència al pas del temps. Els tres relats que lleugerament lligats inclou aquest àlbum resulten encara avui tan encisadors com francament divertits. Ho són tant el romàntic Dog Boy com el hitchcockià Marriage made in Hell que tanca la trilogia però, especialment, Burn Again, una delirant faula sobre la religió que hauria de ser lectura obligada a totes les aules de catequesi.
I parlant de fe, i per ser honest, he de dir que va ser amb còmics com aquest que em vaig convertir al nové art. Per tant, confesse que em costa abstreure'm a tot això i donar una opinió objectiva. D'altra banda, també és cert que no sempre les relectures em resulten satisfactòries, i que aquesta ha passat l'examen amb bona nota. Per això em reconforta veure que, en certa mesura, l'última i inacabada obra de Burns, X'ed out, retorna al bo i millor dels plantejaments d'aquest Skin Deep. En fi, que hi sucareu pa, i més amb aquesta edició.
Tots els textos són propietat de Marc Pastor i Sanz, excepte si estan signats per algú altre, i es poden gastar sota les condicions de la llicència. Les imatges són propietat dels seus autors i s'utilitzen amb fins informatius.
Jiro Taniguchi
