A pesar de pensar lo que pienso, a veces no tengo más remedio que dar gracias por el hecho de que Catalunya sea sólo una comunidad autónoma del Reino de España. Que el Govern de la Generalitat no sea el Ejecutivo de un país independiente del que se espera un papel en el concierto internacional tiene sus ventajas, principalmente la reducción del ridículo y del esperpento públicos a una dimensión más o menos soportable. A veces, y contra mis propias ideas, me alegro de que la administración catalana y demasiados de sus gobernantes no pasen de ser figuras de un pesebre marciano ubicado en la periferia de la periferia, casi tanto como esa Galicia dócil de Pérez Touriño, que Zapatero nos pone como modelo. Al contemplar la imagen de Joan Saura, conseller de Interior, participando en la manifestación del pasado sábado en Barcelona, la misma donde un encapuchado exhibió una pistola (me da igual si era real o de juguete), supe que todavía no hemos tocado fondo. La función de circo continúa. El actual Govern de la Generalitat cuenta con consellers responsables y preparados que tienen sentido de país y del cargo, como Nadal (que ayer intentó introducir racionalidad en las prohibiciones de la velocidad por carretera), Tura, Maragall, Tresserras o Castells. Pero, desgraciadamente, el tripartito también alimenta fenómenos como Saura. Todo el mundo tiene derecho a manifestarse en democracia, pero los ministros de un Gabinete lo hacen en contadas ocasiones. ¿Por qué Saura no trató la reciente manifestación de supuesto apoyo al pueblo palestino igual como trató la manifestación que tuvo lugar en la capital catalana el 1 de diciembre del 2007 sobre el déficit de infraestructuras? Al igual que ahora, ICV se sumó al acto, pero el conseller de la policía excusó entonces su presencia en la calle porque debía –dijo– estar pendiente del operativo de seguridad. Saura, como también hace Zapatero, busca en determinadas fotos y consignas que no cuestan ni un céntimo) quedar bien con la parroquia y tapar, de paso, la falta de ideas y acciones contra la crisis. Otra muestra de incoherencia fue el aval que, con su asistencia a la manifestación, dieron varios políticos del PSC, ICV y ERC a la feroz crítica que el manifiesto de los organizadores hace de los contactos oficiales entre la Generalitat y el Gobierno de Israel, especialmente contra los departamentos de Carod-Rovira y Huguet. Como si no fuera con ellos, Ridao, Tardà, Ferran, Figueras y Herrera escucharon el duro varapalo al tripartito, en medio de dignas y respetables llamadas a la paz. Pero también en medio de amenazas a personas y entidades, rezos nada tolerantes y gritos fanáticos en apoyo de Hamas, organización totalitaria y terrorista. Para completar el cuadro, apareció también por allí el peculiar y ahora convergente Colom, quizás para recordar cuando, siendo joven, se sintió fascinado por la revolución iraní, que, como todo el mundo sabe, tanto hace por la paz en Oriente Medio.

Francesc Marc Alvaro, a La Vanguardia, 29 de desembre de 2008. Huntington en Gaza.
Ha fallecido Samuel P. Huntington, autor de la obra Choque de civilizaciones,mientras arrecian los ataques de las fuerzas israelíes sobre la franja de Gaza, territorio palestino bajo control del movimiento radical Hamas, cuya actividad terrorista es sostenida, entre otros, por el régimen iraní. El conflicto que enfrenta a israelíes y palestinos desde hace más de medio siglo puede leerse a la manera clásica, como una lucha trágica de dos naciones en un territorio pequeño, dos sueños en disputa por un mismo suelo. Pero no lo diríamos todo si no añadiéramos algo más. Desde los años ochenta, a raíz de la influencia de la revolución fundamentalista en Irán y los grupos de reislamización de base en varios países, se superpone otro esquema al drama de Oriente Medio: el del choque de civilizaciones. Que los neoconservadores norteamericanos bebieran de Huntington en su día no quita ni añade verdad a esta realidad empíricamente comprobable. El extremismo islamista, político y/ o armado, busca en cada acción el choque de civilizaciones, lo explota, lo justifica, lo ensancha y lo transforma en su razón de ser. Fuera del seguimiento estricto y literal de la ley divina en todos los órdenes de la vida, los radicales islamistas sólo ven infieles que merecen castigo. El mundo moderno aparece como un error que combatir. La democracia, el pluralismo, la libertad individual y la supremacía de la ley civil son la quintaesencia del pecado.

