Avui, vuit de febrer, algú molt important a la meva vida fa vint anys. He de marxar immediatament per assistir a una reunió i només tinc cinc minuts per reflexionar sobre una cosa tant transcendental com el curs de la vida i la relativitat del temps. Vint anys i cinc minuts: això és relativitat i no la d'Einstein. És molt senzill: quan jo tenia vint anys, i d'això ja en fa molts, tenia tota una vida per davant, la sang em bullia com al Serrat, els mesos eren llaaaargs i semblava que mai, però mai, arribaria a tenir l'edat que tinc ara. La casualitat ha fet que l'aniversari d'aquesta persona jove (la meva fillola, per què amagar-ho?) hagi coincidit amb una visita meva a l'oftalmòleg, per tractar-me d'unes dolències que no es tenen als vint anys. Què hi farem! No sé si s'imposa la resignació, l'optimisme o què. Tampoc podem tirar enrera, per tant, caldrà fer anar allò del carpe diem, viu la vida.
Se m'han acabat els cinc minuts de gràcia. Laureta, estimada, si llegeixes això, per molts anys. Viu tu també la teva vida, exprem-la com una llimona, i sigues feliç avui i sempre.
Rodríguez Zapatero no ha perdut l'ocasió de tornar als Estats Units a retratar-se amb l'amo del món. No hi fa res que el motiu fos un "esmozar d'oració", un peculiar acte que cada any organitza un grup ultrareligiós, tan allunyat de la seva filosofia política: l'important era estar al lloc adequat, al costat dels que remenen les cireres. Naturalment, ha hagut de fer allò que a Espanya en diuen encaje de bolillos per conciliar les seves idees amb un missatge a to amb l'ambient cívico-religiós on es trobava: defensa de la llibertat i condemna de l'integrisme religiós, però també cites de la Bíblia i aquesta afirmació: "Espanya és una nació sobretot cristiana".
Al llegir aquesta frase, me n'ha vingut al cap una altra, pronunciada per Manuel Azaña: "Espanya ha deixat de ser catòlica". Segons com es miri, són antitètiques l'una de l'altra. Aprofundint en el seu sentit i en el context en què van ser dites, no ho són tant, però els dos personatges sí.
Azaña volia dir que la Constitució republicana establia que l'estat deixava de tenir una religió oficial, tal com calia, sigui dit de passada. L'afirmació del polític, proferida amb la mateixa sinceritat amb què pretenia modernitzar i democratitzar l'estat, va ser aprofitada pels seus nombrosos enemics per massacrar-lo, fins a esdevenir el polític més denostat pel franquisme i per extensió, per les dretes.
Zapatero ha resultat ser el revers d'Azaña. Ha amotllat el seu discurs a l'auditori que tenia al davant, com acostuma a fer. El seu públic estava allí per resar i ell va aprofitar els seus deu minuts de glòria per dir el què els altres volien sentir. Ell sempre en la seva línia, pretenent posar content a tothom, frívolament. La sinceritat del millor dirigent de la República contra la hipocresia del president de govern més mediocre del postfranquisme. Azaña i Zapatero. A i zeta. Principi i final.
Uns xinesos, que semblen trets d'una pel·lícula de Fu-Manxú, es dediquen a fer experiments d'herbolari i asseguren haver inventat els caramels Ricola. Com que aitals caramels són, segons sembla, una creació suïssa, apareix un personatge occidental per posar les coses a lloc. Davant la imperativa pregunta d'aquest, el xinès que exerceix de mestre de cerimònies reconeix que els caramels no els han inventat ells.
El missatge.
Compreu aquests caramels que, com que són suïssos, són més bons que si els haguessin fet els xinesos, que l'únic que fan és còpies de poca qualitat de tot.
Per què em posa nerviós?
Perquè pretén ser graciós i, la veritat sigui dita, no l'hi trobo. Especialment el final, quan tots plegats entonen descompassats: "riiiii-colaaaaá". També podria ser que jo no tingui sentit de l'humor, és clar.
jordicc |
Cultura |
dimecres, 3 de febrer de 2010 | 22:52h
Tercera conferència sobre pensadors catalans al CaixaForum de Tarragona. Avui, Toni Sala (el que va escriure Petita història d'un professor de secundària) ha parlat de Joan Maragall. Més de l'ideòleg i pensador que de l'home o el poeta, i ja està bé així. El Maragall més popular, el de "La vaca cega" o "La sardana és la dansa..." ha deixat fins a cert punt en un segon terme, en l'imaginari col·lectiu, un Maragall ideòleg a vegades difícil d'entendre en la seva complexitat.
