Avui no ha estat un dia qualsevol i cal deixar-ne constància al bloc. Avui he presenciat com una dona es tirava daltabaix d'un balcó. La pel·lícula dels fets ha estat realment això: una pel·lícula. Em trobava fent un cafè a mig matí en una cafeteria de Las Palmas (on estic apurant les vacances) quan un cotxe de la policia, amb llums i sirena a tota pastilla s'ha aturat just davant. Què passa, què passa? He tret el cap al carrer i en aquell moment he vist com dos portals més enllà, d'un primer pis, es llançava al buit una dona de mitjana edat i de considerable massa corporal. Mentre la gent que observava l'escena deixava anar un xiscle col.lectiu, jo, instintivament he girat el cap horroritzat mentre tornava a entrar a la cafeteria, al temps que sentia un soroll sec. Posteriorment, he tornat a guaitar al carrer (segurament per morbo): dues persones intentaven auxiliar la pobra dona mentre se sentia la sirena de l'ambulància, que ha arribat amb remarcable puntualitat. Ignoro en aquests moments més detalls del succés. No és el moment d'opinar o filosofar sobre temes tan transcendentals com la vida o la mort d'una persona. Em limito, avui, a deixar constància del fet i del petit ensurt que m'ha produït.

Estic sense línia telefonica des de mitja tarda. Això vol dir que escric aquest apunt amb l'i-pad. Amb totes les limitacions possibles: he d'escriure amb un sol dit, no tinc cursives, faltarà algun accent, no hi ha la ce trencada, etc. Tampoc hi puc incloure cap imatge. Feta aquesta salvetat, de que podem parlar avui? Podem parlar de la darrera ocurrència de Zapatero, de convocar-nos a les urnes en una data ben significativa tant per amics com per enemics de la democràcia. Quines ganes que tinc de que plegui aquest home. Podem parlar de la condemna a Núñez pel frau a Hisenda (això es gravíssim, es motiu de "cese"). Que no sabrem mai de l'assumpte? Podem parlar de l'estrena als cinemes de la pel.licula dels Barrufets. La versió en català no s'oferira en 3D, no fos cas que els nens s'habituin massa a sentir parlar català. I pensar que un dels meus primers contactes amb la llengua escrita va ser, precisament, el Jan i Trencapins i els Barrufets del "Cavall Fort"! Ho barrufo una barrufada de barrufets! (1) En fi, ja estic fart d'escriure amb un sol dit. Ho deixo aquí. Bona nit a tothom (1) Traduït, "ho trobo una tocada de collons".

Al virtual Club dels Blocaires a qui posen Nerviosos determinats Anuncis (CBNA), fundat per mi aviat farà tres anys, s'hi han afegit aquesta setmana dos socis de luxe: la Carme-Laura Gil i el Cesk Freixas.

El Cóc ràpid de dimecres tirava els seus dards contra Ikea i contra l'anunci que està emetent aquests dies. Sí, és aquell que sota l'eslògan Tengo derecho a mi fiesta aprofundeix en la línia argumental de la multinacional sueca: la meva casa és casa meva i allí faig el que em dóna la gana. Fins aquí molt bé, però, com suggereix la Carme-Laura, vivim en un país on fer una "festa" equival a soroll, i quan es fa una festa en una casa, és de nit i és estiu, hi ha serioses possibilitats de conflicte veïnal. Si només fossin aïllades festes domèstiques rai, però és que s'hi han d'afegir televisors a tota pastilla (retransmetent la darrera tertúlia inframental de Tele 5), motoristes urbans aprenents de Jorge Lorenzo (el fill del seu pare; ja sabeu la història, oi?) o els crits i riallades provinents de les terrasses dels bars (que s'han multiplicat per efecte de la llei antitabac). Tenim dret a la festa, sí, però també a descansar.

El Cesc Freixas encara està més en la meva línia, perquè titula un dels seus apunts "Anuncis que fan ràbia". Són tres. Un és d'un conegut sofregit presentat per la Loles León, que ja vaig repassar en el seu moment (l'anunci, no la Loles). Un altre és, efectivament, bastant insofrible. És aquell dels conductors que estan tan contents que la companyia d'assegurances (patrocinadora del Barça de bàsquet) els reculli el cotxe avariat que es posen a entonar l'alirón mentre es mig despullen sense cap mena de rubor. I del tercer... Què dir d'aquell cosmopolita que es passeja rapejant per Berlín, Istambul i Barcelona? Punyetetes com sóc, em vaig entretenir a trobar traces catalanes a les imatges de Barcelona i el resultat és... l'esperable, tenint en compte que el que s'anuncia és una cervesa destinada a ser consumida a un lugar llamado mundooooooo.