El presidente palestino, Mahmud Abas, ha recordado que la respuesta de las fuerzas armadas israelíes se ha producido porque Hamas ha roto la tregua. Las localidades del sur de Israel llevan mucho tiempo soportando el lanzamiento, desde Gaza, de cohetes Qasam (se ha llegado a los 70 al día), morteros y algunos misiles Grad. Los líderes de Hamas, que siguen propugnando la destrucción de Israel y se niegan a cualquier negociación, buscan con ahínco aparecer como víctimas, aun a costa de poner en peligro a toda la población de Gaza, para desplazar así al moderado Abas y su partido Al Fatah, que controla Cisjordania. Mientras, y como nos informaba Cymerman recientemente, Hamas no ha dudado en aprobar leyes inspiradas en la lectura integrista del islam que aplicará sobre el millón y medio de personas que viven en la franja. Al que robe le cortarán la mano, y al que beba alcohol en la calle le caerán tres meses de cárcel. La suerte de las mujeres, en caso de ser acusadas de adulterio, es descriptible. Implantar en Gaza un régimen islamista contra la visión laica y prooccidental de Abas es puro choque de civilizaciones. Que Hamas ganara las elecciones no borra su perfil totalitario.
Desde nuestra confortable Europa vemos desproporcionada la respuesta militar de Israel. No nos hacemos preguntas. Seguimos la corriente. ¿Cuánto aguantaría usted con Hamas apuntándole cada día a la cabeza?

Article publicat per Salvador Sostres, el passat 30 de desembre de 2008, en la seva columna del diari Avui.

Els jueus només desperten compassió a Auschwitz. Fent fila per entrar a la cambra de gas. Només a Auschwitz. I fou a despit del món que, després de tant dolor, aprengueren que per sobreviure havien de defensar-se. No és estrany que després de persecucions i exterminis, que després que quasi tots els pobles del món tinguin algun episodi criminal amb els jueus; i després que tots sense excepció els haguem girat l'esquena en una ocasió, hagin après que la llibertat és un camí costerut i solitari. Però a l'estúpida socialdemocràcia no li agrada que Israel se'n surti ni que els jueus sobrevisquin, i ara diu que usen una força desmesurada, com si les guerres s'haguessin d'empatar i el que importés fos participar-hi. O que els palestins només tenen pedres, com si els mortífers coets de Hamàs només fossin pedres, i com si Israel hagués de renunciar al seu exèrcit perquè en lloc d'una eterna guerra per sobreviure això fos un partit de costellada amb el filial del Barça. Mentre el vell fantasma de l'antisemitisme continua recorrent Europa, vull dir que estimo aquest poble que té la noblesa i el coratge de defensar la democràcia i la llibertat enmig d'un cau de cínics, corruptes, assassins i fanàtics. Aquest poble que s'ha mantingut fidel a la memòria dels seus morts i que no l'ha traïda mai, i que no s'ha deixat comprar mai, i que ha defensat els valors occidentals allà on fins i tot la vella Europa ha dimitit de defensar-los, fent, per cert, molta, molta llàstima. El poble dels pobles, l'honor de l'espècie, emocionant lliçó de perseverança. Un missatge de dignitat i d'esperança quan aquí tot decau. Sou els bons en la guerra més crucial, els que no us heu rendit mai. No tingueu por. Sou l'elit de la humanitat.

Salvador Sostres.

