Vet aquí uns quants discs de música underground que he estat escoltant últimament i que potser us hauran passat desapercebuts. El primer, la portada del qual il·lustra aquest apunt, és el debut en llarga durada d'Aiumeen Basoa, "Iraganeko Bide Malkartsutik". Es tracta d'una interessant formació de folk metal
del País Basc que gasta unes composicions molt variades, amb molts
instruments i canvis de ritme. Una terra fèrtil pel gènere,
sense dubte. Altra banda que m'ha sorprès ha estat Morgoth Gates amb "Disciples of Darkness". Això de fer black metal instrumental no és una cosa molt comuna però, ben mirat no sembla una mala idea quan allò que es vol és remarcar la part atmosfèrica d'aquest gènere. Compte, atmosfèrica, que no vol dir sempre lenta. Per cert, més estrany encara és llegir una ressenya d'aquest disc a un web i desprès adonar-te que pots baixar-te'l lliurement de Jamendo. És el que em va passar a mi, i desprès tafanejant per allí he vist que hi ha prou coses interessants amb llicència Creative Commons.
Quant a la part relativament més comercial d'aquests estils, he de dir que Enslaved continua tenint el meu vist-i-plau amb el seu darrer treball, "Axioma Ethica Odini". Es tracta d'una inclassificable banda de metall progressiu, mescla de viking metal amb Pink Floyd, que si bé no eixampla els seus horitzons amb aquest disc, sí que demostra que seguir tenint molt bones idees. Una cosa semblant a la que li ocorre a l'últim lliurament de Melechesh, editat sota el nom de "The Epigenesis". Altra banda que sempre ha dut els sons extrems per camins inhòspits i molt originals. L'estil del seu líder i guitarrista d'origen assiri, mescla el metall extrem amb ritmes aràbics en unes composicions molt inspirades. Són dos discs que, això sí, demanen escoltar-se amb deteniment. En canvi, si el que voleu és black metal directe, èpic, ràpid i de producció neta, millor escolteu a Keep Of Kalessin i el seu recent "Reptilian". És un disc contundent però de fet només recomanable pels incondicionals del gènere.
Escolteu amb Spotify la llista de reproducció que he confeccionat amb les cançons que pel que sembla va tocar la banda britànica al primer concert de la gira americana, a Dallas (Texas). Tan sols faria falta afegir el single "El Dorado", que no està disponible tot i que es pot descarregar per després afegir-lo a Spotify.
Com es pot veure està molt enfocat als darrers discos a partir del "Brave New World", és a dir, els corresponents al retorn del cantant Bruce Dickinson. Jo ho hagués preferit més repartit, sincerament, tot i que els últims discs m'agraden molt. Falta veure si serà igual per la gira europea.
Ei, que que el nou single de Iron Maiden està disponible per descarregar des del seu web oficial gratuïtament! No us el podeu perdre! I atenció a la coberta amb estil còmic pulp!
Dos novetats de gats vells i un clàssic de fa uns anys, això és el que he estat escoltant últimament. Serà que jo també em faig vell.
Cinc anys és els que hem hagut d'esperar per tenir a les mans un nou treball dels xicots dolents del doom metal, Cathedral, sota el nom de "The guessing game". Dic això de "dolents" en el millor sentit del terme, doncs si hi ha una banda del gènere que té poc o cap respecte pel mateix és aquesta. Massa stoner, massa progressius, massa ells mateixos en suma, sempre hi ha qui no els troba bé. Jo ja fa temps que els vaig començar a entendre i aquest nou disc, que segueix la seva línia habitual de mentalitat oberta quant al rock en general, em sembla encisador. Per moments hom pensa que escolta a Black Sabbath, i de sobte es transforma en Beck. El millor, com sempre, el sentiment que desprenen, allò que els anglosaxons anomenen "groove".
Per la seva banda, Paradise Lost van en sentit oposat. Des que van decidir tornar al costat fosc del rock i el metall, i tornar a fer-nos tremolar amb la seva potent melangia, sembla que no hi ha qui els pare. Porten tres discs d'allò que sol anomena-se segona joventut i, com podreu endevinar, la combinació de la genialitat del inicis amb l'experiència d'un grup veterà dóna els seus fruits. "Faith divide us, death unite us" sona tant i tant bé com qualsevol doomita de pro pogués desitjar i demostra que seguint al peu de la lletra el seu propi estil no fa falta gairebé res més que bones composicions (i d'això els en sobra, pel que es veu). I adéu a l'electrònica per sempre més.