Carme-Laura, Cesk, benvinguts al club.

L'escena.

Un individu, en plan monòleg, es dedica a cantar les excel·lències d'un fuet fabricat amb "tecnologia punta" (sic).

El missatge.

Que compris aquest fuet en concret, perquè és "imperial", no com els altres, que són "normals".

Per què em posa nerviós?

Perquè el protagonista (que sembla el Toni Albà, però no ho és) no para de moure's, de gesticular, de fer ganyotes... Sembla mentida com s'ha de cridar l'atenció de l'espectador per vendre embotits. Potser al final de l'espot es troba l'explicació a tanta pallassada, quan diu que ho fa "perquè quedi clar, si no la gent es confon..." No, no el confonem amb el fuet de l'altre anunci (aquell del nen que va a una masia i l'avi li fa l'ullet d'aquella manera tant forçada).

L'escena.

Ambient d'illa grega: tot és blanc i blau. Fins i tot diria que se sent música de sirtaki. Apareix un paio (un tal Hugo Silva, famós a les Espanyes per Los hombres de Paco) cantant les excel·lències del iogurt grec.

El missatge.

Prova el producte i et traslladarà a un món de plaer i sensualitat mediterrànies. Ja no t'ho recomana una iaia jronya ke jronya sinó una mena de latin lover que les atrau com la mel a les mosques.

Per què em posa nerviós?

Per un detall. En un moment determinat introdueix el dit al iogurt i se'l du a la boca per tastar-lo, però en realitat només posa la punta (del dit) i sembla que ho faci en un pot de crema hidratant. Queda una mica ridícul.

L'escena.

Un home es dóna possibles explicacions a un problema que té (i que, de moment, ignorem): potser és el gos que l'està mirant, potser és una pel·lícula que ha vist, potser és l'estat de l'economia...

El missatge.

Al final ens treuen de dubtes: l'home pateix disfunció erèctil (el que popularment es coneix com gatillazo o també "marcar dos quarts de set"), i l'únic que ha de fer per solucionar-ho és consultar al metge.

Per què em posa nerviós?

Evidentment, el metge el que farà és receptar-li unes pastilles, que és el que de veritat es publicita. Però això no ens ho diuen. Tot al contrari, ens presenten l'anunci com si fos un desinteressat consell del Col·legi de Metges. Tema a banda són les excuses de l'home del perquè no se li aixeca quan més ho necessita. Gossos? Pel·lícules? No serà que la dona no s'entrega com cal? O potser és que a ell no li agrada prou el peix? Has provat la carn, xato?

Que desatès que tinc el bloc darrerament! Serà que tinc més ocupacions de les que la prudència demana? Serà un enotjós encostipat que fa més d'una setmana que em fa la guitza (o que em toca els collons, per dir-ho clar) i que es resisteix a concloure el seu procés natural? Serà que comencen a escassejar les idees? Els indignats ja han plegat veles, les anades i vingudes de la nostra classe política ja comencen a fer pudor, escassegen els anuncis de televisió que em posen nerviós... Etcètera. De què parlar?

Sort que hi ha, com a últim recurs, els petits esdeveniments d'ordre personal, aquells que, en definitiva, donen sentit a la vida. Els darrers dies m'han passat coses com aquestes:

* He visitat el monestir de Santes Creus, després de molts anys de no fer-ho. Visita guiada, em refereixo. La guia ens va explicar, tota entusiasmada, les darreres novetats sobre les restes mortals dels reis que hi són enterrats: que si es tenyien els cabells, que si van pintar els cadàvers, i no sé què més.

* Dissabte, dos dels meus millors amics es van casar a l'Ajuntament de Tarragona i jo n'era testimoni. La crisi no dóna per una trista instal·lació d'aire condicionat al saló de plens, de manera que la cerimònia va resultar ser d'allò més càlida, sobretot per qui anava mudat, com era un servidor. Més calor van passar els pobres figurants que, vestits de soldat napoleònic, feien a l'exterior una recreació de la guerra del Francès, que aquests dies compleix 200 anys.

* He anat al cine, a veure Confucio. La crítica (ja avanço que no excessivament bona), demà.