Despista una mica que aquell home d'extracció i aspecte burgesos, que deixà tretze fills, tingués plantejaments innovadors, rupturistes o polèmics amb fets i qüestions dels convulsos anys que li va tocar viure: la violència anarquista de finals del XIX (Maragall era al Liceu el dia de la bomba, detall que jo desconeixia), el creixement del catalanisme, la Solidaritat Catalana, la Setmana Tràgica (que motivà que escrigués uns articles molt crítics amb la burgesia de l'època, fins al punt que Prat de la Riba impedí la publicació d'un d'ells).
Sala ha anat llegint diferents fragments d'articles de Maragall, donant sempre voltes a la idea de l'encaix de Catalunya a Espanya: la Catalunya puixant contra l'Espanya decadent del 98, l'intent de que aquesta entengués aquella... Les seves formulacions van ser innovadores en el seu moment i, de fet han perdurat fins els nostres dies, quan el seu nét intentà, per última vegada, que Espanya ens escoltés. Propugnava una independència cultural i espiritual de Catalunya, però no política, impensable en aquells moments. Al contrari, tant podia escriure "Visca Espanya"(una certa idea d'Espanya, és clar) com proclamar en un dels seus versos més coneguts "Adéu, Espanya" (de nou, una certa idea d'Espanya). És conegut també el seu posicionament iberista.
I com era el catalanisme de Maragall? Doncs el catalanisme basat en la ginesta. Ni en el dret, ni en la història, ni en la societat, ni en l'ètnia: en la ginesta. "Catalunya és Catalunya perquè fa olor de ginesta". Una manera ben poètica de tractar una qüestió tan transcendental.
jordicc |
Cultura |
dilluns, 1 de febrer de 2010 | 20:58h
Una part de les sales de cinema del nostre país no han obert avui les seves portes. La raó és que es tracta d'una protesta contra els perjudicis que, segons els convocants del tancament, causarà el fet d'establir una quota del 50% de pel·lícules en la nostra llengua.
Que l'exhibició de pel·lícules és un sector que econòmicament no va bé, ja ho sabíem, però que encolomin el mort a què una part dels films s'hagin de passar doblades o subtitulades en català és ridícul. Perquè la gent no va (no anem) al cinema? Doncs per moltes raons. Ja vaig dedicar un apunt al tema i no caldria repetir argumentació: sales situades en llocs inaccessibles (centres comercials i similars), poca oferta, qualitat més que discutible, pudor de crispetes, poca neteja, publicitat inacabable, volum de so insuportable... segueixo?
Sóc conscient que les sales de cinema són, en definitiva, un negoci que busca el màxim benefici, i m'imagino que no és fàcil lidiar cada dia amb les poderoses majors nord-americanes. Tampoc sóc ningú per donar consells d'un tema que no conec prou, però si els distribuïdors volen salvar els mobles i remuntar el negoci caldria que fossin més imaginatius: ampliar l'oferta (hi ha vida fora dels USA, ho saben?), innovar (assejar noves formes de presentació del producte), tractar dignament la clientela (no som un ramat de béns acrítics) i, si cal, intentar noves formes de col·laboració amb l'administració (avui mateix Joel Joan parlava d'una subvenció per butaca.
Que facin el que vulguin però, per l'amor de Déu, que no diguin que ara el doblatge al català els perjudicarà!
jordicc |
Cultura |
dissabte, 30 de gener de 2010 | 23:26h
Dijous vaig visitar l'exposició sobre Quim Monzó al Centre d'Arts Santa Mònica de Barcelona. Sempre he envejat aquest home, i després de sortir del Centre, encara més. Ha fet sempre el que li ha donat la gana, incloses estances al Vietnam, Nova York o Romania, vivint moments històrics. Ha transitat amb naturalitat d'una moda a una altra: ha estat contracultural als 70, modelno als 80, desencantat als 90... S'ha guardat prou de retratar-se políticament en aquestes dècades tan convulses, aconseguint un respecte unànime de la societat. Ningú no parla malament de Monzó, tampoc el seu gremi, el literari, més semblant a vegades a una convenció de porteres. Potser la raó és que escriu de forma esplèndida, per usar un adjectiu que empra sovint. Per últim, el famós Monzó ha aconseguit també qualcom difícil als nostres dies, com és preservar escrupolosament la seva intimitat: algú coneix la cara dels seus familiars? No ens interessa, naturalment.
L'exposició està bé. Retalls del Tele-eXprés, la motxilla que duïa al Vietnam o edicions de les seves obres conviuen amb una reproducció d'un bar d'aquells amb llums de neó que tan de moda es van posar quan, snif, teníem trenta anys. Una pantalla passa els protagonistes de la singular movida nocturna barcelonina d'aquells anys, noms molt coneguts: tots eren artistes, dissenyadors i faràndula similar, però treballadors-treballadors, ni un. Una altra secció remarcable de l'exposició són les projeccions de fragments del programa Persones Humanes, on Monzó feia humor de monologuista avant la lettre, humor reforçat amb el seu posat seriós i aquell tic que pateix. Per últim, una considerable col·lecció de fotos ens el mostra a la seva vida diària, on el veiem, per exemple, menjant aquells esmorzars de forquilla a què és tan aficionat.
Que Quim Monzó és algú realment especial en tots sentits deu ser veritat. Aporto un record personal. Ja fa anys, en una classe de català, parlant de com s'havien de dir les paraules normativament (era l'època de la famosa polèmica del català light), vam preguntar a la professora si un mot concret (potser quadro o per l'estil) es podia dir o no. Al contestar-nos que no, que no era normatiu, li vam replicar:
- doncs el Quim Monzó l'escriu així...
La resposta de la professora va ser il·lustrativa:
- oh, és que Monzó és Monzó...
Traduït: ell té la suficient autoritat per permetre's saltar-se la norma i que ningú li ho tingui en compte. No hi ha dubte, Monzó sempre ha fet el que li ha donat la gana.
[L'exposició Monzó romandrà oberta al Centre d'Arts Santa Mònica de Barcelona fins l'11 d'abril de 2010]
jordicc |
Bloc |
dimecres, 27 de gener de 2010 | 20:38h
El bloc Les aigües turbulentes compleix avui tres anys de vida. Tres anys d'opinions sobre el nostre país i els veïns de ponent. Tres anys a favor de la llibertat i contra els seus enemics. Tres anys de "batalles per la llengua". Tres anys de cròniques de viatges. Tres anys de crítiques de cinema. Tres anys de "anuncis que em posen nerviós" (bé, la secció només té un any de vida). Tres anys recopilats en llibres (Patates i creïlles, Cafè sol?i el tercer, que ja està en camí). Tres anys de comentaris, de crítiques o de puntualitzacions, a càrrec de persones que m'han visitat més de 70.000 vegades. Això continua. Moltes gràcies a tots.
jordicc |
Cultura |
dimarts, 26 de gener de 2010 | 22:57h
Al cicle de conferències sobre pensadors catalans que es fa a CaixaFòrum de Tarragona, avui ha tocat parlar de la figura de Jaume Vicens i Vives, de qui commemorem els cent anys del seu naixement i cinquanta de la seva mort. La xerrada ha anat a càrrec de Montserrat Duch, antiga companya d'estudis, coneguda historiadora i política ocasional. Duch, en la seva llarga i interessant dissertació, ens ha parlat de Vicens en el context de l'època en què li va tocar viure: de secretari de Bosch i Gimpera durant la guerra a represaliat quan aquesta es va acabar, de fundador de l'editorial Teide a catedràtic prestigiós i influent als anys cinquanta. Va representar aquell sector d'intel·lectuals catalans que van preferir quedar-se abans que exiliar-se, actitud que no sempre va ser compresa. Ens ha parlat del que va representar a la historiografia catalana, creador d'una mena de tercera via entre el romanticisme tradicional catalanista (Rovira i Virgili i Soldevila, amb qui va polemitzar) i els nous corrents (Annales). Ha parlat també de les seves dues grans obres, Notícia de Catalunya i Industrials i polítics, i de la influència que exercí a les noves generacions. La seva prematura desaparició ens porta, com passa sempre en aquests casos, a preguntar-nos: quina hagués estat la seva trajectòria vital a les apassionants dècades dels 60 i 70?
Duch ha acabat amb una no-resposta a la pregunta del títol de la conferència: encara som (o hem de ser) pactistes els catalans? Tot ve perquè una de les idees centrals de Vicens era que el pactisme d'arrel medieval és essencial en la idea de catalanitat, fins a esdevenir un tòpic, al costat del seny i la rauxa o l'amor pel treball. Hem de ser pactistes els catalans, el 2010? Pregunta de rabiosa actualitat. Duch, com a bona socialista, ha fugit d'estudi i no s'ha mullat.
Una pomera cobra vida i es dedica a oferir pomes a tot passavolant.
El missatge.
Les pomes Marlene, procedents de Tirol del Sud, són el súmmum de la qualitat i l'exquisidesa, si hem de fer cas a l'anunci.
Per què em posa nerviós?
Més que posar-me nerviós, m'indigna. A les terres de Lleida hi ha pomes igual de bones i gustoses, i més bé de preu, però la intensitat de la campanya publicitària de Marlene suggereix que hi ha tot un sector de consumidors catalans que prefereixen productes ben llunyans. Els que triïn comprar aquestes pomes alpines que sàpiguen que, indirectament, hauran de pagar el transport i aquesta costosa campanya publicitària.
jordicc |
Cultura |
diumenge, 24 de gener de 2010 | 21:18h
Sempre m'ha interessat, val a dir com a molta gent, tot el que fa referència a l'antic Egipte. Un dels aspectes més fascinants d'aquell poble és la seva relació amb la mort i, especialment, la importància que donaven a les creences, tècniques i rituals conduents a la prolongació simbòlica de la vida quan moria una persona: les invocacions als déus, la momificació, l'enterrament amb menjar i objectes quotidians, etc. Hom diria que les mòmies egípcies més o menys conservades fins els nostres dies i que s'exposen a museus de tot el món no estan del tot mortes.
Doncs aquest és el tema de l'exposició d'aquestes setmanes a Caixa Tarragona. Es titula "Egipte. El pas a l'eternitat" i comprèn objectes de tota mena que tenen en comú el fet d'haver-se trobat al costat de cossos enterrats: figures d'animals, utensilis per servir menjar, estris de cosmètica, armes, joies. També els ushebti, figuretes (a la imatge) que representaven servents del finat. Completa l'exposició una col·lecció de fotografies preses durant el descobriment de la tomba de Tutankamon per Howard Carter.
"Viu la vida ja que, veritablement, no mors la mort". Aquesta sàvia màxima té 4.400 anys d'antiguitat. Al contrari del que generalment es pensa, els antics egipcis no estaven obsessionats amb la mort, sinó amb la vida, i prova d'això és el cerimonial que desplegaven quan algú moria, destinat a fer que, d'alguna manera, seguís vivint. La interessant exposició ens ho recorda i ens hi fa reflexionar.
[L'exposició "Egipte. El pas a l'eternitat" es pot contemplar a la Sala d'exposicions de Caixa Tarragona fins el 7 de març de 2010]
De jove era molt anti-nuclear i, al contrari d'altres causes diguem-ne "progres", continuo essent-ho. Potser és l'enyorament d'epoques passades, quan aquest debat era molt més viu, tothom n'estava en contra i tothom lluïa el famós sol rient (parlo de finals dels 70), el cas és que continuo rebutjant l'aposta per l'energia nuclear. Dit d'una altra manera, continuo sense sentir argumentacions convincents al seu favor.
La decisió de l'Ajuntament d'Ascó d'optar a acollir un cementiri nuclear, de plena actualitat, no compta amb el meu suport, doncs. De tots els arguments ideològics o tècnics en contra de l'energia nuclear, el que recordo (quan ho seguia amb més interès) com a més contundent i irrebatible era el dels residus. Que em perdonin els entesos per ficar-me en terrenys que no domino, però pel que jo sé, aquests residus tarden centenars o milers d'anys a perdre la seva radiactivitat i a deixar de ser perillosos per persones, animals i plantes. Una hipoteca ben galdosa per als nostres descendents, no trobeu?
No. Ascó no té cap necessitat d'acollir aquesta tètrica instal·lació que, per més inri, tothom anomena "cementiri". Les comarques de la zona, amb quatre centrals, ja han cobert amb escreix la seva quota. I si és absolutament necessari un cementiri nuclear, que el fotin a una altra banda. Que ja està bé la broma.
jordicc |
Personal |
divendres, 22 de gener de 2010 | 20:45h
L'escena.
Un individu gros, mal afaitat i en samarreta imperi intenta cagar mentre sent les classes de piano de la veïna, que no suporta (les classes vull dir, i a la veïna potser tampoc). Per tal de fer-se passar el mal humor, es fabrica un tutú amb tires de paper de vàter i es posa a fer la ballarina en la intimitat del seu bany. És el seu "moment Colhogar".
El missatge.
M'imagino que volen dir que un producte tant prosaic com el paper higiènic serveix també per posar distensió i alegria a la vida de la gent.
Per què em posa nerviós?
Divertit? El trobo absolutament patètic. Qui no es posa nerviós veient aquest tio fent la Pavlova?
Són dos, que jo recordi. En un, enviar un correu des d'un costat de l'arbre està bé, però rebre'l a l'altre costat del mateix arbre és massa ("total"). En l'altre, buscar informació sobre el Pacífic des de casa està bé, però fer-ho al mig de l'Atlàntic és massa ("total").
El missatge.
Amb la connexió que publiciten, podràs fer-ho on et doni la gana (connectar-te a internet, vull dir).
Per què em posa nerviós?
Per la locució dels anuncis, barreja de neo-pijo i de gai de Punto BCN, culminada amb aquest "total". Molt modelnos, però insufribles. Encara sort que la música és una cançó de Jimmy Sommerville. No està tot perdut.
S'ha iniciat a CaixaForum de Tarragona un cicle de conferències titulat "Biografies històriques: pensadors catalans", coincidint amb els seus centenaris. La primera, avui, no parlava en puritat de cap pensador català sinó del lerrouxisme i de la Setmana Tràgica, que ha complert cent anys. N'ha estat conferenciant José Álvarez Junco i el presentador, Antoni Puigverd.
Álvarez ha centrat la seva exposició en una revisió del fenomen lerrouxista, massa vegades tergiversat pels seus nombrosos enemics: l'oligarquia monàrquica de l'època, els republicans "tradicionals", el catalanisme, el socialisme... Enfront de tots ells, Alejandro Lerroux, un espavilat andalús, arribà a Barcelona com a periodista pagat de sota mà pel govern de Madrid, i aviat començà a fer forat entre un determinat electorat de classe obrera.
La seva arma, la paraula, i la seva estratègia, el populisme. El conferenciant l'ha comparat amb Perón o Chávez perquè el públic se'n fes una idea. El més interessant del personatge, però, és la seva sorprenent "modernitat": discursos demagògics a un públic incult que cercava més espectacle que una altra cosa, tendència a parlar de problemes sense concretar-los ni plantejar solucions, recurs a l'anticlericalisme, eficaç ús dels mitjans de comunicació... Si a això afegim la seva erràtica trajectòria política posterior (radicalisme anticlerical, després republicanisme aliat amb Gil-Robles, per acabar acotant el cap davant el franquisme) i les seves tèrboles relacions amb episodis de corrupció tindrem un retrat ben actual. Va crear escola, vaja, i així ens va.
[El cicle consta de tres conferències més:
Dimarts, 26 de gener, a les 19 h: Encara som (i hem de ser) pactistes, els catalans? Centenari de Jaume Vicens Vives, a càrrec de Montserrat Duch.
Dimecres, 3 de febrer, a les 19 h: Catalunya, gra fèrtil o bord d'espiga d'Espanya? Centenari de Joan Maragall,a càrrec de Toni Sala.
Dimecres, 10 de febrer, a les 19 h: Balmes o la tradició catalana i espanyola, a càrrec de Josep M. Fradera.]
L'amatent esposa li prepara un Frenadol al maridet, que pateix un fort constipat que l'obliga a quedar-se a casa. El fet de que en lloc de "la cangur dels nens" vingui la sogra a fer-li companyia el convenç de prendre's el producte, recuperar-se i marxar de casa com més aviat millor.
El missatge.
Pren-te Frenadol i en mitja hora estaràs com un pimpollo.
Per què em posa nerviós?
Per la "sografòbia" que destil·la. No és l'únic anunci: també en passen un de sopa on la sogra "amenaça" de quedar-se a viure amb la filla, per terror del gendre. A què ve aquesta mania a les sogres? Les sogres són les mares d'algú: oi que no faríem conyeta amb les mares?
Avui, vuit de febrer, algú molt important a la meva vida fa vint anys. He de marxar immediatament per assistir a una reunió i només tinc cinc minuts per reflexionar sobre una cosa tant transcendental com el curs de la vida i la relativitat del temps. Vint anys i cinc minuts: això és relativitat i no la d'Einstein. És molt senzill: quan jo tenia vint anys, i d'això ja en fa molts, tenia tota una vida per davant, la sang em bullia com al Serrat, els mesos eren llaaaargs i semblava que mai, però mai, arribaria a tenir l'edat que tinc ara. La casualitat ha fet que l'aniversari d'aquesta persona jove (la meva fillola, per què amagar-ho?) hagi coincidit amb una visita meva a l'oftalmòleg, per tractar-me d'unes dolències que no es tenen als vint anys. Què hi farem! No sé si s'imposa la resignació, l'optimisme o què. Tampoc podem tirar enrera, per tant, caldrà fer anar allò del carpe diem, viu la vida.