Per acabar, he rescatat un disc de Deteriorot que té deu anys però que gairebé sembla tenir-ne vint. Es tracta, de fet, del seu únic llarga durada (per ara, doncs sembla que preparen un altre), editat sota el nom de "In ancient beliefs". Si compare el seu so i les seves estructures amb els primers Incantation o Asphyx, no hi ha dubte que estem parlant d'un disc consistent i definitivament no apte per neòfits. Pur doom/death per penjats. Després d'escoltar-lo, això sí, puc dir que la seva fama és completament merescuda. En especial, ho dic pel que fa a les parts més lentes i pesades.
Vet aquí un grapat de discs que he escoltat últimament, tots ells de metall extrem, cap d'ells fomentat pels lladres de la S-ja-sabeu-qui. Els podríem agrupar segons com m'han semblat de la següent manera. Entre els genials està únicament el de Vidres a la Sang (Som), una banda d'allò més personal. No hi ha dubte que fan música extrema, carregada de sentiment però, de vegades em pregunte si realment els fem justícia qualificant-los amb etiquetes metàl·liques. És una reducció absurda, i més en aquest darrer disc on porten més enllà que mai la seva originalitat i es burlen de tota mena de tòpics. Es un disc que si l'escoltes amb atenció emociona, i això no passa sovint.
Dins la categoria d'aquells que han fet un boníssim treball però sense cap pretenció revolucionària tenim els següents: Behemoth (Evangelion) que confirmen que encara regnen al món del metall extrem amb contundència. A banda del títol del disc un poc manga, la peça és totalment rodona i fins i tot arriba a sorprendre per moments un seguidor de la banda de fa molts anys com jo mateix. Són brutals com de costum, dins el seu estil propi que segueixen polint. Després tenim també als valencians Visceral Damage (Icon of massive murder), que reprenen una tradició dins el death metal que semblava anant-se perdent. Estic parlant dels ensenyaments de (en peu) Morbid Angel, tot i que també tenen tocs estil Immolation o Krisiun. No és un disc fàcil però per oides entrenades és tota una delícia. I el mateix podria dir dels catalans Foscor (Groans to the guilty) tot i que parlant del black metal més carregat de sentiment. Amb aquest disc han donat una gran passa endavant en tots els sentits. Encara els falta definir un poc la seva personalitat però trobe que li han agafat el punt perfectament al gènere i arriben a tenir moments sublims.
Per últim tenim els discs que, tot i considerar bons, tampoc m'han sorprès especialment tenint en compte la meva predisposició. El primer és el de My Dying Bride (For lies I sire), els mestres del doom metal més romàntic que ara tornen a gastar el violí. Doncs molt bé, francament. Jo tampoc no trobava a faltar cap violí si he de dir la veritat. El disc en general no està malament però s'adverteix una falta d'idees en les composicions que podria ser deguda a la seva llarga trajectòria, on no s'han estat quiets. Potser fora temps d'haver trencat un poc meś. En tot cas, no em queixe. El mateix podríem dir d'un altre grup pel qual sempre he tingut estima, com són Dark Funeral (Angelus exuro pro eternus), els quals s'han marcat un disc exactament com era d'esperar. Si no fos pel fet que encara continuen tenint un so i una gran capacitat d'abrasió únics hagués quedat decebut. Però, el cert és que el disc, que no sorprèn, es defèn per si mateixa molt bé quant a composicions. Això sí, sonen cada dia més a a com haurien de sonar Immortal o és cosa meua?
Per la seva banda, Borknagar (Universal) segueixen donant voltes al mateix tema i, tot que personalment feia uns anys que no els parava massa atenció, amb aquest darrer disc han aconseguit fer-se de notar. La seva línia de black metal folk i èpic segueix intacta i en aquest cas trobem alguns temes que semblen extrets del seu passat gloriós. D'altres en canvi no tant però, la balança finals s'inclina al seu favor. El mateix em passa amb Dying Fetus (Descend into depravity), un dels pocs grups de death/grindcore que sóc capaç de supertar, sobre tot pels seu ritme endimoniat. L'últim disc no capgirarà el gènere però tampoc ningú dubtarà que encara són un pilar fonamental del mateix. Contundent com pocs, musicalment i de nou en les seves lletres de denúncia. I prou per avui.
