Una multa

contra tots: 

en solidaritat

amb Acció Cultural

 
 

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill. 

M'ha escrit el Síndic de Greuges de la "Comunitat Valenciana". 

Contesta al "meu escrit inicial de queixa" on "substancialment manifestava la seua disconformitat amb el cessament de les emissions de TV3 [...] ". Tenint en compte que [...] "he de comunicar-li que el Síndic de Greuges no pot entrar en l'examen individual d'aquestes queixes respecte de les quals hi ha pendent una resolució judicial."

Però els hem donat la tabarra. Els hem dit que seguim aquí, més vius que mai. Ara saben que no pararem fins a marejar-los. Que no ens paralitzaran amb quatre lleis antidemocràtiques. Que som molts més del que pensen i diuen. Que tots parlem la mateixa llengua i què carai que We Are Catalans!

"Ho haveu vist?" Heu vist l’aportació dels catalans a la Marató de TV3? Aquest país és formidable. Ho dic a plena consciència que aquesta afirmació grinyolarà en l’orella de més d’un. Però la gran majoria de catalans reconeix que la Marató demostra la grandesa de la gent d’aquest país.  A hores d'ara cap acomplexament ens impedeix proclamar obertament que som un país formidable.

Gent formidable, país formidable

L'esquerra importada i dogmàtica només admet que es pugui parlar de gent solidària. Però per a la majoria no només es tracta de gent solidària, sinó sobre tot d'un país solidari. Perquè aquesta gent solidària no només comparteix un territori, comparteix sentiment de grup, sentiment de pertinença. I especialment comparteix una solidaritat. Sentim aquesta Marató com a cosa nostra, com hi sentim TV3 i tantes coses. Conscients d’una identitat constantment amenaçada i negada, tot allò que toquem ho convertim en una demostració de la diferent manera de ser. La nostra solidaritat podria ser un afer individual, però ho convertim en un fet de país, en un fet diferencial. D'aquí part de la seva força. 

"El globus Pretòria es comença a desinflar. Un informe pericial d'Hisenda no troba delicte contractual en les operacions urbanístiques Els advocats són citats a Madrid en el primer aniversari del cas." (AVUI-El Punt: dimecres 27 d’octubre)

 

"Fa un any del cas que va fer trontollar la política catalana. El jutge del cas Pretòria manté encausats una vintena dels presumptes implicats en la trama de corrupció urbanística · Els advocats accedeixen avui a l'informe dels pèrits d'Hisenda encarregat pel jutge que segons la batllessa de Santa Coloma no assenyala delictes." (Vilaweb 27/10/2010)

 

Fa un any, molts tenien el forat ben apretadet i les vísceres fetes una pilota. Tenien por. Els seus amics anaven a la garjola sota greus acusacions de corrupció. Què fer? Donar-los suport, de cap manera, que la imatge en podria sortir esquitxada. Els vots! Els vots! Que s’escapen! Però si eren els seus amics! Alguna cosa s'hauria de fer sense que es notés massa. No van moure ni un dit. La por dels polítics professionals és rastrera i fastigosa. Van preferir callar i deixar els seus amics sols amb els seus advocats.

 

Jordi Pujol n’era íntim. Jordi Pujol va ser l’únic de la caterva de polítics professionals que va fer alguna cosa. Se li ha d’agrair. Va dir d’ells que eren "persones honorables". No deixa de ser un recolzament.

La Diada del Periódico

“Diada de la discòrdia”. “Diada de la divisió”. Què us ve al cap en llegir aquests titulars? Que els partits s’han llençat els plats pel cap, els uns contra els altres, sobre tot els dos que es disputen la presidència de la Generalitat.

Doncs, llegim la resta de l’article encapçalat per aquests dramàtics titulars i no s’hi troba cap envestida de cap partit contra els altres. Més aviat el contrari: tots els partits es mostren unànimes i units en criticar suaument Montilla per haver fet un discurs de la Diada molt partidista, tirant l’aigua al seu molí, com si es tractés d’un discurs més de campanya electoral.

“Una tarda estava jo presentant un llibre, la Crònica de la Independència–que ho explica tot com si ja s’hagués produït- en un petit poble català. N’he fet desenes i desenes de presentacions i sempre em sorprèn de trobar-me davant d’un auditori moderat i sensat, que ni crida ni s’esvalota, que no vol fer cap revolució, però que sent papallones al cor quan es parla d’independència.

I sí, al col.loqui, un home gran va dir que ell no veuria la independència, però que li era igual perquè jo li havia donat l’esperança que al capdavall arribarà. I li vaig contestar que estigués tranquil, que la veuria ell en persona, malgrat l’edat avançada, perquè avui és tanta la consciència sobiranista que o bé els catalans aprofiten aquest moment o costarà tornar a tenir una circumstància tan favorable.

