Crec que bona part dels afeccionats a Conan estem d'acord en que la primera pel·lícula del bàrbar no és una bona adaptació del personatge. Aquell Schwarzenegger brutal i lacònic distava molt del que havíem pogut llegir als llibres i còmics. No obstant, l'acord també és extens en concloure que, a despit d'una producció propera a la sèrie B, es tracta d'un gran film les virtuts del qual s'han revalorat amb els anys.
Doncs bé, l'esperança que alguns teníem era que la nova recreació cinematogràfica fos, si no una gran pel·lícula, sí al menys una adaptació decent. No era massa demanar però, la realitat és que ni una cosa ni altra. Aquest nou Conan diria que únicament ha estat encertat en un repartiment que podria haver donat molt més de si, i potser en algun que altre diàleg com aquell que fixa l'ateisme del personatge. Quant a la resta, és tan i tan dolenta, tan ridícula i tan destralera que senzillament fa riure. No entraré en detalls. Només us diré que l'únic bo que en traureu del seu visionat és poder comentar després els seus despropòsits, si pot ser amb una cervesa ben fresqueta a la mà. Crom, quina llàstima!
Trobe que els afeccionats al cinema fantàstic no podriem estar més contents amb aquest film que retorna la glòria als X-Men des del sempre arriscat exercici de la preqüela. Si les dues primeres cintes de la saga han quedat ja en la memòria culturalment dispersa com autèntiques joies, aquest nou lliurament és capaç de col·locar-se a la seva altura i fins i tot superar-les en alguns moments.
Qui ho hagués dit però, el cas és que X-Men: First Class té tot allò que ha de tenir i està feta amb molt de gust. Això inclou escenes d'acció en abundància però també bones dosis de dramatisme ben entès. En aquest sentit, es segueix el plantejament de les dues primeres pel·lícules i s'aprofundeix en la personalitat dels seus protagonistes de fons, Magneto i Charles Xavier, així com en les seves idees. Per moments sembla, com s'ha dit, cinema típicament anglés, amb aquella base teatral que solem associar-li. A més, el fet d'estar ambientat als seixanta li afegeix un aroma certament interessant.
Però, en cap moment no oblida que el seu principal objectiu és l'entreteniment de l'espectador. I bé, donat que estem parlant d'un film de superherois, això inclou elements d'humor així com la dosi justa del que podríem anomenar passades de frenada fantàstiques i algunes situacions absurdes que personalment em van arribar a fer riure. A més, s'ha de reconèixer que les interpretacions estan prou bé, si més no les dels protagonistes. Ja se sap que en aquestes obres amb tant de personatge no poden estar tots tan ben definits, sobre tot si són dolents. Com a últim apunt, com bé em va recordar un amic, sorprèn el repàs complet que es fa de la crisi dels míssils durant la guerra freda -incloent la primera pedra llençada pels Estats Units- així com el fet que els russos no siguen els dolents. Coses de la caiguda del Mur, dic jo.
En fi, sincerament, si encara no ho heu fet, aneu a veure-la que us ho passareu d'allò més bé. És a dir, això serà si sabeu a què aneu. No diré que és per tothom. Ah, i per suposat, veieu-la en versió original,
Si heu estat més o menys assabentats del que realment va ocórrer a la crisis financera que va explotar el 2008, de quins van ser els responsables i de com es va desenvolupar, llavors potser no us cal veure aquest film. Però, sospite que molta que gent que creu estar ben informada es sorprendrà en veure aquest documental que, d'altra banda, haurien d'emetre per televisió a hora de màxima audiència.
Entretingut a l'estil americà però, sense la vena lacrimògena dels de Michael Moore, Inside Job és capaç de deixar les coses ben clares sense esgotar el públic. Això ho fa mitjançant explicacions gràfiques i, sobre tot, amb unes impagables entrevistes que sovint arriben a violentar uns personatges que no estan acostumats a escoltar coses com "això que m'estàs dient és clarament una mentida".
La conclusió del film, el més esfereïdor de tot, és que els responsables de la crisi financera i econòmica estan encara al poder, i que per tant les suposades solucions que patim i patirem són obra seva. En aquest sentit, quant als Estat Units, la traïció feta per Obama tenint en compte allò que va prometre és notable. I per suposat, podem sobreentendre que equivalent a la feta pel seu governador provincial a l'Estat Español, Rodríguez Zapatero.
Altra qüestió, més de fons, és si la tesi defensada en última instància per la pel·lĺcula és encertada. Aquesta és que hi ha un problema de delinqüència financera, de joc brut i d'estafa generalitzada. Però, la pregunta que jo em faig, i no només jo, és si aquesta delinqüència no és intrínseca a un capitalisme basat en la mundialització dels mercats financers desregulats, a l'anomenada globalització. O dit d'una altra manera, què podem esperar d'un sistema dissenyat per gent que sabem que són uns lladres?
Per sort no he llegit, encara, al novel·la gràfica de Posy Simmonds en la que es basa aquesta pel·lícula. Dic per sort pel fet que les adaptacions cinematogràfiues de llibres i còmics sovint em deixen una sensació d'estafa. No em mostren allò que espere i a sobre tenen l'habilitat de confondre's en la memòria amb els bons records de la lectura. Clar que estic donant per suposat que m'agradarà un còmic que, d'altra banda, sí és cert que va rebre una bona acollida de la crítica. Ja us ho diré quan el llegiré.