Vet aquí tres nous treballs discogràfics aptes per emprar amb finalitats higièniques, ideals per posar al vostre mp3 i gaudir d'una estona de música visceral enmig de la banalitat que envaeix els espais públics.
Nile, els mestres del death metal més tècnic, brutal i èpic tornen a fer trontollar l'estructura òssia de la meva oïda amb una nova joia: Those whom the gods detest. Com de costum amb aquesta gent, no es tracta de material fàcil de pair però, creix exponencialment si li dones temps per poder desxifrar-lo, talment com un jeroglífic. Efectivament, l'ambientació oriental i de l'antic Egipte tornen a servir d'excusa per una nova lliçó de metall extrem. Magistral.
Altres que semblaven desapareguts i ara tornen, són Immortal. De fet aquesta banda clàssica entre clàssics del black metal s'havia dissolt oficialment feia set anys però, sembla que ara s'han desdit (originals, eh?). I mira per on han tret un disc més que decent sota el titol de All shall fall. Bàsicament és una continuació del darrer i genial Sons of northern darkness amb un poc més de càrrega èpica. Sospite que no serà una tornada per la porta gran però els afeccionats com jo els ho agraïm igualment.
Per la seva banda, altres que no s'abaixen del burro extrem són Epica. Bé, més que una banda de metall extrem, jo diria que ho són de metall excessiu o, en altres paraules, d'allò que sempre havia estat el gothic metal fins l'arribada de les multinacionals. El seu últim disc, Design your universe, tal vegada no compta amb temes tan emblemàtics com l'anterior però, en conjunt és més madur i rodó. Potser és degut a les noves incorporacions, al fet que la veu de Simone haja guanyat en personalitat o per les pròpies composicions, qui sap.
Per cert que a Epica vàrem estar a punt de veure'ls en concert a Madrid però, una inoportuna malaltia de la cantant ens ho va impedir. Una llàstima! La conclusió és que tal vegada el costum de cantar amb un ventilador al davant no és tan sana com podria semblar.
No tinc cap dubte que la música està morint-se, vull dir la música de les factories del bon gust. Com estic tan segur? Doncs pel simple fet que he vist el seu cadàver putrefacte aixercar-se com un zombi, i he escoltat el soroll que ix de les seves emanacions.
Sí, amics, el metall extrem en català no deuria existir, eppur si muove. Signe dels temps on vivim, què hi farem. És una pena que qualsevol persona amb talent i voluntat tinga a la seva disposició la tecnologia suficient com per gravar un bon disc. Una tragèdia, ja dic. Vet aquí dos exemples recents a càrrec de dues de les bandes meś importants de l'escena a casa nostra:
Vidres a la sang presenta el seu tercer disc sota el títol de "Som" (Xtreem Music). Tot i que encara no he pogut escoltar-lo ni llegir cap crítica, he de dir que espere grans coses d'aquest disc. Tinc especial predilecció per aquesta banda i la seva concepció compromesa però lliure del gènere. A més, es tracta del tercer disc que, segons diuen els tòpics, és el de la consolidació. Això sí, la portada no m'acaba d'agradar massa...
D'altra banda, Foscor presenta el seu segon disc, "Groans to the Guilty" (Temple Of Darkness), del qual que he llegit molt bones crítiques. Fora recomanable un salt qualitatiu en aquest disc que de fet ja es nota a les dues cançons que hi ha al seu myspace. Ho dic per l'anterior disc, que era bastant bo però potser massa de gènere (moneda corrent al black metal). Per cert, a les lletres empren tant l'anglès com el català.
Davant la previsible pregunta a una entrevista, Karl Sanders, del grup Nile, va dir que no li molestava que la gent descarregués els seus discs per internet. Abans hi havien les cintes de cassette i ara hi ha internet, és així com la música underground ha sobreviscut i s'ha pogut desenvolupar, va dir. Per ell, va afegir, està bé comprar el disc si t'agrada tenir-lo original però, prefereix que per recolzar la banda el públic acudisca als concerts. Més clar, aigua.
