Enèsima incidència ferroviària a Catalunya. Aquesta vegada, un accident a Mataró que ha deixat el conductor greu, diversos ferits, la capçalera d'un vagó destrossada i, m'imagino, un bon ensurt per la gent que ha presenciat tot plegat. No fa massa, van ser notícies els xocs en un túnel prop de l'estació del Clot, a Barcelona. Tampoc ha sigut una bona notícia la reducció de serveis a la línia de la Pobla de Segur, vitals per a la mobilitat d'una gent massa oblidada pels centres de decisió. I en la memòria de tots hi ha la tragicomèdia de rodalies quan les obres del TGV (AVE per alguns) ho van posar tot potes enlaire.
Però què passa amb els trens en aquest país? D'acord que hi ha una crisi econòmica que agreuja la ja tradicional insuficiència de les inversions en infraestructures ferroviàries, digueu-li línies noves, modernització del parc mòbil o seguretat. D'acord també que aquest país (i el veí també) ha mirat amb un cert reüll el tren i, en general el transport públic: fa "pobre" i encara fa "olor" de posguerra i, a més, tot quisqui vol tenir el darrer model d'automòbil, per fer-lo servir sempre i a tot arreu. D'acord que hi ha tots aquests condicionants, però sembla que hi hagi una mà negra, amagada en algun despatx desconegut, que mou els fils perquè els usuaris avorreixin definitivament el tren com a mitjà ràpid, còmode i eficient per moure's pel territori. Si no, no s'entenen tants inconvenients, tants retards, tantes incidències, tantes incomoditats... que fan que la gent els defugi i justificar així la seva eliminació (el tren, no la gent) amb la fal·làcia de que no és rendible.
En la línia de perjudicar tothom tant com sigui possible, n'hi ha alguns que sembla que hi vulguin col·laborar. Ara, els sindicats del metro i l'autobús barcelonins han convocat una vaga justament els dies del Mobile World Congress, potser l'esdeveniment més important de l'any a Barcelona. D'això se'n diu altura de mires, sí senyor.
jordicc |
Cultura |
dimarts, 7 de febrer de 2012 | 21:11h
Anit, Gala dels Premis Gaudí del cinema català. No em va convèncer gaire la part que vaig veure. Avui els mitjans i els tuits anaven plens de comentaris desfavorables, tant pel format de la festa com per les crítiques als polítics presents a la sala. Un d'ells, el conseller Mascarell (potser el millor conseller que tenim en aquests moments) no s'ha estat avui d'estirar simbòlicament les orelles al president de la cosa dels Gaudí, Joel Joan, per com havia anat tot plegat.
Dic estirar-li les orelles perquè realment el sector del cinema (català o no) s'està comportant últimament com una mena de nen malcriat que es queixa de tot i que sempre vol més. Afegint-se a la molt catalana tradició de professions estructuralment queixoses (pagesos, botiguers...), els professionals del cinema català (i, torno a repetir, també el no català) no perden pistonada per fer palès el seu descontentament per com els tracta l'administració. Aquesta, fins i tot amb l'actual crisi econòmica, hi està dedicant un notable esforç, superior a altres àmbits culturals i, com reacciona el sector del celuloide? Muntant el penós gag del conseller i el cavall.
Em temo que hi ha molts sectors econòmics o professionals, de tot ordre, amb més motius per queixar-se de l'escàs suport del sector públic, però el cinematogràfic, pot ser per la notorietat que té en l'imaginari col·lectiu de les darreres dècades, es pensa que tot s'ha de posar a la seva disposició: subvencions, infraestructura, publicitat institucional, accés al crèdit... Ningú discuteix el talent d'una gent i l'èxit d'una indústria que han anat a més els darrers temps (en part, precisament per les ajudes institucionals), fins a estar a punt de passejar-se per la catifa vermella de Los Angeles, però haurien de reflexionar fins a quin punt tenen raó amb la seva postura.
Pel que fa a la gala en sí, hi ha hagut comentaris per tots els gustos, entre els quals sovintejaven la poca gràcia i el mal gust d'algunes de les intervencions. No m'estranya que sigui així si seguim la dèria d'imitar (com tothom, val a dir) fins a l'obsessió la festa dels Oscar (els de la catifa vermella), autèntics mestres de la vulgaritat.
Un dels molts motius de preocupació que gràcies a Déu no tinc és el de militar a l'autodenominat Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). No m'imagino haver de suportar ni un sol minut el cúmul d'incongruències de la seva trajectòria política, que arriba a nivells esquizofrènics quan es tracta d'aclarir la seva relació amb el PSOE. Estan a dins o a fora de l'altre partit? Són un partit independent, però amb presència a l'organigrama de Ferraz. Aquest té ben coll avall que els socialistes catalans són, simplement, la federació del PSOE en aquella "comunitat autònoma" i punt. Algú ho entén?
Tota aquesta filigrana que me'n gasta el PSC a l'hora de definir-se ell i la relació amb el PSOE ha arribat al súmmum amb les primàries per elegir el nou secretari general del PSOE, en les quals, com se sap, s'hi presentava la intrèpida Carme Chacón. Com que els mitjans ens han donat la tabarra fins a l'infinit amb aquest procés electoral (suports territorials, declaracions, suposada guerra bruta), no he tingut més remei que imaginar-me a qui hagués votat jo en el remotíssim cas de ser un delegat al congrés aquest de Sevilla. Tinc clar que si milités al PSC tindria una visió completament diferent, quasi diametralment oposada, de tot plegat però hagués votat la Chacón perquè figuraria que seria una "de les meves".
Però enllestit aquest exercici imaginari i tornant a la realitat, he de dir que m'alegro molt de la victòria de Rubalcaba, si del que es tracta és de liderar el vell partit amb mà ferma, experiència i serietat, que és el que li fa falta. I des de l'òptica catalanista, que potser és el que ens interessa més a tots plegats, també és millor que hagi guanyat el càntabre. Fet i fet, el PSOE serà igual de centralista i uniformista amb un o amb l'altra, però la victòria de Rubalcaba "regala" al PSC un nou fracàs i segurament aprofundirà les seves contradiccions internes i la seva esquizofrènica relació amb el partit germà? pare? padrastre? a què feia referència al principi de l'apunt.
I això ja ens va bé. Per cert, després de conèixer els resultats de les primàries, el PSC ha tingut els dallonsis de dir que ells no havien donat mai suport a Chacón, quan és evident tot el contrari. És la seva manera de dir i fer, i així els va.
jordicc |
Política |
divendres, 3 de febrer de 2012 | 20:56h
Més de cent anys després, tornem al punt de partida, com el joc de l'oca. Els presidents d'algunes de les entitats més representatives del teixit econòmic del país demanant un tracte més just per a la societat catalana és un déja vu amb un segle de retard, amb la diferència que ara no hi ha cap reina regent per adreçar-li les peticions, amb la secreta esperança que siguin ateses, sinó un govern insensible amb tot allò que no rimi amb la poesia centralista. La imatge de tot un president de la Societat d'Amics del País, entitat respectable però també superada per la història, demanant una vegada més alguna mena de manera de status afavoridor per Catalunya (pacte fiscal, concert econòmic, encaix, digueu-ne com vulgueu) demostra que han anat passant anys i anys i, en el fons, res no ha canviat. Per cert, el president d'aital associació no és altre que Miquel Roca, ponent constitucional que en el seu moment es va oposar al concert econòmic. Ara se'n lamenta. Un pèl tard, amic Roca. Potser aquella malaguanyada decisió del 1979 explica perquè avui no estem on hauríem d'estar.
Atenció a les assistències i a les absències de l'acte de dimecres. A la taula, els secretaris generals d'UGT i CCOO de Catalunya, els mateixos sindicats que estan posant les coses difícils al govern Mas i que no gasten les mateixes energies contra el verdader causant del nostre dèficit fiscal. També hi havia el president del Foment del Treball, que sentir el català que parlava ja era tota una declaració de principis (al frontispici de la seva seu continua dient Fomento). Finalment, i barrejats entre el públic, conspicus representants del PSC que, posteriorment a l'acte, han hagut de fer filigranes argumentals (marca de la casa) per compatibilitzar aquesta assistència amb les vehements declaracions d'una dels seus militants, que aquests dies opta a ser secretària general d'un altre partit (o és el mateix?). Absències de l'acte? Feu un repàs mental dels partits catalanistes i descobrireu qui no hi havia, i perquè.
Tot plegat és picar ferro fred. Com ho haurà estat l'entrevista dels presidents Mas i Rajoy. Ja coneixem la mecànica de tot plegat. Primer, s'ensenyen les dents i les ungles. Ara ens sentiran. Després, en la compareixença davant els periodistes a la Moncloa, apareixen com per encanteri la "trobada cordial", el "ens donem un temps", el "això no pot durar per sempre" o el perpetu "ara no és el moment"... Procrastinació, se'n diu, d'això. Per als polítics, fer-se trampes al solitari. Per a la societat expectant, nova frustració.
Haurem d'esperar cent anys més per aconseguir fer realitat les nostres aspiracions com a poble? Seguirem picant ferro fred amb actes reivindicatius, benintencionats però innocus, o tornant de Madrid amb bones paraules, com sempre? Quan ens caurà la bena dels ulls? O tot plegat és falta de coratge?
jordicc |
Cultura |
dijous, 2 de febrer de 2012 | 00:08h
Fabià Estapé va començar a ser rector de la Universitat de Barcelona just quan jo vaig iniciar-hi els meus estudis. Aquesta és la coincidència biogràfica que tinc amb el prestigiós economista i periodista que avui ha mort. Com se sap, la seva llarga trajectòria professional inclou un curt període de col·laboració amb el règim franquista. El fet que posteriorment Estapé milités al PSUC i acabés esdevenint un personatge popular farà que es passi de puntetes i no se li tingui en compte. Al programa que aquesta nit ha emès TV3 sobre la seva figura ja s'ha vist per on aniran els trets: que si va ser una col·laboració "tècnica", que si de seguida es va enfrontar amb López Rodó... En fi, no és ara el moment de retreure-li res. Quedem-nos, més aviat, amb el record del personatge contradictori i sorprenent, però també professionalment competent i amè, i d'aquella imatge seva tant característica: els braços creuats sobre la prominent panxa i, amb posat de sorpresa, mirant fixament l'interlocutor amb els seus grans ulls mentre en deixava anar alguna.
[Encara que amb un cert retard, vull dedicar aquest apunt a una altra persona que també ens ha deixat: la blocaire d'aquesta casa Sílvia Martínez, prolífica autora del degà Indústries i caminars]
jordicc |
Bloc |
dimarts, 31 de gener de 2012 | 21:51h
Aquest bloc va fer el passat divendres cinc anys. Una maneta. Sembla que va ser ahir quan amb totes les prevencions i inseguretats de qualsevol començament, penjava (es diu així?) el primer apunt amb la foto de Simon & Garfunkel, la parella de Bridge over troubled waters, que dóna títol al bloc.
Ha estat molt bonic, la veritat. Polèmic (amb sindicalistes o amb un que no estava d'acord amb que donés suport al Tibet), divertit (la broma de fa un any dient que m'havien nomenat director general va fer època), reivindicatiu (país, llengua, transports, moviment gai... tantes causes a defensar) o participatiu (homenatges a algunes patums nostrades). Al bloc hi ha anat a parar de tot. Des de l'apunt diguem-ne transcendent (pedant, potser) fins a la petita collonada per sortir del pas algun dia sense idees; des de la crítica personal de cinema (jo, que no sóc cinèfil) fins a la celebrada sèrie sobre anuncis televisius insofribles.
I ara, els números del bloc. Porto ja 150.000 visites (al bloc; als apunts, moltes més) i 600 comentaris. Els apunts sumen 1.120 (per mi, tot el que passa de mil és molt). I a sobre, ha criat: quatre llibres recopilatoris i un altre bloc, Els sons del silenci, més un germà petit que un fill.
El parentesc entre blocs. Heus aquí un tema veritablement interessant. No creieu?
jordicc |
Societat |
divendres, 27 de gener de 2012 | 22:45h
Quan aquest vespre he sentit a les notícies que Spanair cancel·lava de manera imminent els seus vols, no he pogut evitar un sentiment de desànim. Es confirmava el que ja es veia venir des que vam saber que s'allunyava la solució qatarí a la problemàtica situació financera de la companyia.
Resulta realment frustrant que un projecte com Spanair acabi (de moment) d'aquesta manera. Ara ja surten tertulians i comentaristes dient que això no podia anar de cap manera, que la idea d'una "companyia de bandera" era forasenyada, que les administracions no tenien que haver donat ni un duro (això no és cert, la participació no era en forma de subvenció sinó de participació accionarial) i tot el que volgueu. Però personalment vaig considerar sempre Spanair com una aposta estratègica molt seriosa per dotar Catalunya d'una companyia aèria de primer nivell, que l'enllaçava amb el món i que contribuiria a aconseguir allò que només els interessos polítics espanyols segueixen impedint: que l'Aeroport del Prat esdevingui un hub internacional, gestionat eficaçment pel propi territori.
El final de Spanair, esperem que no definitiu, arriba barrejat amb notícies sobre milions d'aturats, un triple crim a Barcelona i no sé quantes coses més. Aclapara tanta negror, però no hem d'abaixar la guàrdia. Ens en sortirem. O per fer un símil amb el tema que ens ocupa, ens enlairarem de nou.
jordicc |
LGTB |
dimarts, 24 de gener de 2012 | 20:41h
L'arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, reconegut membre de l'Opus Dei, ha estat entrevistat aquest matí a TV3 i n'ha deixades anar algunes. Diu el meu ordinari (no és broma, s'anomena així al bisbe de cada lloc) que les dones no poden dir missa, de la mateixa manera que els homes no poden portar fills al món. Sobta que una persona de la categoria intel·lectual de Pujol afirmi aquestes coses, barrejant la biologia amb la litúrgia. I sobta més que per vedar el pas de les dones a la plena funció sacerdotal, cosa que ja clama al cel (mai millor dit) no se li ocorri altre argument que dir que ell no pot portar fills al món. Des de quan els homes no podem portar fills al món? Però no havíem quedat que això de la procreació era cosa de dos, un home i una dona? I tant que els podem portar al món! El que no podem fer és parir-los!
Està ben vist que l'Església catòlica, quan es posa a parlar de sexe (no hi ha més temes a plantejar-los, senyors periodistes?), va planxant i va arrugant. És una llàstima que continuïn, a aquestes alçades de la pel·lícula, defensant punts de vista tan retrògrads i sexistes, que l'únic que aconsegueixen és allunyar a la gent del missatge evangèlic.
Pel que fa a les seves afirmacions sobre l'homosexualitat, no val la pena ni entrar-hi, però Pujol ha emès avui mateix l'inevitable comunicat puntualitzant-les i demanant perdó si ha ofès algú. Només perdó, monsenyor? Això és molt poca cosa.
La detenció dels responsables de Megaupload, aquesta web de nom impronunciable que permetia allotjar arxius de tota mena, inclosos, naturalment, els obtinguts de manera no legal, ha posat novament sobre la taula un debat que es pot resumir amb la pregunta: què hem de fer amb internet, anys després de la seva aparició? Tota la retòrica sobre la llibertat d'informació o l'accés a continguts de tota mena a internet està molt bé, però ja se sap que, tard o d'hora caldrà regular-ho tot de manera precisa. A Estats Units, amb la SOPA o la PIPA, ja han començat a fer-ho. Hi ha molts interessos en joc, és cert, però també molts drets a protegir: la propietat intel·lectual i de creació artística, la protecció de la infància, la privacitat dels ciutadans, etc.
Quan es parla de posar límits a les potencialitats d'internet sempre apareixen sectors oposats (a tot el món els Anonymous i sense anar més lluny els nostres Pirates, així es fan dir) que sota el lema d'allò tan repetit de "no es poden posar portes al camp" pretenen, en realitat, una mena de barra lliure. Ja se sap, tothom ho vol tot, ho vol ja i ho vol de franc. Doncs no podrà ser.
No seré jo qui qüestioni internet com un espai d'absoluta llibertat d'expressió i d'accés democràtic de tota mena de continguts, però insisteixo que els drets no són absoluts. Caldrà, doncs, que els estats prenguin decisions (no sé ben bé quines) que impedeixin que qualsevol espavilat, i penso en l'autodenominat Kim Dotcom, el cap de Megaupload, monti el seu xiringuito informàtic i acabi gaudint d'un estil de vida hortera i excessiu, cadillacs roses inclosos.
Tradicionalment, la setmana que queda emmig del gener és coneguda com la dels tres barbuts i considerada la més freda de l'any. Enguany, sant Pau ermità, sant Maür abat i sant Antoni abat han decidit retirar-se discretament d'escena (la prova és el poc fred que està fent aquests dies) i el seu lloc ha estat ocupat no per tres barbuts sinó per tres barruts. Vegem-los.
El primer és el president de les Illes Balears, José Ramón Bauzá, principal impulsor a l'arxipèlag de la desacomplexada política pepera contra la llengua catalana, que abraça tots els camps: administratiu, educatiu, comunicacional... Doncs bé, aquest senyor que vol reduir la llengua a un estat preagònic o directament vegetatiu ha tingut la barra de dir, en un pregó: "Visca també es català, que és es nostre patrimoni". El nostre sí, el d'ell i d'uns quants com ell, ho dubto. Va ser convenientment escridassat, és clar.
El segon és un tal Képler Laveran Lima Ferreira, molt més conegut com Pepe, jugador del Real Madrid que ha estat notícia aquesta setmana per haver estampat el seu autògraf pedestre (mai millor dit) a la mà de Messi. Posteriorment, en l'inevitable acte de contrició que tot esportista fa després de protagonitzar alguna malesa, ha tingut la barra de dir que la seva acció va ser "involuntària". I nosaltres que ens ho creiem. Si dimecres que ve és alineat pel seu compatriota Mourinho, el Camp Nou li reservarà una rebuda diguem-ne calurosa.
El tercer és Francesco Schettino, el capità del creuer "Costa Concordia", que va naufragar davant d'una illa italiana. La seva actuació durant l'accident, la seva fugida abans d'hora, les seves declaracions contradictòries, els punts foscos de tot plegat (què hi pinta la moldava que no figurava a la llista de passatgers i que feia de "traductora"?), fan que ens trobem davant d'un barrut de cap a peus. Abans es deia que alguns es treuen el carnet de conduir en una tómbola; pel que sembla ara també rifen galons de capità.
Ja ho diu la dita (la copio de Vickipèdia), "per la setmana dels barbuts governen els tres germans: tos, moquina i amagamans".
Ningú no em creurà, però fa molt pocs dies donava voltes a la idea de que ben aviat moririen dos polítics tan controvertits com Fraga i Carrillo i que llavors seria interessant, morbosament interessant, veure els comentaris que deixava anar cadascú, depenent del seu biaix ideològic. Doncs bé, va resultar premonitori perquè unes hores més tard ens assabentàvem que el polític de Villalba estava greu a causa d'una complicació respiratòria que anit el va dur a la tomba.
Com ja va passar amb Samaranch i Sentís, novament la mort d'un personatge incòmode ens situa a tots en la tesitura de fer un equilibri entre el respecte que mereix la desaparició física de tota persona i la necessitat (obligació, potser) de no obviar les actuacions més censurables de la seva vida.
Caldrà, doncs, començar reconeixent a Manuel Fraga un currículum impressionant i una capacitat inqüestionable per dirigir els assumptes públics, ben lluny de la mediocritat dels governants actuals. També l'esforç d'atracció a la dreta democràtica d'allò que se'n deia "franquisme sociològic" i que, pel que s'està veient, és més viu que mai.
Però aviat s'acaben els ditirambes. També hi ha la llarga col·laboració amb el règim franquista: les sueques, els paradors i la bomba de Palomares eren el panem et circenses, sàviament dosificat pel ministre d'Informació i Turisme (ell) per amagar a la ciutadania els aspectes més cruels de la dictadura. També hi ha els tristos episodis de Vitòria i Montejurra, en què va defugir qualsevol responsabilitat. També hi ha les seves adaptacions al medi, habilitat per a uns, oportunisme per a altres: defensor de la unitat d'Espanya i després galleguista a mort, pacient arquitecte de la dreta espanyola i després abraçant-se a Fidel Castro. Podríem seguir.
Torno al principi. Avui és un dia per fer un interessantíssim exercici d'anàlisi de cada editorial, cada article periodístic, cada comentari als digitals, cada intervenció tertuliana... S'hi hauran donat cita des de l'elogi de circumstàncies fins a l'insult, des del sincer homenatge fins al fred menyspreu, des del cinisme fins a la desmemòria. Encara serà més interessant contraposar aquestes reaccions amb les que es produiran en el moment de la desaparició de Santiago Carrillo. Servirà, com a mínim, per fer una fotografia precisa de la desorientada relació de la societat espanyola amb el seu passat.
No hi ha res més torracollons que un mosso d'esquadra sindicalista. D'això en podria explicar un niu l'ex-conseller Pomés, que els va haver de patir una bona temporada. La insòlita decisió de protestar fent servir només el castellà en acte de servei (que ja ho van plantejar fa alguns anys, per si algú ho ha oblidat) ha originat una onada de reaccions en contra i també tristesa i decepció. Amb la llengua no s'hi juga; de cap de les maneres. Tanta reacció contrària, tristesa i decepció han generat que ja se n'han desdit a les vint-i-quatre hores. Al canvi d'opinió hi ha contribuït també, no hi ha dubte, el poc seguiment de la protesta, la desautorització de les cúpules dels dos sindicats majoritaris i el fet de que un altre se n'hagi desmarcat.
Tots podem comprendre les reivindicacions laborals dels mossos. Algunes, com millores en l'equipament o en el parc mòbil, fa molts anys que s'arrosseguen però ara, en el context de les protestes per les retallades, s'aprofita per tornar a posar-les sobre la taula. Altres, com les retallades salarials o l'augment d'hores de feina, les comparteixen amb centenars de mils de persones més i, per tant, no els autoritza a tenir més raó per queixar-se de la que ja tenen (tenim) molts d'altres. Actuacions per queixar-se contra aquestes situacions n'hi ha moltes, legítimes i més o menys imaginatives, però fer servir únicament el castellà amb l'excusa de que això molesta el govern "nacionalista" de Mas és la cosa més ridícula que hem sentit en molt de temps. Com bé ha dit avui mateix Vicent Partal, ens molesta molt més a nosaltres, els ciutadans de carrer. I encara molesta més constatar que al front dels sindicats dels mossos hi ha personatges (alliberats sindicals, d'aquells que, de fet, no treballen) amb unes propostes tan peregrines com les que avui han intentat posar en pràctica.
Encara no entenc com Vilaweb, mitjà de reconeguda solvència i rigor en les informacions que publica, ha perdut el temps i els mitjans de què disposa en informar d'una cosa tan tonta com la No Pants Subway Ride. Sota aquesta denominació oficial s'hi amaga una flash mob, és a dir una concentració de gent prèviament convocada en una hora i lloc determinats per a fer-hi alguna acció sorprenent, gravar-la i penjar-la a la xarxa. L'acció sorprenent era, en aquest cas, treure's els pantalons i passejar-se per diverses estacions del metro de Barcelona, en allò que els tebeos de la nostra infància denominaven paños menores.
Cadascú és ben lliure de fer el que vulgui a la societat si és legal i no molesta ningú, i aquesta acció era legal i no molestava a ningú, això per descomptat. Però que algú m'expliqui la gràcia o la intenció d'aquesta performance. No reivindica ni anuncia res, no és una crítica contra res, no té res d'original (va començar fa onze anys a Nova York, una eternitat per considerar-ho una innovació en els temps en què vivim). Observant els nois i noies que deambulaven per Sants o per Espanya ensenyant calçotets i calces (l'organització prohibia les tangues), em va cridar l'atenció el posat més aviat tristoi de tots, cosa que em reafirma en la idea de que vivim uns temps en què la gent ja no sap què fer per passar l'estona.
Per cert, que la web que convocava la moguda és en (i només en) castellà, en perfecta coherència amb aquest tipus de banalitats cosmopolites importades. Torno al principi. Vilaweb no hauria de donar-li el tractament que ha rebut.
jordicc |
Personal |
dissabte, 31 de desembre de 2011 | 13:46h
Un nou any. No cal fer un balanç del que s'acaba. Els mitjans ja ens passen pels nassos (millor dit, pel nas, l'únic que tenim el 31 de desembre) tot el bo i el dolent del 2011, més del segon que del primer. Tampoc cal fer-se cap mena de desig per al 2012. Més aviat fer-se la idea d'aguantar, de resistir, com aquella cançoneta del Dúo Dinámico, de quan érem tan joves i els anys no començaven per 2 sinó per 1 (snif).
De manera que, per donar-li un tomb mínimament original al canvi d'any, m'he entretingut a esbrinar l'equivalent de l'1 de gener en altres calendaris, en el benentès que avui només canviem d'any els que seguim l'any gregorià.
Així doncs, sapigueu que per als jueus demà serà el 6 de tevet de 5772, per als musulmans, al-'ahad, 6 de safar de 1433, per al calendari persa, yekshanfeh, 11 de dey de 1390, i per als coptes, el 22 de koiak de 1728. N'hi ha molts més, però per no avorrir afegiré que demà és el 10 de nivós de 220 segons el calendari revolucionari francès, i per al calendari maia, que està molt de moda últimament, demà és el 12.19.19.0.5, 13 chicchan, 18 cumky.
Ja que parlem de maies, el món no s'acabarà el 21 de desembre, tranquils. Tranquils, perquè potser ens l'haurem carregat abans. Malgrat tot, desitjo una bona entrada d'any a tots plegats.
[A la imatge, rellotge de la basílica de la Virgen del Pino, a Teror, Las Palmas]
jordicc |
Política |
dijous, 29 de desembre de 2011 | 20:23h
L'apunt d'ahir, 28 de desembre, per un error incomprensible, va sortir escrit en vietnamita. Heus aquí la versió catalana:
"Tinc curiositat per comprovar quantes persones s'empassen la broma. Un simple esquer, en aquest cas un títol llaminer tenint en compte l'actualitat, servirà perquè molts lectors del bloc caiguin a la trampa, alhora que hauran de fer verdaders esforços per entendre l'apunt. Millor dit, no entendran res. Està escrit en vietnamita, llengua i alfabet que, òbviament, desconeix aquest articulista. Una verdadera llàstima, dit sigui de passada.