L'escena.
Tercera conferència sobre pensadors catalans al CaixaForum de Tarragona. Avui, Toni Sala (el que va escriure Petita història d'un professor de secundària) ha parlat de Joan Maragall. Més de l'ideòleg i pensador que de l'home o el poeta, i ja està bé així. El Maragall més popular, el de "La vaca cega" o "La sardana és la dansa..." ha deixat fins a cert punt en un segon terme, en l'imaginari col·lectiu, un Maragall ideòleg a vegades difícil d'entendre en la seva complexitat. 
Dijous vaig visitar l'exposició sobre Quim Monzó al Centre d'Arts Santa Mònica de Barcelona. Sempre he envejat aquest home, i després de sortir del Centre, encara més. Ha fet sempre el que li ha donat la gana, incloses estances al Vietnam, Nova York o Romania, vivint moments històrics. Ha transitat amb naturalitat d'una moda a una altra: ha estat contracultural als 70, modelno als 80, desencantat als 90... S'ha guardat prou de retratar-se políticament en aquestes dècades tan convulses, aconseguint un respecte unànime de la societat. Ningú no parla malament de Monzó, tampoc el seu gremi, el literari, més semblant a vegades a una convenció de porteres. Potser la raó és que escriu de forma esplèndida, per usar un adjectiu que empra sovint. Per últim, el famós Monzó ha aconseguit també qualcom difícil als nostres dies, com és preservar escrupolosament la seva intimitat: algú coneix la cara dels seus familiars? No ens interessa, naturalment.
El bloc Les aigües turbulentes compleix avui tres anys de vida. Tres anys d'opinions sobre el nostre país i els veïns de ponent. Tres anys a favor de la llibertat i contra els seus enemics. Tres anys de "batalles per la llengua". Tres anys de cròniques de viatges. Tres anys de crítiques de cinema. Tres anys de "anuncis que em posen nerviós" (bé, la secció només té un any de vida). Tres anys recopilats en llibres (
Al cicle de conferències sobre pensadors catalans que es fa a CaixaFòrum de Tarragona, avui ha tocat parlar de la figura de Jaume Vicens i Vives, de qui commemorem els cent anys del seu naixement i cinquanta de la seva mort. La xerrada ha anat a càrrec de Montserrat Duch, antiga companya d'estudis, coneguda historiadora i política ocasional. Duch, en la seva llarga i interessant dissertació, ens ha parlat de Vicens en el context de l'època en què li va tocar viure: de secretari de Bosch i Gimpera durant la guerra a represaliat quan aquesta es va acabar, de fundador de l'editorial Teide a catedràtic prestigiós i influent als anys cinquanta. Va representar aquell sector d'intel·lectuals catalans que van preferir quedar-se abans que exiliar-se, actitud que no sempre va ser compresa. Ens ha parlat del que va representar a la historiografia catalana, creador d'una mena de tercera via entre el romanticisme tradicional catalanista (Rovira i Virgili i Soldevila, amb qui va polemitzar) i els nous corrents (Annales). Ha parlat també de les seves dues grans obres, Notícia de Catalunya i Industrials i polítics, i de la influència que exercí a les noves generacions. La seva prematura desaparició ens porta, com passa sempre en aquests casos, a preguntar-nos: quina hagués estat la seva trajectòria vital a les apassionants dècades dels 60 i 70?
L'escena.
Sempre m'ha interessat, val a dir com a molta gent, tot el que fa referència a l'antic Egipte. Un dels aspectes més fascinants d'aquell poble és la seva relació amb la mort i, especialment, la importància que donaven a les creences, tècniques i rituals conduents a la prolongació simbòlica de la vida quan moria una persona: les invocacions als déus, la momificació, l'enterrament amb menjar i objectes quotidians, etc. Hom diria que les mòmies egípcies més o menys conservades fins els nostres dies i que s'exposen a museus de tot el món no estan del tot mortes. 
L'escena.
L'escena.
S'ha iniciat a CaixaForum de Tarragona un cicle de conferències titulat "Biografies històriques: pensadors catalans", coincidint amb els seus centenaris. La primera, avui, no parlava en puritat de cap pensador català sinó del lerrouxisme i de la Setmana Tràgica, que ha complert cent anys. N'ha estat conferenciant José Álvarez Junco i el presentador, Antoni Puigverd.
L'escena.