Doncs bé, fa poc he comprat la re-edició de tot un clàssic de l'escena Death Metal de Finlàndia (i per tant del món). Es tracta del Nesphite del grup Demilich. El disc ha estat desaparegut molts anys a causa de contractes discogràfics absurds i de pèssimes promocions i distribucions. Per fi han pogut treure'l de nou amb la discogràfica madrilenya Xtreem Music i oferir-lo arreu del món. Demilich però, ja no volen jugar al mateix joc. Ara han penjat tot el disc sencer al seu web en format mp3, ogg i flac, a més de les lletres en txt i les cobertes en jpg. Tot i que no especifiquen el tipus de llicència, donen permís per editar el vostre propi CD (tot i que tenint en compte el preu de l'original, tampoc no sé si paga la pena).
El cas és que jo el que he fet ha estat descarregar el CD, escoltar-lo i, un cop he vist que m'agradava (de fet és canella fina!) he decidit de comprar-lo. No se m'acudeix una promoció millor, ni una manera millor d'evitar que aquesta peça de cultura (us agrade o no) caiga en l'oblit. Evidentment, a Beyoncé no li fa cap falta alliberar la seva música però, això no ens hauria de lligar a la resta ni servir d'excusa per uniformitzar-nos (empobrir-nos) culturalment a tothom. Per cert, us recorde que a l'Estat Espanyol encara no és delicte descarregar via P2P. Encara.
Si teniu Spotify, ja podeu obtenir el títol d'Iniciat en les Arts del Doom Metal per la Universitat Per Tutatis!
El programa d'estudis consta de dues parts:
1. Una LLISTA DE REPRODUCCIÓ amb 16 cançons del bo i millor del gènere que es pot trobar a Spotify (no estan totes les que són però, sí són totes les que estan). Si feu click a l'enllaç s'hauria d'obrir al vostre reproductor directament.
2. Material complementari que podeu llegir al web de referència del gènere: Doom-Metal.com
Matrícula oberta! Places il·limitades! Doom or be doomed!
El cartell era impressionant i l'afluència de públic va estar a l'alçada, és a dir que es va omplir la meitat de la plaça de braus, que és l'espai que hi ha hàbil tenint en compte que la gent prefereix veure l'escenari de front. Els primers en obrir foc van ser Testament, una de les bandes més emblemàtiques de la moguda thrash alemanya. Tal i com demostra el seu últim àlbum, estan en plena forma i al llarg dels 40 minuts que van tocar van tenir temps per recórrer ràpidament la seva discografia amb temes com Practice what you preach o The formation of damnation. Llàstima que el tècnic es va lluir amb una de les pitjors sonoritzacions que recorde en molt de temps. Després van eixir a l'escenari Megadeth. Què us diria jo de Megadeth? Sempre n'he tingut debilitat i francament tan sols 60 minuts de concert se'm va fer ben curt. En principi sonaven igual de malament que Testament però en començar la segona cançó Dave Mustaine es va apropar a la taula de mescles a donar quatre indicacions ben donades (i suposem que alguna amenaça), de manera que allò va començar a estar a l'altura. Al igual que els primers, el seu últim disc sembla que els ha redimit i ha fet que abracen de nou el seu esperit més thrash. Realment van estar molt contundents i tècnics i per mi fou tot un plaer escoltar de nou cançons com Peace sells... but who's buying, Wake up dead, Take no prisoners o Symphony Of Destruction.
En acabar i després de muntar l'escenari pel show, van eixir els que probablement són el símbol més important del heavy metal: Judas Priest. Van tocar vora 120 minuts (un poc més del previst a causa del segon bis, supose) i clar, es van deixar moltes cançons al tinter, cosa normal quan hom té 34 anys d'història i 14 discos d'estudi editats (si no vaig errat). Bàsicament van tocar un parell de l'últim disc i després es van dedicar a clàssics com Breaking the law, Hell bent for leather o Sinner. En tot cas el show va ser prou divertit, amb un escenari amb ascensors, portes, motos, trons i canvis de fons i vestuari. La banda, la seminal formació original, en general va estar contundent, tot i que sincerament a Rob Halford el vaig notar prou envellit i trobe que podria haver cantat més i millor. Clar que poc importa quan ets un metal god i tens al públic a la butxaca. Comptat i debatut va ser una bona idea acudir a aquest concert a despit de la pèsima idea de fer-lo diumenge. Definitivament puc eliminar a Judas Priest de la llista de pendents però, em queda un sabor agredolç quant a Testament i Megadeth, a qui espere poder veure en condicions en altra ocasió.
