Representants dels sindicats de l’ensenyament USTEC-STEs (Catalunya), STEPV (País Valencià), STE-I /Illes Balears), STEE-EILAS (Euskalherria) i STEG (Galícia), signen a València un manifest pel reconeixement i impuls de les llengües nacionals

Aquest cap de setmana  s’han reunit, a València, representants dels sindicats d’ensenyament de Galícia, Euskalherria, Catalunya, Illes Balears i País Valencià per a analitzar la situació del gallec, basc i català en l’ensenyament en els territoris respectius, acordar propostes de treball conjunt i aprovar un manifest (que adjuntem) per a impulsar la normalització lingüística d’aquestes llengües.

Algunes de les propostes de treball acordades són:

- Continuïtat de les trobades, almenys una per any;

- Creació d’un espai virtual compartit;

- Articular una intervenció sindical col·lectivament quant a la normalització lingüística;

- Fer visible la situació d’aquestes llengües en els diferents àmbits d’intervenció (fòrums mundials, europeus, jornades, mitjans de comunicació, etc.).

- Organització d’un seminari sobre llengües nacionals en el Fòrum Social Europeu del mes de juny de 2010.

Els representants sindicals, a València,  han visitat l’Octubre Centre de Cultura Contemporània i s’han entrevistat amb Eliseu Climent per a donar suport a la campanya de la Iniciativa Legislativa Popular Televisió Sense Fronteres, impulsada per Acció Cultural del País Valencià.

Els representants sindicals han participat en una jornada sobre plurilingüisme a Xàtiva, organitzada per STEPV. Hi han intervingut Sónia Fernández (STE Galícia), Jon Moñux (STEE-EILAS, Euskalherria), Josep M. Cervelló (USTEC-STES, Catalunya), Maria Antònia Font (STE-i, Illes Balears) i Diego Gómez (Federació Escola Valenciana).

El manifest signat el podeu llegir a continuació:

L’enfonsament de part de l’Ateneu i el requeriment de l’ajuntament al propietari que retirés la runa i que ho fes de manera que no danyés les altres estructures i la subjacent masia de ca l’Amigant ha despertat a Sant Boi un sentiment d’urgència pel que fa a la salvaguarda del que fou solar d'una de les entitats culturals i recreatives referents dins i fora de Sant Boi durant molts anys. Dissortadament la història recent de l’Ateneu està plena de desencerts: unes juntes que van trair l’esperit ateneísta, una gestió econòmica nefasta, un intent de salvació convertint part de les instal.lacions en Bingo i Discoteca, etc., i per part de l’ajuntament de l’època una badada monumental de no aprofitar la subhasta per adquirir l’Ateneu a un preu de riure, el constant menyspreu a les reivindicacions veinals, planificacions urbanístiques a la carta que no contemplaven el manteniment de la unitat de la finca sinó el seu trossejament, etc. Una història trista, però cada cop hi ha més gent que vol mirar en aquest tema cap el futur i, per això es tan positiu que un dels grups més actius en la reivindicació de l’Ateneu sigui un grup de joves que han mantingut l’activitat a l’Ateneu per tal que no es perdés la seva memòria. Ahir es va produir un pas endavant important amb la declaració que es va aprovar en el ple municipal, a instàncies d’Esquerra. Esquerra va plantejar al govern i, especialment a l’alcalde, la necessitat d’un compromís amb l’Ateneu que deixés clara la voluntat d’adquirir el 100% de l’Ateneu  per a usos culturals i socials, que respectés la seva memòria, que enriquís la ciutat amb noves troballes arqueològiques i que es projectés cap el futur com un equipament cultural modern, emblemàtic i cogestionat. Un Ateneu, renascut de les cendres però aquest cop, i per primera vegada públic – és a dir de tothom-  equipament de referència destinat a crear una nova centralitat ciutadana a Sant Boi. El què s’ha de fer estarà supeditat al consens ciutadà i al substrat històric – material i immaterial -que conté aquest espai. La seva gran expectativa arqueológica imposa que, un cop en mans públiques, la primera cosa que cal fer és fer aflorar tota l’herència que conté des dels temps ibero-romans fins la masia de ca l’Amigant del segle XVII  que va ser escapçada per la construcció de l’Ateneu al segle XIX , ja que en aquell temps les coses velles feien més aviat nosa. Si algú encara alimentava alguna perspectiva especuladora amb la finca de l'Ateneu, ahir aquesta esperança es va fondre. La declaració institucional d’ahir porta tot l’adn de la lluita que han portat Esquerra i organitzacions veinals com la Plataforma Santboiana en aquests anys, ens dóna la raó i marca un compromís ineludible. Vetllarem per al seu compliment

