Petit escàndol d'ordre lingüístic (com si no estiguéssim prou entretinguts amb mil collonades més). Resulta que Gerard Quintana, el cantant de Sopa de Cabra, va ser el protagonista del programa de TV3 El convidat (magnífic programa, cal dir), on vam poder comprovar que la seva llengua de relació familiar és el castellà, quan la seva dona és catalana com ell i viuen a Eivissa. Xoca una mica conèixer els usos lingüístics privats d'un dels bucs insígnia del rock català dels vuitanta, i he de confessar que a mi també em va sobtar, de manera que no ens ha d'estranyar la rècula de comentaris, molts d'ells desaprovatoris, que ha generat l'anècdota.

Doncs no veig el motiu de tant escàndol. Sembla que molta gent no acaba d'entendre que una cosa és l'àmbit públic o oficial i l'altre és l'àmbit privat a l'hora d'usar les llengües. Com parlin els membres d'una família entre quatre parets pertany al més privat d'aquests àmbits. Resulta obvi haver de recordar que, sobretot aquí, la llibertat ha de ser total (també en moltes altres situacions, és clar) i per tant cap legislació, ni cap control, ni cap immiscibilitat, ni cap comentari desaprovatori hi tenen res a fer. Però és que a més, si del que es tracta és de normalitzar el català, és en l'ús en l'espai públic (carrer, botigues, administració, tribunals de justícia, xarxes socials d'internet...) on la llengua necessita que sigui usada per tots aquells que en volem una presència cada dia més normal.

És clar que tots haguéssim volgut que Gerard Quintana jugués amb els seus fills emprant un dolç accent gironí (aquella terra tan "catalana-catalana" per segons quines mentalitats), però no tot pot ser en aquesta vida. Què sabem de les circumstàncies personalíssimes que han dut Quintana a aquesta situació? Més val que reflexionem sobre la decisiva influència favorable que han tingut sobre la llengua grups com Sopa de Cabra els darrers anys.

 

Les notícies sobre la ja cèlebre interlocutòria judicial de la sentència contra la immersió lingüística continuen succeint-se, amb algunes anades i vingudes sorprenents: que si afecta només tres famílies, que si afecta tot l'entremat educatiu... Ni el Tribunal sap exactament què pretèn.

Els que sí que ho saben són els instigadors de tot plegat, una mena de caverna anomenada Plataforma Cívica Ciutadana, o com es digui. El pitjor d'aquesta i altres iniciatives és que intenten crear un problema on mai no ha existit. Mira que hi ha coses que van malament a la nostra societat, però una que havia anat fent passes esperançadores en la direcció correcta, amb un consens generalitzat social i polític, havia estat fins ara la immersió lingüística i l'adopció del català com a llengua vehicular (i integradora) de l'ensenyança. Un problema ben artificial, perquè la finalitat de la seva pertinaç gestació no és defensar el castellà a Catalunya, és clar, sinó proporcionar una còmoda majoria del PP a Espanya. Els Caja i companyia són, en realitat, els titelles de la funció.

Mentre, la societat civil catalana torna a mobilitzar-se en defensa dels nostres drets com a nació. I ho farà, de nou, encapçalada per Muriel Casals, que va guanyant punts per la seva claredat en les idees i fermesa en les accions. Una claredat i una fermesa que en el ram estríctament partidista ens costa molt més de trobar. Se m'acut una idea: per què no demanem a Muriel Casals que es presenti candidata al Senat? Per què no fem que sigui un nou Xirinacs? Si fos elegida, no importa massa què hi anés a fer allí (en el darrer apunt ja vaig opinar clarament sobre això), potser no caldria ni que agafés el TGV, però serviria per personificar aquest amplíssim consens que existeix entre la societat catalana sobre el país i sobre la llengua (el consens del 10-J, per entendre'ns).
Dit d'una altra manera, seria com mirar-nos al mirall i agradar-nos de nou, que prou falta ens fa.

La creuada dels governs del PP contra les llengües minoritzades ha obert un nou front: Aragó. La nova presidenta d'aquella comunitat, Luisa Fernanda Rudi (aquella severa senyora que va presidir el Congrés abans de Bono) ha proposat reformar la ja de per si justeta llei de llengües en el sentit de que el català deixi de ser llengua pròpia d'Aragó i d'ús a l'escola i a l'administració. La peculiaritat de la trista notícia és que en aquesta ocasió el català no estarà sol en l'escomesa espanyolista: l'acompanyarà l'aragonès, aquella preciosa fabla que es conserva a les valls del Pirineu.

Un dels primers contactes meus amb aquesta llengua és d'allò més curiós. El dia que em vaig examinar de teòrica per al carnet de conduir, a Tarragona, vaig coincidir amb un noi que es deia Choan. Així, amb ce i hac. Darrera d'aquest nom per a mi tant exòtic s'hi amagava un Joan aragonès. Això em va dur a interessar-me per un fenomen que, gens estranyament, ens amagaven: a Aragó existia una altra llengua que maldava per sobreviure i que com a mínim tenia presència en l'onomàstica.

Doncs aquesta llengua, lògicament amb pocs parlants i de difícil normalització, almenys de moment, ha rebut una estocada del partit de l'Espanya una y no cincuenta y una, uniformista i gens sensible a les diferències territorials o al patrimoni cultural i lingüístic de l'estat.

S'ha de ser miserable, la veritat.

[Aplaudeixo amb entusiasme la decisió de Vilaweb de publicar en aragonès l'article de Chusé Raúl Usón, membre del Consello Superior d'as Luengas d'Aragón]

Ha passat al mig del carrer. En castellà, algú m'ha preguntat per una adreça propera al lloc on ens trobàvem. En català, l'hi he indicat. L'home no el parlava, però m'ha donat la sensació de que ho volia fer, mostrar d'alguna manera una predisposició, una empatia, no sé. Potser la seva intenció era donar-me les gràcies, però en lloc d'això ha deixat anar un "bon dia", amb un esplèndid somriure. Ja m'ha alegrat l'existència de bon matí.

Deia Josep Pla que el seu país era aquell lloc on a un "bon dia" et responen amb un altre "bon dia". Avui la cantonada dels carrers Barcelona i Apodaca, de Tarragona, ha estat el meu país.

La Vanguardia ja s'edita (també) en català. Benvinguts al club de la normalització, amb un retard de dècades. Però com diuen en la llengua que fa 130 anys que empra el diari dels Godó, nunca es tarde si la dicha es buena.

Naturalment, avui he comprat aquest primer número, a veure què, i hi he trobat algunes curiositats a comentar. Per exemple, la capçalera continua recordant-nos que el diari va ser fundat per don Carlos i don Bartolomé Godó (sic). Per exemple, en un peu de foto, la casa on van deixar sec Bin Laden no saben si és una vila o una vil·la; el traductor automàtic, suposo, deu donar les dues opcions i el corrector no ha atinat a triar la correcta (que és vil·la, clar). Per exemple, constatar la curiositat de que la versió catalana també ofereix els mots encreuats de Fortuny, en castellà (que, personalment, m'agraden més que els catalans de Màrius Serra, manies). Per exemple, confirmar el que ja sospitava, que sota l'epígraf contactes, ja normalitzat, s'hi acumulen dotzenes d'anuncis de prostitució en castellà; aquí res no ha canviat: continuen les orientales jovencitas i els machos dotados.

Que consti que m'alegro de la decisió de La Vanguardia de donar aquest pas a favor de la llengua, per molt que tingui de càlcul, o d'intercanvi de favors per qui sap què, o del que sigui. Ara ja només queda un punt negre a la premsa catalana, crec jo: el Diari de Tarragona. Però em sembla que abans que es decideixi a usar la llengua de Fabra, les vaques volaran, rememorant un famós anunci del diari que avui és notícia.

"Andres,despues de esta mongolada, te voy a bloquear.Ahora te quedas con los catalanes,pq los españolitos no nos enteramos de NADA,al final el cancer q supone el BARCELONA te ha contajiado.Como asturiano,del sporting y seguidor de Villa,te pido q al guaje no me lo toqueis."

"no iniesta,tu no me ables en catalan que se me cae un mito,un manchego de pura cepa que able en catalan,hes como si un islamico adore a jesucristo,y que conte que soy del barça."

"Ahí t has pasao!!! No creo q fuese necesario...como manchego q eres..."

Tres exemples, respectant sintaxi i faltes d'ortografia, dels carpetovetònics comentaris que ha rebut Andrés Iniesta, que en el seu Facebook ha anunciat que es llançarà a fer una roda de premsa en català.

Després de llegir-los (aquests i més, els podeu trobar a Racó Català), hom comprova fins on ha arribat la labor d'intoxicació, de desinformació i de foment de l'odi entre pobles a què es dediquen, metòdicament, certs mitjans espanyols. De fet, res que no sabéssim ja. Nosaltres, a la nostra. 

Andrés, estem al teu costat i t'ajudarem amb els pronoms febles, les vocals neutres i el que faci falta.

Postdata: Messi, xato, ara et toca a tu.

بلدي المذكرة الأولى باللغة العربية. انه متحمس وكل شيء. لقد حان إلهام، بطبيعة الحال ، فإن Monzó المادة "لا فانجارديا" اليوم، والحديث عن الحادث التي نتجت من موقف ضد نطة كاتالونيا، في هذه الحالة بعض الصحفيين أراغون. شكرا، والرجال، وهذا هو ما نحتاج إليه : أسوأ كلما كان ذلك أفضل. (*)


(*) Traducció més avall.

De rifar-se de nosaltres, vull dir. La sentència que s'ha conegut avui suposa un nou entrebanc en el difícil procés de la normalització del català. Una de les fites més serioses i eficaces d'aquest procés, la immersió lingüística, es posa en entredit. Depèn de nosaltres, i només de nosaltres, seguir el camí endavant, sense fer cap cas a aquests continus regatejos miserables.

