Hi ha cançons que marquen. Una d'elles és "Trini Sànchez Mata" d'Anna Roig i l'ombre de ton chien. A partir d'una cançó sobre una assassina en sèrie des de La Sargantana proposem a l'Anna Roig i l'Ombre de ton Chien venir a sopar, el dia més adequat és dimarts 13. Accepten, venen, sopem i al final cap víctima mortal! La seva música sona diferent perquè ells són diferents.

Anna Roig i els seus chiens s'han creat un univers propi, un món de diversió i d'humor a partir de cançons que ens expliquen històries de la vida. I és aquesta mirada divertida de l'existència humana, acompanyada d'una molt bona instrumentació el que marca la diferència. Anna Roig, Magí Batalla i Carles Munt van venir a sopar i van xerrar amb tots nosaltres, explicant el procés creatiu, les històries dels concerts, la manera de crear i com va néixer la Trini Sànchez Mata. Un sopar divertit on es va parlar de música sense ni escoltar una nota!


Anna Roig i l'Ombre de ton Chien van pujar a molts escenaris fent versions de la chanson, van sorprendre als joves i emocionar als més grans i han tocat tant i tant que han aconseguit fer un primer disc portant a casa seva la chanson. I aquesta és la seva grandesa, la humilitat de l'esforç, les ganes de passar-ho bé i la il·lusió de seguir treballant per ells mateixos. Diuen que preparen un nou disc... nosaltres ja tenim ganes de saber-ne més i esperem que algun dia puguin tocar en directe a La Sargantana! 

Sembla mentida com hi ha persones que han viscut tantes coses mentre unes altres seguien el seu dia a dia sense ni aturar-se a pensar en el que es fa, s'ha fet i es farà.  L'escriptora Monika Zgustova és una persona que ha viscut molt i a diferents indrets. Una persona inquieta, curiosa i amb una capacitat per l'aprenentatge envejable. A La Sargantana hem pogut gaudir de la seva companyia durant el Sopar de Llibres del mes de juny, una trobada que ha permès endinsar-nos en el món literari d'una de les escriptores i traductores més interessants de la literatura europea actual. Potser per ser una dona de món és també una bona comunicadora, els assistents vam poder tenir-la a prop, preguntar-li els nostres dubtes, comentar aquells fragments que tant ens han agradat, mentre ella explicava tot el que s'amaga darrere de cada línia, de cada paraula.

Monika Zgustova ha viscut i viu molt, avui és a Sitges i demà a Nova York, però a més és una persona il·lustrada i que es deixa captivar per tot el que té al davant i amb la capacitat d'escriure, com poques persones ho fan actualment, unes històries que ens fan enlairar-nos de terra i viure unes vides que potser no són reals, però tant se val perquè ens les creiem. És el poder de la literatura i Monika Zgustova és literatura. 

Agustí Pons ho diu de seguida, ell és un periodista del segle XX, i ho afirma amb un cert orgull i sense opció a cap rèplica, ha viscut part dels grans esdeveniments de l'era contemporània, ha treballat i ha conegut a grans personatges del segle XX a Catalunya i compta amb un vagatge important en el món del periodisme.Aquest mes de juny Agustí Pons ha estat el protagonista del Sopar d'Actualitat ha parlat clar i català, d'aquella manera que ho fa la gent que ha viscut prou com per dir el que pensen amb el màxim d'arguments. Però més enllà de la seva experiència i la seva visió del món, Agustí Pons encomana l'esperit de la curiositat, de la curiositat del voler saber més, més i més. Una curiositat focalitzada en els anys passats, però per entendre els nostres dies.El sopar va anar bé, moltes reflexions, moltes idees i alguna contradicció, però més enllà de les conclusions molts vam sortir visionant un llarg camí que encara queda per fer, en un món que ben bé no se sap on va. L'important és que queden moltes coses per fer i molts llibres per llegir.

La Plaça de la Constitució,el cor de Dalt la Vila, va omplir-se de jugadors i curiosos d'El Joc de Badalona en una divertida Festa de Cloenda. 

Toni Climent va ser el guanyador absolut de la segona edició i es va endur el viatge a París, seguit de Joan Serra guanyador dels 200 euros de Comerç del Centre i Agustina Corchon, que va repetir pòdium i premi: el curs de patí de vela. Les patates Coromines van anar a petar a mans de la família Colomines, una curiositat fonètica pròpia d'un basar xinès.