Alguns dels últims discs que porte escoltant últimament...
Cannibal Corpse: Evisceration Plague Canela fina, com de costum en la que probablement és la banda més brutal del planeta (amb portada de l'habitual Vince Locke, dibuixant de Una historia violenta, altre que tal). Un disc impecable, directe, ultra-tècnic i pesat amb una producció impressionant. Pur brutal death que no defraudarà els fans incondicionals com jo mateix (musicalment, que no sóc massa amic del gore). Això sí, novetats ni una. D'altra banda, preguntar per novetats a una banda referent com aquesta quasi em sembla de mal gust...
Paganizer: Carnage Junkies M'he decidit a escoltar aquest disc per ser l'altra pota sobre la que descansa el projecte Putrevore (junt amb Avulsed) i sincerament m'ha sorprès molt. Tampoc aporta gran cosa al gènere però es nota que han estudiat a fons el swedish death metal de la vella escola (de fet, són suecs). El resultat és un disc amb molta energia i sentiment, i també val a dir que amb una producció contundent. Per seguir-los la pista.
Gojira: The Way of All Flesh Sempre els he considerat com una mena de Mastodon però més progressius, i efectivament així sóna el seu nou treball. Segueix sense agradar-me massa el vocalista però en conjunt és material del bo, probablement el millor de l'any passat. Un disc per escoltar amb calma, molt ben treballat, variat i amb idees que eixamplen el gènere. Em trec el barret.
Skepticism: Alloy Cinc ansy després de l'impressionant Farmakon, no puc dir que aquest lliurament m'acabe de convèncer. No hi ha dubte que no són una banda fàcil, com no ho és cap que practique un gènere tan ultra-lent i pesat com el funeral doom. Però, una vegada escoltat amb calma, simplement trobe que les composicions no acaben de quallar i tot plegat sóna només apte per afeccionats.
Metallica: Death Magnetic No és que no podien, és que no volien. Aquesta és la conclusió que hom treu després d'escoltar un àlbum com ningú esperava ja que tornarien a fer, és a dir, d'autèntic thrash metal contundent i amb bones composicions. No és el millor de la seva carrera però carai, ja se sap que el menjar està més bo quan tens fam, i n'hi havia molta de fam! La prova, la crítica que va escriure Dave Rotten (per pixar-se de riure).
AC/DC: Black Ice Tampoc serà el millor de la seva carrera però francament he de dir que feia temps que no escoltava tant un disc seu. De fet és que hi ha cinc o sis cançons que arriben a pegar-se de veritat, i la resta tampoc estan malament. Aquests veterans evidentment no han de demostrar res ni innovar per enlloc per triomfar (les xifres canten!) però, el disc és més que digne en la seva línia habitual, amb molte de ritme i melodia.
La Sala Heineken es va quedar curta el 30 de Novembre de 2008 per donar cabuda a la gentada que vam acudir a veure una banda que porta ja una bona pila d'anys creixent: Opeth (us estalviaré descriure el seu estil). Respecte per ells, senyors.
Llàstima que no hi ha sales més grans i millors perquè les entrades es van esgotar i, francament, hauríem estat millor, per exemple, a La Riviera. En tot cas era un concert que jo esperava amb il·lusió des que no vaig poder veure'ls a València en temps del Blackwater Park. I efectivament, no vaig quedar decebut. Al contrari, vaig eixir extasiat. Mare meva, quina manera de tocar! Conjuntats, contundents, tècnicament milimètrics i amb molta passió. En altres paraules, l'hòstia. Realment si t'agrada aquesta banda en disc, en directe et pot fer posar la carn de gallina. Estan en una forma espectacular i es nota que tenen ja moltes tables a sobre l'escenari. De fet no sé si van gaudir més ells o el públic, el qual per suposat estava totalment entregat.
A destriar l'actitud del líder i cantant Michael Akerfeldt, que va estar molt graciós tot fent broma amb el personal entre cançó i cançó. Ja se sap que com a suec que és deuria parar més sec i intel·lectual però quan el vaig veure aparèixer amb la samarreta de Conan The Barbarian (la pel·lícula, vull dir)... en fi, sense comentaris. Potser l'única pega va ser que podrien haver tocat més estona, clar. Ah, per cert, els telonars Cynic tampoc ho van fer malament, també amb un estil semblant. Però, clar, és dur ser teloner d'aquesta gent. Llarga vida a Opeth!
