Mireu-me: assegut al mig de la Diagonal de Barcelona, esperant amb cara espantada la càrrega policial contra una manifestació de mestres. Això de lluitar per l’escola pública em ve de lluny, devia ser l’any 1990 i la foto va sortir a portada del País. És difícil ser docent i no implicar-se en defensar l’educació més enllà d’allò estrictament laboral i en tots aquesta anys  he fet més vagues per defensar valors i condicionar polítiques educatives que no pas pel sou. És per això que em vaig sentir impulsat a anar abans d’ahir al matí davant del Parlament de Catalunya. A la cambra s’aprovava la Llei d’Educació de Catalunya i els meus companys diputats d’Esquerra anaven a donar el seu vot afirmatiu a una llei que ha estat contestada massivament per tota la comunitat educativa, que ha ocasionat milers de reunions i assemblees als centres de tot Catalunya, concentracions i quatre vagues massives acompanyades de les manifestacions més grans que mai s’havien vist en aquest país en materia educativa. Vaig plantar-me allà, prop de l’escultura del desconsol, a pensar en tanta dedicació militant per l’escola pública, on he treballat i on he portat els meus fills. Vet aquí que un partit d’esquerres, que havia liderat als anys trenta la gran obra de l’escola republicana, l’escola nova unificada que havia de construir una nova societat catalana, lliure, igualitària i democrática,  estava votant una llei que no aporta cap millora al nostre sistema educatiu, que col·loca a la xarxa pública en condicions de subsidiarietat, que consolida i augmenta el poder i la influència de les patronals religioses en l’àmbit educatiu, que destina més diners als centres privats sense cap obligació ni cap mecanisme per evitar la distribució desequilibrada de l’alumnat, que permet la segregació per sexes, fet que implica que no hi ha cap voluntat de rescindir els concerts en aquells centres d’elit que, a més, escolaritzen de manera separada nens i nenes, que amplia els concerts a noves etapes educatives: 0-3, Batxillerat i Formació Professional, el que implica més diners públics gestionats per centres privats i un augment de la segregació social a l’educació, que estableix mecanismes a través dels quals es pot destinar diner públic per a la nova construcció de centres privats concertats, que consolida el camí obert cap a la privatització de determinats sectors, a partir de la municipalització i altres vies: 0-3, educació de persones adultes, serveis educatius, extraescolars, que estableix un model d’autonomia basat en la diferenciació dels centres segons els resultats escolars, que afavoreix l’autofinançament dels centres públics que conduirà a incrementar les diferències segons el seu entorn social, que no comporta  cap compromís de dedicar més recursos als centres públics que són els que tenen més mancances…

La fotografia Montilla-Mas, hores abans de començar la sessió parlamentària ho diu tot: una llei que ha fugit del consens amb la comunitat educativa i que ha cercat l’acord polític amb una CiU, especialment amb Unió Democràtica que té molts interessos patronals i ideològics que defensar. La LEC és una llei per a l’alternança política en clau sociovergent i Esquerra, que no ha estat convidada a la foto, malgrat l’entusiasme en defensar la llei, no compta.  El premi de consolació són unes portades als diaris de la dreta espanyolista que fixen la seva crítica a la LEC només en el títol lingüístic i això sempre dóna aire a qui vol justificar tota la llei amb el blindatge de la immersió lingüística. Als inicis de l’aventura de retornar el català a les aules, a mitjans/finals dels anys 70, persones extraordinàries com en Joaquim Arenas, en J.M Pascual, l’Enric Larreula o la Carme Alcoberro, de la DEC d’Omnium, ens feien provar als centres un material d’aprenentage del català per a no catalanoparlants basat en el conte de “El Castell d’Iràs i no Tornaràs” que després es va editar i va ser el llibre de referència dels primers anys de català a l’escola. Un home imprudent juga i perd tota la fortuna i el seu fill ha d’anar a recuperar el seu patrimoni a un desconegut “Castell d’Iràs i no Tornaràs” fent un viatge llarg i ple d’incerteses. Ves que no hàgim de fer aviat un viatge semblant,  per a recuperar un llegat polític acumulat amb molt de sacrifici i per molta gent des d’aquells ja llunyans finals dels setanta!  