"Des que el poblet d'Ascó, a la ribera de l'Ebre, va ser escollit com a lloc per a instal.lar-hi un complex nuclear de dos reactors i van començar les obres de construcció de la central, camuflada en un primer moment com a "fàbrica de xocolata" els veins les han vistes de tots colors:garrotades de la guàrdia civil, intimidacions de FECSA, suplantació de la voluntat popular a base de censar tots els treballadors de la central com electors que superen el nombre d'habitants d'Ascó de tota la vida, constitució d'un ajuntament afiliat a les elèctriques, arribades clandestines de camions carregats de material altament radioactiu, posada en marxa del primer grup, Ascó I, i elaboració d'un pla d'emergència de no-corris-que es pitjor, fallides a l'edifici del reactor, escapaments de vapors a l'exterior, evacuació a corre-cuita de treballadors que havien rebut altes dosis de radiació, cursets intensius de dues hores per a capacitar peons semi-analfabets per a treballar a l'interior del reactor que ja ha entrat en funcionament i simulacres d'accident nuclear teledirigits des del despatx de governació civil de Tarragona...". Això escrivíem a la revista Lluita editada per IPC (Independentistes dels Països Catalans), el novembre de 1983, després que la Taula Antinuclear i Ecologista fes una manifestació-enterrament a Ascó el dia de difunts d'aquell any. enterrant les comarques de l'Ebre "mortes davant la indiferència general a mans de les companyies elèctriques i els pronuclears". Semblava la darrera batalla contra la nuclearització. Avui però Ascó torna a omplir-se de gent que no vol que s'afegeixi a les servituds nuclears de l'Ebre un cementiri de residus radioactius.
La fotografia de la manifestació de la Taula Antinuclear i Ecologista recull un moment de l'enterrament pels carrers costeruts d'Ascó. Fora nuclears!

Hi ha un carrer a Sant Boi que es diu Joan Bardina. Els més observadors trobaran en una de les seves façanes una placa que recorda que allà va néixer, el 27 de maig de 1877, en Joan Bardina i Castarà, pedagog i mestre de Mestres, fundador de l’Escola de Mestres. El curs 1909-10 va ser el darrer curs d’aquesta institució capdavantera,  aquest 2010 és, doncs,  el centenari  de la seva darrera activitat. Per l’Escola de Mestres va passar tota una generació de mestres que entraven en contacte amb la més moderna pedagogia i amb els representants de la intel.lectualitat, les ciències i les lletres del moment. De la mateixa manera que l’educació dels nens i nenes era entesa com una formació integral, el magisteri havia de transmetre molt més que la instrucció. Els alumnes de l’Escola de Mestres obtenien un títol oficial amb el compromís de romandre a l’escola tres anys més en formació. “Això donarà la mesura del valor que li donem al tros de cartró del govern”, deia Bardina referint-se despectivament  al diploma oficial guvernamental.  La frase té molt de sentit. En aquells anys de començaments del segle XX la consideració social dels Mestres  i la preparació que aquests tenien quan començaven la seva carrera eren molt dolentes. El noucentisme català, en canvi, tenia reservat a l’escola i al mestre un paper de primer ordre dins de la Catalunya moderna i culta que somniava. Joan Bardina és un avançat al seu temps, treballa per la pedagogia activa, per la llibertat i la creativitat a l’aula, per una escola no engabiada per la religió, per una educació pública organitzada  al servei  de les necessitats i carácter de la “civilització de Catalunya”. Responent al menysteniment de la llengua catalana a l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, deia : “l'Educació ha d'emmotllarse en l'esser del poble, pera poderse aplicar a les facultats naixents dels menuts. Y com que aquests presentan una triple natura universal, nacional y individual, refoses en l'unitat ministeriosa del jo, la Educació vera estará forçosament condicionada per aquest triple sentit de les potencies dels educants, presentant un substratum cosmopolita, una forma neta y complexament nacional y una accidental fesomía personal.

Una escola de la localitat, procedent de l’antic ateneisme,  porta el seu nom, però la immensa majoria de santboians i santboianes i de molts mestres que treballen a les escoles de Sant Boi desconeixen qui va ser Joan Bardina i quin és el llegat pedagògic de l’Escola de Mestres. Cent anys més tard, el santboià Joan Bardina és encara un referent pedagògic i de modernitat, alguns defensors de la Llei d’Educació del conseller Ernest Maragall, amb l’únic argument que la LEC protegeix la llengua catalana, haurien de llegir algunes reflexions de Joan Bardina: “La qüestió de la llenga a la escola és una gran qüestió; pero no és tota la qüestió. És una condició pera fer educació fonda. No és la educació fonda. Resolt el problema llingüístich y prou, no queda resolta la qüestió educativa; no queda ni tant sols abordada. La llenga, com l'autonomia, són condicions essencials de vida; no són, empero, la vida”.

