S'ha acceptat socialment que no és bo que els polítics es perpetuïn als càrrecs, que convé limitar els mandats. Hi ha països que ho fan. En altres casos, són els mateixos candidats que anuncien que se l'imposaran ells mateixos, aquest límit.

Uns professors de la Harvard Business School han estudiat durant un decenni els hàbits de treball de més de 200 persones. De les moltes conclusions que poden extreure's d'aquesta exhaustiva investigació, n'hi ha una que caldria tenir present en aquests moments en què es reclama l'increment de la productivitat i, alhora, la màxima creativitat: la gent és més creativa si se li permet de concentrar-se en una cosa durant un cert temps, sense interrupcions constants, sense obligar-la a assistir a més reunions del compte...

La nova ministra de Medi Ambient, Rural i Marí, Rosa Aguilar, s’ha quasi estrenat acudint a la Cimera de Cancún. La Unió Europea fa temps que va acordar que, passés el que passés amb els acords internacionals, arribaria al 2020 havent reduït un 20% de les seves emissions respecte del 1990. Ara bé, també va oferir-se a eixamplar aquest compromís fins al 30% si altres països que són grans emissors adoptaven compromisos seriosos en aquesta línia. Això no va aconseguir-se a Copenhaguen el desembre del 2009 i ara ha tornat a provar-se a Cancún, sense gaire èxit tampoc.

No obstant això, durant la setmana de negociacions, la delegació espanyola filtrava la determinació de la ministra perquè la Unió Europea fes igualment el pas d’assumir la reducció del 30% encara que no hi arrossegués altres països. No sé si esperava donar una imatge de compromís ecologista, però hi ha algunes dades que no quadren.

El protocol de Kyoto permetia que Espanya augmentés les seves emissions en un 15% respecte del 1990. Abans d’ensumar-se la crisi, el 2007, l’increment era de gairebé el 55% i el govern ja reconeixia que, posant-hi tots els esforços imaginables, difícilment baixaria del 37%, una desviació brutal. I és possible que aquest atenuat objectiu s’atenyi principalment per la caiguda d’activitat econòmica provocada per la forta recessió. Amb aquest full de serveis, quina autoritat moral té la representant de l’executiu espanyol per a reclamar res a la Unió Europea? O a la resta de països del món? Quin dia deixarem de ser diplomàtics i farem posar vermells a aquells que prometen i reclamen molt, però no compleixen gairebé res gairebé mai?

L’any 2003 va esclatar l’escàndol Parmalat. Aquesta empresa, que havia estat un exemple citat sovint, tenia un deute de més de 14.000 milions d’euros. Com que els comptes en reflectien menys de 2.000, el forat era enorme. Els directius, començant pel seu propietari Calisto Tanzi, havien manipulat els llibres perquè no se sabés. En la causa judicial oberta, han afirmat que els seus principals creditors, Bank of America i Citigroup, ho sabien de forma tàcita i que això no va obstar que emetessin bons de l’empresa per mirar de fer negoci amb els inversors confiats. L’esquema sembla calcat de la història recent grega: el govern anterior havia manipulat les xifres perquè l’enorme endeutament públic no fos conegut, alguns bancs l’havien ajudat –animat, fins i tot– a fer-ho i les agències de qualificació del deute avalaven la bondat dels bons del país. Una gran conxorxa per a falsejar la veritat en ares a treure’n rèdits particulars –des de mantenir-se al poder fins a guanyar diners amb operacions de risc ocultat.

Ara, als directius de Parmalat els ha caigut una sentència que molts qualifiquen d’exemplar: penes de presó –que, en alguns casos, arriben a catorzen anys– i una multa de 2.000 milions d’euros que han de pagar solidàriament. Si la direcció d’una empresa altera la comptabilitat per fer veure que va millor del que va i així enganyar els inversors mereix un càstig que va més enllà de la ignonímia, per què els membres d’un govern que actuen igual i menen el seu país a la ruïna, se’n surten amb una mera derrota electoral?

Wikileaks va néixer amb la voluntat de desemmascarar les pràctiques abusives dels governs, especialment dels països sense democràcia real. El seu èxit ha arribat, però, quan ha filtrat documentació dels Estats Units. Els seus partidaris l’aplaudeixen perquè la seva gesta representa un guany de transparència que hauria de consolidar els valors democràtics. Tanmateix, Wikileaks és un enigma. No se sap ben bé qui en forma part, no se sap com obté la informació, no se sap d’on prové la major part del seu finançament... ¿Es pot ser legítimament un defensor de la transparència aliena des de l’opacitat pròpia?

Si justifiquem que és vàlida aquesta pràctica criticable en la mesura que serveix a un bé superior –la divulgació dels secrets d’Estat–, ¿no estem justificant alhora que els Estats usin mètodes criticables, com els filtrats, en la mesura que serveixin a un bé superior?

