Temps enrere parlava de la necessitat d'identificar i reconèixer els referents de la nostra cultura, especialment en un temps d'incertesa (però també d'esperances) com ho és l'actual. I en parlava en el context del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un guardó que des de l'any 1969 (Jordi Rubió i Balaguer) i fins al passat mes de juny (Jaume Cabré) reconeix anualment algunes de les persones que han exercit el seu mestratge, el seu exemple i la seva excel·lència professional en l'àmbit de les lletres, de forma paral·lela (i indestriable) al seu compromís amb el país.
Ahir coneixíem la notícia de la mort de Joan Triadú, pedagog, crític literari, activista cultural i, entre altres coses, impulsor i -posteriorment- receptor d'aquest prestigiós premi. Triadú unia en la seva persona les característiques que apuntava més amunt. Era, com ha escrit Vicent Partal, una persona honorable.
La gent de la meva generació, que ens ho hem trobat gairebé tot fet i mastegat, oblidem sovint l'esforç de les persones que, com Triadú, es van posar a treballar a l'ombra, tot just instaurada la dictadura franquista, per bastir els fonaments del que dècades després seria la represa cultural. Una represa a la qual van contribuir-hi moltes persones, però de la qual també n'han viscut moltes altres. Perquè posar-se medalles d'antifranquista, als anys setanta, era relativament fàcil. Però arremangar-se, revifar les brases i mantenir la flama dels anys quaranta ençà, fent-la créixer fins al 2010, no ho era tant.
Triadú va signar el seu darrer article just abans de marxar cap a l'hospital. I el mateix dia que va morir, en sortia publicat un altre, escrit pocs dies abans. El millor mestratge no s'aconsegueix amb les paraules, sinó amb l'exemple. Per això, per la seva actitud, sempre a segon pla, però sempre treballant, Joan Triadú és més que un referent, tot un exemple a seguir.   

I de cop, un sms m'obre un calaix que havia quedat amagat en algun racó del cervell des de feia anys, més d’una vintena. Del calaix en surt una cançó. I aquella lletra, que de petit amb prou feines havia entès, recobra, ara, tota la seva força esperançadora...

Diuen que totes les grans ciutats porten associades grans ficcions narratives (i els que ho diuen, posen com a exemple el Londres de Dickens, el París d'Hugo, el Dublín de Joyce, la Nova York d'Auster, la Istambul de Pamuk o la Barcelona de Rodoreda). Però, i les ciutats mitjanes? La resposta demanaria un estudi acurat que, a casa nostra, ens hauria de permetre configurar una llista que anés més enllà de la Girona de Bertrana, el Vic de Llor, la València de Torrent, la Palma de Riera o la Badalona de Jòdar, per posar alguns exemples. Fos com fos, en aquesta llista no hauria de faltar-hi la Figueres literària que emergeix en la novel·la Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà (2009), la primera gran (i excel·lent) ficció que se situa entre els carrers de la ciutat empordanesa, el castell de Sant Ferran i altres indrets d’aquella comarca (absurdament) fronterera. Amb un estil fresc però rigorós i un domini del llenguatge extraordinari, Pagès Jordà descabdella una història contemporània, a voltes còmica a voltes dramàtica, que mostra el desconcert d'una generació que ha viscut de primera mà els canvis polítics, socials i –sobretot- culturals dels últims trenta anys. Així, la novel·la és farcida de símbols, icones, noms i homenatges a la cultura pop (dels Beatles a Mishima, d’Audrey Hepburn a Quentin Tarantino) que posen de manifest el xoc entre els que pateixen la crisi dels quaranta i els que s’instal·len en l’estupidesa dels vint. Del tot recomanable.

El prestigiós Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha fet un salt endavant amb la incorporació de Jaume Cabré en la seva llista de guardonats. I no ho dic per desmerèixer cap de les persones que en aquests 42 anys han rebut el guardó atorgat per Òmnium -que són referents i valors indiscutibles de la cultura catalana- sinó per l'actualització que el perfil i la trajectòria de Cabré aporta al concepte "lletres" i a la pròpia definició del premi. Jaume Cabré és un escriptor en majúscules i, com a tal, té una obra publicada sòlida i extensa, especialment en el gènere narratiu. Una obra que gaudeix del reconeixement dels lectors i de la crítica i que ha estat traduïda, fins avui, a disset llengües (a les quals fa poc s'hi ha afegit l'anglès). Però al costat d'aquesta obra escrita, hi ha una faceta gens menypreable en la trajectòria de Jaume Cabré que el fa singular: la de creador audiovisual. Una faceta que l'ha dut a exercir de guionista i director argumental tant en pel·lícules de cinema com en telefilms. L'obra audiovisual de Cabré ha contribuit, sens dubte, a bastir un imaginari propi (qui no recorda sèries com La Granja o Estació d'Enllaç?) i un llenguatge de referència per a la creació audiovisual en llengua catalana. I és que al segle XXI les històries es continuen llegint, però també -i cada cop més- es miren a través d'una pantalla. A banda d'això, o com a complement, cal dir que Cabré és el primer Premi d'Honor que té una pàgina web pròpia (és a dir, que no depèn de cap altra institució), en la qual és possible fer un tast d'algunes de les seves obres, consultar enllaços relacionats i fer arribar comentaris a l'autor. Seria agosarat dir que Jaumé Cabré és un escriptor 2.0 perquè, que jo sàpiga, no manté cap bloc ni cap perfil públic al facebook ni al twitter. Però temps al temps...


Nota al marge: Ara fa un any, vaig situar Les veus del Pamano al capdamunt d'una llista (breu i subjectiva) de les millors novel·les catalanes dels darrers anys [10 llibres per Sant Jordi (no parlo de novetats)]. Aprofito l'avinentesa per reafirmar-me en aquesta consideració i recomanar la lectura d'aquesta gran novel·la als qui encara no ho heu fet. Tot un gaudi per als sentits.

El 2006, Òmnium Cultural va encarregar al grup Mishima l’acompanyament musical d’alguns textos d’autors catalans publicats cent anys abans, el 1906. Les paraules de Prat de la Riba, Casellas, Bertrana, Maragall, Oller, d’Ors, Carner i Costa Llobera van prendre una nova sonoritat sobre les notes de David Carabén i companyia. El resultat, però, només el vam poder assaborir els assistents a l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que aquell any va tenir lloc el 6 de juny al Palau de la Música de Barcelona. Tanmateix, un any més tard, Mishima va incloure un d’aquests treballs al disc Set tota la vida. Es tracta del poema de Joan Maragall Els Ametllers, inclòs al llibre Enllà. Maragall a ritme de pop-rock, un fent ben poc usual. I és que, a diferència del que ha passat amb altres poetes del segle XX (Foix, Salvat-Papasseit, Espriu, Martí i Pol, Marçal o Estellés, per posar-ne alguns exemples) el pare de la poesia catalana contemporània encara no havia estat gaire revisitat per la música moderna. A banda de compositors de cant coral i sardanes, només alguns membres de la Cançó, com Xavier Ribalta, s’hi havien atrevit. Però ningú no ho havia fet en l’àmbit del pop. Això dóna a aquesta peça, enregistrada per Mishima el 2007, un valor afegit que no he volgut passar per alt. I menys encara aquests dies, en què s’ha donat el tret de sortida a les commemoracions de l’Any Maragall 2010-2011, alhora que és a punt de sortir a la llum el nou treball discogràfic del grup barceloní. És interessant sentir com un dels exponents de l'escena indie catalana s'enfronta a un text del màxim representant del modernisme literari. Mishima vs. Maragall, tot un plaer.

'Els ametllers ' (Joan Maragall / Mishima). Podeu escoltar la cançó aquí. I llegir el text aquí.

 Il·lustració de portada del disc de Mishima Set tota la vida (2007)

Avui fa vint-i-cinc anys que va morir Salvador Espriu. La sort que tenen els bons poetes és que quan callen la seva obra continua parlant. I encara més quan algú decideix posar-hi música i elevar la poesia a la categoria de cançó. Espriu va tenir el goig de poder veure en vida com els seus versos eren musicats i escampats als quatre vents per algunes de les veus més potents de la cançó catalana. Són ben conegudes les Cançons de la roda del temps (1966) i altres textos musicats per Raimon. Però a banda del cantant de Xàtiva, hi ha més músics i cantants que s’han apropat a l’obra d’Espriu, ja sigui abans o després de la mort del poeta. És el cas, entre d’altres, de Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Ramon Muntaner, Celdoni Fonoll, Marina Rosell, Dolors Laffitte, Xavier Ribalta o, més recentment, de Túrnez i Sesé o La Locomotora Negra. Podria il·lustrar-ho amb molts exemples, però ho faré amb el poema ‘Perquè un dia torni la cançó a Sinera’ (Les hores, 1952), un text que, al meu entendre, resumeix la voluntat d’Espriu a l’hora de bastir la seva obra. És una mena de testament literari avançat que es manifesta amb força lamentativa en versos com “Ningú no ha comprès / el que jo volia / que de mi es salvés”. I he triat l’excel·lent interpretació que en va fer Ramon Muntaner en el disc Cançó de carrer, publicat el 1975 (molts any abans de passar a dirigir la secció mediterrània de l’SGAE i deixar la cançó catalana orfe d’una de les seves veus més singulars). I és que, parafrasejant Espriu, perquè un dia torni la cançó a Sinera cal reviure una vegada i una altra els nostres poetes, així com la veu d’aquells que els han popularitzat.

Acostumat a veure exposicions que commemoren el centenari d'un autor o d’un moviment literari m'ha sorprès agradablement el muntatge sobre Quim Monzó que proposa Julià Guillamon al centre Arts Santa Mònica. Lluny dels homenatges a posteriori, necessàriament distants, inevitablement historicistes, aquesta exposició ofereix la possibilitat de fer una immersió en l'obra i la trajectòria vital de l'escriptor des d'una perspectiva contemporània. I no només perquè el context de l'obra de Monzó sigui el context polític, social i cultural de les tres últimes dècades, sinó perquè, com escriu el propi Guillamon, l'exposició “neix d'una llarga relació que en successives etapes ha passat de l'admiració al coneixement i la complicitat”. I això és ben visible en la tria dels elements expositius, que no es limita a textos, fotografies o portades de llibres, sinó que conviden el visitant a fer una incursió als escenaris vitals i professionals de l’autor d’El perquè de tot plegat. Dos exemples: la recreació, com a element central, d'un bar de copes dels anys 80, amb ampolles a punt per servir combinats, tamborets de disseny i aquell ambient d'estratègies i excuses prèvies a les trobades sexuals de les nits urbanes, tot plegat sota la pregunta retòrica ¿és més modern ser postmodern que no pas modern? L'altre exemple: la possibilitat de redescobrir algunes de les inspirades intervencions que Monzó va fer com a 'especialista en el tema' al costat de Miquel Calzada en l'enyorat programa 'Persones humanes', espai de culte televisiu dels 90 (per quan l’edició en DVD?). I és que les diverses cares de Monzó (el narrador, el dissenyador gràfic, el dibuixant de tires còmiques, l'articulista, el guionista radiofònic, el comentarista televisiu, el cronista internacional, l'autor de l’històric discurs de Frankfurt...) són les cares d'un personatge i un creador del nostre temps, una  mostra més de la vitalitat cultural d’aquest racó de món. Monzó viu. I que per molts anys.

El Cap d'Any de 1960, ara en fa cinquanta, J. V. Foix va enviar un poema als seus amics i coneguts per felicitar-los l'anyada. Entre 1948 i 1958 havia fet el mateix, però en aquesta ocasió per felicitar-los el Nadal. Tot aquest material, juntament amb les il·lustracions que els acompanyaven, fetes expressament per diversos artistes contemporanis de Foix, van veure la llum el mateix 1960 en forma de llibre. El títol és tot un clàssic de les nostres lletres: Onze Nadals i un Cap d'Any. Mig segle d'aquesta efemèride ja seria una excusa suficient per recordar-lo. Però n'hi ha una altra que no vull passar per alt, encara que sigui amb 365 dies de retard: la nova edició del llibre que, per iniciativa d'Eumo editorial, es va publicar a finals de 2008. Una edició singular que, a diferència de les anteriors, recupera les il·lustracions de l'obra original (signades per Dalí, Mompou, Cuixart, Miró, Tàpies, Ponç, Guinovart, Obiols, Mercader, Sunyer, Galí i Fenosa) i que adjunta un CD on els dotze poemes de Foix prenen forma de cançó viva i actual de la mà dels Poetristes: Albert Vila, Marc Serrats i Francesc Ribera 'Titot' (podeu fer-ne un tast aquí). Una iniciativa valenta i arriscada que, de nou, posa de manifest la vitalitat de la nostra cultura. I és que és possible tenir un lloc a la modernitat sense renunciar als clàssics. Com diria el mateix Foix: "M'exalta el nou i m'enamora el vell". Bon any nou!

...aquí en podeu fer un tast:

Cap arquitecte gosa bastir un edifici alt, robust i d’estructura complexa prescindint dels fonaments. Una base sòlida i profunda és la garantia d’estabilitat damunt de la qual pot anar alçant-se i prenent cos allò que ha estat imaginat. De la mateixa manera, cap cultura pot tenir presència en la modernitat i en el concert de les manifestacions culturals contemporànies si no té un punt de suport, uns fonaments a partir dels quals pugui projectar-se i prendre embranzida. Òmnium i la ciutat de Terrassa volen aprofitar La Festa de les Lletres Catalanes per mostrar el potencial creatiu de la cultura catalana. Una cultura dinàmica, viva, oberta al món, que té presència al segle XXI perquè manté, alhora, unes arrels profundes, populars, ancestrals. Així, la proposta artística d’aquesta 59a Nit de Santa Llúcia té el segell de La Fura dels Baus, amb un espectacle creat i dirigit per Carlus Padrissa en el qual s’estableix un diàleg entre elements de la tradició cultural i elements contemporanis que són, en bona part, producte de la nova era digital. Un espectacle que embolcalla el lliurament dels premis literaris amb la combinació de música, arts escèniques i arts visuals, amb la participació de la colla castellera Minyons de Terrassa, la coral Nova Ègara, el músic electrònic Àlex Martín i el punxa discos Dr. Flo, i amb la col·laboració dels alumnes de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, l’ESCAC. Un espectacle únic que posa de manifest, un cop més, l’energia creativa de la cultura catalana.

(Text per al programa de mà de la Nit de Santa Llúcia)

Podeu seguir la primera mitja hora de l'espectacle en directe per TV3 aquest divendres 11, a les 20.15h. I íntegrament per internet, a la mateixa hora, seguint aquest enllaç: www.tv3.cat/lletrescatalanes

Va ser considerat el poeta del poble, tal com ho recorda una placa a la façana de la seva casa natal. Alguns dels seus llibres van ser prologats per escriptors de l'alçada de Joan Maragall o Puig i Ferreter. Va estar vinculat als intel·lectuals modernistes del grup L'Avenç i amb dos dels seus membres (Jaume Brossa i Pere Coromines) va fundar el Teatre Independent i va introduir l'obra d'Henrik Ibsen. Va escriure més de quaranta peces dramàtiques, entre les quals destaquen L'escurçó, Fructidor, El cor del poble, La barca nova o Els vells (amb la qual va obrir el debat sobre la necessitat de crear un subsidi per a la jubilació) i en va estrenar unes quantes al Teatre Romea, amb gran èxit de públic i de crítica, i amb la participació de primeres figures de l'escena catalana, com Margarida Xirgu. També va escriure poesia (publicada al volum Ofrenes el 1902) i diversos articles, discursos i altres textos en prosa. Va ser traduït al castellà i al francès i algunes obres van ser enregistrades i retransmeses per Ràdio Barcelona. Hi ha historiadors de la literatura que el consideren com un dels autors cabdals per entendre el teatre modernista i el tombant del segle XIX al XX. El seu nom ha passat a designar una biblioteca, una escola, un centre d'estudis i el carrer on va néixer, a Sant Andreu del Palomar. Malgrat això, és un dels molts, moltíssims autors oblidats del segle XX, el "segle d'or" de la literatura catalana, en paraules de Joan Triadú. Després de la seva mort, el 9 d'octubre de 1928, es van editar les seves obres completes, però des de llavors -amb l'honrosa excepció d'alguna reedició escadussera i de la representació de La barca nova al TNC la temporada 1999- no se n'ha cantat ni gall ni gallina. Ignasi Iglésias, un entre tants.

Sóc dels qui penso que els llibres de poesia no són cars, comparats amb la resta de coses que es publiquen. No pas perquè el preu sigui més o menys elevat, sinó perquè són llibres que tard o d'hora rellegeixes -encara que sigui parcialment- per buscar-hi aquells versos coneguts, o bé per retrobar-ne d'altres que en el seu moment van passar desapercebuts. Són llibres altament amortitzables. Dit això, sempre és una bona cosa poder accedir als poemaris a un preu ajustat. Em congratulo, doncs, de la recent reedició del recull de sonets No hi érem, d'Enric Casasses, dins la col·lecció LaButxaca, després d'haver-hi vist la llum l'obra completa de Vinyoli i de Martí i Pol, o el cicle líric d'Espriu. I és que, més enllà dels best-sellers i dels assajos d'autoajuda, els poetes contemporanis també hi han de cabre, a les butxaques. Si no, sempre queda l'opció de buscar-los a la fira del llibre d'ocasió. Vol més temps, però s'hi troben joies a preu de quincalla...

Una cultura no seria res sense pensadors, artistes, científics... Sense creadors. Són la saba que la fa créixer. Però aquesta mateixa cultura, per rica que fos, no tindria cap esperança de futur sense les persones que es dediquen a estudiar, a acompanyar, a difondre i a projectar l'obra dels seus creadors. Aquest és el cas d'Isidor Cònsul, estudiós, editor i projector tenaç de la nostra literatura. Valguin aquestes quatre ratlles com a breu, petit, insuficient homenatge.

(Foto: Vilaweb.cat)

Una de les sorpreses més agradables -literàriament parlant- dels darrers dies ha estat la descoberta del poeta de Manacor Bernat Nadal. Tenia el seu darrer poemari (El vestit vermell, 2008) entre els "llibres pendents de ser llegits" des de feia setmanes. Però ha estat agafar-lo, llegir-lo (i rellegir-lo) en uns quants trajectes de metro i saber que em trobava davant d'un poeta interessant, amb coses per dir i amb un llenguatge bell, fresc, proper, precís i, sovint, colpidor.

"Davallo l'escala, amb aquests escalons de fusta gastadíssims, que cruixen com si s'anessin a esfondrar. El passat ha de morir perquè, realment, és mort. Vull allunyar-me del poble, de la família, trencar amb tota aquesta processó de bubotes. Soparem i per postres demanaré dos barrocs, acolorits gelats amb whisky. Vull sentir una ampla onada d'alegria (...)"

Sovint sento a dir que, en un moment d'incerteses com l'actual, es troben a faltar referents, ja siguin intel·lectuals, polítics o d'acció. Jo penso que els referents hi són. Sovint més a prop del que ens pensem (¿qui no té a la vora alguna persona treballadora, tenaç, coherent, d'aquelles amb qui val la pena emmirallar-se?). El que falta és identificar-los, reconeixe'ls com a tals i aprofitar allò de la seva feina i del seu exemple que ens sigui útil.

En l'àmbit de la cultura escrita, per exemple, de referents no ens en falten. Demà es lliura el 41è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un guardó que reconeix les persones que "per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans". Només cal veure la llista de guardonats en aquests quaranta-un anys d'història per trobar-hi alguns dels nostres referents recents (altres, per qüestions vitals o conjunturals, no van poder rebre'l mai, o bé encara no l'han rebut).

I és que al país, més enllà del futbol, de l'star system televisiu i de l'endogàmia internàutica, hi ha vida intel·ligent...

Ara fa justament cinquanta anys, Salvador Espriu va escriure això...

El 1909, ara fa cent anys, es va publicar un llibre cabdal en el prolífic inici de segle XX -literàriament parlant. Es tracta del poemari Cap al tard, de Joan Alcover (Ciutat de Mallorca, 1854-1926). A cavall del Modernisme i el Noucentisme, inscrit dins l'anomenada Escola mallorquina, Alcover es presenta com un poeta eclèctic, en la línia de la 'paraula viva' de Maragall. Entre els poemes de Cap al tard, i a banda de La Balanguera (que ha transcendit com a himne de Mallorca amb la música d'Amadeu Vives), cal destacar aquest bellíssim sonet elegíac:

Aquests dies els mitjans i les llibreries van plens de novetats literàries de cara a Sant Jordi. La indústria editorial (com la majoria d'indústries culturals) està immersa en l'espiral del consum immediat, la qual cosa de vegades està renyida amb la qualitat i amb la (necessària) memòria cultural. Temporada rere temporada, els títols van passant pels aparadors com si fossin complements de moda o productes alimentaris amb data de caducitat.

En aquest context, em ve de gust recomanar deu llibres contemporanis, però no immediats. Cinc novel·les i cinc poemaris dels últims anys que, al meu entendre, haurien de tenir un lloc a les taules de llibres que ompliran els carrers del país aquest dijous.

Dilluns es va lliurar el premi Lletra d'Or al llibre El dia revolt: literatura catalana de l'exili de Julià Guillamon. I ahir va ser el torn dels premis Crítica Serra d'Or, que van recaure en Aiguafang, de Joan-Lluís Lluís (novel·la), La mort i la pluja, de Guillem Frontera (narració), i Postals de cendres, d'Hilari de Cara (poesia). El primer va ser instituït per un grup d'amics lletraferits el 1956, i el segon onze anys més tard per la revista cultural Serra d'Or. Aquests dos guardons comparteixen moltes coses, a banda del metall noble que n'il·lustra el nom.