fcf |
dissabte, 4 de setembre de 2010 | 13:06h
Per alguna estranya raó, no em feu dir el per què, avui em sento més del sud que mai...
Hem pres la humil determinació de no retrocedir
|
|
fcf |
dissabte, 4 de setembre de 2010 | 13:06h
Per alguna estranya raó, no em feu dir el per què, avui em sento més del sud que mai...
fcf |
dilluns, 30 d'agost de 2010 | 14:57h
Doncs, au, ja està, no hi haurà candidatura unitària de l'independentisme no parlamentari, quina llàstima! Pel que s'anava llegint darrerament, era previsible, no cal dir-ho. Ara ja no val la pena entrar en les raons d'uns i altres, només cal esperar que tothom tingui clar, ni que sigui des dels diferents posicionaments de partida, dues coses com a mínim: una, que ningú oblidi que l'adversari real no és aquell independentista que no és a la mateixa organització o candidatura i, dues, que l'objectiu ha de ser el mateix i que, tard o d'hora, ens haurem de trobar per tal d'enllestir la proclamació d'independència.
fcf |
dijous, 19 d'agost de 2010 | 12:45h
Tot i que no faré vacances fins més endavant, havia decidit d'agafar-me unes setmanes de descans blocaire. Ja fa uns dies, però, que resseguint amb un cert distanciament els actors principals de la catosfera política nostrada (caterva de trolls en xarxa a banda), tinc ganes d'escriure, ni que siguin quatre ratlles.
Les bases, per dir-ho d'alguna manera i a risc de caure en una generalització excessiva, clamen per una candidatura independentista el màxim d'unitària possible de cara a les eleccions, la propera tardor, al parlament de fireta del parc de la Ciutadella. Hi ha un sentiment prou estès que som davant d'un moment important en què cal fer alguna cosa més, alguna cosa extraordinària (en el sentit més literal d'excedir allò que és ordinari). Si la majoria dels nostres hi està d'acord, doncs què? Doncs que els que haurien de posar fil a l'agulla i mirar de fer realitat aquest clam, com si fossin un ramat de cérvols en època de zel, amollen brams eixordadors tot marcant el territori o, si voleu i pitjor encara, com quan érem petits al pati de l'escola, juguen a escurar-se la gola a veure qui fa el gargall més gros i l'escup més lluny. Perdrem una altra oportunitat? Una més? Una que podria ser bona? Espero, més encara, desitjo que no. Generositat i responsabilitat haurien de ser les ulleres que els corregeixin la vista. Però, noi, sembla que aquest mes d'agost tots els òptics són de vacances... Parafrasejant la Gemma Nierga, els diria allò de "vostès que poden, dialoguin, si us plau!".
fcf |
dimarts, 27 de juliol de 2010 | 13:03h
Ara mateix enfilo aquesta agulla
fcf |
divendres, 23 de juliol de 2010 | 12:05h
Aquests dies, entre la feina i uns petits problemes físics (maleït turmell!), tinc el bloc força més abandonat del que voldria. A penes temps per a fer alguna anotació ràpida al fèisbuc o penjar-hi algun enllaç i poca cosa més. I mira que la cosa s'està posant interessant... a veure si la setmana entrant m'hi puc posar amb calma!
De tota manera, tot i la migradesa de temps, havent-me adonat que un dia d'aquests les entrades del bloc han superat les 75.000 visites, no m'he pogut resistir a escriure aquestes quatre ratlles ni que només sigui per donar-vos-en les gràcies: sempre he dit, perquè ho crec així, que sense els que em veniu a visitar de tant en tant, aquest bloc no tindria cap sentit. Així que, novament, moltes gràcies!
fcf |
dimarts, 13 de juliol de 2010 | 16:05h
És tanta la meva indignació que m'ennuego i tot. El que ha passat avui al parlament de fireta del parc de la ciutadella només se m'acut definir-ho com a alta traïció a centenars de milers dels qui dissabte passat érem als carrers de Barcelona. I, als oncles Tom que han perpetrat aquesta traïció, els únics epítets que em vénen al cap per a qualificar-los són els de covards, mesells i traïdors.