* Per últim, m'he comprat un I-Pad. He de reconèixer que és una cosa que em feia molta il·lusió, però ara que ja el tinc no sé ben bé quin partit treure-li, ni tant sols com funciona. Això sí, l'aparell és molt mono: sembla una rajola de xocolata.

Anuncis que no em posen nerviós, però casi. N'hi ha un munt:

* El dels creuers per la Mediterrània i aquell capità tret de Vacaciones en el mar que parla un llastimós català amb accent castellà i imitant l'italià. Mira que l'arriben a posar vegades aquest anunci. No hi ha manera de que desaparegui.

* El de les bessones. Una té la brusa grisa i l'altra blanca i lluent, gràcies, és clar, al producte publicitat. Anunci hereu directe d'aquell altre tant recordat (perquè era horrible) del dels pallassos descolorits.

* El dels que es casen a dalt d'una muntanya. Veure la núvia en xiruques té la seva gràcia, però la cançoneta que se sent de fons és insufrible. Total, per vendre aigua mineral.

* El d'un detergent d'aquests que serveix per netejar tot, protagonitzat per una coneguda televisiva de poderosos melucs. Amb una senzilla passada de drap, la banyera queda super-lluent. No s'ho creuen ni ells.

* El d'un formatge per fer sandvitxos, d'aquell que s'estira com si fos de goma. A un paio li ve la inspiració i ens ofereix una horrible melodia. Esto se merece una canción. El que ell es mereix és un parell de...

* El d'una cera per depilar-se les cames. Al contrari que els productes de la competència, aquest és un prodigi de perfecció: no costa obrir l'envàs, no fa mal quan s'arrenca la cera... L'anunci acaba amb quatre amigues de llarguíssimes cames, perfectament depilades, que es troben, rialleres, en una cafeteria. És tot tant fals...

* (Ho he meditat abans d'incloure'l) El de la cervesa, que fan cada any. Què tindrà a veure el Bulli, els ous ferrats i la cervesa. Les escenes d'uns amics prenent birres, banyant-se nuets a les cales o morrejant-se a la platja queden molt bé en ambients eivissencs, com altres anys, però no barrejant-hi un restaurant que et cobra només per mirar-lo de lluny. I la cançoneta, com sempre, d'estricta observança anglosaxona. Molt "mediterràniament", vaja.

Les escenes.

Diversos personatges, disfressats de vaca i en un escenari tipus Heidi, escenifiquen situacions pretesement divertides, sempre al voltant de la llet. En diuen Historias de la leche.

El missatge.

El d'avui és fàcil: beu llet de vaca asturiana.

Per què em posa nerviós?

Mira que hi ha anuncis poca-soltes, però tant ridículs com aquests, pocs. Les situacions són de teatre escolar de final de curs. I a banda d'això, què té la llet asturiana que no tingui la catalana, eh?

Les escenes.

Recreen episodis d'època. En un, un cavaller reinaixentista és el primer a dedicar-se a llançar molles de pa a les copes dels altres comensals. Molt divertit. En l'altre, un noble anglès del segle passat inaugura la moda de sucar el pa al plat.

El missatge.

Figura que beure Trina (que abans en dèiem Trinaranjus, aquella mena de barreja de suc de taronja i refresc desgasat) és tant informal com tirar-se menjar o escurar el plat davant de tothom.

Per què em posa nerviós?

Per la frase en off que se sent al final: "que viva la naturalidad en las comidas", pronunciat amb aquell deix tan de jove madrileny i tan de buen rollito. Tipus El Canto del Loco, perquè se m'entengui. És una mica carregant, la veritat sigui dita.

Adéu, Setmana Santa. Una Setmana una mica peculiar: la pluja l'ha deslluïda i, al seu torn, la Setmana ha deslluït el meu sant i el meu aniversari que hi coincidien per aquells capricis del calendari.

Crònica telegràfica. El divendres, sopar amb uns amics, alternativa a la perspectiva d'una processó plujosa que tinc entès que va acabar desfilant, si bé més tard del previst. Dissabte era Sant Jordi. En el seu moment vaig tenir la genial pensada de convidar a dinar tota la família. Resultat, matí estressant de preparatius i compres, inclosa la mona per la meva fillola. A la tarda, sessió doble com els cinemes d'abans. Primer, a Reus, a gaudir (verb molt reusenc) de l'animació de la Plaça Mercadal. Adquisició i dedicatòria de Vacances romanes, de l'amic Vicenç Vernet, salutació a l'alcalde Lluís Miquel Pérez i a l'alcaldable Àngel Cortadelles (s'acosten eleccions, sabíeu?), xerrada amb l'amic David a l'estand d'H2O. Després, corrents cap a Tarragona, amb el temps just per arribar-me a la Rambla i comprar un altre llibre. El que tenia previst, Aicnàlubma, del Puyal, me l'han regalat fa unes hores. Aconsellat per l'amiga Nadala, de la llibreria La Capona, opto per La República Islàmica d'Espanya, de la polèmica Pilar Rahola. Celebro que hagi estat un èxit de vendes. 