Aquella època de projectes faraònics on les ciutats veïnes competien per veure qui la feia més sonada ja ha passat. Recordeu "Sant Boi, la ciutat del cinema" amb parc temàtic inclòs? Ara Esquerra tira endavant una ciutat on, senzillament, hi hagi de tot i tot sigui proper, a la mida de la gent. Avui, el meu company de grup municipal, l'Enric Garcia ha presentat els nous cinemes de Sant Boi davant d’un ple de futurs usuaris que han vist els trailers d'avançament de temporada i que quan han acabat han aplaudit. Gent de tota edat, d'infants a gent gran, il.lusionada amb el retorn del cinema a Sant Boi, que compta amb cinc sales, còmodes, perfectament equipades i amb la darrera tecnologia. Segur que l’espai dels cinemes serà un lloc de trobada i un focus d’activitats culturals que faran més ciutat. Per part de l’empresa distribuidora, que es farà càrrec de les instal-lacions municipals, s’ha deixat ben clar que es compatibilitzarà el cinema comercial amb ofertes pensades per a grups d’edat o lligades a l’activitat educativa i cultural de la nostra vila. D'aquí poc l'estrena. “Ja en tenim ganes”- deia la gent. Felicitats, Enric.

Article del grup municipal d'Esquerra al darrer Viure Sant Boi:

Si passeu pel carrer Jaume I veureu que els nous cinemes, en el marc de la remodelació del carrer i de la nova plaça de Gaietà Mestres, estan molt avançats; aviat, doncs, recuperarem el cinema a Sant Boi després de molts anys d’absència. Per a Esquerra, el nostre model de ciutat és el que vol garantir la proximitat en el

comerç, els serveis, l’oci, la cultura, l’esport, l’accés a la natura, el mercat laboral, etc., de tal manera que no ens veiem obligats a sortir a Barcelona o a altres poblacions per cobrir tota mena de necessitats.

El cinema arribarà a Sant Boi quan el govern de la Generalitat ja té enlllestit el projecte de llei que significarà la possibilitat real d’escollir l’opció lingüística en les pel.lícules doblades o subtitulades. La llei vol garantir que el 50% de les còpies dels films que s’estrenin al Principat siguin en català, doblades o subtitulades en aquesta llengua i els cinemes de Sant Boi han de tenir també des del dia de l’estrena aquesta perspectiva. Segons el conceller Tresserras aquesta llei tindrà una incidència en el sector audiovisual només comparable als grans Canals de televisió o ràdio que tenim i per al català serà el pas més  important des de la creació dels mitjans públics de la Generalitat. La llei també preveu la creació d’una xarxa de sales publiques que prioritzin el cinema europeu i les versions originals. L’oferta actual del cinema a Catalunya representa un dèficit democràtic en un mercat controlat i bloquejat per les divisions españoles de les grans distribuïdores i una llei tan valenta com aquesta és evidentment polèmica amb els grans interessos de les “majors” i fa coïssor als qui voldrien perpetuar la posició subordinada de la llengua catalana.•

A  l'espai d'Òmnium Cultural de la Fira de las Puríssima podeu signar pel cinema en català a Sant Boi i la ILP per una Televisió sense fronteres.

Avui fa 89 anys que van assassinar l’advocat sindicalista i polític Francesc Lairet. Sortia de casa seva per atendre una assistència lletrada a detinguts sindicalistes, entre ells el seu amic Lluís Companys i va ser tirotejat per uns pistolers que ja sabien on anava. De fet Lluís Companys se’n va assabentar quan van arribar a Maó, deportat amb 36 sindicalistes pel sinistre gobernador civil de Barcelona, Martínez Anido, durant el mandat del qual Barcelona va viure l’època de repressió més ferotge cap al republicanisme i els moviments sindicals. El terrorisme blanc, finançat per la patronal catalana i amb l’ampara política del govern civil, va assassinar dirigents com en Francesc Lairet, o més tard el seu company Salvador Seguí, el Noi del Sucre i tots aquests crims van quedar impunes. La mort de Lairet va ser seguida per una vaga general i el seu funeral va ser un acte polític refermant les seves conviccions catalanistes i d’esquerres, de fet la seva mort i després la del Noi del Sucre, van impedir, llavors, l’aparició d’un partit polític representatiu de la classe obrera i sectors catalanistes i republicans que ajuntés la qüestió social amb la nacional en un sol projecte polític, una década abans de l’adveniment de la república del 14 d’abril.