Ja es poden anar omplint la boca amb proclames buides de contingut, ja, si a l'hora de la veritat es fan l'orni o actuen com a esclaus colonitzats. No els hauria de votar ningú, la propera tardor. Ara que, més que mai, l'objectiu ha de ser passar del milió i mig (manifestants) als 68 (diputats disposats a declarar la independència), com deia l'altre dia en Vicent Partal [aquí], ara es caguen les calces, la mare que els va! Encara hi ha gent, però, que conserva una mínima dosi de dignitat, com en López Tena i en Beltran que, després del lamentable espectacle d'avui, diu que pleguen dels seus càrrecs a CiU i a ERC [vegeu notícia aquí]. Tot això em referma en una cosa: cada dia que passa és més necessari que hi hagi una candidatura independentista unitària amb un programa de mínims: declaració d'independència i parlament constituent (no de fireta), liderada per gent que vingui de la societat civil o poc contaminada per l'oli que greixa les màquines partidàries. Qualsevol altra cosa és perdre el temps i fer-nos-el perdre a tots. Per a qualsevol altra cosa... amb mi que no hi comptin, a mi que no m'hi busquin.
fcf |
dimarts, 22 de juny de 2010 | 12:42h
Hi havia una vegada un país on la majoria de mitjans de comunicació ignoren sistemàticament tot allò que es fa al marge dels canals oficials, un país on, alguns altres, desconeixen del tot la realitat de segons quines comarques.
Hi havia una vegada una vila on fer qualsevol cosa sense el suport de l'administració (subvencions, difusió,...) era gairebé impensable. Hi havia una vegada una vila on fer qualsevol cosa amb un cert rerefons polític, dedicant-hi hores i esforços a canvi de no res, tret de la satisfacció de la feina ben feta, era gairebé impensable, una vila on, això mateix, fer-ho des de la màxima obertura, transversalitat i transparència, era impensable del tot. Hi havia una vegada un poble on cada cop més la gent ha perdut el costum d'anar a votar i es treuen majories absolutes (15 de 25 regidors, per exemple) amb 12.500 vots. Hi havia una vegada un poble on un dia del passat mes de desembre una colla d'eixelebrats es van posar a treballar per tal que s'hi fes una Consulta popular sobre la Independència, conscients de les dificultats que es trobarien pel camí i, també, conscients que s'havia de fer fos com fos perquè aquesta petita part del país real havia de deixar constància de la seva realitat. Hi havia una vegada una colla d'eixelebrats i eixelebrades que van ser capaços d'organitzar una consulta popular, amb enorme migradesa de recursos, humans però econòmics sobretot. Hi havia una vegada una colla d'eixelebrats que van aconseguir que una munió de gent que mai o gairebé mai abans havia participat en cap activitat, s'il·lusionessin i muntessin botifarrades, pengessin pancartes i plafons, s'estiguessin tot un dia en un col·legi electoral... a canvi només de la satisfacció d'haver fet aquestes feines al servei de la col·lectivitat. Hi havia una vegada 4.647 santboians i santboianes que van decidir que volien decidir sobre el futur del país tot participant en la Consulta, que van voler fer saber la seva opinió lliurement, en una festa democràtica que ha transcorregut sense incidents i de la que tots plegats ens n'hem de sentir orgullosos. És per això que em sembla oportú donar aquestes 4.647 gràcies a tots aquests convilatans i convilatanes que han optat per participar. I, sobretot, sobretot, gràcies a tots aquells companys i companyes, amics i amigues de Sant Boi decideix! que, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, ho heu fet possible: ha estat un plaer treballar i compartir amb vosaltres totes aquestes setmanes. Estic orgullós de tots i cadascun de vosaltres. Deixeu-me acabar aquesta anotació amb una cita del recentment traspassat José Saramago: "Si el món algun dia aconsegueix ser millor, només haurà estat per nosaltres i amb nosaltres."