Aquest amor

que fa un any

em va prendre 

Aquest amor que fa un any em va prendre
i mai no he dit i en silenci em prospera, 
pense sovint que ha de matar-me un dia. 
Car el secret, que gelosament guarde, 
arriba més enllà del sentiment, 
i el pensament l’ha habitat i poblat. 
No puc ja més, repetiria encara; 
però l’amor no em deixa mai, cruel, 
i em trobe a gust dessota el seu domini, 
sabent, com sé, que ha de matar-me un dia, 
molt lentament, corcant-me a poc a poc. 
La meua mort, mai espectacular, 
m’ha d’arribar d’una lenta creixença: 
va madurant a les meues entranyes, 
exactament com madura l’amor. 

 

 Vicent Andrés Estellés

(Burjassot, 1924 - València, 1993)
 

Avui, en arribar a la feina després de les vacances, la conversa ha derivat aviat, entre els companys de bregues nacionalistes, vers la situació actual de l’independentisme. Primer de tot, hem quedat per anar a escoltar als tres tenors al Bartrina de Reus aquest vespre. Però immediatament ha sortit la cantarella de la unitat entre Laporta i Carretero. I algú s’ha posat nerviós tot insistint que la “unitat” era ineludible.

Calma. No ens enrabiem. Les coses no són mai perfectes. És clar que  hem d’intentar que siguin el millor possible, però si no ho aconseguim, calma. I per això el millor és intentar d'entendre-ho.

Diumenge passat estava en La Flor Tropicana, un xiringuito al mig de la platja l’Arrabassada de Tarragona. Un grup cubà hi amenitzava el vespre com cada diumenge d’agost. Música i ritme a plaer. Vaig anar a la barra a demanar uns mojitos. La preparació del còctel  demana el seu temps i el barman compagina la seva feina rutinària amb la conversa amb els clients que esperen. S’estranyava que en tot el vespre ningú li hagués demanat cap caipirinha. Abans de comentar-li que jo prefereixo els mojitos em vaig voler assegurar que la dona que també esperava amb mi no fos brasilera.

- Cubana o brasilera?

La resposta va ser l’esperada: provenia del Carib.

LA CIUTAT LLUNYANA 

Ara que el braç potent de les fúries aterra 
la ciutat d'ideals que volíem bastir, 
entre runes de somnis colgats, més prop de terra, 
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir. 

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli.
Ja no ens queda quasi cap més consol 
que creure i esperar la nova arquitectura 
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. 

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! 
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser, 
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, 

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze 
que de torres altíssimes s'allarga pels camins, 
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. 

L'ARBRE


Vius entre l'aire. 
De nit vas de la terra a les estrelles. 
Quan seràs mort,
encara  faràs créixer una flama. 

Centenari del poeta Màrius Torres

 (Lleida, 1910 - Sant Quirze Safaja, Vallès Oriental, 1942),

Cançó a Mahalta

 

Estem en un gran moment. Són temps de grans reptes per a Catalunya. El camí de la independència se’ns obre més clar, més carregat d’il.lusió i més energitzant que mai. Altres projectes de gran calat ens condueixen també pel camí de l’afirmació nacional. Aquí tenim la Llei del Cinema. En cada un d’aquests grans passos de sobirania es deixen sentir els enemics camuflats. Aquells que volen neutralitzar la nostra empresa amagant-se en nobles virtuts com la prudència. L'altra dia vaig escoltar-ne un representant: LluísBassets, subdirector d’El País. La seva és una falsa prudència que ara miraré de desemmascarar. 

Programa de Josep Cuní. Dimecres, 30/06. Ple debat sobre l' estocada del Constitucional. Parla López Burniol, abanderat federalista, i el recolzen José Antich, director de La Vanguardia, i Juan Tapia. Ens estavella contra la cara una veritat més que incòmoda, dolorosa. Tota  aquesta patacada del Constitucional ens la podíem haver estalviat si haguéssim estat més previsors. Ens l’hem buscat nosaltres, emportats per la nostra ceguesa. Hem elaborat un estatut al marge de mitja Espanya. Perquè, ens agradi o no, el PP és mitja Espanya: mitja massa de votants de l'Estat i mig hemicicle del parlament espanyol. Aquesta és la realitat que tossudament hem volgut ignorar i les conseqüències han estat les que havien de ser.

Montilla no defensa Castells en allò que l’hauria de defensar. Per això no afirma en cap moment que Castells hagi actuat conforme a les seves obligacions. Això sí, defensa les bones intencions del conseller. Tanmateix, el que la jutgessa mirarà d’esbrinar és si Castells va desistir o no de les seves obligacions. Ni més ni menys.