Crònica edició Camp de Tarragona, diari El Punt, dilluns, 22.12.2008. Foto: O.M.
S'estrena a l'Aleixar la cantata «Nit de nits».
El compositor vigatà Josep Baucells i l'escriptora de l'Aleixar Fina Anglès van estrenar ahir a l'església de Sant Martí Bisbe de l'Aleixar la cantata del cicle de Nadal Nit de nits. La interpretació va anar a càrrec del Cor Cabirol, la Coral Xicalla –cors infantils– i la Coral Canigó, de Vic, a més d'Anna Casadevall com a solista i Joan Camps (trompa), Joan Manuel Chouciño (arpa), Mia Mariné (corn marí) i Josep Baucells (orgue). La direcció va anar a càrrec de Xavier Solà.
L'acte el van encetar, els parlaments del capellà, mossèn Manel Fuentes, el meu i el de la Fina. Un èxit rotund de públic i d'interpretació, sobretot per part de la canalla, ja que a més de cantar com els àngels, van donar una lliçó de comportament exquisit. Al acabar l'acte hi va haver el lliurament dels obsequis i tot seguit ens vam dirigir cap a la sala d'actes de la Societat per tal de dinar plegats. El regust de la calidesa i l'amistat el vam notar des del primer moment i estic convençut que presidirà les noves oportunitats que tindrem en els dies que vindran. Per part nostra ja hi podeu comptar i dono per fet la bona disposició dels cantors viguetans, ara ja, amics. 

La hanukà o "Festival dels Llums" és una celebració jueva que té els seus orígens als llibres Primer i Segon de Macabeus, que no formen part de la Tanakh, sinó dels llibres deuterocanònics. El miracle de les reserves d'oli per a un dia que en van durar vuit es descrigué per primer cop al Talmud.

La hanukà marca la derrota de les tropes selèucides que havien provat d'impedir als jueus de practicar el judaisme. Judes Macabeu i els seus germans destruïren les forces dels selèucides i van rededicar el Temple de Jerusalem. El ritual del festival marca l'encesa d'una espelma cada dia dels vuit dies de la hanukà mitjançant una espelma extra i especial anomenada menorà.

Amb la comercialització del Nadal cristià durant el segle XX i l'intercanvi de regals, el Nadal ha esdevingut la festa principal del món occidental. Després de l'establiment de l'estat d'Israel, la hanukà va començar a servir, a més de com a celebració dels esforços del poble d'Israel per a sobreviure, com a festivitat d'intercanvi de regals que pogués funcionar com a alternativa al Nadal. Tanmateix, el Hanukà sempre ha tingut una especial importància festiva per als nens.

Ahir dissabte, 6 de desembre, en companyia de la Colla Gegantera i dels Bastoners de l'Aleixar, em vaig desplaçar fins a Prades, per tal de participar en les jornades culturals, juntament amb els Gegants de Prades i Els Pastorets de Prada de Conflent. Vam arribar pels volts de les onze del mati i tal com era d'esperar, fotia un fred que pelava. Un breu cercavila i parlaments de les autoritats a la Casa de la Vila. Em van agradar especialment les paraules del Mossèn de Prades, d’origen mallorquí i que conserva, per sort,  un lleuger accent de les Illes. Va parlar clar i català sobre els Països Catalans; recollons si va parlar clar. També vaig aprofitar per fer amics, concretament Gilles Planas i Enric Balaguer, dos catalans de l'altra banda dels Pirineus, que a la fotografia  m’acompanyen al costat de l’Anton Bages,  conegut activista president d’Òmnium Cultural Baix Camp i el veritable alma mater de la trobada.  Vam intercanviar opinions i punts de vista sobre la situació de la nostra nació, de fronteres imposades, d’experiències passades i de projectes immediats; tot plegat molt emocionant i enriquidor.

Estic segur que l’any vinent ens veurem al peu del Canigó.  Bon viatge de tornada.

Sr. President d’aquest Congrés Comarcal i Srs. Membres de la taula del congrés ...

Encara no m’havia passat cap vegada i avui ha quedat demostrat que hi ha un moment per a cada situació. M’he aixecat, com cada dia, a les 6 per treure la Neu a fer un tomb i m’he trobat que quant m’estava apariant per sortir, ha arribat lo meu xiquet de celebrar La Castanyada. I collons, sis hores de feina, donen per molt, així que deu haver estar grossa la castanya. La saviesa popular ja ho deixa ben clar: En aquest mon, xiquet, los uns patim i ... 

