Bona entrada al 2011!
|
roses i llimones
 Ara portava uns dies lluny d'ordinadors i connexions a la xarxa. Els ponts estrangers que s'han colat al país ens donen hores, i nosaltres ho aprofitem per pintar les parets d'una casa nova. Tu encara entres, gairebé cada dia, al teatre. I jo t'espero, oficialment, una mica més tard de dos quarts d'onze. Sempre hi ha el noi que guarda l'espectacle, i gent que va endins, cap a les entranyes de la ciutat. Remeno el cafè amb llet i llegeixo el que he escrit fins aquí. Ara, per la claror que entra pel finestral, diria que és un dijous d'abril. I, és clar, ja t'hauria preparat l'esmorzar. * Hi ha el dia de la Constitució. El Partit Popular ens recordava (gràcies, home) que 9 de cada 10 catalans hi van votar a favor. Per internet algú insinuava que, com a mínim, 4 dels 9 que la recolzaven ja estan morts. La meva generació no l'hem votat. ¿Com es poden creure que això ens representa? * El senyor Mas fa una cara de malalt que no se l'aguanta. Em té preocupat (és un dir). Ves que, si no es recupera, potser el canvi que havia de començar, començarà més tard. No, si ja ho sabia. Això de les promeses electorals era una mica precipitat. I els de la dreta en saben molt, de tot això. Al loro!, que diria aquell. * El 24 de desembre cantarem una nadala no religiosa al Palau de la Música. En Jordi Basté i l'equip d'El món a RAC1 ens hi han convidat. Serà el primer cop que hi actuem, ni que siguin tres minuts!  Tu pintaves les parets de l'habitació. Jo m'ho mirava. Ja ho sabia que la teva destresa també serviria per aconseguir un millor acabat. No em vaig avorrir. T'observava com un nen. El que descobreix que el món no s'acaba al seu poble. Però que sap que a enlloc s'hi està tan bé com al seu poble. Vam escriure poesia sota les parets pintades. No ens en falta, d'autoestima, et deia. I sort, perquè aquest és el desastre de la ciutat. Per cert, que avui és l'últim dia per votar La petita rambla del Poble Sec al concurs dels molinets de TV3! A veure si ho aconseguim! Moltes gràcies per ajudar-nos! :) Podeu votar des d'aquest enllaç: www.tv3.cat/molinetsmusicals  Ja ho sabíem. En un dia com ahir, res a celebrar. Només una fastigosa, trista, dissortada història. En canvi, que diferent l'altre 12 del mes 10 que vam viure. Una imatge de ciutat caòtica es transformava en carrers estrets i places amb una font al mig. El vent, la pluja, les abraçades sinceres. Tot, a vint quilòmetres per hora. No ens cal res més. I tu et despertes d'hora, et dutxes, gairebé ni esmorzes. Dius que marxes, em fas un petó i agafes el metro. Passaràs per sota de mitja ciutat. Jo, t'estaré esperant al mateix lloc de sempre, al costat d'un sorollet (pip, pip, pip) i la poca bateria del telèfon mòbil. Que fastigós, trist i dissortat, el nostre progrés. Aquest divendres, 15 d'octubre, concert a la ciutat de Vic (Osona). A partir de les 23.00 hores, a la Sala Pasternak. Podeu comprar les entrades (a 6€) aquí: http://www.valemany.com/comprarentrades?id=71. A taquilla, les entrades costaran 8€. Us hi esperem! Més info i concerts, aquí. Per veure el vídeoclip, clica aquí. S'acaba la festa major, potser l'última de la comarca, no ho sé. Els balcons s'han omplert dels colors del nostre poble per celebrar les acaballes de l'estiu. El Sol marxa abans, i el ritme frenètic de la rutina de la gent que feineja ha tornat a instal·lar-se a totes les cases. O a gairebé totes. Jo m'ho miro amb els ulls mig tancats. Les pampallugues de les parpelles, els desitjos, les pestanyes damunt les galtes. Tornaran els concerts a les sales tancades. I tu i jo ens reservarem el dia aquell que gaudirem de L.A., ara que ja ens sabem totes les cançons.  Les vacances s'acaben i tu em preguntes si les hem començat algun dia. Ens plantem davant de l'ordinador i fem feina. Cantes les cançons que et van ensenyar els teus pares, i jo m'oblido de col·locar els accents en aquest teclat tan petit. Els amics de sota la muntanya creixen i es reprodueixen. Visca! I nosaltres ens fem petons mentre sona la cançó més lenta i bonica del càmping. Tot és tan efímer... Però vivim, i això ens fa més humans. Plou. I els gats se'ns mullen. M'agraden els teus pantalons. Les arracades van caure ahir a la tarda. I avui, que el cel és gris i el tenim més aprop, la finestra escup aire. Tinc fred, dius. I baixes les escales per preparar el berenar. Em deixes sol. I jo no ho vull. Només és un moment, un univers a cada instant.