La pel·lícula, per la seva banda, és una deliciosa comèdia romàntica de caire coral sense massa pretensions i, potser per això mateix, molt encertada. És divertida, té un bon guió, compta amb interpretacions notables i es beneficia del bon ofici d'un Stephen Frears que sap conduir-la a bon port. El resultat és un film més que recomanable, sobre tot en comparació amb algunes estrenes amb les que comparteix cartellera. Definitivament, se n'hauria parlat molt més si la protagonista hagués estat alguna de les joves imitadores de Julia Roberts... però, és clar, hauria perdut també molt d'encant.
Basada en uns còmics que reconec que no he llegit, aquesta pel·lícula m'ha semblat entretinguda i molt divertida, que no és poc. Al final es tracta d'una història d'amor, aventures i fantasia que encaixaria perfectament amb els cànons de la literatura cavalleresca si no fos per la gran quantitat de referents de la cultura dels videojocs que inclou. Enemics, fases, monstres de final de fase, lluites amb claus impossibles... i enmig de tot això, un romanç gairebé de cinema "indie".
Bé, en aquest últim aspecte reconec que potser em deixe portar per l'ambientació canadenca i per la simple presència de l'actor Michael "Superbad" Cera com a protagonista, que per cert ho fa prou bé. Vaja, en general la resta d'actors també estan bé, tot i que la majoria són pura caracterització. Com per exemple "la xica", una Mary Elizabeth "Deathproof" Winstead que està literalment radiant. Al guió potser li sobra alguna escena amb enemics i li falta alguna escena amb amics, mentre que la realització és d'aquelles que no et deixen descansar. Francament, no pensava que el director de la genial "Shaun of the dead" arribés a certs extrems però, no em queixe. Com en tot, cal entrar al joc i prou, cosa que farà de seguida qualsevol persona que s'haja criat amb videojocs.
Des que vaig veure "Zodiac" les pel·lícules de David Fincher tendeixen a decebre'm, i això que ja sé que anar al cinema amb una expectativa alta sol ser un error. Així, no és estrany que la seva última creació, "The social network" m'haja decebut, i més tenint en compte la publicitat pomposa que se n'ha fet. No diré que és dolenta, que no ho és però, té moltes coses criticables que bàsicament es poden resumir en una paraula: televisió[1]. Tan el guió com la realització m'han semblat això mateix, televisius. Amb uns diàlegs que no deixen respirar (ni pensar) a l'espectador i una direcció de plans curts, la sensació que hagués guanyat veient-la al sofà de casa meva és difícil de contenir. I no precisament pel fet de ser un film humil, que no ho és ni de lluny. Reconec, això sí, que dins aquests paràmetres la seva tècnica és excel·lent. I què?
Bàsicament el film pateix d'una falta de posicionament clar davant uns personatges que paradoxalment es retraten com el pitjor de la societat. De fet diria que són l'encarnació del capitalisme salvatge actual, que no bada en destruir el món si cal per aconseguir més i més diners, més benefici, més creixement. Així, l'inventor de Napster fa gala del seu cinisme en haver enfonsat el negoci discogràfic no per idealisme sinó per pur egoisme. A banda, tampoc cal oblidar el masclisme brutal que es respira al llarg de tot el metratge i que impregna el seu món. Com deia, al igual que en la televisió[1], s'exposen els patiments del cínic per tal d'humanitzar-lo i fer-ne una exaltació implícita. I és clar, d'aquesta anti-ètica sorgeix una estètica de l'espectacle publicitari que només deixa espai per l'admiració del "vencedor", que no és altre que l'únic supervivent.
Podeu tractar-me de primmirat si voleu però, trobe que la trampa de "cadascú pot treure les seves conclusions" és això mateix, una trampa. En aquesta mena de pel·lícules sempre hi ha qui troba lloança on algú altre veu crítica feroç, és així. I la raó és que es fa un judici del protagonista (al princpi i al final del film) únicament a nivell personal. El discurs de la pel·lícula no va més enllà, no es mulla, i passa de puntetes sobre gran quantitat de temes que deixa apuntats. Una llàstima.
[1]Disculpeu la generallització sobre la televisió, supose que ja m'enteneu.
A aquetes alçades supose que no caldrà presentar Michael Moore ni el seu estil de documental, i de segur que sabeu si us agrada o no. Bàsicament el que fa són pamflets, de qualitat extraordinària però, pamflets. No m'enteneu malament, no tinc res contra aquest gènere (el pamfletari, vull dir) però quan hom veu una pel·lícula seva no la pot interpretar amb el rigor que potser necessitarien segons quins temes. Estan pensades per això que se'n diu "el gran públic" i el seu llenguatge s'adequa, per tant, al de la televisió més comercial. Potser direu que són tendenciosos o basats en l'anècdota però, si d'una cosa no en tinc cap dubte és que fan falta, molta falta. Només per parlar dels temes que tracta i fer-ho amb la distribució que ha aconseguit ja mereix el meu respecte.
Quant a "Capitalism: A Love Story", he de dir que no és el millor que ha fet, no com la seva anterior pel·lícula, "Sicko", que hauria de projectar-se a tots els centres educatius d'Europa. En fi, en aquesta darrera, el que tracta és de jutjar moralment i pràctica el sistema capitalista arrel de l'atzucac de la crisi financera i les seves conseqüències. El capitalisme és l'oposat de la democràcia, no la necessita i s'està desfent d'ella. És el mal, vaja, vet aquí la seva tesi. A partir d'aquí, el guió funciona per acumulació, i va des d'allò menut, els drames personals, fins a la desfeta de tot un país. Com de costum, el ritme i certs tocs d'humor negre converteixen el resultat en quelcom d'allò més entretingut, i trobe que acompleix el seu objectiu de fer reflexionar el públic. Si teniu ocasió de veure-la, us aconselle de fer-ho.