De totes les manifestacions del geni català confesso que l'ou com balla" sempre ha estat la meva preferida. Els surtidors de la plaça de l'ajuntament serien un magnífic repte per a posar més d'una dotzena d'ous ballant en bateria!. Bernoulli, Newton, Coanda i uns quants efectes més de la física de fluïds al servei d'una tradició que diu molt del poble que contempla l'ou levitant dins del surtidor, sotmès a un raig en règim turbulent i irrregular, sempre esperant el moment que un canvi en la força de l'aigua el faci caure per remuntar el vol altre cop, indefinidament.

El buc insignia de Greenpeace ha atracat al moll de Barcelona. El Rainbow Warrior II (el primer va ser enfonsat pels serveis secrets francesos a Nova Zelanda). Amb motiu del 25 aniversari de la creació de Greenpeace-España han donat la volta a la península exposant els efectes del canvi climàtic. Greenpeace és una organització internacional, molt complexa, professionalitzada i que compta amb simpaties i fons econòmics guvernamentals. L’efecte mediàtic de les seves accions és gran i segur que ha contribuït a aixecar la consciència ecologista de molta gent, però són una mica com el superheroi emmascarat que sorprèn però no crea una base local des d’on ser present durant tot l’any. A més Greenpeace sembla que tingui certa al.lergia a l’ús del català: mai no he vist una pancarta en català en cap acció feta als Països Catalans,  la seva web.es  està només en castellà, la seva revista i també tots els productes de la seva botiga. Malgrat tot, felicitats per l’aniversari, com diuen ells mateixos: “25 años de rebeldia a la española”.

Si passegeu pels vells camins entre Sant Boi, Sant Climent, Torrelles o Santa Coloma veureu l'espectacle de les cireres, arrecades vermelles penjades dels arbres aliniats seguint antigues feixes i marges de pedra. Però és tan curt el temps de les cireres!. Us deixo aquí aquesta bonica cancó esdevinguda himne revolucionari que evoca la comuna de Paris i tots els somnis que no han de morir, encara que l'Europa d'avui deixi poc marge a la lírica.

Ja tenim l'Oriol Junqueras d'eurodiputat i dins del quart grup de la cambra, l'ALE, que tindrà 58 diputats. Bona feina Oriol!.
A Sant Boi molta abstenció (quasi el 64%), forta davallada del PSC que perd quasi 3000 vots i un 8% d'electorat, també baixem lleugerament IC i Esquerra però salvant els mobles i la vaixella, CiU és l'únic partit que puja i el PP es manté. Gràcies als 1117 votants que malgrat el fosc ambient polític que vivim han tornat a confiar en Esquerra i han tornat a portar la sobirania a les urnes.
De bon matí, abans de començar la ronda de col.legis electorals, els regidors d'Esquerra vam fer un modest acte simbòlic. Ahir, entre altres celebracions, era 7 de juny, aniversari de la revolta dels Segadors. Un dels seus caps locals i molt actiu en els fets de Barcelona va ser l'Antoni Soler, que durant la guerra dels Gorretes o dels Barretines, l'any 1689, va ser un dels dirigents, que va ser mort, diuen que a traició. Els regidors d'Esquerra ens vam plantar davant de casa seva ( a la colònia Güell, ara segregada de Sant Boi) i vam posar-hi unes flors, només que sigui per recordar que som en temps de sega...

En el darrer minut de la campanya de les eleccions europees faig la meva darrera encartellada. Votaré l'Oriol Junqueras.