Vet aquí un video que he trobat aYoutube (Ei, té mèrit aguantar tota la cançó!): [...]
Vet aquí dos discs amb una filosofia bastant semblant però amb un resultat diferent. Tots dos són projectes paral·lels d'artistes coneguts (és un dir) per altres formacions, i tots dos volen reivindicar una forma de treballar el death metal antiga i en certa mesura artesanal.
PUTREVORE: Morphed From Deadbreath La banda debuta amb aquest contundent àlbum sota la direcció de Dave Rotten (Avulsed) i Rogga Johanssen (Paganizer). El disc resulta pesat (en el bon sentit!), abrasiu i contundent, una joia si us agrada l'estil Incantation. Mostra multituds d'influències de bandes de la vella escola de finals dels vuitanta i principis dels noranta i un treball compositiu més que notable. Aquí es respira entusiasme per la música i ganes de demostrar que aquell death metal està ben viu (paradoxalment). Com diuen ells mateixos, "nothing new, nothing original, just keeping the spirit alive!". En tot cas, el millor per mi és la producció doncs sona realment greu i potent, és a dir, ni més ni menys que com ha de sonar un bon disc del gènere.
BLOODBATH: The Fathomless Mastery La tornada de Mikael Akerfeldt (Opeth) li ha caigut molt bé a aquesta banda de revival de la que també formen part membres de Katatonia. Res a veure amb les seves civilitzades bandes, doncs són onze cançons sense treva on es fa el major dels homenatges a la vella escola sueca de death metal dels noranta. Aquesta vegada però, es prefereix la velocitat i la brutalitat, amb un cert aire estil Morbid Angel, més que no eixe so pesat que tenia el seu mític debut Resurrection Through Carnage. El pitjor és que semblen haver perdut aquella producció i trobe a aquest disc li falten greus, defecte no gens menyspreable. El millor de tot però, és el virtuosisme d'aquests músics, que fan autèntiques meravelles en composició i execució.
Malgrat que fa temps que no interessa a la cultura oficial, el rock continua molt viu i AC/DC ho està demostrant amb fets. El seu últim disc, Black Ice, ja és número 1 a les llistes de vendes de 29 estats, entre els quals hi ha Espanya, el Regne Unit, Estats Units, Canadà, Nova Zelanda, Japó, Argentina, Alemanya, Àustria, França, Itàlia, Dinamarca, Irlanda, Suècia, Finlàndia, etc. En fi, sense comentaris... [+info]
Editors: The Back Room Consistent disc de pop rock, farcit de bones melodies i molt ben executat fins i tot quant al baix, carència habitual dins el gènere. Una veu pròpia que no deixa de recorda-me bons referents. Caldrà seguir-los la pista. Per cert, van passar la prova del directe amb escreix l'Ola Festival. Grave: Dominion VIII Des que aquesta mítica banda de old school swedish death metal va tornar a l'activitat amb l'entrada del nou mil·leni, no para de servir discs dignes de menció. I segueixen aprofundint amb encert en aquell estil i traient-ne fruits sense haver de sortir-se'n dels cànons.
Sepultura: Arise Clàssic entre clàssics, síntesi de l'energia i el sentiment que podia arribar a transmetre el vell thrash metal amb temes com Arise, Desperate Cry, Dead Embryonic Cells... Un disc de la banda brasilera més famosa que cal escoltar per comprendre moltes coses (i no, no és l'únic clàssic que tenen). Asphyx: The Rack Groove, anglicisme de difícil traducció, és l'adjectiu que millor defineix aquest clàssic de la mítica banda holandesa. Aquest disc ple de melancolia, de complexitat i de sons greus és sense dubte una pedra angular del doom/death. Unleashed: Where No Life Dwells Contundent, pesat, tenebrós i ple de ritme. Així ha de ser un bon disc de old school swedish death metal i així sonava el debut d'aquesta banda sueca convertit en clàssic. Més que grans innovacions, el disc va aportar un estàndard de qualitat i garantia el futur.
Quin troç de banda i quin troç de concert. Els alemans van acudir a les festes de Guadalajara (quina ciutat més guai, no?) i van muntar un bon escenari per ells en exclusiva, com la gran banda que són. I per Tolkien que van estar a l'altura de les circumstàncies durant les gairebé dues hores de show! Podia haver acudit un pèl més de gent em sembla a mi, tot i que era una gira de tornada. Però, el públic va (varem) estar molt entusiasta i tot va anar molt bé, so inclòs. Certament han millorat molt des d'aquella vegada que els vaig veure per València a l'època del Imaginations from the other side, fa mil anys o així.