Quina pel·lícula que bonica. No veia una cosa així des de "Wallace & Gromit: Curse of the Were-Rabbit". A mi aquestes coses fetes amb "stop-motion" em fan molta gràcia i, caram, no per minoritàries deixen de formen part de l'art del cinema igual com la resta de tècniques. Reconec que hi ha una part romàntica en tot això que m'atreu, i meś en l'era post-"Avatar". No entraré en polèmiques ara. Bonica, com dic, seria la paraula que millor defineix el film, tot i que també és molt entretinguda.
En aquest context totes les virtuds de Wes Anderson es veuen accentuades, i les mancances disminuïdes. Amdues es poden resumir en la seva vessant publicitària, esteticista i fins a cert punt distanciada. Com dic, són elements que fins i tot venen bé en una pel·lícula sobre animals antropomòrfics, basada en una obra de Roald Dalh i feta amb animació "stop-motion". Tot encaixa. Ara bé, com que la cinta, cinefilies a banda, és de caire infantil/juvenil, he de dir que per variar no coincidisc amb el conservadorisme liberal dels valors que transmet. A banda d'això, sucosa.
Sembla que l'última de James Cameron està fent córrer rius de tinta a la xarxa. Jo, que per fi la vaig veure, he de dir que la trobe d'allò més recomanable tot i que no em va arribar a entusiasmar. Potser serà que em faig gran, que he vist ja unes quantes pel·lícules seues o que he llegit uns quants llibres d'Úrsula K. LeGuin (indefugible referència en aquest cas). Tot i això, m'alegra veure que el seu retorn, després de la llosa que va suposar Titanic, confirma que està en plena forma com a director de SUPERproduccions. I això és de respectar doncs, com bé va dir Alan Moore (més o menys), al cinema es mobilitzen massa recursos preciosos com per acabar fent quelcom mediocre. En fi, que em sembla que no serà cap pas endavant quant als esquemes de la ciència ficció (que és el que gloriosament és) però sí un magnífic exemple del que pot arribar a ser.
Quant al 3D, francament he de dir que no em convenç. Es tracta d'una tècnica que torpedina la línia de flotació d'un dels pilars del llenguatge cinematogràfic que tenim avui dia, l'enquadrament, sense acabar de donar a nous esquemes narratius. Ni tan sols amb la cura amb que l'ha tractat Cameron em convenç, francament, i a mi personalment em despista més que res. Com deia, serà que em faig vell!
Això sí, estic per pensar que Avatar és una pel·lícula genial quan és capaç de provocar reaccions de simpatia entre l'esquerra més esquerranosa com aquesta, aquesta, aquesta o aquesta. Ja se sap que la gent sol agranar cap a casa en les interpretacions però, si l'heu vista, sabeu que té potencial per una reflexió de fons. I això, sincerament, és molt més del que hom hauria esperat d'una producció de Hollywood.
Els té ben posats aquest Duncan Jones, no sé si li ve de família o com. Mireu, la pel·lícula us podrà agradar més o menys però, dic jo, quantes estrenes de veritable i autèntica ciència ficció podem veure al llarg d'un any? Em sobren dits en una sola mà per contar-les, i aquesta n'és una. Que sí, que està farcida de referències cinèfiles i del gènere (2001, Solaris, Atmosfera Zero... i fins i tot l'ombra de Philip K. Dick en roba de batalla!), que potser té algunes torpeses de guió o li falta intensitat en certs moments tenint en compte el que ens està contant. Tot això és cert però, no tinc ganes de carregar les tintes contra un valent que és capaç d'agafar el gènere per les banyes i no només per la part lúdica. Aquí hi ha fons i això és de respectar.
Al senyor Duncan Jones li falta molt de rodatge (literalment) però li sobra molta gossadia, així que li haurem de seguir la pista, que la primera cosa se soluciona amb temps i de covards mai no se n'ha escrit res (diuen). Per cert, especialment destriable m'ha semblat la direcció artística. De fet, jo diria que magistral, i també molt agossarada pels temps que corren. En conclusió, aplaudiments pels neòfits i un dolç "progressa adequadament" pels irreductibles del gènere. En altres paraules, hi ha tant poc on triar en aquest camp que pagarà la pena d'anar a veure-la. I és clar, si ha guanyat a Sitges alguna cosa deu tenir...
Quarta pel·lícula de Tarantino que no m'acaba de fer el pes, i em sembla que ja en porte prou. La trobe fluixa es mire per on es mire. A les dues de Kill Bill encara podíem trobar coses interessants de guió i direcció, tot i que en conjunt em van decebre. Death Proof era gairebé una anècdota però com a mínim tenia bones escenes d'acció i persecucions a la part final. Amb Inglorious Basterds, en canvi, res de res, no hi ha per on agafar-la. Sembla dirigida per un mal imitador de Tarantino, tal és la impressió que m'ha donat. Molta salvatjada i diàlegs que s'allarguen fins l'agonia en un guió d'allò més absurd i de forment ni un gra.
És curiós com aquest director que va començar fent homenatges al gènere de la sèrie B (i Z) ha acabant fent exactament això, pel·lícules de sèrie B (i no dic Z per una senzilla raó pressupostària). El meu consell és que la deixeu córrer si heu de pagar per ella, us assegure que no val el que costa ara mateix una entrada de cinema.
