Titular en portada de La Vanguardia encapçalant quatre columnes: “El fracàs escolar no és culpa dels professors però els cal millorar”.

Els cal millorar. En un context escolar sabem què vol dir: no s’arriba als mínims. Un eufemisme que substitueix el malsonant suspès. Malsonant pels afectats de bonisme i bufonisme, no pas per a mi. 

Desenvolupar quatre formes de confiança en ell mateix

Aprendre és també arriscar la confiança en un mateix: els fracassos, la confrontació amb l’èxit dels companys, ser el blanc de les seves burles...

Hi ha quatre formes de confiança en un mateix que el nen ha de desenvolupar. Als pares els toca fixar-se quina està més consolidada i a partir d'aquesta desenvolupar les altres.

·          confiança en la seva intel.ligència

·          en els seus coneixements i les seves habilitats

·          en la capacitat de prendre decisions

·          en el bon resultat de les seves actuacions.

Posem un alumne que treballa, però que no obté bons resultats. La tasca dels pares consistirà a fer-li veure que l’únic que està fallant és el mètode de treball, però no pas la seva capacitat intel.lectual. I menys encara la seva capacitat personal. Cada pare s'resmerçarà a detectar els punts forts del seu fill o de la seva filla i l’animarà a posar-los a prova. L'objectiu és fer-li tenir sensació i experiència d’èxit. 

Sobre la primera part vegeu aquest conegut experiment 

Els anys d’Infantil i Primària són els anys de construcció de l’autonomia personal. Això comporta seguiment i orientació, per una banda, i potenciació de la iniciativa, per l’altra. Un obstacle: la presència abassegadora de pantalles que afavoreixen la passivitat. 

Construir ponts entre l’escola i casa el fa sentir segur.

La causa inicial de desmotivació del nen és no trobar el seu lloc a l’escola. Imprescindibles, per tant, les converses amb la mestra. Necessari també que els aprenentatges de l’escola es traslladin a casa perquè obtinguin tot el seu sentit i l'embolcall emotiu que el nen precisa. Fer un pastís, preparar una festa són alguns dels moments per fer anar lúdicament les sumes i les divisions. Les lectures de contes es poden fer alternant entre infants i pares, etc.

Què ens ve al cap quan sentim la paraula motivar? ¿Que els xiquets, noiets, noietes, estudiïn a gust? ¿Que s’entusiasmin davant d’un llibre d’escola? (Perdó, davant d’un ordinador amb textos escolars!) ¿Que es posin a fer els deures amb tanta naturalitat que no ens veiem obligats a intervenir? ¿Que es mostrin encuriosits per nous coneixements?

Motivar és lligar el gust per l’esforç necessari i el desig d’aprendre.

No vull aixecar falses esperances. Ja des d’ara aviso que en aquest article no respondré directament a la pregunta inicial. Més important que això és, per a mi, determinar l’actitud mental amb què hem d’enfocar un tema tan decisiu.

Comprovo que en la nostra societat catalana partim d’unes bases incorrectes que vicien el tema. Veieu. Fa uns mesos, no gaires, va aparèixer a ES, el suplement dels dissabtes de La Vanguardia, un extens article de quatre immenses planes que tractava de la motivació escolar. M’hi fico amb gran interès i em trobo en un mar de queixes sobre la poca habilitat dels professors per motivar els nens. Recull de lamentacions de pares i mares impotents davant la desídia dels fills. Totes amb un únic teló de fons: responsabilitzar els professors de la fatal situació. Dos paràgrafs del final, només dos, anaven dirigits als pares, que sembla que també hi poden fer alguna cosa... 

"Pares contra professors" segons els diaris. Les sortides escolars

 

Les sortides escolars, d’un o diversos dies, estan fora de l’obligació laboral del professor. En conseqüència es tracta d’un extra, un plus si voleu. Ni més ni menys que una oferta educativa totalment voluntària; allò que ningú fa en la seva feina, per entendre'ns. El professor no hi té cap obligació ni pel seu contingut –no té obligació de portar d’excursió ni que sigui educativa-, ni per l’horari –excedeix el temps contractat laboralment.