Avui ha quedat constància, en forma de felicitacions i obsequis, que porto 50 anys a l'esquena. Aquells dies de finals d'octubre de 1958, els cardenals de l’església catòlica eren a Roma, per reunir-se en conclave i elegir el que, al cap de pocs dies, seria el Papa Joan XXIII. Els voltants del camp del Barça, a tocar de la maternitat provincial, eren plens de camps conreats -avui també ho conreen però més aviat de nit-. El Che Guevara era a les muntanyes de la Sierra Maestra cubana, preparant-se per l'embranzida final que el portaria, juntament amb el gruix de l'Exercit rebel, a entrar triomfalment a l'Habana durant els primers dies del mes de gener de 1959. Mentrestant, Sor Maria Olesti, una de les dues germanes, monges, de Cal Diego, havia enllestit la novena dedicada a Sant Anton Maria Claret. Finalment, al cap de tota una sèrie d'entrebancs que ara no venen al cas, vaig venir al món. Magdalena Brau Vallverdú, la tia Malena com li deien a casa, la Malena Boles tal com l'anomenaven els aleixarencs de l'època, diuen que va tenir una gran alegria: feia vint anys que, al Front de l'Ebre, hi moria un dels milers de soldats republicans que hi van deixar la vida; era Josep Alasà Brau (1915-1938), l'únic fill que li quedava, ja que la xiqueta havia mort de joveneta. Només vam conviure un any però m'expliquen que m'ho consentia tot.

També he notat, segurament que motivat en gran part per la xifra 50 que ens ocupa, que les felicitacions de rigor eren més intenses: Cinquanta anys no es fan cada dia. Una frase mítica, que podríem aplicar a totes les edats, però els nombres tenen el seu encant i misteri. El proper que serà rellevant, no hi ha cap dubte, seran els 65.

De moment, però, queda molt de tros per arribar-hi, i com deia el cantant barceloní del Poble Sec: El camí fa pujada i vaig a peu.

Moltes gràcies a tots els que avui us heu pres la molèstia de dedicar-me uns moments i m'heu fet sentir una mica de caliu. I és que son aquelles petites coses que donen benefici a la persona, més que els calés o el menjar. Sóc dels que opino que podem passar amb molt poc, tant de l'un com de l'altre, però segur que ens farà molt més profit una bona dosi sincera de caliu, en una intensitat suficient per tal que arribi a presidir la nostra activitat diària; en cas contrari vindran aquells dies amargs i alhora vidriosos i serà llavors quan les passarem putes de veritat.

Amb una exitosa assistència de prop de 100 persones, dissabte passat, 18 d'octubre, a les 8 del vespre, vam engegar el Correllengua 2008. El nostre president, Sr. F. Andreu Lascorz, ens va dedicar 1 hora del seu temps, per il·lustrar-nos sobre la presència jueva, tan a Catalunya com a l'Aleixar. Al finalitzar l'acte, vam “atacar” per terra, mar i aire, una degustació de falafel i humus preparat per la meva xiqueta, la Meritxell, tot ben regat amb els vins i el cava dels amics ELVI WINES. Els assistents es van repartir per meitat, entre molts aleixarens i amics de l'ARCCI

Fins aviat. Shalom.

El president de l'ARCCI, Sr. Andreu Lascorz, ens oferirà el proper dissabte, 18 d'octubre, a les 8 del vespre, a la Societat, una conferència amb el contingut: * La polèmica judeo - cristiana * Jueus catalans / jueus sefardites * L'educació als calls catalans * Sobre la comunitat jueva de l'Aleixar.
Al finalitzar l'acte hi haurà un petit tast de vins caixer i productes de la cuina tradicional jueva, ofert al mateix local. La conferència s'emmarca dins el Correllengua 2008 i encetarà els actes previstos durant el cap de setmana.