Heus ací una altra condició sovint menystinguda: la coherència. Sempre en boca de gairebé tothom, que tothom se'n reclama de coherent, però sovint també usada com a arma verbal llancívola, utilitzada com a sinònim d'intransigència: ¿quants cops, en esgrimir una idea que creieu coherent amb el vostre pensament més íntim, no us han dit que sou intransigents o bé, en el millor dels casos, que sou poc flexibles?
I, mira tu, a voltes n'hi ha que la valorem molt la coherència, encara que això suposi ser titllat de que nedes a contracorrent, o que ets l'ovella negra, o que es digui que amb tu no es pot parlar perquè, segons en quines coses, mai no baixes del burro. I, certament, és veritat que no et fa res nedar a contracorrent (hi ha moments que, fins i tot, t'agrada fer-ho), i és veritat també que dalt del burro hi estàs la mar de comfortable i que tampoc mai t'has sentit còmode en ser identificat com a membre d'un ramat que, capcot i mesell, fa via per on li marquen pastor i gos d'atura, sense pensar ni qüestionar-se res de res.
Una cosa porta a l'altra, mires el teu entorn, la societat aquesta, blana, acomodada, on ens ha tocat de viure i t'esparveres en veure que ben poca gent es planteja la seva vida (ni que sigui una part de la seva vida) en termes semblants, ja que l'exemple que han ofert les classes dirigents del país - i no em refereixo només als polítics, que no tenen pas la culpa de tots els mals - no ha dut a cap altre lloc que no sigui aquest acomodament individual i social, amb efectes afegits com ara aquest, tan comentat els darrers temps, allunyament de les organitzacions polítiques d'allò que en podríem dir, per entendre'ns, la societat. Només com a curiositat i agafant-nos a una de les darreres: és normal (vull dir coherent!) que partits que es diuen nacionalistes o independentistes hagin rebutjat la ILP per a convocar un referèndum d'autodeterminació per uns defectes de forma o per qüestions tècniques? No som ja capaços ni de ser coherents amb allò que en diuen els "gestos"?
I expliques que dorms la mar de bé i et responen que ells també i, esclar, no ho poses en dubte perquè, al cap i a la fi, no tothom té els mateixos paràmetres a l'hora d'agafar el son: de la mateixa manera que hi ha qui no pot prendre cafè a partir de mitja tarda i hi ha qui el pot prendre tot just abans de gitar-se, n'hi ha també que no tenen la mateixa idea de coherència que puguis tenir tu. El cas, però, és que tu sí que dorms la mar de bé i que, certament, el que pensen els altres t'afecta ben poc.
El proper dissabte, dia 27, el grup Acte de Sobirania [web] ens convoca tots i totes a les 5 de la tarda a l'Arc de Triomf de Barcelona per tal de marxar cap al Parlament del Principat i fer-hi una plantada simbòlica. Entenent que la via "autonomista", vist com ha anat tot plegat, és un camí mort de manera definitiva, ens expliquen que ha arribat "l'hora de creure'ns, com a col·lectiu i com a poble, capaços d'urgir els nostres representants perquè tirin endavant un veritable projecte nacional, projecte que volem saber si comparteixen o no amb nosaltres." És a dir, es tracta de reclamar que les forces polítiques presents actualment al Parlament de la Ciutadella, diguin si estan disposades a optar de manera imminent per la via independentista.
Demà és la revetlla de Sant Joan, Festa Nacional dels Països Catalans.
Des de fa uns anys, la celebrem a la Plaça de l'Església, amb foguera i tot (una de les poques, si no l'única, de Sant Boi).
Enguany també la hi celebrarem, amb tot el ritual organitzat per la gent d'Òmnium Cultural: flama del Canigó, lectura del manifest, encesa de la foguera pels Diables, sopar, coca i cava, música...
Us hi apunteu? Sí? Doncs allí ens veurem. Bona revetlla!
