Com que no hi ha problemes més importants per resoldre, el PP valencià ha decidit tramitar i aprovar una llei que prohibeix l'ús de l'expressió "País Valencià" en tots els àmbits on sigui possible. No em sorprèn la nova atzagaiada. Donar voltes al nom de la llengua, al disseny de la bandera o a la denominació del territori és una mena d'esport tradicional (i fatigant) de les dues grans formacions polítiques valencianes.
El que sí que sorprèn és que prohibeixin expressament usar aquesta denominació, si tenim en compte que figura a l'estatut d'autonomia. I bàsicament es va decidir fer-la figurar perquè és una manera d'anomenar el territori prou consolidada, d'ús generalitzat, que no va contra ningú i perquè és d'una lògica aplastant: es diu "país" perquè és un país, i es diu "valencià" perquè és valencià. Ni Cruyff superaria aquest raonament.
No cal donar-hi més voltes. El PP valencià fa aigües per totes bandes i necessita distreure el personal amb qüestions simbòliques, agraïdes mediàticament i que donen molt de joc a les xarxes socials. Simbòliques i identitàries, allò que no interessa a la gent segons els seus companys de files del nord.
Per comprovar l'absurd de la iniciativa pepera només cal donar-li volta. Algú s'imagina una majoria parlamentària valencianista i progressista perdent un sol minut en promoure la prohibició de l'expressió "Regne de València"? Oi que no? Doncs ells, sí.
La darrera conferència del cicle que cada any organitza Òmnium Cultural del Tarragonès ha anat a càrrec de Salvador Garcia Ruiz. Garcia pertany a aquesta nova generació de compatriotes que, sense els complexos i les pors de generacions anteriors, s'han proposat fer un treball concret, efectiu i rigorós a favor de la independència de Catalunya. En la línia del Cercle Català de Negocis o la mateixa Vilaweb, per entendre'ns.
El projecte concret de Salvador Garcia és el col·lectiu Emma, dedicat a fer el seguiment de la premsa internacional més influent, per tal de corregir la visió, moltes vegades tergiversada o esbiaixada, que ofereix de Catalunya, de les seves reivindicacions i del procés sobiranista que ha emprès.
I d'això justament, de la imatge de Catalunya al món, ha parlat Salvador Garcia, però també d'altres qüestions que en el posterior debat amb el públic ha aprofundit: la consulta i la declaració unilateral, els possibles interessos de cada estat per una independència catalana, el futur de l'euro al nostre país (i les seves alternatives: el florí, el dòlar català i la pesseta de sempre...), el paper dels col·lectius estrangers a Catalunya, les dificultats del procés, l'actual lideratge polític, la feina dels nostres eurodiputats...
No duïa paper i llapis i no he pogut anotar les interessants idees que han sorgit durant la trobada. Si que recordo una frase que ha repetit dues vegades, adreçada a nosaltres mateixos, catalans subjecte i objecte del procés d'alliberament que hem encetat: "prou excuses!". És a dir, prou d'amoïnar-nos per tot, prou de discutir una vegada i una altra com s'han de fer les coses, prou de criticar els nostres governants quan ho fan malament però callar quan ho fan bé... Prou de tot això i treballar per tenir a punt les famoses estructures d'estat quan arribi el dia D: la hisenda pròpia, les ambaixades...
Catalunya, last call és el títol del llibre del mateix Garcia i de David Boronat. La darrera oportunitat, potser, d'aconseguir la nostra llibertat. Cal fer les coses bé i en la direcció correcta, i els col·laboradors del Col·lectiu Emma, amb Salvador Garcia al davant, les fan. Sí, avancem.
No sorprèn massa el silenci d'un sector de la nostra opinió pública davant la notícia d'una hipotètica expulsió de Noureddine Ziani, president de l'Espai Catalano-marroquí. Algú dubta que si l'afectat fos un representant de la diàspora palestina no s'hagués mobilitzat, a toc de corneta, tota la progressia nostrada? Però és clar, l'interfecte és de l'òrbita de Convergència i això destirota l'esquema de molts.
Pel que fa al motiu de la petició d'expulsió, es ben bé igual si és o no un espia, si té alguna relació amb el fonamentalisme islàmic o si fa temps o no que se li està fent un seguiment, com avui informa el mateix CNI. La raó és ben clara. Es tracta de disparar a la línia de flotació d'un dels bucs insígnia del procés sobiranista i, alhora, contra qualsevol estratègia d'integració de la nova immigració tant al país com al propi procés. Amb un tret es maten dos pardals. Vet aquí com l'unionisme i cert progressisme anacional, sense voler-ho, acaben convergint (perdó pel verb).
jordicc |
Cultura |
diumenge, 12 de maig de 2013 | 19:45h
Constantino Romero representava una cosa que valoro molt en les persones: la professionalitat. Aquest va ser el tret més característic de la seva polifacètica activitat com a locutor, actor i presentador de televisió, que feia amb contenció, dignitat i un gran sentit de l'humor, ben lluny de les xavacanades que sentim i veiem ara a ràdios i televisions. D'entre els seus treballs, em quedo amb la conducció d'El tiempo es oro, un concurs que procurava no perdre'm, seriós però entretingut, molt per sobre dels xous infumables amb que ens obsequien les tres-centes mil cadenes que poblen el nostre sofert espai radioelèctric. Descansi en pau Constantino.
No és un carrer, és una avinguda (en realitat, és l'antiga carretera N-340), i uneix la Rambla, a l'altura de la Font del Centenari, amb el riu Francolí. És una de les artèries més importants de la ciutat, tant des del punt de vista viari com comercial. Hi trobem, dalt de tot, dos establiments ja esmentats en aquest bloc: la farmàcia Fullana i Pintures Padrell, just a sota d'una casa amb molta història, que també va aparèixer en un apunt, pel fet de ser immortalitzada pel fotògraf Capa. Al davant hi havia fa uns anys els cinemes Òscar, dramàticament esborrats del mapa com la resta de sales del casc urbà.
Més avall l'avinguda s'encreua amb el carrer Prat de la Riba, formant el que encara es coneix com "les quatre carreteres". La via continua cap a l'oest, amb establiments comercials de tota mena, des de Bang & Olufsen (aparells de música de qualité) fins a una casa de tes (Tea House), passant per la pastisseria Genève, el basar xinès Da Da Wang Wang o un restaurant hindú on podreu menjar curri amb llenties si tantes ganes en teniu.
Trobem després la parròquia de Santa Clara i l'edifici de l'Institut d'Educació Municipal (ocupat abans per les clarisses i per la Facultat d'Enologia). Just al davant, el Kebab Catalunya, amb el seu vistós rètol llistat de groc i vermell, dóna el toc alegre i patriòtic que no té l'anodina façana de la seu del PSC, amb qui confronta paret amb paret. El tram final, ja sense botigues, acull a una banda la Necròpolis Paleocristiana i a l'altra un lateral del Parc Central.
No cal dir que l'avinguda és dedicada al famós científic i premi Nobel navarrès. Erròniament, a totes les plaques figura com "Ramón i Cajal", amb i llatina. Potser per compensar-ho, una tanca de la zona assenyala la direcció a l'avinguda "Vidal y Barraquer" (sic). Un autèntic despropòsit. Caldrà que algú posi els punts sobre les is a tot plegat.
[Imatge: Santiago Ramón y Cajal fou uns anys catedràtic de la Universitat de Barcelona; www.ub.edu]
Cada dia una notícia, cada dia una sorpresa, cada dia una prova de que anem en la bona direcció. Ahir va ser el fax del Tribunal Constitucional adreçat al Parlament, amb la impugnació de la declaració de sobirania. Encara bo que no el va portar un cavall de postes. Un fax! Per si algú molt jove llegeix aquest apunt, cosa que em faria molta il·lusió, sàpiga que un fax o telefax és un mitjà de comunicació molt usat a les acaballes del segle XX i que consisteix (potser hauríem de dir que consistia) en una transmissió de textos per via telefònica. Perquè m'entengui aquest hipotètic jove que m'està llegint, el que ara surt en una pantalla fent servir un ditet, fins fa molt poc sortia en paper d'un aparell que es deia, justament, fax. Era molt pràctic quan jo vaig començar a treballar allà als anys vuitanta.
Fora bromes. Que tot un Tribunal Constitucional comuniqui la seva decisió via fax al Parlamento de Cataluña, servicios jurídicos està en perfecta coherència amb la idea que els poders de l'estat espanyol tenen de les nostres institucions. Si tota una declaració d'un parlament sobirà és interdita i laminada sense contemplacions per un llunyà, obscur i servil tribunal, és normal que l'operació s'executi amb menyspreu mitjançant un aparell que va de capa caída. Com ells, val a dir.
I molt bona la intervenció de David Fernández quan ha comparat l'anecdòtica comunicació amb un renovat "se sienten, coño". Amb una diferència. Al 23-F tothom es va amagar sota el seient, tret de Suárez i Carrillo. Ara caldrà veure quants dels nostres diputats resten dignament dempeus.
Què dir de la llei de llengües de l'Aragó? Sí, la que convertirà el català en una ridícula "lengua aragonesa propia del área oriental" (LAPAO). Menys sort encara tindrà l'aragonès, que ara es dirà "lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica" (LAPAPYP). Sembla un acudit d'El Jueves. Verdaderament increïble. I a banda de canviar-los els noms, també els rebaixa l'estatus legal, si és que en conserven algun encara, coherentment amb l'absolut menyspreu del PP per tot allò que es desvïi de l'uniformisme espanyol. Posats a trobar-li algun factor positiu, segons he llegit no sé on, aquest despropòsit farà que a gent indiferent per la sort d'ambdues llengües minoritzades se li desperti ara algun tipus de simpatia o interès pel seu futur.
I mentre a Aragó passa això, a Catalunya l'habitualment prudent conseller Mascarell ha comès la torpesa de treure a debat un tema que millor seria tenir en un segon pla: la possible oficialitat del castellà en una propera Catalunya independent. Opino que parlar-ne ara, discutir-hi, polemitzar-hi, encara que sigui de bona fe i amb la millor de les intencions, no fa cap bé a ningú. Jo no sé quin estatus legal, social, educatiu o diplomàtic tindrà el castellà en un futur estat català. Sí que sé dues coses. Una, que els nostres amics castellanoparlants poden estar ben tranquils. I dues, en una Catalunya independent, el castellà mai no es reduirà a "llengua ibèrica occidental" (LIO). Nosaltres no som com ells.
[Tot seguit, versió en aragonès]
Qué dicir d'a lei de luengas de l'Aragón? Sí, a que convertirá o catalán en una ridicla "luenga aragonesa propia d'o aria oriental" (LAPAO). Menos suerte encara tendrá l'aragonés, que agora se dirá "luenga aragonesa propia d'as arias pirenaica y prepirenaica" (LAPAPYP). Pareixe un chiste d'El Jueves. Verdaderament increyible. Y amás de cambiar-los los nombres, tamién los rebaixa o estau legal, si ye que conservan bell encara, coherentment con l'absoluto desprecio d'o PP por tot ixo que se esvarre d'o uniformismo espanyol. Cenyos a trobar-le bell factor positivo, seguntes he leito no sé án, iste despropósito ferá que a chent indiferent por a suerte de todas dos luengas minorizadas se le dispierte agora bell tipo de simpatía u intrés por o suyo futuro.
Y mientres en Aragón pasa isto, en Cataluña l'habitualment prudent consellero Mascarell ha cometiu o error de quitar en debat un tema que millor sería tener en un segundo plano: a posible oficialidat d'o castellán en una cercana Cataluña independient. Creyo que charrar agora, discutir, polemizar, encara que sía de buena fe y con a millor d'as intencions, no fa garra bien a dengún. Yo no sé qué estau legal, social, educativo u diplomatico tendrá o castellán en un futuro estau catalán. Ell que sé dos cosetas. Una, que os nuestros amigos castellans parlantes pueden estar muit tranquilos. Y dos, en una Cataluña independient, o castellán nunca se reducirá a "luenga iberica occidental" (LIO). Nusatros no somos como ells.
Les portades de Vlaweb sempre donen per molt. Per exemple, avui:
Carme Chacón: "El proyecto de Artur Mas es muy simple: enfrentar a los parados catalanes con los parados andaluces, gallegos, extremeños. Enfrentar a los trabajadores y a las clases medias catalanas con los trabajadores y las clases medias del resto de España". Definitivament aquesta dona va a la deriva. El seu encara company de partit Xavier Sabaté, molt sensatament, l'ha convidada a afiliar-se al PSOE madrileny.
Monja Forcades: "Durant el procés constituent ho aprofitarem per expropiar la banca i les energètiques". De cremar convents no ha dit res, és clar.
Duran i Lleida: "Pateixo perquè a Catalunya em diuen botifler i a Madrid, independentista o cabró (sic)". És el que té ser mitja figa, mig raïm. Pobre home, no? Per cert, li haurà afectat la mort de Giulio Andreotti?
Carrer que uneix els de Ramón y Cajal i Mallorca. Es tracta d'una curta via, discreta i mig amagada com la ciutat a la qual dóna nom i amb qui Tarragona està agermanada. En realitat no té cap element urbà o comerç característic o interessant: una granja-pastisseria davant l'antiga plaça de toros, un establiment de compra-venda de segona mà que la crisi ha posat de moda i un antic sex-shop que ha degenerat en botiga d'articles de comiat de soltera. I para de comptar.
Com que aquest apunt ha de tenir una mica més de consistència, heus aquí dos fragments de "Bressolava la mar", de Rafael Caria, un dels poetes algueresos més importants del segle XX:
Contemplava el teu cos càlid i tendre sinuós i dolç com la nostra terra... És llavors que hem après a mirar-nos amb les nostres mans tancant les parpelles.
...
Ara ja em sento fos en tu i bec l'oceà dels teus ulls i et bes el pit i els llavis els més tendres mentre el vent com fulles ens aixeca en vol.
El metro de Madrid i una companyia de telefonia (que comença per ve baixa) han arribat a un acord perquè tant la línia 2 (Las Rosas - Cuatro Caminos) com singularment l'estació de Sol duguin unit el nom de la companyia. Serà la primera vegada a Europa que un patrocini publicitari d'aquestes característiques s'apliqui a una línia de metro sencera. Durant uns mesos, la mateixa estació de Sol ja va lluir associada una coneguda marca de mòbils (aquesta comença per essa).
Implacablement, el capitalisme més desacomplexat va estenent els seus tentacles i les seves maneres de fer, sense manies, ocupant, envaint, literalment comprant, qualsevol racó de la societat. Res no s'escapa a aquesta estratègia: esdeveniments de tot tipus, festivals musicals, clubs esportius, equipaments culturals i, qui ho havia de dir, línies de metro. Ja fa molts anys que el Joventut de Badalona du associat el nom d'un patrocinador, la lliga espanyola va precedida d'una entitat bancària, fins i tot un teatre de Barcelona es diu igual que una marca de xampany, la que li aporta les virolles.
No entro en el debat de si és necessari o no arribar a aquests extrems. Les necessitats econòmico-financeres de cada afectat concret són les que són, però no puc evitar un acusat sentiment de tristesa cada vegada que m'assabento que el nom d'una institució, potser amb una història gloriosa, o d'una samarreta esportiva, que hauria de ser intocable, o un espai patrimoni del conjunt d'una societat, la que sigui, duran a partir d'ara unida, cosida o enganxada com una lapa una cosa tan rastrera com una marca comercial. Hi ha qualcom de prostitució en tot plegat, i tothom ho assumeix pràcticament sense immutar-se.
[Imatge: tant costa respectar un nom que aviat farà cent anys?; www.absolutmadrid.com]
Cicle de conferències sobre la visió exterior de Catalunya com a nou estat d'Europa, organitzades per Òmnium Cultural:
Dimarts, 30 d'abril: "El procés català vist des d'Europa", per Ramon Tremosa Balcells, economista, professor i eurodiputat.
Dimarts, 7 de maig: "Nous estats. Procés de secessió i dret internacional", per Albert Cortés Montserrat, responsable d'ANC a Tarragona (i company blocaire) i Alfonso González Bondia, professor de dret internacional de la URV.
Dimarts, 14 de maig: "Independència i la imatge de Catalunya al món", per Salvador Garcia Ruiz, promotor del col·lectiu Emma i premi internacional Joan B. Cendrós.
Totes les conferències tindran lloc a dos quarts de vuit del vespre, a la sala d'actes de la Cambra de Comerç de Tarragona.
Avui és Sant Jordi. Avui és aquella festa que el calendari assenyala en negre o, millor dit, aquell dia laborable que sí és una festa. El dia del llibre i de la rosa, de la cultura i de l'amor. El dia del meu sant i del del meu país. Els meteoròlegs ens han promès bon temps. L'estelada ja penja del meu balcó, amb el desig de no haver-la de penjar aviat mai més. Avui hi haurà una petita celebració a la feina. De nou rebré felicitacions de la meva gent, per terra, mar i aire (vull dir de viva veu, per telèfon o via noves tecnologies). De nou passejaré per la Rambla de Tarragona, atapeïda de gent mirant molt i comprant poc. Aquest any, en solidaritat amb el català, amb el sector editorial i amb el comerç local, tots tres amb les seves mancances, he decidit adquirir tres llibres en lloc d'un de sol. De res. De nou la tele ens oferirà l'ambient de la plaça de Catalunya i de les Rambles (de Barcelona, of course) mentre desfilen disciplinadament, una rera l'altra, les mateixes patums del món literari o mediàtic que ens hem trobat fins a la sopa les darreres setmanes. No faltarà al final de la jornada el rànquing de llibres més venuts, com si de la classificació de la lliga es tractés. I ara que dic lliga, el dia acabarà amb un transcendental (com tots) partit entre el Bayern i el Barça.
Aquest apunt és especial. El publico de bon matí. In festo beati Georgii. El dia per davant. Gaudim-ne tots. I felicitats als Jordis.