L’ Entitat de Medi Ambient de l’Àrea Metropolitana té previst aprovar en les properes setmanes una planta incineradora per 450.000 tones de rebuig dels ecoparcs. Ampliar la planta incineradora de Sant Adrià del Besòs, recuperar el projecte de Castellbisbal o ubicar-la a Vallcarca ( a la costa de Garraf) o als terrenys de tractament de residus de Gavà-Viladecans són les diverses opcions que estan sobre el tauler i no sé quina és pitjor. Una incineradora a la vall baixa del Llobregat, ja prou contaminada per ciments Molins, pels polígons de Sant Andreu de la Barca i del mateix Castellbisbal? Al mig del parc agrari i del delta? Retornar al Garraf després de clausurar l’abocador de la vall de Joan?. Si finalment s’aprova aquesta planta suposarà que la major part del pressupost ( el 70%) del pla de gestió de residus ( 200 milions) es destina, no a la prevenció i a les bones pràctiques de recollida selectiva, sinó a una pràctica antiecològica contrària a la Directiva Europea, segons la qual la incineració o altres processos de valorització energética dels residus és només el darrer recurs quan totes les altres fases estan ben implantades. El que passa és que si sumem la capacitat de la nova incineradora ( 450.000 tones anuals) i les 350.000 tones que es cremaran a Sant Andrià, tornem a on erem fa 10 anys i això vol dir que no s’han fet  els deures que la UE va posar a tots els estats membres en percentatge de reciclatge, on Catalunya està molt lluny d’assolir-los. L’incompliment o la manca d’eficiència de la recollida selectiva d’alguns dels municipis més grans com Barcelona o l’Hospitalet de Llobregat ha portat el sistema al col.lapse mentre, com sempre, es vol posar tota la pressió a la ciutadania. Aquestes notícies adverses arriben en uns dies en que a Sant Boi estem portant a terme campanyes de millora  de la recollida selectiva i de la minimització de les fraccions domèstica i comercial, hem ampliat la recollida de roba usada i estem concretant la ubicació de noves minideixalleries urbanes, però Sant Boi no és una illa  i necessitem saber que allò que intentem fer bé aquí no té un destí diferent als bons propòsits que ens mouen quan triem a l’hora de comprar i reduir envasos o quan separem la brossa a casa i la dipositem als contenidors adequats.

Es presenta, dijous, 4 de juny,  el monogràfic de la revista Docència dedicat al centenari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Aprofito per publicar aquí un article que no vaig lliurar a temps per poder ser inclòs a la revista.

LA VIGÈNCIA, O NO, DE FRANCESC FERRER I GUÀRDIA

 

S’ha escrit que a Catalunya, en sentit estricte, només hi ha dues tradicions pedagògiques autòctones: la de les monges de Vedruna i l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia.

En el centenari de l’afusellament del pedagog d’Alella, al fossar de Santa Amàlia del castell de Montjuïc, cal preguntar-se sobre la vigència dels principis pedagògics que van crear l’efímera Escola Moderna. Sense haver caigut a l’oblit i havent tingut el reconeixement de lloc comú per part dels moviments de l’esquerra pedagògica catalana, l’experiència d’aquella institució escolar no està dins l’univers de referències que aquests han construït a partir de  la memòria de l’escola republicana dels anys 30, i Ferrer i Guàrdia, com a figura mítica, però llunyana, queda situat en zona boirosa més enllà de la història. Sembla però que per certs sectors, encara, el seu record representa incomoditat i amb prou feines 4 o 5 escoles i instituts de tot Catalunya porten avui el seu nom.

(segueix)

Des que el PSC recomana que es vagi a llegir la biografia de Vidal Quadras a Viquipèdia, el text de l’enciclopèdia digital varia per moments per tal d’amagar allò que l’Oriol Jonqueras va deixar ben clar: l’Aleix Vidal-Quadras procedeix d’una familia que va fer fortuna amb l’esclavitud, negoci que es va allargar fins les portes del segle XX a l’Espanya borbònica, cosa per la qual mai han demanat cap mena de perdó. Diu l’Aleix Vidal-Quadras que no ha parlat darrerarment amb el seu rebesavi, i això l’honora. El meu avi, que va començar d’infant fent de saltataulells i que es va guanyar la vida honradament com a lampista, em deia quan es referia a la gran burgesia catalana: “cada ric té un avi a l’infern”. Si n’hi ha, d’infern, segur que hi són tots els Güells, els marquesos de Comillas, etc.