Els pares hauríem d’estar molt i molt contents de tenir uns professors, que sense cap obligació i només buscant el bé dels nostres fills, s’imposen una tasca extra i sacrificada. Tenim uns professors extraordinaris. I n’hauríem d’estar molt agraïts. Els ho hauríem d’haver agraït...

“Des que va amb l’Andrea, la meva Núria no para de fer tonteries, les mateixes que la seva amiga. Recordo que quan va començar a anar a l’escola es va posar a dir paraulotes que mai no li havíem sentit. Veig que la meva filla és molt influenciable.” No ens precipitem. Abans de retreure-li que es deixa endur per les companyes, és més profitós d'ensenyar-li a afirmar-se en les coses del dia a dia. 

La veritat és que quan observem que des que va amb l’Àxel el nen ha canviat els Lego per la Playstation i imita els posats del seu amic, no deixem de preguntar-nos si el nostre Jordi no estarà mancat de personalitat. Fins on arribarà per acontentar els seus amics? A quins perills potser s’exposarà de gran per complaure els de la colla? El neguit dels pares és molt comprensible.

S’acosta St. Jordi i ja és hora d’anar directes al “poema” de Joan Maragall. El "poema" del que se'n citen dues frases molt guapes en l'anunci de la Damm sobre el Barça. És que si hi ha algun col.lectiu al qui pot fer forat el missatge d'aquest anunci  és el del adolescents. Si hi ha un lloc on escoltar 

Estimar el teu ofici,
vigilar cada detall,
va cantar en un poema,
Joan Maragall. 

La passió, la dedicació, l`atreviment,
la curiositat. I estimar la feina
és la nostre creativitat.
Son les ganes, treballar fort,
Desperta company! Es millor que la sort.

és l’aula a l’hora de tutoria o de llengua. I a qualsevol hora, ves! Doncs això, ara ja toca anar al “poema” de Maragall, treballar-lo i fer-lo aprendre per a la Setmana de Les Lletres, entre sant Jordi i Montserrat. 

És un nen, però sap les coses i les que no sap, les intueix. Amb 10 anys, l’ Oriol va cada quinze dies a casa del pare. En torna esverat. La mare m’explica que el nen no vol anar-hi més. Es veu que allà des de la seva habitació sent els embats amorosos del pare amb la seva companya. Quan la mare s’ha posat en contacte amb el pare per recordar-li “els seus deures morals”, li ha contestat “que el nen en veurà més.” 

Deures moral? Situem el fet: no es qüestió de moralitat sinó de la construcció de l’Oriol, El pare posa en perill el desenvolupament del fill tot obligant-lo a sentir unes expansions sexuals alienes.

Els maltractaments de la germana de la Berta van acabar. En part per la intervenció dels interessats i en part per unes circumstàncies que hi van ajudar. Aquest va ser el desenllaç de la història.

Potser que diguem el nom de la petita. La germana de la Berta es deia Natàlia i tres anys més tard va començar Primària a la nostra escola. La conversa amb  l’àvia va tenir un corol·lari obligat: com a psicòleg del centre li vaig fer avinent la conveniència que jo hi intervingués. Al cap de pocs dies vaig concertar una entrevista amb els pares.

En un fòrum francès, els pares desesperats d'una noia de 16 anys demanen ajuda perquè la seva filla vol convertir-se a l’Islam. Aquí no m’ha arribat cap cas, però he vist dones del país amb el mocador al cap; m’imagino que han entrat a l’Islam de grans. Però un moment o altre, la situació d’aquests pares francesos es repetirà a casa nostra. 

Aquests senyor es declaren tolerants, tot i així creuen que la seva filla “ha anat massa lluny per nosaltres. Com podem sortir d’aquest atzucac?”

Aquella mare va venir a demanar-me consell. Feia uns mesos que els seu marit i ella s’havien divorciat. Seguien enfadats. Evidentment, el Manel, el fill petit de deu anys, ho notava. El dia abans li havia etzibat aquesta pregunta:

Per què el pare no vol dir-te ni hola?