No queda més remei que entendre’ns. O ofegar-nos en la guerra. Decididament estic, com la majoria, a favor de l’entesa i el diàleg. En un món globalitzat, amb les fronteres poroses, siguin polítiques, econòmiques, laborals, culturals o religioses, no ens queda més remei que entendre’ns. No hi ha reconquesta possible. Ni enemic a la vista; si n’hi ha, està barrejat amb nosaltres. I en la desesperació per la tria impossible, AndersBehring Breivik mata el primer que troba, els “seus”, que converteix en traïdors. Sempre és possible construir els més delirants artificis mentals a l’hora de racionalitzar una acció.

“El fanatisme, aquest temible amor a la veritat!”, ens deia Alain. La veritat, afegim nosaltres, que transita fantasmal pels dominis on no es pot conèixer. Heu conegut algun fanàtic en matemàtiques o en física? No, ni tan sols en història. En matemàtiques, en física, en història els fets són comprovables. Els fanàtics es crien en religió perquè si hi ha un déu, no el podem conèixer. Els homes ens matem de sempre a nom del que ignorem molt més del que coneixem, a nom de totes les religions i de totes les ideologies (Comte Sponville). Ningú no s’enrolaria en una croada a favor d’una qüestió matemàtica, ni en una jihad per una controvèrsia en física.

Anem i tornem. Les notícies ens transporten constantment a Noruega i en tornem amb l’ànim inquiet a la recerca d’una explicació balsàmica i prou creïble. La immensitat del drama, les seves irracionals circumstàncies, aparentment si més no, urgeixen una reflexió. El dolor no desapareixerà, la consternació encara niarà un temps, però la serenor s’imposarà més ràpidament si arribem a formular alguna hipòtesi versemblant sobre el drama. Intentem-ho. 

"Si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir"

Per a mi, val. Ja em sembla bé. Jo, ni et vull deixar somiar ni vull que em deixis dormir.

No et vull deixar somiar... massa. Cal que despertis. "Que no saps que els somnis només es compleixen en despertar, quan ja no hi ha somnis?" (Comte-Sponville) Els somnis estan fets per a ser traïts. Resistir-se a despertar seria una traïció encara més gran. Un engany.  

És possible trobar una realitat que no frustri? O alguna política que no decepcioni? Potser ja és hora que deixis de somiar.

A prop d’un poble de la Índia vivia una serp enorme que atemoria el veïnat amb les seves picades mortals quan la gent passava per aquells paratges. Extenuats, els vilatans van enviar una delegació a visitar un savi per a queixar-se de la maldat del monstre.

El savi, per la seva banda, va anar també a trobar la serp. Li va estar parlant una bona estona tot renyant-la pel seu comportament. Què li havia fet la bona gent del veïnat? A què venien tantes morts i tanta violència gratuïta? El savi va saber trobar els mots adients  fins al punt que la serp en va quedar trasbalsada. L'animal li va jurar que s’esmenaria... i va mantenir la paraula.

Com riuria Nietzsche! O potser no, potser es posaria a plorar veient que no hem estat prou valents per atendre als ensenyaments de Zaratustra. Veient el ramat amuntegat en la cleda dels aeroports, ramat d’ eunucs, amb la potència crítica cauteritzada i el ventre botit de tanta por amb què els Grans Sacerdots no han parat d'alimentar-lo.

Déu ha mort va certificar Nietzsche. Tranquils, amics creients, no vull pas fer un al.legat d'ateisme. Ara intentaré explicar una altra afirmació d'aquest pensador que resumeix millor el seu pensament i a la que m'adhereixo: “el seu cadàver encara està calent”. La mort de Déu ha deixat un buit i en la nostra orfenesa hem corregut a omplir-lo indignament.  No ens hem desempallegat de déu per fer-nos amos de nosaltres mateixos; no, desemparats i desconfiats de les nostres forces, hem anat a buscar recer en altres ídols. Un d’ells, el déu Pare Estat. 

Us vaig explicar la meva aventura de la cerca del “poema” de Joan Maragall, aquell que s’esmenta en el famós anunci on es destaquen les qualitats del Barça i el poble català. El final va ser doblement feliç. A més de trobar la font del "poema", vaig poder gaudir de l’aigua que en rajava. Saborosa. Crec que també pot ser del vostre gust. Per això us n' ofereixo dos fragments.  El títol que encapçala l'article és Elogi del viure, o Elogio del vivir ja que l’original és en castellà.

“Viure és aquell impuls de l’ésser que, en tant que és, es resol en esforç per a ser més. Allà on aquest impuls cessa o aquest esforç s’acaba, allà cessa la vida i acaba l’ésser viu encara que en continuï l’aparença per pur automatisme. Perquè l’esforç de vida es crea el seu propi ritme, i aquest, tan bon punt ja no troba l’obstacle que el regulava, o cessa l’impuls i l’esforç que el van crear per vèncer-lo, persisteix, però de forma automàtica, ja sense ànima, oferint només una exterioritat de vida i fent-nos prendre com a vives coses que en realitat fa molt que varen morir.” 

El Sr. Montilla va afirmar a la Terribas que el temporal de neu va ser excepcional. Vaig quedar d'una peça. Mai no havia vist que la part perjudicada fornís d'arguments en contra seva a qui l’ha perjudicat. O potser Montilla no se sent perjudicat? És que Montilla no sent igual com la gent del seu poble? O potser Montilla no és d’aquest poble? Jo, com a català de Tarragona també m’he sentit maltractat per les elèctriques perquè sento com a meu tot el país.

Passem al tema d’avui. El temporal de neu és o no excepcional? De cap manera. No és excepcional. Aquí algú ens embolica en una confusió: confonem el que és extraordinari amb el que és excepcional. El temporal de neu ha estat una cosa extraordinària, però no excepcional.