La Via Laietana de Barcelona s’ha convertit en aquests anys de democrâcia en el manifestòdrom més gran de Catalunya, és una mena de  Canyon of Heroes  de Nova York, per on passen les desfilades de les grans celebracions. La part final de la Via Laietana, amb els edificis alts, també té un aire de “gorja dels herois”més nostrada . Sempre em sorprèn, especialment en les manifestacions sindicals que la gent passi Via Laietana avall, primer pel costat de l’estàtua de Cambó, la plaça d’Antoni Maura, on hi ha el Foment del treball, i , al final, l’estàtua del marquès de Comillas, darrera la Llotja, sense cap al.lusió, sense adonar-se’n. De fet la inmensa majoria dels manifestants ni deuen saber qui eren aquests funestos personatges. Fa uns anys encara hi havia a Barcelona en alguns llocs pintades fetes amb quitrà que deien “Maura No”, n’hi havia una darrera del museu Picasso en un carreró ara convertit en plaça. S’hagués pogut salvar com a part de la història de la ciutat però la van esborrar –potser era el grafitti polític, de l’època contemporània, més antic que es conservava a Barcelona, però no era història “noble” com els palaus adjacents del carrer Montcada. Tot descansa sobre la desmemòria.

 

 

Mentre escoltava avui l’Oriol Junqueras al palau de congressos a Barcelona, especialment en la darrera part del seu discurs , sublim i encertadament resolta amb una cita del meu admirat Salvat-Papasseït,  em venia al cap una comparança entre el que és Esquerra i un dels productes geològics més ben coneguts per mi.

Hem definit l’Esquerra com un punt de trobada de gent diversa, com un partit d’al.luvió, cosa que ens permet un ventall ampli d’esquerres, no sempre ben resolt pel que fa a la circulació d’idees i debats polítics interns. Esquerra  es pot comparar amb una roca, abundant a Catalunya i que forma alguns dels relleus més originals del nostre paisatge: els conglomerats – penseu en Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montsant, la serra d’Oden, Collegats…

Els conglomerats están formats per fragments de roques preexistents. N’hi ha de mida gran, blocs i còdols amb una historia prèvia de transport i rodament per lleres i torrenteres, de petrologies diverses: uns procedents de roques magmàtiques, granítiques, nascudes de l’interior de la terra, altres tenen un origen més tranquil sense tants cataclismes, sedimentades pausadament en conques marines al llarg d’anys i panys, altres són metamòrfiques, transformades a partir d’altres roques prèvies que han canviat la seva mineralogia. Hi ha una matriu fina que aglutina els còdols, que amoroseix el seu contacte que permet un cert ordre, una estructura del volum rocós. I finalment hi ha un ciment que no es veu a cop d’ull, però que dóna al conjunt la seva solidesa. El ciment no procedeix d’aportacions terrígenes sinó de la cristal.lització de fluids interns que circulen per la porositat i que la segellen. A diferència de les graves no cimentades, els conglomerats poden formar relleus molt altius i formes de gran bellesa i originalitat. A Catalunya en tenim de ben genuïns,  però aquestes acumulacions, de gruix i extensions quilomètriques, responen a procesos extensos de la tectònica global. Els conglomerats marquen sovint els límits entre unitats geodinàmiques,  a cavall d’orogènies que alcen muntanyes.

Som així: al.luvionars, de fonts diverses, amb trajectòries rodades, amb components molt magmàtics però d’altres resultat de la pluja fina, i units per un ciment intern producte del trànsit d’idees per l’interior orgànic. El resultat, quan el ciment consolida, és la solidesa I la resistència a la dissolució interna i a l’erosió dels agents externs.