Al Regne Unit, ha començat la purdà. Aquest mot –que prové de l’antic persa pardaa– es referia originàriament a la cortina que separa les dependències femenines de les masculines. És conegut que, en aquella civilització, ni els homes podien veure com vivien les dones ni aquestes podien ficar-se en els afers masculins. La purdà era, doncs, un element físic de separació, per a fer recíprocament invisibles els dos mons.

Les picabaralles internes distreuen i impedeixen executar les estratègies i els plans de moltes organitzacions de tota mena. Aquesta, si més no, és la justificació que sol donar-se per a explicar el desgavell i la inoperància que mostren. És una afirmació tan generalment assumida que costa de contradir-la. De totes maneres, jo estic força persuadit que la cosa va al revés: és la incapacitat de definir i executar estratègies el que crea les condicions idònies perquè floreixin les dissensions i esdevingui un goig escenificar les discrepàncies.

Fa un decenni circulava un manament sagrat de la comunicació política: un programa electoral ha de constar de no més de deu idees, expressades en un màxim de deu paraules i comprensibles per a un nen de deu anys. I va fer forat.

Ningú no es va adonar que els nens de deu anys no voten. I els que se senten tractats com a nens de deu anys, poden deixar de fer-ho.

Comencen a abundar les declaracions sobre la recuperació econòmica, que arribarà abans del que era previst. D’immediat, s’afegeix que, malgrat això, l’atur durarà molt més temps, que costarà crear llocs de treball, que trigarem anys a tenir els mateixos nivells d’ocupació.

Quan sento aquesta mena de declaracions, em pregunto en quin món viuen els que les fan. En el d’una asèptica estadística macroeconòmica? Perquè, en el món real, en el de les persones normals i corrents, no és ètic parlar de recuperació econòmica si hi ha molta gent que no troba feina i moltes famílies que van massa escurades (sobretot, si els passa per la cobdícia dels altres i no pas per la pròpia).

Ahir, el Sol i la Terra es trobaven a la menor distància anual. Passa sempre a principis de gener. Alguns mitjans de comunicació en donaven compte i ens il·lustraven que, tècnicament, aquest fenomen es diu perigeu. L’erraven, però. De fet, se’n diu periheli. El perigeu és el punt de màxim acostament d’un astre a la Terra, mentre que el periheli és el punt de màxim acostament d’un astre al Sol. En el sistema solar, la Terra gira al voltant del Sol i, per tant, és aquella que s’acosta a aquest i no a l’inrevés.

No és d’astronomia, però, que va l’ apunt, sinó de la percepció dels moviments relatius. Confusions com aquesta es donen en molts altres terrenys. Em referiré a un: la desafecció política.

Fa poc, Obama ha anunciat la seva presència a la cimera de Copenhaguen. Es veu que hi anirà amb un decidit compromís de reducció de les emissions dels Estats Units. Molta gent s’ha sentit reconfortada, alleujada, com si ara aquesta cimera ja desnonada recuperés la possibilitat d’èxit. No m’agrada aigualir la festa, però, tanta alegria mostra una escassa memòria històrica.

Si una cosa queda clara de la tortuosa i, sovint, esperpèntica tramitació del recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut és que aquesta presumpta inconstitucionalitat no és gens evident. Si ho fos, els magistrats s’haurien posat d’acord de seguida. En canvi, cadascú ho veu d’una manera diferent i els arguments dels uns no convencen els altres. Aquesta és, al meu entendre, una de les qüestions més rellevants i, alhora, més poc considerades del procés.

Un home ha estat absolt per un jurat popular d’haver cremat viva la seva parella, malgrat que el fiscal demanava vint anys de presó. Ell sempre s’havia declarat innocent i, ara, el jurat no ha trobat proves incriminatòries. S’ha passat tres anys a la presó –amb caràcter preventiu– per un delicte de què ara és declarat innocent. Tres anys a la presó! I, a aquesta pèrdua de llibertat, cal sumar-hi la ignonímia pública de ser considerat un assassí.

A l’Edat mitjana es practicava el Judici de Déu. Partint de la premissa que Déu protegiria els innocents, els acusats eren obligats a tocar ferros roents o a submergir part del cos en aigua bullent. Si aquesta pràctica salvatge no els ocasionava cap lesió, és que Déu els protegia i, en conseqüència, eren innocents. Lògicament, tots els acusats sotmesos a aquesta prova resultaven culpables.

En un país desconcertat, un jutge va muntar una operació d’aquelles pensades per a les càmeres i va fer detenir càrrecs públics, excàrrecs públics i empresaris. El sol fet que fossin detinguts ja va crispar els ànims de molta gent, que els insultava i en demanava un càstig edificant. Quan els van imputar, els seus partits van apressar-se a desmarcar-se’n per mirar de congraciar-se amb una opinió pública alterada –per a ser precisos, amb aquell sector alterat de l’opinió pública que mostraven els noticiaris. Els columnistes i els opinadors van tornar a donar lliçons de moral. Per a ells, era impresentable que s’hagués tolerat un tal grau de lladrocini –el qual, òbviament, tothom ja s’ensumava des de feia temps.