Els adversaris (i enemics) de la nostra nació tenen l'hàbit de lloar-nos allò que diuen que és una virtut pròpia de la gent catalana: el seny (suposo que en la seva accepció de ponderació mental, segons ens defineix el mot el Diccionari de la Llengua Catalana). Mai no diuen, però, que aquesta virtut - que ells voldrien permanent en tots nosaltres - va sempre, hauria d'anar sempre, acompanyada i equilibrada per una altra: la rauxa.
El dit Diccionari, entre d'altres, ens ofereix la següent definició de la paraula rauxa: determinació sobtada. Confessant ja ara que mai se m'havia acudit de buscar aquest mot al diccionari, us diré que la definició no m'ha acabat de fer el pes del tot, de manera que, sense pensar-m'ho, n'he anat a cercar traduccions en altres llengües. En castellà, la majoria de diccionaris tradueixen la rauxa com a "arrebato". Bé, podria ser, això s'acostaria més a allò que, conceptualment, jo entenc com a rauxa però encara no m'acaba de convèncer... i segueixo buscant fins que arribo a l'anglès que m'ofereix, com a traducció, el mot "outburst" que, lliurement i basant-nos en la seva composició lèxica, podríem "retornar" al català com a "esclat d'emocions" (el verb to burst es pot traduir, a banda d'altres accepcions, com a "esclatar" i/o "rebentar").
Rauxa, determinació sobtada, esclat d'emocions... arribem allí on em sembla que hem d'arribar: l'esclat d'emocions contraposat a la ponderació. El seny és allí on ens volen els enemics nacionals, els botiflers i els quintacolumnistes a sou del bonic país veí que fa 307 anys que ens ocupa. La rauxa és allí on hem d'arribar per aconseguir alliberar-nos nacionalment i social.
Prou de pacte, prou de compromís, prou de negociacions ni que siguin bilaterals o bé, en tot cas, que la bilateralitat sigui amb Brussel·les i no amb Madrid. Prou de pensar-nos-ho un cop i un altre, de dubtes, de peix al cove, de perdre i fer-nos perdre temps. Els líders polítics que s'asseuen al Parc de la Ciutadella i a la Plaça de Sant Jaume s'han de mullar: estem o no estem per la independència? No per una "futurible" (2014, 2024 o 2400...) independència: estem o no estem per treballar, des d'ara mateix, coratjosament, sense pedre un minut per un Estat propi? Acabat el temps d'estar instal·lats al seny, tan assenyats que sovint la prudència ens ha fet traïdors, arriba el temps de la rauxa: sense pausa, sense treva. Acabat el temps en què tot fineix en la gestió del dia a dia i el pidolar, arriba el temps de gestionar el carrer, de dinamitzar el país: sense pausa, sense treva. Que aquest cop, si aconseguim engegar la màquina, ja no s'aturi fins a arribar al final del camí. Sense pausa, sense treva: arrauxadament.
Que ja ho deia l'Ovidi, l'enyorat Ovidi: Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent, la nostra esforça, creixent.
Les molles volen al vent, diuen: “si no et donen, pren”
Pausa. Uns dies fora, uns dies per resituar-se a la feina: tornem-hi, que se'ns gira feina d'aquí a finals de mes!
A veure, deixeu-me repassar...:
- El dissabte vinent, dia 20, a Montjuïc, a l'estadi Lluís Companys, jornada festiva [notícia] del Rugby Lliga (o Rugby XIII): partit de la selecció catalana (ja reconeguda internacionalment) i, després, partit dels Catalans Dragons [web], equip de primer nivell de la Catalunya Nord.
- Per descomptat, el dimarts 23, la revetlla de Sant Joan, la Festa Nacional dels Països Catalans.
- I, l'altre dissabte, el 27, la convocatòria d'Acte de Sobirania [web]: a les 5 de la tarda a l'Arc de Triomf de Barcelona per a manifestar-se fins al Parlament principatí. De nou, cal fer sentir al carrer l'emprenyamenta general del país: el dubte és si algú dels que tenen cadira al Parc de la Ciutadella s´ho escoltarà...
I, mentrestant, anar esperant el desenllaç de la comèdia del finançament, la sentència del Tribunal Constitucional (el de la seva constitució, esclar) sobre l'estatutet que ja va ser enterrat de manera simbòlica la setmana passada al davant de la Generalitat principatina... i tot de coses que, si la feina ens ho permet, anirem comentant degudament.
Al marge de tot això, m'adono ara que, en algun moment durant les darreres setmanes, aquest bloc ha depassat les 50.000 visites (de fet, ara mateix fregant les 53.000!) a les diferents anotacions que hi he anat penjant. La veritat, us ho he de dir, sempre m'ha sorprés la quantitat de gent que visita aquest bloc modest, sense pretensions, que em serveix sovint i principalment, com si diguéssim, per pensar en veu alta. Només puc dir-ne una única cosa: moltes gràcies a tots i totes per visitar-me quan us vaga.
Dissortadament, les meves obligacions professionals m'han tingut molt de temps (massa temps!) apartat del bloc. No és que avui vagi gaire més bé, però no puc deixar d'esmerçar una estoneta per tal de convidar-vos a la III Trobada de Xarxa Santboiana que tindrà lloc el proper dissabte dia 30, a les 12 del mig dia, a Cal Ninyo. La novetat d'enguany és que la Trobada no es limita a blocaires sinó que, a més, s'ha obert als feisbucaires santboians. A banda de la presentació d'algunes cosetes noves que estem preparant per a la Xarxa, la cosa acabarà, com no pot ser d'altra manera, amb una sessió de Blocs, Fèisbuc i Birres.
No tinc paraules, la veritat! Al cap dels anys, no hem après res, però res de res! Si ja havia comentat [aquí] l'error que, al meu entendre, suposava la insinuació de la posada en marxa d'una nova alternativa electoral en l'àmbit de l'independentisme, malgrat reconèixer que l'anàlisi de la situació era prou correcte des del meu punt de vista, no puc deixar de plànyer-me de la corrua d'errors que han seguit a aquest primer.
El tour de force que ha tingut lloc la darrera setmana entre Carretero i la direcció d'ERC, amb algun farciment com ara la presa de posició de Jaume Renyer [vegeu aquí], ha acabat com era previsible, fent-se el que sembla un favor mutu (t'obro expedient! doncs ara plego!): els uns, suposo jo, es queden ben descansats i l'altre, suposo jo també, pot dir que ha plegat abans no el facin fora. El que passa és que aquest favor mutu (o a mi m'ho sembla) és un mal favor al país. A veure, que ningú s'enganyi, el nostre adversari, quan li convé, bé que deixa aparcades les seves diferències, no? O, si no, ja ningú no recorda (i que és ben actual, carai!) que el PSOE i el PP han pactat a Euskadi per fer un govern "no nacionalista" i molt "constitucional"?
Doncs això, que, mentrestant, nosaltres anem dividint l'espai electoral de l'independentisme. Les properes eleccions al parlament principatí? ERC, probablement Carretero i els seus, potser la CUP... sense anar a buscar altres invents moderns com RC o Força Catalunya, o més antics com Estat Català... I vinga disbauxa! I vinga algaravia! No me n'he amagat i ho he dit manta vegades: no acabo d'estar gens d'acord amb com s'està portant ERC els darrers temps. Ara, mentre es pugui, a mi no em convida a marxar ningú! Tant de bo que no m'equivoqui! I, si algun dia ja no es pot ni opinar (= liquidació de l'assemblearisme), aleshores ja en parlarem. Repeteixo: tant de bo que no m'equivoqui!
Demà, 25 d'abril, farà 302 anys de la batalla d'Almansa, fet que marcà l'inici de l'ocupació militar de la nostra nació per part del bonic país veí situat geogràficament a l'oest. Demà, 25 d'abril, 302 anys després, el País Valencià, sovint amagat i esclafat al dessota d'allò que ara foten a anomenar Comunidad Valenciana, sortirà al carrer de nou. Demà, malgrat haver nascut més al nord, molts ens sentirem valencians. I és que, com deia un amic meu, la força ve del sud!
El dissabte era fora del país, per coses de la feina, i fou a la tornada que em sorprengué la notícia de l'escrit d'en Joan Carretero a l'Avui [aquí], "Patriotisme i dignitat". Ni que sigui amb retard, no em puc estar de dir-hi la meva. I la meva, ja veieu, la deixo ben clara al títol d'aquesta anotació: fent un símil mèdic, penso que el Dr. Carretero l'encerta en diagnosticar però que no acaba d'encertar-la en prescriure la medicació.
Estic d'acord, en termes generals, amb la seva anàlisi de la situació actual de l'independentisme a casa nostra i, també, amb quin hauria de ser el programa amb el qual acudir a la propera contesa electoral, sobretot si tot això del finançament i de la sentència del Tribunal Constitucional (de la seva consititució, esclar) acaba com ens pensem tots plegats. Ara bé, això no vol dir que el dit programa inclogui només la proclamació unilateral de la independència: això només serà possible si al parlament hi havia una majoria suficient que hi estigui disposada i, si no hi és, i mentre esperem aquest moment, bé caldrà seguir fent escoles, i carreteres, i hospitals, i atenent els més desafavorits... oi que sí?
El President d'ERC, Joan Puigcercós, seguint la línia dels darrers temps d'anar obrint portes ja ha convidat Carretero i els seus a marxar si no se senten còmodes al partit. Això és un error tan greu com la insinuació de Carretero de que es podria muntar un nou partit: una nova reedició del PI de l'Àngel Colom? Del que es tracta quan arribi el moment, em sembla a mi, és de liderar des de l'independentisme parlamentari una mena de "Grosse Koalition" per arribar decididament a la independència. I això no ho pot fer ERC en solitari i, amb tota probabilitat, no ho pot (ni ho vol) fer ERC amb l'actual direcció. Cal per tant i en tot cas, treballar des de dins mentre això sigui possible: no havíem quedat en què calia sumar? Doncs vinga, a donar exemple: ni els uns han d'obrir portes que, de tant obrir-les, faran que entri un corrent d'aire que pot encostipar tothom, ni els altres han de fer insinuacions maldestres que poden ser interpretades com a actes de pur interès personal i que, dissortadament, ja hem comprovat en anteriors ocasions que no duen enlloc.
Vaig llegir-li a en Carod que ERC no pot ser només un moviment patriòtic sense ideologia. I té tota la raó. Ara, el que tampoc no pot ser és que ERC es concentri només a fer obra de govern, necessària amb tota seguretat, i que deixi de banda i arraconi el treball en el seu vessant nacional, oblidant un objectiu tan important com és l'alliberament nacional. Els que som en aquesta trinxera des de fa anys i anys, hem repetit fins el cansament que alliberament social i alliberament nacional són les dues cares de la nostra moneda: jo, això, ho pensava fa trenta anys i ho segueixo pensant ara.
Res m'agradaria més que arribi a ser possible un moviment (o candidatura, o coalició) de les característiques que proposa Carretero. Però, al mateix temps, res em desagradaria més que això s'organitzés al marge de l'actual independentisme: cal sumar i sumar i sumar, cada dia, cada hora, cal afegir forces al moviment per l'alliberament nacional, no foragitar-ne i autoexcloure-se'n. O és que, al cap dels anys, no hem après res tots plegats?
Nois i noies, això de les xarxes cada dia es complica una mica més... aviat arribarem a l'overbooking, que diuen els de l'aviació! La darrera novetat, engrescadora novetat, és la posada en marxa de la Xarxa Independentista que es defineix a la seva pagina d'inici com una "Xarxa social independentista catalana, apartidista i transversal. Treballem per un Estat Català" i que trobareu seguint aquest enllaç. A l'hora d'escriure aquestes ratlles ja hi ha més de 320 integrants d'aquesta nova xarxa que, això sí, posa algunes condicions (poques però), com ara la recomanació següent: "Intenteu no possar imatges de propaganda de cap partit concret, perquè aquesta és una xarxa ciutadana transversalque no pertany a cap partit. Allò que ens uneix és el desig de construïr un Estat Català." No podia ser d'altra manera, esclar: jo ja hi sóc... si més no per tal de veure com evoluciona el tema que, en aquestes coses com ja és sabut, el fàcil és començar i el difícil és continuar.
En aquest sentit, ves per on, resulta que els de Xarxa Santboiana ja fa un parell d'anys que donem guerra... que no està pas gens malament! Com ja sabeu, aquesta és una altra mena de xarxa: un agregador de blocs gestionats per santboians i santboianes o la temàtica dels quals tingui, bàsicament, relació amb la vila de Sant Boi. I anem fent... ara ja preparant la III Trobada de Blocaires Santboians per a finals de maig que, enguany, inclourà no només blocaires sino que, també, feisbucaires. I és que això és un no parar...
Vagin un parell de coses per endavant, a fi d'aclarir la meva situació: primerament, no pertanyo al corrent Esquerra Independentista tot i que, certament, molt al seu principi m'hi vaig interessar, interès que no em va durar gaire en no estar gens d'acord amb la manera d'actuar dels seus dirigents i és que jo sóc d'aquells que pensa, encara ara, que les formes són tant importants o més que no el fons.
Segonament, i pel que fa al tema del referèndum intern sobre la qüestió del finançament: no n'he signat la petició, entre altres coses perquè la promou qui la promou, però sí que opino que caldria fer-lo, sobretot d'acord a la lletra i l'esperit de les esmenes aprovades al darrer Congrés Nacional, dirigides a l'aprofundiment i el foment de l'assemblearisme. I més quan, com en aquest cas del finançament, es tracta d'un tema nacionalment sensible, molt sensible.
He volgut deixar tot això ben clar per tal que no se'm pengi segons quina etiqueta ni se'm barregi amb segons qui sense un correcte coneixement de causa. Dit això... anem a la qüestió: jo no hi era, però he sentit a dir i he llegit que l'exvicesecretari Xavier Vendrell va amollar, diumenge passat, que els crítics tenien les portes obertes per abandonar el partit. Del que he llegit i he sentit no em queda clar del tot si es referia només a la gent d'EI o a tots els crítics amb l'actual direcció i, la veritat, no sé si sentir-me'n molt o poc al·ludit, però per si un no fos... ho confesso: jo sóc crític amb vosaltres, l'actual direcció i, a més, la meva víscera anarcoide congènita m'ha abocat de sempre a primar l'assemblearisme per damunt d'altres mètodes de presa de decisions, amb totes les seves coses bones i també les dolentes (com també altres maneres de decidir tenen la seva part bona i la seva part dolenta).
No sé pas si he de considerar que s'han obert també les portes del partit per a mi... però, mireu, si fos el cas que vosaltres sí que ho considereu així, car tampoc no em queda clar si l'obertura de portes fou feta exclusivament en nom propi de l'ex o bé amb el vostre vistiplau, us he de dir que diu molt poc de tots plegats. Sí que és veritat que toca els nassos que ens duguin la contrària, però igualment és veritat que res no avança si no hi ha debat i, sovint, confrontació (civilitzada, per descomptat, però confrontació al cap i a la fi).
Què faríeu si tothom qui és crític amb vosaltres travessés les portes obertes? No tindríeu tants maldecaps, certament, però... voleu dir que, aleshores, ¿tot plegat no recordaria massa aquelles imatges tronades de quan el Comitè Central del PCUS es posava dempeus i, tots com un sol home, aplaudien acríticament durant hores i hores? És això el que es vol? Sincerament, espero que no. I, mentrestant, sense estar segur del tot d'estar inclòs en aquesta invitació a prendre la porta, que quedi clar que no penso acceptar-la. Si més no, no pas de moment...
A poques setmanes de la manifestació a Brussel·les per l'autodeterminació, l'esforç que va significar la posada en marxa d'aquella iniciativa demostra una certa continuïat amb una nova iniciativa anomenada Catalunya Estat Lliure [web].
La intenció és recollir signatures per tal d'impulsar una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) [aquí s'explica què és una ILP]. Concretament, es tracta d'una ILP per tal que el Parlament principatí aprovi una Llei de Convocatòria d'un Referèndum d'Autodeterminació [vegeu-ne detalls aquí], i es vol que la inciativa tingui el suport més ampli possible, per la qual cosa cal adherir-s'hi [aquí]. Al moment d'escriure aquestes ratlles el nombre d'adhesions depassa les 6.400. Jo ja hi he signat... i vosaltres? No encara? I a què esteu esperant?
Fou l'historiador Plutarc [viqui] qui va escriure la col·lecció de biografies anomenada Vides Paral·leles [viqui], obra que va ordenar en parelles de personatges, un de grec i un de romà, la més famosa de les qual deu ser segurament la parella de biografies d'Alexandre el Gran i de Gai Juli Cèsar: m'hi ha fet pensar la dimissió d'Anxo Quintana [viqui] i companyia arran de la patacada del BNG [web] a les eleccions gallegues [notícia].
Cal recordar que, a banda de ser al govern gallec amb força càrrecs però amb poca capacitat d'intervenir i ni de gairebé influir gran cosa en les decisions més importants, el BNG havia fet els darrers anys una reforma interna per acomodar-se al que deien que era una nova situació: i és que el BNG era un "partit de govern". Entre d'altres, la reforma va portar a l'eliminació de l'assemblearisme com a mètode de presa de decisions: aquestes es prenien de manera jeràrquica i, és clar, l'esquelet d'aquesta jerarquia eren els càrrecs, ja fossin els del partit, ja fossin els del govern. Igualment, el partit s'havia anat "centrant" i, doncs, allunyant-se de la seva militància i gran majoria d'electors, de caire més aviat esquerranós que no de centresquerra. Aquest daltabaix ha suposat la reaparició de l'històric Xosé Manuel Beiras [viqui], per tal de demanar la refundació del partit mitjançant una Assemblea Nacional on es doni la veu a tota la militància, en un intent de recuperar l'esperit assembleari [notícia].
Potser la gent del BNG n'haurà tret una bona lliçó de tot plegat: així ho espero. Retornant però a l'inici d'aquesta anotació, us diré que tot això m'ha portat a pensar en Plutarc i les seves vides parel·leles ja que, ben a prop nostre, podria ser que tinguéssim un cas que, tan de de bo que no, podria arribar a ser semblant: el d'ERC. Partit de govern també, intents de limitar o eliminar l'assemblearisme també, una certa dretanització també... carai, si és que el President del partit diu que se sent força còmode en posicions liberals!
Si a les properes eleccions al Parlament principatí hi hagués també un dalatbaix electoral, ¿qui sap si caldria posar algun nom (o diversos) ben nostrat al costat del d'Anxo Quintana per a fer una altra parella de Vides Paral·leles?
Demà és el dia. Deu mil ciutadans catalans estan (estem!) convocats a Brussel·les [vegeu pàgina web aquí] per a fer palès internacionalment el nostre fet nacional, reivindicar el dret a l'autodeterminació i denunciar les traves que les legislacions de molts, la majoria d'estats membres de la UE, posen a l'exercici efectiu d'aquest dret.
Qui això escriu és un "tonto", segons afirma el Sr. Bono, President de la cambra baixa del Parlament del bonic país veí que fa més de 300 anys que ens ocupa, que diu "estat espanyol" per no haver de dir "Espanya" [vegeu aquí], al qual inajornables qüestions professionals li impediran de ser demà a Brussel·les però, tal com se'ns ha demanat als qui no hi podem assistir, l'estelada penjarà del balcó de casa per demostrar el noste suport als milers de valents que sí que hi seran.
No pas físicament però aquest tonto, demà, tindrà el cor a Brussel·les: potser al Sr. Bono no li farà cap gràcia però, de debò, que a mi tant me fot el que pensi aquest individu.
L'escoltava aquest matí a la tertúlia de Catalunya Ràdio i, ho confesso, des de fa temps no em perdo ni un dels articles que va publicant a la premsa escrita del país. Em refereixo a Patricia Gabancho [viqui] que acaba de publicar Crònica de la independència a Columna Edicions [aquí]. Imprescindible escriptora i opinadora, imprescindible el llibre.
Per tal de saber-ne més, tant del llibre com de la Patricia Gabancho, us recomano que llegiu l'entrevista que li han fet al Singular Digital [aquí]. Ja me'n direu el què...