No sé si ha quedat clar que allò responsable de la solidesa de la roca, de la seva resistència al desgast no són els còdols, que, un a un, poden ser granítics, de pedra picada diríem, però que també están presents en les graveres que els rius disgreguen, s’emporten aigües avall i que resedimenten disperses. No, la fortalesa del conjunt està en el ciment, que no ha arribat com a component individual més,  sinó que és el producte de circulacions de fluids interns, quan ja eren junts  còdols, sorres i llims i que els fa solidaris al cop del martell de geòleg. No sé si m’explico…

Ahir, envoltat de la seva gent, l’Oriol Jonqueras va saber comunicar, en un brillant inici de campanya de les eleccions europees, tota la passió i la força de les conviccions que el caracteritza. L’Oriol será un bon eurodiputat, com ho va ser en Bernat Joan, sap on va i que ha de fer i representar. Anirà a un parlament europeu que aquests darrers anys ha estat marcat per polítiques neoliberals  i on els estats volen segrestar la construcció d’una Europa realment plural, social, sostenible, transparent, democràtica i que sigui un referent internacional en els conflictes, en la superació de la crisi económica, en l’impuls de noves economies, en la sostenibilitat ambiental i en la protecció de l’entorn natural i de la biodiversitat . Si el missatge és que per comptar a Europa s’ha de ser un estat, anem a anunciar l’emergència d’un nou estat i l’ampliació interna de la Unió, per tal de donar-nos cabuda com europeus de primera. Aquells que diuen que a Europa no s’ha d’anar a reivindicar-nos com a catalans és que ja els està bé l’estatus actual. Hem vist com sovint a Europa es reprodueix l’al.liança entre PSOE i PP, que comparteixen filies hispàniques i el menyspreu a la internacionalització de la identitat i cultura catalanes. L’Oriol Jonqueras, des de Sant Vicenç dels Horts, població governada pel PSC-PP, ens va recordar com, malgrat l’ús electoral de la por al PP, no dubten en coaligar interessos com va passar a Navarra, com ha passat a Euskadi, com passa sovint al Congreso o a Brusel.les. Ho va dir l’Oriol ben gràficament: si l’eslògan és “si tu no vas ellos vuelven”, la realitat és que “si ellos no vuelven, nosotros te los traemos!”.

Bona campanya Oriol.

(A la fotografia l'Oriol en una visita a Sant Boi, explicant les polítiques europees sobre l'aigua a la vora del Llobregat)

S’ha consumat ja el primer acte de l’aprovació parlamentària de la Llei d’Educació de Catalunya. S’ha cercat l’acord entre PSC, CiU i ERC perquè  diuen que és una llei de país, quan en realitat no pensa en el país sinó en els partits. Si fos una llei de país hagués cercat en primer terme el consens amb la comunitat educativa i s’hagués estat més receptiu al que deien els mestres que han fet tres vagues exitoses contra la LEC en un any. El cert és que només és una llei pensada per a l’alternança política entre el PSC i CiU al govern, prou ambigua en alguns punts per a que qui governi la pugui fer anar per una banda o per l’altra. És una llei per al bipartidisme, en la qual ERC dóna gratuïtament un xec en blanc, ja que ni controlarà el seu desplegament des del govern ( actual o futur) ni li queda base social dins la comunitat educativa per  a fer de contrapunt. El gran argument és que s’ha blindat la immersió lingüística per llei davant el perill d’un decret espanyol que imposava la tercera hora en castellà, encara que la mateixa llei, en el seu títol lingüístic preveu la possibilitat d’escollir el castellà com a llengua d’aprenentatge  en el primer any d’escolarització. La temptació de convertir el títol II de la Llei en tota la llei és encoratjadora, donada la reacció del PP i de diaris com El Mundo, però la realitat és que és el mateix departament d’Educació qui retalla, per exemple,  una hora de llengua catalana al batxillerat l’any vinent.