L'àvia i la néta juguen al parxís. Tot ens porta, fins i tot les rialles, cap a les trampes. Però l'àvia, que és bonica i bona persona, la deixa guanyar. L'afilador de ganivets passa, molt a prop, amb aquella sirena d'escala dissonant a un volum més alt que la conversa. Ja han arribat els marcians, dius. Tant de temps esperant-los per acabar veient que són igual de subnormals que nosaltres. Poc en sabem, tot sigui dit, de l'orígen indi d'aquest joc. Les piscines de plàstic han tornat als terrats. El gel de l'hivern i la calor seca del juliol trenquen les rajoles. I tu recuperes la màquina que reprodueix cintes de vídeo de fa deu anys. Ningú havia dit que les coses que ja no ens serveixen ens retornarien els bons moments. A vegades enyoro la vida més rudimentària. Mentre ens omplen els ordinadors de facebooks, twitters i vídeos del youtube, baixo les escales d'una en una, et gravo amb la càmera d'amagat, i et dono un trosset de paper. Ens veiem d'aquí deu minuts a la cuina :) Com poder dir-te que no, que cap secret delicat trencarà les paraules. Perquè no hi ha secrets, i les paraules són de ferro, no per clavar-se, no per estètica agressiva. Són de ferro per guanyar. Pateixo amb els qui pateixen, i camino molt a prop del terra, encara sense haver-ne après, amb esperances de poder-nos aixecar i tornar-ho a fer junts aviat. No. Que no et sedueixin els judicis sense sentència. Cada matí, quan giro el cap i veig els arbres al mateix lloc de la muntanya, dono gràcies a algú per haver-me donat la pau dels teus ulls. Cada dia, a partir de les sis de la tarda, plou. Neva a les muntanyes més altes del país, i la gent, insistent amb l'arribada de l'estiu, continua passejant els cossos per la platja. Amb el Sol a l'esquena i el mar al nas. Les cançons es fan per tot això. I per molt més. Cançons per nosaltres, dels nostres dies, de les nostres preguntes. Les cançons que parlen de les nostres coses. Les coses que parlen de les nostres cançons. Dèiem Brecht a poc a poc abans de veure'm el primer got de llet. Tu t'esprimies totes les taronges d'un taronger per fer-te un suc al poble sense riu. El teatre i tota la seva nuesa va ser tema de conversa durant llargs matins de juny. Alguna llum, pocs estels i una mica de fum. Tu creuaves les cames i passaves de pàgina. Jo, com qui no vol la cosa, et mirava amb el cap cot i els ulls amunt. Em preguntaves si estava bé. I jo reia davant d'aquella atractiva ofensa. Això també és Gaeta, oi? :) Tot i l'absència de sol, a L'Hospitalet hi fa calor. Hi ha carrers que fan baixada i places obertes al món. A la nit, fins i tot hi ha qui diu que hi passen coses. Si t'hi acostes, ja l'has liat. T'hi quedes, t'ho rumies, i t'agrada. Ahir ens va passar una cosa semblant. Buscant alguna cosa per omplir l'estómac, vam sentir guitarres a l'esquerra. Resulta que del lloc més impensat neix una havanera. I, després, conviden a rom cremat. Els teus avis van anar a Cuba. Els meus, en canvi, eren músics i fusters. L'art és tan precís! :) Altres punts del dia:
 Fa deu mesos que vaig estar a Palestina. Des d'aleshores, fins avui, m'ha estat impossible escriure quatre línies d'aquella experiència. Copsar la situació, fins i tot quan n'has estat testimoni directe, no és una feina senzilla en aquell trosset de terra de l'Orient Mitjà. No és per falta de ganes, ni per incredulitat. És per la necessitat d'ordenar l'embolic mental que suposa assimilar un conflicte sociopolític d'aquestes característiques. Durant aquests mesos, moltíssima gent m'ha preguntat 'com va anar, per Palestina'? I jo, encara amb un nus a la llengua, responia 'com a vivència, apassionant i dura'. Vam veure camps de refugiats d'1 quilòmetre quadrat on hi vivíen 33.000 persones. Com es pot ser neutral en aquesta realitat? Vam veure manifestacions de jueus ultrasionistes, armats amb pistoles i metralletes, passejant-se pel barri àrab de Jerusalem. Dec ser jo l'únic que ho entén com una provocació? Vam parlar amb àvies que, 60 anys després, encara guarden les claus de les cases que l'estat d'Israel els hi va robar i derrocar. Com pretenen negar l'existència de tot un poble que l'únic que vol és recuperar allò que els hi va ser près? No és aquest un dels seus drets? Vam veure les parets marcades. Ens van explicar els noms i els cognoms dels milers de palestins condemnats a passar anys a la presó per reivindicar el que és seu. Vam veure la tecnologia més avançada aplicada a l'armament que utilitza Israel per mantenir el seu ordre i la seva pau. Vam fer nostres les consignes de lluita, i vam indignar-nos a cada check-point. No vam poder fer res per salvar-los. Només veure-hi amb els nostres ulls, ser-hi per explicar-ho a la nostra terra. Deu mesos després, els qui neguen els drets més bàsics, assassinen una desena de solidaris internacionalistes. Hem pensat més d'una vegada que aquells morts haguéssim pogut ser nosaltres. Perquè no hi ha cap argument humà ni cap motiu estrictament humanista que pugui justificar la massacre, el bloqueig, la repressió i l'anul·lació que practica l'Estat israelià cap al poble de Palestina. Perquè ens posem al costat dels qui pateixen. I perquè la nostra lluita és la lluita per vèncer a l'opressor. Reivindiquem un Estat laic, sense discriminacions de religió. Un Estat on hi puguin conviure jueus i àrabs. Perquè eliminar l'essència xenòfoba i excloent d'Israel és consolidar una societat radicalment lliure, per eliminar els fonaments d'un Estat que, ja des dels seus inicis, va ser creat per raons religioses. I pensat, només, per als jueus. I que quedi ben clar: no som antisemites aquells que defensem Palestina. Defensem Palestina per la seva lluita incansable per aconseguir l'autèntica llibertat. La dels pobles, la de les persones. Palestina: amb tu, cap mur. Escoltem cançons grogues i filmem els primers vídeos. La calor ens fa més propers. Tothom comença a suar. Col·loques el cap dins del meu jersei i riem. Bufes aquelles coses blanques que cauen dels arbres i penses en com ha canviat la vida aquest últim mig any. Ara que comencen els mesos sense erra, nosaltres insistim. I, ja que comencem, convertim aquesta setmana en quatre dies de concerts. Barcelona, Sant Boi, Hostalets i Cassà. Aquí i aquí. Bon dimarts! |
     
 ·  ·  ·  ·  ·  ·  Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosAPRENC DE TOTS ELLS
COMUNICACIó
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
CategoriesAccés de l'autor |
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