Fa certa tristesa que l’aniversari d’avui passi tan desapercebut i que els sindicats majoritaris no reivindiquin la seva memòria. Esquerra, ahir, va lliurar  els VI Premis Francesc Layret, presidits per Joan Puigcercós i que atorga el Casal de Nou Barris i que enguany han recaigut en l'Escola Valenciana i el Casal de Joves de la Guineueta. Per si algú hi vol passar la  tomba de Lairet és al cementiri de Montjuïc i hi ha un monument que el recorda al començament de la Ronda de Sant Antoni de Barcelona, molt a prop de la plaça de la Universitat. La foto és del dia de la seva inauguració, l'any 1936, amb en Lluís Companys, en Manuel Serra y Monet i Àngel Pestaña, entre altres oradors. Les autoritats d'ocupació, tres anys més tard, a la fi de la guerra, van ordenar el seu enderrocament però l'arquitecte municipal Joaquim Vilaseca el va desmuntar i el va amagar juntament amb altres monuments ( com el de Rafael Casanova). L'any 1977 va ser recuperat i tornat a muntar en el seu anterior emplaçament. 

No recordo gaire ocasions com aquesta en que la  relació entre Catalunya i Espanya hagi estat tan tibant i que la qüestió nacional absorveixi tant el debat polític. Les consultes per la independència omplen algunes boques de bromera, l’exigència que el Tribunal Constitucional no sancioni la voluntat expressada democràticament pel poble català, també. Fins i tot una editorial periodística, interessant com a posicionament unitari, però amb una visió idíl.lica de la transició i de "l’esperit constitucional”, fa que els tambors de guerra sonin insistents: Montilla és un separatista, no hi ha matissos.  Penso que estan espantats;  si més no, emocionalment,  Catalunya se’n va, s’ha perdut la por i hi ha una generació que no va viure el franquisme ni els tancs del 23F passejant per València i que no considera que hagi de viure lligada per uns pactes que van liquidar alguns aspectes de la dictadura i en van mantenir d’altres, com la monarquia, el paper de l’exèrcit com element coercitiu garantint la unitat de l’Estat, l’uniformisme cultural, simbòlic, comunicatiu, el monolingüisme agressiu,  el no reconeixement de la comunitat catalana com subjecte social amb capacitat de decidir res, etc. El pols està plantejat i ara no val a badar, no són bones les impaciències, ni creure que som els únics en jugar el partit. Davant nostre tenim una mobilització de forces poderoses i l’experiència ens diu que tampoc vindran ajuts de fora. La nostra força està en  el compàs. La unitat ens fa forts, la dispersió no.

Un “frente taurino” per a la salvació de les tradicions i les essències pàtries ( ells van ser qui van fer derivar el tema cap aquí), format per PSC, PP i Ciudadanos, va impedir que s’aprovés al ple municipal una moció per declarar Sant Boi ciutat amiga dels animals i contrària a les curses de braus i a l’apologia de la tortura animal en els mitjans de comunicació municipals. Cal recordar que Radio Sant Boi manté en la seva graella setmanal el programa taurí “Tendido 5”, amb continguts contradictoris a les polítiques municipals de protecció dels animals i a recents posicionaments de l’ajuntament contra el maltractament i els espectacles que comportin patiment als animals.

Esquerra va recordar que “les curses de braus són un espectacle que s’aguanta per les subvencions, ja que cada any reben, per part de l’Estat, uns 564 milions d’euros, mentre que d’altres espectacles culturals, com el cinema fet a l’Estat, només en reben 180 milions, és a dir, 3 vegades menys”. Els raonaments dels taurins van ser penosos, les absències d’algunes regidores del PSC que no van voler participar de l’espectacle taurí dels seus companys molt significativa... Vaja, que al ple de dilluns va haver molta vergonya torera. Esquerra seguirà insistint en que l’alcalde doni les ordres per a que els mitjans de comunicació públics no siguin canals per a l’apologia de la tortura animal, ja que Ràdio Sant Boi és un espai públic, més públic que una plaça de toros.

El Grup Municipal d’Esquerra va comptar amb el suport del Portaveu de la Plataforma PROU, Eric Gallego, que va assistir al Ple. Aquesta plataforma ha presentat una ILP al Parlament de Catalunya, amb més de 180000 signatures, per tal d’abolir les curses de braus a tot el territori del Principat.

Il.lustració: quadre de Ramon Casas, adquirit recentment pel MNAC: dos cavalls jeuen morts per terra i un tercer, encara dret, està esbudellat.

Aquí teniu el text de la moció si voleu seguir llegint: