Ja ho veieu! El govern espanyol està de celebracions! El dilluns privatitza els aeroports. I ahir, els militaritza. Els controladors aeris cobren bé, és cert. Molt millor que la majoria de treballadors. Ningú ho pot negar. Però algunes de les seves reivindicacions són ben llògiques: descansar, com a mínim, 8 dies al mes (ara en descansen 2). Siguin o no professionals molt més ben col·locats que la majoria de nosaltres, els drets laborals hi són per respectar-los. I, quan no hi son, per reivindicar-los. l'Acte de violència de Pedrolo ho explica molt bé. I una vaga salvatge com la dels controladors, també. En definitiva, cal que posem les coses al seu lloc.
Primer de tot, vull donar les gràcies a les més de 500 persones que van omplir, divendres passat, l'Auditori de l'Ateneu de Banyoles, en un concert que vam gaudir moltíssim, i que vam quedar meravellats veient la sala plena de gom a gom. Molta gent va haver-se de quedar a fora, però esperem poder tornar a coincidir amb tots ells ben aviat! Gràcies!
Ahir, eleccions al Parlament de Catalunya. Voldria destacar-ne algunes qüestions:
~ Plataforma per Catalunya. El partit racista i feixista de Josep Anglada s'ha quedat just a les portes d'aconseguir un diputat. Ha sigut la vuitena força política més votada del Principat, molt a prop de Ciutadans i de Solidaritat Catalana. Això vol dir que cal anar molt en compte amb els més de 75.000 vots. Més enllà de l'entrada o no al Parlament, aquests resultats els hem d'entendre com un banc de proves, una espècie de laboratori, que els servirà per estudiar les ciutats i poblacions on presentaran candidatura a les eleccions municipals del maig de 2011 i, el que és més perillós, fer campanyes més agressives allà on tinguin possibilitats de treure nous regidors. Alerta, perquè l'amenaça del discurs d'ultradreta està a l'alça.
~ El creixement espectacular d'Escons en blanc. Segurament passarà desapercebut, però els 18.628 vots d'ahir, en comparació amb els 626 que van treure el 2006, són un èxit a tenir en compte, com a vehiculació d'un vot crític en desacord amb la jerarquia democràtica i amb el poder polític allunyat de la ciutadania.
~ La poca incidència dins l'Esquerra Independentista i l'Esquerra Anticapitalista que han tingut forces polítiques com Des de baix i Pirata.cat. El primer, que ha aconseguit poc més de 7.000 vots, ha pagat amb escreix aquesta dinàmica camaleònica a l'hora de presentar-se a eleccions de diversos àmbits territorials amb noms constantment diferents. El segon, malgrat que la seva campanya ha tingut pràcticament una nul·la presència als carrers, ha aconseguit gairebé 6.500 vots, en defensa d'un posicionament lliure i d'esquerres en relació a l'accés a la informació i a les noves tecnologies.
~ La patacada monumental de la Montserrat Nebrera i la seva Alternativa de Govern. Que la Carmen de Mairena tregui més vots que ella li ha d'haver fet molt de mal. Però el cas és que aquesta candidatura estava condemnada al fracàs des de la sortida del primer vídeo de campanya, on un goril·la tocava la bateria mentre sortia el nom de la Montserrat com a futura presidenta de la Generalitat. Poc més de 2.000 vots que la converteixen en una força autènticament marginal.
~ La baixada, respecte el 2006, del Moviment Social Republicà, una altra organització política que, amb una estètica aparentment en defensa dels treballadors, treballa per engreixar el discurs racista, xenòfob i islamòfob, molt proper a PxC. Qui, amb tota seguretat, li ha esgarrapat algun vot.
Les primeres filtracions de les enquestes a peu d'urna, abans que s'acabi la jornada electoral, apunten una majoria gairebé absoluta de CiU. El país gira cap a la dreta, no hi ha cap dubte. Per aixecar-lo, per assenyalar els autèntics culpables de la crisi, pel reconeixement nacional, ens cal ser radicalment d'esquerres i independentistes.
Apel·lant a la pluralitat de Catalunya, la senyora de les ungles llargues i el noiet a qui li agrada despullar-se --que ja comença a quedar-se una mica calbet, pobret, tot i que no passa res, per això--, van començar a bramar i a emetre frases subordinades en llengua castellana. El debat no es pot dir que fos avorrit. Hi havia una miiiiiica de foc creuat. Previsible, certament. També hi havia somriures còmplices entre el catalanista de dretes i l'espanyolista de dretes. Alguna tirada de canya del republicà cap al catalanista de dretes. A veure si podem seguir mamant de la gran teta, devien pensar. En canvi, el socialista del Baix Llobregat reia nerviós i va estar a punt, un parell de vegades, de perdre els papers. Estava a mig camí de la ironia. Em sembla que li costa ser graciós.
Però el que realment vaig trobar a faltar va ser l'aranès. Tanta pluralitat i tanta insistència amb el castellà, per després oblidar-se de l'oficialitat que té aquesta llengua a Catalunya. És clar que, si fós per mi, declarava la independència ahir mateix i retornava a Occitània el trosset de la Vall d'Aran. Ai, si la política no fós una professió!
La primera. Les caixes es fusionen, es multipliquen els caixers i hi ha llocs que sembla impossible poder escapar-se del seu pol d'atraccció. És el cas d'un carrer de L'Hospitalet. 200 metres de llargada i 5 oficines de 'La Caixa'; una en un cap, tres repartides al llarg de la tímida baixada i, l'última, a l'altre cap. D'acord, les ciutats generen moviment. I, el moviment, en alguns casos, benefici. Però voleu dir que calen tantes oficines en tant poc espai?
*
La segona. Aquesta és més impactant, potser. La revista musical Enderrock del mes de novembre s'acosta a l'essència que generen les notícies d'una revista del cor. No ens precipitem, però a primer cop d'ull la impressió pot ser aquesta. Resulta que a les pàgines interiors dedica dos espais a parlar del trencament sentimental del músic i productor Pau Vallvé i la cantautora Maria Coma. No se n'expliquen els motius, però s'afanyen a recalcar que la ruptura s'ha fet seguint el protocol adeqüat i que 'han quedat com a amics'. Jo, que me n'alegro que tot hagi acabat bé, em pregunto si cal que una revista seriosa i de qualitat com ho és l'Enderrock hagi de publicar notícies roses com aquesta. Es vendràn més exemplars, així?
L'anell d'or de Benet XVI fa mal a la vista. Tota la parafarnàlia en fa, de mal a la vista. La jerarquia eclasiàstica, els convenis econòmics de l'església amb els Estats, el degenerat i retrògrad discurs a favor de la família. La campanya política propera als interessos de la dreta, fa mal a la vista. La projecció mediàtica de l'espanyolització de Barcelona, també. El passat confús que compromet al nou papa, fa mal a la vista. El fanatisme dels qui el segueixen, també. Talment com una estrella del rock, o un jugador popular de futbol. Fa mal a la vista, ja ho crec.
Ens mou el crit. El crit, com a alfabet de resistència. El crit, com a essència crítica i constructiva. Avui cantarem a Les Corts, per aturar el desallotjament del seu Casal Popular, l'enderrocament de la Colònia Castells. Potser no aconseguirem res. El crit, el cant, sense res més que l'acompanyi, no deixa de ser una forma d'expressió simbòlica. Però potser si hi veniu, si acudiu al crit de barri, aconseguirem fer possible allò tan important -i simbòlic- de la unitat, del poble. Si hi veniu, segurament farem que tots els veïns que defensen un model urbanístic ben diferent no se sentin tan sols. És solidaritat.
Us hi esperem. A partir de les 21.00 hores al Casal Popular de Les Corts (carrer Entença, 237). Actuacions dels cantautors Josep Romeu, Jordi Montañez i Cesk Freixas.
Sense permís, que jo tampoc sóc classista, també diré
que ens van deixar sense missatges, i així hem crescut, a prop del
dubte, amb nous llenguatges, som el que som, part de la història sense
pares. És un dels paràgrafs de la cançó Abril de 1984, del nostre últim disc, La mà dels qui t'esperen.
Aquests dies, llegint llibres que parlen d'aquelles persones que ens han ajudat a construir-nos com a poble, hi he pensat una estona més.
Hi ha alguna cosa que no s'ha fet bé. No hi ha hagut la transmissió generacional necessària per tal que els nostres referents culturals i socials arribéssin, també, a les persones que hem nascut després de l'autoanomenada transició espanyola. No pot ser que el model educatiu no ens ho ensenyi. No puc entendre el mutisme que han cultivat les generacions que ens precedeixen.
Anomenaré, per exemple, tres noms: Margarida Xirgu, Narcisa Freixas i Pere Calders. La primera és, potser, l'actriu més internacional que ha parit el nostre país. Supervivent a l'exili, republicana exemplar, dona treballadora i treballadora cultural. La segona ens és imprescindible per entendre la pedagogia musical que es va aplicar bona part del segle XX a les escoles catalanes. Es tracta de la primera dona catalana que es va dedicar a la composició musical, fonamentalment de peces infantils. El tercer, és segurament un dels escriptors més potents i populars de la literatura catalana. Destaca com a creador de contes, però les seves novel·les prenen una força descriptiva i irònica difícils de trobar en altres autors.
I per què aquests tres? No ens els ha explicat cap professor. No n'hi ha hagut prou amb l'entreteniment proposat per la televisió. Cap programa del 3XL.cat els hi ha dedicat capítols sencers. Tothom ho troba normal, això de no saber res del nostre passat, dels referents d'aquesta terra. Que trista, miserable i normal, la nostra història, oi? Qui ens ho explicarà? Ho farem nosaltres amb els nostres fills?
Els amics de Badalona, els del carrer sense asfaltar, ens van regalar un llibre de la Xirgu. Navegant per internet, vaig trobar la Narcisa Freixas, que, a més, he sabut que forma part de la família. Buscant per la biblioteca d'un altell de fusta a Riuprimer, vaig trobar dos llibres d'en Pere Calders.
Som un poble amnèsic, desmemoriat. No ho podem seguir mantenint. Qui perd els orígens, perd la seva identitat. Ho deia el poeta Salvat-Papasseit. Ho cantava algú uns quants anys més tard. Amb consciència, ho vindicarem sempre.
Farà setze mesos d'aquell cop d'estat a Zelaya. Guanya la desmemòria, ara que han tornat a fer valdre els governs sotmesos en un evident reeiximent de les polítiques no-capitalistes al centre i al sud del continent americà. Però aquí ningú ho recorda, perquè allò és el tercer món, diuen. I allà, aquestes coses, ja solen passar. Com si pogués ser aprovable l'actitud del dominador vers el dominat. Em preocupa la normalització de l'escepticisme i del desastre. M'avergonyeix.
*
M'avergonyeix veure un cartell publicitari immens amb unes lletres enormes, una rere l'altra, en forma de frase. Artur Mas de lo mismo. Em provoca una espècie de vomitera, la mateixa que vaig sentir quan els vam veure ballar al final d'un acte de pre-campanya electoral. Supermontilla, l'increïble home normal. Sí, home. I què més? I al final passa que ja ni em pregunto fins on hem arribat, perquè tots ho sabem i, a vegades, fins i tot en gaudim, d'aquest patetisme il·lustrat. En gaudim amb una palangana ben a la vora. Per allò de la vomitera, ja m'enteneu.
Ahir llegia una entrevista que la revista Enderrock va fer als tres homes forts de la cançó d'autor de les comarques lleidetanes: Xavier Baró, David Esterri (Lo Pardal Roquer) i Jordi Gasion (El fill del mestre). Entre altres veritats que comparteixo, n'hi ha una que cal remarcar més fort que la resta: el català de TV3 acabarà matant el català del país. Mira que passem ben poca estona davant de la pantalla. Sort! Però quan sintonitzem la televisió del Principat és realment horrible escoltar segons quines coses. Desconec si amb la recurrent excusa de la crisi econòmica han decidit prescindir dels serveis d'alguns lingüistes, però no estaria gens malament que algú els hi recordés que, malauradament i en ple segle XXI, TV3 hauria de satisfer aquesta tasca que, amb millors recursos i condicions, ofereix la televisió pública, que és la de defensar un model lingüístic correcte. Que, en definitiva, seria allò de sempre: un millor tractament de la nostra llengua. Ho podeu fer millor, Mònica. N'estic segur.