La Festa va comptar amb la presència del Baró de Maldà que des d'una balconada ens va fer viatjar fins a l'època moderna i alguns indrets com Ca l'Alemany. El Burot va agafar els rendes de la Festa i va explicar als assistents les anècdotes més destacades d'aquesta segona edició, a més de fer mofa d'algunes de les preguntes més polèmiques... 

La plaça feia goig i els assistents van mostrar-se agraïts amb una iniciativa que difon d'una manera amena i divertida part de la història de la ciutat. I és que al cap i a la fi, per a molts el premi més important és participar-hi, poder descobrir amb els seus propis mitjans bocins de la vida de Badalona des de diferents àmbits. Hi ha hagut qui ha jugat a guanyar, d'altres a saber, uns sols, d'altres amb grups... Però al final el que compta és el resultat.

Des de l'organització donem les gràcies a les més de mil persones que ens heu anat seguint, a tota la comissió d'experts, imprescindible per fer bones preguntes i als patrocinadors que ho han fet possible. A tots moltes gràcies i esperem veure-us el proper any!

Joan Masdéu ha presentat a La Sargantana "Miniatures", un espectacle musical creat per mostrar la música en la seva essència. Veu i guitarra, melodies i quatre paraules que ens mostraven al Masdéu més sincer. Després 15 anys al capdavant dels Whiskyn's Masdéu enceta un nou camí en solitari i se'l veu satisfet, cantant aquelles cançons que l'han marcat com a amant de la música i també com a compositor, repassant velles cançons i d'altres de més recents (hem de dir que, a més, els assistents vam poder escoltar alguna de les seves noves creacions). I en aquell clima proper, amb un Joan Masdéu atent amb tothom, com sempre, vam poder gaudir d'allò que representa una veu i una guitarra i de tot el que pot arribar a transmetre.

Divendres 4 a les 12 de la nit. Una pregunta i cap opció.


La pregunta del desempat de la segona edició d'El Joc de Badalona ha marcat un abans i un després, sobretot per la mobilització ciutadana. Persones que van combatre qualsevol mandra possible per fugir de casa ràpidament i intentar trobar la resposta correcte.


Sense ni adonar-nos-en, un racó oblidat de Badalona va rebre més visites que mai. Els primer van arribar molt motivats, "sembla una prova de L'humor amarillo" deia algú que mirava com corrien amunt i avall. I mica en mica es va anar omplint de gent. I el que era una pregunta per respondre, va acabar sent una trobada, una trobada de contrincants, però bons jugadors. I tothom estava content, al·lucinat pel que estava passant. Ningú sabia qui havia guanyat, però ahir a la nit, tampoc importava. Mentre Can Ribó s'omplia de gent guarnida, que anaven a la discoteca... En un remot i oblidat indret de Badalona es va muntar una "rave" amb cremat, moscatell, galetes i coca de Dalt la Vila.  

La pregunta la podeu consultar a Joc de Badalona i la resposta no us la direm ara! per si algú vol intentar-ho...  Des de l'organització, però, volem agrair a tots els participants que durant el mes de maig han anat seguint el Joc, ja sigui per anar a Paris, per una bossa de patates Coromines o per conèixer més a fons la nostra ciutat.  

No sabem què diria de tot plegat El Baró de Maldà si aixequés el cap... De moment, us esperem el divendres 11 a les 20 hores a la Plaça Constitució.

Moltes gràcies!

La Sargantana ha donat a conèixer la feina feta pel Centre Quim Soler, literatura i vi en una nit on els assistents hem pogut gaudir de les excel·lències del Priorat al casc antic de Badalona.

L'acte va començar amb la lectura de fragments de Joaquim Soler Ferret, un escriptor injustament ignorat i amb una obra fascinant que vam poder descobrir a partir d'una acurada selecció. Introduïda la part literària, el vi i el menjar ens van fer seure a taula. I quins vins (Orto, Èlia i Solà Clàssic) i quins plats (truita amb suc, conill amb xocolata, mandonguilles...)... I mentre menjàvem, bevíem, creant aquell conjunt de sabors i sensacions a la boca que no pots deixar de comentar amb els companys de taula.  Uns explicaven les excel·lències del vi, d'altres els fantàstics racons del Priorat i molts encara seguien pensant en les paraules i els dibuixos de Joaquim Soler.

Aquell sopar compartint taula amb gent desconeguda va acabar unint a tothom, que amb un marcat somriure a la cara xerraven obviant que la mitjanit ja havia arribat.

I és que el bon vi i el bon menjar ens fa ser millors persones.

Per primera vegada La Sargantana ha organitzat un Sopar de Cinema, una tertúlia per descobrir tot allò que hi ha al darrere d'un film més enllà de la pantalla, de les emocions i de les històries. Per començar vam convidat a un badaloní que fa anys que es dedica al món de la direcció, Oriol Ferrer. Aquest 2010 ha estrenat el seu primer llargmetratge "La Nit que va morir l'Elvis", una pel·lícula que en principi podrem veure a la tardor d'aquest any. Però més enllà de la trajectòria profesional de Ferrer, el sopar va servir per analitzar, recordar i comentar què hi ha darrere de cada pel·lícula i quina és o hauria de ser l'essència del setè art.

Ens posem les mans al cap quan el centre queda orfe de cinemes (i tants que n'hi havia!), quan pel·lícules detestables omplen les sales o com molta gent entra al cinema endut per la marea consumista dels centres comercials. Però també ens emocionem davant d'escenes memorables del cinema, comentem pel·lícules que ens han marcat l'existència, fem turisme cinematogràfic a determinades ciutat i mirem i remirem aquells films que ens fan allunyar-nos de la nostra pròpia vida. Una dicotomia desequilibrada perquè en el fons, el més important del cinema és allò que ens fa sentir. Tot i així, potser valdria la pena reclamar el que ens mereixem, si més no lluitar i exigir què volem i què no volem tenir, i si ho tenim com volem que estigui.

Amb l'Oriol Ferrer es va parlar de cinema i de tot el que l'envolta i quan es va acabar el sopar tots vam tenir clar que volem veure "La nit que va morir l'Elvis", per interès i perquè les persones que l'han fet possible s'ho mereixen. 

En seguirem parlant...

La nit abans del memorable pregó d'Enric Juliana, el periodista va sopar a La Sargantana amb d'una fantàstica mestra de cerimònia, la també periodista Esther Vera. Vera preguntava i Juliana contestava amb una certa timidesa, explicant-nos la seva visió de Badalona, molt allunyada de la que Serrat va voler descriure i amb molta mala baba. L'amor per Roma i Itàlia. La malaurada situació política i econòmica actual. Juliana és un dels analistes més destacats del moment. Una persona amb una capacitat d'anàlisi extraordinària, potser perquè li és igual el que diran, potser perquè en part li agrada, com a bon periodista, conèixer les diferents versions d'un fet. Juliana va sopar a La Sargantana i l'endemà va oferir un pregó a la ciutat digne de ser recordat per sempre més."Mobilis in mobile" deia, mentre alguns es tapaven les orelles.

El pop en petit format sempre sona diferent, en certa manera, ens obliga a parar atenció a les lletres i a la versatilitat dels instruments. Pere Agramunt i Magí Mestres han estat els responsables de representar La Brigada al concert a La Sargantana, són els dos responsables de la formació de Vilanova i l'escenari ha quedat petit davant de la música que ha omplert la sala. En Pere veu, guitarra i harmònica cantava, tocava i anava xerrant. En Magí era l'home orquestra que omplia les melodies amb petites percussions i aquella fantàstica trompeta que caracteritza el so de La Brigada. En una hora i quart hem pogut escoltar els temes de "Les paraules justes", algunes cançons del seu primer disc "L'obligació de ser algú" i com a colofó una versió de We hate it when our friends become successful de Morrissey. Els assistents a la Sargantana hem tingut la sort de ser els primer d'escoltar algunes versions en acústic que a partir d'ara començaran a sonar... La Brigada és un grup que val la pena tenir en compte, pel seu pop delicat, ben fet i amb tocs d'arrel americana, però també per la seva fidelitat a ells mateixos. No és un grup més, són ells, una declaració d'intencions que ja van deixar clara amb el primer disc.

Espaldamaceta ens va posar la pell de gallina, ahir a La Sargantana, amb la seva proposta de veu i guitarra de nylon i cançons que van a l'estómac. No va faltar de res. Temes dels dos treballs editats amb Bankrobber, com les punyents Y ahora que la mierda ya me llega hasta los ojos o No hay porque sufrir tanto tanto amor, i les noves cançons que aviat tindran forma de disc. També algunes versions: la impressionant The Partisan de Leonard Cohen, Mil millones de veces de Los Planetas i una curiosa Dona estrangera dels Manel. Tímid a estones, histriònic en els gestos i proper en les paraules, va quedar clar que a Espaldamaceta, amarg i profund, se l'ha de veure en directe.