Definitivament no és aquesta una pel·lícula que haja de fer ombra a les dues immediatament anteriors obres d'Ang Lee, Brokeback Mountain i Lust Caution. Potser és que inconscientment tendisc a considerar les tragèdies com a pel·licules més grans, i com que aquesta no ho és, sembla més menuda. En tot cas ja se sap que les comparacions són odioses, i a més el fet que em semble menor que les dues anteriors només demostra que el geni humà és limitat (al contrari que l'estupidesa, com també és sabut).
Una vegada posades aquestes coses en clar, he de dir que Taking Woodstock m'ha encantat. Sí, exacte, aquesta és la paraula: és encantadora. Ang Lee continua essent un seductor, exactament la classe de director que a mi m'agrada, doncs sap fer pel·lícules amb gran coherència de fons i de forma, tenint molta cura del ritme i els detalls, i sobre tot amb gran estima pels personatges. Aquesta vegada no ha estat una excepció, i fins i tot diria que ha gosat portar les seves capacitats al límit amb personatges com el de Vilma (ni me l'imagine en mans de qualsevol altre) o Michael Lang. La sensació general és que tot encaixa i funciona i així és fàcil endinsar-se en la pel·lícula i deixar-se endur.
I de què va? Doncs jo diria que sembla una mena de It's a wonderful life però sense la resignació cristiana i potser amb unes gotes de l'encís de Miyazaki. Per dir alguna cosa, vaja. Al final és la història d'un fadrí de provincies que convoca a tota una sèrie d'esperits lliures (hippies) per tal de transformar els seu poble i a si mateix. I efectivament, l'onada els passa per damunt. Dels concerts, és a dir, del festival de Woodstock pròpiament dit, no n'ix gairebé res, ni falta que fa. Es retrata més bé allò que va suposar, l'efervescència d'aquell temps i sobre tot com va afectar a segons quin tipus de persones. Al cap i a la fi no és un documental sinó un drama en sentit ample. Jo us la recomane vívament, i si pot ser en versió original.
Aquesta pel·lícula, vista des d'aquí, es podria resumir així: quan veges les barbes del teu veí cremar, posa les teves a remullar. Michael Moore fa propaganda en el bon sentit de la paraula, i com a tal l'hem de prendre. Es tracta d'un altre documental dels seus, amb arguments com a punys i amb les típiques tàctiques de seducció audiovisual.
Voleu saber com és viure en un país on les empreses dels segurs mèdics gasten més en advocats que en atendre pacients? Voleu saber què vol dir arruïnar-se per culpa d'una malaltia, o fins i tot morir per no poder pagar la cura? En altres paraules, voleu saber quines són les últimes conseqüències a les quals en porta la sanitat privatitzada? Doncs aleshores, veieu aquest film. Com de costum en Michael Moore, li sobra sentimentalisme i li falta argumentació de fons. Això té la virtut de poder acostar-se a les veritables conseqüències que té el tema tractat per les persones corrents, la gent que s'ho troba sense més ni més. Tracta de moure aquesta gent cap a la reflexió crítica però, no hauria estat malament parlar menys dels sistemes sanitaris anglès, francès i cubà i més de, per exemple, de l'Acord General de Comerç de Serveis (AGCS, recolzat aquí pel PSOE i el PP) del OMC (Organització Mundial del Comerç) i que compromet els estats amb la privatització dels serveis públics.
En tot cas, encara que només siga per saber valorar el que tenim, és a dir l'atenció sanitària pública universal, paga la pena molt de veure Sicko. Deurien posar-la a les escoles.
Com a bona pel·lícula de ciència
ficció amb tots els ets i uts, District 9 abraça tota mena de
tòpics i pressupòsits del gènere. I certament pense que ser-ne
afeccionat és la millor manera de veure-la, doncs no en traureu
gairebé res més, cosa que no ha de ser necessàriament dolenta. Si
espereu veure quelcom semblant a Children of men o Soilent Green quedareu decebuts. I és una llàstima, doncs
deixa passar moltes bones oportunitats de parlar de certes coses i no
quedar-se en la superfície. Sí, hi ha camps de refugiats (camps de
concentració), hi ha lobbys militars i bona part del pitjor del
nostre món actual, però sembla més un decorat que altra cosa. He de reconèixer que té punts prou interessants i
originals fins a cert punt, com per exemple la pròpia personalitat
del protagonista o el fet de transcórrer a Sudàfrica. Però, sembla preferir l'acció a la profunditat.
El pitjor, allò que al meu parer
llastra tot el conjunt, és la realització. A despit d'uns efectes
especials infogràfics realment bons, District 9 sembla
realitzada en directe amb la tècnica dels informatius
d'entreteniment de cadenes com Fox News o CNN. He de suposar que
l'objectiu és donar-li major credibilitat (si és que això té cap
sentit) però el resultat és un mareig total i absolut. Sobre tot en
la primera part, cosa que fa esgotar l'espectador abans d'hora. A la
segona part, en canvi, trobem una acció militar efectista basada en
la cobertura (teatralització) que fan aquestes mateixes cadenes de
televisió de les guerres d'Afganistan o Irac, i està tan ben
imitada que arriba a donar fàstic i tot.
Francament, no entenc com lliga aquesta
realització amb el discurs humanitari de fons que hi ha a la
pel·lícula. Es pot deslligar aquesta forma de presentar la realitat
de la ideologia cínica que hi ha al darrere? Jo pense que no. Quan
l'estètica i l'ètica van cadascuna per la seva banda, allò que
queda és frivolitat, cosa que acaba reduint el film a l'anècdota. Així, sense arribar a ser dolenta del tot, trobe que District 9 no és
ni de bon troç la gran pel·lícula que ens han volgut vendre.
No sé per quina regla de tres Lars von
Trier ha d'acabar clavant-se en camisa d'onze vares. Els seus
detractors sempre l'acusen d'egolatria, i ell sovint llença més llenya al foc. Jo el que pense és que segueix sent un director
agosarat, darrere les pel·lícules del qual sempre hi ha una
intenció o altra, sovint de provocació. Lars von Trier és un autor, algú que parla
amb veu pròpia i que és capaç de reflexionar sobre allò que fa
tant en la forma com en el contingut. I això, encerte o no amb el
resultat, crea rebuig en una societat on sempre encaixen millor els
artesans humils que fan bons productes de consum. Vaja per endavant,
per tant, el meu reconeixement en aquest sentit, doncs ens cal gent
com ell.
Ara bé, és Antichrist una bona
pel·lícula? Aquest ja és un altre tema. A mi em sembla que està
massa equilibrada entre el gènere de terror i el cinema de tesi, i
resulta incapaç d'acontentar ambdues vessants alhora. Com a cinta de
terror, es passa tant de frenada amb la realització de certes
escenes, amb la brutalitat del que ocorre i amb la cruesa amb que ho
mostra, que hom acaba per no donar-ne crèdit. I com a film de tesi, es
capaç d'aportar múltiples elements per la reflexió però no sembla
donar temps a l'espectador per assimilar-los. A posteriori, quan la
saturació audiovisual afluixa, Antichrist és capaç de donar molt de
joc, de generar múltiples teories i discussions sobre la mateixa. A
posteriori, ja dic. En aquest sentit la considere fallida, tot i que
em sembla una reflexió remarcable sobre la misogínia cristiana,
sobre el procés de victimització en general i sobre l'alienació que
fomenten les religions.
Deixant de banda la perplexitat amb que
hom pot abandonar la sala, pense que el millor de tot és
l'actuació de Charlotte Gainsbourg així com certs moments de gran bellesa
plàstica. S'haurien fet bons videoclips de black metal amb aquest
material. El toc d'humor el dóna, sense cap mena de dubte, la
sarcàstica dedicatòria a Andrei Tarkovski. En fi, més que recomanar Antichrist, allò que recomane és que aneu amb compte, conscients de què
feu.
Poc tenen en comú aquestes dues pel·lícules a banda del títol, uns quants personatges i una nau espacial emblemàtica. La primera de la nissaga, dirigida per l'insigne Robert Wise (West Side Story, The sound of music, The day the Earth stood still), és un film lent, lent, lent. I no ho dic pels estàndards actuals sinó fins i tot pels de la seva pròpia època, doncs hem de recordar que data només dos anys posterior a l'estrena del primer lliurament de Star Wars. En canvi, Wise prefereix prendre com a referència evident un film onze anys anterior, 2001. Així, basant-se en la filosofia de Stanley Kubrik, fa una pel·lícula d'una bellesa plàstica i poètica aclaparadora però, certament avorrida. I dic avorrida pel simple fet que el guió és d'allò més pulp i, francament, no dóna per més de dues hores de visions psicodèliques. Calcule que com a molt hagués emplenat per un episodi d'uns trenta minuts. Això sí, si la veieu en quatre sessions de mitja hora trobe que us semblarà meravellosa.
La versió de 2009, en canvi, és completament oposada. Al igual que el seu col·lega, J.J. Abrams (Lost) em sembla també un artesà que coneix la tècnica i els trucs però que defuig un enfocament d'autor. Això sí, els seus referents no podrien ser més diferents. Sacrílegament, Abrams pren com a mesura la pròpia Star Wars, segons va dir ell mateix (haurem de suposar que es refereix a les clàssiques). El resultat és una pel·lícula de to juvenil, una mena de comèdia d'aventures i de ciència ficció lleugera, on fins i tot cap la tensió sexual. De fet, una de les coses que més xoca en comparació és que els personatges ja no són gairebé asexuats. En general, la premissa és no permetre mai que l'espectador descanse, i això inclou un muntatge ultra-ràpid i un guió que sembla comprimir quatre episodis d'una hipotètica sèrie televisiva. I en aquest sentit el resultat és tot un encert: entreteniment pur i dur, tan fàcil d'oblidar com de convertir en merchandising.
Difícilment podríem comparar aquestes dues visions d'una mateixa nissaga de tant diferents com són. Hom se sent més proper als valors de la ciència ficció pura de Robert Wise que als valors neocon de J. J. Abrams. Ara bé, si he de triar entre una pel·lícula avorrida i una divertida, triaré sempre la divertida!
Doncs sembla ser que qui no va entrar a la pel·lícula vaig ser jo, i això després de tantes i tantes recomanacions. Al cap i a la fi, el que vaig trobar és un film amb tòpics sobre vampirs que no per menys explícits deixen de ser-ho, feta amb un estil de realització de cinema independent que no em va semblar especialment brillant. I supose que aquí està el problema, que ni em va sorprendre ni em va seduir, i això és gairebé un problema insalvable quan parlem de cinema fantàstic. Pense que aquest gènere ha de ser fantàstic en més d'un sentit (no confonem ara fantàstic amb espectacular) i si és de terror a més has de poder passar por, i en aquest cas per mi ni una cosa ni altra.
A més, trobe que realment no planteja cap problema de fons i sembla donar per bo el fet de deixar-ho tot simplement apuntat (alguns en diuen suggerit). Això personalment em semblaria vàlid si els senyors director i guionista tingueren un domini major del llenguatge cinematogràfic però, no és el cas. No diré que és dolenta però sí trobe que s'ha exagerat massa amb ella, i definitivament no m'ha pagat la pena del que costa una entrada de cinema avui dia. I disculpeu!
Sublim, sensei Miyazaki, em trec el barret un cop més. Ponyo és una faula infantil però també és una experiència audiovisual fascinant, i tan cinematogràfica en el sentit artístic del terme, que resulta apta per tots els públics. He de confessar que em va segrestar l'emoció ja des del primer segon de la pel·lícula i no em vaig deslliurar fins el final (més d'una llagrimeta vaig deixar anar). És tot tan bonic! I compte que us ho diu una persona no gens propensa a aquesta mena de comentaris. Potser no és com d'altres obres més complexes del mestre Miyazaki però, francament, ni falta que fa. La seva aposta per la senzillesa (que no simplicitat) a tots els nivells m'ha sorprès i m'ha deixat bocabadat alhora. I no ho dic per l'explosió d'imaginació que trobem arreu del film i que és una de les característiques d'aquest director, sinó pel fet que ha estat capaç de replantejar-se la seva pròpia estètica, de retrobar el orígens de l'animació i abraçar el principi (zen) dels menys és més. Efectivament, amb quatre elements ben animats i uns fons dibuixats amb molta cura ha aconseguit un resultat d'una bellesa que enlluerna. Era necessària aquesta audàcia? Doncs no, i per això mateix resulta tan genial i demostra el seu director ser un savi. A Ponyo es respira amor, i no només ho dic pel missatge de la pel·lícula (res a veure amb el conservador cinema infantil a l'ús), sinó per la humanitat, la natura i, potser sobre tot, pel cinema d'animació. Xiquets i xiquetes de 9 a 99 anys, feu-me cas i aneu a veure-la.
X-Men Orígenes: Lobezno, de Gavin Hood
La franquícia mutant continua afonant-se en la misèria des que va ser abandonada a traïció per Brian Singer. Sabeu, X-Men 3 era una pel·lícula fluixa però com a mínim era una pel·lícula que cabia dins l'univers de les dues anteriors (deixarem ara de banda el debat bizantí de si adapta bé els còmics). Aquesta en canvi, ni una cosa ni l'altra. Va molt justa en la realització, té un guió sense cap ni peus, és irregular en el to i en general resulta ridícula, incapaç de prendre's seriosament a ella mateixa. Hom arriba a riure i tot de tanta tonteria com arriba a veure. Al seu descàrrec diré que, com a mínim no em vaig avorrir veient-la tot i ser tan absurda. En fi, una llàstima. Jo de vosaltres no perdria el temps i els diners pagant per veure aquesta pel·lícula al cinema, no s'ho mereix.
Aquest film és de 2001 però pense que el fet d'haver-lo trobat i vist ara és bastant significatiu. He vist que Vilaweb ja el va mencionar al seu moment sense que despertés el meu interès, i va dir això:
L'any
1999 un antic estudiant de la Universitat de Stanford, J. T. S. Moore,
va decidir que, al moviment de codis lliures informàtic, sols hi
faltava una nova plataforma difusora: el cinema. D'aquesta manera va
néixer el projecte 'Revolution OS',
un
film documental que repassa els principals esdeveniments de la
història del programari lliure a base d'entrevistes als qui n'han estat
els màxims representants: el gurú Richard Stallman, Linus Torvalds
(creador de Linux), Eric Raymond (autor de 'The Cathedral and The
Bazaar'), Bruce Perens (autor de la definició de codi lliure), Brian
Behlendorf (ànima del projecte Apache), Michael Tiemann (fundador de la
primera empresa basada en codis lliures) i Larry Augustin (fundador de
VA Linux Systems). Després d'haver-se projectat, tot aquest any passat,
a una colla de festivals i fires tecnològiques, des de final d'agost
s'ha començat a distribuir comercialment als cinemes de Silicon Valley.
Aleshores, per què no em va cridar l'atenció? Doncs molt fàcil, per la
senzilla raó que llavors jo no era usuari de GNU/Linux tot i que sí començava a emprar programari lliure com OpenOffice o Firefox, entre altres. La
pel·lícula acaba al 2001 i es deixa el que potser ha estat el pas més
important que ha fet aquest moviment: acostar-se a l'usuari corrent.
És això que els d'Ubuntu diuen "Linux per éssers humans" o, en altres
paraules, ésser més fàcil de gastar (i millor) que Windows... i en
gairebé 50 llengües, entre elles el català.
En
qualsevol cas, us recomane gastar 85 minuts de la vostra vida en veure
aquesta pel·lícula. A mi m'ha servit per aclarir conceptes sobre els
quals tenia un bon embolic, doncs té un to divulgatiu i amè. A més, trobe que encerta en posar l'accent en les qüestions ideològiques que hi ha al darrere més que no en la part tecnològica. En tot cas, m'ha semblat molt interessant poder escoltar els orígens de tot plegat de boca dels protagonistes d'aquesta història.
Aquesta és una pel·lícula relativament menuda pels estàndards nord-americans: cinc setmanes de rodatge i 33 milions de dòlars de pressupost. En canvi ha estat tres setmanes a la primera posició del rànquing de recaptació als cinemes de l'Estat Espanyol. Sí, senyor Zack Snyder, has escoltat bé (ja pots començar a donar-te cops de cap a la paret). La raó, supose jo, és que senzillament està molt bé, sap connectar amb el públic i, clar, el boca a boca funciona. Jo mateix l'he recomanada en diverses ocasions i pel que sembla he encertat. En la sessió on vaig anar-hi (en versió original, per suposat), la gent va riure i plorar tota alhora, i al final es va quedar a veure els crèdits i a comentar com havien gaudit (sí, faig una mica d'espia).
Per mi Gran Torino és tota una lliçó que demostra la vigència del cinema clàssic de la qual molts haurien de prendre nota. No és potser com d'altres pel·lícules que ha fet Clint Eastwood amb més rerefons però, tot i així, aquí hi ha molta més reflexió del que sembla. I sobre tot el que trobe és una direcció impecable en tots els sentits i un guió completament rodó i ple de bons personatges. Sí, potser es passa de frenada en alguns moments però en fi, supose que forma part d'eixe món on sembla que ha envellit aquell Harry el brut. Per treure's el barret.
Tots els textos són propietat de Marc Pastor i Sanz, excepte si estan signats per algú altre, i es poden gastar sota les condicions de la llicència. Les imatges són propietat dels seus autors i s'utilitzen amb fins informatius.
Si heu estat més o menys assabentats del que realment va ocórrer a la crisis financera que va explotar el 2008, de quins van ser els responsables i de com es va desenvolupar, llavors potser no us cal veure aquest film. Però, sospite que molta que gent que creu estar ben informada es sorprendrà en veure aquest documental que, d'altra banda, haurien d'emetre per televisió a hora de màxima audiència. 
Per sort no he llegit, encara, al novel·la gràfica de Posy Simmonds en la que es basa aquesta pel·lícula. Dic per sort pel fet que les adaptacions cinematogràfiues de llibres i còmics sovint em deixen una sensació d'estafa. No em mostren allò que espere i a sobre tenen l'habilitat de confondre's en la memòria amb els bons records de la lectura. Clar que estic donant per suposat que m'agradarà un còmic que, d'altra banda, sí és cert que va rebre una bona acollida de la crítica. Ja us ho diré quan el llegiré.
Basada en uns còmics que reconec que no he llegit, aquesta pel·lícula m'ha semblat entretinguda i molt divertida, que no és poc. Al final es tracta d'una història d'amor, aventures i fantasia que encaixaria perfectament amb els cànons de la literatura cavalleresca si no fos per la gran quantitat de referents de la cultura dels videojocs que inclou. Enemics, fases, monstres de final de fase, lluites amb claus impossibles... i enmig de tot això, un romanç gairebé de cinema "indie". 
Des que vaig veure "Zodiac" les pel·lícules de David Fincher tendeixen a decebre'm, i això que ja sé que anar al cinema amb una expectativa alta sol ser un error. Així, no és estrany que la seva última creació, "The social network" m'haja decebut, i més tenint en compte la publicitat pomposa que se n'ha fet. No diré que és dolenta, que no ho és però, té moltes coses criticables que bàsicament es poden resumir en una paraula: televisió[1]. Tan el guió com la realització m'han semblat això mateix, televisius. Amb uns diàlegs que no deixen respirar (ni pensar) a l'espectador i una direcció de plans curts, la sensació que hagués guanyat veient-la al sofà de casa meva és difícil de contenir. I no precisament pel fet de ser un film humil, que no ho és ni de lluny. Reconec, això sí, que dins aquests paràmetres la seva tècnica és excel·lent. I què?
A aquetes alçades supose que no caldrà presentar Michael Moore ni el seu estil de documental, i de segur que sabeu si us agrada o no. Bàsicament el que fa són pamflets, de qualitat extraordinària però, pamflets. No m'enteneu malament, no tinc res contra aquest gènere (el pamfletari, vull dir) però quan hom veu una pel·lícula seva no la pot interpretar amb el rigor que potser necessitarien segons quins temes. Estan pensades per això que se'n diu "el gran públic" i el seu llenguatge s'adequa, per tant, al de la televisió més comercial. Potser direu que són tendenciosos o basats en l'anècdota però, si d'una cosa no en tinc cap dubte és que fan falta, molta falta. Només per parlar dels temes que tracta i fer-ho amb la distribució que ha aconseguit ja mereix el meu respecte. 
Quina pel·lícula que bonica. No veia una cosa així des de "Wallace & Gromit: Curse of the Were-Rabbit". A mi aquestes coses fetes amb "stop-motion" em fan molta gràcia i, caram, no per minoritàries deixen de formen part de l'art del cinema igual com la resta de tècniques. Reconec que hi ha una part romàntica en tot això que m'atreu, i meś en l'era post-"Avatar". No entraré en polèmiques ara. Bonica, com dic, seria la paraula que millor defineix el film, tot i que també és molt entretinguda. 