La imatge que acompanya aquest apunt va ser fotografiada el passat 11 d'octubre a la Sala de concerts KGB de Barcelona. Parla per si sola. Si continuem així, potser seria correcte i honest que a la part inferior de la pantalla de TV3 hi hagués un cartellet que advertís a l'oïent que, en aquest canal, el nivell de correcció lingüística pot lesionar seriosament la nostra cultura. Algú ho havia de dir.
I el nostre futur? Segurament, no serà retransmès per TV3.
Davant l'actual context de fallida del sistema econòmic, els governs de la Unió Europea han optat per una nova onada de mesures contra els drets dels treballadors, accions que van encaminades a fer desaparèixer del tot les mínimes garanties socials
que els Estats encara ofereixen als sectors desafavorits de la
societat.
Ja fa anys que aquest tipus de propostes figuren a l'agenda de
les grans corporacions i d'institucions com la Unió Europea o el Fons Monetari Internacional. Ara, amb l'argument de la crisi, ens les han volgut fer empassar senceres en forma de reformes laborals i de retallades socials.
La classe treballadora està cridada a pagar les conseqüències d'una
crisi que no ha provocat, sinó que ha estat conseqüència de la voracitat
del capital financer i del “deixar fer” que han imposat els anomenats
“organismes de control” del capitalisme.
Per tot això, cal que demà la vaga sigui realment general. Els treballadors culturals, que no tenim ni força, ni importància, ni visibilitat, també la farem. Ni un pas enrere!
Després de l'agitació del passat 11 de setembre, com cada any, tot sembla resituar-se d'una manera lenta i relativa. La manifestació a Barcelona, malgrat ser més reduïda, en quantitat, que altres anys, ens va deixar l'evidència, un cop més, de la fidelitat i la capacitat mobilitzadora de l'Esquerra Independentista, que va encapçalar la reivindicació, i ho va fer amb un número important i interessant de manifestants. No obstant, és hora de centrar els esforços en la necessitat d'exportar aquest discurs extraparlamentari cap a altres cercles, fora dels ja habituals. Perquè, al cap i a la fi, el que interessa és que l'argument de la independència com a oportunitat de canvi i transformació social arribi més enllà de l'àmbit que és estrictament de l'Esquerra Independentista. És una sensació que tinc. No de no-creixement, sinó de no-convicció. De no haver trobat, encara, les eines precises per fer entendre a la població que el que ens urgeix és reconduir tot el moviment independentista, utilitzar aquest procés de consciència nacional com una via per arribar, també, a la plena sobirania social. Per poder parlar de justícia sense haver de tapar-nos el nas.
Estic convençut que és un concepte que sedueix, que és coherent i que té possibilitats reals d'esdevenir. Al cap i a la fi, tots sabem que quan parlem de diners, estem parlant d'un suposat benestar. Però quan parlem de justícia, d'igualtat radical i de democràcia plena, és aleshores que estem parlant de país. De poc serveixen les paraules sense contingut, sense context. I és el que em passa a mi, el que ens passa a molts, suposo. Sentir parlar d'independència sense cap mena de projecte social a darrere em provoca una espècie de rebuig, com si ja visualitzés que els oportunistes de les cadires i els culs calents fessin cua per aprofitar la llibertat del nostre poble i començar a carregar-se de quotes de poder. Que serà així, si és que les coses no canvien.
En definitiva. Que un simpàtic ex-president del Barça i futur candidat a la presidència de Catalunya decideixi que un partit de futbol és més important que la mobilització nacional ja ho diu tot. Realment, les coses són com són. Als carrers de Barcelona hi havia, com a molt, dues desenes de milers de persones. Al Camp Nou, possiblement, i a la mateixa hora, bastantes més. Tenim el país que tenim. I sap greu. Per això ens cal capgirar la base social. Perquè seguim adormits, i ja n'hi ha prou. I perquè el 29 de setembre hi ha una vaga general. I no sé si, aquell dia, hi haurà més gent als carrers o espectadors veient qualsevol partit del Barça.
... bon temps per no perdre la memòria i seguir treballant per allò que fa tants anys que lluitem. Demà, Onze de setembre, diada nacional del nostre poble, tothom cap a la Plaça Urquinaona de Barcelona. A les cinc de la tarda començarà la manifestació. No hi podem faltar!
Em provoquen rebuig els discursos triomfalistes que parlen de la immediatesa de la nostra independència. Laporta diu que al gener ja podríem ser país, d'altres que l'horitzó de la plena sobirania nacional arribarà d'aquí a quatre anys. Pallassades. Si bé és cert que cada cop sembla haver-hi més avenços en aquest sentit (em refereixo al creixement del percentatge de població que hi està d'acord), no hem d'oblidar que el Principat té una estructuració territorial molt diversa i complexa, i que les paraules victorioses d'aquells que ens volen fer creure que això serà bufar i fer ampolles ens porten, i em sembla que de forma equivocada, a un escenari enganyós.
Deixant de banda els límits reals i geogràfics de tot el país, que, per a mi, són imprescindibles per entendre qualsevol procés d'independència (no només la d'un trosset), hauríem de saber, potser, que si el nou moviment catalanista-sobiranista de centredreta pren força i ens duu a les portes de l'alliberament nacional, la cosa no serà tan senzilla. Per què mai es parla de la violència? Tothom té tan clar que serà un procés totalment net i sense complicacions? A mi em sembla que no. I no vull dir, precisament, que la violència vingui determinada per la part independentista. El garrulisme fanatisme espanyolista és gran. No està gaire organitzat, però no hem de tenir cap dubte que quan la independència sigui aprop, a casa nostra hi haurà violència. Hi ha masses interessos pel mig. I seria d'ingenus pensar que ens lliurarem d'aquesta batalla.
Tots volem viure en un país lliure. Però amb els triomfalismes no farem res més que confondre i enganyar a la gent. Hem de vigilar amb aquestes prediccions de pa sucat amb oli. I hem de fer entendre que el procés de construcció nacional ens portarà a situacions que no havíem conegut mai abans. Cal preparar-nos. I això no vol dir que hem d'entrar com a ramats als gimnassos a fer peses i skipping. Cal que ens mentalitzem. Que en parlem i hi donem voltes.
Treballem conscientment i coherentment per democratitzar aquesta terra. Fins que el poble sigui fort per dir prou. Ja queda menys.
Avui, concert a Llorenç del Penedès! A les 22.00 hores a la Plaça del Castell. Amb els nostres amics d'Els Amics de les Arts! No hi podeu faltar! :)
Concentració contra el racisme a Cornellà de Llobregat
Dijous, 22 de juliol, a les 19.15 hores, al metro de Sant Ildefons, concentració-resposta a l'agressió racista que va acabar amb la vida del veí de Cornellà de Llobregat, d'orígen equatorià, Carlos Gustavo.
Hores abans de la final del mundial de futbol, a Cornellà de Llobregat, tres
individus van propinar una pallissa a un veí d'aquesta localitat. Carlos
Gustavo, d'orígen equatorià, va morir a conseqüència de l'atac
sofert. El van colpejar brutalment, entre crits de sudaca de mierda i vete a tu país, segons els testimonis presencials, i ho van fer davant
de la seva filla petita.
Els tres agressors van ser detinguts
per homicidi, però el jutge va decidir deixar-los en llibertat,
imputant-los només un delicte de lesions. El fet ha merescut escassa
atenció dels mitjans de comunicació, dedicats exclusivament a cobrir la
victòria de la selecció espanyola. L'ajuntament de la ciutat sembla mirar cap a un altre costat, ocultant, com en altres ocasions, el caràcter racista
d'aquesta agressió.
Aquest crim xenòfob ens demana a crits, en primer
lloc, a solidaritzar-nos amb les persones properes a en Carlos, la seva
família, els seus amics i coneguts.
Volem denunciar el racisme
homicida que està a la base d'aquest crim, i les conductes feixistes que
creixen emparades per les administracions “democràtiques”. També
denunciem la impunitat que gaudeixen els que cometen aquest tipus
d'agressions, que haurien de causar molta més alarma social.
El racisme
que impregna la nostra societat és culpable de la invisible mort d'en Carlos, també de la invisibilitat de les morts d’aquells que intenten
arribar en pasteres, o de la vulneradora de drets humans Llei
d'Estrangeria. Ens preocupa, en gran manera, la propagació dels actes i
de les conductes racistes en la relació entre persones i comunitats. La mort
que denunciem avui és només la punta de l'iceberg.
Amb aquest
crim, el conjunt de la societat hi surt perdent No siguem còmplices amb el nostre
silenci, vine a la concentració en contra d'aquest i tots els atacs racistes.