No sé si algú s'hi ha fixat, però des de fa un temps han començat a aparèixer balcons amb estelades a La Riera. Discretes, de gairell, en un racó de la pantalla, desenfocades... el cas és que els factòtums de la popular sèrie de TV3 han decidit aplicar aquell principi d'Adolfo Suárez ("elevar a la categoria política de normal el que és normal a nivell de carrer"), només que aquí la categoria no és política sinó mediàtica.
És un detall d'alt valor simbòlic i vol dir que la cosa és seriosa. De fet ho va començar a ser el dia que les botigues xineses de "tot a cent" (aquelles on no entenen el català i parlen un dificultós castellà) van començar a vendre estelades. Si no és aquí, és a Pequín: si hi ha oferta és perquè hi ha demanda. Anotem-nos-ho a la carpeta de "coses positives" del procés sobiranista.
Ara cal que la població faci un nou esforç i tothom qui no ho ha fet encara col·loqui l'estelada al seu balcó. I quin millor dia per decidir-se que demà, Sant Jordi, el nostre patró? L'Assemblea Nacional Catalana ens convida a fer-ho i, per la meva part, així serà. De mica en mica, s'omple la pica.
jordicc |
Cultura |
divendres, 19 d'abril de 2013 | 21:25h
Tria, absolutament personal, de novetats editorials per a aquest Sant Jordi.
Aritzeta, Margarida: El pou dels maquis. Cossetània Edicions. Novel·la basada en fets reals, quan quatre maquis van arribar a la masia familiar de l'escriptora vallenca.
Culla, Joan B.: Esquerra Republicana de Catalunya 1931-2012. Una història política. La Campana. Per entendre millor, si això és possible, el partit que és com és, a càrrec del conegut i prolífic historiador.
Espinàs, Josep Maria: Una vida articulada. La Campana. Selecció d'alguns dels 11.000 articles, aviat és dit, del popular escriptor.
Gabancho, Patrícia: La néta d'Adam. Columna. La catalano-argentina ens ofereix una novel·la de to autobiogràfic.
Irving, John: En una sola persona. Edicions 62. Novel·la que recrea una història sobre enamoraments inadequats, amors insatisfets i una acceptació decidida i valenta de les nostres diferències sexuals.
Partal, Vicent: A un pam de la independència. RBA-La Magrana. Una injecció d'optimisme a càrrec del director d'aquesta casa.
Pons, Agustí: Espriu transparent. Proa. Contribució a l'any del poeta de Sinera.
Vidal, Vidal: La meitat de zero. Pagès Editors. L'escriptor d'Arbeca (i amic) parla d'emocions masculines en vint-i-set relats que tenen com a escenari tant les terres de Lleida com la costa tarragonina.
L'atemptat comès a la marató de Boston de l'altre dia, a més de les seves lamentables conseqüències en danys personals va tenir també una derivada més aviat anecdòtica, i potser per això mateix altament significativa. Ja se'n van fer ressò els mitjans. Els ciutadans que van acudir al consolat de l'estat espanyol a la capital de Massachussetts en cerca d'informació, suport o ajuda d'algun tipus després del succés es van quedar amb les ganes: les oficines van tancar a la seva hora, revivint una vegada més l'esperit de Larra i allò tan suat de "vuelva usted mañana".
Una de les característiques de la manifestament millorable administració espanyola és la seva concepció com una mena de braç executor de l'autoritat, de qui emanen totes les ordres i disposicions, i no com un instrument de servei a la societat, a la ciutadania o a cada administrat. Si la superioritat disposa que les oficines d'un consolat es tanquen a les dues (per dir alguna hora), doncs es tanquen. Sigui gran o petit el problema plantejat pel ciutadà, sigui perentori o no. Per molt excepcional que sigui la situació sobrevinguda. A les dues es tanca, y punto pelota. Ajudar la gent? I ara, és l'hora del vermut o del cafelito!
Aquesta acusada tendència a la insensibilitat a les demandes dels ciutadans, entusiàsticament seguida per no pocs funcionaris i amb el silenci còmplice dels grans sindicats (la crème de la crème de la burocràcia) és una de les moltes coses a bandejar quan Catalunya assoleixi la seva llibertat nacional. Un dels grans errors del president Pujol quan la restauració de la Generalitat va ser no crear una administració de nova planta (perdoneu l'expressió), limitant-se a heretar o copiar la polsosa, feixuga, kafkiana i ineficaç manera espanyola de fer anar la cosa pública. Caldrà anar-hi pensant, perquè l'administració pública sí que és una estructura d'estat.