Sembla que l'última de James Cameron està fent córrer rius de tinta a la xarxa. Jo, que per fi la vaig veure, he de dir que la trobe d'allò més recomanable tot i que no em va arribar a entusiasmar. Potser serà que em faig gran, que he vist ja unes quantes pel·lícules seues o que he llegit uns quants llibres d'Úrsula K. LeGuin (indefugible referència en aquest cas). Tot i això, m'alegra veure que el seu retorn, després de la llosa que va suposar Titanic, confirma que està en plena forma com a director de SUPERproduccions. I això és de respectar doncs, com bé va dir Alan Moore (més o menys), al cinema es mobilitzen massa recursos preciosos com per acabar fent quelcom mediocre. En fi, que em sembla que no serà cap pas endavant quant als esquemes de la ciència ficció (que és el que gloriosament és) però sí un magnífic exemple del que pot arribar a ser.
Els té ben posats aquest Duncan Jones, no sé si li ve de família o com. Mireu, la pel·lícula us podrà agradar més o menys però, dic jo, quantes estrenes de veritable i autèntica ciència ficció podem veure al llarg d'un any? Em sobren dits en una sola mà per contar-les, i aquesta n'és una. Que sí, que està farcida de referències cinèfiles i del gènere (2001, Solaris, Atmosfera Zero... i fins i tot l'ombra de Philip K. Dick en roba de batalla!), que potser té algunes torpeses de guió o li falta intensitat en certs moments tenint en compte el que ens està contant. Tot això és cert però, no tinc ganes de carregar les tintes contra un valent que és capaç d'agafar el gènere per les banyes i no només per la part lúdica. Aquí hi ha fons i això és de respectar.
Quarta pel·lícula de Tarantino que no m'acaba de fer el pes, i em sembla que ja en porte prou. La trobe fluixa es mire per on es mire. A les dues de Kill Bill encara podíem trobar coses interessants de guió i direcció, tot i que en conjunt em van decebre. Death Proof era gairebé una anècdota però com a mínim tenia bones escenes d'acció i persecucions a la part final. Amb Inglorious Basterds, en canvi, res de res, no hi ha per on agafar-la. Sembla dirigida per un mal imitador de Tarantino, tal és la impressió que m'ha donat. Molta salvatjada i diàlegs que s'allarguen fins l'agonia en un guió d'allò més absurd i de forment ni un gra.
Definitivament no és aquesta una pel·lícula que haja de fer ombra a les dues immediatament anteriors obres d'Ang Lee, Brokeback Mountain i Lust Caution. Potser és que inconscientment tendisc a considerar les tragèdies com a pel·licules més grans, i com que aquesta no ho és, sembla més menuda. En tot cas ja se sap que les comparacions són odioses, i a més el fet que em semble menor que les dues anteriors només demostra que el geni humà és limitat (al contrari que l'estupidesa, com també és sabut). 
Aquesta pel·lícula, vista des d'aquí, es podria resumir així: quan veges les barbes del teu veí cremar, posa les teves a remullar. Michael Moore fa propaganda en el bon sentit de la paraula, i com a tal l'hem de prendre. Es tracta d'un altre documental dels seus, amb arguments com a punys i amb les típiques tàctiques de seducció audiovisual. 
Poc tenen en comú aquestes dues pel·lícules a banda del títol, uns quants personatges i una nau espacial emblemàtica. La primera de la nissaga, dirigida per l'insigne Robert Wise (West Side Story, The sound of music, The day the Earth stood still), és un film lent, lent, lent. I no ho dic pels estàndards actuals sinó fins i tot pels de la seva pròpia època, doncs hem de recordar que data només dos anys posterior a l'estrena del primer lliurament de Star Wars. En canvi, Wise prefereix prendre com a referència evident un film onze anys anterior, 2001. Així, basant-se en la filosofia de Stanley Kubrik, fa una pel·lícula d'una bellesa plàstica i poètica aclaparadora però, certament avorrida. I dic avorrida pel simple fet que el guió és d'allò més pulp i, francament, no dóna per més de dues hores de visions psicodèliques. Calcule que com a molt hagués emplenat per un episodi d'uns trenta minuts. Això sí, si la veieu en quatre sessions de mitja hora trobe que us semblarà meravellosa.
Doncs sembla ser que qui no va entrar a la pel·lícula vaig ser jo, i això després de tantes i tantes recomanacions. Al cap i a la fi, el que vaig trobar és un film amb tòpics sobre vampirs que no per menys explícits deixen de ser-ho, feta amb un estil de realització de cinema independent que no em va semblar especialment brillant. I supose que aquí està el problema, que ni em va sorprendre ni em va seduir, i això és gairebé un problema insalvable quan parlem de cinema fantàstic. Pense que aquest gènere ha de ser fantàstic en més d'un sentit (no confonem ara fantàstic amb espectacular) i si és de terror a més has de poder passar por, i en aquest cas per mi ni una cosa ni altra. 
Aquest film és de 2001 però pense que el fet d'haver-lo trobat i vist ara és bastant significatiu. He vist que 
Aquesta és una pel·lícula relativament menuda pels estàndards nord-americans: cinc setmanes de rodatge i 33 milions de dòlars de pressupost. En canvi ha estat tres setmanes a la primera posició del rànquing de recaptació als cinemes de l'Estat Espanyol. Sí, senyor Zack Snyder, has escoltat bé (ja pots començar a donar-te cops de cap a la paret). La raó, supose jo, és que senzillament està molt bé, sap connectar amb el públic i, clar, el boca a boca funciona. Jo mateix l'he recomanada en diverses ocasions i pel que sembla he encertat. En la sessió on vaig anar-hi (en versió original, per suposat), la gent va riure i plorar tota alhora, i al final es va quedar a veure els crèdits i a comentar com havien gaudit (sí, faig una mica d'espia). 