Demà, presumiblement, tindrem nou president i la setmana que ve, nou govern. És el moment de posar-nos al seu costat, almenys en aquesta qüestió, si es mantè ferm en la defensa de la llengua. Espero, en contrapartida, que Mas i companyia comencin a entendre perquè cada vegada més gent vol un estat propi de seguida, no després d'una "transició" de final tant incert com llunyà.

"Sin embargo, para la decisión en orden a la tutela cautelar, junto la necesidad de preservar el efecto útil del acceso a la jurisdicción, también deben valorarse en cada caso todos los intereses en conflicto, tal como el grado de intensidad de la exigencia de ejecución que el interés público presenta en relación los perjuicios que puedan ocasionarse de no proceder a su suspensión, e, incluso, una vez acreditada la existencia de ese perjuicio, la propia bondad del derecho ejercitado a los únicos efectos de la medida provisional, todo esto teniendo en consideración que no resulta procedente en este trámite efectuar el enjuiciamiento que es propio de la Sentencia que finalice el proceso tras la práctica de la prueba pertinente y la completa contradicción de las partes procesales".

No, no és cap diàleg de Groucho Marx. És un fragment de la suspensió cautelar del Reglament d'Ús del Català de l'Ajuntament de Barcelona, dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. No l'enteneu? Jo us en faig un resum: és un nou pal a les rodes de la normalització del català. El fet de que tot el procediment judicial sigui en castellà constitueix una trista anècdota que revela fins on arriba la misèria i el regateig de determinats poders públics quan es tracta de protegir la nostra dèbil llengua. El 28 de novembre tenim ocasió, amb el nostre vot, de canviar aquest estat de coses i acabar així amb aquest llarg rosari d'agressions a Catalunya i a la seva llengua. Ho volem, sí o no?


AGENDA POLÍTICA

Dimecres, 27 d'octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Llorenç del Penedès. A la sala d'actes de la Casa de Cultura, a les 20,00 h.

M'interessava una informació sobre una línia d'Autocars Julià i m'he trobat que la web és únicament en castellà i en anglès. Se m'ha fet tan estrany, tenint en compte que tenen la seu a l'Hospitalet de Llobregat, que m'he decidit a enviar-los un correu en el qual, ingènuament, els dic que "no aconsegueixo obrir la versió catalana de la seva web; què he de fer?". A veure si contesten.

Ah, per cert, aquesta companyia té la concessió de la línia entre Barcelona i Montserrat, les capitals política i espiritual, respectivament, del nostre país. Surrealista país, de vegades.

Expressions sentides a casa des de ben petit i relacionades amb la meteorologia:

* "Plou de dalt a baix i mullat" (obvietat que deixava anar el meu pare quan plovia amb una certa intensitat)

* "Que en farà de mal, aquesta aigua!" (lament de la meva mare quan plovia a bots i barrals)

* "Fa sol, avui" (frase usada per canviar de tema quan algú volia donar per acabada una discussió estèril)


[L'apunt d'avui està dedicat a la memòria de la senyora Núria, amiga d'aquesta família de pluges i sols, que ens va deixar fa alguns dies a Barcelona]

Remenant notes i paperets de la meva carpeta "Bloc", em comencen a sortir expressions sentides a familiars o a amics i que tenen com a punt en comú maneres de ser o de comportar-se:

"Ser un pastetes" (ser un punyetetes, un tiquis-miquis)

"Ser més ruc que un cabasset ple de llops"

"Sóc una mica 'Creu Roja'" (això li vaig sentir dir al fill d'una amiga meva, que sempre està disposat a ajudar els altres)

"Faltarle (a algú) un par de agüitas" (és l'equivalent canari del nostre Li falta un bull com les guixes)

Fa exactament un any i 18 dies vaig publicar aquest apunt sobre l'absència del català a l'etiquetatge de l'aigua de Viladrau. Els vaig escriure demanant alguna explicació i mai no em van contestar. Van perdre un consumidor, què hi farem, però avui la Plataforma per la Llengua ens informa que l'empresa del Montseny ha donat el pas normalitzador. Indirectament, he guanyat la batalla un any després. En aquests moments, l'única aigua mineral que no usa la llengua del país és Font Vella. Ja toca fer-ho, no?

El meu pare tenia unes expressions molt divertides quan s'havia de referir a que alguna cosa era excel·lent, exquisida, fora de sèrie, etc. Ignoro si eren de collita propia o procedents del llenguatge popular. Com sempre faig en aquesta secció, respecto els barbarismes:

* "De pell de fava de cotxero": producte de qualitat superior.

* "De pell del cul del rei de Rússia", similar a l'anterior, però encara més exclusiu.

* "Ser el cáguense en bicicleta": quan una situació era molt plaent o indescriptible. Podria semblar el contrari, però no.