Fa anys, es deia que la millor llei lingüística seria una bona llei urbanística, al.ludint a l’efecte dels barris guetto impermeables al català. Aplicada aquesta idea a l’educació hauríem de dir que la millor politica lingüística escolar és una bona escola pública. ERC s’ha volgut singularitzar per marcar una línia vermella que no es podia traspasar: el retrocés del català a les aules. Totalment d’acord ( imagineu, sóc el responsable al meu sindicat de la comissió lingüística i de relacions amb els sindicats STE del País Valencià i STE de les Illes, representant d’USTEC a la Plataforma pel Català a l’Escola, formada precisament en contra de la tercera hora en castellà,,,) Però no he sentit cap mostra igual de fermesa a Esquerra davant del fet que milers de demandes no tenen la plaça promesa a les escoles de persones adultes, on podrien aprendre el català, no he sentit cap rebuig a la desaparició dels batxillerats nocturns, que donaven una segona o tercera oportunitat a gent treballadora o que havia tingut dificultats i havia abandonat els estudis, no he sentit res contra els concerts d’elite, que segreguen per “ideari”, fins i tot que separen nens i nenes i que cobren quotes per tal d’allunyar pobres o immigrants de les seves exclussives instal.lacions. Curiosa manera d’afrontar una crisi econòmica com l’actual, en què s’estan retallant els pressupostos per als centres públics, que no estan dotant amb el professorat necessari, on s’estan tancant grups i s’hi està eliminant el batxillerat nocturn, plantejar-se desviar encara més diners per afavorir els comptes dels centres privats més el.litistes és un atemptat contra la integració social que provocarà la consolidació i l’augment de la fractura social a l’educació.

Esquerra fa de convidat de pedra en aquest festí entre PSC i CiU que obre més mercat a l’escola privada, bona part d’ella religiosa, via ampliació de concerts als ensenyaments no obligatoris, a preescolar, a batxillerats, als cicles formatius. La creació d’un Servei Educatiu ( ja no Servei Públic Educatiu, que deia el pacte Nacional) no comporta la desaparició de la doble xarxa público-privada, en tot cas l’emmascara, la pretesa gratuïtat no equipara, ja que posa en un pla d’igualtat en drets però no en obligacions l’escola pública, que escolaritza tothom, i les privades més elitistes, que fan trampa i que mantenen privilegis, ja que segons el redactat la llei, l’escolarització d’alumnes amb necessitats educatives especials i de condicions socials desafavorides no serà condició necessària ni obligatòria, només condició preferent, que els centres privats podran mantenir un carácter diferenciador i itineraris patronals o d’adscripció lliure a l’hora de matricular,  determinat per un suposat “caràcter propi” o “ideari” del centre. Finalment, quan es determina per llei que els centres podran autofinançar-se amb donacions i llegats, s’està abandonant l’escola pública a la seva sort i l’educació ja no és entesa dins les polítiques per a la igualtat d’oportunitats.

La direcció d’Esquerra no només s’equivoca, torça el seu ideari republicà i deixa anar llast abandonant i menystenint molta feina de militants a les aules, a l’esquerra pedagògica i als sindicats. Em proclamo dissident i no sotmetré la meva consciència a cap consideració de polítiques de saló ni a equilibris de govern, i no si val treure l’espantall del PP per fer una lectura pel broc gros de la llei. La meva dissidència no em fa un nàufrag, no sóc l’únic, molts militants i simpatitzants hem coincidit a les manifestacions i a les vagues d’aquests darrers mesos i ho seguirem fent.  Ahir en parlava amb un militant d’ERC, director d’una escola pública, persona activa en els moviments de mestres i m’explicava la seva consternació i el sentiment que s’havia menyspreat la seva dedicació social i militant de molts anys. Em deia: seguiré treballant per l’escola pública catalana, donant la cara com a militant d’Esquerra, perquè jo i el que penso som tan Esquerra com el qui més. La nostra dissidència no és important ni molesta massa, els embolics a Esquerra mai no han vingut per  qüestions com aquesta, tan carregada d’ideologia.

A la pàgina 8 de la revista municipal Viure Sant Boi  d’aquest mes de maig, hi ha un article sobre els nous serveis per a la primera infància que estrena Sant Boi aquest mes. La sorpresa està en la fotografia que il.lustra la bona notícia: un nen de mirada simpática que gateja.  Resulta que és el mateix nen de la publicitat antiavortista de la Conferència Episcopal Española!. És santboià aquest pobre infant sense drets que els bisbes comparen amb un linx que si que en té com espècie protegida?  Com és que sempre porta la mateixa roba?  N’ha d’assumir la custòdia l’ajuntament? Se’l farà fill il.lustre o adoptiu de Sant Boi? Haurem de rastrejar els boscos a la recerca del linx? Déu meu, quanta responsabilitat!