Llegiu també el post al respecte al bloc de Flashy. Ara us deixe dos videos amb dues cançons senceres: Welcome to Dying i l'acústica The Bard's Song, que sembla un poc de borratxos vista així...
Anathema: Hindsight Els veritables fans d'aquesta banda anglesa fa molt de temps que esperem el seu nou àlbum d'estudi. Després d'un Natural Disaster que va recollir tan bones crítiques entre els neòfits com fredor entre els incondicionals, aquest disc es presenta com un interludi. En ell podem escoltar un recull de cançons interpretades en estil bàsic. Efectivament, la qualitat de bona part d'elles i la perícia dels músics les fa reeixir però, no ens treu del dubte sobre si aquest grup segueix realment viu.
Opeth: Watershed A estes altures estava clar que Opeth no farien un disc fluix però, en aquesta ocasió em pense que han perdut la seva capacitat de sorprendre'm. A Wateshed no he pogut escoltar aquella subtil variació entre disc i disc com fins ara. No m'enteneu malament, segueixen a anys llum de la gran majoria de bandes amb intencions progressives i per mi no han perdut el seu estatus de predilecció. El millor és que la gira d'aquest disc em donarà ocasió, per fi, de veure'ls en directe.
Vet aquí quatre incorporacions underground pel meu mp3. Si voleu recolzar les bandes, feu com jo i compreu els discs però, NO compreu res amb això que anomenen cànon, a ells ni els va ni els ve.
Krisiun: Southern Storm Mai hagués pensat que després de tants àlbums abanderant el death metal més ultra-tècnic, brutal, immutable i hipnòtic, aquesta banda de Brasil es decidís a refinar el seu estil. El resultat segueix essent inequívocament extrem però amb molts més matisos.
Deathevokation: The Chalice of Ages Banda californiana que explora aquell death metal de la vella escola, amb aquella atmosfera i aquelles melodies tan característiques. Tot un descobriment que, val a dir, encara aporta la seva pròpia visió.
Numen: Numen Tercer disc d'aquesta imponent banda d'autèntic black metal provinent d'Euskadi. De nou, lluny d'afluixar, plantegen un disc encara més dur però, sense deixar de banda l'arrel folk. Per mi és del millor que es fa actualment en aquest gènere, i una de les poques bandes que encara tenen alguna cosa a afegir-ne.
Kataplexia: Supreme Authority Aquests fills de Suffocation sorgits de Finlàndia no podien haver fet un disc més complicat, ràpid i brutal. Tota una descàrrega d'adrenalina sense treva, només apta per amants del gènere.
Per ordre d'antiguitat de les bandes, vet aquí tres discs que estic escoltant ara mateix:
REM: Accelerate No m'ho esperava però per alguna raó em trobe donant-li voltes a aquests disc. REM, una banda que em retrotrau als primers discs que vaig arribar escoltar amb un cert trellat en la meva vida (aquells Out of time, Automatic for the people...). Mai els he perdut la pista del tot però, després d'uns quants discs que, sense ser dolents, no em deien res, aquest trobe que torna a tenir quelcom. No sé ben bé què és, doncs fredament em sembla que li donen voltes a la seva formula de sempre, això sí accelerant, que ja tocava. Això i que saben molt bé què fan.
TESTAMENT: The Formation Of Damnation Sempre m'ha simpatitzat aquest grup i per cert que van editar alguns dels millors discs del thrash metal al anys vuitanta (The Legacy, The New Order, Practice What You Preach, Souls Of Black...). Ara, recuperant el so d'aquella lliçó de fidelitat que va ser The Gathering, els vells gegants editen un disc directe i brut com manen els cànons, sense cap més pretensió (que no és poca). Sorprenent tenint en compte que van estar a la vora de l'extinció a conseqüència de la malaltia que va patir Chuck Billy. Potser per això aquest disc sembla cridar amb ràbia "estic viu!".