Cal Fideuer ja és una realitat. Unes 300 persones s'han apropat al carrer de Barcelona número 20 per conèixer e primera persona dos nous espais a Dalt la Vila. Per una banda un espai de contingut històric, l'hipogeus que s'ha recuperat amb l'ajuda del Museu de Badalona, i per altra banda un nou comerç de proximitat que aporta fort pels productes ecològics de qualitat i al millor preu. Un nou projecte de La Sargantana Cooperativa que a partir d'ara mateix ofereix des de Dalt la Vila Cuina, Consum i Cultura amb els millors desitjos de ajudar a dinamitzar el casc antic de la ciutat. A partir de dimarts 20 d'abril ja podeu venir a Cal Fideuer i us convidem a formar part d'aquest projecte. 

Vicenç Pagès Jordà i la  novel·la "Els jugadors de whist" han estat els protagonistes del Sopar de Llibres del mes d'abril, una trobada literària i gastronòmica en la que els assistents vam poder saber com Vicenç Pagès va anar confeccionant aquest gran trencaclosques d'"Els jugadors de whist".   Jordi Font Agustí va fer de mestre de cerimonia a la perfecció, amb aportacions tecnològiques que van ampliar les mires a tots nosaltres (la majoria de lletres). Anècdotes, històries, diàlegs de tren, de carrer, jocs infantils, la (re)evolució tecnològica, el masclisme i el "femellinisme"... "Els jugadors de whist" és una novel·la que cal llegir i recomanar, ni que sigui per poder-la comentar després. Un llibre carregat de clicades d'ull a una vida, a uns anys plens de canvis polítics i de segle... És com la crònica d'una generació que interessa als afectats i meravella als que no hi formen part.  En acabar el sopar i amb totes les paraules, tècniques d'encaixar històries, anècdotes i amb "allò" que es llegeix entrelínies que no havíem descobert ens vam adonar tots plegats que "Els jugadors de whist" és molt més i potser val la pena rellegir-lo.  De ben segur serà una de les novel·les d'aquest Sant Jordi i... no serà una mala elecció! 

Sílvia Soler ha escollit La Sargantana com a espai per a la presentació de la seva darrera novel·la "Una família fora de sèrie". L'escriptora i periodista es va acompanyar del també escriptor i periodista Iu Forn i de l'escriptora i il·lustradora Eva Santana per presentar aquesta darrera novel·la a la ciutat.
La Sargantana es va omplir per escoltar a aquests tres escriptors que seguint l'humor habitual que els caracteritza van fer una anàlisi de la novel·la de Soler a més de fer venir ganes de llegir-la a aquells que no l'han llegida. Molta gent, molts somriures, moltes anècdotes i uns anys que passen i canvien les coses, no direm si a millor o a pitjor, canvien i prou, però el que sí que va quedar clar és que la família és la família.

Jaume Pla, Mazoni, encén una de les seves cançons al local de Dalt de la Vila, a tres dies d'acabar el seu intensiu tour de març. Un plaer, disfrutar del millor rock del país amb els artistes a tocar! La Sargantana, a Badalona, afegeix la seva fórmula amb una dècada d'experiència en la combinació de cultura i gastronomia a l'auge del 'directe' lo-fi. Locals com l'Heliogàbal, a Gràcia, reivindiquen una oferta exigent en la selecció i risc artístic i en la qual la proximitat amb l'intèrpret i el risc artístic sacrifiquen (i no passa res!) certs condicionants tècnics. El lo-fi és millor que l'hi-fi si ens regala l'autenticitat i l'ànsia de la descoberta (això és i ha estat sempre el rock'n'roll, no?). El nom del bar o del restaurant --també podríem parlar d'alguns programes de ràdio, d'alguns blogs, discogràfiques…-- acaba superant etiquetes per esdevenir un segell, una marca. L'Heliogàbal prescriu gust, subratllaven fa uns pocs dies David Carabén (Mishima) i Guillem Vidal en una xerrada a Òmnium. A l'oferta de l'Helio s'hi afegeix la de l'Elèctric, el Cara B, el Vinil, el Fantástico Club i el cicle Old wave, new wave de Miqui Puig, el Mau Mau o els mateixos Genis (a Badalona)… etcètera. El bon moment de la música al país no és perquè sí. Neix del directe, del compromís entre artista i públic, d'una efervescent relació que ha superat amb els arguments de la cultura els rígids i en bona part caducs models econòmics de l'SGAE. 

Extret de: oriolllado.timeout.cat.