Ara que ens han posat pels carrers l'abusiva propaganda de les obres subvencionades pel "Plan E" (on no falta l'al.lusió a l'eñe d'España), és hora de fer números. Aquest és l'article del grup municipal d'Esquerra de Sant Boi al darrer Viure Sant Boi:


Algunes inversions en obres que es podran fer aquest any a nivel local provenen d’un fons habilitat des de Madrid pel govern Zapatero. Vol dir això que per fi hi ha una rectificació del maltractament financer que han rebut els ajuntaments en aquests trenta anys de democràcia local? Aquest abandonament també forma part del balanç d’aquests anys que alguns només descriuen en la seva part positiva. Dóna algunes pautes per saber com es tractarà Catalunya amb el nou finançament? El govern espanyol, amb el Fons Estatal d’Inversió Local no ens regala res, el que fem és recuperar una part dels recursos que nosaltres aportem a l’Estat. Recuperem una part del que ens deuen; el “Plan” és a compte de l’espoli fiscal. Algunes dades sobre el que representa el Fons Estatal d’Inversió Local respecte del dèficit fiscal dels Països Catalans: el dèficit fiscal dels Països Catalans és de 24.650 milions d’euros i el Fons Estatal aporta als Països Catalans 2.323 milions d’euros. La insignificància del Pla encara es veu millor amb exemples concrets: el pla de rodalia de Madrid costa 5.000 milions i els avals per salvar Caja Castilla la Mancha, 9.000 milions d’euros. El govern de l’Estat no rectifica, segueix amb una política de pedaços amb uns criteris esbiaixats, com el de la població, quan hi ha alguns territoris que han rebut menys inversió pública, que han estat més castigats que altres, com és el cas de Catalunya, per aquest motiu el pla no és equitatiu i és, justament amb aquest criteri inacceptable, amb el que la flamant ministra Salgado vol basar el sistema de finançament. Res de nou a l’oest.•

Sóc més de “la flor de maig” que no pas de “la creu de maig”, però en aquest món ha d’haver de tot. La creu de maig és una tradició popular arrelada a molts llocs, a Figueres es fa una fira, també hi ha festes a l'Aran i en diversos indrets dels Pirineus, al País Valencià és una activitat lligada a algunes colles falleres, etc. És una festa d’origen religiós però,que pel que fa a la seva versió en alguns indrets de Catalunya, ha anat derivant cap a aspectes folklòrics andalusos amb una base de tòpics i nacionalcatolicisme.

És sorprenent que aquesta activitat s’hagi incorporat al programa de festa major d’enguany i que, malgrat que tota la propaganda està exclussivament en castellà compti amb el suport de l’Ajuntament de Sant Boi i de la Diputació de Barcelona, al costat, de manera insòlita, de la Junta de Andalucia. Aquest intrusisme institucional és inacceptable, a no ser que els organitzadors, la Casa de Sevilla de Sant Boi no sigui una entitat catalana sinó que es considerin uns andalusos afincats a Catalunya i que la Junta sigui el seu govern i patrocinador. Les subvencions publiques que té, via govern andalús i Diputació de Barcelona, deuen ser quantioses, ja que Sant Boi està ple de banderoles a tot color i el programa d’actes dura tres dies amb tablaos flamencs, actuacions, missa rociera, espectacles equestres i, per donar la nota localista “exhibición de fuegos” a càrrec d’una colla de diables. Ja sé que aquest escrit no és per fer amics entre els organitzadors però he de manifestar el meu punt de vista crític amb l’encapsulament cultural i el menyspreu a la llengua i a la realitat cultural del país on viuen, la majoria des de fa 30 o 40 anys, No sóc ningú per dir que han de fer els catalans amb origens andalusos, ni vull imposar cap identitat ( qui traeix els seus origens és poc de fiar, com va dir en Carod una vegada a Sant Boi en la inauguració d’una seu de la casa d’Andalusia) , però com a membre del govern municipal he de manifestar el meu desacord amb el to que té tot plegat i amb el suport institucional sense condicions. Estic més al costat d’altres andalusos que serven  amb orgull els seus preuats origens però que han volgut esdevenir catalans i no uns eterns i melancòlics immigrants.