"En Bunny encén la ràdio d'una manotada i l'aparell escup una ràfega de música clàssica a tot volum, en Bunny li dóna un altre cop, sona una emissora comercial i llavors, com un miracle, un prodigi, surt dels altaveus, amb tota la seva càrrega d'optimisme emocionant, d'emancipació sexual i de shorts d'or, la mateixa cançó de la Kylie Minogue; i tota la ràbia i la indignació d'en Bunny s'evaeixen com si tingués una fuita de gas, la seva cara encesa es relaxa i es gira cap al seu fill, es prem el cap amb els nusos dels dits i diu:
- Qui sigui que va dir que Déu no existeix tenia el cap ple de merda!
- Ple de caca! - fa el nen amb un somriure mentre es frega els ulls.
- Ple de tones de fems pudents! - exclama en Bunny -. Quina cançó!
- Ple d'un cubell enorme d'excrements! - respon el noi.
En Bunny tira els malucs endavant i sacseja el cos endavant i endarrere seguint l'eufòric ritme techno, sent que la música li recorre l'espinada i li explota a la base de l'esquena amb una calidesa que li provoca la sensació d'haver-se pixat a sobre o d'haver donat a llum o d'haver-se escorregut als pantalons o alguna cosa per l'estil.
- Ostres noi! - Diu en Bunny, i s'estreny l'entrecuix amb el tou de la mà i les imatges del dia d'àvies assassines, minusvàlids malcarats, vicaris invertits i colles de meuques desdenyoses s'esfumen en l'atmosfera, i afegeix: - Cony, és una meravella que aquesta cançó sigui legal!" (Nick Cave, 'La mort d'en Bunny Munro')
Allò que em va deixar més parada de "Quadern 2008", de Joan Miquel Oliver, va ser veure la feinada que hi ha rere cada lletra de "Bombón Mallorquín". Tot i que pugui semblar que a n'Oliver se li'n va i canta el primer que li passa pel cap, paraules sense sentit, tot té un motiu. Totes les cançons estan treballades fil per randa perquè tinguin exactament la musicalitat que n'Oliver vol. I que aconsegueix.
U. Va anar quadrat: mentre la megafonia anunciava Vilafranca, els meus ulls es clavaven en el punt i final de 'La conjura de los necios'. Brillant, divertit i sarcàstic. El vaig comprar per casualitat un dia fent temps a la secció de butxaca d'aquell supermercat de llibres de plaça Catalunya. La sinopsi era atractiva: un protagonista que als trenta anys encara viu amb la mare i es passa les hores escrivint una denúncia contra el segle XX, tan mancat de 'teologia i geometria' i de 'decència i bon gust'. Havia guanyat un Pulitzer, i tot fullejant el pròleg de l'editor me'n vaig convèncer: John Kennedy Toole, l'autor, va suicidar-se el 1969, amb 32 anys; gairebé una dècada més tard, la seva mare va presentar-se a l'editor amb un manuscrit que, gràcies a la seva tenacitat, es va convertir en aquesta novel·la. Feia temps que no reia tant amb un llibre i el cert és que t'acaba caient bé, aquest personatge greixós, brut i pudent que odia tota la humanitat.
És d'aquells llibres que, quan veus que queden poques pàgines, comences a llegir més a poc a poc, perquè no vols arribar al final. I l'assaboreixes al màxim, tot i ser conscient que l'última pàgina arribarà, més tard o més d'hora. L'avantatge d'aquest és que en qualsevol moment pots obrir-lo per qualsevol pàgina i rellegir un capítol.
'Espejos' és d'aquells llibres per tenir a la tauleta de nit, un recurs deliciós per a qualsevol moment. Amb ell, Eduardo Galeano fa un repàs a la història, des dels principis de la humanitat fins a l'última guerra a l'Iraq, passant per l'antiga Xina, els rituals indígenes i totes les aberracions que la gran Europa ha comès arreu del món. Això sí, ho fa des d'una mirada particular: la de centenars d'anònims que no van poder parlar mai. El llibre és format per muntanyes d'històries, la majoria d'elles documentades i algunes altres, llegendes que han passat de generació en generació. Com diu Galeano al principi del llibre: 'Aquí no hay fuentes bibliográficas. No tuve más remedio que suprimirlas. A tiempo advertí que iban a ocupar más páginas que los casi seiscientos relatos de este libro'. Tot plegat, amb la delicadesa, la crítica, la senzillesa i la ironia d'un dels millors escriptors contemporanis.
Avui fa quinze anys que es va morir Vicent Andrés Estellés, un dels poetes valencians més important de tota la història. Som molts els qui el continuem tenint present, que el rellegim, en la intimitat de la sala o amb un micròfon perquè tothom l'escolti. L'Estellés romandrà sempre en la nostra memòria. [Llegir més]
Amb l'excusa que ha rebut el premi Biblioteca Breve, vull penjar un parell de poemes de l'escriptora nicaragüenca Gioconda Belli, una de les referències vives de la literatura llatinoamericana:
"En Bunny encén la ràdio d'una manotada i l'aparell escup una ràfega de música clàssica a tot volum, en Bunny li dóna un altre cop, sona una emissora comercial i llavors, com un miracle, un prodigi, surt dels altaveus, amb tota la seva càrrega d'optimisme emocionant, d'emancipació sexual i de shorts d'or, la mateixa cançó de la Kylie Minogue; i tota la ràbia i la indignació d'en Bunny s'evaeixen com si tingués una fuita de gas, la seva cara encesa es relaxa i es gira cap al seu fill, es prem el cap amb els nusos dels dits i diu:
U. Va anar quadrat: mentre la megafonia anunciava Vilafranca, els meus ulls es clavaven en el punt i final de 'La conjura de los necios'. Brillant, divertit i sarcàstic. El vaig comprar per casualitat un dia fent temps a la secció de butxaca d'aquell supermercat de llibres de plaça Catalunya. La sinopsi era atractiva: un protagonista que als trenta anys encara viu amb la mare i es passa les hores escrivint una denúncia contra el segle XX, tan mancat de 'teologia i geometria' i de 'decència i bon gust'. Havia guanyat un Pulitzer, i tot fullejant el pròleg de l'editor me'n vaig convèncer: John Kennedy Toole, l'autor, va suicidar-se el 1969, amb 32 anys; gairebé una dècada més tard, la seva mare va presentar-se a l'editor amb un manuscrit que, gràcies a la seva tenacitat, es va convertir en aquesta novel·la. 