fcf |
dimarts, 15 de juny de 2010 | 15:00h
 Ahir al vespre, un grup de personalitats va fer una roda de premsa per tal de presentar un manifest de suport a la Consulta sobre la Independència que es farà el proper dia 20 de juny a Sant Boi [vegeu notícia aquí]. El manifest fou llegit per l'exalcaldessa Montserrat Gibert i el president comarcal d'Òmnium Cultural entre d'altres.
fcf |
dijous, 10 de juny de 2010 | 11:10h
 Així animen a participar, fins el dia 20J, els busos urbans de Sant Boi.
fcf |
dimecres, 5 de maig de 2010 | 10:56h
Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca, digueu-li que la vull però no puc anar a estimar-la, que encara hi ha combat. Companys, si coneixeu el cau de la sirena, allà enmig de la mar, jo l'aniria a veure, però encara hi ha combat. I si un trist atzar m'atura i caic a terra, porteu tots els meus cants i un ram de flors vermelles a qui tant he estimat, si guanyem el combat. Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar, que per poder-les viure jo me n'he fet soldat. I si un trist atzar m'atura i caic a terra, porteu tots els meus cants i un ram de flors vermelles a qui tant he estimat, quan guanyem el combat.
fcf |
divendres, 30 d'abril de 2010 | 14:44h
És veritat, tot va començar amb un engany o, si voleu ser benèvols, una temeritat: la de l'inefable ZP dient allò de "apoyaré...", recordeu la resta, oi? Tothom en té clar l'origen, i tant que sí. Però haver arribat fins aquí no és culpa només del mentider compulsiu que ocupa el seient de president del Gobierno de España. Reconec que, amb la perspectiva de tot el que ha passat, és fàcil dir que l'amic estava parant una ratera (conscientment o inconscient, voluntàriament o involuntària) tot posant-hi el millor formatge perquè aquells que encara tenien esperança en arreglar allò de l'encaix amb Espanya hi caiguessin de quatre grapes. Atenció, però: els rosegadors no sempre cauen al parany, a voltes ensumen les traces odoríferes de l'humà que els vol mal... i passen de llarg de la ratera. El cas és que, ves per on, enlluernada per la que aleshores semblava la cara amable del país veí que fa més de 300 anys que ens ocupa, la nostre classe política hi va caure de ple i, encara pitjor, va aconseguir mig il·lusionar el país, fer-li creure que hi havia bones perspectives d'avançar. El que va venir després.. ja ho sabem tots: l'ara màxim defensor de l'estatutet, el Sr. Montilla, va començar a preparar esmenes l'endemà mateix de la seva aprovació al parlament de fireta del Parc de la Ciutadella, l'altre gran defensor de la cosa, en Mas, va a fer petar la xerrada a la capital del reino i aprofita per fer-ne una bona retallada, la deriva d'ERC entre el sí crític, el no i no sé quantes filigranes més pel referèndum de l'estatutet, els d'ICV, com sempre, apostant cada vegada a cavall guanyador... Ei, que sí, que ja ho sé, que també hi va haver el ribot del Guerra, els recursos al TC i més coses pel mig, és cert. Però, al cap i a la fi, aquests defensaven els seus interessos, oi? De manera que, tal com jo ho veig, tot va començar amb un doble engany: el de ZP als nostres manaires i el dels nostres manaires al país. I, a hores d'ara, semblaria que pot acabar amb un altre doble engany dels nostres manaires al país.