En Xavier Sala i Martín va quedar atrapat en un restaurant. Això no li impedeix unir-se al cor que interpreta la peça  “Hem de criticar el govern com sigui”. Altres integrants del cor: Vendrel del PP i el director de La Vanguardia. Sala d’audicions i emissió d’ones: RAC 1. Hora: quarts de nou del matí d’avui, dia 9 de març. Havia nevat i encara estava nevant. Però ahir el Sr. Sala i Martin, molt pinxo ell, ho desafia tot i se’n va al restaurant. A l’hora de sortir, vés qui ho havia de dir, la neu li bloqueja la porta i ha de romandre unes hores en el restaurant.

I nosaltres criticant els conductors irresponsables que van agafar el cotxe per engrossir el tap a les carreteres. I tots posant-nos les mans al cap per la inconsciència d’uns camioners que embossen la frontera i deixen dos països incomunicats. I vinga criticar la ineficàcia del govern perquè “la nevada ja estava anunciada”. Però sense adonar-nos que ho estava també per al Sr.Sala i Martin que tanmateix va, surt de casa i suma un número més dels que queden impedits per la neu “per culpa del govern”.

Hi havia una vegada una noia del poble Rom  anomenada Yagwali – “ulls bonics”- perquè tenia una mirada brillant en la qual més d’un, tot sospirant, hagués volgut negar-s’hi. Un dia que una família d’un altre clan era de visita, Yagwali va observar entre ells a un jove que passava ufanós muntat en el seu caball. Com diu l’adagi: Quan els seus ulls el veieren, el seu cor l’estimà.

I ell? Ell ja s' havia fixat en ella feia  estona. Per això precisament no parava de passar una vegada i una altra davant d’ella. Amb el primer intercanvi de mirades va estar tot dit.

Ha saltat a la conversa. No val la pena enviar ajuda a Haití i a altres països semblants perquè la major part d'aquesta no arriba als damnificats i es perd en les butxaques de les autoritats corruptes. 

És veritat que es desvien molts de fons. Ens ho podem imaginar: si passa on hi ha més control democràtic què no deu passar en aquests llocs? Però l’alternativa, quina és? No enviar res i deixar a les víctimes sense ni les engrunes que els arriben i permeten sobreviure? El ressentiment contra els que s’enriquiran amb una part dels nostres diners, és raó suficient per deixar morir de gana al conjunt de la població damnada?

Sí, es perd una bona part de les nostres ajudes, però aquesta seria una mala raó per estalviar-nos la nostra aportació solidària. Ei! Que no hi ha organitzacions solvents amb qui podem confiar prou? Jo he fet sempre les meves aportacions a Intermón, Medicus Mundi, Creu Roja, AI... I podria confiar també en altres.

No ens deixem endur per la por a ser burlats ni pel ressentiment. No ens deixem endur per raons paralitzants, per raons que neutralitzen qualsevol moviment de generositat. Són males raons.  

 

Munilla valora la catàstrofe d'Haití.

Inaudites paraules de José Ignacio Munilla, el nou bisbe de Donosti. Exemple d’ofuscació integrista: quan la religió esdevé ideologia i la ideologia recobreix el fanatisme. Ni la riuada de solidaritat dels “materialistes” a favor dels damnificats pot desviar el seu discurs obsessiu: que fora de la seva religió tot és dolent i, en canvi, tot el bé es troba dintre de la seva religió.

Els espanyols han erigit les “corridas” de toros en festa nacional. I el toro en símbol de la nació.

El símbol sintetitza els valors que una col.lectivitat creu compartir. Doncs bé, hi ha quelcom de contradictori i molt estrany en el símbol espanyol. Siguin quins siguin els valors que els espanyols projecten en el toro, resulta que ells mateixos el destinen al sacrifici. És un símbol col.lectiu que després maten i destrueixen. Espanya representa, en el seu símbol, la seva destrucció. Absurditat pura. Primer n’exalten la bravura i després celebren orgullosos la seva mort cruenta, mort perpetrada pels mateixos que l’ha creat com a símbol.

3. Cal que les regles de joc siguin coherents. Que serveixin per al joc a què van destinades.  Les regles de joc d’una democràcia han de servir als principis democràtics. Aquesta coherència és la seva legitimitat. La llei, la regla del joc, no és vàlida en ella mateixa sinó en funció del joc democràtic que permet. I constatem que les lleis constitucionals espanyoles no són coherents amb els principis democràtics. Aquí van uns exemples. (Els espanyols s’omplen la boca a tot hora de les paraules llei i legal com si fossin el principi de la convivència. Poca memòria: també eren les paraules amb què el règim franquista intentava justificar-se en els mitjans. La mentalitat franquista està enquistada en la societat espanyola i els seus dirigents. Encara.) 

Es veu que els catalans no volem jugar net. Sempre amb l’excusa de la nostra singularitat volem saltar-nos les regles del joc. Això és fer trampes, ens acusen sense miraments. 

Doncs apa, no siguem díscols, deixem de rondinar perquè les lleis no ens agraden i seguim les normes com fa tothom. No intentem una vegada més ser l’excepció. Al cap i a la fi, les normes del joc són “leyes que nos hemos dado entre todos”. Cal sotmetre-s'hi. Res de privilegis. Si una llei no ens agrada i la volem canviar, hi ha procediments legals per fer-ho. Usem-los i mentrestant acceptem el marc legal vigent. Cal seguir les regles del joc “que nos hemos dado entre todos”.

Massa ritintin, massa reiteració, per no sospitar que la cançoneta no ens estarà amagant alguna trampa. Que n’hi ha de trampa. Ara ho veureu.