Pasqua més aviat avorrida. A la tarda, passejada per la platja de Torredembarra, freda, desangelada i trista. Aquest indret necessita urgentment una remodelació urbanística. Algun candidat del 22-M està llegint això? I avui dilluns de Pasqua. La coincidència amb el meu aniversari ha fet que m'hagi trobat amb un curiós mix de mona-pastís. Una gallina de xocolata feia companyia a les dues espelmes de la meva nova edat. En faig cinquanta-quatre: no és cap secret des que Facebook s'encarrega de proclamar-ho a amics, coneguts i desconeguts, com si fos Wikileaks. La cera del "5" comença a degotar per acció de la flama i per moments es transforma en un "6". Horror.

Aquests dies fa exactament cinquanta anys del fet més antic que recordo (un esdeveniment de caràcter familiar). Fa una mica de vertigen constatar que ha passat mig segle (que sembla més llarg encara que cinquanta anys) d'una vivència concreta, però també és satisfactori comprovar que ha quedat gravat a la memòria i d'allí no s'ha mogut.

Diuen que, conforme et fas gran, cada vegada et costa menys oblidar-te de situacions immediatament passades i que, en canvi, fets llunyans, agradables o no, significatius o no tant de la teva vida, es queden gravats a foc al nostre cervell. És curiós perquè, segons diuen els científics i en contra de la dita popular, el saber sí ocupa lloc i també la memòria, igual que un ordinador, de manera que cada vegada que aprenem o memoritzem coses noves, automàticament en "desaprenem" o n'oblidem d'altres. Al cervell hi caben els bits que hi caben, i un expulsa un altre, com aquell memorable gag d'una pel·lícula de Charlot i un tramvia (potser l'escena cinematogràfica que m'ha fet riure més en aquests cinquanta anys de records).

Hem de fer veritables esforços per recordar què vam menjar ahir o a on vam anar abans-d'ahir, però en canvi fets com el primer dia d'escola, l'últim de la mili, el moment que vam conèixer l'amor de la nostra vida o alguna situació particularment emotiva, còmica, irritant o curiosa la podríem descriure amb tot luxe de detalls.

Les malalties relacionades amb la manca de memòria, l'Alzheimer, la senilitat... estan a l'ordre del dia, però també, com una petita compensació, mai la humanitat no havia tingut tants mitjans (em refereixo a les noves tecnologies, és clar) per conservar escrits, imatges, pel·lícules, documents sonors... que ens ajudin a recordar tot allò que el cervell, per llei de vida o per malaltia, va oblidant amb els anys.

L'escena.

L'Àlex, un jove que té tota la pinta de viure en un pis d'estudiants (molta atenció a la roba que porta i a la decoració del lavabo), té un gravíssim problema a la seva vida: sempre li toca haver de posar un rotlle de paper higiènic nou i tirar el vell.

El missatge.

El producte que es publicita és el paper de vàter de sempre, però el rotlle interior es pot tirar a l'inodor perquè és... (tatxan!) biodegradable!

Per què em posa nerviós?

Definitivament, ja no saben què fer per vendre més. Algú ha tingut, ni que sigui una vegada a la seva vida, el problema del tal Àlex? Naturalment que no: canviem el rotlle sense més problemes i santes pasqües, i el rotlle de cartró sobrer el tirem al contenidor de color blau. Per què es recicla, oi?

L'escena.

Una vaca de color morat no domina les matemàtiques ni sap jugar a escacs (?), per desesperació del seu amo, però sí que és capaç de sembrar tendresa per allà on passa: amb l'animal present, l'amo es morreja amb la seva dona, un nen li pinta la cara...

El missatge.

Ja em perdonareu, però amb un plantejament tan surrealista és impossible entendre de què va l'anunci. El missatge, en definitiva, és que compris la xocolata publicitada.

Per què em posa nerviós?

Ja ho he dit abans. No hi ha per on agafar-lo i, a més, veure una vaca de color morat (o és lila?) em fa perdre les ganes de menjar xocolata.