El paper aquest que van aprovar ahir al parlament de fireta, mirat fredament, és una crítica, sí, a l'ordre constitucional espanyol (passaré de llarg d'això de demanar que ens respectin, no fos cas que em peti una costella de tant riure), però també és un reconeixement subtil d'aquest mateix ordre constitucional. Ja puc entendre que PSC i CiU, gent d'ordre que deien abans, i fins i tot ICV que, com deia més amunt, sembla que en aquestes coses sempre aposta més o menys sobre segur, ja puc entendre, doncs, que tots aquests hi votin a favor. El que no m'entra a la clepsa és que ERC també ho votés. O potser sí, si tenim en compte aquesta mena de complex que els ha agafat de fa uns pocs anys ençà, aquesta por de quedar en un marge del ramat, com una pobra ovella esgarriada. Per cert... ja hi han pensat, tots plegats, en què faran després, quan las cortes se'ls pixin a sobre sense fer-los l més mínim cas? L'altra cara del doble engany que deia més amunt és que, tot plegat, si se'n sortien, pareix més una tàctica dilatòria que no pas altra cosa, amb la clara intenció que la cosa aquesta de l'estatutet sentenciat constitucionalment no els esclati a les mans abans de les eleccions previstes per a la tardor. I és aquest l'engany (o intent d'engany) que em sembla més greu: si s'aconseguia retardar la retallada, quins sopars de duro ens explicaran durant la campanya electoral? Potser que amb el nou parlament de fireta, amb la previsible (diuen les enquestes) majoria diferent que hi haurà ho arreglarem tot? Au va, home, va! Si tothom sap què passarà amb l'estatutet, no? La reculada pot ser de tal calibre que fins i tot l'anterior estatutet, el del 79, semblarà una de les 7 meravelles de l'antiguitat! I s'haurà acabat, definitivament: quedarà clar que no ens hi volen i també quedarà clar que només hi ha dues opcions viables: l'unionisme i el separatisme. A tot això, representa que d'aquí a no res, no ens n'adonarem i ja hi serem, haurem d'anar a votar. A votar, esclar, sense llei electoral pròpia al cap de 30 anys, que millor serà no canviar res, no fos cas que ens hi fem mal i, mira tu, si hi ha votants que no voten, doncs què hi farem, tant li fa si hi ha una abstenció del 45, del 50 o del 60 per cent: el que compta per a ells és que el que sí que hi haurà seran 135 culs per asseure's als 135 escons. I, un cop asseguts... ja podem anar dient, que fins al cap de 4 anys més no fotran ni cas.
fcf |
dimecres, 14 d'abril de 2010 | 11:44h
 “CATALANS: Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens recolzem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
fcf |
dimecres, 7 d'abril de 2010 | 15:30h
Diuen les notícies del dia que el Tribunal Suprem dels bonic país veí que fa més de 300 anys que ens ocupa, jutjarà Garzón per prevaricació per haver intentat jutjar els crims del franquisme [notícia a VilaWeb, a El Punt, i a l'Avui). Entre els que el van denunciar, associacions ultradretanes com ara el "sindicat" Manos Limpias o la incombustible Falange Española. Bona gent, vaja!
De tota manera, a veure... dues coses. Primerament, deixar ben clar que no em sembla malament que el bon home aquest provés de portar a judici els crims del franquisme, fos per la raó que fos: ja m'anava bé, ni que fos per afany de protagonisme i de sortir a les portades dels diaris, que ho intentés. Que mai no ens hem cregut allò de la transición modélica que diuen, eh? Que en aquell moment, quedi també això ben clar, hi va haver més de canguelo col·lectiu que no pas de generositat, passar pàgina i no sé quantes endergues més que es van empescar per justificar-se. Emperò, i segonament, doncs això, que a mi no em fa cap pena! Que tot sovint sembla que haguem de menjar cues de pansa per recordar: o ja hem oblidat que el senyor Garzón fou un dels protagonistes de les ràtzies contra sectors de l'independentisme català l'any 1992? Detencions que, per cert, foren desautoritzades i blasmades, anys més tard, per la justícia de la Unió Europea quan el Tribunal d'Estrasburg dictaminà que l'ínclit jutge aquest s'havia negat a investigar, sense causa ni fonament, simplement ignorant-les, les denúncies per suposades tortures que havien presentat una colla de detinguts en les dites actuacions. Que una flor no fa estiu? Potser no. Diuen que n'hi ha més, de coses estranyes en la carrera de Garzón. Tanmateix, ni que no n'hi hagués cap altra, aquesta és una taca d'aquelles que no es neteja ni amb el millor dels detergents. Que no, que a mi no em fa cap pena, què carai! |
Accés de l'autorEls meus enllaços1. POSTS ANTERIORS EDITATS A BLOC.CAT
2. BLOCS AMICS
3. SANT BOI I BAIX LLOBREGAT
4. PAïSOS CATALANS
5. TAMBé EM TROBAREU A...
6. TOT JUGANT A LA XARXA
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|