CHILDREN OF BODOM: Blooddrunk Amb l'anterior disc em va donar la sensació que la seva formula ja no donava més de si però, amb aquest nou, em demostren tot el contrari. Cada vegada més allunyats del so primitiu i més donats a una elegància guitarrera que em recorda a Arch Enemy, Alexi Laiho i companyia s'han tret de la màniga un disc rodó. Potser també és que han sabut recuperar i posar al seu lloc els teclats, o que hi ha sentiment a les interpretacions, o que la producció és d'allò més encertada. El cas és que trobe que en tot el disc no hi ha cap cançó fluixa. Ei, tampoc espereu cap revolució, definitivament Blooddrunk sona a Children Of Bodom. Tot i així, del millor que han fet.
Tots els textos són propietat de Marc Pastor i Sanz, excepte si estan signats per algú altre, i es poden gastar sota les condicions de la llicència. Les imatges són propietat dels seus autors i s'utilitzen amb fins informatius.
Vet aquí uns quants discs de música underground que he estat escoltant últimament i que potser us hauran passat desapercebuts. El primer, la portada del qual il·lustra aquest apunt, és el debut en llarga durada d'Aiumeen Basoa, "Iraganeko Bide Malkartsutik". Es tracta d'una interessant formació de folk metal
del País Basc que gasta unes composicions molt variades, amb molts
instruments i canvis de ritme. Una terra fèrtil pel gènere,
sense dubte. Altra banda que m'ha sorprès ha estat Morgoth Gates amb "Disciples of Darkness". Això de fer black metal instrumental no és una cosa molt comuna però, ben mirat no sembla una mala idea quan allò que es vol és remarcar la part atmosfèrica d'aquest gènere. Compte, atmosfèrica, que no vol dir sempre lenta. Per cert, més estrany encara és llegir una ressenya d'aquest disc a un web i desprès adonar-te que pots baixar-te'l lliurement de Jamendo. És el que em va passar a mi, i desprès tafanejant per allí he vist que hi ha prou coses interessants amb llicència Creative Commons.
Escolteu amb Spotify la llista de reproducció que he confeccionat amb les cançons que pel que sembla va tocar la banda britànica al primer concert de la gira americana, a Dallas (Texas). Tan sols faria falta afegir el single "El Dorado", que no està disponible tot i que es pot 
Ei, que que el nou single de Iron Maiden està disponible per 
Dos novetats de gats vells i un clàssic de fa uns anys, això és el que he estat escoltant últimament. Serà que jo també em faig vell. 
Vet aquí un grapat de discs que he escoltat últimament, tots ells de metall extrem, cap d'ells fomentat pels lladres de la S-ja-sabeu-qui. Els podríem agrupar segons com m'han semblat de la següent manera. Entre els genials està únicament el de Vidres a la Sang (Som), una banda d'allò més personal. No hi ha dubte que fan música extrema, carregada de sentiment però, de vegades em pregunte si realment els fem justícia qualificant-los amb etiquetes metàl·liques. És una reducció absurda, i més en aquest darrer disc on porten més enllà que mai la seva originalitat i es burlen de tota mena de tòpics. Es un disc que si l'escoltes amb atenció emociona, i això no passa sovint. 
Vet aquí tres nous treballs discogràfics aptes per emprar amb finalitats higièniques, ideals per posar al vostre mp3 i gaudir d'una estona de música visceral enmig de la banalitat que envaeix els espais públics. 
No tinc cap dubte que la música està morint-se, vull dir la música de les factories del bon gust. Com estic tan segur? Doncs pel simple fet que he vist el seu cadàver putrefacte aixercar-se com un zombi, i he escoltat el soroll que ix de les seves emanacions. 
Davant la previsible pregunta a una entrevista, Karl Sanders, del grup Nile, va dir que no li molestava que la gent descarregués els seus discs per internet. Abans hi havien les cintes de cassette i ara hi ha internet, és així com la música underground ha sobreviscut i s'ha pogut desenvolupar, va dir. Per ell, va afegir, està bé comprar el disc si t'agrada tenir-lo original però, prefereix que per recolzar la banda el públic acudisca als concerts. Més clar, aigua.
Leganés, 15/03/2009
La Sala Heineken es va quedar curta el 30 de Novembre de 2008 per donar cabuda a la gentada que vam acudir a veure una banda que porta ja una bona pila d'anys creixent: 
Malgrat que fa temps que no interessa a la cultura oficial, el rock continua molt viu i AC/DC ho està demostrant amb fets. El seu últim disc, 
